En el transcurs de l’any 1980, sent el responsable de festes
de l’Ajuntament, el Sr. Salvador Mirabent i Paretas, va anar perfilat la idea
que feia temps portava en ment. Que els infants de la vila poguessin participar
de la Festa Major, reservant per a ells les primeres hores del dia de la
festivitat de Santa Tecla.
La seva idea es
va materialitzar en aquella primera matinal infantil que va sortir al carrer.
La seva presència va anar acompanyada per un sensacional mostrari d’imaginació,
exposada a les mirades a través d’aquells
petits gegants fabricats a casa, molts d’ells només sorgits de la
iniciativa d’una mainada que amb un parell de capses de cartró et feien un
gegant o un drac. A altres s’hi endevinava, notablement, la col·laboració dels
pares. Detall que es va anar
perfeccionant a mesura que anaven passant els anys, fins el punt que
aquests elements de la nostra festa, hi ha qui n’ha fet una copia exacta, a reduïda
escala, o no. Sortosament, però, hi continua prevalent l’enginy i la
determinació dels més menuts. Els quals s’acompanyen amb la resta de balls que,
amb diferència d’edat, ballen pels carrers de la vila, a una hora ben matinera,
amb la mateixa desimboltura que ho fan
els grans.
D’aquella
primera sortida, ara en fa 39 anys i malgrat detalls que sempre s’hauran d’anar
polint, en benefici d’aquesta espontània manifestació festiva, protagonitzada
per la mainada de tot temps. La matinal
infantil de Santa Tecla, no només participa en la franja horària i recorreguts que té assignats, sinó que s’han
ampliat el nombre d’actes que comencen una setmana abans, per tal de que la
seva participació no se’ls hi faci tan curta i es puguin exhibir.
A un any per
complir-ne quaranta, cal destacar un fet curiós; aquells pares que portàvem els
nostres fills a la matinal, resulta que aquests ens han fet avis, perquè són
ells els qui ara porten els seus vailets a aquesta cita irresistible de la
festa . I nosaltres, acomboiats en aquesta categoria, ho gaudim de diferent manera, doncs són els
nostres fills, aquells que en el seu dia
van ser aprenents de geganters, de diables, de bastoners..... que fan d’acompanyants,
mentre nosaltres fem d’espectadors i gaudim des d’una altra perspectiva tot
aquest encant, com aquell que diu: els veiem venir i se’n il·lumina la cara. I
vet aquí que, sent entusiastes espectadors, no hem de restar amatents que si la
corona del gegant no s’aguanta en el seu lloc, que si la capsa de cartró
s’esbotza amb tantes batzegades. Que si la nena o el nen ja en tenen prou i
volen plegar, per a desencís dels pares que, com és lògic, volen que amortitzin
el vestit, o les hores invertides fent
el que hagi calgut, per tal de tenir-ho tot a punt i poder sortir.
Aquelles nens i
nenes, els nostres fills, s’han fet grans i, curiosament, a alguns aquell
aprenentatge els va agradar i han passat per les categories superiors,
participant de les sortides dels grans, perquè ja fa dies que han pujat
bastants graons. Vet aquí la gran diferència: els petits que s’han fet grans i
nosaltres, que no ho érem tant, ara ho som molt més. I quan aprecies, amb raó de causa, que la
matinal infantil té una participació, que fins i tot s’ha de regular per no
quedar desbordada, t’adonés que la
nostra Festa Major no estarà mancada de personal. Fins i tot els encara més
grans recordaran que, també antigament,
molts balls se les veien i desitjaven per poder sortir, perquè els hi faltava
gent, i havien de recórrer als veterans que en el seu dia ja hi havien
participat.
El temps
passa i la vida ens depara situacions
boniques, com la festivitat de Santa Tecla que ja fa uns dies que estem celebrant,
amb un seguit d’actes que tindran el seu punt més àlgid el proper diumenge i
dilluns. Abans, el diumenge de la setmana passada, mentre la desfilada de
gegants i dracs de totes mides i
dissenys, cabeçuts, recorrien els carrers del poble, a la muntanya de
Montserrat, a la seva Basílica, tenia lloc la celebració dels vint-i-cinc anys
de l’Ordenació Sacerdotal, del sitgetà Josep Mª. Enríquez Farreras. Que va
cantar la seva primera missa a parròquia
de Sitges, el seu poble.
Han passat també
25 anys, de quan un jove sitgetà,
igualment entusiasta de les nostres tradicions, entrava a formar part de la
comunitat Benedictina de Montserrat. Allà va coincidir amb un altre sitgetà, el
P. Antoni Picas i Figuls, Molts van ser els qui, per aquella ocasió, van
acompanyar a en Josep Maria, i la seva família, en la cerimònia de la seva Ordenació Sacerdotal. Que un amic de
Sitges sigui monjo de Montserrat sempre ha estat un referent que ens ha motivat,
cada vegada que ens hi hem apropat. I succeeix en el moment d’entrar a la
Basílica, si coincidíem que feien un acte litúrgic, ens assetjava la curiositat
per si veuríem al P. Picas o al P. Enríquez. De vegades la nostra curiositat es
veia recompensada al distingir a algun dels dos
o bé a tots dos. Actualment és més difícil coincidir, perquè el P. Picas
ens va deixar i l’altre monjo sitgetà té
sota la seva responsabilitat les parròquies de Sant Esteve de Sesrovires,
Masquefa i la Beguda Alta.
Davant d’una
altra Festa Major de Santa Tecla, amb la matinal infantil fregant els 40
anys, i les Noces d’Argent Sacerdotals de l’amic, ens podem sentir
satisfets de ser protagonistes i admiradors de dos fets que ens honoren com a
sitgetans i com a continuadors del que de petits els nostres pares també ens
van acompanyar per un mateix camí: el de
la tradició i el del bon exemple. Desprès,
la vida posa a l’abast tot un
ventall de camins i cadascú decanta per aquell que sembla que més li convé.
Sense apartar-nos, però, del de la tradició. Que és la drecera que ens porta a
la felicitat compartida.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de setembre del 2019 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada