Tant el Carnaval
com la Setmana Santa, la seva celebració es guia pel cicle lunar. Així per
concretar la data exacta, aquesta s’extreu de calcular quan s’escaurà el Diumenge de Resurrecció que es fixa en el diumenge
posterior a la primera lluna plena després
de l’inici de la primavera en l’hemisferi
nord. A partir d’aquí es compten 40 dies enrere i es coneix quan s’escau
el dimecres de cendra. La resta no té cap més secret.
No obstant
aquest període lunar, s’escaigui quan s’escaigui, acostuma a venir acompanyat
de pertorbacions, un mal temps que generalment afecta els dies de més
significat d’aquesta celebració. Aquest any no ha estat una excepció, perquè la
inestabilitat meteorològica s’ha imposat, fent-se notar tots els dies. Tot i
que ha deixat fer tots els actes previstos.
Sota un cel
rúfol, que s’ha rebolcat a voluntat d’un vent molest, els carrers del poble s’han
vist molt transitats de gent que han vingut, molts d’ells, amb la intenció
d’anar a prendre les primeres solejades de la temporada. I quan el dia no
acompanya, ja se sap que es passeja amunt i avall i el increment del personal,
en els carrers, es fa notar.
La Setmana
Santa sempre ha servit, deixant de banda l’aspecte religiós, com una referència
que ha determinat uns costums. Els que mostraven aquella gent de la colònia,
als quals els servia per obrir les seves
cases, tancades durant tot l’hivern.
Avui passa
quelcom semblant; algunes d’aquelles cases senyorials, malauradament van acabar
enderrocades i el seu lloc s’han construït
pisos d’una certa categoria. Si ens serveix una mica de consol, les noves construccions s’han
adequat a unes alçades no gaire dissonants amb l’entorn. Durant aquests dies
hem pogut observar que moltes es trobaven habitades i les terrasses
il·luminades. com en ple estiu. El
mateix hem observat amb els establiments hotelers que, al vesprejar, la llum
que traspassava les cortines dels finestrals de les habitacions, donava a entendre
que n’hi havia moltes d’ocupades.
Bé, la Setmana
Santa, però, no és com l’havíem conegut en la nostra infantessa, on predominava
el silenci i el recolliment. I uns costums que ara trobem excèntrics. Un dels
tants es produïa en el període de temps que estava exposat el Monument. Quan
les dones no feien el llit ni escombraven, perquè hi havia el convenciment que,
si ho feien, sortien formigues.
De processons
n’hi havia el dimecres, dels homes i el divendres les dones. Al
centrar-les les dues en divendres és
molt concorreguda i transcórrer entre un
respecte i ben organitzada. Crida l’atenció també, que al seu pas coincideix amb establiments de
menjar i beure, on la gent surt al carrer mentre fa el tastet i vet aquí que la
processó els sorprèn amb la copa aixecada o fent equilibri per portar-se a la
boca un pinxo de delicadeses. Són altres temps, i amb ells han canviat molt
aspectes. Però l’important és que la tradició és manté. I fins i tot s’ha
realçat el cant de les caramelles, que l’altre dia els explicava que després de
la cantada a l’Ajuntament, les colles anaven a cantar a la rectoria, on la
foscor d’aquell racó s’havia de vèncer amb uns fanals de llum de carbur que
oferien una imatge i un flaire molt característic, d’aquelles hores de la nit.
Actualment les tres colles canten dintre de l’església desprès de la Vetlla
Pasqual i els seus cants contribueixen a magnificar una nit tan especial en el
si de l’església.
Aquest any les
cantades han tingut un significat especial. Pel que fa al Retiro han esdevingut
com un homenatge a en Lluís Curtiada. Cantant dues peces per les quals en Lluís
hi tenia una certa preferència. L’Americana “Lluny”,
amb lletra de Ferran Soldevila i música del mestre Pallarès: “si
sabessis d’aquest país/ la bondat sedant i gemada./ Té la gràcia del teu
somrís/ i la claror de ta mirada....
I el vals, “Dissabte de Glória” . Amb lletra de
Trinitat Catasús i música també d’en Gabriel Pallarès : “...Prada verda, mar tranquil·la,/ dematí de
resplendor./ Ai, campanes de la vila, / com alegra vostre so...
En Lluís va ser
Cap de Colla i va cantar durant seixanta anys. Curiosament, el seu amic,
l’Abdón Vidal encara en forma part i és l’únic integrant d’aquella generació
que no solament hi participa, sinó que continua fent el solo.
Les del Prado,
amb el ressò del 140 aniversari, han cantat el seu Himne que es va estrenar amb
motiu del seu centenari, amb lletra de Salvador Soler i Forment i música del
recordat mestre Agustí Cohí Grau, amb qui vam compartir molts viatges, quan
anàvem a ballar lluny de casa.
I una americana
emblemàtica: Doble Alegria i de grats records: “Era ahir que amb goig dansàvem/ dins el pradista Casal/ i amb
serpentines lligàvem/ el nostre cor jovial...” la lletra del mateix
Salvador Soler i música del mestre Manel Torrens.
En el matí del
dilluns de Pasqua la mateixa tradició ens aplega en l’ofici que té lloc al
Vinyet. Oficia el Senyor Rector mossèn Josep Pausas que concelebra amb el
vicari mossèn Josep Ramon. Al final ofereix la cantada la colla de Caramelles
Sitgetanes, que ha vingut a ésser un homenatge a la nostra poetessa la Lali
Veergés que ha posat lletra a l’Americana “Nit
de Pasqua, nit d’amor”, amb música del mestre Jordi Pañella. I també a la
sardana “Sitgetana”, musicada pel
mestre Joan Pinós.
En el transcurs
de l’Ofici, se’ns reserva una sorpresa, l’estampa: Amb original portada de la
Mª. Dolors Luján i amb una poesia molt adient per la diada: “Americana a Sitges”, d’en Josep Manuel
Soler:
“Déu te
guard, dolça vila estimada;/ Déu te guard, sortilegi de llum,/ visió blanca pel
mar encantada,/ enfilall de clavells i perfum...”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada