La pluges, tan necessàries, que han caigut les darreres setmanes, han tornat a fer lluir la verdor dels camps, les vinyes, els arbres i de tota la vegetació. En aquest temps de primavera, que és quan el paisatge camperol assoleix una beutat que meravella a qui ens agrada contemplar aquesta transformació. Quan a tots la manca de pluja ens preocupava, perquè observàvem com els pins començàvem a mostrar un color marronós, senyal eloqüent de la seva decadència. Per contra aquesta verdor exultant, que mostren els camps aquests dies, ens recorda a la d’altres temps quan ella, la primavera, s’abraçava al bressol d’inspiració de poetes, poetesses, o simplement a les persones que sempre ens ha agradat gaudir de la bellesa que ens ofereix la natura.
Aquests dies, quan llueix un sol que il·lumina, amb intensitat enlluernadora, el blau de cel i la lluminositat que desprèn, fa que tot plegat esdevingui com una gran obra sorgida de la pròpia natura. He manifestat moltes vegades que l’entorn de l’església vella de Sant Pere de Ribes, amb el seu castell, em té captivat. Tant que sempre que tinc oportunitat m’hi apropo, tot recordant les moltes vegades que hi havíem acudit, amb el meu pare, a fer fotografies.
Després, la mateixa curiositat m’ha portat a caminar pel camí que transcórrer per darrera de l’església. Un camí planer que ens dirigeix cap a sota mateix del Montgròs. Caminant per ell m’he trobat amb una agradable sorpresa, la presència de dues sitgetanes que feien el mateix camí, si més no elles de tornada, a les quals també els hi agrada recórrer aquests indrets del paisatge ribetà, que transcorren entre vinyes i masies, que es troben dintre del terme del nostre poble veí i que encara conserva les reminiscències del Ribes dedicat a la pagesia. Mentre que el nostre també s’hi abraçava, tanmateix potser amb més dedicació a la pesca.
Que els sitgetans/es anem a caminar pels camins de Ribes, s’avé a una certa reciprocitat. Perquè mentre que la gent de Ribes venen a Sitges a passejar pel costat de mar, molts de nosaltres ens desplacem a Ribes per gaudir dels seu paisatge camperol, on s’aprecia la gran extensió de vinyes que encara es mantenen ben cuidades. Detall que es fa evident només passar la creu de terme, popularment coneguda per la Creu de Ribes.
Retornant a aquest camí, el d'en Zidro, arriba un moment que aquest es bifurca, podent decantar vers diferents direccions. Abans, en un costat del camí, hi trobem aquesta curiosa finestra oberta a un paisatge on predominen les vinyes. Al peu de la mateixa, amb lletres retallades a la planxa de ferro, s’hi llegeix un fragment del poema “El camí”, del poeta barceloní Francesc Pujols i Morgades: “ Veig un caminet per entre les vinyes./ A on me durà si jo le’n seguia? / Ningú m’ho pot dir sinó el que el sabia:/ saber un caminet fa molta alegria. / Hi passa un pagès que ve de la vinya” .
Entre la gent de la pagesia dels dos pobles, Sitges i Ribes, existia una afinitat pel que fa al conreu de les respectives terres, la majoria d’elles amb predomini de la vinya i també dels garrofers. Per la banda del nostre terme, els més coneguts eren els garrofers de l’entorn de la creu de terme i , per la banda de Ribes, els camps d’aquests que es trobaven a l’entrada del poble.
I mentre els pagesos de Sitges, portaven la brisa a cal boter, de la família Ecofet de Ribes, les pageses del poble veí, venien a la Vila a vendre els ous de les seves gallines. I Els llenyaters hi arribaven amb els carros carregats, del que es coneixia pels fogots, que descarregaven en les interioritats dels forns, on es coïa el pa amb llenya.
I tornant a la vinya, aquesta ofereix els seus principals encants, ara quan just ha rebrotat i després, quan és el temps de la verema. Abans, contemplarem com els gotims de raïm es van embotint i daurant a sota els frondosos pàmpols. Tot un procés que comença amb l’arribada de la primavera i acaba a les portes de la tardor.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de maig del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada