Els pobles, quan
menys nombre d’habitants tenen, qualsevol esdeveniment anunciat, produeix una
gran curiositat. Una entre les moltes d’aquestes desconegudes expectatives, es
produïa davant la imminent arribada, al poble, d’un senyor Rector. Perquè desprès de l’alcalde, el
rector tenia un pes molt específic en la vida del poble. Fins arribar el punt
que, de manera encoberta, potser arribava a l’extrem que era el qui manava més,
o qui més influència exercia.
De la seva
manera de ser, depenia un apropament i una bona acollida entre el veïnat. També
d’ell depenia que s’integrés plenament amb les costums i tradicions del poble.
M’estic
referint també, a una època en que l’automoció no estava tan secundada com d’un
temps cap aquí. El senyor Rector que s’esperava , acostumava arribar lleuger
d’equipatge i amb tren. A l’andana l’esperaven les autoritats locals que li
feien els compliments pertinents. I si l’estació es trobava allunyada del
poble, l’acomodaven en una tartana que el transportava fins a la rectoria.
El novembre de
l’any 1948 el brunzir d’una moto es feia més intens a mesura que avançava per
la pujada del carrer Major, fins que la roda davantera es va fer visible a la
plaça de l’Ajuntament. Conduïa la moto un sacerdot, que portava el porta
equipatges, de darrera, ben proveït.
Sembla ser que esfereït pel terrabastall del motor, per no fer figa en
el tram costerut, o perquè qui la conduïa va fer una mala maniobra, el cas és
que va sortir disparat un formós pollastre
i es va afanyar a buscar aixopluc. El va trobar en les interioritats de la sabateria de can Pañella, fet que va
provocar que els sabaters i la seva clientela, tots, quedessin encuriosits
davant la seva presència . Darrera seu, esvarat, hi va entrar un sacerdot amb
sotana i el cap cobert amb el bonet. Era, ni més ni menys, que el nou rector
que venia a prendre possessió de la parròquia. Sense voler-ho, va protagonitzar
una arribada més acord amb els costums d’aquell gran humorista que va ser Paco
Martínez Soria. Que per cert, els seu fill,escolapi, forma part de la comunitat
de monjos del monestir de Poblet.
Com és de
suposar, l’original arribada de mossèn Pasqual Prats i Boira, va ser el tema de
conversa de la gent del poble. Un rector que arriba amb moto i amb una companyia
ben original, la d’un pollastre. Que, per si a cas, de moment li garantia la
supervivència per a uns quants dies. Els suficients com per a veure-les venir.
La primera
missa que els rectors oficien, desprès de l’arribada, l’església s’omple de gom
a gom, atrets per la curiositat que suposa un primer contacte amb el recent arribat
senyor rector.
Un sacerdot que vivia la seva ordenació de manera
molt al seu aire, era el pare Ricard Serra, que residia al carrer Cervantes.
Ell també es desplaçava amb moto, en
concret amb una Vespa. I la conduïa d’una manera bastant temerària, detall que
li havia causat més d’un ensurt, perquè les esterrossades que havia patit eren
de consideració i li havien deixat visibles cicatrius. Sort que estava en
gràcia de Déu, no podia ser d’altra manera, perquè se’n sortia de totes. Va ser
durant molts anys el sacerdot responsable de la capella de les Mares
Mercedàries.
Un altre
sacerdot molt proper, que també va arribar al seu destí, en el setembre de1962, per fer-se càrrec de la rectoria, amb
una moto potent, una “Max Lube NSU”, era
mossèn Ramon Català i Güell.
El soroll de la seva moto, igual com li va passar a mossèn Pasqual
Prats, va ser el que va delatar la seva presència al petit poble d’Olivella.
Atraient la curiositat del veïnat. Els
quals van veure que baixava d’ella, un motorista que portava sotana. Una
novetat que s’avenia amb l’esperada arribada d’un nou rector. En aquest cas un
jove sacerdot de 33 anys nascut a Vilafranca, que en el 1954 havia estat
ordenat sacerdot.
Aquell primer
encontre amb els veïns, va servir per copsar la pluralitat de la gent de pagès;
la seva discreció, dissimulada darrera
la persiana de corda que només enretiren una mica i observen al qui acaba
d’arribar. Mentre que al visitant li fa
l’afecte que no el veu ningú. L’espetegar de la moto, la presència poc habitual
de la persona que la conduïa, van ser masses coincidències com per només
mantenir la discreció que els hi proporcionava la persiana. Va sortir a la
porta una veïna, l’Emília de cal Bargalló qui,
davant la sumptuositat de la moto i els hàbits que portava el conductor, va
considerar oportú deixar el petit observatori per anar a parlar directament amb
ell, intuint que era el nou rector que
esperaven.
Mossèn Ramon,
que era persona molt propera, escolta la veu del poble, als que seran els seus
feligresos. El llogaret és petit, però l’extensió del seu terme és gran:
muntanyes,camps, vinyes i masies conformen un nucli molt disseminat.
Fins aquí, no
gaires entrebancs per administrar, des de la vesant sacerdotal. Però el poble pateix un inconvenient, no disposa
d’electricitat. Una mala notícia per a un sacerdot jove, acostumat a les
il·luminacions de la modernitat, i a tenir endollats diferents aparells sorgits
del progrés.
Passa el temps
i la seva tasca pastoral es concreta entre Olivella i el Vinyet de Sitges, on ja
s’hi desplaça amb un dos cavalls. Mentrestant les seves gestions donen el resultat esperat i
al poble d’Olivella li arriba la llum.
Ara, passats
els anys, el mossèn, emprèn un altre destí , on tampoc disposa d’electricitat.,
només la llum del ciri, aquella feble i tremolos ble , que el va acompanyar durant
la cerimònia del seu bateig. La mateixa que
il·lumina el final que tantes vegades havia predicat. Entre el remor dels cants de la Coral del Patronat que
va dirigir, quan la vida de tots plegats era més rica i plena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada