Ser el número 1
té un mèrit, el qual va associat a una determinada especialització. Aquesta
escala de valors el primer lloc on es pot evidenciar és a l’escola. Quan jo hi
anava, en la meva classe, hi havia
companys que competien per aquest primer lloc. Si durant un temps un era
el primer l’altre era el segon i així s’anaven alternant.
Recordo que aquí
a Sitges, un amic de casa, que ja tenia una certa edat, davant l’afluència del
turisme, els hi explicava als meus pares que s’havia hagut d’espavilar per
aprendre l’anglès. I que anava a classe, amb tant bona disposició que quan no
era el primer era el segon. Els meus familiars quedaven meravellats de les
meritoses posicions que aconseguia en el seu aprenentatge. Tot i que ell ho
trobava d’allò més normal, doncs els hi deia que a la classe eren només dues
persones. Quan estaven al complert, ell
era el segon i quan fallava l’altre llavors passava a ser el primer. No hi havia volta de full , però
de la manera que ho explicava sembla que era un fora sèrie.
En les
competicions esportives el qui guanya és el primer, el segon ja és el primer
dels perdedors. També en el tenis, per posar un exemple, té un mèrit arribar a
ésser el número 1del rànquing mundial. I això s’aconsegueix guanyant campionats
que permeten escalar posicions en una
escala de valors molt ben assortida de bons jugadors/es. Mantenir aquesta
posició no és fàcil, no s’ha de defallir i, per tant, seguir triomfant en la
pista, partit darrera partit, perquè el segon és a prop i, a la més mínima,
aquest pot desbancar al primer.
Si ens centrem
en aglutinar personatges que passegen unes excentricitats sublims, el meu amic
Lluís Massó Mestre ja fa temps que ha arribat a
una conclusió, que posa a tots en el seu lloc, quan diu; “per individuals potser no, però per equips segur que guanyaríem la primera
posició”. Arriba a aquesta reflexió desprès d’observar els personatges
singulars, irrepetibles que han vingut d’arreu i s’han quedat aquí i altres del
poble que han exhibit un pedregui de
surrealisme i sublimitats excepcional, que els ha fet únics i irrepetibles. Dissortadament
amb el pas dels anys han anat desfilant i amb ells s’ha devaluat aquell número 1, del
podi de les excentricitats i les maneres de ser amb un peu entre la normalitat
i el fora de joc. Era quan faltava espai per donar cabuda a tots. Personatges
populars del poble que, sense haver portat a terme grans accions, pel sols fet
de la seva manera de ser i de comportar-se ni havia prou per ser considerats el
número 1, els primers que sobresortien per damunt d’un mon centrat en cercar la
normalitat, quan aquesta de vegades és molt difícil d’estabilitzar.
Un dia d’aquests
farà, o ja ha fet, 103 anys el nostre amic Joan Corella i Miracle. El número 1,
en quant edat de la gent de Sitges, o potser empatat amb algú altre. Si és
així, un empat a aquestes edats és un bon palmarès. Però ell té el mèrit, a títol personal, de ser el soci
número 1 del Prado i també el número 1 del Retiro. Una primera posició molt
curiosa, perquè d’haver existit altres casos,
és un episodi poc freqüent.
Sobretot si
tenim en compte que les rivalitats que han existit entre les dues societats, no
es prestava gaire a que una mateixa
persona fos soci de les dues societats rivals una de l’altra. A no ser que
ostentes un càrrec, pel qual no havia de mostrar preferències per cap, tot el contrari,
la manera de demostrar-ho era fer-se
soci de les dues i a ser possible també
d’altres entitats del poble.
En Joan va
arribar a ser president del Prado, passant després a presidir la junta
consultiva. Home de banca, i gran jugador d’escacs. També dels primers socis de
la Penya d’Escacs de la mateixa societat. Una secció on s’hi ha integrat molta
gent de casa nostra i altres vinguts de fora, que es trobaven de manera
esporàdica a la vila. Com el xofer del general Simáncas , que sembla ser n’era un expert. Com també el doctor Francesc Mena de la Torre, metge militar, que
passava temporades a la vila i cada tarda anava a fer la partida. I fins i tot
jugaven als escacs alguns membres de la
benemèrita que els destinaven a Sitges, com a reforç, en els mesos d’estiu,
algun d’ells era bon jugador. Sense oblidar-nos d’ un ciutadà holandes, que porta molts anys residint a Sitges, en
Pedro Aalbersberg ell és un component de la Penya d’escacs del Prado i en els
opens que organitza aquesta entitat, en Pedro sempre ha quedat molt ben classificat.
La Penya d’escacs del Prado, no queden curts en quant
els anys de trajectòria, ni més ni menys que 87. I ha esdevingut escola, que
compta amb un bon nombre de vailets que n’aprenen i fins i tot participen en
competicions de la seva categoria.
Els anys
acumulats també confereixen una categoria. Ell, en Joan, al viure tants anys, l’ha permès ser
persona influent i molt entregada a les activitats i càrrecs de responsabilitat
que ha desenvolupat, com el d’administrador
del nostre Hospital de Sant Joan. Cent
tres anys donen per molt, ara li toca descansar amb la companyia de les filles,
del seu germà. Satisfet del camí recorregut, de la feina feta. I com en una
partida d’aquest joc, restant amatent que no et facin jaque mate.
Els números
1 juguen amb l’avantatge de
l’experiència, de veure-les venir i ser dipositaris, en aquest cas, de molts
records i vivències viscudes. Ser el primer de Sitges, del Prado i del Retiro,
té l’afegitó de ser també el primer de casa teva. De ben segur l’honor més ben
correspost.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de maig del 2019 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada