ANEM I VENIM DE TERRAMAR

   Quantes vegades ens haurem preguntar, què seria de Sitges sense el seu Passeig ? Potser ens hauríem d’haver inventat una rambla, que és l’espai que pot  arribar a tenir  una mica de cara i ulls.

  Ho hem d’agrair  a aquells  visionaris que, en el seu dia, van tenir les persones que van projectar i portar a terme  l’urbanització de Terramar, amb la posterior construcció de cases senyorials que van atorgar-li un prestigi. De tots aquests xalets, la Beli Artigas n’ha fet un treball que es d’admirar, en quant a catalogació que comporta referències de qui van ser els seus propietaris, com també els arquitectes responsables del projecte i de dirigir la construcció. Els té tots agrupats en el seu interessant blog i la seva consulta es veu recompensada  per les nombroses curiositats que hi trobem.

   De la mateixa manera que la família Artigas va participar col·laborant amb detalls com els bancs de ciment que es troben en el recorregut. Els recordo que en  els respatllers hi havia rajoles que anunciaven diferents marques de productes. Com també van sortir del seu taller aquests bordons  de ciment que limiten els laterals del passeig, on de tant en tant s’intercalen unes boles. I per on, quan érem canalla, ens agradava caminar, fent equilibris, pel seu damunt.

   Jo m’imagino la gent de Sitges caminar per aquest passeig acabat d’estrenar, com un somni que era a l’abast dels pocs habitants que llavors tenia el poble i que van tenir també el privilegi de veure construir aquestes senyorials torres. Els seus propietaris van ajudar a propiciar un toc de distinció, que sobresortia de la normalitat del dia a dia.  Tenint en compte que la gent de casa nostra sempre hem estat avesats al tracte amb la gent. Quan aquests senyors passaven temporades aquí, es va establir un contacte molt proper entre uns i altres. Se’ls anomenaven els senyors de la colònia i com a tals les botigues els tractaven amb tota cortesia; que si el senyor tals, que si senyora qual...La burgesia catalana va aportar a la vila una categoria que es corresponia en les cases senyorials que habitaven. I també uns ingressos en els establiments que freqüentaven que no eren els mateixos que deixaven una família normal.

   Això va durar uns anys, en els quals tampoc tot era or el que relluïa, perquè no tots els que es feien anomenar senyors tenien la mateixa classe, potser perquè és allò que s’ha dit sempre “de porc i de senyor se’n ha de venir de mena”. La veu popular, moltes vegades, en feia ressò quan es referien al Sr. Ribot, que tenia la seva casa a la carretera, al costat on havia estat el també conegut pel “Rancho Grande”, i avui s’aixequen uns horribles simulacres de gratacels. La gent sovint  feien aquesta pregunta:  “Qui mana a cal senyor Ribot, l’amo o el porc?” .

   Van ser els anys daurats del Passeig i per les famílies que habitaven aquestes torres. Poc a poc el nivell adquisitiu de la gent del poble, sortosament, va anar en augment i, amb ell, la disponibilitat de poder comprar més i millor, va anar consolidant-se i  començà a quedar desfasat que una botiga hagués de tenir un xicot amb la bicicleta a punt  per a quan truquessin de cal senyor fulano de tal, que demanava tres onces de pernil dolç i ja tens al xicot amb la bicicleta corrent per atendre l’encàrrec, perquè a més havia de ser servit al moment. Fins que va arribar un punt que qualsevol pelacanyes del poble comprava 150 grams del mateix pernil i se l’emportava ell mateix. Aquella desigualtat es va anar equiparant, al mateix temps que aquells senyors s’havien fet grans i a alguns se’ls hi havien aprimat les carteres. Però aquí també hi entra allò que diuen els castellans: “Genio y figura hasta la sepultura”.  Volien els mateixos tractes i mantenien les mateixes exigències de quan la bitllaven a cor que vols.  Que era quan ells pagaven al comptat, no tots, mentre molta gent del poble engrossien les llistes de fiats de les botigues a l’espera de fer bones.

     La repartidora no va arribar mai, però mentre als més senyors se’ls hi reduïa el nivell, a la classe obrera els hi bufaven vents favorables. Tampoc arribava a nivells d’igualtat però pel que fa a la cartera ja no es deixaven guanyar així com així. Pràcticament es  van acabar els repartidors  i ara una, ara l’altra, les torres, van anar canviant de propietari.

   Tot això ha passat en aquest període de cent anys. Una celebració que, de la mà de l’Alba Gràcia,  que és la comissària d’aquest centenari, s’han programat un seguit d’actes, els quals van ser presentats  a la Biblioteca Santiago Rusiñol, i on  també es va presentar  el cartell anunciador que és obra de la Natàlia Butí. Molt original i a la vegada molt representatiu. Amb els colors de les flors i amb  el puput que nia per aquell entorn.

    Uns jardins que van estar dissenyats  sota la influència del noucentisme i que van ser un altre al·licient afegit a tot el que es va projectar en aquells anys. Dissortadament  van estar molts anys tancats, mig abandonats,  i es van poder recuperar  i obrir al públic, destacant les bases, on l’amic Jesús Coines Suñé ha dedicat un estudi de les especies que hi viuen, i un treball de regeneració de la flora i fauna de les esmentades bases  Ell que a més és un apassionat i estudiós dels ocells.

   Anirem i tornarem de Terramar com tantes vegades ho hem fet, si més no el nostre passeig tindrà l’al·licient afegit que ho fem per un Passeig i un entorn centenari. Que desprès de tants anys transcorreguts, no ha perdut el seu encant ni nosaltres les ganes de transitar-hi com tantes vegades també ho havien fet els nostres avantpassats, els residents, i la gent que ens visiten.

                                                                                            J. Y. M.