EL MEU PRIMER LLIBRE

    Miro enrere, als quasi cinquanta anys transcorreguts, i jo mateix quedo sorprès de la constància que m’ha acompanyat durant tot aquest temps. I continuo sentint gran admiració per tots aquells col·laboradors que, malgrat la diferència d’anys, tan bé em van acollir en aquestes pàgines de l’Eco. Recordo al Sr. Josep Carbonell i Gener, que vestia i tenia aspecte d’un gentleman anglès el qual, malgrat l’elegància que el distingia, tenia per costum seure  damunt el taulell on es plegaven els fulls del setmanari i esperava que en Josep li lliures les proves d’impremta, de les histories llegendàries del nostre Sitges, per a la seva correcció . Com també era una institució de la casa, el Sr. Salvador Soler i Forment, que hi compareixia amb un potent barret. I en Ramon Planes, pel qual sentia un gran respecte. Un dia tots dos vam coincidir, just quan  travessàvem  el menjador de la casa,  i em va dir: “Joan, aquesta setmana parlo de tu”. Aquest detall em va satisfer molt, perquè tractant-se d’en Ramon, pel qui sentia admiració,  degut al seu estil literari i per la seva constància d’escriure cada setmana la seva columna, “El Carnet de Caminant”, que signava “Tirant”. Que ell tingués la delicadesa de dedicar-me unes línies, ho vaig considerar un gran detall. Fins aquell dissabte se’n va fer llarg i la seva referència, la veritat també sigui dita, em va saber a poc. M’ho vaig llegir tantes vegades que em va quedar gravat a la memòria i encara ara ho recordo perfectament. Ja quasi al final de la columna, desprès de referir-se a altres coses, va apuntar: “Sense deixar d’aplaudir a JYM, el més recent dels companys  incorporats a la redacció”. I punt.

    Em ve també al pensament,  el pas decidit i enèrgic d’un altre insigne col·laborador. El Sr. Salvador Monzó Valiente. O en Jacint Picas, que m’havia corregit molts dels meus articles. Fins que vaig compartir la pàgina tres amb En Rafael Casanova Termes i, quan ell ho va deixar, amb en Ventura Sella Barrachina.

     I així van passar els anys i la meva col·laboració cada vegada sovintejava més . Fins que un dia del mes de març del 1986, coincidia amb la celebració del centenari de l’Eco, el molt recordat i estimat Josep Manuel Soler, em va dir: “Joan, vols col·laborar cada setmana ?”  No m’ho vaig pensar gens . Fins avui.  Entremig,  un dia  em demana:  “pensa un títol que serveixi per identificar la teva secció”. Ja el tinc: “Un tomb per casa”.  Després el van mantenir els dos germans, en Josep i el recordat Ramón,  i n’ha continuat confiant  l’Antoni Sella.

   Al cap de tants anys, encara em trobo amb sorpreses, amb gent que no conec, nouvinguts,   que m’expliquen que llegeixen els meus articles, que els permet conèixer una mica més de Sitges. I tot sovint he coincidit amb lectors/res de sempre que, fa temps, em demanen que publiqui un recull entre els ja sobrepassats 1.600 articles que porto publicats. La seva insistència m’ha motivat a intentar-ho. Sigui dit que els responsables l’Editorial Efadós m’ho ha posat fàcil. Hi vaig entrar en contacte el dia de la presentació del llibre, que aquesta mateixa editorial va encarregar a l’amic Roland Sierra, “ Sitges Desaparegut”, i que vaig tenir l’honor de prologar. Els coneixia també per ser els editors de “l’Abans”  i el  “  Sitges Yé, yé” .Els hi vaig exposar el que feia el cas i de seguit s’hi van interessar, fins a dia d’avui que és a punt de sortir al carrer. Gràcies també  a la col·laboració que ha aportat la Regidoria de Cultura, de la qual n’és la responsable la Sra. Rosa Tubau. El títol no podia ser cap altre “Un Tomb per Casa”. Un recull que aplega  203 articles, on quasi tothom hi surt reflectit.  Un llibre ple de sentiments, records, il·lusions i vivències viscudes, des festes, tradicions i costums...

   El primer llibre sorgit de l’entusiasme d’aquell jove que un dia, valent-se de la influència del fill de la casa, en Josep,  que som amics des de que vam coincidir als  Escolapis, li vaig lliurar una resumida crònica d’un concert del Palau de la Música, i ell li va fer arribar al seu pare que la va publicar en aquell Eco que va sortir, coincidència, el dia de la festivitat de Santa Cecília, el 22 de novembre de 1970. I per sempre més en van fer una raconet en aquestes pàgines.

     Fregant els 50 anys de col·laboració, tinc  molt material per a resumir-ho en un llibre. Del qual he viscut el  procés amb entusiasmada il·lusió. Perquè soc home de il·lusions, qualsevol cosa em motiva i ho visc amb entusiasme.  I també amb la curiositat que aporta  una experiència nova, la qual m’ha permès entrar en contacte en el món editorial. On tot està programat i l’evolució  resulta laboriosa i metòdica . Amb pròleg d’en Roland Sierra, s’espera que estigui a la venda els  primers dies d’aquesta propera setmana.  Una  obra modesta, però que té el privilegi d’aturar el temps i, des d’aquesta talaia de la blancor del seu paper, guaitar al passat, reviure el present i ser un referent pel futur. Perquè, sens dubte, quedarà la porta oberta per si, qui sap, dintre un temps, és possible poder pensar en publicar un altre recull d’articles.

   M’he sentit sempre recolzat  pels amics i amigues  que, en diferent etapes, han conformat la redacció de l’Eco. I per vosaltres, lectors/res,  que m’heu demostrat, amb escreix, que sou molt compressius , sobretot amb els oblits i amb les pífies, amb les quals, sense voler, m’he retratat.

   En la bonica imatge de la portada, obra d’en Lluís Albors Soler, hi predomina el blau de Sitges i en el seu interior, moltes pàgines viscudes. Que vosaltres recordareu a mesura que les aneu llegint i, fins i tot, potser en sou protagonistes.

      Pel sols fet que li doneu acollida, és per a mi una gran satisfacció i motiu  d’una immensa gratitud. Gaudim-lo tots plegats.

                                                                J.Y.M.