Sento
predilecció per dues festes que es celebren relativament molt apropades en el
temps una de l’altra: la Festa de la Trinitat i la de Campdàsens. Les dues
mantenen encesa la flama del sitgetanisme i el seu caliu perdura per sempre. Amb
majoritària presència de la gent del poble que s’hi apropa per gaudir, a més
dels actes programats, de l’entorn que ofereix
una panoràmica diferent a la que estem acostumats a contemplar. Una
curiositat si féssim una estadística, entre pescadors i pagesos, per saber
quins dels dos ha freqüentat més un lloc que l’altre. Tot i que el resultat
seria molt igualat, de ben segur que a la Trinitat s’hi han apropat més pescadors que a Campdàsens, on han predominat més gent de la pagesia, potser
perquè el llogaret ha estat envoltat de més masies. L’últim pescador que
recordo, al comandament de la paella d’arròs que es servia a la taula llarga de
la casa dels ermitans de la Trinitat, era en Jordi Ferret, germà de la Pepeta
del Concu. I tampoc calia que fos la seva festa, els pescadors tot sovint hi anaven a fer algun que altre arrosset o una
sardinada, amb la bonica panoràmica del mar que s’hi albira.
A Campdàsens
potser l’ambient és com a més camperol, amb les vinyes que s’estenen per davant
mateix de la porta de la capella i només des d’un punt concret de can Lluçà es deixa veure una llenca de
mar. El dia de la seva Festa, fa un parell de setmanes, ha tingut un cert
regust de Festa Major, amb el tradicional repic del ball de bastons de la Colla
Vella i l’actuació, excepcional, de la Moixiganga. Amb l’acompanyament de la
colla de grallers, La Sitja. Una festa que comença de bon matí i al migdia,
primeres hores de la tarda, ja està tot enllestit i tots a casa.
Abans de la
festivitat de la Verge del Carme, el passat dissabte va tenir lloc el sopar de germanor
dels veïns del carrer Sant Bonaventura. Un carrer que representava, com ja vaig
explicar, les millors essències de la pagesia, on en cada casa es pot dir que
hi havia un cup, o l’estable on hi descansava el matxo. Al capdavall del carrer, abans de girar cap a l’altre tram,
hi vivia la Guadalupe i la seva filla Carmeta, que treballava a la
fàbrica de calçat. Elles, ara a l’estiu, venien
gasoses fresques,d’aquesta manera es treien una mica de sobresou. Un
parell de cases més enllà, ara ja en direcció al carrer Espalter, hi vivia en
Sellarés. Del qual la veu popular s’encarregava d’explicar el que li va
passar a el seu burret. Sembla ser que
l’home li va aplicar un règim alimentari rigorós. De manera que un dia, sense que l’home pràcticament
s’adonés, va fer la fi d’en cagalàstics i el pagès, mig sorprès i un xic
incrèdul, es lamentava que quan el va tenir acostumat a no menjar, va hi es mora. Aquesta anècdota va tenir un gran ressò i quan algú es ficava
a règim, li advertien; “ a veure si acabaràs com el burro d’en Sellarés”. En
aquella mateixa casa hi va anar a viure
la Florentina i en Mateu, que era germà del forner del carrer Joan Tarrida.
Molta part de
tot això va funcionar a mitja llum, fins que va arribar l’Ambrós Abella i
Solsona, natural de Isona qui, junt amb la gent que tenia sota les seves
ordres, van fer possible que la llum entrés
a les cases. L’home i la seva família es
van quedar a viure a la casa que fa cantonada amb el carrer Espalter, davant de
la central de la companyia elèctrica. Els seus successors van convertir aquella
casa i l’hort que donava al carrer Sant Bonaventura en un hotel. Passats els
anys, en Fredi, fill de la casa, ha creat un espai on ha recreat la història de
la família i la repercussió que ha tingut amb la vila.
Tot aquest
entorn estava situat molt a prop on
havia la fàbrica del gel. Lloc molt freqüentat pels pescadors que anaven a
buscar barres de gel trinxat, per posar en el fons en les paneres de peix que
exposaven en les parades de la plaça. En queden pocs d’aquets gent que
trafeguen en el mar. Si més no el dia de la Verge del Carme es manté la
tradició de la processó de les barques, amb la imatge que fa el trajecte damunt una barca de
pescadors, acompanyada del Sr. Rector, del vicari, l’alcaldessa i regidors/es,
hereus i pubilles. És una tradició antiga i que desperta molta expectació. La
gent es concentra en els baluards, escales de l’església, els espigons. I el
pas de les barques és saludat, des de
terra, amb moviment de mocadors. Des de mar la perspectiva és sensacional.
Aquest any, no es pot dir que feia mala mar, a diferència de l’any passat quan,
només sortir de la bocana del port, l’estat del mar va recomanar donar mitja
volta una mica més enllà. Recomanació que era demanada amb insistència pel propi
Sr. Rector, mossèn Josep Pausas, que no
parava de recomanar: “tombem, tombem”. Aquest any s’ha arribat fins quasi a
Terramar . A l’arribada al Port
d’Aiguadolç, per deferència dels seus responsables, té lloc una cantada d’havaneres,
amb el tradicional rom cremat.
Un dels
eslògans, Sitges Vila marinera, es pot
dir que no ha perdut tal referent, com tampoc la Trinitat, Campdàsens i ara el
carrer Sant Bonaventura. Uns i altres es retroben amb les seves identitats.
Mar amb la processó de barques, presidida
per la imatge de la Mare de Déu del Carme.
Muntanya per les singularitats esmentades i un carrer d’influència camperola que, als
veïns nouvinguts, els ha agradat descobrir la identitat dels seus antecessors i
detalls dels seus costums.
Les petites
coses, que semblen que no són massa rellevants, a voltes aconsegueixen un
interès especial. Quan donava la
sensació que tot s’havia devaluat, davant aspectes molt més fastuosos, doncs
no. Tot té el seu encant i també el seu
mèrit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada