POSTALS

    Una de les peticions quan hom marxava de viatge, per part de familiars i amics, era: “ja ens enviareu una postal”. Formava part dels detalls a tenir en compte quan s’arribava al destí. Per altra banda, aquest compromís adquirit amb els qui es quedaven aquí, arribava a neguitejar al viatger. Que si bé trobava molta oferta i varietat de postals de la ciutat que visitava, l’aspecte més complicat és haver d’escriure-les, cosa que es reserva per quan s’arriba a l’hotel, m’hi refereixo en present perquè el costum no s’ha perdut del tot, i què passa quan això es produeix, desprès de tot el dia de caminar? Que el viatger no té esma de res i menys d’escriure postals, quan aquestes en són un bon nombre, fins el punt que es deixa l’escriptura fins l’endemà. Malament, perquè tornarem a estar en les mateixes.

    Desprès depenia del text que es volia fer arribar, els més primmirats, en el poc espai que hi ha per escriure en ella, acostumen a explicar un petit resum, una mica de tot pel que fa al lloc, fins i tot fan sobreeixir  les paraules cap l’espai reservat per l’adreça... Els que no són tan enrolats  

el seu text és simple però suficient per quedar bé: “ Des de can “pistrau”, abraçades i petons.

     Bé, ja tenim les postals escrites, llavors faltava un complement indispensable per a que arribessin al destí, el segell. Moltes vegades els mateixos establiments hotelers en dispensaven, tanmateix el més normal era que s’hagués d’anar a una oficina de correus o a un estanc. El que sí que la recepció de l’hotel facilitava el servei de recollida d’aquests postals i ells mateixos els hi donaven sortida.

   Ha arribat un punt que les fotografies de  les postals han assolit una gran perfecció, i que exposades en els seus corresponents expositors, la varietat n’és tanta, que encara que no tinguis compromís per enviar-les t’agafen ganes de comprar-ne pel simple fet de tenir un bonic record del lloc on hem estat.  

   Casualitats de la vida, el sitgetà Manuel Torrens i Urgell, un bon pianista, quan va deixar la carrera musical, entre altres representacions, tenia l’exclusiva local de les postals “Escudo de Oro”, que ell mateix s’encarregava de proveir als establiments que disposaven d’aquests expositors. Si tenim en compte que per aquells anys les postals tenien molta acceptació entre els nombrosos turistes que ens visitaven, ens podem suposar que en Manel tenia molta feina. 

   En un anys en què quan sortíem de viatge portàvem amb nosaltres la màquina fotogràfica de carret, de primer aquest capturava imatges en blanc i negre i desprès va arribar el color. El inconvenient de les dues possibilitats és que s’havia de portar a revelar. Un servei que acostumava a ser d’avui per demà i que els turistes, nosaltres mateixos, preferíem arribar a casar per portar-los al laboratori fotogràfic corresponent, d’aquí que la postal ho posava més fàcil.

     Fins que arriba el dia que la tècnica permet fer una fotografia amb el mòbil i immediatament la pot veure la persona que està a l’altra banda del món. Fotografia la qual pot  anar acompanyada del corresponent text. Aquesta facilitat i immediatesa ha anat en contra de la postal. Que, tot i amb això, es resisteix a perdre el seu protagonisme. I mentre existeixin persones a les quals enviar una postal creuen que és més personalitzat i l’atenció que es dispensa al destinatari es considerada, per part d’aquest, un detall que s’agraeix molt, aquesta no desapareixerà del tot.

    Com també es pot descriure una postal mitjançant l’escriptura, jo mateix ho vaig fer en aquestes pàgines. Quan en trobava al Sàhara fent el servei militar, vaig titular un article: “Postal de una Ciudad”, en la qual vaig descriure la ciutat de l’Aaiún. Això no tindria cap més interès, si no fos perquè quan vaig tornar llicenciat em vaig passar un bon temps sense escriure al setmanari, fins que un dia un bon amic de casa, el Sr. Joan Puig i Mestre, em va dir -ja ho comentat altres vegades i no em cansaré de repetir-ho, que aquella postal que vaig escriure li havia agradat molt. El seu comentari no només em va afalagar, sinó que a més em va animar a continuar. I així, fins arribar a dia d’avui. Això ens demostra la influència que pot arribar a tenir una postal.  

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de setembre del 2024)