Demà, dissabte, el veïnat del carrer Sant Bonaventura
faran un sopar a la fresca, per celebrar
la festivitat del Sant del carrer que és el proper dilluns. Una iniciativa
promoguda per uns veïns que volen recuperar antigues tradicions. Consultades veus experimentades, sembla ser,
però, que mai s’havia celebrat tal festa, entenguis per aquesta celebració, fer
un sopar entre veïns com es vol fer ara. Altra cosa era, un costum molt generalitzat , sortir a
asseure’s a la fresca desprès de sopar. Tenint en compte que llavors la gent
sopaven aviat i això els permetia agafar les cadires i sortir per abraçar-se a la
calma que imperava. Es formaven grupets entre els veïns més propers i a una
hora no massa tard es retiraven a dormir.
La festa en
qüestió, la que volen “recuperar”, la gent que avui hi viu, és el resultat
d’una pinzellada molt íntima i exclusiva, del personatge que la protagonitzava,
l’Enric de les cadires. L’Enric Capdet era vidu i tenia una filla, la Maria.
Els dos conformaven dos personatges, d’aquells que diguem, irrepetibles.
L’home, seguint la tradició familiar teixia la reixeta de seients de cadires i
balancis i a més curava d’espatllat. A totes les cases, quan la mainada no
tenia gana i mostrava apatia i tristesa, diagnosticaven que la criatura estava “espatllada”.
L’Enric i la
Maria, vivien en una casa propietat de les germanes Lluís, més concretament de la
Filomena i la Maria. La filla de l’Enric era curiosa de mena, decantant a
xafardera. Al seu pare li agradava
celebrar el seu Sant, el dia 13 de juliol. I tenia una manera molt peculiar de portar
a terme tal celebració, consistia en convidar a berenar a tota la mainada del
carrer, a la qual obsequiava amb llesques de
pa amb vi i sucre. I els convidats, per correspondre a la invitació,
engalanaven una mica els dominis del carrer de davant de la casa d’Enric. En la
mateixa vorera, més avall, hi havia “a can Pageric”, que era la casa on vivia
el pagès que treballava les terres del
Sr. Bernardí Llopis, que eren els avis d’en Trino Carbonell: en Josep Carbonell
Companys i la Teresa Camps. Els quals tenien tres fills; la Laura, la Rosalia i
en Pepet. Tots van anar a viure en aquest mateix carrer.
En aquella
mateixa casa, cantonada amb el carrer Sant Gaudenci, un nebot de l’estadant, en
Jesús Carbonell, que tenia la funerària, hi disposava els trajes per fer
l’últim passeig. I el germà d’aquest, l’Antoni, hi guardava els pots de
pintura.
En Trino era uns dels protagonistes d’aquelles
celebracions, junt amb en Josep Maria Alegre; els germans, Josep, Joan i
Conxita Mestres; en Ramon de can Mas; en Fernandu de can Benazet; en Facundo i
l’Andrés de ca l’Adoració; els germans Lanau; en Ciscu de ca la Manolita; la
Juanita Sarrió; L’Antoni Hernàndez,
casat amb la filla de can Selfa; en Josep Matas, el seu germà Joan encara era
un marrec; en Manel i en Toni Martí de ca l’Eixut... Fins i tot hi acudien reforços del carrer
Parellades; en Ricard Baqués; en Quimet
Ràfols. I també en Tito de l’Hotel Sitges i en Jaume Pujol de l’estanc. Tots ells , es pot dir que eren els organitzadors - col·laboradors d’aquelles celebracions, més en honor a l’onomàstica
de l’Enric que per celebrar el Sant del carrer.
Uns dies abans
retallaven banderoles de paper de diari i a can Baqués, al carrer Parellades, les pintaven. I després les unien amb un
cordill i les penjaven per l’entorn de la casa de l’Enric. En Fernandu Benazet,
que era dels més grans, fins i tot organitzava una mica de “teatrillo”. La
representació tenia lloc en el pati de la casa de can Mas, que era gran. l’Angeleta i en Ramon eren els
seus oncles. I d’aquesta manera s’allargava una mica més la programació de la
celebració.
Vet aquí els orígens
d’una festa veïnal. Van passar els anys i aquella jovenalla es va anar fent
gran i l’Enric va considerar celebrar la seva onomàstica de manera més íntima,
ell i la seva filla. Aquesta era amiga d’un altre personatge emblemàtic del
mateix carrer, la Beatriu Roca. Le dues semblaven tallades pel mateix patró,
fins i tot coincidien amb les mateixes excentricitats que els va valer una ben
guanyada popularitat entre la gent del poble.
Ja ens havia
deixat l’Enric, quan la Maria i la Filomena, van fer enderrocar la casa i en
van construir una de nova, i en ella hi van anar a viure les dues propietàries .
Habilitant un petit habitatge perquè la Maria hi pogués també viure: Al final
de les seves vides, es van abraçar a la modernitat així, quan acabaven de dinar, les tres es reunien i fumaven com a
carreters.
El carrer de
Sant Bonaventura ha estat un carrer de cellers i d’estadants majoritàriament pagesos. I com a curiositat explicar que quasi
totes les cases van passar a estar habitades per sitgetanes vídues o solteres.
Actualment és un carrer d’una identitat molt diversa. La Paquita de ca l’Eixut,
és la veïna més antiga. I també la Rosó Carbonell la qual, tot i que no hi viu,
va néixer al costat de la casa de la Paquita, on el seus pares tenien una
botiga de queviures i venien la llet que munyien de les vaques que disposaven
darrera la casa. També hi resideix un cuiner prestigiós, mundialment conegut, l’Oriol
Castro i la seva família. I l’Alpe i en Llucià
que treballen per la causa i per la igualtat entre la diversitat. Ells, junt amb la Rosa Hernández i el seu
germà Joan, conjuntament amb tots els veïns actuals, han organitzat aquesta
festa de carrer, en vigílies de la festivitat de sant Bonaventura, el seu patró
.
Amb el carrer
guarnit amb banderoles, un detall que fa festa.
Per a tots els qui, en el seu dia, les van pintar i penjar, reviuran
molts records que el pas del temps ja havia matisat.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de juliol del 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada