AQUELLS DINARS DE MÚSICS

     Avui, festivitat de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics, té un significat molt especial per l’autor d’aquesta secció. He estat en contacte amb la música des de que vaig venir al món. Tots els de casa eren músics aficionats i també m’hi vaig postular sense sobrepassar mai aquesta categoria, la d’aficionat.

    Vaig anar a aprendre de solfeig, de ben jovenet, a casa la família Torrens. I si vaig continuar, durant aquest aprenentatge,  molts ho deixaven perquè la solfa els avorria, va ser perquè en aquella casa  m’hi trobava molt bé. Em tractaven com un més de la família.

   Van passar els anys i la complicitat que tenia amb en Josep Torrens va ser molt afí amb el meu tarannà. Junts vam viatjar pel món i al seu costat, amb les seves genialitats i excentricitats, m’ho passava d’allò més bé.  

   Van passar els anys i, al voler ampliar estudis, vaig anar a casa el mestre Pallarès. Va ser  com anar a casa dels altres avis. Ell i la senyora Lola em coneixien des de que vaig néixer i em professaven una gran estima. El mestre tenia un posat seriós, però jo li sabia trobar la vena per on hi fluïa aquell humor fi i brillant que el transformava i no semblava el mateix.

   Vaig freqüentar, durant molt temps, la casa del carrer de l’Aigua. On alguns  havien sortit desencisats per les seves exigències. O altres que el propi Biel, els hi havia obert directament la porta, quan considerava que l’alumne s’excedia en les seves pretensions. Com aquell aprenent, que just començava a tocar i un dia el va cridar a casa seva per si volia fer un paper en les Caramelles. L’aprenent de músic va respondre a l’oferiment: “quan hi ha a guanyar ?”. La resposta  no es va fer esperar, li va obrir la porta del carrer, indicant-li la sortida.   

   La majoria dels músics locals, van sortir de can Torrens i de can Pallarès i van  acabar formant part de les orquestres de les dues Societats, el Prado i el Retiro. De les quals ells eren els mestres de música.

   En apropar-se la festivitat de Santa Cecília, preparaven unes peces musicals que dirigia el mestre Pallarès. Assajàvem al Patronat i el diumenge més proper a la festa es feia un concert al vestíbul de l’Hospital, sota la direcció del mestre. Ja amb la Cobla Sitgetana formada, aquest diumenge coincidia amb la festa dels antics alumnes de l’Escola Pia i es feien sardanes al pati de l’escola. I després venia el moment esperat, el dinar de Santa Cecília. El primer al qual  hi vaig participar, recordo que va tenir lloc al restaurant de l’Hotel San Francisco, al carrer Santiago Rusiñol.

   L’encarregat de l’organització era en Manel Vendrell Capdet, en Manel tenia el do de saber fer la guitza al més pintat i això dels dinars era la seva especialitat. Quan anem a tocar fora, moltes vegades ens hem de quedar a dinar allà on ens trobem, perquè a  la tarda coincideix amb una altra actuació. En aquests dinars feia gala de totes les seves excentricitats. Estava pendent del que demanàvem la resta de companys i ell volia influir en la decisió: “”això has demanat?... malament” i arrufava el nas. I quan servien s’aixecava de la taula i passava revista: “veus, ja t’ho deia jo, has fracassat” . I mostrava el seu plat convençut que era l’únic que l’havia encertat. Amb el qui no hi podia era amb en Josep Torrens, que era  el que no fracassava mai, perquè es menjava la seva part  i el que deixaven els altres. Tots ho sabíem i quan un no podia més, abans de tocar-ho, ho deixava en un costat del plat i en Josep de seguida ho filava: “Què no t’ho menjaràs, això? “. I ho arrambava i s’ho cruspia ,amb el raonament: “abans que els hi donin als porcs, m’ho menjo jo”. En Josep era de vida, i tot li agradava.

    Quan s’apropava el moment de les postres, en Manel ja estava neguitós, demanava amb insistència  un gelat de tres colors i el cafè derramat per sobre. I a partir d’aquí tenia lloc una altra de les seves excentricitats. Encara ningú havia acabat, quan ja cridava: “ara un cap mas”.  I en Manel Rius Ramos li recriminava: “tu potser et vols referir a la Maria i la Filomena de can Mas”. En aquest punt sempre hi havia raons, i ell ho sabia, d’aquí que insistia amb el cap mas. Pel qui havia tirat de beta, aquest repartiment  li semblava bé, però no era el mateix per aquell que potser només havia demanat un plat o un parell de no gaire preu. I ja estava armada, en Manel s’ho passava de conya: “res home res, el que has menjat val quasi igual que tal o qual plat...”.  “Això ho dius tu”,  li recriminaven. I quan la tenia armada i la feina era per l’encarregat de recollir els diners per pagar, ell que cridava: “Anem-hi !”. I canvi de to.

   El dinar per celebrar Santa Cecília era diferent, encara que de primer no hi faltava mai la sopa i el segon a escollir. Hi participaven tots els músics, estiguessin o no en actiu, acompanyats de les seves respectives senyores. Entre un ambient sensacional. Allà en Manel no semblava el mateix , ningú no fracassava i del cap mas tothom n’era conscient. Era, ni més ni menys, un senyor músic.  Els qui hi convivíem, anant `per aquests mons de Déu , potser preferíem més aquell Manel tal com raja, l’irrepetible, el Manel de can Sou.

                                        J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de novembre del 2019 )