LA SALA D'ESPERA

     Abans totes les estacions de trens, per petites que fossin, tenien la seva corresponent sala d’espera. Que no tenia res a veure que a fora l’andana hi haguessin també aquells peculiars bancs de fusta. Quan es podia accedir lliurament a les andanes, en ells s’hi acostumaven a seure els jubilats, que hi anaven a passar una estona, establint una interessant tertúlia mentre veien arribar i marxar els trens. 

    Suprimides les sales d’espera de la majoria de les estacions, aquestes es limiten a les consultes dels metges o llocs oficials, on cal esperar per a ser atès. Les dels centres de la salut pública, acostumen a estar plenes i s’hi fa cap amb cita prèvia i quan hi arribes  només es tracta de seure a davant de la porta correcta. En altres espais de la salut  privada, potser serà una infermera la que t’assenyalarà la sala d’espera on has d’esperar. I quan tens una edat, l’acompanyant, amb veu una mica pujada de to, sabedors que les oïdes no estan massa fines, t’indica: “Senyor Joan, segui aquí que ja el cridarem...” i a tu aquella amabilitat et fot, perquè et recorda quan erets petit, el tracte venia a ser com el d’ara que ets gran. Amb la diferència que llavors pujaven el to de veu per a que obeïssis l’ordre, mentre que ara és per a  que escoltis bé el que et diuen i tot i així... 

    Moltes sitgetanes i els sitgetans, on han passat més temps esperant,  ha estat en la sala d’espera del dentista, el doctor José Antonio Martínez Sardà, en els baixos de la seva casa del carrer Parellades. La consulta en tenia dues d’aquestes sales, la que donava al carrer i una d’interior. La norma de la casa consistia primer passar per la de l’entrada i desprès esperar en la de l’avantsala. S’encarregaven d’acomodar a les visites les seves infermeres, entre altres la Neus Baqués, la Carme Montornès, que va deixar la bata blanca per a formar part de la Cubana, la Carme Bielsa i la darrera del Martínez pare va ser la popular Tranci que va presenciar la trista imatge del dentista abalançar-se, ferit de mort, a damunt del pacient que atenia.

     L’esperes acostumaven a ser molt llargues, fins el punt que hi havia que hi entrava a la tarda amb el guàrdia urbà al Cap de la Vila i quan sortia ja hi havia el sereno. Tanmateix passava que alguns se’n anaven sense esperar ser cridats. Perquè de tots eren coneguts els rampells de mal geni que tot sovint mostrava el dentista i que els exterioritzava amb unes bronques de molta consideració. L’home no suportava que el pacient, només asseure’s a la butaca, i abans d’obrir la boca, li preguntés si li faria mal. O que el toqués, mentre treballava, per tal d’intentar aturar l’acció, o per altres comentaris que el treien de polleguera. A més d’un l’havia acompanyat fins a la porta del carrer. A altres no calia, quan escoltaven des de la sala d’espera els crits, s’aixecaven i tocaven el dos, amb el raonament: “ja tornaré un altre dia, quan els ànims estiguin més asserenats”. 

    Un dia, jo hi era present, perquè m’hi vaig passar moltes hores allà, amb el tema que en deien dels ferros, avui anomenats “brackets”, una persona que no tenia fama de gaire treballadora, veien que les sales d’espera no es buidaven, se li va ocórrer dir-li que potser hauria de treballar més hores. Un consell que li va tocar allò que no sona, com popularment es diu. A ell que treballava al matí, uns dies a la setmana, a la Seguretat  Social a Vilanova i la resta dels dies i totes les tardes a la seva consulta, que després es va traslladar a un pis de la casa de can  Zera, pràcticament a la casa del costat, on també s’hi va establir de dentista el seu fill, popularment conegut per en Titono. Ell, doncs, que plegava a les tantes de la nit, el comentari sobrava i es va merèixer que fos un dels que va acompanyar fins a la porta del carrer.

    Potser les seves sales d’espera han estat les més concorregudes de la vila, com també la del altre dentista Pere Harster, al carrer Bonaire, i de les poques que molts marxaven, abans d’hora, acollonits pels crits, els d’un dentista cridaner que semblava que tenia molt mal geni, si més no amb un cor que no feia soroll. Tanmateix molt generós que, contínuament, ho demostrava davant famílies necessitades que no podien pagar els seus honoraris que, també sigui dit de pas, no eren gens abusius.  Quan encara hi ha qui obra la boca i, ensenyant ponts i pontets metàl·lics, diu: “Això m’ho va fer en Martínez pare”. I molts masteguen gràcies la dentadura que els hi va fer, va valer la pena esperar, malgrat la cridòria. 

                                              J.Y.M.

       ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de maig del 2025)