CAMINANT ENTRE ARTISTES

Caminar s’ha posat de moda, des de que les persones ens hem conscienciat que l’exercici físic és bo per la salut. Bona mostra del que acabo de dir, ho podem apreciar en aquest fantàstic passeig que disposem, on a tot hora hi trobem gent caminant.

   Aquesta és la manera més senzilla, si no ens fa mal cap genoll, de portar a terme les dèries que, tot sovint, ens assetgen, per tal de que no sigui dit que no hi posem de la nostra part. Una altra opció ens la facilita el nostre Centre Excursionista.

   El passat diumenge, com cada tardor, va tenir lloc la tradicional Caminada Popular, que organitzen  i que permet tornar a caminar pels camins que porten a indrets que ens són força coneguts. Però canvia molt caminar en solitari o acompanyat per un nombrós grup, que fa que compartim el plaer de la caminada i a la ben entesa de converses que  aboquen a una entranyable  relació amical.

  Després, durant tot l’any, la mateixa entitat excursionista va organitzant caminades que van des l’alta muntanya,  al senderisme , fent els recorreguts que marquen els diferents GR. A una experiència que fa poc han posat en practica, com són les caminades de caire familiar. Una bona iniciativa que dona oportunitat a tots els membres de les famílies a sortir a caminar, en companyia d’altres famílies. Per tant, també apta per a totes les edats.

   No fa gaire que un bon caminant, coneixedor de quasi bé tots els camins del nostre país, ens ha deixat. En Jaume Coll ha estat un caminant elegant i prudent, que mentre  caminava procurava que el camí per on passava mantingués  un manteniment molt superficial, però suficient per a que els propers caminants al trepitjar-lo el trobessin força  net. Per aquesta finalitat sempre portava unes tisores a la butxaca i amb elles anava tallant les petites branques i matolls que sortien al pas.

      Una vegada li vaig dedicar  un article,  on explicava el gran nombre  caminades que havia fet. I en ell vaig escriure, també, que quan en Jaume no caminava anava en bicicleta. Casat amb la Carme Vendrell, la mare d’aquesta era la responsable de la  porteria de  la torre del Passeig, la que fa cantonada amb el carrer que va a directe a l’ermita del Vinyet.  En Jaume i la Carme es valien de la bicicleta per anar i venir de la casona on vivien.

           En Jaume, amb el seu posat seriós, sembla ser que no li va desagradar el que vaig escriure d’ell, si més no em recriminava que sortir a l’Eco li havia repercutit, m’ho deia amb la sorna  que el caracteritzava, assolir una certa fama. I d’això es planyia. Perquè, em deia, que des de que era “famós” li havien pres dues bicicletes, cosa que abans del seu sobrevingut èxit ningú se les mirava. Jo li seguia el fil i li raonava que, des que va ser protagonista a les pàgines del setmanari, la gent volia tenir un record seu,  i que millor que les bicicletes que feia servir. És el preu de la fama.

     Per contra els artistes no tenen fama de ser gaire matiners i potser encara menys de ser massa caminants. Més aviat són gen de bicicleta. Aquí a Sitges en tenim uns bons exemples. En Francesc Ferret Farreras, més conegut per  Bruno, ha estat l’artista de la perfecció. Meticulós en la seva manera de pintar, també ho era en el vestir. L’elegància el superava, sempre impecable. Treballava de nit en el seu estudi  i a prop del migdia s’aixecava de dormir, es vestia de ciclista i damunt  la bicicleta arribava fins a la Trinitat. Un trajecte, que si els temps ho permetia feia cada dia. I allà, assegut a la glorieta, davant la immensitat del mar, vitaminava  la seva sensibilitat d’artista.

   Un altre pintor amant de la bicicleta, era en Manel Ferrer, que tenia els seu taller, i exposava l’obra, a l’aire lliure. Al costat de la platja, allà on el Passeig s’eixampla, davant el Subur. A ell també li agradava vestir-se de ciclista i circular pels camins de la modernitat.

   I el pintor d’Ariño, afincat, des de fa molts anys en el nostre poble, en Manuel Blesa, el pintor que també cerca el perfeccionisme en la seva obra pictòrica, en la qual predomina la ceràmica. Ell ha circulat pels carrers del poble amb  bicicleta,  les que anomenem, de dona, per desplaçar-se d’Aiguadolç al seu estudi del carrer Carreta.

   N’hi ha més de ciclistes artistes, però m’agradaria fer referència  a un que la seva obra és reconeguda internacionalment, en Carles Nadal Farreras. Pintor postimpressionista , la seva pintura es caracteritzava pel colorit. Durant la darrera etapa de la seva vida va venir a viure a Sitges, també col·laborava en aquestes pàgines, i es desplaçava des del sector de Terramar, on vivia, al poble amb una bicicleta també de dona. La seva frondosa barba li conferia, al ciclista, un aire d’artista. El que era. 

   Mentre la gent de Sitges participava de la Caminada Popular, tenia lloc  a la Vila un seguit d’actes per celebrar el dia  l’artista. Jo m’he adherit portant a aquestes pàgines el record d’uns artistes que preferien la bicicleta. Quasi tots han pedalejat fins a l’últim revolt. Menys en Manuel Blesa que ara sembla ser que prefereix anar més a peu que en bicicleta i tocar la guitarra, com ha fet sempre.

    Els artistes són coneguts per les seves obres i també  pels camins que han recorregut a peu, o en bicicleta. I  que a més de la fama que han assolit, en la seva vesant artística, han estat els petits detalls el que els  han valgut la popularitat, aquesta que tan agrada compartir a la gent de  peu.   

                                         J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 d'octubre del 2020 )