Els paletes s’han guanyat la fama de mostrar una certa prioritat per fer i desfer al seu gust i algunes vegades han fet seva la teoria: “quien venga a detrás que arree”. El que sí que notem que ha canviat són les normatives, sobretot pel que fa a la seguretat. Recordo que els paletes es protegien el cap amb el mocadors dels quatre nusos de les puntes i que només servia per a que el cabell no s’empolsegués i res més, avui és obligatori l’ús del casc. Com també feien servir les espardenyes de betes, cosa que s’ha canviat per un calçat amb protecció a les punteres per tal de preservar els dits dels peus si els hi cau a sobre alguna cosa.
Si més no una de les coses que tenien clara, és quan feien una casa nova no envair la vorera i a la tarda, quan plegaven, l’escombraven i la regaven. Impensable col·locar una grua en ella i tancar-la al pas dels vianants. També és cert que llavors es feia servia la corriola i que existien experts per tirar d’ella. I ara que en parlo d’aquest peça, tan simple, però que va alleugerir la feina dels qui havien de pujar material. Encara el seu testimoni es fa present en moltes cases de Barcelona, aquí a Sitges ho trobem en les cases de can Paretó al Passeig de Vilanova, on al capdamunt de la façana observem un tros de ferro incrustat a la paret, amb un ganxo al seu extrem que serveix per penjar la corriola. Aquesta acció necessitava de molta precisió. Els havia que desafiant el perill i el vertigen s’asseien damunt el ferro i allargaven el braç fins a enganxar-la, altres que amb una llaçada de corda especial l’encertaven. Una operació que s’havia de repetir en el moment de treure-la.
En tots els cassos haver de tirar de corriola era una feina que necessitava precisió i força per tal de que la càrrega arribés al destí. De la mateixa manera que requeria domini quan es baixava amb càrrega, perquè si el responsable no la controlava la corda podia fer molt mal als palmells de les mans.
A la vigília de la vigília de la Festa Major vam tenir l’agradable sorpresa de trobar-nos amb que havien retirat el tancament que, durant un temps, ha barrat el pas dels vianants per davant on havia estat la pensió de can Julian. Una acció esperada i que tothom que hi va transitar ho aplaudia.
Durant molts anys, aquesta mateixa vorera i la lateral van estar ocupades per una marquesina, que ombrejava l’espai i que permetia a la família Soto disposar d’unes taules on s’asseien per dinar i sopar els clients de la pensió. El senyor Julian Soto, amb barret de color blanc, tenia per costum seure en la taula que donava a l’extrem del cantó de la bodega Candelaria. Una posició privilegiada que li permetia entaular conversa amb tots els coneguts que passaven pel seu costat. Potser va ser de les primeres terrasses que es van disposar en les voreres dels carrers, abans de la massificació actual d’aquestes.
Una altra observació a tenir en compte és que l’actual edifici que ha sorgit desprès de les obres, és que aquest guarda una certa similitud amb l’anterior, cosa que contribueix a que aquest cantó no ha perdut del tot la seva identitat. Un encert pels qui l’han projectat i pels responsables de vetllar per a que fos així . Si s’hagués seguit aquest criteri ens hauríem estalviat molts nyaps.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 d'agost del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada