Les maneres de viure han
evolucionat i, amb elles, s’han despenjat molts detalls que conformaven les
simplicitats, amb les quals s’acompanyava el
viure quotidià. Fixeu-vos a quin detall més senzill em refereixo. Ni més
ni menys, a la manera que tenien de despertar-se els nostres avant passats.
Tenint en compte que les nits eren tranquil·les a més no poder, els sorollets
comuns al naixement d’un nou dia eren suficients com per despertar-se.
A l’hivern eren
els galls els quals, només s’insinuava una feble claror, es posaven a cantar,
trobant la resposta entre els nombrosos estadants dels galliners més propers. A
la primavera, donava la benvinguda al nou dia, el piular persistents del
ocells. A l’estiu el xiscles de les orenetes que l’acompanyaven d’un enjogassat
i atabalador vol que semblava no tenir fi. Fa temps que les orenetes ja no
visiten els pobles de la costa, sembla ser perquè cada vegada hi ha menys terra
cultivada. Si més no han estat reemplaçat per uns ocells de semblants
característics, els falciots. Aquests són totalment negres, a diferència de les
orenetes, que combinen el plomatge negre
amb el blanc que cobreix la part de sota de les ales fins a la cua.
Ja fa uns dies
que els falciots xisclen, mentre amb el seu vol distreuen la contemplació del
cel. Curiosament aquest espectacle es produirà fins l’endemà de Sant Jaume,
quan només quedaran les cries, que encara no tenen la suficient resistència per
emigrar. El seu obeeix a un calendari perfecte, arriben sense que podem precisar el dia que ho fan, però sí el de la
seva partida.
Aquells
referents amb els quals es guiaven la gent del camp, als qui també els
despertava la bellugadissa del cavall que dormia en la quadra, potser situada a sota mateix de l’habitació, es va anar
perdent i es va tenir de recórrer als despertadors. D’esfera rodona, per la
part de darrera hi trobàvem dues claus incorporades per donar corda, una servia
pel funcionament del rellotge i l’altra per alimentar el mecanisme del despertador.
Aquest, en el moment predeterminat, s’accionava com un petit martellet que, de
manera persistent, picava damunt una mena de campana esfèrica i que durava fins
que s’acabava la corda o es desactivava de forma manual.
Actualment els
despertadors han evolucionat al mateix ritme en què tot s’ha modernitzat. Fins
el punt que hom es pot despertar amb la sintonia d’una emissora de ràdio i fins
i tot amb l’himne del Barça, que aquests dies, més que mai, sona amb molta insistència,
degut haver guanyat una altra lliga. Tenint en compte, també, aquet aquest
sofisticat telèfon que sempre portem al damunt, ens pot fer igualment la funció
de despertador. Fins arribar a quest moment, quan pernoctàvem en un establiment
hoteler, deixàvem dit al responsable de la recepció, l’hora que volíem que ens
despertessin, i el sereno de la casa
s’encarregava de trucar, pel telèfon interior, quan era l’hora.
Qui es
despertaven molt aviat eren els recaders que anaven diàriament a Barcelona. De
l’estació ja marxaven carregats amb uns grans mocadors de farcell, els típics
de quadrets, i arribats a Barcelona se’n anaven a repartir als destinataris
i recollien la nova mercaderia amb
destinació a Sitges. Ben entrat el migdia arribaven aquí, amb els mocadors
penjats a l’esquena, carregats a més no poder. Moltes vegades, després de
dinar, tornaven a fer un viatge per recollir el que els hi havia quedat per
portar.
A dia d’avui,
el servei de missatgeria que ofereixen moltes empreses, reparteix un bon nombre
de paquets cada dia. Acostumen arribar al poble amb una furgoneta, l’aparquen i
van agafant els paquets que els disposen en una mena de motxilla vertical,
substituta del mocador de farcell, que es pengen a l’esquena i així fan el
repartiment. Tot sovint en trobem de llençats pel carrer que, vist
l’abandonament, no sabem si es que s’han trencat, o que un cop acabat el repartiment,
el responsable l’ha tirat, com aquell
que llença la gorra al foc. Perquè el seu és un treball intens esgotador, tot i
que una mica més còmode que el d’aquells recaders que havien de carregar a
l’esquena tota la càrrega. Cap d’ells havia llençat res, els recordo al peu del
canó fins que es van jubilar i, arribat el moment, no van haver de deixar
aparcada cap motxilla, simplement van haver de plegar aquells grans mocadors
que els hi van ser d’una gran utilitat; l’eina més simple del seu ofici, que
quan no contenia càrrega , era la que ocupava menys espai. La resta ho
suportaven les seves esquenes que, quan anaven carregats, aquestes es
doblegaven al màxim i també les cames, doncs al cap del dia havien caminat
molt.
Les noves
tecnologies ho fan quasi tot; ens desperten sense necessitat d’haver d’escoltar
el piuleig dels ocells, el cant del galls, o els brams dels ruquets. Ho fem amb
la música o l’opció que triem al mòbil. I
mentre ens deslliurem de la mandra, des del llit estant, podem fer encàrrecs
via Internet , sabedors que d’avui per demà ens arribaran a casa. Fins i tot
des del mateix telèfon podem programar la cafetera per a que quan sortim del
bany ja tinguem fet el cafè...
Molta eficiència,
no obstant un despertar massa tecnològic, tot massa programat, ni que vulguis
no et pots tornar a tombar, mentre el delectes amb l’amenitat dels ocells, i
fins i tot corries el risc de tornar a quedar clapat. Ara no pot ser, perquè la
musiqueta sonarà, mortificadora, fins que no la suportis més i fiquis els peus a terra.
Quina vida més
sotmesa a la tecnologia. Ni les maneres de despertar-nos són el que eren.
J. Y. M.( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de maig del 2019 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada