Pels qui
col·laborem en el setmanari el temps el marca el tancament de l’edició i també
el fet de sortir en divendres enlloc de fer-ho el dissabte que havia estat el
seu dia. I avui s’avança a Dijous Sant. D’aquí que potser tocaria continuar parlant de la Setmana Santa, doncs massa
aviat per escriure de les Caramelles. Si més no els seus cants, que s’han anat perfilant durant la Quaresma.
En aquests dies,
previs a la sortida, durant els assaigs generals, era quan les excentricitats
de cantaires, músics i potser amb aportacions de les sublimitats dels mestres,
es demanava un rigor interpretatiu, una
certa perfecció, enmig de tots els egos.
Ja sigui de popularitat dels personatges que integraven les colles, que
molts n’anaven ben assortits,com altres
que es tenien cregut que la seva veu era privilegiada. Ho completava les exigències dels directors.
En el cas del mestre Gabriel Pallarés del qual,
ja en anteriors ocasions n’he apuntat
algunes d’aquestes singularitats, estava
sempre obstinat per la perfecció. Una
vegada a la pista del jardí, amb la colla formada al complert, en un dels tants
talls que manava fer, es dirigeix a un dels cantants que tenia dificultats en
quant a la parla, tot i que el xicot hi posava molta voluntat i sobretot afició.
Li mana al cap de colla que li tornin
els diners que havia pagat pel ressopó, com és costum, i que
se’n podia anar a casa seva.
Difícil papereta pels responsables de la colla, els quals intenten que el
mestre deposi la seva actitud, per considerar-la molt delicada i poc ètica. Si
més noel director es manté amb aquella determinació que sovint emprava amb el
convenciment que era la més efectiva: “Res,ja ho he dit, o ell o jo” . Un dels
tants exemples d’unes exigències que el convertien en una persona que donava la
sensació que no coneixia ni amics ni parents, quan es tractava de posar en
solfa la música que havia compost per a la colla de caramelles del Retiro. Tractat
fora del pentagrama era un gran desconegut, perquè aquella seriositat que
mostrava amagava un sentit del humor sensacional.
Cantaires i
músics que han compartit cantúries i també han mostrat les seves maneres
d’ésser. En una època en què la popularitat de determinats personatges
contribuïen a que la Pasqua , a més de tot el seus significat, i també dels
cants que ens ocupen, s’hi alternessin unes excentricitats que eren per
sucar-hi pa. Els pas del temps s’ha emportat molts d’aquests protagonistes i
sembla estrany, però hem entrat en una crisis de popularitat que ens ha
instal·lat en una normalitat avorrida, o
no, perquè aquella gent aportaven a la
vida una dosis ben manifesta d’ironia.
Arribades les
colles a l’Ajuntament, les esperaven les
veïnes de l’entorn. Elles eren, després de l’Ajuntament, la segona institució d’aquell
indret. La primera en ocupar un lloc
preferent, per proximitat, era la Lola Ferret Curtiada, la popular Lola de
l’ajuntament, a ella només li calia sortir de
la porteria per escoltar les cantades. Desprès de la casa de la vila, es cantava a
davant de la rectoria. El lloc era ideal per acollir les veus timbrades i el so
dels instruments. Amb el rector i el vicari a la finestra principal i en l’altra
hi treia el cap l’Amparo que era la majordona del senyor Rector. Ara que en
parlo, la institució de les majordones també ha passat a millor vida. Algunes
eren familiars directes del sacerdot que tenien cura d’anar a comprar, preparar
les menjades i tenir la rectoria neta i ordenada. L’Amparo era una dona de
caràcter, el que se’n deia “de armas tomar”. Tot i que l’únic
armament que podia servir per matar
algun ratolí era l’escombra.
Al costat del monument
al Dr. Robert hi havia la casa que habitava la Josefa, de can “Pepus”, la muller d’en Pepito, home de
gorra i pipa. Ella, a l’haver nascut a Cuba, portava a dintre el remor d’unes
melodies molt properes a aquells cants. En un altre pis, de la mateixa casa, hi
vivia la mare i de Lanau, la Pilar Arizpeleta que s’encarregava de cobrar la
cadira a l’església, quan per seure s’havia de satisfer un petit impost, que no tenia res a veure amb
el donatiu que hom pogués dipositar quan passaven la safata. L’ajudava, i va
quedar de sagristà, el seu fill Virgili Lanau, germà d’en Paco i de les dues
noies, la Fina i la Pilar. Totes les
dones d’aquella casa sortien als balcons. Com era el
cas de la Mercè de can Pans i la senyora Consuelo que venia roba.
Davant per davant de l’ajuntament hi viu la
Pili Queralt, coneguda també per la Pili
de can Badia. Ella, junt amb la Maria Rosa Balcells, són de les poques senyores
que queden en el indret que han estat testimonis de moltes cantades de
Caramelles. Sobre de ca la Pili sortia al
balcó l’Antonieta gitana. I en l’últim
pis de la mateixa casa, la Montserrat Ferré. Més enllà les escoltava la Sra. Adela Virella que havia escrit alguna
lletra per la colla del Patronat i la seva jove la Maria Rosa Balcells, muller
del mestre caramellaire Jordi Panyella. I la Vinyet Planas que ja ensumava olor
de pólvora. També la Carmeta de can
Quildo, amb la seva jove l’Annita que tenien el privilegi d’escoltar les
caramelles envoltades del flaire dels muflons
i de les mones que s’escapava de l’obrador de la pastisseria. Mentre la Tomasa havia de tenir controlats els gats per a que, les seves corredisses, no
interferissin en les cantades.
Sortosament la
tradició de les Caramelles té continuïtat gràcies a les noves generacions que
s’hi han implicat, malgrat que aquelles
sitgetanes que vivien a prop i eren les primeres en prendre possessió, ens han
anat deixant entre cantada i cantada.
Per quan s’escaigui, només em queda desitjar, Bona Pasqua!
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada