Hem sobreviscut a un cap de setmana on la
festa i la tradició no ens donaven respir. I n’hem sortit prou bé, perquè som
un poble avesats en organitzar les celebracions que cada festivitat es mereix.
Uns dies on les flors han estat les protagonistes, però sense la perseverança
dels organitzadors, de totes les persones implicades, feina hi hagués hagut per
sortir-ne airós. Un dia de Corpus molt
intens, en quant a portar a terme la feina de confeccionar les catifes,
tenir-ho tot a punt per exhibir els clavells a l’exposició i atendre la
processó que és de les més solemnes que es celebren.
Amb la ballada final dels gegants es va acabar una
part, a partir d’aquí s’iniciava un revetlla que ha durant fins ben entrada la
matinada. Aquesta nit de Sant Joan té un significat molt especial i al seu
entorn s’hi consoliden unes creences que la gent de més edat expliquen
vivències personals que els han estat favorables per guarir petits problemes de salut.
Per motius de seguretat, cosa que trobo molt
bé, no es poden encendre aquelles fogueres que, en les vigílies d’aquesta
festivitat, s’anaven apilant mobles i fustes que passàvem a buscar per les
cases i la gent, sabedors d’aquesta recerca, quan es tenien de desfer d’algun
moble, el guardaven per a la foguera. La
modernitat s’ha expandit i s’ha construït en aquells camps que tot i la
proximitat amb el poble, no eren considerats tant apropats com per no poder
permetre que s’aixequés el que acabava sent una foguera de grans dimensions.
Aquell foc
reunia a molts veïns del poble que celebraven, a llum de la seves flames, una
festa que sempre ha tingut un encant especial. Aquell foc pràcticament cremava fins que quasi es feia de dia i quan
desapareixia la flamarada quedava el
rostoll de les brases i el solar recuperava la calma d’una nit bulliciosa,
màgica. Diferent.
Els camins i
carrers del Poble Sec, la seva gent, ha tingut un protagonisme rellevant en
aquesta festivitat de Sant Joan i d’una manera especial, simplement pel fet de
passejar un anonimat influenciat per la popularitat, un veí que ho va ser
d’aquest entorn, ha protagonitzat un fet curiós, digne de ser explicat en
aquestes pàgines.
En Lluís España,
junt amb els seus pares, van arribar a Sitges, procedents de la Manxa, quan ell era jove, i aquí s’ha carregat al damunt uns quants anys. Van anar a viure
en un pis de l’edifici més alts del Poble Sec, el bloc Mandermann. I p are i
fill han treballat sempre a la construcció.
En Lluís ha
estat un apassionat de la música i té un interès especial per la percussió. El
seu fort és la caixa. Tant és així que va anar a aprendre solfeig a casa el
mestre Manel Torrens i en Josep li va ensenyar a tocar aquest instrument. L’obsessió
d’en Josep era que no quedés estancat només en aquest aprenentatge, sinó que
també s’especialitzés en el domini de la bateria, que d’aquesta manera podia
entrar a formar part en algun que altre conjunt musical. Però en Lluís no en volia sentir parlar, lo seu era
“la caja”, “los redobles”. El seu somni era poder entrar a formar part d’una gran
banda, però es va haver de conformar amb la que es formava aquí, quan l’ocasió
ho requeria. Nosaltres li dèiem que el seu hagués estat una banda militar, el
jove prometia i tenia facultats del que se’n diu “ordeno y mando” . Li agradava
parlar-ne, passar llista de la graduació dels músics que componen una banda
d’aquestes característiques, però al cap i a la fi era més feliç treballant a
la construcció i tocant la caixa a la banda quan, per exemple, arribat el dia
de Corpus, aquesta anava a amenitzar l’arribada del tren de les flors i a la
tarda, a l’hora de la processó, redoblar aquells cops secs que la caixa
acompanya els primers compassos de la marxa “Triomfal”.
En Luís és la persona que ha passat per tots els llocs
del seguici de la processó. Va començar tocant la caixa amb els
grallers que acompanyen els gegants. D’aquest primer lloc va passar al
final de tot, formant part de la banda de música que tanca el seguici. Després
va passar a portar el talem. I d’un temps cap aquí la seva posició és la de
cordonista d’una de les banderes que surt en processó aquest dia.
Pot presumir de
ser un dels pocs que s’ha integrat tant a les processons que ha format part des
de l’encapçalament fins al final , acompanyant el so de les gralles i a primera
fila de la banda, on es posiciona el trio de ritme. Del qual ell, a més de la
caixa, ha tocat el bombo i els plats. . En totes les posicions on ha
participat, ha mostrat un posat molt respectuós. La seva faiçó és una imatge que desprèn el
recolliment i la serietat que cal fer transmetre en el transcurs d’una processó
religiosa.
A en Lluís la de
Sitges se li queda petita i se li fa
curt el recorregut, admirador com és del Corpus que es celebra a Toledo. De la
seva processó t’anomena tots els estaments que hi participen i el protocol amb el qual es
regeix la seva deguda formació. Davant d’això, ha arribat a un punt que l’home es sent més
motivat participant de la processó, en altres posicions fora de l’àmbit
musicals. La vida és una correlació d’etapes, amb aquesta conclusió es deuen regir les preferències del caixista,
que ara prefereix desenvolupar càrrecs de
caire religiós que participar de les seves músiques. L’edat també hi compte i
l’experiència acaba posant a les persones en el lloc que més els hi correspon.
En Luís és
persona de convenciments, que s’ho ha passat bé fent de músic i de timbaler de
les gralles, però ara, a la seva edat, tampoc és que hagi perdut el seu sentit
de l’humor, sinó que quan s’escau mostrar serietat i respecte, no serveix
fingir, sinó que s’ha de fer bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada