DE LA BONANÇA AL FRED

     En l’article de la setmana passada, comentava que, des de fa uns anys, per Tot Sants ens acompanya una bonança que no és pròpia d’aquesta època de l’any. I bé que quan el divendres surt al carrer  l’Eco, es produeix un canvi de temps sobtat, amb un descens acusat de la temperatura, el que fa que passem, com aquell que diu, de portar màniga curta, a treure de l’armari la roba d’hivern. A aquest descens s’hi va afegir el vent, que feia que augmentés la sensació de  més fred.

    Coincidia amb una altra edició de la també tradicional Fira de Vilanova. Que compte amb una antiga trajectòria que es remunta a l’any 1381, quan es va celebrar la primera fira. Els pitjors anys van ser la dècada dels 80, que va coincidir amb la crisi industrial que va fer que la mostra tingués una periodicitat irregular. Fins que a l’any 1991 es recupera la seva dinàmica, de celebrar-la el segon cap de setmana de novembre.

    Quan era un vailet de pocs anys, els de casa m’hi portaven i tinc fotografies que anava tot tapat, amb abric i gorro de llana. És el testimoni més evident que ens revela que a començament de novembre ja feia fred.

   Per aquells anys la meva àvia Maria, vivia quasi costat per costat de la família Almirall- Viñola, que habitaven  el pis de sobre de la fàbrica de mosàic que tenia en Panchito Pagès. Només els separava  la casa que feia servir d’oficina en Josep Mirabent Magrans, que a la vegada tenia la representació de la Pepsicola a Sitges. Sent en Josep Almirall l’encarregat de portar a terme la distribució.

    Degut a aquest veïnatge i del bon tarannà d’en Josep Almirall i la Lolita Viñola, l’home em proporcionava uns tiquets  que es podien bescanviar a l’estand, que la popular beguda refrescant disposava en la fira de Vilanova, per una “Pepsi”. Jo ja ho esperava amb molt entusiasme, en aquells anys i en aquella edat, les petiteses eren molt apreciades, petits tresors . Fins i tot ens hi havíem desplaçat, junt amb el meu oncle Joan i el meu cosí, amb aquells peculiars “mosquits”, perquè la família tenia el costum de voltar per tota la comarca, amb la dèria de fer quilometres, pocs, amb aquella  bicicleta mecanitzada, per anar a fer fotografies en els llocs amb més temàtica fotogràfica.

   El fred, doncs, era el protagonista invisible, però que es feia notar, en aquelles jornades d’una fira que atreia la curiositat de tota la gent de la comarca que hi acudia. Per tal d’admirar  unes novetats, a les quals potser no s’hi podia accedir degut a la feble economia familiar, però que tan agradava contemplar. Era quan les famílies es conformaven amb el que tenien i sabien  fins on podien arribar. En aquestes dates, com que les festes de Nadal són molt a prop, quedava una esperança que es traduïa en una hipotètica possibilitat: “ si ens toca la rifa, ho comprarem”. I contents i alegrets cap a casa.

    Com em passava a mi, que la fira em tenia reservat el premi a la meva fidelitat a una marca, la “Pepsicola”, cal dir que era la de més acceptació, la seva contrincant no es va imposar fins uns quants anys després. Fred a la plaça de la vila i glaçat el contingut de l’ampolla, fins el punt que  bevia amb no massa entusiasme, només em  motivava el fet que era de regal. I com que costava d’engolir, restaves amatent del contorn on la marca havia disposat globus i visceres. Aquells petits detalls, als quals em referia, que feien feliç a la canalla, perquè tant una cosa com l’altra només estaven a l’abast en comptades ocasions.

    Amb les interioritats ben refrescades i les exterioritats més protegides per les robes d’abric, però amb fred a les cames i als  peus. Una altra curiositat  la trobem en el fet  de que com encara no tenies l’edat de posar-te pantalons llargs, anàvem amb pantalons curts i, això sí, amb mitjons llargs fins al genolls. I les mosses amb faldilles i també amb mitjons.

      Quines coses, quan ara minyons i mosses vesteixen amb pantalons llargs, es pot dir des de que venen al món,  i es posen els curts per fer esport o quan s’ha superat la frontera de la joventut. Aquests dies  hem vist, com  persones d’una certa edat, portaven pantalons curts, fins quasi bé a les vigílies de Tot Sants.   

    Aquests dies he guaitat a les vinyes del Penedès. I si m’agraden quan llueixen la frondositat i la verdor dels pàmpols, ara, amb els ceps despullats, el contrast amb el marró matisat de la terra, fa que  el paisatge esdevingui  bucòlic. Extremadament relaxant.

   Sobresurten entre tanta monotonia, una herbes que fan unes floretes blanques. Són les bardisses que ajuden a posar  un repunt de vida, quan sembla que tot ha quedat erm. La decadència de la vinya, també té el seu encant, ens transporta a un paisatge hivernal, de poc colorit. D’escampall de fulles seques, que el vent les dispersa a la seva voluntat.

     El fred ha vingut de visita, no sabem si serà per quedar-se. Segurament. Mentre que molts hem quedat glaçats pels resultats del diumenge. I altres de ben segur que no tindran fred, quan arribi l’hora de la vberitat. Ja fa anys que la realitat del país s’associava al clima, quan es proclamava: “En España reina un frío general”.

                                                   J.Y.M.