UNA SETMANA DESPRÉS

      La setmana passada vàrem celebrar la festivitat de Tots Sants, on hi conviuen una tradició dolça i un costum una mica més amarg. La dolçor la posen els panellets i la Malvasia com a imprescindible acompanyant. Quan ja fa uns anys que notem que ha desaparegut una altra companyia, els primers freds.

   Perquè per Tots Sants, com ho pregonava el refranyer popular: “capes i mocadors grans”. Que es venia a referir que, com el fred ja començava a fer-se notar, ens havíem de tapar.

    En aquelles vigílies, es produïa un fet, que  es pot interpretar com el preludi de la festa. Em refereixo a l’aparició de la castanyera, sota el comandament del popular Ramon Costa i Sagalés.  El punt exacte del seu enclavament era davant l’aparador de la floristeria de l’Enriqueta Sáncho,  la muller del jardiner Joan Font. Per tant, situada entre l’entrada del reduït espai que tenia el taller del “Concu” i la també l’entrada estreta, on al final hi havia asseguda la muller d’en Ramon, la Maria Marcè Palau, filla de l’Angeleta dels ous, que venia les castanyes que torrava el seu marit en aquella gaia del Cap de Vila. Allà on s’han canviat les flors per les joies i que ara les dues germanes Roviralta,  les mestresses  del negoci, són a punt de jubilar-se. En poc espai, a recer d’una mateixa paret, han coincidit; mitja soles, flors, castanyes, ous  i  joies. Una curiosa combinació que ho arrodonia unes rajoles que es trobaven incrustades a la paret, damunt de la porta de l’ataconador, que anunciaven: “Valdespino Jerez”.  Un espai reduït, però que es podia considerar, “la gran manzana de Sitges”

    Allà hi havia en Ramonet torrant castanyes, sense immutar-se, no l’havia vist mai aportar ni un somriure ni una paraula. En canvi tenia molts seguidors, no de Facebook que llavors no existia, de persones i mainada que ens hi apropàvem i quedàvem bocabadats  contemplant les rogenques brases, que desprenien una escalforeta que s’agraïa. Acabades de torrar, la Marcè les servia dintre  d’una paperina feta amb paper de diari o de música i la clientela les agafava, amb les dues mans, per tenir- les en contacte directe amb l’escalforeta  .

    Amb això ens adonem de com va canviant el clima, d’aquells primers freds, que es feien notar a partir de començament del mes de novembre. Aquesta bonança que ens acompanya, des de ja  fa unes quantes  festivitats de Tot Sants, no és normal, ho diu tothom . Fins el punt que  encara hi ha qui passa pel carrer menjant gelat i no desentona. Si això mateix s’hagués  produït en aquells anys, ho haguessin contemplat com una excentricitat de les majúscules. Més ben dit, no haguessin trobat cap lloc on poder-ne comprar.

   L’altre  costum al qual  em referia al començament, és el de visitar el cementiri i portar flors als nostres familiars i amics. Ara que hi faig esment, i tornant a aquella fredor ambiental,  l’altre dia quan en Josep Sierra Castiella i jo, a primera hora del matí, vestíem de màniga curta, ell es referia  a aquesta anormalitat, explicant que quan  treballava de pintor amb els germans Milà, a l’apropar-se la festivitat que ara s’escau, anaven al cementiri a repassar les lletres i aquella creu que era pintada en la part frontal dels nínxols. I s’ho combinaven, fent  aquells que els hi tocava el sol, perquè allà on s’allargava  l’ombra, els hi quedaven els dits enravenats. El pintor, amb aquesta observació, donava a entendre de com ha pujat la temperatura en uns anys  cap aquí.

   De tota la vida  veïns de casa , han estat la família Martí – Mirabent. La Teresa i la iaia, cosien sabates en el quarto de reixa i, quan s’esqueia, la Teresa despatxava  rams de flors. A la vigília del dia de tots Sants, es passaven tota la nit fent rams, amb l’ajuda de la Paquita,  per tenir-los a punt pel dia, quan era un no parar de gent que li anaven a comprar, per portar al cementiri. El mateix li passava a l’Enriqueta . De les dues  floristeries, d’aquells anys, només queden els nostres veïns.

     Morir-se és fumut, i aquest final no ha tingut mai bona acceptació. I si de per sí ja és molt trist, la família ha de passar pel tràngol d’haver de fer tots els tràmits i tenir d’afrontar unes despeses que, al meu entendre, són desmesurades. Tant, que morir-se costa, com es deia abans,  un colló de mico.    

       En Jesús Carbonell i el seu fill, durant molts anys, va ser els encarregats de posar l’últim traje. En Jesús era un diplomàtic de la mort, el seu posat alt i seriós feia el pes. Sabia quedar bé davant el difunt, aquest amb poc en tenia prou, però sobretot amb els familiars. Les seves paraules, les justes i necessàries, asserenaven els ànims abatuts per la tristesa.   

     Un dia, a primera hora de la tarda, l’home, trobant-se a l’altura del carrer Sant Francesc amb el de Sant Gaudenci , va coincidir amb l’Antoni Olivé Ràfols. Dirigint-se a aquest, i assenyalant la reixa  abaixada de la botiga de queviures dels germans Ferret, li fa aquesta pregunta: “Escolta, aquests “hermanitos”, què són vius o morts?“.  Contesta ràpida i molt encertada de l’Olivé: “Caram, Jesús, si vostè no ho sap”.

     El poble ja començava a créixer, amb tant auge, que al propi enterramorts li preocupava que la clientela, que li semblava tenir segura, li fessin el salt .

                                                      J.Y.M.

( Aritcle publicat a l'Eco de Sitges, el 8 de novembre del 2019)