ON HAVIA ESTAT EL JARDÍ DE L'ESTACIÓ

     Aquest espai, que ara es mostra desvinculat de l’estació, havia estat un bonic jardí quan pertanyia a ella. Per aquell temps la companya ferroviària disposava d’una brigada de jardiners, itinerants, que tenien cura de tots les estacions que disposaven de jardí. El de Sitges, per la seva extensió i frondositat, sembla ser que era un dels més bonics.

    Parlem d’una època en què l’accés a l’andana era obert a tothom, d’aquí que no necessàriament s’accedia a ella només quan s’anava a viatjar. A tota hora als bancs hi havia gent asseguda, perquè s’hi aplegaven els qui hi anaven a passar la tarda, o a esperar l’arribada d’un familiar que tornava de Barcelona. I altres escollien passejar pel seu jardí, amb un gran nombre de rosers i altres flors que, en aquesta època primaveral, lluïa una espectacular florida. Fruit del treball dels susdits jardiners i del respecte que hi dispensaven la gent que el freqüentava.

    Per altra banda, la columnata que sostén la marquesina, a cada columna hi penjava un cossi  que contenien uns espectaculars geranis de color vermell. A tot això s’hi afegia un delicat detall, a títol de benvinguda al visitant, que es trobava ubicat entre les dues portes de ferro, que encara hi són, però ara tancades, una mica més enllà de la porta principal. Cartell de rajoles, emmarcat amb estructura de ferro forjat, que ara trobem a l’exterior.

    Actualment no només van malament el trens, sinó que s’ha perdut l’elegància que mostraven les estacions. Començant pels encarregats de donar la sortida al tren, quan aquest es trobava parat a l’andana. Tasca que acostumava a desenvolupar el factor de torn, el qual anava vestit de vint-i-un botó, fins i tot amb gorra de plat amb la superfície de color vermell i botons daurats a l’americana. Era també l’encarregat d’anunciar les arribades amb un repic de la campana, una altre element  que ha desaparegut per a ser substituïda per la megafonia. I el tren no arrancava fins que el maquinista no escoltava el xiulet corresponent. Com a curiositat diré que aquest l’havia aprés molt bé el lloro que tenia la família Verdú-Garcia, que vivien en una de les cases del carrer de sobre la via i, amb una imitació tan perfecte, feia que el tren arrancava sense donar temps a pujar tots els passatgers. Fins el punt que la bestiola va ser amonestada i obligada, durant un temps, a perdre la seva privilegiada posició. Avui no li caldria moure’s de lloc, i ja podria xiular el que volgués, perquè del panorama ferroviari ha desaparegut la presència del factor i el xiulet que aquest propiciava, per donar les sortides.

     I tornant al jardí, per aquells anys esplendorosos de la nostra estació, tot sovint viatjava de Reus a Barcelona una nena acompanyada dels seus pares, que només acabava de pujar al tren,  els hi deia que quan arribessin a aquell poble amb l’estació tan maca que l’avisessin. Com així feien, arribat el moment. S’aixecava i guaitava per la finestra, mentre reafirmava la seva admiració vers aquell entorn i afegia un vaticini: en aquest poble em casaré. Al cap d’uns anys, al seu pare el van destinar a Sitges de cap d’estació. I aquí va conèixer a en Josep de ca l’Yll, van festejar, es van casar i vaig néixer un servidor. El que podia semblar un conte es va fer realitat.

    La primera imatge que rebia el visitant, que arribava a la vila, ja era d’admiració. Seguidament podia continuar contemplant que el nostre poble tenia un glamur especial.

      Poc a poc, començant per l’estació, les flors es van pansir i tot s’ha anat degradant paulatinament i, malauradament, Sitges ja no és el que era. Només cal recordar aquells jardins on ningú tocava una flor i en la blancor de les parets de les cases no hi apareixia ni una simple guixada i a ningú se li passava pel cap tirar un paper a terra...

   Un canvi de procedir que ens fa imaginar, que si avui aquell jardí tornès a mostrar la seva elegant florida, faltaria saber el temps que aquesta  duraria intacta. I qui és el que avui es sent  atret per fotografiar-se en aquesta mateixa vorera de l’estació, com en el seu dia ho van fer els principals protagonistes de la revista l’Amic de les Arts?

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de maig del 2024)