LA CASA DE LA PARRA

       Poder disposar d’una parra que faci ombra en els teus dominis, avui es parlar d’un autèntic  privilegi. Aquí a Sitges la que es conserva en el centre del poble i potser l’única que és visible,  és la que disposen la família Bartés-Busom  en el pati de la seva casa.  Les dues portes que hi donen accés, una al pati i l’altra a l’entrada principal de la casa estan situades al començament del carrer Illa de Cuba. Recordo a tota la família asseguda  sota el seu frondós fullatge, en animada tertúlia. Aquesta situació aportava una entranyable i testimonial imatge centrada en els costums dels que hem anomenat “Americanos”. Perquè a més de les característiques  arquitectòniques de la casa s’hi afegia l’elegància del propietari, en Josep Maria Bartés i Marsal,  que vestia amb “guayabera” i pantalons blancs, s’acompanyava  d’una canya.  

    A algunes  cases de pagès a l’entrada s’hi trobava aquest frondós enlairament de pàmpols i raïm. Aquesta ubicació i l’ombra que projectava permetia, als estadants de la casa dinar o sopar sota d’ella . Sense anar més lluny, a la veïna població de Sant Pere de Ribes , en ple centre, en el  casc antic, davant mateix de la casa del forner vell, un establiment avui tancat, hi trobem una entrada que dona accés a un pati, mitjanament gran, és l’avantsala de la casa familiar d’en Manel Milà  i la Maria Vidal amb la seva família, que la veu popular  coneix com can Manel d’en Lluís. 

     Des del començament del pati a les mateixes vidrieres de l’interior  hi trobem una frondosa parra que ens remet a les essències  camperoles del poble. Una parra, la més propera al progrés al qual aquest també s’ha abraçat el poble de Ribes i que aquest detall fa que es conservi l’encant de la casa de poble, on el seus estadants  a la nit tanquen aquest pati amb uns grans portes de fusta i al matí  les tornen a obrir. Aquesta maniobra em recorda que moltes cases disposaven d’aquestes portes de dues fulles a peu de carrer i després d’una reduïda entrada es troba la porta del cancell. Una de les poques cases que queden, a casa nostra, que mantingui aquests tancaments, és a la casa de la Maria Matas Morros al carrer Jesús i unes altres que encara es conserven, restaurades,  es troben en la casa on vivia en Rafel Marcet Almirall amb la Pepita Soler Soler, una mica més amunt de la casa de la Maria. Aquesta presenta les mateixes característiques de quan va ser construïda:  planta baixa i pis,  i aquelles portes, avui  tanquen un establiment  dedicat a donar de beure. 

    Jo de jove recordo que, a la casa de la parra de Sant Pere de Ribes hi anava a buscar vi. Només feia acta de presència en el seu pati, que de seguida els propietaris sortien amb les claus a la mà del celler que tenien anant cap el castell. Delatava el motiu de la meva visita l’acompanyament  que portava, la garrafa. Han transcorregut els anys i la casa segueix igual i  també  hi trobem la mateixa parra que continua  donant ombra al pati que resta obert des de bon matí fins a acariciar la vesprada.

   Sant Pere de Ribes ha crescut molt, però hi ha moltes construccions que conserven la singularitat de les seves cases de planta baixa i pis amb la corresponent finestra.  Igual com les que trobem en el mateix carrer Major, en el carrer del Pi i per l’entorn del Palou, també a les Parellades, on fins i tot hi ha cases que tenen la cisterna al costat mateix de la porta d’entrada. Construccions que eren característiques de tot el poble i d’entre la senzillesa de la seva construcció destaquen les senyorials cases dels “Indianos”.  

    Si més no fa molts anys que m’atrau aquesta casa de la parra. Sortosament les seves portes segueixen obertes, un testimoni que a dintre hi ha vida i que la parra cada any, des de temps immemorial,  rebrota. Per admiració de tots els qui ens sentim atrets per aquests petits detalls que sobresurten dintre de la intimitat d’una llar on, només guaitar des de la porta, ens fa adonar-nos que a Ribes, com a tot arreu, han canviat moltes coses, però n’hi ha unes altres on el temps sembla que s’hagi aturat. A veure fins quan el podem mantenir així, atrapat en el temps. 

                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de juliol del 2024)