Un tomb per casa

EL SAJÍ

2012-02-07T21:25:00.001+01:00

Els ingredients culinaris són molts i variats, la gran majoria d’ells han tingut continuïtat entre els actuals, altres, com el sagí, han passat una mica a engrossir l’historial culinari de les receptes de les nostres àvies. Aquest greix més aviat extret del porc, s’ha fet servir per donar gust a l’escudella. N’és suficient un trosset petit per a contribuir, amb la resta d’ingredients, a delectar el paladar amb el sabor característic que ofereix un bon caldo. Atenent que som en temps de sopetes i altres condiments que estan pensats per aportar certa escalfor a les interioritats desvalgudes quan el fred s’acusa., hi ha per norma fer bullir l’olla i una vegada el s’aconsegueix extreure les essències de tot el que s’ha posat, es separa el bullit del caldo aconseguit. Que en temps hivernal és una menjada excel•lent i les dues coses, tant el bullit com la sopa, competeixen per trobar l’equilibri just que ens és difícil per decantar-nos per un més que per l’altre.
El sagí es podia comprar en establiments especialitats en llars, cansalades i altres elements i menudeses provinents del porc. No és que se’n hagi perdut la mena, perquè encara existeixen establiments que en posen a la venda, però pocs. Es presentava enrotllat i lligat amb un cordill, a mena de tall rodó. Sempre s’ha comprat en petites porcions, degut que amb poca quantitat s’aconsegueix el toc de la gràcia desitjat. Però la cuina moderna ha experimentat un seguit de transformacions i, amb elles, bastants ingredients han quedat quasi en l’oblit. El sagí no ha estat una excepció i d’això de ben segur em donaran la raó les mestresses de casa que fa anys que remenen cassoles i saben, millor que ningú, dels secrets que aporten un gust bo a tot el que cuinen. Secrets i receptes extretes de les experiències de les seves mares, les nostres àvies, que abocaven al caldo i altres condiments, a més del seu saber, la matèria que calia per a que el resultat fos d’allò més satisfactori i suculent.
A elles no els vindrà de nou que els hi surti amb el sagí com a tema principal del condiment de l’article d’avui, avesades com estan a trafegar per entre fogons i en les cases que disposaven de llar de foc, tenien per costum posar l’olla al foc, damunt d’aquells tres peus i que s’anés coent amb el rostoll de la llenya, de les brases enrogides amb un vermell morat.
Com tampoc s’estranyaran que els parli del pedrer, que són vísceres situades en l’esòfag de les aus, els més preuats, també per fer un bon caldo, són els pedrers de pollastre. La bullició els enfortia i tenien gust de carn, molt apreciats en el moments de retirar tots els ingredients, igual que el fetge. Com acostumava a agradar a tothom, en compraven més perquè també hi havia qui no els volia. M’hi refereixo en passat perquè si no vaig mal fixat els pollastres, ànecs ... que es posen a la venda, plomats i a punt de condimentar, els hi han retirat els pedrers, els fetges, perquè la seva venda sembla ésser que esta restringida. La reglamentació sanitària no ho permet. Les menudeses són elements grans, malgrat les seves reduïdes dimensions, vull dir amb això que aporten valuós condiment i són apreciats pel paladar, acostumat a detalls simples però gustosos.
Deixem el mes de gener que ha estat generós en caldos i escudelles, sobretot al començament que veníem avalats per calderades tradicionals, com la sopa de galets del dia de Nadal amb el concebut bullit i carn d’olla i de portentoses carcanades que van acabar a dintre de l’olla per d’extreure’ls-hi tota la substància. Durant aquest inici d’any han ressorgit les calçotades , les quals tenen l’epicentre en terres tarragonines. Són menjades simples degut a la matèria prima, perquè les cebes tendres no tenen cap secret, ni poden fer gala d’ésser un element copiós de contingut. Aconsegueix, però, satisfer el paladar la salsa romesco amb la qual s’acompanyen. La combinació és excel•lent i convida a menjar-ne fins a no poder més, ja que embafa més la susdita salsa que el propi calçot que és d’una suavitat molt digerible.
Són els costums, les tradicions que han arrelat i han motivat l’entusiasme de la gent per determinades menjades. Amb aquesta excusa, la de fer una bona calçotada, la província de Tarragona es veu molt concorreguda de visitants que s’hi apropen per menjar el singular calçot. Mai com ara , des de ja fa uns anys, la cuina tradicional, les menjades típiques de cada indret, han posat en moviment tanta personal. Sempre havien estat menjades assaborides en la intimitat de les famílies, quan la qüestió ha transcendit fora de la demarcació familiar, ha esdevingut l’especialització de cada indret, de cada regió. I això té ganxo, produeix curiositat i, en definitiva, ganes de provar. I aquesta provatura acaba consolidant-se i es repeteix l’experiència, perquè el paladar té bona predisposició per retenir els gustets que li produeixen sensacions d’exquisidesa.
Al apropar-nos al carnaval, el xató desperta la passió, el deliri per tornar a degustar suculentes xatonades. Tampoc el sagí n’és un ingredient, malgrat que la grassa es concentra, aquesta vegada, en la botifarra blanca, imprescindible com a component de la truita que porta el seu nom i que s’escau com a segon plat de la menjada de xató. Així com els calçots tenen denominació d’origen per l’entorn del Baix Camp, el xató té el seu centre neuràlgic en el nostre litoral. No obstant la seva popularitat ha desbordat els límits geogràfics on s’assenten , fins el punt que arreu del territori nostrat podem veure’ns sorpresos per l’anunci de les dues especialitats. Altra cosa serà el bon condiment de les dues salses, les quals guarden moltes afinitats, que són la gràcia i la base pel resultat final.
Desconec si la cuina dels grans mestres actuals, aquests que atresoren determinat nombre d’estrelles, el protagonista de l’encapçalament té cabuda, ni que sigui en una proporció petita, en els sofisticats condiments que preparen per tal de mantenir-se en el candeler de la fama. Els sabors que innoven diuen que han refinat el paladar de tal manera que s’ha tornat més imaginatiu que jutge de les menjades de sempre.
Vivim en l’època de la sofisticació, el que no vol dir que això sigui més bo que allò, referint-nos a temes gastronòmics, succeeix que la normalitat molt sovint cansa i es tendeix a buscar nous plaers culinaris. Unes vegades l’encertarem i altres l’elecció no s’adaptarà a la simplicitat del nostre paladar. Una incògnita que forma part del contingut de les exquisideses les quals, per la seva complexitat, no seran sempre del nostre gust. Forma part de la curiositat.
Si més no quan les tradicions marquen les seves pautes, tornem als plats de sempre; l’escudella, els calçots, el xató..., convençuts que no fracassarem. I els petits detalls, com el sagí, les salses, retornen al seu protagonisme, amb la garantia que no defraudaran .
Avui m’he referit a un ingredient que tendeix a desaparèixer. Com també aquella elocució que s’emprava per descriure un lloc amb una certa brutícia, es comentava: “hi ha més merda que sagí”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de febrer 2012 )

DUES ERMITES

2012-01-30T23:05:00.001+01:00

Les distàncies entre dos pobles veïns, segons siguin aquestes, serveix per consolidar un apropament emparat amb l’amistat. Quan avui ens referim que no hi ha distàncies, que pràcticament tot el mon està al nostre abast, parlar de l’ermita de Sant Pau i la de Sant Sebastià, és recórrer a la distància que les separa, per retrobar el seu protagonisme en aquest mes de gener, amb unes festes que festegem tota la comarca. Fins i tot en això de les dates, la de les seves respectives festivitats, estem molt apropats.
Existeixen, però, dues condicions que les separen, o les diferencien: el mar i la muntanya. Si la nostra ermita es troba situada damunt l’atalaia que guaita a aquesta immensitat blava, la dels ribetans mira als camps i les vinyes, cosa per la qual li atorguen aquest caire camperol, tan acord amb el poble veí, abans de transformar-se, urbanísticament parlant, de la manera que ho ha fet. Entre Sitges i Ribes ha existit més entesa que rivalitats, a diferència de l’altre poble veí, Vilanova. Ribetans i sitgetans han conviscut amb amigable sintonia, potser perquè la distància que ens separa és més curta i ni a uns ni als altres els ha fet mandra, quan ha convingut, posar-nos a caminar per camins i dreceres fins arribar a un dels dos pobles. Em remunto, és clar, als anys en què la locomoció era un bé escàs. Els més mecanitzats anaven i venien amb carro, altres amb bicicleta i els més decidits a peu. Tot i existir el cotxe de línea, molts preferien caminar. Eren anys d’estalvi i privacions, degut a aquestes dues particularitats s’enfortien les cames i s’afavoria l’agilitat del cos. La comoditat hi estava renyida.
I aquesta convivència es feia més palesa quan un dels dos pobles festejava alguna de les seves festes. Sobretot acudien als balls que s’organitzaven per a l’ocasió. I és que anar al ball acompanyat d’un convidat, honorava als amfitrions. Encara que els forasters fossin gent coneguda dels pobles veïns, per la raó fonamentada que entre uns i altres existia bona entesa.
No obstant sempre ha hagut eixelebrats, busca raons, o amb la cua de palla que s’encenen a la més mínima. Passava en els partits de futbol, quan jugaven entre ells. Els busca raons sempre han sobresortit i més d’un àrbitre ha tingut de sortir per cames i alguns aficionats dels dos equips empaitant-se fins a la Creu de Ribes . En aquestes accions era quan el trajecte es feia més curt i, per si fos poc, sota una insistent ràfega de pedres . Aquestes corredisses també venien motivades per raons de la ballaruga , perquè la gelosia sembla que estigui emparentada amb el diable. A la més mínima, si donava la sensació que aquests intrèpids forasters es miraven amb insistència a la xicota, ja la tenien armada. A la revolta si afegien els amics que eren de la mateixa condició, formant-se dos bàndols que batallaven fins que la distància del terme posava límit a tals incursions. Tots els pobles tenien els seus, sortosament eren una minoria, la justa per fer-se notar i per a que fos tema de conversa l’endemà. Acabada la batalleta es tornava a la normalitat, com si res hagués passat. La pau tornava a regnar dintre i fora del terme, tot i que era fràgil, durava fins a la celebració d’un altre esdeveniment. Els anys, però van anar afeblint la intensitat de les conteses, fins que l’edat els hi va afeixugar les cames i no estaven per gaires corredisses. Per sort, el jovent que els va rellevar, ja no s’implicaren en confrontacions arcaiques. La comoditat, les ganes de viure bé, s’anaven imposant a altres circumstàncies, les del pacte veïnal. Curiosament aquestes disputes, sense mastegots, llevat excepcions, ni ràfegues de pedra, han derivat a veïns més propers, aquells que s’agrupen en comunitats, on tot va com una seda fins que un dia hi ha qui es posa travesser i ja tenim la polèmica servida. Això també ho han portat els temps moderns, la formes de vida, una convivència tan apropada. Un tema,si més no, que forma part d’un altra temàtica encara més complexa.
En tots aquests àmbits de tradicions compartides, han tingut un protagonisme especial, sobretot els veïns de tota la demarcació i, entre ells, uns quants personatges que, sense voler, s’havien convertit en una mena d’ambaixadors dels seus respectius llocs de residència. Des de Ribes venien cada dia els germans Albareda i els seus fills, eren recades amb delegació a Sitges i qui millor que ells per portar notícies de Ribes. Quan s’apropava la festivitat de Sant Pau, la seva clientela els hi preguntava per detalls de la mateixa, sobretot el nom de la orquestra que hi actuaria. Eren anys en què la gent valorava molt la categoria de les orquestres, per tant els pobles s’esmeraven per portar les millors formacions del moment. Aquest reclam avivava les ganes d’anar a ballar, però en aquelles hores de la nit quasi estava reservat als més joves, que es podien permetre la frivolitat de tornar a peu ben entrada la matinada i amb fred gebrador. Degut a aquestes extravagàncies, l’aventura estava reservada als xicots, recordem que eren temps de molts miraments i per tant per les noies era impensable aconseguir el permís dels pares per venir de Ribes caminant i a unes hores d’escàndol. El respecte als pares passava també per l’obediència.
De Vilanova venia en Pere Juncosa i el seu fill, recaders de fruites i productes comestibles, entre altres. Am ell passava tres quarts del mateix, a les vigílies de la festa de Sant Antoni Abat, es requeria informació de la titular de la ballaruga. Amb tot, anar a ballar a Vilanova, a la nit, ja era més complicat, era necessari disposar d’un mitjà de transport, degut a que ens separa una mica més de distància. De la veïna Vilanova els Tres Tombs han aportat un reconegut reclam per la gent de la comarca i altres visitants. Sense desmerèixer la benedicció que s’impartia a tots els animals i animalons del nostre poble i que tenia lloc a la platja de Sant Sebastià, parlem d’una època en la qual existien molt carruatges. Em ve a la memòria en Vicenç Sànchez que treballava per l’agencia de can Gori i tenia un fill que de ben jovenet se’n va anar a treballar a Alemanya, l’Antoni Sànchez Pujol. A ell li vull dedicar aquest comentari, en el primer aniversari de la seva mort, ocorreguda en una vesprada del mes de gener, quan més gaudia de la seva jubilació, desprès d’haver estat un bon i reconegut professional en el ram de la restauració d’aquell país i d’haver sabut mantenir, malgrat la distància que ens separava, la penyora de l’amistat.
L’ermita de sant Sebastià i la de Sant Pau, han fet honor a aquest apropament que tan es manifesta durant aquests dies de les acaballes del mes de gener. Amb la particularitat que l’ermita sitgetana ha pogut tornar a obrir les seves portes en un impàs de la seva restauració. Dues ermites que tenen en comú presidir uns indrets molt carismàtics dels respectius pobles.
Perquè som gent compromesa amb la devoció i, també, amb el llegat dels nostres avantpassats. Els costums i les tradicions deixen la porta oberta per on s’hi filtren records viscuts i deixen pas a noves i il•lusionades sensacions. Cada poble ho viu i ho celebra d’acord amb l’arrelament aconseguit. La de Sant Sebastià i la de Sant Pau aporten l’encant del seu entorn i la pàtina de color que l’impregna la llum quan el sol s’ajeu per darrera les Coves. Tot un espectacle.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de gener 2012 )

ELS COLORS DE SITGES

2012-01-23T23:23:00.001+01:00

La coneixen per la Blanca Subur, i el nom no havia estat escollit a l’atzar, sinó per la blancor que distingia a les seves cases. Casones de planta baix i pis, que junt amb el blau del mar, un color ajudava a realçar l’altre. I era agradable per la vista passejar pels carrers costeruts, de pujada i de baixada segons la direcció presa, que porten a la platja, perquè entre l’estretor i la blancor el vianant té el privilegi de caminar entre la llum i les ombres que, tot sovint, esbiaixen els dos contrastos, el que fa que la façana quedi dividida en dues parts: sol i ombra. És quan la claror sembla jugar a cuit i amagar i el dia l’empeny, la fa juganera; en el moment que deixa el protagonisme al sol, l’ombra espera, esquitxant un bocí de la seva superfície, al cap de poc es canvien les tornes, el sol es retira i deixa pas a aquesta opacitat grisosa. Amb el sol ixent, el seu resplendor il•lumina una banda de les cases del carrer i a mesura que transcórrer el matí es divideix en dos, fins que arriba un punt que tots aquests carrers queden il•luminats per un igual i el blanc d’una vorera competeix amb l’altra. No obstant a mesura que la tarda avança el color del sol s’engrogueix i imposa la seva pinzellada ocre en la vorera oposada a la del matí. Arriba un punt en què les ombres es fan més persistents i la llum solar es retira fins a desaparèixer i poc a poc s’imposa la foscor.
Aquesta introducció ve a tomb perquè el blanc ha estat un color agraït amb tots aquests capritxos solars. S’ha implicat en la seva aliada, les ombres, i el conjunt ofereix una de les singularitats més valuoses dels pobles que han escollit el blanc, fins a convertir-se en un signe d’identificació. Nosaltres hem estat una mica més avantatjats, o agosarats en qüestió de detalls, varem saber trobar la manera de rematar tanta blancor, l’equilibri perfecte, el límit d’un final que es refrega pel terra del carrer, trencant la monotonia amb una ratlla estreta acolorida amb el blauet de sempre: aquest blau intens, únic, blau de Sitges –com el denominem-. Ve a ésser com la rubrica a l’obra perfecta, o si més no realitzada amb la mateixa cura que van mostrar els nostres avantpassats. Per aquest motiu ens satisfà com encara no s’ha perdut del tot aquest costum. Aquests dies en Carles Sentís, responsable i cuiner del Celler Vell, del carrer Sant Bonaventura, manava repassar la façana amb aquest blanc enlluernador, el viuet blau i una fantasia, també blavosa, a tot l’encaix de la portalada que encara conserva aquelles velles portes, rònecs, de celler que contribueix a convertir-se en un bastió testimonial d’un carrer on predominaven aquestes ermites del vi. De blancs, d’ombres i penombres que s’afegien a aquests canvis predominants amb el pas del temps. I que ara es resisteixen a desaparèixer gràcies a persones com en Carles i la Dolors que prefereixen mantenir la simplicitat d’un blanc elegant, abans de sucumbir a les modes que imposen altres colors.
La modernitat de Sitges ha trasbalsat costums, com aquest, el d’emblanquinar les façanes de les cases, i els ha empastifat de colors que no guarden cap identitat amb el poble, ni queden adients per una vila que guaita al mar. Un espai lluminós i sensible a moltes blancors tan nostrades. Així ho ha entès també un net del doctor Benaprés, en Frederic, qui ha tingut cura de restaurar la casa del carrer Major i, un cop acabada, la façana llueix una blancor insuperable. Amb el detall del ferro de sobre l’esqueixada de la balconada que servia per disposar-hi les lones, amb les quals a l’estiu cobrien aquestes obertures exteriors.
Una mica més enllà, abocada al carrer Nou, la botigueta de sabates, la qual és de les últimes que queden que encara conserva les característiques de les botigues d’antany, regentada per la família Cubillos-Aleacar, llueix un blanc que la realça. Combinat amb tocs de blau que li atorga aquesta pàtina de sitgetanisme, tan compartit per les cases dels carrers que fan baixada. Com ho és el bonic contrast que ofereix la casa de ca l’Oruga que guaita al mar. La única vivenda, de caire mariner, que ha resistit a la transformació d’aquest indret. Les seves característiques l’han convertit en un referent molt en consonància amb l’activitat que es portava a terme en aquest contorn de la vila. La simplicitat de la seva construcció, el blanc i el detall de la línea blava, aporta un ingredient que no s’ha abandonat a les temptadores disposicions de l’especulació. En poques paraules, no ha perdut la seva identitat, motiu de satisfacció pels seus estadants i per a tots els qui ens agrada observar i gaudir d’aquests detalls.
Una altra casa amb aquestes característiques tan pròpies del Sitges d’abans, és la que vivien en Rafael Marcet i la Pepita Soler, en el carrer Jesús. Una de les poques que queden amb aquelles portes grans que a la nit es tancaven i les vidrieres resten protegides. Una casa de planta baixa i pis, de façana de color blanc. La seva antiga personalitat ha prevalgut fins als nostres dies. Ara hi veiem que remenen per entre les seves interioritats, la modernitat ja l’ha assetjat i res d’aquests vestigis tornaran a ésser iguals. Bé prou que ha durat el testimoni de la senzillesa personificada amb el detall d’aquestes portelles que, arribada l’hora, protegien la intimitat silenciosa de la botiga i la dels seus estadants. L’altra la trobem una mica més enllà, a casa de la Glòria i l’Antoni Mirabent, el detall de les portes, que es pleguen a banda i banda de l’entrada, és molt similar a l’anterior, si més no fetes de nou. Les antigues tancaven la vidriera per on s’accedia a la fleca de can Vicenç forner.
Reprenent el fil conductor de l’article, cal dir que cada vegada que el blanc és el color escollit per embellir les exterioritats dels edificis, és motiu de satisfacció. Perquè és com una pinzellada que embelleix la personalitat pròpia, la qual sobresurt per damunt d’altres preferències que no s’escauen amb la línea d’un poble que ha rendit culte al blanc i al blau. Però la blancor no sempre s’escau, en segons quines cases, sobretot les colonials, aquesta blancor no contribueix a fer-la més atractiva, tot el contrari. La varietat d’ornaments fa que amb el blanc no llueixin, cal un color trencat, potser un color palla, un ocre claret.
A banda d’aquests dos colors, el verd també forma part de l’amalgama que conjuga amb les esmentades tonalitats i que tan s’adapten amb el paisatge urbà. Sobretot aquest color ha estat aplicat en les persianes de llibret, les anomenem mallorquines, que tanquen les balconades i que durant un temps igualment s’han complementat amb tot el conjunt.
I tots aquests colors estaven preservats i garantits gràcies a la voluntat generalitzada de preservar, sobretot, el blanc i el blau. I ningú gosava, per vailet i indisciplinat que fos, embrutar les parets de les llars sitgetanes. Com ha canviat tot això. Molt sovint despertem amb les parets guixades i embrutades de mala manera. És la cultura, sota mínims, que mostren uns quants. Capaços de desmuntar el prestigi assolit, gràcies a la perseverança de la nostra gent. Al neguit de mantenir netes les exterioritats de les cases. Aquesta llibertat, la malentesa, resulta deplorable per a la gent a qui agrada conservar un patrimoni que en el seu dia va pregonar i enaltir el qualificatiu que feia honor a la seva condició: “La Blanca Subur”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2012 )

L'AIGUANAF

2012-01-15T21:32:00.001+01:00

En aquestes vigílies de Reis la Vinyet Trull, amiga i molt avesada en temes culinaris i de preparar llaminadures pastisseres, ens va visitar amb una inquietud apressant, necessitava trobar aiguanaf. Sortosament la seva preocupació no obeïa a la necessitat d’aconseguir-la per tal de refer les constants, desprès d’algun que altre desmai. Res més lluny d’això, precisava aquesta mena d’aiguardent, extret de la flor dels tarongers, per afegir als condiments que calen per elaborar el típic tortell de Reis. Ens va agafar en fora de joc, primer perquè desconeixíem que aquesta substància fos un ingredient que ajuda a donar bon gust a aquest tortell, així com també a la coca de Sant Joan. De tot això ens hem assabentat ara, portats per la curiositat que ha despertat la Vinyet en la seva recerca, fins llavors, anfractuosa. L’altra incertesa va correspondre a no saber ni tan sols informar-la on la podia trobar. Perquè han estat productes que quasi bé han deixat de comercialitzar-se, o no han tingut una continuïtat en el consumisme del dia a dia, a excepció dels pastissers, pels quals és un ingredient més de la seva dolça especialització.
Arran d’aquesta anècdota m’he adonat que moltes d’aquestes substàncies, sota la principal denominació d’aigua, han perdut un cert interès, o simplement han caigut en desús. La majoria de les aigües, complementades amb altres substàncies, han servit per revifar desmais i altres inoportunitats puntuals i molestes, com pot ser la febre. Per a fer baixar la temperatura del cos es recorria a l’aigua de sanativa, s’impregnaven unes venes i, a mena d’estrenyecaps, es cobria el front i fins i tots els canells de les mans. Desprenia un olor fort, camforat, la seva efectivitat sembla ésser que era bona, al menys no tenia efectes secundaris, jo que n’he estat usuari ho puc corroborar. Eren “aigües” que es preparaven a les farmàcies i les servien amb botella de vidre transparent, tapades amb tap de suro. Anunciava el contingut una simple etiqueta, molt farmacèutica, amb un text també concís i clar. Quan apareixia imprès en el cartellet una calavera, el contingut no era recomanable d’ingerir en grans dosis. Com l’aigua de Carabanya , tan sols la paraula ja és mal sonant. Té propietats depuratives i com a tal es feia servir com a purga, només apareixien els símptomes d’estranyament. En deien estar enfitats i les avies ho detectaven per la llegua, quan apareixia massa blanquinosa.
A banda d’aquestes aigües, diguem-ne medicinals, n’existeixen unes que s’han fet servir com a licors preferits per les senyores. Aquestes preferències van perdurar fins que elles van provar altres xarops més forts i s’adonaren que no sols d’aigua, ni que sigui del Carme, es viu, o es satisfà el paladar, sinó que fins i tot prefereixen que tinguin una mica més de grau. Van començar provant uns licors, entre tants que n’hi ha, que són dolcets. Amb l’excusa, deien, que ho bevien les majordomes, algú s’havia de carregar la seva gosadia, o el remordiment davant un atreviment que fins llavors havia estat mal vist, quan es va aparcar la discriminació, el grau del xarop no fa distincions entre homes i dones. Com deia aquell:“es el justico que te deja” Però l’aigua del Carme, a més d’ésser el complement, la copeta d’excel•lència de després del cafè, el preferit de les fèmines, ha mantingut inalterables les propietats revifadores quan el decaïment, per les causes que siguin, afebleixen les interioritats anímiques i cal un estimulant i que millor que una aigua amb aromes i gotes de licor.
De visita a Lurdes tenim per costum portar una ampolleta amb aigua que posen a la venda artísticament envasada . Tenim fe en les seves propietats miraculoses. I aquesta sí, és aigua pura, sense cap altre ingredient ni particularitat, que la d’haver estat envasada en la mina que brolla en la cova de l’aparició. Són aigües que no són pròpiament per beure, com no és tampoc l’aigua beneïda que trobem en les piques de les entrades de les esglésies. Més aviat són aigües, com la del baptisme, que reconforten l’esperit. Com dirien els doctors de l’església, són aigües sagrades. O si més no, purificadores de l’ànima.
De més casolana ha estat l’aigua de litines, perquè es disfressava, es manipulava la seva puresa, la seva insipidesa amb uns polvets que s’hi afegien i de la barreja en sorgien unes bombolles enjogassades que feia que en el líquid resultant es fes perceptible un pic molt similar al de la gasosa, però gens dolç, tot el contrari, quan s’esbrava era d’una salubritat acusada. L’aigua de litines es pot afirmar que sols mantenia la seva efectivitat durant les primeres tomes, desprès perdia tots els petits plaers que s’hi pretenien trobar, per enganyar una mica la gargamella, quan encara no estava molt refinada, vull dir, que no havia provat altres aigües més sofisticades.
A partir d’aquí el llistat de les aigües és abundant, moltes agafen la denominació de la font, com l’aigua de la font del ferro, amb aigua de sant Narcís. Medicinals, com les de Vilajuïga, Rocallaura. Les que brollen de les fonts termals, com les existents a Caldes de Malavella i en altres poblacions que disposen de balnearis per aprofitament d’aquestes aigües de composició sulfurosa. Fins i tot, quan les aigües sitgetanes es van espatllar degut a les dosis de clor i a filtrar-se en les seves betes aigua de mar, en aquell moment molts van ésser els qui, aprofitant els dies de festa i una excursió, aprofitaven la sortida per omplir les garrafes. Els havien que eren assidus de les fons de les Dous, de les Deus i de la font del Bosc, en la carretera d’Igualada. Pels qui transitaven pels camins del Garraf, tenien uns punts de referència on podien proveir-se d’aigua. Com la font de la Bassa Rodona, la Montceba, la qual ignoro si encara existeix degut al incongruent avanç de les pedreres. Faig menció a aquest parell de fonts, sabedor que en el Massís n’hi ha moltes més, en algunes encara hi brolla aigua potable i altres s’han assecat o no ofereix garanties de potabilitat.
El qui sabia d’aigües n’era en Marià Milà, conegut per en Marianu dels pous. Disposava d’una força especial, una energia interior que li permetia agafar els dos extrems d’una verga, passar per damunt el terreny i el senyal que sota els seus peus hi havia aigua es delatava amb un moviment intens de les vergues. El mètode no fallava i a en Marià li manaven l’encàrrec de construir un pou fins arribar a trobar la veta. Era germà d’en Pepito del mas d’en Liri, on la seva família havien estat de masovers. Una masia molt apropada al poble, situada en l’entrada de l’actual urbanització de Vallpineda i on ha estat ubicada una reconeguda discoteca. Lloc de pas quan anàvem a fer un passeig per la muntanya .
L’aiguanaf encapçala l’article i d’aquí un breu recorregut per les aigües de més renom i de més propietats, per acabar en les aigües que ha fet brollar en Marià del pous. Que si la veta ha resultat cabalosa i de bona analítica, la seva puresa preval per sobre d’altres de disfressada composició. I sempre s’ha dit que l’aigua fa la vista clara, però també que espatlla els camins.
J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de gener del 2012 )

REI DE REIS

2012-01-09T23:30:00.001+01:00

Arriben els tres Reis quan la monarquia passa per moments difícils, degut als tripijocs descoberts a un gendre que moltes mares haguessin sospirat per emmaridar amb les filles. Les presumptes irregularitats ens demostren que la vida dels reis no és pas com els contes de fades, sinó que han de saber trampejar, com qualsevol família, els enrenous que poden sorgir de dintre la seva pròpia convivència. S’ha de matissar, però, que els problemes segons l’esfera per on es desenvolupen són de millor suportar que en altres estaments socials més propers i sense tants recursos.
I en això de la monarquia, com en tot, les preferències estan repartides entre l’opinió pública, els que són favorables i entre aquells que no hi combreguen. No obstant en l’ampli ventall d’actituds que són propícies per a ésser observades, destaca un fet bastant generalitzat, com és el d’anomenar als vailets de la casa, rei o reina. Una qualificació monàrquica, sense cap més atribut que la de la paraula, que fins i tot poden arribar a ostentar els de més edat, succeeix quan en els matrimonis la denominació també es fa servir, com a tractament, més amorós que no pas de caire monàrquic, vers a qualsevol integrant de la parella. Són protocols intimistes que no passa res si transcendeixen a l’àmbit més populista, acostumats, com estem, a navegar entre reis i reines d’estar per casa que, ben mirat, són tan o més respectables que els de debò. O si més no, de tracte més planer i, sobretot, més propers.
La monarquia, diguem-ne popular, ens apropa també a una certa espontaneïtat, majoritàriament es fa palès en els grans mercats. Allà les venedores tenen per costum atraure l’atenció de la clientela amb crits de rang monàrquic, sense elles adonar-se’n. Així les verduleres criden: “Reina, guaita quins pebrots que tinc!” I les peixateres que no queden curtes: “Reina, has vist les polles, que fresques”. Són uns crits que ens són familiars, fins i tot recordo, si no vaig mal fixat, que el mercat de la Boqueria de Barcelona, fa anys, van treure un eslògan de promoció que s’anunciava així: “Reina, vine al mercat”. Reis i reines ha tingut la història, que sumats a tants d’anònims, la llavor monàrquica és fructífera, malgrat que no tots compartim els mateixos ideals. Però és que les denominacions populars no concreten aspectes i afinitats, sinó que sorgeixen d’entre els costum i la convivència del poble, el qual si que sap i transmet mostres d’afecte entre els seus més al•legats.
En el nostre poble, en concret, van regnar entre la popularitat ben portada i ben entesa, la qual sempre sorgeix d’aquesta espontaneïtat quotidiana, a la qual em referia, un rei i una reina: el rei Bamba i la reina de les criades.
Pel que fa al rei, aquest títol l’encarnava en Josep Serra, fabricant de sabates, que mentre va campar la prosperitat en la industria local del calçat, el personatge va fer honor a la generositat en determinats detalls, que tampoc és que sigui una virtut de la reialesa de soca-rel, que es mouen amb les despeses pagades. Detalls que es feien notar sobretot en les interioritats de la Societat del Retiro, sempre que es portaven a terme festes i actes les quals, gràcies a aquests benefactors, el lluïment estava garantit. I els àpats eren copiosos. Menjar com un rei, mai millor dit. El Sr. Serra estava casat amb la Colometa Ciré.
La reina de les criades va protagonitzar un regnat afí a un col•lectiu, el de les criades. Que en aquells anys tenien un protagonisme de rang servidor entre una colònia de gent benestant. I que va ésser la mateixa veu popular qui va arribar a canviar la denominació, de criades van passar a nomenar-les minyones. Moltes d’elles, van trobar aquí al seu príncep i si van casar, tot i no córrer per les seves venes sang blava. Descendent d’aquella singular reina va ser la Carmeta Artigas, la seva filla, la qual va mantenir el mateix rang. Però com el títol era tan honorífic, les rendes del càrrec eren nul•les. La reina de les criades va haver de treballar fins a la seva jubilació, hi ho va fer en la fàbrica de capces de cartró de can Selva. Va ésser una reina volguda pel poble, si més no sense palau, vivia en una casona del correlo, al qual tots hem anomenat el carrer del metro, per enuig de l’Enric Hill, propietari d’aquelles cases, que esgrimia, amb tota la raó, que no era un carrer. Tanmateix quan la mateixa veu popular s’entossudeix, no atent a lògiques ni a altres miraments.
Amb tot, aquesta nit arriben, des d’Orient, tres reis. Coincideix en una nit màgica, plena d’encanteri. Que rememora l’adoració al nen Jesús per part d’aquells tres personatges que li van oferir or, encens i mirra. La tradició s’ha encarregat de recordar aquella generositat, dedicant-li un dia, el 6 de gener, que és quan la Iglesia celebra l’Epifania i nosaltres l’ anomenem el dia de Reis. El rei blanc, Melcior. El ros, Gaspar i el negre, Baltasar. Són els tres reis que apareixen durant aquesta vesprada de la vigília, pels carrers de pobles i ciutats, envoltats pels seus seguicis, davant l’expectació i il•lusió de petits i grans. Fins que per la mateixa màgia de la nit, la foscor els engoleix , en mig del ressò dels timbals que els acompanyen, mentre els seus ajudants es dediquen a la laboriosa tasca de deixar els regals. La seva presència no tornarà a fer-se present fins d’aquí un any. El seu regnat és molt efímer, dura unes hores, no obstant el seu record viu entre nosaltres i es fa més palès a mesura que s’apropen aquestes vigília, quan toca preparar i escriure la carta.
El dia de reis és un dia on regna una monarquia de les més populars que podem trobar arreu, a banda de les casolanes, amb la qual tots hi estem identificats. En aquesta ocasió ens deixem portar per l’encant que saben transmetre els tres reis, vestits amb les corresponents capes i corones, símbol de majestuositat i grandesa. Sortosament no tenen descendència que els posi en compromisos, situacions que acaben aportant inestabilitat. Són eterns, els qui desfilem som els seus representants, que vam començar sent els reis de casa, ens ha tocat fer de rei mag, amb enorme satisfacció, i ens fem grans destituïts del càrrec per raons de descendència.
Ens queda la il•lusió, cada any, de retrobar-nos amb aquests personatges que aporten a aquesta nit la màgia d’un secret ben guardat. Fins que per culpa del pas del temps la innocència desvela molts interrogants, posa al descobert un lligam que s’havia mantingut en secret, fins que per culpa de l’edat es fa palès el primer desengany. Amb tot, encara ara, sabedors de l’entramat, esperem aquests moments, colpits per una innocència renovada que dura mentre els timbals redoblen, ressorgint del silenci de la nit, en aquest impàs mentre esperem trobar el regal ben disposat en la sabata.
Bon any i que els reis d’Orient siguin generosos.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de gener del 2012, nit de Reis )

DETALLS DE NADAL

2012-01-03T23:05:00.001+01:00

El 25 de desembre és una data molt significativa, ho canta la cançoneta: al vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum. I tota ella sona millor al voltant del pessebre, o si més no aconsegueix més encanteri. Tot i amb això cada família ho viurà segons els seus costums, respectant que no tothom el gaudirà amb la mateixa intensitat. D’aquí que tot sovint escoltem: “ja voldria que hagués passat”. Un desig que obeeix a diferents circumstàncies, la més punyent quan falta algun familiar. Perquè en aquestes dates afloren els records i, tot sovint, la part sentimental toca la fibra, el voraviu i ens fa posar melancòlics. Atenent que és una ocasió per reunir a la família, per donar sentit a les petiteses. El sols fet de fer el pessebre, de transformar un reduït espai per distribuir unes muntanyes sorgides de la imaginació i un camí principal que condueix a la cova, amb una ben disposada correlació de figures que mostren expressions de joia, de sorpresa davant l’anunci de l’àngel de la bona nova. Tot el contorn escenificat entre un ambient gèlid, on l’infanto necessita de l’escalf del bou i la mula. Els quals jeien en l’estable, distesos, fins que una parella, cansats de buscar aixopluc, s’hi arreceren i allà la dona porta al món una criatura, l’escollida.
Des de llavors fins ara ves si n’han succeït de coses, l’ésser humà ha passat per tot el bo i millor de l’univers i mentrestant s’ha enriquit culturalment i ha aprofundit en temes tan complexes com el de la religió, fins arribar a l’extrem de desmuntar la teoria que aquell naixement va tenir lloc en aquestes fredes nits del mes de desembre. Tot el contrari, raonen que es va produir en un dia calorós per l’estació que corresponia. Aquest és sols un detall, com també desmunten altres teories al respecte. L’afany per saber cada vegada més, aporta noves puntualitzacions que fan trontollar determinats principis.
I el mateix transcórrer del temps ha manllevat costums que aportaven, a les simplicitats del moment, aspectes sensacionals d’una convivència ben entesa i ben portada, la qual tenia el seu punt més àlgid els dies previs a la festa de Nadal. Per exemple quan trucava a la porta l’escombriaire i t’allargava una tarja de felicitació molt peculiar. La seva, la del carter , la del sereno, tenien el mateix format i un colorit molt semblant. Canviava el dibuix i el vers de l’altra cara, però no la finalitat que, a més de desitjar unes bones festes, la més complaent era la de recaptar uns dinerets que van ser el prototip del que anomenem paga extra, avui si no en perill d’extinció, de cobrar-la amb retard i retallada per a més penúria. A partir d’aquí, d’aquestes singulars felicitacions, s’hi van afegir un nombre considerables d’elles, trameses per correu a amics, familiars, clients... En circulaven tantes que els carters no donaven a la bast i aquelles grans carteres de pell, creuades a l’esquena, els feia anar de costat. Eren mals dies per aquest col•lectiu. El costum ha canviat degut a que les noves tecnologies ens han apropat els uns amb els altres, d’una manera molt diversificada i amb aquests nous mètodes el volum de les felicitacions, les de sempre, han registrat una davallada considerable.
La guàrdia urbana es servia d’una altra modalitat per rebre, l’hem anomenat, aguinaldo. Al guàrdia que estava de “puesto”al Cap de la Vila l’envoltaven de tota mena de productes, predominaven les botelles. Regals, la majoria, oferts per transportistes, gent dels negocis que necessitaven circular amb vehicle. Fins el punt que l’estiba feia goig, era una altra detall que feia Nadal. Avui s’hauria d’anar en compte, perquè aquesta voluntat es podria interpretar com una mostra de xantatge vers a l’autoritat. Ben mirat, darrera la bona intenció, una mica de voler quedar bé si que s’hi apreciava en l’acció i a això hi anava aparellada amb la bona intenció de ésser amic de la guàrdia urbana, en unes èpoques en què tots ens coneixíem i depenia que l’autoritat fes la vista grossa quan ens paràvem al mig del carrer per carregar o descarregar, o fèiem alguna que altra malifeta que no estava ben contemplada en les normes de circulació. El que no hi havia costum era regalar trajes a cap dirigent, que se’n fes algun a costa de fer el ronsa, ja era una altra qüestió. I és que encara que no intervinguin les prebendes econòmiques, el favoritisme no morirà mai.
Aquestes matinades del mes de desembre són silencioses, potser amb l’excepció dels caps de setmana. La crisis es nota en un detall, quan ronden les 7 del matí, el carrer, la diguem-ne carretera que és a prop d’on visc, resta poc sorollosa, aquest silenci ambiental és degut que no hi ha gaire transit. Recordo que fa uns anys a aquesta mateixa hora es notava un major moviment, malauradament la gent no es mou tant per anar a treballar. No obstant es fa palès un altre silenci que en l’època de quan jo era un vailet, quan el nou dia començava a despuntar l’anunciaven el cant dels galls. Eren un encreuament continuat de cants, els quals al mateix temps que hom sabia l’hora que era, el detall feia bonic, contribuïa a que el despertar estigués acompanyat pel rebombori que tenia lloc en els galliners. En les vigílies d’aquestes diades, es pot dir que feia Nadal. Curiosament un cop passades aquestes festes, un silenci delatador feia presagiar que havia hagut esbaldida en els galliners. A mesura que s’apropaven les celebracions d’altres festivitats, els galliners tornaven a acollir tan singulars estadants i els seus cants tornaven acompanyar el naixement d’un nou dia. A ells, la celebració d’aquest naixement tan festejat, els hi havia costat el coll. Enyoro els seus cants, perquè quan han emmudit ens hem adonat que hem perdut un altre detall del Nadal i el que és més significatiu, hem abandonat una part d’identitat de poble.
És manté la tradició del “quinto”. Aquesta cantarella que ha passat de generació en generació, gràcies a la perseverança dels “lloros”. Els qual han sabut mantenir la relació dels números amb personatges populars i dates puntuals. La continuïtat ha permès afluir a la memòria el record de personatges que han viscut fa anys, embolcallats per la popularitat que els hi ha pronosticat un record permanent.
Els pastorets recuperen, cada any, la representació d’aquest esdeveniment, amb tots els aspectes íntims i d’un apropament simpàtic al fet. Posat en escena per gent de casa que ajuda a que la familiaritat sigui l’element més destacat.
Per Nadal cadascú aglutina els seus destalls i els comparteix amb els seus familiars. Són els més exclusius, els viscuts amb més intensitat. La resta es gronxen amb detalls més generalitzats. Un altre de molt típic, és el de la rifa. Dintre de poca estona m’aniré a dormir amb la il•lusió d’un somni gratificant, generós. Demà tocaré de peus a terra i quan surti al carrer el setmanari, palat i boig. La sort haurà passat de llarg. Home, en aquests moments que escric encara no està tot perdut, però si perdo bous i esquelles queda, per consol, la resolució més encertada de totes: Salut hi hagi.
És el que els desitjo, a més d’un bon Nadal.
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de desembre 2011)

EL CARRER DE LES PLANXADORES

2011-12-18T23:04:00.001+01:00

Des de que naixem la vida es posa a filar un gran vestit, de primer fent servir un patró molt reduït, per a després anar avançant d’acord amb les mesures. Em reafirmo que per començar no cal gaire roba, però poc a poc va agafant forma; uns camals, unes mànigues. I es fa més gran cada vegada que les mesures s’allarguen i s’eixamplen. No obstant arriba un punt que, per a més encert, cal embastar la vora, sense cosir-la del tot fins que no s’hagi emprovat. Succeeix quan les formes varien i apareixen unes inapreciables deformacions que a simple vista no es noten, si més no quan penja més d’una banda que de l’altra, la simetria, que és cosina germana de l’exactitud, deixa al descobert una raresa amb la qual no havíem parat atenció. Sorgeix la inoportuna “patarrufa”, tan poc amiga de les modistes, per escarni dels miralls que delaten la seva presència a la presumida clienta, a qui el detall l’escandalitza i demana els consegüents retocs, per tal d’allisar tot el que queda arrugat.
I aquest procés de posar un vestit, una roba, per a cada ocasió, va en consonància amb l’evolució del temps i les modes. Una cosa i l’altra han afavorit el deslliurament de molts forros, els quals servien per tapar interioritats però també per contribuir a que el caient de la roba aconseguís formes més elegants i això s’aconseguia, en bona part, gràcies a les peces interiors.
Els enagos, que molts anomenen enaguas, són una d’aquests detalls ocults que havien d’estar ben emmidonades ja que d’aquesta manera el vestit aconseguia deslliurar-se de la rigidesa, el d’unes formes llises i simples. I la roba de vestir, per norma, s’havia de planxar. I precisament a aquesta dedicació hi va haver els qui en van fer el seu ofici, les anomenaven les planxadores. En el carrer Sant Francesc n’hi havien dues, molt a prop una de l’altra. Al costat de l’estanc hi vivia la família Villardaga, en Rafael era pintor, d’aquells que un dia vaig anomenar pintors de bata. La seva era d’un color grisos. Completava el conjunt l’escala de tisora que des de l’últim graó hi passava el braç i a l’altra mà el pot de pintura i els pinzells. En Villardaga passejava un posat, discret, poca cosa, que li conferia un toc de popularitat, fins l’extrem que la mateixa veu popular es va encarregar d’atribuir-li el mot de “pollastret”. L’home també era músic, tocava el clarinet i component d’aquell ben nodrit grup de teatre, en deien, d’aficionats.
La seva muller, l’Engracieta , feia de planxadora en el quarto de reixa d’aquella planta baixa , al costat d’aquelles dues portes que tancaven l’obertura del carrer. La seva era una feina que requeria toc de precisió, el de mesurar el tacte adequat per tal de no cremar la roba. El pintor i la planxadora van viure acomodats en el matrimoni i en el fill que tenien, fins que la guerra va esberlar la seva felicitat. El noi de la casa va ser cridat a incorporar-se en aquella jovenívola lleva del biberó. Va marxar del seu poble i mai més hi va tornar. La seva dissort va afligir, per sempre més, als seus pares, els quals sols tenien aquest fill. Dissortadament uns metres més enllà a casa de la Remei i l’Andreu van passar també per aquesta trista experiència, però ells en van perdre dos, un a cada bàndol. A partir d’aquella desgràcia a la seva casa, ens ho havia comentat en Josep, l’únic fill que els va quedar, sempre sortien a parlar de la guerra, maleint-la i trobant a faltar aquells dos fills que no es podien treure del pensament.
La Mª. Dolors Arnabat planxava i emmidonava en els baixos de la casa de la cantonada d’aquest carrer amb el de Sant Gaudenci. El seu posat, amb exuberant davantera inclosa, li atorgava un aire autoritari, de fet tenia geni el qual, moltes vegades, mal dissimulava, deixant anar un ben nodrit repertori, com es sols dir: “els hi refutia pel broc gros”.El seu ofici va contribuir a engalanar la silueta de les dones sitgetanes i les de la colònia d’estiuejants. Qualsevol festa de societat tenia el seu pròleg en les dependències de la planxadora. Fins i tot a ella mateixa li agradava mudar-se per assistir als balls del Prado. Junt amb el seu marit, en Pepe del Rio, l’home tenia nom artístic, formaven una parella que els agradava el refinament, fugien de la vulgaritat i quan es mudaven feien patxoca .
Durant l’estiu, després de dinar, canviava la planxa per la regadora, quan el sol rescalfava l’asfalt i la seva fogositat es colava per entre les pales de la persiana del menjador, la dona sortia amb la regadora i amb una acurada meticulositat, com si planxés, la balancejava d’una banda a l’altra de la vorera, amb un moviment que ni calculat hagués sortit tan bé. No interrompia la passada fins que acabava, ni tan sols es parava si en aquell moment passava algú, ella anava fent, amb la tranquil•litat i parsimònia del qui li agrada fer la feina ben feta, sense presses. Aquest detall, el no aixecar la regadora quan transitava gent, li havia costat més d’un encarament amb el vianant que li havia mullat la sabata i es queixava. I com que no tenia pèls a la llengua, havia de dir sempre l’ultima paraula. Al disposar d’un bon repertori de paraules persuasives, el dels peus remullats, si no afluixava, s’exposava haver d’escoltar el bo i millor dels elogis. Sent poca-solta, la paraula més ben sonant.
Eren èpoques de rentat a mà i planxat per personal especialitzat, per tant hi havia feina en aquest ofici. l’Arnabat s’havia envoltat de gent que l’ajudaven, com la Lolita Vigó de cal Liri. Van coincidir en aquells baixos dues dones amb caràcter i per sobre de tot, bones dominadores de l’ofici de planxar. Les seves veus portentoses s’escoltaven i distingien des d’un tros lluny. A aquesta singularitat si afegia, a cada vesprada, la veu de la Pepeta, la germana de l’Arnabat i muller d’en Panchito Pagés, Parcala, que tampoc estava avesada a parlar fluix. Diré, com a curiositat, que en aquell temps la gent de la vila, distingíem quasi totes les veus i les sabíem encabir en el seu àmbit. Una altra virtut o normalitat, per no exagerar, que hem perdut, avui poques veus ens són familiars. Però n’hi ha una que perdura i encara es fa escoltar, és la de la Rosita Puig, de can Xaruc. La seva és una veu també molt arrelada al àmbit de casa nostra.
Una de les últimes planxadores ha estat la Vicenta, muller d’en Ramon Xambó que vivia i planxava en una de les casones d’aquest entranyable racó de la vila anomenat carrer Tasis.
I acabo tornant a referir-me al vestit que la vida ens va perfilant, petit al començament, evolucionant cap a talles superiors. Estancament a una cera edat. Fins que arriba el punt que tot et queda gran. Santa Llúcia vetlla per la vista dels seus devots/es, i acull el patronatge de les modistes, elles fa pocs dies van celebrar la seva festa. Amb la protecció de tan polivalent patronatge, la vora d’una gran capa està embastada. A sota s’apleguen amics i amigues que han escollit el recer d’una casa gran, l’Hospital. I allà s’escolten les seves veus. En vigílies de Nadal m’han convidat a compartir el temps de lectura i comentari. La meva veu no és portentosa, tot el contrari, però em complaurà molt tornar a escoltar les seves, perquè són el ressò d’una experiència, una immensa estima, la qual contribueix a que el nostre Sitges no ensordeixi entre tantes veus dissonants.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de desembre 2011)

DESPULLAR UN SANT PER VESTIR-NE UN ALTRE

2011-12-11T23:58:00.002+01:00

El rellotge i el calendari són els notaris que certifiquen el pas del temps. El recorregut del rellotge és d’una meticulositat i exactitud extrema, avancen sense que ningú els pugui aturar, no importa que ens el deixem oblidat a casa, des d’allà on sigui les minuteres avançaran inexorables en el seu recorregut. Tampoc serà excusa que se’ns pari, altres fan la feina per ell. I quan aquesta mesura del temps es trasllada a una més amplia catalogació, aquí entra la comesa del calendari: classificar l’acumulació del temps en dies, setmanes i mesos. Del final del recorregut del rellotge, les 24 hores, el calendari en dóna fe i de la seva certificació se’n deriven altres exactituds com són la cadència ordenada dels mesos.
Es miri per on es miri estem sotmesos a aquesta precisió ininterrompuda la qual, fins i tot, ens marca el destí de la pròpia vida. Quan naixem el temps ja córrer en contra nostra i arribem a un punt que ens planyem dels anys acumulats, Equival a haver esgotat molts calendaris, sense que aquest hagin mostrat cap treva, ni cap avantatge que ens afavoreixi. L’única, potser, l’experiència acumulada.
Un dels aspectes que s’ha pogut modificar dels calendaris és el propòsit d’intentar modernitzar-los, fins l’extrem de reduir-los a la mínima expressió, on no hi cal la impressió en el paper. En qualsevol aparell electrònic hi trobem l’opció del calendari digitalitzat: 10-12-011. Una informació que acostuma anar acompanyada per la corresponent a l’horari. Si més no el calendari de paper no és un producte en perill d’extinció, altra cosa és que té una impecable data de caducitat sense marxa enrere. Han evolucionat, això sí, els costums de les persones, fa anys que el calendari s’exhibia com un element de decoració fins i tot, un cop la seva caducitat, l’havia deixat sense fulls, s’aprofitava la lamina que presidia per emmarcar-la, com a demostració d’un cert gust per la decoració. L’any s’havia despenjat de damunt la blancor de la paret, no obstant havia quedat fixat, per sempre més, el paisatge, la copia d’un quadre rellevant..., que adornava el contingut.
Un calendari molt peculiar, destinat a la gent del camp, és el del pagès. Amb un format diferent als convencionals, es presenta en forma de llibreta, ofereix un ampli ventall d’informació, la qual és una copia repetida d’edicions antiquíssimes, perquè la quadratura de plantar, podar, ensulfatar, va condicionat per les estacions, les llunes, etc. Això fa que la seva lectura sigui un cúmul de curiositats, més pel neòfit que pel propi pagès, el qual ha heretat, amb l’ofici, uns amplis coneixements del medi ambient i de la natura que el fan un expert.
Fins que la sofisticació ha tret el nas en la temàtica i ha optat per personalitzar cada mes, és a dir, cada full i d’aquesta manera el pas dels mesos no està sotmesa a la monotonia d’una imatge comuna per a tots, sinó que existeixen dotze opcions, cada una d’elles avalada per la precisió de les arts gràfiques. Aquesta dinàmica permet poder girar full, sense que necessàriament s’hagi d’arrancar, d’aquesta manera sembla com si els mesos quedin emmagatzemats i reservats per a la consulta. Una acumulació que no canvia l’ordre ni la realitat inexorable del temps fugisser. Per molt que els guardem els mesos passats ja no tornen. Ho acabaran fent al cap d’un any, però ja no serà el mateix. La diferència en el temps és important, perquè durant aquet període poden passar moltes coses.
Aquest disseny dóna molta joc, permet personalitzar una mica cada mes, mantenint la denominació de procedència que aquesta és inamovible. Uns dels primers en implantar el sistema van ésser les entitats bancaries i d’estalvi, els quals s’han regit per temàtiques diferents i a cada canvi han personalitzat la rotació amb un element propi d’aquesta. Fins a dia d’avui, desconec si els “rescats” i altres subtileses del món financer afectarà la distribució dels futurs calendaris, quan aquestes entitats han tingut per norma obsequiar a la clientela amb el nou calendari que entra en vigor cada primer de gener. Tal generalitzat costum, i no vull ser mal pensat, pot servir d’eina per recordar els terminis que clients i la institució han fixat per atendre les obligacions acordades dintre uns límits de temps establerts.
La recreació artística ha estat un altre element que ha decorat els seus fulls. I les mateixes modes han portat als protagonistes a despullar-se per una bona causa, En el seu dia ho van fer els bombers, les venedores dels mercats... Fa pocs dies apareixia la bona nova: Sant Josep es despulla per l’Ave Maria. Darrera la notícia hi havia el col•lectiu de comerciants del carrer Sant Josep que en solidaritat amb una causa tan enormement bona, han estat disposats a alleugerir.se de roba per tal de que les seves vestimentes poguessin donar escalf als residents de la casa. La personalització sobreposada a la identificació de la norma establerta en quant el transcórrer del temps i amb la pell nua dels protagonistes s’aconsegueix, gràcies a les tècniques del fotògrafs, Andreu Noguero, Ramon Roch, Jordi Piqué, Lambert Gràcia i el publicista Frederic Anguera, equiparar la seva nuesa a una obra d’art. Malgrat que per la familiaritat hi puguem observar i siguem capaços d’opinar des de diferents vessants.
La seva proposta és agosarada perquè sempre hi juga el pudor, el sentit del ridícul i altres apreciacions. No obstant ha pogut més el sentit de solidaritat. Just quan som a punt de començar un any el qual, segon les opinions dels entesos, encara no serà el bo que tots voldríem. Tenim l’oportunitat d’adquirir per la mòdica quantitat de 5€ l’anunciat de tot un any, el pes de tots els mesos, un per un, decorats amb l’imatge insòlita d’uns amics, amigues que mostren, com deia un company músic, la samarreta de la mare, la de rentar i posar. A tocar de la fibra que està en contacte amb el cor.
On el seu bategar generós s’apropa a la puresa dels nois i noies que viuen a aixopluc d’una institució sitgetana que vetlla per a que no els hi manquin les coses més essencials. No els hi calen gaires embolcalls superflus, a voltes el simple somriure que els dirigeix un voluntari/ a ja els hi dóna el conhort que esperen rebre sense poder oferir quasi bé res a canvi que la satisfacció que comporta ésser ajudat, amb la persistència i abnegació del seu voluntariat, vers tots aquests residents que cada dia els esperen per poder realitzar les coses més bàsiques, com pot ser anar a passejar.
Això no té preu, no hi ha ésser humà que ho pugui quantificar perquè, com se sol dir, no es paga amb diners. No obstant els responsables de l’Ave Maria, han de fer front a les despeses ineludibles que requereix el seu bon funcionament. Una institució d’aquest calat té més sortides que entrades i qualsevol iniciativa que generi uns ingressos és ben rebuda.
Els comerciants del carrer Sant Josep s’han despullat i a nosaltres ens pertoca aportar l’escalf a una iniciativa pensada per garantir que el rostoll de les brases d’un foc lluminós i esperançador, no s’apagui mai.

J. Y. M.

Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de desembre 2.011

CARRETERA NOVA

2011-12-03T17:01:00.001+01:00

En el transcurs d’aquests dies una carretera nova, autovia per anomenar-la amb la categoria que li correspon, aproparà els pobles de la nostra comarca amb Manresa, el Bages i al revés. I des d’aquella ciutat també s’enllaçarà amb els diferents eixos viaris que travessen tot el territori. Les actuals vies de comunicació, em refereixo a carreteres, autovies i autopistes, fan possible els desplaçaments amb rapidesa i comoditat. I sempre que s’obra al transit una carretera que ens és propera, ens atrau poder-hi transitar per descobrir-ne el seu traçat complert. Trobo que les obres d’aquesta nova via s’han portat a terme amb una celeritat i rapidesa digne d’elogis i el tram més proper a nosaltres l’hem viscut amb una certa curiositat perquè, per exemple, pel matí circulaves per una via i quan tornaves a la tarda et trobaves que el paisatge havia canviat, perquè et desviaven per un altre lloc diferent al d’anada. Té molt mèrit portar a terme els treballs sense paralitzar el trànsit.
També a la gent de Manresa i el seu contorn es mostraran atrets per desplaçar-se fins els pobles de la costa. Amb aquesta motivació, la que genera la posada en marxa d’una nova via, lliure de pagament, el nostre poble acollirà als vinguts d’aquells indrets i vindrà a ésser un intercanvi de visites, em fa l’efecte que més fluida per la seva part que per la nostra i és que el nom de Sitges atrau, en diríem, té ganxo.
En uns anys on les carreteres i accessos a les ciutats s’han vist afavorits per aquestes grans obres, han fet possible que els desplaçaments siguin més ràpids i per tant més còmodes. Als primers anys de tenir cotxe els de casa, quan viatjàvem en direcció a la costa Brava, o cap a el interior de la comarca d’Osona, per posar un exemple, s’havien de travessar les costes del Massís del Garraf, que no estaven tan bé com ara, alguns propensos al mareig en aquest tram ja descanviaven la pela, molt abans d’arribar a la frontera. S’havia de travessar també tota la Gran Via de Barcelona i d’allà tota la Meridiana, amb la molèstia i pèrdua de temps que ocasiona l’haver de circular per dintre una ciutat. Per això i per tal d’arribar a una hora que permetés aprofitar el dia ens havíem d’aixecar aviat. L’anada, si es passava Barcelona a una hora matinera, no oferia quasi bé retencions ni inconvenients. Però la tornada n’hi havia per llogar-hi cadires, els cotxes quedaven parats i no s’avançava i per a més incomoditat els més petits de la casa hi posaven la cançó de fons: “Què encara no hi arribem?”.
En aquella hora de la tarda, en sentit invers, a l’estiu, des d’aquí cap a Barcelona, la cua ja es formava, com aquell que diu, en ple centre del poble, degut al pas a nivell, quan s’abaixaven les barreres i calia esperar el pas del tren, al no haver-hi cap altre desviament els cotxes arribaven fins al Vinyet i més enllà i al llarg de les costes tots aturats. Davant el panorama els més sorneguers vaticinaven: molts arribaran a casa seva amb el temps just per anar a treballar. De ben segur que no els hi sobrava gaire. Tanmateix no escarmentàvem i la propera festa tres quarts del mateix. Però era la febre del cotxe, la novetat, les ganes de sortir. El principi del “xamplismeis”.
Amb la Ronda del Mig de la capital catalana ja es va descongestionar una mica el centre. Però va ésser quan els Jocs, amb el traçat de les noves rondes, la de dalt i la del litoral, el trànsit va quedar molt més repartit. Quan avui hi circulem, i ens adonem que ja van plenes, ens posem a pensar i a expressar en veu alta, que seria de la ciutat si no disposes d’aquestes vies de circumval•lació. El millor que han pogut fer totes les grans ciutats és desviar el gruix de la circulació del seu interior. Amb la quantitat de transit existent , sense haver pres aquestes mesures, avui es pot dir que entraríem a una ciutat essent joves i l’acabaríem de travessar amb l’edat de la jubilació.
Sense cotxe ben poques vegades havíem travessat les costes, amb les bicicletes els nostres pares es movien per tots els pobles del contorn, fins i tot havien disposat un seien addicional en la barra del quadre per poder seure-hi nosaltres, quan érem mainada. Es podia circular amb tota comoditat perquè ben pocs vehicles transitaven. Com a súmmum de la fatalitat automobilística, havia sentit parlar als de casa d’un tal “Meleno” que s’havia comprat un cotxe per a fer el servei de taxi. Poc acostumat a una certa velocitat, una mica més enllà de la baixada de la creu de Ribes existia un revolt una mica tancat sobre un pontet, pel que es veu si l’home venia una mica llançat li faltava espai, la primera vegada va atribuir l’esterrossada a que se li havia acabat la carretera . Però sembla ésser que va acabar sent reincident i tothom hi feia broma, fins el punt que van batejar aquell revolt amb el pont d’en Meleno”.
Amb bicicleta no passàvem més enllà de Sant Pere de Ribes i quan amb el cotxe enfilàvem la carretera en direcció a Vilafranca, durant molts anys, un ferum de claveguera ens acompanyava bona part del trajecte, perquè a la riera que ziga-zaga junt amb la carretera en lloc d’aigua hi baixava porqueria. Segons quins dies la mala olor era exagerada. Va ésser durant l’època que ocupava l’alcaldia en Vicentet Ibañez, que el contingut d’aquella claveguera oberta va arribar fins al llindar de la desembocadura i ens afectava per estar situada allà on hi havia el que anomenàvem “el puente colgante” . Hi van haver manifestacions i fins i tot em sembla que es va aixecar un petit mur de contenció. Davant la greu amenaça i la força de tot el poble, encapçalada per l’alcalde i el consitori, es va buscar solució a aquella vergonya tan a la vista com desagradable. Sobretot a l’estiu, quan el cotxes encara no portaven refrigeració i es transitava amb les finestres obertes i en aquell recorregut en concret es feia necessari tenir-les tancades.
Vilanova, sitges i el pobles veïns, tindrem més a l’abast la ciutat de Manresa. Tot i que ciutadans d’aquella població, ja fa molts anys que ens visitaven. Com l’il•lustra manresà Sr. Josep Mestres Cabanes, nascut el 13 de juny de 1898 en el si d’una família de pintors decoratius d’aquella població, va arribar a ésser l’escenògraf del Liceu, assolint els seus decorats una perspectiva i una ambientació que l’espectador semblava que s’hi trobés. Durant la dècada dels 80 va adquirir un apartament en el nostre poble i, junt amb la seva muller i la filla Isabel, hi passaven temporades. Tot sovint el vèiem assegut davant el cavallet i plasmant racons emblemàtics del poble, amb aquella pintura tan pulcre i figurativa. Un estil, el seu, que ratllava la perfecció. Va morir a Barcelona el 17 de setembre del 1990, deixant el llegat sitgetà a la Isabel que continua anant i venint de Barcelona a Sitges.
Com nosaltres farem de Sitges a Manresa, per aprofitar l’ocasió de la proximitat que s’acaba d’establir entre les dues poblacions, gràcies a l’obertura de noves i modernes vies de comunicació. Mai ens hauríem imaginat que uns i altres estaríem tan a prop. Sigueu tots benvinguts.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 2 de desembre 2011 )

" EL MOSCATELLET"

2011-11-27T21:27:00.001+01:00

La Malvasia, el moscatell, han format part de la identitat i fins i tot de l’historia de Sitges. I aquests dolços suquets han estat els ambaixadors més reconeguts i apreciats de la nostra vila, arreu on han transcendit. D’aquesta ambaixada sitgetana de ben segur en tenen constància tots els metges de les mútues i la sanitat pública, molt abans de les retallades que no han pogut amb tal costum. Perquè era quasi preceptiu quan hom hi acudia per pal•liar desgavells, a la segona o tercera visita, el pacient hi acostumava arribar amb un paquetet sota el braç. Els metges, molt donats a aquest protocol, mentre esperaven darrera la taula de despatx de la consulta ja desviaven la mirada al paquetet. I pel seu interior devien pensar: “ ja em porten el xaropet”. Això succeïa abans de la sofisticació, quan es tenia el convenciment que regalant un moscatellet de Sitges, el metge esmerçaria atencions i una mica més de mirament. Era l’agraïment personalitzat, del qual se’n beneficiava l’encara més agraït paladar de la persona docta en aciençats coneixements.
Quan es va començar a barrejar un cert esperit de grandesa, va succeir que el moscatell ja semblava poca cosa i que per la categoria d’un metge ens feia l’efecte que calien altres complements més de moda i més en consonància amb el seu rang. Fins el punt que en el paquetet ben embolicat es va canviar el moscatell pel “Wisky”. Una denominació que feia patxoca i s’adaptava millor a les modes imperants, les quals no saben de les essències que salvaguarden els petits detalls, com el moscatell elaborat en un poble que guaita al mar i que les seves vinyes eren mimades per la gent que en tenien cura, per tal de delectar a petits i grans, sense distinció d’ofici ni de creences. Que ara que m’hi refereixo, com a curiositat, em ve al pensament que als capellans no hi hagut per costum regalar-lis cap d’aquest suquet en les seves dues variants. Deu obeir a que som conscients que ells tenen el vi de missa que no té res d’envejar amb el moscatellet i derivats. Per entendre’ns, diríem que estan ben servits.
Altra cosa és que ha estat el complement perfecte per obsequiar a les visites. Parlo de quan tampoc es coneixien les anomenades begudes refrescants, i fins i tot la cervesa estava en les beceroles del consumisme. Davant aquest panorama, el de determinades mancances, en quant al refrigeri, a les visites que es presentaven a la casa se’ls oferia un suculent suquet. Resultava habitual convidar amb el selecte producte elaborat en els cellers del poble. També aquest protocol sempre acostumava a ésser el mateix: “apa, que prendreu una copeta de moscatellet”. I tot seguit treien aquelles ampolles peculiars de les marques de can Robert, can Riera, l’Hospital i la malvasia-moscatell de can Garcia-Munté que la venien a granel en el celler del carrer del gas, de Sant Antoni i finalment on havia estat la fusteria d’en Ramon Martín en el carrer Jesús. Les botelles convencionals guardaven una certa similitud, la qual es caracteritzaven pel gravat i les fissures del vidre i fins i tot les etiquetes guardaven una certa semblança. Al moscatellet en qüestió s’acompanyava d’uns melindros de pa de pessic, o galetes que es guardaven dintre unes capses metàl•liques per preservar-les de l’humitat.
Una combinació perfecte per afalagar a la visita , amb el convenciment de quedar bé. I el que els deia, l’evolució dels costums han fet prevaldre altres substàncies no tan naturals, però que combinen amb els temps actuals, així la invitació està supeditada a unes preferències més generalitzades, quan se’ns pregunta: “Voleu una cerveceta, una coca...., una copeta de cava”. Suplantant els melindros per unes olives, unes patates fregides... Res, uns entreteniments envasats i amb data de caducitat.
l’Hospital acaba d’ésser distingit amb el Premi Trinitat Catasus , per la seva perseverança en quant atendre al compliment del llegat que va deixar el Sr. Manuel Llopis de Casades, consistent en unes vinyes de raïm moscatell, amb la condició que les havien de treballar i elaborar el xaropet. No tan sols ho han fet, sinó que també han ampliat l’extensió de vinyes. Han canviat, això sí, el format de les botelles, utilitzant unes d’un disseny més acord amb els temps actuals.
I el que són les coses, mentre es produïa la notícia de la distinció, ens deixava en Joan Martí Romagosa, popularment conegut per en Joan d’Olivella, fent honor a les seves arrels. De fet en Joan mai havia perdut l’accent peculiar i característic de la parla d’aquest indret del Garraf. L’home durant molts anys va capitanejar l’equip de pagesos que tenien cura d’aquestes vinyes de l’Hospital i del celler que estava situat en el carrer Sant Bonaventura, on actualment hi ha un establiment de restauració.
Diligent i bona persona, la seva responsabilitat es repartia entre el seu ofici, l’ermita de la Trinitat i les caramelles. Va mimar amb acurada dedicació els ceps que han donat tan bon moscatell i va ajudar a les emprenedores Remei Casanovas i Rosó Carbonell quan tots tres ostentaven l’administració de l’ermita. Apassionat de les tradicions sitgetanes es va abocar en cos i ànima per la colla de caramelles que coneixíem per la del Patronat, rescatant-la del naufragi quan les coses pintaven malament. Cada nit de dissabte de Glòria tenia la gentilesa de fer anar a la colla a cantar a dos personatges singulars, a dos convidats de pedra, al monument al Dr. Robert i al d’en Santiago Rusiñol, no sense haver d’escoltar sempre la mateixa conya: “guaita, ja ens esperen. No s’han mogut del lloc. Aquests rai, vinguis a l’hora que vinguis sempre els trobaràs desperts...”. I ell amb posat seriós afegia: “Amb el Dr. Robert i en Rusiñol, pago jo”. Res a dir, muts a la gàbia, qui paga mana.
I el dilluns de Pasqua, abans de sortir a fer la cantada, compareixia amb un garbell de muflons i un porró amb moscatell, una combinació que fa cantar als angelets per rabassuts que siguin . I és que les tradicions sitgetanes i el moscatell van associats des de temps immemorials, una unió indissoluble que ha estat possible gràcies a gent com en Joan Marti que han treballat la terra. Com també la família Argilagos , emparentats amb el meu avi Joan Yll Argilagos, que eren els responsables de les vinyes de can Robert. O en Joan Muntaner, en Joan de la gralla, de les de can Garcia-Munté. Que per cert, molts grallers tenien per costum, en els moments previs de l’entrada de gralles, de sucar la canya en moscatell i quan ja consideraven que es trobava en el seu punt es bevien el contingut del gotet per reforçar el llavi. Però si s’abusava del reconfortant s’envidriaven els ullets i la cara enrogia.
Perquè el moscatellet és un reconstituent de l’ànima, suau com la seva dolçor i estimulant de passions. Ambaixador del món, amb seu diplomàtica a Sitges.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 25 de novembre 2011 )

VOCALISTES

2011-11-20T23:29:00.001+01:00

Continuant amb el costum que tinc quan s’apropa la festivitat de Sant Cecília, patrona de la música i per extensió dels músics, de parlar de temes musicals, dedico l’article d’avui als “vocalistes” , tal com teníem per costum anomenar al component, home o dona, de les orquestres que tenen la missió de cantar, d’aquí que ara els anomenem cantants.
Centrant-me en les dues orquestres locals que més trajectòria, en quant a continuïtat, han tingut: la Mozart i els Iberos del Jazz, la temàtica dels vocalistes, esdevé un apartat molt interessant i si aprofundíssim en la qüestió, donaria molt de si. Perquè hi han passat molts aficionats del cant que en el seu dia es van incorporar en alguna d’aquestes formacions. I és que per ser “vocalista” no necessariament s’ha de saber de solfa, sinó que la predisposició ha d’anar acompanyada d’una bona veu, fina oïda i sentit del ritme. Eren èpoques de grans orquestres i molts dels seus vocalistes van aconseguir una rellevant popularitat, fins el punt que els hi van sortir molts imitadors, la majoria d’ells aspiraven a ser cantants. I quina millor oportunitat, per començar, que aspirar a ser “vocalista” de les orquestres locals.
Enumerar tots el que van passar per les dues orquestres seria una feina de recerca un xic feixuga per la gran quantitat d’ells. Em centraré als cantants que vaig veure actuar en les dues esmentades formacions, o d’aquells que en vaig tenir moltes referències. L’orquestra dels Iberos van ser fundada per en Magí Almiñana i la primera “vocalista” va ser la Beatriu Àlvarez , la seva germana la Maria Lluïsa n’era la pianista. La veu popular les anomenava “les carteres” per ésser filles del carter. La Beatriu diuen que tenia molt bona veu i l’acompanyava, en deien, “un bon tipet”. Contribuïa a realçar l’imatge d’una orquestra composta per músics joves i que gràcies a la immensa afició d’en Magí i a les moltes hores de dedicació, diuen que havien aconseguit una sonoritat com les millors.
L’orquestra Mozart, dirigida pel mestre Manuel Torrens, era composta per dos tipus de músics: els que no tenien, diguem-ne, interessos en la Societat. Em refereixo als que es limitaven a fer de músic i prou. I aquells que a més estaven implicats amb el Prado, o pertanyien a les juntes, o gaudien d’una certa influència, vull dir, que es feien escoltar dintre el feu pradista.
Com els germans Pagès, el Sr. Clarà ... Per tant el mestre era el cap visible de l’orquestra, però moltes vegades no movia fitxa sense haver temptejat el consell del Sanedrí. A voltes rebia pressions, ben intencionades, fins i tot en quant el repertori. D’aquesta manera, qualsevol músic, vocalista que s’incorporés a la formació, prèviament, havia d’haver rebut el consentiment de les forces vives. Fins i tot el Sr. Clarà havia desenvolupat el paper de “vocalista” de l’orquestra. Jo no el vaig aconseguir, m’han explicat que suava molt i mentre cantava agafat a aquella mena d’embut no parava d’eixugar-se la cara amb el mocador. La setmana passada vaig fer esment de la Lurdes Coll, qui entre altres mèrits personals ostentava el d’ésser vocalista de la Mozart i segons expliquen testimonis, amb molt art i veu agradable. Però en aquestes va irrompre en escena en Josep, fill del Sr. Torrens i, va poder molt, va poder poc, també va voler provar amb el cant, es feu vocalista circumstancial de la Mozart. Un detall que no agradava als músics que tenien arrels de complicitat amb la Societat. Cada vegada que a en Josep li venien les ganes de cantar, a la vella guàrdia, se’ls hi removia la budellada, no obstant s’havien de mossegar la llengua per respecte al mestre i pare de la criatura. Seria per qüestió de les refregades i de les bellugadisses que el futur com a cantant del fill Torrens, el cas és que no va triomfar.
El súmmum va tenir lloc una nit d’estiu, abans de començar el ball. Per aquell temps en Josep feia el servei militar en la banda del Regiment de Jaen 25. El fill del capità de la banda, Sr. Sànchez Curto, passava un dies a casa de la família Pagès. El director li va demanar a en Josep que abans de marxar cap a Sitges, passes pel seu despatx que li volia dir una cosa. I com el fill petit de can Torrens no tenia mai presa, va pensar, eh!, ja hi passaré demà i va marxar sense fer cas a l’oficial. Aquest, l’endemà, ja l’esperava. El va fer passar pel barber per a que li tallessin el cabell al zero. L’home l’esperava en el seu despatx per entregar-li una roba de vestir que s’havia de posar el seu fill, cosa que no va poder fer.
Ara anar pelat al zero és moda, no en aquells anys i més en una persona que havia d’estar de cara al públic. D’aquesta manera, quan el van veure arribar a l’orquestra amb el cap com un puny, amb cara de passerell, els músics pradistes, es van negar a que toqués. Mentre, el Sr. Torrens, que era patidor de mena, es volia fondre. Si no vaig mal informat, en els dies successius, per poder actuar, van tapar la closca despullada del músic amb una mena de gorra que ho dissimulava, fins que li va créixer una mica el cabell.
Era jo un vailet i el cantant del Iberos que més recordo, ha estat “l’Heriberto”, hi afegíem la o a la pronunciació catalana. Era de Vilanova, presumit, exagerat amb les sabates que no parava de passar-hi un drap. Amb un ben marcat tupè i la resta del cabell engominat. Era el meu ídol, un”vocalista”, que va actuar uns quants anys amb l’orquestra i que tancava la ballaruga amb aquella preceptiva i entenedora elocució: “I con estas melodías...”.
Fins i tot l’orquestra havia organitzat concursos de vocalistes , donant oportunitat a molts ha provar les seves habilitats pel cant i per poder dir que havien cantat amb una orquestra. Un altre dels cantants, molt popular, fou en Francesc Guirro que tenia veu i estil. Un dels darrers fou l’Estanis que també era de Vilanova i desprès es va passar a la Mozart i em sembla que va ser sinó l’últim el penúltim també d’actuar en aquella formació. El vocalista que va tancar el cicle dels Iberos va ser en Freixas, quan l’orquestra ja havia reduït el nombre de components i ell alternava el cant amb el saxo.
En Manel Vendrell, fent honor a la seva predisposició de furgar en tots els àmbits, posava tals habilitats a prova dels “vocalistes”, que per cert, han estat gent obsessionada en cuidar la veu. Es tapaven fins a l’exageració i sobretot en els descansos ja que els escenaris hi acostuma a passar molta corrent d’aire. Quan en Manel els veia amb tants preparatius i prenent aparatoses precaucions, li sortia del seu interior aquella rissa sorneguera que disposava de diferents volums i prolongacions, per aquesta ocasió es reservava una riseta molt seva, els qui l’hem tractat sabran a quina em refereixo. I restava pendent de l’hora de la veritat. Davant d’aquell pinyol, amb la veu vibrant i amb els balladors distrets amb altres panorames, el músic els hi remarcava: “Res, pela amb cinc, ni cas”: Es volia referir que el passatge compromès havia passat desapercebut. Tanta preparació i miraments i ni una sola exclamació d’admiració.
El record d’aquest cantants/es, sintonitza en l’harmonia d’aquells balls, amenitzats per les orquestres locals, compostes per músics i “vocalistes” aficionats, que els dies de festa feien ballar als socis de les respectives Societats i l’endemà tots es dedicaven als seus oficis. Fent honor a aquella elocució popular que diu: “Con la música a otra parte” .
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de novembre 2011)

COSTUMS

2011-11-11T21:49:00.002+01:00

N’és tanta la diversitat que no acabaríem mai d’enumerar-los. Festes, tradicions, rutines... acostumen a cobejar uns detalls, unes circumstàncies que han fet aflorar tota mena de plantejaments que han arrelat entre la ciutadania. Alguns han estat d’una simplicitat extrema, sorgits de la convivència popular, com si d’una moda est tractés. Sense atendre a cap disciplina, per exemple, sorgia algú que feia ballar la baldufa i s’hi afegia tota la mainada i fins i tot de més grans. Tan simple ballaruga durava fis que s’acabava, perquè hi havia qui es jugava els cromos als patacons i així successivament. Fins a trucar les portes i marxar corrent.
Els costums han transcorregut paral•lels amb la vida de les persones i en l’època i no tots s’han caracteritzat per acompanyar un motiu festiu, existeixen els costums que són sinònims de feina. El darrer dia de la setmana existia un de molt generalitzat, com el de fer dissabte. Consistia en capgirar la casa per tal d’endreçar i netejar, inclús treien els somiers, que eren de fusta amb malla i els matalassos de llana, al balcó per donar una pallissa i així treure la pols, alhora intentar refer una mica la llana. En els tallers es recollien les eines i s’escombrava abans de plegar, quan encara hi havia el costum, la norma, de treballar tot el dissabte.
Costum d’anar a passejar, d’anar a fer la partideta, el cafetó, d’escoltar la novel•la per la ràdio. Costum d’anar a fer companyia als avis, a les persones que vivien soles, als malalts. Com el de sortir a la fresca i fer-la petar amb els veïns. I quan una visita s’allargava, sempre hi havia qui capgirava l’escombra perquè deien que les panissoles marxaven de seguida.
Costum de badar veient com treballen els altres, d’anar a l’estació per passar l’estona entre la circul•lació dels trens i l’anada i vinguda del passatgers. Costum de matar l’aranya sense posar-se cap pedra al fetge. I a l’inrevés acostumats a patir per tot. El costum d’anar a comprar, també el dissabte, que era quan es cobrava la setmanada, a les botigues del veïnat.
Com la de cal Serio, on recordo, en la rebotiga del negoci de queviures, a la iaia. Dona abocada als costums de poble. Allà en aquell “quarto de reixa” que es comunicava amb la cuina, on la “Dolores” hi trafegava amb un art especial, de manera que el flaire que s’escapava de les cassoles obsequiava a l’olfacte de la clientela i parentela amb les millors aromes d’una cuina casolana, preparada amb les destres maneres d’aquella singular àvia que lluïa un ben disposat monyo i uns davantals de quadrets blancs i negres, que quan no estava al front dels fogons, es doblegava amb aquell biaix tan característic de totes les dones que portaven davantal. Era germana del Sr. Coll, pare de la Lurdes, que tenia no per costum., sinó per afició, ser la vocalista de l’orquestra Mozart, i ara és una component de la Suburband, on hi toca les castanyoles que les havia aprés a tocar de més jove, junt amb el solfeig. Germana, també, d’en Jaume Coll, que té el saludable costum de caminar per la muntanya i circular amb bicicleta. I també en Josep Mª. Coll, casat amb la Paquita, filla del Sr. Guinart.
Volia a venir a dir que a cal Serio tenien el costum, obligats per les necessitats dels seus clients, de fiar. Pescadors, treballadors, gent que depenien del temps i altres circumstàncies, i passaven temporades que les seves economies estaven sota mínims, els botiguers els ajudaven aplaçant el deute. La tia Lola, que ho era del meu pare i de l’oncle Joan, estava darrera el taulell. De tarannà alegre i cordialitat encomanadissa, la muller de l’Amadeu, capitanejava aquelles tertúlies del diumenge al matí, quan tenien per costum visitar-la, el meu avi Joan i l’oncle Rodrigo que eren germans. Un combinat de Ylls, uns amb y i els altres amb h. A la reunió hi mancava l’altra germana, la Pepita que vivia a Lleida i també havia tocat el violí. Avui, precisament he rebut notícies del seu fill, Manel Barrio Hill, que viu a Saragossa, cassat amb una maynica, coincidències de la vida, i que té per costum llegir aquest setmanari , gràcies a la voluntat del nostre cosí en comú, en Josep Maria Hill, fill d’en Rodrigo, que de tant en tant li envia, o entrant en els blogs dels col•laboradors del setmanari. Els pares d’en Manel van treballar a la fàbrica de can Benazet. La vida marca destins i les circumstàncies manen i als costums familiars s’hi afegeixen els del lloc on es va a parar.
Llegir l’Eco també és un costum molt nostre i com podem apreciar, el secunden lectors que estan lluny de la vila i segueixen en contacte mitjançant les seves pàgines. La seva sortida de l’impremta també coincidia amb el vesprejar del dissabte, fins que es va avançar al migdia i degut a les noves tecnologies, ara, el divendres al matí ja el podem fullejar. Només apunto aquest detall, degut a que molts lectors/es tenen per costum llegir-lo a una certa hora del dissabte o del diumenge, es pot dir que li reserven dia i hora. A l’Hospital aquest costum el reserven pel dilluns al matí, que és quan el comenten col•lectivament. Ho sé perquè volen que en alguna ocasió, en aquesta hora de la lectura, puguin comptar amb la meva presència. Coincideix, però, amb les meves obligacions laborals i més difícil apropar-m’hi. Vindré quan menys ho espereu. Us admiro i m’entusiasma aquesta oportunitat que m’oferiu.
El transcórrer dels anys ha canviat molts costums, fins el punt, ara que hi penso, ignoro si encara existeix, en deien, demanar la mà. Era un esdeveniment familiar que es segellava davant l’altar. Ara no saps on comença ni on acaba el tema. Ens havíem acostumat a determinats protocols de caire social i familiar i fins fa poc, a viure més o menys bé. Fins que ens ha sacsejat la patacada i molts costums sobreposats, la majoria bons, s’han hagut de canviar.
Amb els temps moderns, sortosament ens hem acostumat a anar a votar, ho escric com si es tractés d’una sort retrobada, i és que aquest fet és sinònim de llibertat. Però dissortadament els polítics tenen un mal costum, prometre i omplir-se la boca de projectes i millores destinades a la ciutadania que després no compleixen. Desbaratant i fent trontollar, això sí, les economies de qualsevol àmbit. Davant aquestes reincidències, el que costa acostumar-nos és haver de coincidir, en els mitjans de comunicació, amb les seves repetitives campanyes electorals.
Els costums no tenen data de caducitat, tot depèn de les circumstàncies ambientals i de les preferències personals. Una de ben simple és moure les cames, hi ha molta gent que tenen per costum caminar i aquest potser és el més antic. Es comença per voluntat pròpia, fins que obeeix a una prescripció facultativa. I molts han canviat el d’anar a peu, pel d’anar amb cotxe que com deia és degut a les bonances econòmiques que van enterrar bells costums a canvi de nous i més sofisticats.
El costum que tinc d’escriure aquest article a una certa hora de la nit, em permet gaudir de la tranquil•litat que regna al carrer. Hem nascut amb el cos acostumat a dormir quan toca. La vida fa molts tombs, però hi ha costums com aquest, o com el de menjar, que no canviaran mai. Que hom no pugui dormir bé, o hagi de menjar amb privacions, no són pròpiament costums, sinó més aviat putades i perdonin l’expressió. Però és que aquestes també existeixen.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 11 del 11 del 2011 )

ENTRE LA RUTA DE LES DONES I LA DELS HOMES

2011-11-06T18:41:00.002+01:00

Tancava l’article de la setmana passada, amb el record posat en una dona, l’Angeleta dels ous, com un referent de la dona negocianta que durant l’any venia ous i verdures, entre les estretors del seu local i en apropar-se aquestes dates, castanyes. En un indret on hi coincidien el fort de la tradició, la de Tots Sants amb: la castanyera, les flors i els panellets que els pastissers de can Massó elaboraven en l’obrador que s’arrecerava amb la paret mitgera del bar del xato, un altre personatge peculiar sorgit de la vida popular sitgetana. Però abans de deixar el Cap de la Vila, vull establir l’assentament duna altra ruta, la dels homes. Atenent-me al costum que tenien en quant a fer parada en dos punts estratègics d’aquest enclavament, a l’hora de fosquejar i sobretot els dissabtes a la tarda , quan també aprofitaven per visitar les barberies. Drets, intercanviaven converses sobre les més inversemblants temàtiques.
La ruta matinera de les sitgetanes començava , un cop tenien endreçat el seu tros de carrer, en anar a buscar el pa i la llet. Com a curiositat, en un moment de la història local, van coincidir en el mateix carrer, el de Santiago Rusiñol, tres proveïdores de llet: la Carmeta de la llet, la Maria i l’Emilia. Era la ruta de l’avituallament que es completava amb la visita a la plaça, on el protagonisme de les dones era majoritari, llevat la d’uns quants homes, principalment carnissers que s’alternava amb les verdulaires i peixateres. La ruta per dintre la plaça també tenia el seu encant, una mostra més de la convivència i una imatge prou eloqüent del sitgetanisme que vetlla per la supervivència entre la gent coneguda que havien matinat per tenir la parada a punt. Alguns d’ells vinguts de les masies del terme. Aquestes rutes propiciaven uns sorolls peculiars, quan els carros tirats pel matxo, esberlaven el silenci d’una matinada que deixava al descobert un escletxa de llum de dia. Era com el rellotge que mesurava el límit entre la nit i el dia, i que despertava als endormiscats sense haver de recórrer a ell per saber l’hora. La ruta de la gent de pagès complia un horari meticulós que sols en Peret que venia a peu des de Puigmoltó era el testimoni de la vinguda al món d’un nou dia i dels qui, com ell, coincidia i emmarcava una imatge camperola que s’arrecerava amb un altra de molt marinera que es produïa quan aquells masovers, guaitaven al Baluard i albiraven una rengla de llumetes que flamejaven, tremoloses, damunt la foscor del mar, per davant d’aquesta escletxa de llum de dia que descrivia.
I és que la ruta dels pescadors també ha transcorregut, no diré pels mateixos, camins perquè a ells el mar els hi esborra només passar la barca, el seu traç tan sols dura el temps que perdura la bromera que aquesta deixa mentre avança. Per tant la seva és una ruta infinita, sense camins que es creuin, però que ells limiten en els peus del Massís, entre roques i cavitats, guiant-se per les senyes que han passat de pares a fills. Per tant el mar no té rutes, però sí uns enclavaments on és més propici la pesca de determinades espècies: sardines, calamars, gamba, pops...
Els pescadors han conviscut entre les mateixes rutines que imposa la vida per poder sobreviure, és a dir, el treball. Una vegada a terra, la ruta els ha portat, també, ha abraçar-se a la vida sitgetana. Que és una abraçada singular, perquè avarca costums, tradicions, maneres de viure, passat i present d’una convivència que ha marcat un full de ruta que ens porta fins als nostres dies, on les dificultats tornen a fluir pels temps convulsos que vivim i que aquella gent d’antany ja havien conviscut amb les mancances que els va tocar viure.
Les rutes de les dones i els homes de Sitges, han transcorregut pels mateixos camins, pels carrers i places de casa nostra i, segons l’època de l’any, la ruta es transforma i s’adapta a les característiques que la fan diferent a les altres. Fa pocs dies l’església celebrava la festivitat de Sant Crispí. Era un dia singular en la vida sitgetana. Alguns, com en Joan i la Mª. Teresa, el van escollir per casar-se i, d’això, ara n’ha fet 50 anys. A banda d’aquesta coincidència, els sabaters festejaven la festivitat del seu patró i ho feien entre diversitat d’opcions, com els jocosos partits de futbol, entre els treballadors de les diferents fàbriques i ho arrodonien amb un ball de tarda.
No obstant molts dels sabaters decantaven cap a la ruta dels rovellons, que ha estat una de les rutes més concorregudes del nostre terme. Molts coneixien els racons estratègics i no es deixaven acompanyar per ningú. Per tant aquesta ruta, malgrat la massificació dels, diguem-ne, usuaris, ha estat una ruta solitària, en quant a la poca predisposició per voler ésser acompanyat. Es retrobaven, després, en el camí de La Fita, penjant dels seus braços copiosos cistells plens de rovellons del Massís, com si fossin de cera, d’un color rosat, el color de la carn i segons els entesos, ho corroboro, els més gustosos de tots.
Però no s’acaba aquí la ruta dels dies de festa, continuant per entre aquet idíl•lic camí de la tardor, la dèria de la cacera aconseguia establir una altra ruta, la dels paranys. Quan la vinya ja està dormida i aquests pomells d’apinyadetes flors blanques, s’arreceren en les soques dels ceps i quan un airet enjogassat fa caure els últims pàmpols que encara queden aferrats de les vergues sense podar, el silenci de la vinya és sepulcral, només el gosen desbaratar el piular dels moixons. Entremig d’aquesta bucòlica calma, unes mal engiponats amagatalls, han estat els dipositaris de la paciència de molts sitgetans, els quals fins i tot s’aguantaven la respiració per no malbaratar un silenci, el del camp, on uns simples i aliens sorollets posen en salvaguarda als ocells que tenen l’oïda i la vista molt fina. Hores robades a la vida que, per estar tan amagades i esmorteïdes, semblava que no comptabilitzarien en el computo final.
Totes les dones i els homes tenim les nostres rutes traçades, la d’aquells diumenges a la tarda implicava a uns homes que tenien de dinar aviat per tal de poder iniciar la ruta dels cinemes. Eren els portes, acomodadors i els que tiraven el cine en les Societats i en aquella sala del Rialto. Com en Paco Viñola que va ésser un dels porters d’aquesta sala. Els germans Capdet, l’Agustí, , es posava a la porta del Retiro cap a les quatre de la tarda i la deixava a les nou del vespre, junt amb el Sr. Màrquez. l’Enric Capdet entrava en acció a l’hora del ball, quan empaitava a les parelles que ballaven per cobrar-les-hi un impost per tenir-ne dret.
Una imatge peculiar, durant els mesos hivernals, l’oferia en Juanito Bartés i el seu fill Jordi. El progenitor amb abric llarg, fosc i amb bufanda ben disposada en el coll. En Juanito era el porter del cinema i del ball i el seu fill acomodador del Prado. Amb ell a la porta pocs havien aconseguit franquejar-la sense la preceptiva entrada. Fa pocs dies ens acaba de deixar en Jordi, un dels últims testimonis d’aquelles rutes, i se’n ha anat sense perdre aquell toc d’educació que impregnava la seva manera d’ésser, en les salutacions i durant el transcurs de la conversa.
Els homes i les dones de totes les rutes sitgetanes, han mantingut la solera d’una existència, amb privacions, alegries, però sobretot amb honradesa i un comportament exemplar que ha fet possible que la ruta de Sitges sigui un atractiu per a tots els qui hi vivim i per aquells que ens visiten.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 4 de novembre del 2011)

UNES IMATGES DE RUBIELOS DE MORA

2011-10-30T21:01:00.008+01:00

Demano disculpes als seguidors/es del “blog” per la meva demora en actualitzar-lo. A vegades ho haig de justificar mer motius tècnics i altres, ho reconec, degut a una certa deixadesa.
En agraïment al vostre interès i lleialtat, us obsequiaré amb unes fotografies del poble de Rubielos de Mora, on va néixer el Sr. Esteve Barrachina, mestre que va ésser de la nostra escola pública. Portat pel record, no pas per la coneixença ja que no vaig tenir aquest plaer, sempre em rondava la idea de fer una visita a aquest poble de la província de Terol, quasi bé fregant a la de la de Castelló.
Em va agradar, sortosament avui la majoria de pobles ofereixen al visitant una ben cuidada imatge. Rubielos de Mora no és una excepció; carrers ben arranjats i les cases, algunes d’elles senyorials, molt acord amb tot el conjunt monumental. Hi arribarem quan celebraven la seva festa i sembla ésser que hi ha per costum reunir-se sota aquest bonic arc del torreó que dóna entrada, per cantar, ballar i xarrupar un bon vinet.
Per tant, la primera sensació va se festiva, alegre. Com a curiositat i mostra de bona germanor, junt amb les diferents imatges, penjo aquesta fotografia d’un porró. Tan singular parella estava damunt la taula de la fleca del poble, entre el ben encrostat pa i les suculents pastetes que acostumen a coures en tots els forns dels pobles que guarden una certa solera tradicional. Un bon lloc i uns bons ingredients per complaure el paladar i per estovar la gargamella, segons siguin les preferències de cadascú.

LA RUTA DE LES DONES DE SITGES

2011-10-30T13:01:00.001+01:00

Ha calgut el pas dels anys per integrar recorreguts placentaris de la vida quotidiana en la denominació diversificada del que anomenem rutes. Fa temps, en aquest mateix espai, vaig aplegar aquesta diversitat de caminades sota la denominació: la ruta del colesterol. Perquè es pretén poder cremar tot el que de dolent es barreja dintre de les nostres interioritats. Una denominació, però, que no s’ajusta ben bé als aspectes pels quals motiven fer el recorregut, perquè no tothom té la necessitat de cremar els malèfics sobrants, a la simple passejada es pot denominar: la ruta d’estirar les cames. Sigui quina sigui la finalitat, la ruta que ofereix el nostre bonic i relaxant contorn, en termes més generalitzats, la podríem vendre com: una ruta per Sitges. Que es complementa amb; la ruta dels americanos, la ruta del Sitges íntim...
Però ara bé, amb la complicitat la regidoria de Benestar i família i El Retiro, presenten una nova edició del cicle “Entre Dones”. M’imagino que també entre la veu popular no hi mancarà el maliciós afegitó: “entre dones et trobis”. No obstant trobar-se entre dones, ahir dijous, haurà estat com fer un repàs a la història del nostre poble, a peu de carrer, amb dones sitgetanes que han explicat les seves vivències i records. Dones que per portar una vida tan lligada a la seva família, als costums de la vida pobletana, sense adonar-se’n, han assolit una popularitat, uns coneixements, que encara avui són tingudes com un referent del sitgetanisme viscut amb la normalitat que podia representar, per exemple, emblanquinar els baixos de les seves cases i escombrar el seu tros de carrer, entre altres dinàmiques pròpies del dia a dia.
Que amb el pas del temps i una suposada modernitat, l’escombra s’ha canviat per aquestes sorolloses màquines que de bon matí desperten al veïnat amb la intenció de netejar el carrer, però deixant-se molts racons. Ara que en torno a parlar, el full de ruta de dues sitgetanes és admirable. A elles m’he referit en altres ocasions, veïnes del carrer Jesús, la Maria Matas i la Ramona Vendrell. Són de les poques sitgetanes que deuen quedar, en el centre de la vila, que encara escombren el seu tros de carrer, oferint una imatge de poble.
Per la ruta de les dones sitgetanes hi trobarem la flor i la nata d’un Sitges entranyable, lliurat al treball, a la convivència veïnal. A la contemplació del pas del temps, mentre cosien darrere els vidres i al carrer hi regnava la xerinola de la mainada que jugaven. I en molts casos amb el remor persistent de les màquines de cosir sabates i que abans de tancar les fàbriques de calçat es disposaven a anar a portar la marrada, com la Paquita Ferrer que tots la coneixem per la Paquita de can Muiño, dona popular i eficient enllaç entre la fàbrica i les maquinistes. I dones festives, com la Vargas que vivia al carrer Sant Sebastià i per Carnaval transformava la no gaire agraciada personalitat en un bellesa exuberant que feia anar de corcoll a més d’un. Veïnes del mateix carrer eren les germanes d’en Tirano. Altes, una referència que les feia elegants en quant el vestir. Era l’època en què les senyores lluïen complerts i llargs abrics, els quals es completaven amb un ample coll de pell. Hom recorda a les germanes Torrents, l’Eulàlia i la Josefina, filles del sastre del carrer Major. També a la senyora Manaleta Lluís, esposa del Sr. Manel Benazet. Un abric damunt les seves espatlles les afavoria i els hi conferia un toc de distinció, flairós a naftalina.
Quan s’esqueia, però, les dones sitgetanes gaudien dels dies de festa, sobretot d’aquells balls de tarda que organitzaven Prado i Retiro. Hi havia el costum que dues dones, amb els respectius marits, obrien els balls de les Societats, en quant el Prado tenien l’exclusiva la Maria i en Virgili, masovers de l’hort de can Falç. Pel que fa al Retiro, l’Avelina i el seu marit en Jaume Fontfria més conegut per en Mec. Elles consolidaven un moment entranyable del vesprejar, quan al so de les orquestres, animaven a sortir a la pista a la resta de les parelles.
Més en la intimitat de les llars, en una ruta per l’entorn de l’Ajuntament i la parròquia, les dones que hi han viscut conformen una pàgina important d’aquesta popularitat que cerquem. La més institucional, la Lola de l’ajuntament, que va viure en les interioritats de la casa de la vila, aliena als debats de la corporació de torn, si més no molt integrada en els costums que es vivien de portes cap a fora. Davant per davant, la Sra. Adela Virella va viure entre el taconejar de les sabates i la seva poesia, elegant, sensible i entenedora. La seva jove, la Maria Rosa Balcells, sempre implicada amb les feines de la llar i de la botiga, ha mantingut el reduït balcó de casa seva sempre florit, un exemple de la sensibilitat de les dones al posar flors en els seus balcons. Com l’Antonieta, muller d’en Pepito gitano, que mantenia el balcó “a palo seco”, però disposava la persiana de corda damunt de la barana, una altra característica de la majoria de les cases. En els baixos d’aquesta casa hi continua vivint la Pilar Queralt, més coneguda per la Pili de can Badia, pels anys que va treballar en aquella propera botiga de queviures. En el pis de sobre la Montserrat Ferré , vídua Carbonell. En la mateixa vorera hi vivia, en aquell singular casalot, la Josefa. Havia nascut a Cuba, dona de grans davantals que ni es treia quan sortia al carrer per anar a buscar l’espòs, en Pepitu, home que anava hi venia del Baluard, amb la seva gorra, una inseparable pipa a la boca i les mans creuades darrera l’espatlla: En el pis de sobre hi vivia la Pilar, mare dels i les Anaus. Una dona que matinava perquè s’encarregava de cobrar la cadira des de la primera missa. A frec del Baluard hi va viure la popular Mercè de can Pans amb la seva filla i en el pis, la Sr. Consol que venia roba. Era majordona de mossèn Pasqual Prats, l’Ampáro, una dona més aviat del morro fort. Encerclant la casa gran hi va viure una temporada una dona que dibuixava amb un estil molt propi, la Lola Anglada Sense oblidar-nos de les bibliotecàries les quals, complint un horari s’hi han alternat, com la Pilar Casas, la Lolita Mirabent, ajudada per la seva germana Rosa, la Maria Savorit i la Núria Amigó. En les entranyes de l’antic mercat hi tenia la vivenda la Sra. Tomasa, era la protectora de tots els gats del veïnat. Per tancar el cercle veïnal, la Carmeta de can Quildo qui a més de despatxar a la pastisseria, ella i l’Hermenegild, els diumenges, tenien cura de la cantina del cinema Rialto. Continua darrera el taulell l’Annita, la seva jove.
Una dona que per aquestes vigílies de Tot Sants embolcallava la tradició amb paper de solfa, era l’Angeleta dels ous. Asseguda al fons d’aquell llarg i estret passadís del seu negoci, amb un sac de castanyes ja torrades, pel seu marit, en Ramonet, oferia una imatge molt adient amb la diada. El paper de música per embolicar el subministraven a can Torrens. Amb dues dones prou conegudes. Com també ho eren dues veïnes de la castanyera, l’Enriqueta de les flors i la Pepeta de cal conco. Sí ja sé que d’aquesta plaça em deixo unes altres de molt peculiars. Però és que sempre les anomeno i em fa cosa tornar-hi. Ho han endevinat.
Ho he de deixar aquí, potser la ruta de les dones de Sitges tindrà continuïtat, tot fent un altre tomb per casa, perquè la ruta i les protagonistes dóna per omplir moltes pàgines.

J, Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 28 d'octubre del 2011 )

DOS ANIVERSARIS

2011-10-30T12:57:00.001+01:00

Durant el mes d’octubre de l’any 1986 van coincidir dos esdeveniments rellevants. El primer va tenir lloc el dia 4 d’octubre, era dissabte, a la nostra vila s’implicaren un nombre important de conciutadans que a l’hora indicada s’assegueren a taula. Un fet normal si ens referim a una taula qualsevol, perquè, quan s’escau l’horari de les menjades, les taules assoleixen un protagonisme vital. Aquesta, però, era una taula que sortia de les mesures més o menys convencionals, pretenia ésser, poca broma, la taula més llarga del món. La que va aplegar més comensals, des de sota la Fragata fins a Terramar. El plat estrella que es va servir va ésser el xató, tot i que el menjar es suposava que era una cosa secundària, es tractava d’aconseguir el record en quant a la llargada d’una taula útil, vull dir que servis per asseure comensals a l’hora de dinar. Fou un èxit en tots els aspectes, el rècord s’aconseguí. Gràcies al plantejament, la col•laboració, l’assistència massiva i fins i tot la climatologia hi va voler posar de la seva part, lluint un sol d’aquells que impregnen d’aquesta lluminositat tan característica en el nostre poble.
Aquest any s’han complert 25 anys d’aquella simpàtica gesta, per la qual el poble es va convertir en notícia que se’n va fer reso fins i tot la premsa internacional. I el nom de la vila va quedar escrit en el populós llibre dels rècords Guinees. Iniciatives que repercuteixen en l’estímul de totes les persones que hi van participar, perquè aquest muntatge va representar moltes hores de planificació i feina que un voluntariat abnegat i ben disposat, va saber desenvolupar amb eficiència en el moment de mobilitzar i implicar a tanta gent. Avui, vint-i-cinc anys desprès, tothom que hi va participar manté viu aquella imatge, la d’una taula que s’estenia al llarg de tot el passeig, una imatge insòlita que els documents gràfics s’han encarregat de perpetuar. La meva col•laboració d’aquell dissabte, encara no s’aixoplugava en el tomb per casa, la vaig titular “ La Taula”. I l’encetava amb aquesta frase tan popular: “ a la taula i al llit al primer crit”. L’oportunisme em va valdrà sortir a la portada.
Amb pocs dies de diferència, el 17 del mateix mes, al migdia, tots estàvem pendents de la televisió que, en una connexió amb directe amb Lausanne ens permetria conèixer la ciutat que seria l’encarregada d’organitzar el Jocs Olímpics del 1992. Una candidata ens era molt propera. Sembla que ho vegi, el Sr. Samaranch, davant el faristol, obrint un sobre, intentant donar un caire enigmàtic a la situació, respiració continguda per part de tothom, una mica de titubeig al pronunciar les primeres paraules, on semblava que el silenci les volgués ofegar i finalment: “ a la ville... de Barcelona”. Un anunci que va fer esclatar de satisfacció a tots els qui, d’una manera o altra, hi estàvem identificats.
Aquesta notícia em va agafar en un poble de l’Aragó, Used, on va néixer la Carme. Que està situat a pocs kilòmetres de Daroca i enfront a la llacuna de Gallocanta. Ens trobàvem en el menjador de la casa , davant un televisor en blanc i negre i sense Internet, no existia, per poder recavar en l’esdeveniment, ni telèfons mòbils, encara vivíem una mica tranquils. Com es tracta d’un poble de no masses habitants i Barcelona es troba lluny de la seva situació geogràfica, l’anunci no generà masses mostres d’entusiasme en aquell indret, com si no anés amb ells. La meva implicació amb aquest setmanari, va propiciar que de seguit vaig sentir la necessitat d’escriure sobre el tema, ho vaig enllestir allà mateix, emplenant un parell de folis, sense utilitzar la màquina d’escriure, amb la meva cal•ligrafia. El vaig titular: “Anells Olímpics”. Un familiar que és molt crític amb les meves col•laboracions, em recorda sovint que ha estat un dels millors articles que he escrit. Seria per l’eufòria que s’apoderà de mi i per la dificultat de trobar-me lluny de Sitges per poder viureu de prop.
Vint-i-cinc anys d’una data que forma part de l’historia de l’esport i que va canviar molts aspectes de la ciutat de Barcelona i rodalies. Els més destacats, a banda de les instal•lacions olímpiques, foren les millores en els accessos a la capital, on es van construir les rondes: la de dalt i la del litoral, convertint-se en un alleugeriment important del tràfec rodat. En el any 1992 també es va inaugurar un tram de l’autopista de Barcelona a Sitges, travessant el Massís de Garraf per uns túnels. Aquesta obra, tot i l’abusiu import que s’ha de pagar per travessar-los, va representar una millora molt notable en quant a la comunicació entre la capital i el nostre poble. Van ser uns anys d’intensa activitat, en què Barcelona va agafar un impuls i una projecció internacional que li va permetre convertir-se en un destí preuat per molts dels turistes que encara avui la visiten.
Sitges no va quedar al marge, la capital i la vila van escurçar distàncies i per tant es va reduir el temps emprat en completar el trajecte. Aquest apropament, el nom, la situació, va fer que molts esportistes d’elit, autoritats, organitzadors, lloguessin torres, a preus importants, per residir-hi mentre van durar els Jocs.
I també, des de, que han millorat les comunicacions per carretera s’ha notat en el nombre de visitants, sobretot durant els caps de setmana i dies festius. L’èxit aconseguit amb l’organització dels Jocs va permetre, durant uns anys, viure de la rifeta. Hi havia feina, alegria i tot el que comporta una situació folgada de benestar. Com una injecció de vitamines que revifaren els ànims d’una societat que s’abraçava als nous avanços estructurals i tecnològics. Caminant de bracet amb els països més capdavanters.
Una vegada es posà colofó al revulsiu que viu Barcelona, la “depressió” post festa no trigà a assetjar aquell ambient d’eufòria i es cau amb la crisi del 1993. Molts ni la recorden, seria suau i molt passatgera. Perquè de seguit ens vam refer i tornà l’alegria immersos, en diuen, en la “bombolla immobiliària”. Embolica que fa fort.
Vint-i-cinc anys després, hi ha més feina en plegar-les que fer-les caure. El panorama ha canviat substancialment. La taula més llarga del món forma part del record i després de tants anys ja tot està més que paït. Tot i que per a uns quants la digestió no va ser del tot bona, perquè els hi va produir unes caguetes que els va postrar a la tassa del inodor, fins que van fer net. Pel demès tots sabem i patim moltes de les conseqüències d’aquesta ferotge crisi.
Avui, mirar endavant produeix incertesa, com serà el mon dintre de vint-i-cinc anys més? Es produiran canvis en el benestar de la societat i en molts altres aspectes , tardarem a que la roda torni a girar amb la mateixa velocitat que abans. El futur és incert, però encara ho és més el desenllaç d’aquesta mala maror que regna. Només una disciplina esportiva, optimista i emprenedora pot contribuir a que quan faci 50 anys dels Jocs de Barcelona, aquell esperit triomfal hagi permès vèncer part de les dificultats. De moment aquestes dues dates han assolit un aniversari important i digne d’ésser recordat.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges, el 21 d'octubre del 2011 )

RUBIELOS DE MORA

2011-10-30T12:46:00.005+01:00

Els pobles de l’Aragó disposen d’una de les barreges més sensacionals de la convivència humana i patrimonial : la llum, el color de la terra, la força del paisatge, la construcció peculiar de les seus més portentosos monuments. Passant pel tarannà de la seva gent , el deix de la seva parla i un folklore molt característic, entre altres.
La província de Terol és allargada i s’estén fins a les estivacions de Castelló, per una vall que s’aboca al mar, passant de les frescor d’aquells indrets a les terres càlides de la costa de Llevant. I deixant enrere pobles tan bonics com Mora de Rubielos i Rubielos de Mora, en les ribes del riu Mijáres. Curiosament Sitges està agermanada amb un poble d’aquesta província, amb Andorra de Terol. Terra d’on prové el nostre amic i artista en Manuel Blesa, el qual ha pintat infinitat retrats a l’oli dels habitants d’aquelles contrades, així com el singular personatge del Pastor d’Andorra”. Com a curiositat d’aquests lligams, cal destacar que l’Amàlia Caballé, filla de la Presenta i del Sr. Caballé, es va casar amb el ferrer d’aquella vila i se’n hi va anar a viure. Sense perdre, però, contacte amb el seu poble, relació enfortida pel fet de l’agemanament
En la vida de les persones hi conflueixen un seguit de coincidències, on algunes fan honor a l’antic refrany: “La tierra do me crié démela Dios por madre./ Al buen varón, tierras ajenas su patria son”. Quelcom semblant li va passar al Sr. Esteve Barrachina Benages que va néixer a Rubielos de Mora a l’any 1853 i va morir a Sitges l’any 1939. On hi va arribar destinat com a mestre d’escola a l’any 1905, procedent de Batea ( Tarragona ). Va ésser a Vilafranca del Campo (Terol) on es casà amb Maria Esquiu Colás. El matrimoni va arribar a tenir tretze fills, dels quals només set arribaren a una edat adulta.
Segons cròniques el defineixen com a home pulcre en totes les seves dedicacions, inquiet, encuriosit per l’entorn. Amb tantes bones predisposicions va saber transmetre les seves inquietuds als seus alumnes, fins el punt que els va inculcar a interessar-se, estimar les coses de casa. Entre elles la seva geografia, de manera que els va implicar a entrar en contacte amb la toponímia local. Com que els familiars, de cada un d’ells, hi estava identificat: per l’ofici, o per l’assentament en el lloc on vivien, el mestre els va encarregar que rescabalessin entre els coneixements dels seus tutors i d’aquesta manera poder aportar una valuosa informació a la tasca de recerca. Un interès col•lectiu, rere el qual es pot dir que els deixebles es van convertir en mestres del seu mestre. El treball donava els seus fruits i tots van aprendre a estimar, encara més, cada racó de la vila. L’obra, en castellà, l’anà publicant el mestre en el diari local, del qual ell n’era el fundador i que sortia una vegada al més, sota un nom tan nostre com ho és: La Fita. El març del 1993 ha estat editat pel Patronat Municipal Sitges Comunicació, amb el seu títol original :Geografia Local de Sitges. Traduïda al català i formant part de la col•lecció de Quaderns de Sitges. Amb nota introductòria del seu net, Ventura Sella i Barrachina.
Rubielos de Mora, avui, és un poble molt ben conservat. Amb bon criteri a l’any 1980 li van concedir el privilegi de declarar-lo Conjunt Històric – Cultural. Els seu gran nombre de palaus, cases senyorials, esglésies, ermites i la seva singular portalada d’entrada, el fan mereixedor del títol que ostenta. Hi vaig passejar amb tota recreació i amb la satisfacció que em trobava en un poble que ha tingut, amb la persona d’Esteve Barrachina, un fort vincle amb el nostre. També des d’aquest indret van estar destinats a la caserna de davant el cementiri, servidors de l’ordre. De retorn visitàrem Mora de Rubielos , el poble que inverteix els dos termes en la seva identificació. El presideix un espectacular castell, als peus del qual s’alça una interessant col•legiata. El rector de la qual, mogut pel interès de saber de la procedència dels visitants, ens va fer saber que en el poble hi viu un tal Pepe Barrachina, molt popular, però que no hi vam poder coincidir perquè , en aquell moment, n’estava absent. Llàstima, ja que potser hagués pogut aportar més detalls del cognom i de l’arrelament en aquests dos pobles.
Una de les netes del mestre d’escola, la Carme Barrachina, no fa gaire que ens ha deixat. A la Carme sempre la va acompanyar una mirada enjogassada, l’espontaneïtat, tan comuna en tots els Barrachines i una estima especial per les coses de casa nostra. A més, va tenir el privilegi de compartir-ho amb la nombrosa clientela que acudia al seu emblemàtic establiment de la Torre de les Hores.
Emmaridada amb l’Antonet Pañella va redescobrir l’harmonia dels millors compassos dels ballables d’aquella època, així com les composicions que el marit aportava a la nostra dansa. Fundador que va ser de l’orquestra La Gran Gala, composta per músics d’aquí i que va portar la música arreu.
Tal com ho va fer en Janio Marti, si més no aquest dedicat en exclusiva a la música, la seva orquestra ha actuat en les millors sales de ball i en quasi tots els envelats de Festa Major. Ens acaba de deixar un altre mestre, ell no es va dedicar a l’ensenyament, però ho era per les seves doctes aptituds per la música. I pel seu tarannà, també afable i cordial.
Uns i altres mestres de la vida, on hem aprés que estem aquí de pas, no obstant quan és el moment de marxar sempre ens ve nou. Sobretot ho hem pogut constatar el darrer cap de setmana, perquè en poc temps de diferència ens van deixar molts amics i veïns, amb els qual havíem compartit vivències i ensenyaments.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'octubre 2011 )

LA BLANCA PANTALLA

2011-10-30T12:44:00.001+01:00

Vaig deixar el tomb de la setmana passada quan el tast que ens proposaven havia estat d’allò més suculent i ambientat. Amb tot, però, la meva intenció va estar encaminada a intentar oferir, a grans trets, com ha evolucionat els costums de cuinar i menjar. Abans de endinsar-me en la temàtica del cinema, reprenc el fil del anterior article perquè també hi ha unes determinades coincidències amb el tema d’aquesta setmana.
Era igualment importat l’horari de les menjades, els qual venien determinats pels quefers laborals i dels dies de festa. La jornada laboral de les fàbriques de calçat, que és la industria que predominava, s’acostumava a regir per unes normes que els “pitos” s’encarregaven d’anunciar i limitar: de 8 a 12 i de 14 a 18. Horari que altres industries prolongaren l’hora de plegar al migdia fins a les 13 i a la tarda fins a les 19, començant també una hora més tard, a excepció dels paletes que la franja per dinar es limita de les 13 a les 14. Això equivalia a que quan el treballador arribava a casa pràcticament havia de tenir el plat a taula. Aquesta exigència obeïa també a una altra raó, al costum que hi havia d’anar a fer el cafè a les respectives Societats, immediatament desprès de l’ultima queixalada. Aquesta dèria es manifestava amb aquests locals plens de socis que aprofitaven la més mínima per fer-hi cap.
Igualment passava amb el sopar, el costum era no engegar-lo gaire tard, als voltants de les vuit del vespre, fins i tot més aviat. Un cop acabat els homes tornaven a pirar cap el Prado o el Retiro, aquesta vegada amb més temps per tal de poder fer la partideta o jugar al billar. Impàs que les mestresses de casa aprofitaven per desparar la taula i rentar els plats.
Aquesta rutina es podia veure alterada els diumenges, no obstant l’hora de dinar poc es modificava, les famílies aprofitaven, segons l’època de l’any, per gaudir la tarda del dia de festa, dedicant-la a compartir aficions. La més sana era anar a passejar, tanmateix la que feia una mica més d’extraordinari era anar al cinema. Raó per la qual es dinava aviat. I sortint s’enllaçava amb el ball de tarda.
Aquests eren un costums bastants generalitzats, però també existia la dèria pel futbol. En aquest cas, rarament eren aficionades les dones, per tant es tornaven a quedar a casa. Curiosament, vist des d’aquesta perspectiva, hom s’adona que les mestresses de casa gaudien d’escassos privilegis, tots els dies trafegant en un treball que no és agraït ni remunerat. Mentre els homes anaven i venien d’acord amb els seus costums.
El cinema va ser un reclam que en certa manera va propiciar una complicitat que permetia sortir després de dinar, en aquelles tardes fredes de l’hivern, sabent que en la sala estarien calentets, mentre es gaudia d’aquelles pel•lícules que van fer furor entre els més aficionats i públic en general. Anar al cinema feia festa, era el complement a la mica d’extraordinari que es feia per dinar, amb el cafè pres a corre-cuita per tal de no fer tard.
Mentre convilatans d’oficis diversos, prenien posició en les taquilles, en la porta de les sales i com a acomodadors. Fins i tot despatxant cacauets i altres llaminadures per tenir la boca entretinguda mentre durava la sessió. Gent coneguda que per la confiança establerta, gosaven opinar sobre el “pase”: “Us agradar, és molt maca”. Van ser els anys daurats del cinema, moltes d’aquelles pel•lícules, els seus protagonistes, la pantalla els va fer immortals, perquè la gent que va seguir aquelles projeccions, els arguments de les pel•lícules, moltes d’elles, amb un fons que arribava a colpir els sentiments, encara són recordades i admirades. Sobretot si tenim en compte que no existien les tècniques tan sofisticades, tant pel rodatge com per la projecció. Van ser anys on el cinema triomfava, no obstant amb retallades que la censura s’encarregava de suprimir escenes que avui poden semblar ridícules. Acostumats, com estem, a veure-les de tots colors.
Mentre a la llars del poble, com arreu, esperaven que la televisió fos assequible a les economies familiars. Conec a famílies que es resistien a comprar un televisió, ja no pel seu preu, sinó perquè tenien el convenciment que no sortirien de casa. Va ser la primera sacsejada. Aquella televisió en blanc i negre va retenir a molts matrimonis a casa i es va anar perdent aquell neguit per dinar aviat per arribar a temps a la primera sessió.
Anys després les tècniques han revolucionat aquest art, i continuen havent molts aficionats, fins i tot és una realitat pel•lícules doblades al català que obtenen un aforament de públic molt per sota de les expectatives i de les revindicacions que clamen a una progressiva implantació de nous títols. El cinema manté la seva projecció universal, amb un públic que hi acudeix, sobre tot a les capitals, on la gent fa cua per entrar. Als pobles ja és una altra qüestió, fins el punt que moltes sales han hagut de tancar portes. Com dirien els més visionaris: “Hi ha massa de tot”. Fa un temps érem gent de costums inamovibles, de programar els dies de festa amb detalls que els diferenciaven de la resta. Tot això ha canviat, ha passat a la història.
I de les històries dels cinemes sitgetans, en tenim un cronista el qual, des de ben jovenet, ha compartit vida i passió pel cinema. En Francesc Borderia i Soler ha recavat no sols en la història dels cinemes locals, sinó que també l’ha enriquit aportant detalls singulars de tota aquesta trajectòria, acompanyada d’anècdotes i vivències que fan del llibre que ha escrit, un document molt interessant i amè d’aquesta evolució. Implicant a personatges que han tingut a veure amb aquest món i en les simplicitats que també s’han de vetllar per tal de que els espectadors es sentin còmodes. Per tots aquells que hem viscut una mica d’aquests episodis, ens rememora l’ambient d’aquells diumenges a la tarda, just desprès de dinar, quan la gent s’apressava per anar al cinema. Amb la nostàlgia dels de la meva generació que quasi bé mai hi podíem entrar, degut a que les pel•lícules no eren aptes per la nostra edat. Una vegada rebassada l’edat prohibitiva, ens varem trobar que tot era massa fàcil, ja no ens calia despistar al porter, els anys ens delataven, havíem anat deixant pel camí, una època irrepetible. Amb les ganes que teníem de ser grans...
Acaba de començar una nova edició del Cinema Fantàstic, reivindicant el nom de Sitges que és on el van parir un grup de sitgetans, entusiastes de la fotografia, sota l’aixopluc del Sitges Foto Film. Quan el centre neuràlgic de la Vila, les sales de les respectives Societats, acollien les projeccions i tots el poble es submergia en un caliu, mai millor dit, fantàstic. Amb el trasllat d’una part important a les afores, això no és el mateix, li falta l’escalf popular. Ja acostuma apassar quan determinats aspectes s’acaben rebolcant en aires de grandesa.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 7 d'octubre del 2011 )

REMENANT CASSOLES

2011-10-30T12:41:00.002+01:00

Parlar de menjar sempre és un tema que desperta curiositat i fins i tot un cert apassionament. Els de la meva edat, amb més de mig segle a les espatlles, hem trampejat entre les estretors i en una certa abundància. Quan les coses anaven primes, però, varem tenir la sort que l’època de la gana ja havia passat. Igualment érem privilegiats perquè teníem les mares a casa, junt amb els avis i aquest entorn ens va permetre poder romandrà a la llar fins a l’edat d’anar a l’escola, pràcticament les escoles bressol no es coneixien. Tots gaudíem de tots.
Aquesta convivència era bona, educativa, basada en el principis més bàsics, amb mires al dia de demà. Les nostres mares eren joves i al costat de les àvies aprenien el bo i millor, en deien, per saber portar una casa. Entre aquest aprenentatge el més suculent era preparar bones menjades. Que no vol dir fer àpats ostentosos, els condiments més simples preparats d’una o altra manera, poden semblar platillos sensacionals, diferents. Aquesta implicació amb la cuina també equivalia a que nosaltres ens havíem de menjar el que es preparava, la paraula “no m’agrada” no era gaire ben interpretada, ens havíem d’atendre a la resposta: “s’ha de menjar de tot “. I quasi ho van aconseguir, els de la nostra generació, ben pocs condiments ens deixen d’agradar. Fins i tot una simple sopa de farigola, amb fines llesquetes de pa, que deien que era molt digestiva, ho deu continuar sent, reprenia aquells sopars de sopa, verdura, peix o truita. Ens havien educat en la cultura de la cuina casolana, on no hi mancaven aquells suquets, en els quals acabaves sucant-hi pa, seguint l’exemple dels més grans.
Però sobretot sabíem distingir les menjades dels dies de cada dia del de les festes. On prevalia una mica d’extraordinari per a diferenciar de la resta i de postra es va passar de la fruita al tortellet. Poc a poc la situació anava millorant i aquesta progressió, sense bé adonar-nos, es feia palesa en el contingut de les cassoles. No obstant de ben jovenets ens van inculcar a saber distingir i relacionar els àpats extraordinaris amb les festivitats que els corresponia. Nadal, Festa Major, l’onomàstica dels membres de la família... Eren uns dies assenyalats i existia un protocol en quant a les menjades, en segons quines continua establert: el caldo de galets, el bullit i la carn d’olla i el capó rostit. O els entremesos amb el pollastre rostit, els canelons... Ben aviat s’alterna amb el peix, en diuen sarsuela que de líric no en té res, a no ser pel cant que penetra fins al fons de la cartera. La fritura i altres condiments on el peix és el protagonista. És el que explicava no fa gaires setmanes, el factor menjar contribuïa a magnificar el sentit de la festa, de manera que a mesura que han hagut menjades que han passat als dies de cada dia, acompanyat per l’escalada de l’edat, com les festes, llevat d’algunes, han perdut bona part d’aquell carisma que les feia especials.
Varem viure una època daurada, perquè tot el que es coïa en els fogons de les nostres cases era bo, sobretot, cuinat amb molta estima i amb ganes de superació. De cercar, dintre el mateix plat, noves sensacions, els sabors d’antany, els de la cuina de les nostres àvies. Un fet curiós el trobem, fins i tot, en els plaers experimentats per la gent que anava a treballar a fora. Portaven la carmanyola que només obrir-la en sortia un flaire que captivava al company de feina. Us recordareu dels anomenats viatjants que en un apartat de la seva cartera de mà hi havia la carmanyola, ells coneixien els llocs on els era permès menjar el que portaven a canvi de fer una consumició.
A les fondes hi feien parada quan la ruta s’esqueia pernoctar fora de casa. Per a la gent del poble, anar a dinar a fonda del mateix lloc, era impensable. Es va començar a practicar amb els casaments, fins llavors celebrats en els domicilis dels familiars dels nuvis. De les primeres vegades que es va anar a menjar a fora de casa era quan es feia un arròs a la muntanya, una musclada entre roques i platja i el dia en què els de casa ens portaven al “parque”. Amb una mica de sort, si no volien traginar la carmanyola, aquell dia anàvem al restaurant. Festa gran i complerta.
Ho he dit sempre hi ho mantinc, anar a menjar a fora de casa va començar en aquestes incursions a la capital i una mica més cap aquí, quan pel ventre ja havien rebotit els fesols, cigrons, llenties, espinacs, i tot el que es pugin imaginar. I en aquest impàs de les nostres vides, va aparèixer el cotxe. I m’afirmo en el que he comentat en altres ocasions, l’anar sobre rodes va ser el principi del canvi en els costums culinaris, tot i continuant tenint l’absoluta confiança i admiració per tot el que cuinaven les àvies, les mares. De primer ens acompanyava, a més de tota la família, no es coneixien moltes de les prohibicions, o es feia la vita grossa, en quant a la capacitat del vehicle: que la família la formaven cinc components, cap problema. Que n’eren sis o set, tampoc. Ningú es posava pedres al fetge. Tot depenia, és clar de les mesures dels culets que eren els únics que posaven limitacions dintre aquell reduït espai. En el maleter l’acompanyant flairós era el dinar preparat. Només calia trobar un bon lloc, si podia ésser amb boniques vistes panoràmiques, per parar la taula plegable i les cadires, el menú el componia les amanides, truites fredes, carn arrebossada etc, però tot a temperatura ambient. En aquest cas no es donava més prioritat a l’excursió que al menjar.
Però aquesta preferència tampoc va durar gaire en ésser l’exclusiva, la temptació dels establiments dedicats a la restauració, les seves cartes exposades per a reclam, va propiciar que hi acabéssim entrant per a donar plaer al paladar i sobretot festa a les cuineres. Tant ha estat aquesta assiduïtat que més d’una vegada es fa una sortida per anar a menjar a tal o qual restaurant, convertint-se, en algunes ocasions, en una prioritat per sobre d’altres al•licients.
Al cap dels anys, si més no, es fa palès un retrocés en les menjades casolanes. Les nostres mares avui són les àvies i sortosament continuant dominant l’art dels fogons, no obstant les noves generacions s’han preparat per ocupar llocs de responsabilitat en el món laboral. Aquesta dedicació als estudis, al treball, les ha apartat de les feines de la llar, entre aquestes, la cuina. Sense generalitzar, els fogons de cases particulars ha perdut pistonades, tant que avui es preparen plats ràpids, fàcils de condimentar. Per contra destaca l’afició que prolifera entre els homes per arremangar-se i aprendre a cuinar. Fins el punt que n’hi ha de molt experts.
Bé sigui per comoditat o perquè el paladar s’ha tornat senyor, anar a menjar al restaurant és d’una normalitat absoluta. Fins el punt que un col•lectiu de restaurants de Sitges, ens delecten, una vegada a l’any, amb un menjar de tast. Una iniciativa, de llarga trajectòria, que ens permet tastar el que es cou en els seus fogons. A aquests abans els hi deien “tasta olletes”. Ara s’anomenen “gourmets”.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 30 de setembre del 2011 )

DE FESTA EN FESTA

2011-10-30T12:39:00.001+01:00

Vaig arribar a un poble, els hi explicaré, amb més detall, en una altra ocasió, on acabaven de començar les festes, em van dir que eren en honor a la festivitat de la Santa Creu que l’església ho va celebrar el passat diumenge dia 18. L’entrada al poble es troba precedida per un arc de pedra en forma d’avellana i en la part superior s’alçava un torreó de les mateixes característiques, les de la pedra noble que el vesteix. Per tant, una entrada que es feia mirar. Sembla ésser que és costum que el jovent i la resta d’integrants, en diuen, “peñas”, a una hora determinada del migdia es col•loquin sota aquesta majestuosa entrada i a ritme d’una xaranga canten i ballen, sense deixar anar el vas de vi de la mà . La sorollada dura el temps necessari per fer valer que aquest rebombori forma part de la tradició. I d’aquesta manera, el visitant, o qualsevol dels de la terra que vol entrar al poble, ho ha de fer fent-se pas entre una multitud de jovent que no atenen que la seva peculiar manera de celebrar, dificulta el pas de l’altre gent.
Per estacionar el cotxe varem de tenir en compte la franja horària que no es podia aparcar. Especificant el motiu: “debido a la suelta de vaquillas”. Un acte que no trencava l’harmonia paisatgista del poble, ja que ni estava ballat per aquells taulons característics ni per cap altra mena d’artil•lugi, unes reixes de ferro articulades, a mena de portes, de treure i posar, a l’hora de la veritat tancaven el recinte del recorregut, els carrers per on no havien de passar els animals. Acabada la sessió, s’obrien aquestes grans portes, queden curosament plegades, i els carrers tornaven a una normalitat absoluta.
M’he embarrancat en una festa d’un poble, bonic, amb història refregada per les seves pedres, i total per no explicar res més. Una mica absurd tot plegat. No obstant una manera per entrar en matèria pot servir molt bé una insinuació d’una festa popular, on uns veïns l’esperen i la viuen, entre altres costums, posant-se sota l’estret i reduït pas de sota un bonica arcada, on canten i ballen i xarrupen vi. En el moment precís que arriben uns turistes els quals, buscant lligams i apassionats per l’art de les pedres, coincideixen, amb l’estímul afegit d’una festa que no pensaven trobar. La respectem, procurem atendre les recomanacions i ens deixem influir per l’alegria que es fa encomanadissa.
Per norma general són pobles amb poques festes per celebrar, aquesta de finals d’estiu i alguna altra més quan el fred no permeti quedar-se quiet en un espai obert propens al tiratge d’aire acanalat. Segur que per llavors busquen un racó més solejat.
Al tornar a Sitges, la vila celebra la 50ª edició de la verema i es prepara per la festivitat de Sant Tecla, en diríem la festa major petita, si ens la fessin catalogar entre mesures de grandiositat. No obstant, aquesta última, té tots els continguts, ets i uts, de festa gran. Quan tot just fa un mes de la celebració de la Festa Major. Entre aquestes dues s’han succeït ball de bastons, timbalades, correfocs i espetegafocs, castellers i de tot lo imaginable. I ja no mirem més enrere. Algun dia ens haurem de prendre la vida en serio i fer números i fer treballar la imaginació per buscar alternatives per a que la festa segueixi semblant gran, però amb una despesa petita. Destinar 300.000 euros del pressupost municipal a la festa Major, encara que en siguin dues, en aquests moments d’estretors i amargors és descabellat, abusiu. Si ho transportem al deute que s’arrossega Amb tot el nou consistori va arribar a temps per retallar-ne 50.000. Poca cosa davant la magnitud de la xifra.
I és que s’ha establert com una norma, posada en pràctica per molts municipis, consistent en tirar la casa per la finestra i desprès el qui carrega amb el gec són tots els qui han participat que cobren a terminis que acostumen a sobrepassar un any vista. Ja ho deien els més vells: “ paga tu, paga jo, quantes te’n fotries”. En sabien aquella gent de mirar per la pela. Amb el canvi de moneda, però, tot s’ha anat en orris.
És necessari buscar un equilibri i posar ordre a les festes, per tal de que no hi hagi un ball de bastons generalitzat on els nostres quedin curts. Però tampoc es pot caure en el pessimisme i menys a les portes d’aquest festa de Sant Tecla que, originalment aporta una iniciativa que fomenta la participació i l’enginy, com és la matinal infantil que en el seu dia va impulsar el Sr. Salvador Mirabent i Paretas. L’estímul, les idees, quan aquestes no s’apropen a la perfecció, de la mainada que hi participa, és un altre exemple de què amb poques taules en pot servir una festa magnífica.
Curiosament estic escrivint aquest article el dimarts, quan són les 22,45 i un insòlit castell de foc irromp en la tranquil•litat de la nit. Fullejo el programa i no hi veig cap mostra pirotècnica que avali aquests ramillets de coets. De segur que més d’un s’ha pensat que feia tard al castell de foc de la vigília.
És el que els comentava, tota hora i qualsevol dia és bo per tenir-la “armada”. I si a més hi afegim el remor de gralles que s’escolta a cada moment, la festa més que escalfar motors, sembla que vulgui esclatar abans de temps. Existeix un entusiasme generalitzat, que porta a una implicació de gran format, sols cal canalitzar aquesta progressió festiva i de ben segur que es trobarien formules per organitzar unes festes amb un pressupost molt més reduït i on no els tocaria el rebre a professionals de l’espectacle, de la faràndula, grallers, músics, etc. En definitiva, a tots aquells que per participar han de cobrar, perquè és la seva feina, i reben el seus honoraris quan de la festa ja no se’n recorda ningú. Mentre autoritats, membres de les comissions, han quedat bé davant el poble. Cal reflexionar que quan s’han d’invertir tants milers d’euros per a que sembli una festa de les grans, malament rai. El mèrit rau en saber posar fre a la disbauxa que repercuteix en les arques, quan hi ha moltes altres prioritats que clamen al cel. I sobretot altres pagaments, de les prebendes dels quals depèn el benestar de moltes famílies que han treballat a càrrec de la Casa de la Vila i no han cobrat. No ha de servir de consol que aquesta és, per desgràcia, una modalitat molt o quasi generalitzada arreu.
Som a les vigílies de la festivitat de Santa Tecla, un bon moment per a que la festa contribueixi a alegrar els ànims que estan una mica abatuts, expectants, per la situació d’incertesa que es viu. Gaudim del seu esclat, demanem protecció a la Santa i deixem que passi sense que ens envaeixi la nostàlgia, perquè dintre de poc tornarem a estar de festa. És clar, tot això val molts diners. El qui les segueixi totes, dirà que som un poble de caler. Les aparences a voltes enganyen. Però també és cert que més val aparentar que fer llàstima. Això mai. Però tampoc a qualsevol preu.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 23 de setembre del 2011 )

50 ANYS DE VEREMA

2011-10-30T12:36:00.000+01:00

Vaig deixar per aquesta setmana un altre porró, aquest compartia silenci junt amb les botes dels cellers. Ara, en aquesta època de l’any, mentre durava la verema, restava arraconat, sense vi en el seu interior. I és que els veremadors es decantaven més pel canti d’aigua fresca. En tenien a la vinya, sota l’ombra dels pàmpols i també al celler. És l’època de l’any en què els pagesos beuen més aigua que vi, tantes hores exposats al sol és més saludable decantar-se pel canti que pel porró.
Per les vigílies de Tot Sants, quan s’acostumava a posar aixeta a la bota i el vi novell raja per a satisfacció de tots, el porró torna a quedar a la vista de tothom. Com un reclam que serveix per poder provar el vi nou. Així, abans d’omplir la garrafa, el client tenia l’oportunitat d’enlairar el porró en una mena d’exclusiva puntual de provador de vi, tampoc es pot considerar “catador”, ni molt menys. Una vegada el porró torna a aterrar, el responsable del celler resta a l’expectativa per saber l’opinió del client. Perquè pels pagesos que durant tot l’any han tingut cura de la vinya que culmina amb la verema, esperen amb entusiasme retingut el moment de posar aixeta a la bota.
Abans més que ara, perquè el procés de la fermentació era molt natural, a diferència dels temps actuals que aquesta es regula amb modernes tecnologies i amb ella fins i tot s’estabilitza el grau que tindrà. Per tant aquest control difícilment aporta sorpreses, en canvi aquella gent havien de refiar-se dels mètodes tradicionals i aquests comportaven incògnites i altres dubtes que trampejaven fent cremar unes tires impregnades de sofra, les quals anomenaven: “lluquet o sofrí”, sempre amb la finalitat que el vi no es tornés agre que és el pitjor que pot passar per malbaratar dedicació, treball i negoci.
Durant el temps que durava la venda de vi, sempre hi havia l’oportunitat de provar-lo amb el porró, vi que prou es preocupava el responsable d’anar renovant, perquè a l’entrar-li aire es podia tornar agre amb més facilitat. Molt sovint al final de les botes començava a produir-se aquesta circumstància, degut a la persistència d’aire en el seu interior, així, la situació manava encetar una altra bota. El problema de l’agror s’ha manifestat de moltes maneres, fins i tot en el tarannà personal, però això ja és una altra qüestió. Quan ens referim al vi, recordo que de jovenet acostumava ésser l’encarregat d’anar a buscar el vi en el celler que al tombant de casa tenien els de can Mas. Mentre el xarop oferia una qualitat bona, no passava res, tiraven de porró i el trobaven bo.. Si més no, tot d’una, apareixia la frase clau: “aquest vi està picat”. Que sí, que no, però al final el dubte acabava convertint-se en una realitat, tots coincidien que el picat decantava més cap a vinagre que cap a vi. I com jo era l’enllaç entre casa i el celler, les instruccions eren concises: “Li dius a en Ramon que el vi està picat i si és de la mateixa bota que no ompli la garrafa”. Era un encàrrec compromès, sobretot per mi que encara sabia el que era la vergonya. Sortosament el Sr. Ramon era comprensiu i m’estalviava haver d’entrar en més explicacions. Notava, però, que arrufava el nas i que no volia entrar en raonaments amb un vailet, el qual el màxim que havia barrejat amb vi, eren unes llesques de pa impregnades amb vi negre i sucre. Deien que era un bon reconstituent. El bon gustet que et deixava va fer descobrir que existien xaropets molt més gustosos que l’oli de fetge de bacallà i que la pròpia aigua i la gasosa que com a molt era la beguda que suplia la insipidesa de l’aigua en el seu estat més natural.
Curiosament a mesura que es van anar tancant el cellers de la vila, el culte al vi ha aconseguit atreure passions. No s’entengui amb això un abús tal com per enterbolir la vista, tot el contrari, beure assaborint les qualitats. Res en comú amb aquells entusiastes bevedors de vi que s’apropaven a can Baró i traguitxaven fins que les cames no els aguantaven i jeien sota un cep fins que els hi passava la mona. Durant l’època gloriosa de l’hotel Terramar, estava a la recepció un tal Sr. Rodrigo, navarrès que feia honor a la seva procedència. Quan tenia el dia de festa si calia buscar-lo tothom sabia a on trobar-lo. Era, fantasiant el rang, el millor accionista de can Baró. Si la bota estava a les acaballes ell feia que no es tornés agre. Bevia fins que el grau podia amb ell. De ben segur que coneixia la filera de ceps on millor es revifava, si passava tota la nit. Però arribada l’hora, de la vinya a l’hotel, es dutxava i ningú notava que fins feia poc la ressaca l’havia ventilat en unes vinyes, a recer de la mare quan a ell el que li agradava era el fill que en sortia.
Aquest culte al vi, l’assaborir-lo fins a saber interpretar les aromes que desprèn, és un exemple que la sofisticació fins i tot es busca en el vi. Fa 50 anys, però, la recerca d’aquestes qualitats encara no eren latents. Al nostre poble hi havia cellers barrejats entre hotelets, pensions i cases que començaven a llogar habitacions als turistes. Sitges encara comptava amb pagesos que tenien cura de les vinyes. I entremig de tot això es va organitzar una festa dedicada a la verema. Recordo molt bé que la font del vi es va situar a la plaça de l’Industria. Va atraure molta expectació, perquè tothom tenia curiositat de contemplar com d’una improvisada font s’hi podia fer rajar vi.
I com l’enclavament era molt concorregut, hi van haver espentes per poder arribar fins al raig, Tampoc hi van faltar els eixelebrats de torn, els quals, portats per la paranoia maliciosa, van omplir una sabata de vi. Sembla ésser que aquesta acció va comportar algun que altre mastegot per part dels agents que vetllaven per mantenir l’ordre- I la festa es va complicar.
Des d’aquella primera festa de la verema, fins la del diumenge han transcorregut 50 anys. En les primeres edicions era assignada, en deien reina, una noia que acostumava ésser de la colònia d’estiuejants i aquesta escollia un seguici de dames d’honor entre amigues i noies del poble. No recordo si va ser la primera o a quina festa corresponia, una d’aquestes reines va arribar amb helicòpter. Aquesta predilecció per distingir noies que no tenien gaire arrelament amb el poble, va fer girar l’esquena a la festa per bona part de la gent de Sitges, deien que no era una festa de les nostres. La situació es va redreçar escollint, per part de les entitats del poble a les seves respectives pubilles i d’entre les quals en surt la Pubilla de Sitges que a la vegada ho és de la Verema. Un fet que ha aportat protagonisme a les noies sitgetanes i ha enaltit les seves qualitats. En un temps en què ben pocs cellers queden en el poble.
Avui la verema ens la recorden el Foment del Turisme, com a organitzador i la família Torres com a patrocinadors, amb l’ajut tàctic i logístic per part de l’Ajuntament. Quan qui més qui menys hem aprés a beure vi amb moderació, assaborint les seves excel•lències. Per tornar admirar que, per cinquanta anys consecutius, de la font hi tornarà a rajar vi.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de setembre del 2011 )

EL PORRÓ, UN MANANTIAL DE FESTA

2011-09-21T00:24:00.001+02:00

El conviure de les famílies ha transcorregut en mig d’unes petiteses, les quals han estat comunes en totes les cases i algunes d’elles, com la que avui aporto en aquesta secció, d’una fragilitat prou coneguda com per incidir amb més detalls. Una peça la qual ha aportat utilitat, junt amb altres imprescindibles: el cantí, l’orinal i el porró. Però com que avui em limita l’encapçalament m’atendré a l’enunciat.
No sempre el porró ha mantingut una estabilitat de posicionament ferma, segura. Perquè ha estat una peça que s’ha bellugat a dispenses dels bevedors. S’ha donat el cas que quan han estat molts els comensals asseguts a la taula, el porró ha passat més temps enlairat que reposant damunt les tovalles. Fins el punt que el mànec sempre està calent. És quan de la posició enlairada es vol aterrar, que s’escolta la veu: “no el deixis...”. I així successivament. Però de tot els porrons els que més han balancejat han estat els porrons que els pescadors portaven damunt la barca. Acomodat en un raconet, on l’ombra mimava el seu contingut, els porrons de la gent de mar acostumaven a ésser de vidre de color grogós i eren una mica de formes matusseres, potser no tan esterilitzats com els de vidre transparent. Acostumaven a tenir un bon forat en el broc del “pitxolí”. Als pescadors els agrada que el rajolí del vi sigui més aviat cabalós. Curiosament la gent del camp prefereixen tot el contrari, un rajolí finet, que es clavi com una agulla a la sensible gola.
A l’hora del ranxo, damunt la barca, el porró presidia l’espai i entre el remor del mar. sobresortia el xerricar dels qui beuen produint aquest sorollet característic que tan jocós resulta escoltar. A la vegada que delata la permanència del porró enlairat i quasi sempre hi ha qui espera el torn per agafar-se el broc i tal demora el desespera, deix escapar una recomanació: “prou, a veure si t’ofegaràs”. Però és tan complaent la caiguda del vinet des de l’altura, en caiguda lliure, sense que res s’interposi en aquest avanç cap a les interioritats receptives de tants i bon rajolins, que com deia aquell, tocant-se la mena d’ou de la gargamella: “a mi no mes gusta el vino, es el justico que te deja...”.
Proveïdors de porrons, que jo hagi conegut, entre altres, van ser els de can Juncosa , en el carrer Major, a tocar la fusteria de can Cartró, taller que últimament el regentava en Junyent. I la botiga de terrissa que la Maribel, casada amb en Bielsa, que tenia en el carrer Àngel Vidal. En el moment de comprar el porró, el més important i al mateix temps el més delicat, és encertar el punt del rajolí, segons la preferència del qui el compra. Les dones de la botiga especialitzada disposaven d’una eina de precisió, la qual quan més a la punta afinaven, més fil primat seria el rajolí, en canvi, quan més avall, més cabalós rajaria. Encertar el punt exacte és difícil, si raja poquet, segons el gust de l’usuari, hi ha solució, però si rajava massa i no es vol que sigui tant ja és més fumut. No obstant encara queda una solució on hi te a veure una de les normes bàsiques de física, com és tapar el broc gros amb un tap de suro ben pressionat. D’aquesta manera al no tenir tiratge d’aire el vi no surt amb tanta intensitat. I al revés, qui el troba encara massa afeblit, treu el tap i raja amb una mica més de força.
Durant molts anys els porrons solsament van cobejar el vi, fos blanc o negre. Semblava impensable abocar-hi altres xarops que no fossin vinets de les collites de les vinyes del nostre terme, els quals prèviament havien estat posats en fresc.
Noves i revolucionaries sofisticacions en les preferències del mam, han aportat altres ingredients a les seves interioritats. S’hi ha acabat abocant cervesa i cava. Fins el punt que en alguns restaurants a l’hora del postra et serveixen uns carquinyolis amb l’acompanyament d’un porronet amb moscatell, convertint-se en una mena de símbol de la catalanitat, endolcida per un xaropet que tan agrada als de la ceba com als qui no ho són gens. No hi ha com un bon “murapio” per arribar a l’entesa. Si no total, quasi.
Quan el contingut del porró ofereix aquests altres suquets, s’ha perdut el crèdit a l’element original. Si més no, cal reconèixer que no queda massa bé obsequiar amb un porró de vi al personal que participa en alguna que altra activitat festiva. D’aquí que quan, per exemple, les colles de caramelles van a fer les seves cantades, sovint hi ha qui, a més de dipositar la propina en el interior de la cistella, convida a cantaires i músics a uns traguets del porró omplert de cervesa o cava. El mateix passa amb les desfilades festamajorenques, quan tot d’una veus que un porró va amunt i avall, sempre amb el rajolí enlairat. Un detall que s’agraeix i denota familiaritat, implicació.
Aquesta modalitat s’afegeix a la “cercatasques”, a la qual es referia, amb gran encert, l’article d’en Blai Fontanals, el qual va obviar en la seva acurada i llarga relació d’imperfeccions, la manera de discórrer de la que ha d’ésser la més respectuosa de les processons, la que es fa per acompanyar l’imatge de Sant Bartomeu pels carrers de la Vila. Aquest any em vaig decidir veure-la al carrer Jesús i quina no va ser la meva sorpresa al trobar-me amb una processó fragmentada de les pitjors maneres que hom es pot imaginar. Entre ball i ball al menys transcorrien deu minuts a passar-ne un altre, fins el punt que des de la cantonada amb el carrer Sant Bartomeu no es divisava ni rastre de la correlació establerta . La gent transitava pel mig del carrer amb total tranquil•litat com si ja s’hagués acabat. Realment per tirar la gorra al foc.
A mi tampoc m’agrada massa aquesta Festa Major i discrepo de determinats posicionaments que fa anys s’arrosseguen, sense que ningú faci res per canviar-ho. Malament quan l’èxit de la Festa Major s’ha de mesurar amb el nombre de persones que la segueixen. “Tants mils..”. I la xifra ens enlluerna. D’aquí bona part del mal, potser de quan era més íntima hi rau una mica l’essència que la feia diferent. Però som un poble acollidor, hospitalari. I de l’aire del cel no es viu. Gran mal.
No obstant, també s’ha de reconèixer una realitat. Els anys viscuts afebleixen tota mena de passions. És possible que aquest desencís sigui, en part, degut a un cert passotisme que va associat amb els quinze anys multiplicats per ix... Durant aquella infantessa i posterior joventut mai haguéssim renunciat a una Festa Major. La vivíem amb apassionament, perquè hi coincidien molts detalls que motivaven els ànims, les ganes de gaudir-la amb tota intensitat. Vet aquí que, passada aquella foguerada, altres al•licients han suplantat les petiteses, les quals ens feien feliços. Superades i millorades moltes d’aquelles latents singularitats, potser per això, avui, la Festa Major, “ni fu ni fa”. És com tot, els nostres pares que van passar per moltes peripècies, quan nosaltres varem gosar fer els “tiquis miquis” durant les menjades, ens increpaven: “gana de vuit dies...”.
Abusar del porró o del vas, tampoc és la solució per fer-la o viure-la de diferent manera.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre del 2011

EL DRAC TÉ CARA DE BON XICOT

2011-09-03T14:49:00.001+02:00

La qüestió dels dracs porta aparellada una aureola enigmàtica. Hi contribueix a que fa molts anys que els dracs, es pot dir, s’han extingit. No obstant ens hem encarregat de no perdre’n contacte, tot recordant les seves malifetes. Perquè per nosaltres el drac que considerem més malvat és aquell que la llegenda ha immortalitzat per sempre més. I és que un drac que pren captiva a una donzella, provoca una feresa esborronadora. Fins que un heroic cavaller lluita amb la fera i aconsegueix clavar-li la llança que el fereix de mort. Alliberada la donzella la llegenda, que perpetua la gesta, s’ha convertit en una icona que la festivitat de Sant Jordi s’encarrega de magnificar i recordar cada any.
Els amics Molero que abans de tot són ribetans i confabuladors de mil i una historietes viscudes, després de bregar per aquests mons de Déu , posant música allà on hi ha festa, m’explicaven que un dia, a peu d’escenari, se’ls hi van apropar uns vailets encuriosits, i no precisament per temes musicals, sinó per saber quelcom de les feres dragoneres. Per si podien revelar detalls que satisfessin les seves curiositats. I ho feren amb una pregunta indisciplinada, perquè fins i tot van canviar la morfologia del verb existir: “insisteixen dracs?” I els Moleros que n’havien vist tants, deambulant per les festes majors d’arreu, s’implicaren amb la resposta, apostant per la presència de determinats dracs. Implicació que va esborronar encara més als encuriosits vailets.
A la nostra comarca, els únics dracs que sabem de la seva existència, aquests treuen focs pels queixals i per les cues. El més antic sembla ésser que és el de Vilanova que va sortir al carrer el 1833. Un drac que mostra les ales i té la cua recargolada . El de Sant Pere de Ribes és el més jove, data del 1972 i és una fera de tres caps, dissenyat per la Lola Anglada que va venir a substituir un del 1916, el qual literalment se’l van cruspir els ratolins. Una fera tan portentosa que va sucumbir al ròssecs d’uns animalons tan poca cosa, pegues de la longevitat .
El nostre drac es remunta a l’any 1922, ideat i pintat pel pintor Agustí Ferrer Pino i que, a diferència d’altres dracs terrenals, aquest va arribar a la vila per mar. Curiosament sembla ésser que un dels primers portadors fou en Bruno Ferret Curtiada, germà dels timbalers, el xic de l’Esca i d’en Tolu del gas. Era el més gran dels germans Ferret, ja que l’Enric va morir a Cuba, va néixer el març de l’any 1890. El seu fill, en Francesc Ferret Farreras, excel•lent pintor de quadres, va prendre per nom artístic el del seu pare, Bruno.
El drac de la meva generació l’he tingut sempre present pintat amb el color verd fosc i les escames en vermell i groc. El canvi de colorit de ben segur que va venir propiciat per les esterrossades corresponents i les infinites socarrimades propiciades al llarg de la seva dilatada i populosa trajectòria. Repintades que van tenir lloc desprès que l’artista ja no es trobés entre nosaltres. Ningú més s’atreví a recompondre el pintat original. Es va encetar una nova etapa que ha perdurat fins ara. I en quant als portadors que recordo de la meva infantesa, foren: els Palmas, pare i fills. En Joan Sabaté, en Berrugueta. En Jordi Roig, en Tai –Tai. Uns personatges força peculiars, els quals el remenaven de la manera que volien, o com podien. Desmamats, com estaven, de biberons i altres substàncies de caire aigualit. Vull donar a entendre que no calia ser cap eminència per carregar-se amb la bestia, tot el contrari, més aviat tothom la refusava. Degut a la perseverança d’aquests singulars personatges, el drac tenia garantida la presència en totes les desfilades de la Festa Major. Perquè a ningú més se li passava pel pensament proposar la convocatòria d’oposicions per tal d’aconseguir una plaça de portador de drac, la qual no requereix especialització de cap mena, si més no, en l’actualitat, sembla ésser que s’ha de tenir un cert pedregui per poder formar-ne part. No tothom hi pot accedir. Com s’acostuma a dir, les places estan cobertes.
En el transcurs de tots aquests anys, la fera foguera, ha patit moltes batzegades i rebolcades, tenint en compte que moltes vegades anava més tort que dret. Per consegüent a les vigílies calia posar pegats i pintar de nou, fins l’extrem que es va anar engreixant i, amb conseqüència, perdent les formes originals. Sembla ésser que calia una restauració a fons i l’encarregat de portar-la a terme ha estat en Josep Pascual. L’amic ha rascat fins arribar a les capes originals, i sembla ésser que en la restauració ha primat el retornar-lo al seu aspecte original. La veritat és que no estàvem acostumats veure el drac tan acolorit. D’aquí que entre la gent del poble hagi hagut diversitat d’opinions, totes elles relacionades amb la preferència de cadascú i en la tendència, generalitzada, a comparar-lo amb el que havíem vist sempre.
Jo he trobat que el drac actual fa cara de massa bon xicot, potser que amb els nous colors ha perdut una mica l’aspecte agressiu, ferotge que li trobàvem en la seva mirada. L’Agustí Ferrer de ben segur que va projectar aquesta fera per llençar foc, no pas per fer por i per tant li va conferir unes formes i uns colors un xic surrealistes, de manera que es diferenciés dels altres dracs del planeta. En certa manera va tenir visió de futur perquè si es fixem, totes les besties d’aquest rang que es representen per entretenir a la mainada, llueixen uns colorits molt semblants als del drac actual.
També tots els qui lluïm les repliques del drac, realitzades per l’art d’en Daniel Monzó i altres artistes, amb la nova decoració, hem quedat fora de joc. Ens queda la solució de portar-li per a que el posi al dia, o deixar-lo tal com estar i d’aquesta manera quedi testimoni d’un passat, el dels anys viscuts a la vora d’un drac que era de color verd, com ho és també el color dels dracs dels nostres veïns.
No obstant un drac quasi nou ha de fer bona cara, és com tot en la vida, les batzegades, les esterrossades i el transcórrer dels anys fa que la fisonomia de bon xicots es vagi canviant per una cara de pomes agres. I de tant en tant, metafòricament parlant, també els humans traíem foc pels queixals. Quan precisament aquest aspecte està exclusivament reservat al drac. No crec que aquest drac restaurat tingui un final diferent. Passaran els anys i a cada Festa Major una repintada nova, fins que un dia a algun il•luminat se li passarà pel cap de canviar-lo de color i el cicle es tornarà a repetir. Nosaltres no ho veurem i als vailets actuals se’ls hi preguntarà com era el drac de la seva infantessa. Sortosament quedaran molts testimonis gràfics per poder constatar les diferents evolucions per les quals ha passat. A diferència d’ara que al no haver existit la fotografia en color, haurà estat difícil aconseguir la mateixa intensitat de colors amb la qual en “Mona” el va pintar.
Temps al temps.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre 2011)

ABECEDARI DE FESTA MAJOR

2011-09-03T14:46:00.002+02:00

A. A Sitges comença la Festa Major, un motiu per aplegar a la gent del poble, per donar la benvinguda als qui venen atrets pel seu impacte. I per revifar festives sensacions.
B. Balls de Societat. Recupero un apartat molt significatiu de la programació d’antany, quan Parado i Retiro organitzaven aquests balls amb la complicitat dels socis, quan el ball era un element imprescindible de la festa i que la gent esperava, entrenats com estaven d’altres populoses ballarugues. Per aquesta ocasió es mudaven tal com manaven les normes i els empleats dels locals s’encarregaven de vetllar que els homes no es traguessin les preceptives americanes, acalorats per l’escalforeta de l’agost i per altres sensacions.
C. Castell de foc, la combinació de la pólvora, en mig de la foscor del cel, provoca uns efectes sensacionals, els trons i l’espurneig intens de les guspires desbaraten el silenci i il•luminen l’espai amb efectes que tan sols saben aconseguir la gent especialitzada en la pirotècnia, com l’Isidret que aquest any és el pendonista.
D. Dinar de Festa Major, ha estat una referència molt apreciada en la intimitat de les famílies. Més quan els àpats extraordinaris es podien comptar amb els dits. S’esperava el dia de la Festa Major per menjar un bon pollastre rostit, feia festa. I per poder asseure a taula els familiars vinguts de fora. També de les poques ocasions en què es bevia, encara en deien, “champany”. Era quan amb qualsevol cosa es feia festa i en aquest cas es treia el ventre de pena, que falta feia.
E. Estevitu. l’Esteve Ferré és un apassionat de les nostres festes, però entre altres vessants hi col•labora d’una manera peculiar, s’encarrega de la decoració de l’entorn de l’imatge de Sant Bartomeu i de Santa Tecla, quan s’exhibeixen al domicili del pendonista i la pendonista. El toc de la gràcia el posa amb l’ornamentació floral, ell i la seva mare, la Fina, que l’ajuda, saben disposar la combinació de colors i formes que sols les persones sacsejades per la fiblada de l’art resolen de manera tan espectacular.
F. Foc a la bestia! És la petició més demanada pels amants del foc, de tots els qui gaudim amb la vistositat del drac, de l’àliga, encesos i corrent embogits. Aquest any el drac estrenarà nova decoració, gràcies a l’art i la mestria d’en Pep Pasqual que l’ha restaurat.
G. Gloriós Sant Bartomeu que de Sitges en sou patró! És el clam que honora al protagonista de la festa i que pronunciat, amb veu tremolosa per l’angelet que corona el sostre dels cercolets entrellaçats, produeix grates sensacions.
H. Hora de gralles. A les 12 del migdia de la vigília, l’entrada de gralles encapçala un moment molt esperat, malgrat que potser, per diferents motius, ha perdut una mica d’aquell encís de la nostra joventut. No serà que ens hem fet grans? Amb tot l’Escola de Grallers compleix 40 anys. Moltes tocades i la continuïtat garantida.
I. Il•lustríssim Sr. Alcalde, junt amb la resta de la corporació municipal, encapçalen la processó de la bandera, i la de Sant Bartomeu, on s’incorpora el Sr. rector. Els dos personatges, representants del poble i de l’església, institucionalment conformen un engranatge. Junt amb els membres de la comissió de festes, són els qui tallen el bacallà.
J. Joan de la gralla. En Joan Montaner, home que ha viscut a cavall de la vinya i de la gralla. De la dolçor del moscatell que elaborava de les vinyes de can Garcia Munté, a l’aspror de les “inches” del instrument, que ell sap estovar amb la mestria que confereix el ser gat vell en el tema. I amb el record posat en el seu fill també graller, el qual ens va deixar de manera sobtada. En Joan ha format part de la colla anomenada dels Molins.
K. Lletra poc vinculada amb el vocabulari de la festa.
L. La Banda, és un puntal imprescindible de la festa. Quan s’escolta produeix una agradable sensació. La majestuositat que impregna esborrona a qui escolta. És motiu de satisfacció i orgull que una banda de Sitges, formada en el Retiro, sigui l’encarregada de posar la música en cercaviles, concerts i processons. Així ha d’ésser.
M. Matinal. És un dels actes més simpàtics del programa, sobretot per l’hora tan matinera que surt al carrer. Molts aprofiten per, “empalmar”. Fa uns anys semblava una cosa extraordinària, avui és ben normal trobar qui de la nit en fa dia, sense ser Festa Major.
N. Nards, és la flor que s’associa amb la festa, el seu aroma, junt amb l’olor de pólvora i de l’alfàbrega, són les olors més característiques de la Festa Major.
O. Ofici Solemne .La missa concelebrada que aplega a autoritats i al poble, en honor de Sant Bartomeu o, quan s’escau de Santa Tecla. Llegim d’antics programes, dintre de l’apartat del sermó, la següent especificació: “Glosará la vida del Santo un eminente orador sagrado”. Com no podia ser menys.
P. En Parra, recordat i estimat geganter que se’n va anar quan el pregó que dóna inici a la festa ja estava apunt de ser llegit. El van voler a dalt per a que pregoners els encants de la festa. Una pèrdua que ha estat molt sentida.
Q. Quildo. Després de la casa de la vila a can Quido són els dipositaris de bona part del brogit de la festa, quan integrants dels balls, públic en general, hi acudeixen per a fer un xarrup, o menjar un tortellet, mentre esperen.
R. Ramon Martin i Rafael Micó. Es van succeir unes festes sacsejades per doloroses pèrdues. Aquests dos amics ens van deixar en la diada del Sant, una trista coincidència.
S. Sitges és diferent, però per la Festa Major conserva l’encant de la tradició.
T. Temps per poder gaudir de tot el programa i per a que el temps acompanyi
U. Un dia deixa de ser festa, però queda el record i la grata espera.
V. Visca la Festa Major! Expressió resultant d’un deliri col•lectiu.
W. Doble v, si estiguessin separades podria escriure dues paraules: vida i valors. Que ajuntats es compenetren, perquè la nostra festa té vida i uns valors molt arrelats.
X. Xic de l’Escà , l’Antoni Ferret Curtiada i el seu germà Bartomeu, en Tolu del gas. timbalers dels diables
Y. Els Ylls, malgrat que pugui semblar oportunista, no m’ha quedat altra alternativa per cobrir aquesta lletra. Ells també van participar, com a músics, set generacions, en la banda, i orquestra dels Iberos del Jazz, en aquelles revetlles de sota els plataners. Els més joves, ara, amb la Suburband. I un servidor amb la Cobla Sitgetana i com a pregoner de la festa.
Z. Avui he patit amb l’espai, per no sobrepassar el que tinc assignat. Al no trobar coincidències amb la z . Puc aprofitar la cobertura per desitjar-lis: Bona Festa Major!
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'agost 2011 )

MITJANS D'AGOST

2011-08-14T10:34:00.001+02:00

Freguem l’equador d’un mes que es caracteritza per aplegar nombroses festes majors. La passada festivitat de la Mare del Vinyet, obria la porta a un calendari atapeït de festeigs: l’aplec a l’ermita de la verge bruna i, al mateix temps, la Festa Major de Vilanova. Un recull que culminarà en la diada de Sant Bartomeu , les festes patronals de la vila, a les quals li prendrà el relleu la festa major de Vilafranca.
Entremig, per aquestes vigílies de la Mare de Déu d’agost, el popular barri de Gràcia, de la capital barcelonina, s’afanyen a acabar d’engalanar els carrers que és una de les peculiaritats més artística, amb la qual s’identifica la seva festa, per tal que el dia 15, que és el fort, els carrers graciencs ofereixen un aspecte de carrers de poble. On tot el veïnat hi col•labora i, quan l’obra és acabada, s’asseuen a la fresca i contemplen l’anar i venir de la gent, que de forma massiva, circula pels carrers del barri. Malgrat que alguns instigadors arriben a malmetre la bona harmonia que ha caracteritzat, durant anys, l’ambient festiu, la complicitat dels veïns, i el sentit tradicional que ha passat també de pares a fills.
Entre els diversos actes programats, no hi falta el sopar a la fresca, on tots els veïns del carrer paren taula i disposen el que ells mateixos han condimentat. Aquest sopar ve a ésser com un respir, uns compassos d’espera, entre l’abans i el després. Una parada per posar els peus sota la taula, tot compartint amical convivència. Aquests detalls fa que no sembli que et trobis a Barcelona, sinó en un poble. Perquè són les petiteses que s’encabien en les pautes de l’estiu, com era sortir a la fresca de la vesprada i passar l’estona en companyia dels veïns, en animada conversa. Aquesta complicitat feia possible enfortir la relació de veïnatge que una de les coses que el temps ha difuminat fins el punt de no existir i no tan sols això, sinó que molts ni tan sols coneixen el veí del mateix replà. A Gràcia dóna la sensació que el temps s’ha aturat i que els graciencs retornen al orígens, quan era una vila de gent treballadora, molts d’ells tenien els tallers en els baixos de l’habitatge, o les botigues de tota índole.
Durant molt anys la Cobla Sitgetana varem amenitzar les sardanes del carrer Puigmartí, que en certa manera tenia vincles amb Sitges, degut a que un veí, el Sr. Joan Bas, fill del forner del carrer Joan Tarrida, no volent continuar l’ofici del seu pare, es va traslladar a aquest punt del barri gracienc i allà va obrir un restaurant pensat per la classe treballadora, va restar obert fins que li va sortir l’oportunitat de poder treballar en una oficina.
El principal organitzador d’aquestes ballades era en Joan A. Màrquez Bas, al qual li agradava poder comptar amb la presència de músics sitgetans. D’aquesta manera ens passàvem tota la setmana anant i venint de Gràcia, perquè es feien ballades a les tardes, i alguns dies, tarda i nit. En mig d’un ambient sardanístic que feia goig i entusiasmava a músics i als mateixos balladors. Hi acudien també compositors que no es movien del costat de l’entaulat, mentre intercanviaven opinions. Recordo al Sr. Àlvar Lafuente Sabaté, l’home hi acudia vestit de blanc de cap a peus, amb traje d’aquest color i les sabates a conjunt. Elegant i dret tot l’estona que durava l’audició, al seu costat si aplegaven tambéaltres compositors com l’Agustí Causí Marsal. Un personatge peculiar que igualment formava part de l’entorn, era el Sr. Josep, un home molt peculiar, baixet, una mica esquenut, borni d’un ull, fumador de caliquenyos que no es treia de la boca, oriünd del barri de Sants, aquest home es dedicava a recórrer tots els aplecs i moltes audicions carregat amb un mocador de farcell a l’esquena que contenia un ampli repertori de sardanes, recopilades en aquells discs que venia. Ell mateix ha estat una enciclopèdia del món de la sardana, coneixia tots els títols, els seus autors, la casa discogràfica que els havia enregistrat i la vida i miracles dels músics de totes les cobles. T’enraonava sense quasi bé treure la diminuta punta del cigar d’entre els llavis. Pels fumadors aquest punt final del cigar aplega la substància, amanyagades entre unes paupèrrimes cendres que s’han produït desprès de tantes enceses i apagades i que es resisteixen a llençar, com volen allargar el plaer quan encara és té el control. Ho arrodonia el interès d’aquesta gent que s’apunta totes les sardanes que interpreten, així com el tiratge, i que desprès ho anoten en un ampli llistat particular, com aquell que porta la comptabilitat de l’empresa. En deien portar els llibres. Aquesta curiosos tenen registrades quasi bé totes les sardanes existents.
Mentre va durar aquest apropament amb el carrer Puigmartí, els músics es pot dir que teníem el local social, en aquells baixos grans, encara amb taules de sobre de fòrmica de l’època del restaurant i que en aquells moments, un apartat del local, estava dedicat a administració de “Apuestas Mútuas Beneficas “. Quan hi arribàvem la seva família estava acomodada al llarg del passadís. Eren àvies, tietes... amb molts anys a l’esquena, la única persona jove que hi havia era l’Esther, una mosseta molt simpàtica que havia perdut la mare quan va néixer. En Manel Rius li va dedicar una sardana amb el títol: l’Esther de Puigmartí.
Davant per davant d’aquell local hi havia un bar, encara existeix, el propietari del qual era un entusiasta de les sardanes i sobretot d’una que és molt sitgetana: La Processó de Sant Bartomeu. De manera que el primer dia que arribàvem ja ens demanava per la sardana, però com el repertori seria extens, degut al nombre d’audicions, la preferida s’havia d’interpretar quan ell ho considerés més oportú. Generalment li plaïa més en l’audició de la nit, malgrat que li costés decidir-se. Quan per fi trobava el moment adient, perquè estava sotmès a les obligacions del comandament del bar, sortia de darrera la barra i s’arreplegava a la porta de l’establiment, com no voler deixar-se perdre cap compàs, fins i tot se l’hi humitejava la mirada. La interpretació se li feia curta. En agraïment ens treia un porró amb cava fresc, un detall que s’havia convertit en una tradició, com ho era el fet d’haver d’interpretar la sardana del mestre Antoni Català i Vidal, a qui segons sembla ser havia tractat personalment, d’aquí el seu interès per aquesta peça tan emblemàtica del compositor sitgetà.
Seguidor de les tradicions del nostre poble, l’enllaç del carrer gracienc, convidava també alguns balls de la nostra festa major, així havíem coincidit amb els bastons, els diables... Fins el punt que aquell tros de carrer mantenia una certa identitat sitgetana, mai interrompuda per la presència, durant l’estiu, de la família del forn de can Bas que tornaven al seu pis de la plaça de la Industria, en l’escaire que es forma amb la paret de la casa on vivien l’Avorrit i l’Arnan amb les seves respectives famílies.
La Rosa Maria Bas Fàbregas resideix a la vila, amb la memòria disposada a recordar la gent de can Bas, la seva família. Coincidint amb la festa major de Gràcia i en el record posat, per part d’un servidor, en el carrer Puigmartí, dipositari d’unes audicions emblemàtiques, protagonitzades per músics d’aquí. I viscudes amb tota plenitud per gent d’allà.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 agost 2011)

ETS I UTS DEL VINYET

2011-08-07T12:11:00.001+02:00

Conec a un bolivià, bona persona, educat, instruït i molt integrat en la nostra cultura i aferrat també al sitgetanisme que és un mèrit que es guanya per vocació i entusiasme per les coses de casa. En Lluís Viviani va tenir el privilegi de passejar els últims any de vida del polifacètic Andreu Avel•lí Artís, Semproni, pels carrers de la vila. Els dos s’asseien al parc de can Bota i el cronista li explicava infinitat d’historietes viscudes, hi ho feia amb aquella facilitat i amenitat de paraula que caracteritzava la seva conversa. En Lluís, l’home de companyia de l’Andreu, durant el temps que van durar aquestes passejades, va aprendre a saber escoltar detalls de les vivències d’un escriptor, articulista, que molt sabia de les llegendes i de les cròniques de la seva Barcelona. I com la conversa no es trobava sotmesa a les presses, els dos homes, gaudien d’un descans a recer d’una plaça que acollia les petjades de l’altra gent que hi transitava, allà on les parets de la fàbrica de sabates havien sucumbit a tantes transformacions d’un Sitges que en Sempronio havia escollit, mentre esperava la seva hora, sense presses, però conscient que tot té un final.
En Lluís és un assidu de la biblioteca , allà hi llegeix, consulta llibres i connecta l’ordinador. Tants anys entre nosaltres, freqüentant tan bones companyies, l’home s’ha interessat per les coses del poble que l’ha acollit. Fins el punt que la primera vegada que va entrar a l’ermita del Vinyet, per ell que no tenia apamat el interior del temple, va restar immòbil, assegut en un banc, enlluernat de passar de la claror a la penombra, en aquestes circumstàncies no distingia amb precisió els detalls que tenia més propers. No va trigar gaire en obsessionar-se davant la que semblava una mirada penetrant, la d’un personatge que ell tenia el convenciment que l’estava observant, donava la sensació que no li treia l’ull de sobre. Fins l’extrem que el bolivià mig es va angoixar, no gosava moure’s i en aquesta actitud veure-les venir. Però algú havia de fer el primer pas , l’home, amb recel i prenen precaucions s’hi va anar apropant i quina no va ser la seva sorpresa a l’adona-se’n que el seu instigador era un escolanet de guix, acuradament vestit com a tal. Un element crucial d’aquest entorn el qual, ni més ni menys, fa més de cent anys que guaita entre la foscor de les hores de pregària i resplendent durant les grans celebracions. Ningú com aquest escolanet podria donar fe de la generositat o la garreperia de la gent del poble i d’altres que, vinguts d’arreu, s’hi apropen, per fer evident la seva disponibilitat o simplement per curiositat.
En Lluís, home vingut de terres llunyanes, quan va entrar per primera vegada al Vinyet, tan proper a nosaltres, una estranya sensació el va assetjar en els primers moments, com el visitant que entra a una casa desconeguda i mentre espera ésser rebut, passa revista a l’entorn i coincideix amb detalls que el fan recular en la seva atrevida curiositat. Però anar al Vinyet representa retrobar-se amb detalls que contribueixen a consolidar el respecte a una devoció que ens han inculcat de ben jovenets i per a totes les persones que no són d’aquí, l’apropament amb els costums de la gent que els ha acollit.
Existeixen casos curiosos , referent a aquesta implicació, com la d’un matrimoni que a la seva filla li van posar Vinyet, un esdeveniment que no té res de particular si no fos que els pares de la criatura no eren d’aquí, hi van venir perquè el cap de família era guàrdia civil i el van destinar. El nom gaudia de plena normalitat mentre la criatura es va moure per entre el nostre entorn, si més no quan van destinar al guàrdia a altres indrets de la geografia castellana, el nom cridava l’atenció. Havien d’explicar la procedència, una manera molt peculiar de promocionar el poble i el santuari. És així com moltes Vinyetes, fan gala del seu nom per arreu del mon.
La Maria Vinyet Marce, de ca la jardinera, que va viure molts anys en el carrer Sant Bonaventura, ha estat una Vinyet molt propera, de manera que si no coincidíem amb ella pel carrer, de ben segur que la trobàvem a la residència de Sant Camil, on era una eficient voluntària . Una mena d’enllaç entre el poble i l’hospital, que sabia anar més enllà de la frontera de la medicina, just en el punt on la ciència no pot ultrapassar perquè no tot es guareix amb medicaments. Davant les malalties és important la comprensió de les persones, ja siguin per part dels familiars o d’aquest voluntariat que supleix els moments de soledat i els omple de paraules boniques, si més no, coherents amb la causa.
La Vinyet era una d’elles, tenia facilitat de paraula, feia valer la capacitat de convèncer al malalt, a la persona que, asseguda darrera els vidres de l’habitació, espera que el temps passi, fugisser, envoltat de records i que la noia de ca la jardinera sabia mesurar amb aquest grau de comprensió que no enfarfega , sinó que alimenta noves esperances, el conhort de trobar, mitjançant, la relaxació, l’ajuda a que les hores no siguin tan buides. Per aquest símptomes no hi ha cap pastilla que ho contempli. Com les altres companyes , ella en tenia l’especialitat. Era una doctora sense llicenciatura universitària , era doctora de la paraula. Voleu més mèrit, perquè en aquestes circumstàncies no tothom serveix.
Tots els caps de setmana acudia a comprar flors al costat de casa i ens feia el crit, ens avançava la decoració floral que exposaria a la capella de l’hospital. Disposava de la plena confiança dels pares Camils. I ve que un dissabte, desprès un altre, la Vinyet no apareixia per on havia estat el seu antic veïnat, actualment vivia en uns baixos de les Cases Noves, on va abaixar les persianes quan les forces flaquejaven i l’hospital, entre Ribes i Puigmoltó, la va acollir per intentar refer la seva fràgil salut. La medicina no hi va poder fer res, la vida de la Vinyet s’apagava en aquell redós on tantes vegades, dia darrera dia, la dona repartia paraules plenes de vitalitat que encomanaven optimisme. Parlava als malalts, als residents, que eren de Sitges, de les coses del poble, els hi passava l’Eco i entre una cosa i l’altra , els administrava un alè de sitgetanisme que, junt amb la malvasia, és de les coses que revifa a qualsevol.
Arribat el moment va morir d’una sobredosis d’estima als qui pateixen els símptomes d’amor a Sitges, de devoció a la Mare de Déu del Vinyet. Se’n va anar acompanyada per les paraules de les seves amigues, amb l’agraïment de la comunitat religiosa i amb l’estima de tots els qui la van tractar.
La Mare de Déu del Vinyet té serventes que saben portar el seu nom amb tot l’honor que es mereix. Avui, en la seva festivitat, el retrobament ha de servir d’homenatge i lleialtat a la seva devoció. I per poder escoltar el so de l’orgue acabat de restaurar. En aquesta festa hi conjuguen records, realitats i curiositats, com no podia ser d’altra manera.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'agost del 2011 )

" EL QUARTELILLO"

2011-08-01T13:40:00.001+02:00

L’edifici del nostre Ajuntament ha passat de tenir de tot a no tenir quasi res. Sortosament d’un temps cap aquí veiem, amb satisfacció, com les seves portes resten obertes de bat a bat i amb senyals de vida en el seu interior. Considero que la màxima institució d’un poble ha de donar signes d’acolliment. Feia molt mal efecte veure l’ajuntament tancat amb pany i forrellat. L’alcalde ha tornat al despatx de l’alcaldia i sembla ésser que hi ha disponibles alguns serveis, o al menys aquesta és la intenció del recent escollit mandatari, apropar al ciutadà la gestió dels serveis bàsics, aquells pels quals a la Sra. Maria, que ja és gran, no li calgui desplaçar-se a la quinta forca. No obstant si no hi trobem de tot, al menys que els convilatans tinguem la seguretat que hi trobarem a l’alcalde, resulta insòlit haver-lo d’anar a visitar en un altre lloc que no sigui la seu municipal. Perquè l’edifici, l’alcalde, la resta del consistori, són ajuntament.
Deia que la casa de la Vila tenia de tot, des de porteria, oficines, jutjat i unes dependències a dalt de tot on hi residien els reforços de la guàrdia civil que venien a fer la temporada, i també “el quartelillo”. Aquest estava situat, de quan jo el recordo, en el interior del edifici, pujant el primer tram d’escales a mà dreta. De canalla ens encuriosia anar-hi a guaitar i per la mena de finestreta que hi havia entre els barrots de ferro, hom descobria si estava ocupat. La presència de presoners ens esborronava, potser perquè l’aspecte seu no era per presumir: descabellats, barbuts, i mal engiponats. No havia esbrinat mai el motiu de l’empresonament en un lloc que feia basarda, tan a prop de la nostra llibertat, a la vista de tots els qui hi entràvem.
Això tenia lloc en uns anys on no calia haver fet gaires escarafalls per anar a parar al “quartelillo”. El pare que era un home de pau i sobretot prudent i home de bé, es va passar unes hores en aquella presó d’una sola cel•la. El motiu, qüestions musicals. Per tant un empresonament que no s’avé amb la teoria que diu que de músic no n’agafen mai cap. Resulta que l’ajuntament va requerir a la banda de música local per amenitzar no sé ben bé que, un acte oficial, en una data que coincidia amb una actuació de l’orquestra, de la qual n’era component el pare. L’home va considerar que feia més falta a la orquestra que a la banda i es va decidir per la primera. Però és veu que aquell dia les autoritats locals van passar llista i davant la seva absència el van anar a buscar a casa i com no hi era van deixar l’avís que tan aviat com fos possible es presentés a l’ajuntament i allà ja tenien ordre d’ingressar-lo al “quartelillo”, s’hi va passar unes hores, fins a parlar amb l’alcalde el Sr.Joan Llauradó qui al mateix temps era el “Jefe local del Movimiento ”. I com que aquella mena de malifeta no estava penada amb una estada perllongada a la presó el van deixar en llibertat, desprès de satisfer l’import d’una multa, equivaldria a la fiança d’ara. Però ja representava suficient càstig , la vergonya que suposava l’anunci, per part dels qui havien vist l’estadant d’aquell reclutament: “el Yll està al quartelillo”. De la mateixa manera que cal deixar constància que l’estada en aquest petit penal, per circumstàncies d’aquesta índole, no suposava arrossegar antecedents penals. Sorties net de causa, l’únic potser maltractat per les puces.
Parlar avui del “quartelillo” ha estat propiciat per l’agradable i jocosa conversa que varem mantenir amb l’amic Joan Sella i Barrachina quan em relatava, amb l’emotivitat que el caracteritza, la seva estada en el “quartelillo”. Resulta que el vell Gassó, la família del qual regentava la botiga “La Perla”, on avui hi tenen la de fotografia, l’home sabedor que en Joan era un apassionat de la pirotècnia, ho continua sent a hores d’ara , tant que el Castell de Foc de la vigila de la Festa Major l’entusiasme, fins l’extrem de fer-li regalimar algunes llàgrimes de satisfacció, deia que el botiguer va pensar amb ell. En aquells anys, als quals em refereixo, en Sella, com tots els de la seva edat, no mostraven gaires predisposicions d’invertir en coets, que ells mateixos encenien quan s’apropaven les revetlles. Si més no, percebent aquesta afició, en Gassó li va regalar uns quants, amb la condició que els havia de fer esclatar al bell mig del Cap de la Vila i amb aquest apropament amb la botiga, els espetecs servissin de reclam del negoci. Però com que la picardia és molt atrevida, en Joan es va disposar a encendre un potent tro a pocs metres del guàrdia urbà que sempre hi havia davant de la farmàcia. No va tenir temps d’encendre la metxa, quan un altre guàrdia li va tocar l’esquena. Allà a terra va quedar la proba del delit, ni tan sols amb la punta de la metxa socarrimada. L’autoritat municipal es va portar pres a en Sella i va restar tancat, privat de llibertat, mentre la veu corria pel poble: “en Sella petit està tancat al quartelillo” . Hi acudiren els amics i el xicotet ploramiquejava la seva dissort. Pena que es va alleugerir quan li van portar el berenar de can Quildo. Vet aquí que li van passar tots els mals, en aquells anys d’estretors, aquell entrepà li va fer treure, com s’acostuma a dir, el ventre de pena i de segur que es recordà d’aquella altra expressió: “si això és guerra que no vingui la pau”.
Fet i fet aquell improvisat pirotècnic es va passar unes hores reclòs en aquell punt fosc de l’ajuntament. Fins que van prosperar les negociacions amb en Felip Font que era bon amic de la seva família i aquest, amb la potestat que li permetia la seva condició d’alcalde, li va aixecar l’arrest. També sense que li quedés cap taca en el seu expedient de ciutadà exemplar. Al reprendre la llibertat els amics que l’esperaven al carrer, se’l carregaren, com fan amb els toreros quan surten per la porta gran de la plaça, i d’aquesta manera el van conduir fins a casa seva, mentre cridaven: “En Sella ha sortit de la presó”. Tip i acompanyat per aquesta eufòria popular, la reinserció d’en Joan no va ser gens traumàtica.
Tot al contrari, va viure una experiència única ,la qual, desprès dels anys transcorreguts, els seus nets li demanen que expliqui les seves aventures, mentre frueixen de la seva amena conversa. I s’esglaien amb l’exposició de determinades circumstàncies i es porten les mans al cap, mentre es miren entre ells, i pensen: “Oh!, l’avi en xirona”
El quartelillo m’ha recordat, amb diferencies abismals, les modernes presons, on no hi manca cap mena de comoditat i avanços tècnics, on hi entren lladres i estafadors, si es que arriben a trepitjar-la, de sumes milionàries i surten al cap de poc temps com si la malifeta hagués consistit en intentar encendre una piula davant un municipal. I també tips com a “guitllos “, embafats de diners que no són seus. Mentre les seves camarilles els aplaudeixen.
El “quartelillo” que he conegut estava ubicat en un lateral del replà de l’escala, posteriorment el van traslladar, just al capdavall d’aquella per on s’accedia al jutjat. Era quan totes les portes de l’ajuntament les trobàvem obertes, menys una, la del “quartelillo”. En uns anys en què la gent de Sitges entraven i sortien de la casa de la Vila amb tota llibertat, excepte, és clar, els tancats en aquell quarto fosc. Hi estaven a l’espera de condemnes majors o de sortir en llibertat sense càrrecs. La justícia o l’alcalde en tenien l’última paraula.

J. Y. M.

Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de juliol 2011

PRESUMITS

2011-07-24T12:18:00.003+02:00

Al tarannà personal se li ha d’afegir la disposició de presumir. La coqueteria no es exclusivitat del gènere femení, als homes també ens agrada passejar una certa elegància, forma part de la identitat personal. Dit de manera més genèrica, presumir satisfà a tothom.
D’aquí que les modes vagin d’acord amb aquests tocs de l’elegància, amb els quals volem acompanyar la nostra personalitat. De totes maneres l’evolució dels costums ha manllevat un cert protagonisme en quant a les bones arts del vestir. Potser perquè els temps actuals aconsellen més senzillesa o més informalitat en la vestimenta. Hem viscut a l’època que teníem unes robes destinades als dies de festa i altres pels dies de cada dia. Guiats per aquests costums era impensable vestir d’altra manera que no fos seguint el protocol establert per cada família. Els més grans, durant les festivitats, es mudaven. El complement final eren les sabates negres de xarol, ben enllustrades. Aquet detall em recorda les conclusions a que havia arribat un treballador del calçat i un bon jugador de futbol, en Banqué. No era oriünd de sitges i havia vingut a treballar de sabater i, més per les seves destres aptituds de l’ofici, l’home havia estat cridat per la seva capacitat futbolística. Era la manera de poder disposar d’un bon jugador, amb la contraoferta de tenir designat un lloc segur de treball. Jove, elegant, presumit, en Banqué enaltia les seves sabates de xarol, aquell sorollet que provocava la xapeta de ferro que es col•locaven en tacos dels talons i també en les punteres, la qual cosa es feia notar al caminar i que, sempre segons la seva opinió, tan agradava escoltar a les noies sitgetanes. Aquesta capacitat per seduir, l’elegància en el vestir i calçar, els feia estar en una predisposició permanent de presumir.
Hi contribuïa anar ben arreglat de cap, per dintre es suposa que ho havia d’estar i de la part exterior en tenien cura els barbers, tal com explicava la setmana passada , en la contraportada del setmanari, en Pedro Sànchez que porta 50 anys, en la seva barberia sitgetana, remenant els pèls de la part de dalt. Tant dels qui ofereixen una consolidada abundància, com aquells, com és el meu cas, que mostrem el terrat despoblat. Anar a la barberia formava part de la conjuntura externa que al mateix temps contribueix a un exemple del presumir.
Com ja m’he referit en altres ocasions, qui més hi entenia amb això de presumir, n’era Marià Alemany, de can Joan del mas d’en Puig. I tots els càrrecs, aconseguits per mèrits propis, en això de l’elegància, ho feia públic en aquelles originals i peculiars felicitacions que manava publicar en aquestes pàgines, quan s’apropaven les festes nadalenques. Era un compendi de títols que degut al seu entusiasme per l’elegància havia anat adquirint, se’n diu guanyar a pols. La llista resultava llarga i variada.
En Marià es mostrava presumit, ho delatava l’elegància que emprava en el vestir. Era dels pocs sitgetans que cada dia vestia amb traje, corbata, barret i, quan era hivern, amb guants de pell. A aquest neguit de presumir s’hi afegia una disciplina espanyolista adquirida durant les seves incursions militars. Quan l’home va tornar d’una d’aquestes batalletes o obligacions adquirides, portava la lliçó ben apressa. Tant era així que va exigir parlar a la seva família amb la llengua de l’imperi. La seva caparrada resultava radical, fins el punt que els obligava a parlar en castellà. Ho feia amb aquest imperatiu o exigència: “Aquí se habla en castellano”. Les imposicions arribaven massa tard, els seus pares eren grans i de castellà en sabien ben poc, tota la vida havien parlat en català, per aquest motiu la seva mare es planyia: “ però fill meu...”. No obstant en Marià no s’avenia a raons: “Nada,de ahora en adelante me teneis que hablar en castellano”. No va tardar gens que les pretensions del noi de la casa, arribessin a ser comentades per la gent del poble i com de seguit la veu popular sap trobar el fil de la repica, van readmetre l’origen de la identitat, adaptant- la a la procedència en quant el llenguatge que exigia el xicot de la casa. Durant el temps que va durar aquest imperatiu de caire familiar, se l’anomenava: “ En Mariano de can Juan del Pujo”. Una mala traducció, si més no tractant- se d’un neguit per trobar una denominació d’acord amb les pretensions del protagonisme, aquesta s’avenia a tots els requisits.
Paral•lelament a aquesta consolidació, en quant voler presumir no tan sols amb el vestir, sinó també en la manera d’ésser, a altres joves locals no els calia gaires més predisposicions que les que oferia el seu posat. Un candidat somiat, enaltit per la seva elegància i altres qualitats, per moltes noies d’aquell temps, n’era en Juanito de can Xurei, fill d’aquella tocineria que hi havia al cap de la Vila, on avui hi ha una caixa d’estalvis. En Juanito havia nascut com tothom i s’havia tornat presumit i ell n’era conscient, en feia gala en la manera de vestir, en la seva ben estructurada anatomia i als seus encants físics i educats s’hi afegia les bones maneres. Diuen que tenia a la butxaca a totes les minyones de les cases senyorials. Moltes d’elles anaven a comprar a l’establiment amb el desig de poder parlar amb el noi de la casa. Pocs com en Juanito, en aquells anys d’estretors, podien presumir d’una elegància impecable, d’uns consentits capritxos que destacaven per damunt les misèries de l’època, l’home a més de vestir impecable, conduïa una moto que era l’admiració de tots els qui el motor els atreia. Tenia tots els factors de cara per poder ser un presumit amb classe.
Més del meu temps era el xicot que treballava a telègrafs, l'Alexandre Suárez, fill dels porters de can Ribot. Una casa, encara existeix, que tenia l’entrada pel passeig de Vilanova, al costat del Cortijo i era precedida per un bon nombre de ben arrenglerats ametllers. Ara que parlo d’aquesta família, el fill de la casa més que presumit era un entusiasta de la música, fins el punt que no necessitava instrument per demostrar les seves habilitats. Amb la boca imitava, a la perfecció, el so del trombó. I amb aquesta predisposició interpretava les melodies que havia immortalitzat aquell gran trombonista que va ser Green Miller. Però hi havia una pregunta que s’havia fet popular entre la gent, quan deien: “Qui mana a casa el senyor Ribot, l’amo o el porc?”. Però al que anava, l’aprenent de telegrafista, desprès de sopar es mudava, sense que li faltés detall, i anava al Prado a ballar. La seva presència, la seva inseparable aureola de presumit, l’havien convertit en una peça fixa de l’engranatge de l’estiu. Un home de societat que gaudia treien a ballar a les estrngeres i la seva acurada elegància formava part d’una normalitat que el permetia presumir sense que desentones en aquell ambient dels balls de nit, on quasi tots els assistents acostumaven anar mudats.
Ser presumit no té cap més secret que la predisposició per ser-ho. No tothom serveix, ni molts volen fer-ne un signe destacat de la seva personalitat. Però també diuen que per presumir s’ha de patir. De tot hi deu haver.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de juliol del 2011 )

VILA MARINERA

2011-07-24T12:13:00.002+02:00

La proximitat amb el mar ens aporta dedicació per a uns i esbarjo pels altres. La primera gira a l’entorn d’un ofici, que ha implicat a molta gent, els pescadors, els quals, al llarg dels anys, han feinejat, i ho continuen fent, en aquest litoral tan proper. Pocs com ells saben de les exigències de l’ofici i de passar moltes hores damunt aquesta catifa blava tan fràgil i canviant, fins el punt que la blavor que descric, en pocs moments, es pot convertir en una barreja tèrbola promoguda per la revolta enfurismada de les interioritats marines que esquincen una calma amb olor de salabror de mar, que és de les olors més fortes i característiques que existeixen.
La vida damunt la barca està subjecta al balanceig compassat, el d’un costellam de fusta que sura gràcies a les complexes lleis de la gravetat. Pocs com ells saben mantenir l’equilibri personal, per tal de no caure a l’aigua i també fer filigranes per mantenir l’equilibri econòmic. Perquè la pesca no és un producte que mantingui un nivell garantit de captures. No sempre el mar s’ha mostrat generós i ara menys que mai. I si això fos poc, les calmes tampoc són massa duradores com per garantir una estabilitat meteorològica permanent. Un enemic potencial dels pescadors, són els canvis de temps. En pocs minuts es pot passar de la calma a un autèntic temporal, generalment ells els intueixen, si més no més d’una vegada els ha agafat per sorpresa i feina han tingut per arribar a lloc segur. Temporals que poden durar dies i mentre els pescadors no poden sortir a pescar, són els inconvenients als quals em referia i si no hi ha pesca no es graneja i per tant la seva economia es ressent .
Han estat anys de molta dedicació i esforç, recompensat quan la gent de mar han pogut gaudir d’una ben guanyada jubilació a redós de les casones construïdes en una llenca de les Cases Noves i en aquestes altres, les quals, tantes vegades m’he referit, dels carrers que fan baixada cap a mar. Avui són els fills i nets d’aquells pescadors, els qui pesquen al llarg del nostre litoral, ho fan amb mitjans moderns i sofisticats, cosa que no els eximeix d’haver de trampejar semblants dificultats.
Paral•lelament a la vila marinera, aquesta proximitat amb el mar, ens ha convertit també en una vila turística. La gent arriba al poble buscant els encants que ofereix la platja. Hi venen quan ja els pescadors s’han retirat del seu lloc de treball, i al llarg i ample de tot el litoral hi jeuen un bon nombre de cossos, delerosos de sol i aigua de mar on posar-se en remull. És quan aquests contorns flairegen a olis bronzejadors.
No obstant aquesta proximitat amb la platja, ens ha permès poder gaudir d’una activitat que era contemplada, amb suma implicació, per la gent d’antany, em refereixo a l’arribada de les barques. Una dels ambients, característic, de poble de pescador que s’ha perdut, perquè les barques ja no varen a la platja, sinó que atraquen al port. En aquest retorn a terra, els pescadors es trobaven amb una concurrència disposada a donar un cop de mà, en el moment d’entrar la barca a la sorra, I amb els curiosos que no es volien perdre aquell espectacle de connotacions, cent per cent, marineres i que oferia una estampa molt sitgetana, en quant el retrobament amb aquells pescadors, la popularitats dels quals els havia mantingut en el candeler de la familiaritat entre el poble i la seva gent. Aquesta amistat, el seu tarannà amical, ens permetia poder tafanejar per entre les interioritats de les barques i així poder contemplar el resplendor de l’escata platejada i la bellugadissa dels peixos en el seu captiveri.
Era un temps que les mestresses de casa sabien cuinar uns platillos de peix sensacionals, molts d’ells aconseguits entre el receptari familiar que passava de mares a filles. La major part provenien del mestratge de les peixateres que en qüestió de suquets n’han tingut sempre la mà trencada. Molts, fins i tot, apresos de la perícia dels propis pescadors els quals, damunt la barca, han preparat uns ranxos per llepar-se els dits. Però el principal ingredient és el peix fresc, com a molt conservat entre el gel esmicolat que anaven a buscar a la fàbrica del gel del carrer Espalter i que emplenava aquelles caixes de fusta. No es coneixia el congelat, ni la sofisticació de les neveres elèctriques, per tant havia d’ésser consumit en un temps prudencial, el just com per que els ulls no mostressin signes de mala espina. Ulls de sípia morta, mai millor dit.
Aquesta complicitat amb el peix, com a matèria prima, va propiciar la proliferació d’establiments de restauració, especialitzats en oferir un variat assortiment de peixos en les seves cartes. Va coincidir amb un repunt de complicitat per part de la gent del poble, fins llavors poc habituada a freqüentar els restaurants de la pròpia vila, era com una cosa mal vista o, si més no, impensable anar a menjar a fora de casa , a no ser en casaments, o quan es desplaçaven de lloc. La bullabessa i la sarsuela eren els plats més apreciats, desprès s’hi afegiren les fritades i les graellades i aquest suggestiu suquet de peix que aglutina l’art del sofregit. Ha estat l’enaltiment del peix en el seu lloc d’origen, de la barca a la taula, com pregonaven molts d’aquests establiments en els seus reclams publicitaris.
Un dels pescadors que passeja la seva experiència amb les arts de la pesca i un dels darrers testimonis d’aquell Sitges de pescadors, és l’Agustí Pascual, gendre de l’Americano”. Cunyat d’un altre pescador, en Josep Ferrer, el fill petit d’aquell emblemàtic pescador. En Josep, retirat de l’activitat marinera, ha canviat la barca per la canya i quan li plau fa algunes llançades amb la intenció de matar el cuquet que no té res a veure amb el que enganxa a l’ham i que després la seva muller, la Nuri Carbonell, li sap condimentar amb la gràcia i l’art de la bona cuinera
En aquesta casa del carrer Tacó hi viuen dues de les filles d’aquell pescador, la Nuri casada amb l’Agustí i la Carme emmaridada amb l’Emili Argilagós. Mar i vinya, els dos exponents més influents de l’activitat sitgetana d’antany. Així mentre l’Agustí arribava amb la barca, l’Emili, junt amb el seu pare, tenien cura de les vinyes de can Robert. Del celler on s’elaborava la prestigiosa malvasia marca de la casa i reconeguda arreu. També com a curiositat, cal afegir que el pare de l’Agustí, en Joan de “cal duro, era pagès i havia portat un camp d’oliveres que la mateixa família Robert tenia per sota Santa Bàrbara.
Resumint, m’he permès la gosadia d’escriure en aquesta secció, el nom d’unes sitgetanes que han viscut de prop les satisfaccions i peripècies associades amb la pesca, les dues Nuris, filla i nora de l’americano” i, al mateix temps, esposes de pescadors. I també a l’altra filla, la Carme Ferrer que ha conegut de prop el trafegar en el mar i en el camp. I perquè porta el nom de la patrona de la gent del mar, el mateix que honora la festivitat que celebrarem demà.
Felicitats a totes elles.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de juliol del 2011 )

ELS LÍMITS

2011-07-24T12:07:00.001+02:00

La vida està fonamentada en limitacions, les quals s’aniran fent paleses a mesura que participem en el seu recorregut. Una de les més simples la trobem en el vestir. De bon començament la roba ve limitada pels mesos d’existència, fins arribar el punt que, segons la complexitat del cos, ens determinarà uns límits, estarà entre una talla i l’altra, superior o inferior. El mateix passa amb el calçat, on s’ha de filar més prim, ja que una sabata més petita al número que ens correspon ens pot fer la guitza de mala manera i si és més folgada també, però mal per mal sempre és millor un número més que menys.
Quan els nostres pares i fins i tot els de la meva generació, uns mesos abans d’anar a complir amb l’obligació del servei militar, s’havia de passar pel tràmit que en deien de “tallar”, no fragmentaven res però el protocol establia que als “quintos” se’ls hi havia de prendre les mesures, perquè existien unes limitacions sobretot pel que feia referència a l’altura, de manera que qui no s’arribava al mínim exigit es podia lliurar d’aquest deure. Per nosaltres, que el compliment es limitava a un any i poc més, no representava gaire sacrifici, si més no pels nostres avantpassats haver de complir uns tres anys ja eren figues d’un altre paner. A voltes tenir d’anar-hi o el poder lliurar-se depenia d’un sol centímetre. I com l’enginy no té limitacions, diuen que hi va haver qui es passejava per la platja amb un sac de sorra al cap per tal d’intentar reduir aquest topall que es trobava a l’entorn d’un insignificant centímetre.
Tan mateix els que són més estrictes en això dels límits, són els responsables de l’admissió en les carreres universitàries. Una nota, anomenada de tall, servirà per regir l’accessibilitat als estudis. Aquesta s’aconsegueix en les proves de selectivitat i fixa’t si són rigorosos que et pots quedar a les portes per tan sols una dècima, aquí no hi val cap marge si cal un 6’5, no val un 6’4. Això sí que és filar prim. Un límit davant el qual no pots quedar curt ni que sigui per molt poc. Com passa amb els polítics, per un sols vot no poden aconseguir representació, o perden l’oportunitat de poder comptar amb un regidor, un diputat més...
Precisament aquests dies les limitacions de velocitat ens fan ballar el cap: de 80 a 110, ara a 120...Un detall tan simple que deixa entreveure que en política a vegades no ve d’un pam, com passa amb el deute que van contraient fins ultrapassar els límits de la lògica. I en un moment donat se’ls dóna per encasellar unes limitacions que fins ara es consideraven bones, amb la despesa milionària que suposen aquests constants canvis. A l’endemà d’entrar en vigor les noves limitacions, en el tram de l’autovia de Castelldefels, els conductors ens trobàvem en trams on la limitació era 100, en un altre a 120 i quasi sense temps per reduir, per un tros ens calia circular a 80. Aquests canvis produeixen confusió, perquè arriba el moment que no saps ben bé a quant has d’anar. Crec que hem perdut el límit de la lògica en tots els aspectes. No es troba el límit des d’on anar rebaixant la tensió imperant i no embarrancar-se en detalls que no fan altra cosa que fer ballar el cap i gastar diners sense límit.
En canvi hem llegit, amb satisfacció, que els qui administren l’ajuntament començaran a pagar el deutes que no sobrepassin els cinc-cents euros. Vet aquí un límit que, degut a la magnitud de les xifres que es belluguen del deute contret, queda curt. Lluny de satisfer a tots aquells als qui la casa de la vila els hi deu diners i que passen per moments difícils, en certa mesura degut a la irresponsabilitat que es deriva de manar coses i desprès no pagar-les en un temps prudencial. Dic que m’ha encuriosit aquest límit, el d’una xifra tan exacta, i al mateix temps m’he lliurat a fer cavil•lacions de què pot passar davant un deute que ascendeixi a 510 €. Aquesta diferència pot ser clau per a que el cobrament es demori. Quedaran a les portes per poc, també és mala sort. Continua el dubte per saber, nosaltres i tots aquells que les seves factures sobrepassin aquesta frontera, quan temps més d’espera equivaldrà aquesta diferència i ja no parlo de quantitats superiors.
I totes aquestes intimitats s’acaben explicant, publicant, perquè s’arriba a furgar en el límit de la paciència. I em recordo d’aquesta limitació per l’expressió que molt sovint emprava el professor Joan Mirabent Castiel, quan davant una constant insurrecció enraonadora, el mestre cridava: “nois, la paciència té un límit”. Té un mèrit saber on es troba el límit de les situacions i, més encara, trampejar, ballar a la corda fluixa, fins a saber on aquesta es pot trencar. Avui és fàcil posar limitacions, tothom si veu en cor. Límits de velocitat, límit per beure. Límit de temps per poder pagar, sense recàrrec, impostos i altres prebendes de l’administració. Límit de temps per poder estacionar. Límit en l’import de les factures per poder cobrar, valgui la redundància, de manera ràpida. Límit per poder accedir a uns estudis universitaris. Límits per poder cobrar la jubilació. Límit per poder fer una reclamació. Límit de temps per poder presentar la declaració de renda. Límit...
Quan érem joves, d’això fa temps, a casa ens imposaven els límits per poder arribar sense que l’harmonia es ressentís: “a les nou aquí per sopar”. Arribar més tard, sense una excusa convincent, comportava reprimenda . A partir d’aquí es limitava l’hora de tornar per la nit, potser els minyons teníem més màniga ample que les mosses, si més no existia un límit que tots procuràvem complir. De manera que quan arribaves a casa, per poc soroll que es fes, et rebien amb aquella tosseta de circumstàncies que venia a dir: “ep! Que sabem quan has tornat”. Curiosament aquesta serà de les poques limitacions que s’han desbaratat, perquè avui dia el jovent surt de casa pràcticament quan és hora de tornar i torna a l’endemà, quan ja és de dia i els de casa s’aixequen de dormir. El límit del temps, en aquesta circumstància concreta, és molt flexible, preval una certa permissibilitat generalitzada. Arribar a tres quarts de quinze s’ha convertit en una normalitat que fins i tot ha acostumat als pares que es mostraven més patidors, davant la tardança en el retorn dels fills.
El fet és que la vida està plena de limitacions. La pròpia les té, els més concloents i que poden afectar la salut, són els límits analítics. També en ells hi trobem uns paràmetres establerts, sobrepassar els límits comporta un factor de risc que les persones doctes en l’especialitat s’afanyen en intentar reduir a base de pastilles i prohibicions en el menjar, que és el més fumut quan hom té gana i no pot menjar el que vol. Ho deien els nostres avis: “tants anys guarden una pometa per la set, i ara que la tenim no tinc set”. Vorejar els límits comporta perills. El que desconeixem, però, és quan arribem al límit de veritat. El límit entre la vida i la mort.
Abans de fer figa en el límit que cadascú portem assignat, si tenim una factura inferior a cinc-cents euros per cobrar, afanyem-nos que no es perdi tot. Tot desitjant que s’ampliïn els límits de tot plegat, perquè serà un lloable senyal de responsabilitat, eficiència i alleugeriment de molts maldecaps.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 8 de juliol del 2011 )

ENTRE FLORS I FESTES

2011-07-24T12:01:00.001+02:00

El darrer cap de setmana s’ha vist desbordat davant la coincidència de festes i tradicions que han omplert totes les hores. I si no s’hagués passat la festa del Corpus del dijous al diumenge, la revetlla hagués flairat a flor, aquest olor peculiar que es repeteix a cada Corpus. D’aquesta manera la cosa ha anat més repartida i cap esdeveniment s’ha solapat. La festivitat de Sant Joan, com sempre, ha vingut precedida per un contingut sorollós de trons i resplendors.
Encara recordo quan prevalien les fogueres, la mainada, bastants dies abans, anaven per les cases demanant si els podien donar algun moble vell per poder aconseguir fer pila. Sabedors d’aquest costum, quan s’apropaven les dates, la gent del poble aprofitava per desfer-se d’andròmines i amb l’avantatge afegida que els hi passaven a recollir a domicili. Una de les coses boniques i naturals, és el resplendor de les flames, l’aureola que es forma al seu entorn i l’espurnejar enjogassat de les guspires que es perden al fer-se fonedisses. Queden, actualment, pocs descampats on poder aixecar els bastions d’una foguera, una estiba immensa de fustes de variades formes, una estructura simple, si més no important en la tradició. Quan a mitjanit el foc començava a fer-se pas per entre la base i ben aviat les flames aconseguien arribar fins al punt més enlairat. Aquella llum, l’escalfor, el tremolor de les flames, aconseguia un clímax d’autèntica complicitat i, amb l’escalfor, les galtes s’enrogien, mentre la intensitat del foc, poc a poc, s’anava afeblint, ja no mostrava aquella foguerada que es perdia per la foscor del cel. Quantes mirades, quants desitjos, quanta admiració s’amanyagava en aquells llances rogenques, on predominava un groc salvatge, el del foc en el seu etat més pur, únic.
Les fogueres de Sant Joan han cremat per arreu i el seu resplendor es feia present per entre les insinuades formes de les muntanyes. Poc a poc s’anava fent el silenci i el foc, abatut, jeia a ras de terra, incapaç de remuntar ni una sola flama, quedava, això sí, el rostoll de les brases que restaven enrogides quasi bé fins a la llum de l’alba. Els descampats anaven quedant buits i les cendres fumejaven sense treva. Era l’olor de llenya cremada, el cendrós testimoni d’una nit màgica, molt diferent a totes les altres. En aquest ambient, amb clar protagonisme del foc, s’hi van començar alternar l’encesa de coets i com que no hi havia gaires sobrants per cremar, els trons eren molt espargits, i predominava aquelles tires amb una ungla de pólvora incrustada que quan es rascava activava uns petits espetecs i guspires, sense cap perill, ho anomenàvem “martiníques”. També feia el seu efecte l’anomenada pedra foguera que al contacte amb el terra feia un esclat. Sense oblidar-nos de les bengales que oferien una diminuta cascada de color. Amb tot, la foguera continuava sent la protagonista. L’expansió de l’urbanisme va contribuir a omplir els descampats de ciment, de cases i un foc nou escalfava, controlat, els fogons, les llars de foc i altres invents que requereixen de la flama blavosa. Vet aquí que quasi es pot dir que les fogueres han estat substituïdes pels coets. Avui, aquests són encesos amb gran proliferació de colorit i, sobretot, de tro.
I quan es pot dir que feia poc que s’havien deixat d’escoltar els trons dels coets, a l’Hospital les moreres ombrejaven el seu jardí i un airet fi, agradable, anava i venia, sense fer soroll, per no desbaratar aquella pau, mentre els dansaires repuntejaven amb aquest saltironet que no deixa tocar de peus a terra, però sense perdre contacte amb ell, amb aquesta elegància que li saben conferir mentre ballen quasi bé de puntetes com no volent trepitjar un terra nostrat, un terra que ha aixecat passions, deliris. Tot mesurat per un ritme compassat pel so de la cobla. I allà a la porxada de l’edifici nou, cobejant la tradició, les senyores de la casa tenien cura de la venda de les alfàbregues, com tants anys he vist durant la sortida d’ofici, ja bé quan aquest tenia lloc a la capella de la casa i ara que es fa en l’església de sant Joan. L’alfàbrega conserva el seu olor peculiar i també la seva fragilitat, una combinació d’elements que es pot dir que fa Sant Joan. Una planta que marcava el començament de l’estiu i en moltes llars sitgetanes li sabien trobar el lloc adequat per a que no es pansís d’immediat i el seu flaire arribés a embafar als mosquits que preferien canviar d’ambient.
Quan la festivitat de Sant Joan es va apropant en el calendari, la flor que porta el seu nom, flaireja ufanosa. És de les poques flors que no es panseixen mai, d’aquí que també se les conegui per les sempre vives. I que es fa notar, en les catifes que en porten, pel seu color groc i pel seu aroma particular. Els clavells també tenen el seu protagonisme, damunt les catifes i els que s’arrenglen en l’exposició. Igualment els geranis que adornen les baranes dels balcons.
I aquest diumenge, formaran part de la festa de Campdàsens les herbes remeieres, com a complement que acompanya a la preceptiva poesia que es llegeix a la portalada de Can Lluçà, des d’on es domina terres i vinyes que han estat propietat de la Pilar Casas i Robert, una de les primeres bibliotecàries de la Vila, de grat record ara que es compleix el 75 aniversari de la nostra biblioteca. Com també ho han estat la Sra. Lolita Mirabent, la qual tenia per costum disposar un gerro amb flors en la base de la finestra que dóna al pati del brollador. I la Maria Saborit que havia guarnit amb geranis les baranes de la façana de la casa del carrer Àngel Vidal. Fins a la Núria Amigó a qui li ha tocat organitzar les celebracions d’aquest 75 aniversari i ser una eficient col•laboradora del conjunt de l’altar del Cap de la Vila. Un cop la feina va estar enllestida, la Núria es va posar sota l’ombrel•la per salvaguardar-se del sol i amb silenci que, junt amb la taula i aquells peculiars sillonets, és un altre dels emblemes més preuats de la casa, va guaitar a l’entorn per a que res pogués desbaratar l’obra feta.
Totes les bibliotecàries han tingut al seu costat gent de Sitges, que han estudiat per saber ordenar els llibres i poder donar raó, entre altres, on es troben, qui són els autors, etc. Fins i tot algun d’ells, al passar per les aules de la universitat, ha coincidit amb en Rafael Anglès i Guerri, professor arxiver, papironem, oriünd de Vall de Roures i instal•lat a la Vila des de feia molts anys, fins que ens va deixar , no fa gaire, de manera sobtada.
Al juny i principis de juliol, floreixen i s’escampen les nostres flors més emblemàtiques i al seu costat reneixen les festes que són vives des de que es fa de nit fins que es fa de dia. Perquè quan es faci el silenci a les Cases Noves, nous remors de festa s’escoltaran a dalt de la muntanya, al llogaret de Campdàsens. Una flor no fa estiu, però tantes juntes, contribueix a engalanar el nom de Sitges i a donar relleu a aquestes festes de començament d’estiu.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de juliol del 2011 )

ELS RACONS DE LA VIDA

2011-07-24T11:57:00.001+02:00

Que n’és d’important poder disposar d’un raconet entre aquesta immensitat del món. Perquè, en certa manera, la vida de les persones, guarda relació amb els racons. Tot sovint quan hem visitat una llar familiar, els amfitrions ens han comentat: “Aquell racó és el del gos”. “I aquell altre és el de l’avi”. Venint a dir que és ell el qui té l’exclusivitat del lloc, allà on s’asseu en la butaca que hi té disposada, envoltat de tots els ingredients que, en determinades edats, faciliten el bon funcionament: la rapissa amb una ben nodrida filera de medicaments. El bastó repenjat al braç de la butaca, la manta amb la qual tapar-se les cames, les ulleres per a veure-hi de prop, damunt la tauleta. Junt amb un got d’aigua, dintre el qual, arribada l’hora d’anar a dormir, la dentadura postissa es passa en remull les hores de més penombres. És un racó ben aprofitat, on l’experiència sobresurt per entre aquests imprescindibles detalls que es van fent necessaris a mesura que els anys es tiren a sobre i t’ho afeixuguen tot i on, poc a poc, et van canviant les peces originals per postisses.
Antigament, quan les cuines no eren tan sofisticades, em refereixo que no disposaven dels armaris suficients com per poder desar tot allò que no cal tenir a la vista , el racó menys visible, més dissimulat, era aprofitat per disposar-hi l’escombra, la galleda per fregar, el picamatalassos, l’esteranyinador, entre altres eines del bregar per amor a l’art.
Racons i raconets que conformen el panorama de l’universalitat, reduïda, quan s’escau, a la més absoluta intimitat. Quan nosaltres sortim al carrer, tenim a prop un racó que és conegut arreu, retratat, pintat i enaltit per la seva privilegiada situació, em refereixo al Racó de la Calma. Un dels racons que dóna crèdit a la denominació. De jovenalla qualsevol raconet, fins i tot el més simple, ens servia per plegar-hi els braços en l’escaire, repenjar-hi el front i, tancant els ulls, comptar fins a la xifra acordada, mentre jugàvem a cuit i amagar. I és que sempre els racons han cobejat els millors instants de la volada d’un temps i de l’aterratge de noves il•lusions.
Un altre personatge, del panorama popular sitgetà, el conegut “Matipé”, amb el seu peculiar llenguatge, quan s’esqueia l’ocasió, no deixava de pregonar: “Allà a les Costes de Garraf, en un racó de món, me foté un arròs que fins i tot el fum era bo”. El mateix situava l’estratègia de la “fartarola”, en un racó del món, el qual davant la grandiositat d’aquest univers, era tan insignificant que calia un bon arròs per donar fe que no hi ha cap raconet menyspreable. I més si es troba situat en el nostre Massís. Donàvem fe d’això l’altre diumenge, quan allà, en el racó de la Trinitat, un esquitx de blanc de calç, destacava entre la verdor. Mentre tothom buscava un raconet on parar taula.
Fa un parell de setmanes, l’amic Samuel Barrachina , en aquestes mateixes pàgines, revivia el record d’un dels racons del nostre Hospital, un raconet que havia cuidat i gaudit junt amb la companyia de la seva esposa. A l’estiu, a l’ombra de la figuera, i a l’hivern a redós de l’escalf que produeix el sol mentre escampa la seva gran capa daurada. El raconet de l’amic em recorda els racons que hi han en les vinyes, al costat de la caseta, on hi sobresurt el safareig per preparar el sulfat i, en aquest mateix raconet, el terra acostuma a estar cobert de cendres blanquinoses amb tornassol grisós. Ell també tenia una vinya, amb una caseta on, amb lletres de ferro forjat s’hi llegia: “ Vinya d’en Sam”. I també, com no podia ésser d’altra manera, hi havia cendres espargides pel terra del raconet, entre la caseta i el marge, delatadores de les costelletes i les arengades que s’havien cuit entre el rostoll de les brases. I un cop les arengades mostraven aquell color de plata ennegrida, unes llesques de pa sucades amb tomàquet les acollia, mentre la vista sobresortia del racó i albirava la verdor pampalluguejant dels pàmpols, fins a perdre’s en la ratlla blava, difuminada, de l’horitzó.
En el record d’en Sam li afloren aquests detalls, els d’un temps passats entre el racó de la vinya i a casa seva, mentre pouava l’aigua fresca de la cisterna que té disposada en un raconet de la terrassa . I ara reviu records d’aquest racó que han restaurat, venint a demostrar que en són d’importants els racons en la vida de les persones. Però els de l’Hospital tenen un encant i un significat molt especial. A mi particularment m’agrada aquest raconet, ombrejat per les fulles de les moreres, que es troba just a l’entrada principal de la capella. Allà on la mateixa ombra custodia les mirades perdudes, de complicitat, dels seus estadants. De la feligresia que hi acudeix per anar a escoltar missa, o per pregar. És el que dèiem, hi ha raconets a la vida que no cal fer-los més grans, són així perquè a voltes necessitem poder abrasar, dominar, el que tenim a prop. Hem caminat per entre les immensitats d’un món, més o menys llunyà, i arribats a una certa edat, ens plau més l’harmonia conjuntada que ofereix un bon racó. Un racó del món on poder dipositar els records, com qui guarda les petiteses d’un gran tresor i deix fora les pompositats i excentricitats que ja no ens calen per viure.
Un altre racó important, aquest semiobert al jardí, és el que es forma en l’atri d’entrada, al capdamunt de les escales per on s’accedeix a l’edifici principal. On la gent de Sitges s’ha arrecerat en una altra data molt tradicional, durant la tarda del dilluns de Pasqua, quan les colles de caramelles van a obsequiar als estadants de la casa amb les seves cantades. Curiosament com si el públic tingués el lloc reservat, d’un any per l’altre, ocupen la mateixa posició. Respectant el lloc que ocupava la comunitat religiosa i el pilar on s’arrecerava en Pepet Corella, amb el seu inseparable davantal. Si observem les fotografies de l’època, veurem com poden variar els cantaires, però no la presència d’ell. Fins al punt que, vista l’imatge tan repetitiva, haguéssim pogut arribar a la conclusió que les Caramelles les formaven en Pepet i un nombre indeterminat de cantaires.
Pel racons de l’Hospital i els del Poble Sec, en aquesta diada, la festivitat de sant Joan, s’hi rebolquen neguits de festa i vivències de revetlles celebrades de manera molt íntima, simples, si més no viscudes amb la intensitat que s’impregnen en el record, fins a quedar guardades en un raconet del cor, que és un racó especial, el més sensible, i el més proper de tots els racons. Com aquells que el diumenge, festivitat del Corpus, es cobriran de flors per donar relleu a una tradició, junt amb la de posar flors als balcons, molt bonica i celebrada.
Vet aquí que la bellesa dels racons ens acompanyarà fins a l’altra vellesa , la que comença amb v baixa, quan cal buscar un raconet per no fer nosa en els racons de casa. Que és, també, quan cal haver atresorat un bon raconet per poder fer front a les despeses que cal satisfer per poder hostatjar-se en els racons, més o menys acollidors, de qualsevol hospital o residència.
Renoi! Quins racons.
J.Y.M.

( article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de jumy del 2011 )

L'ESCALA DE VALORS

2011-07-24T11:49:00.003+02:00

Òbviament per pujar a l’ermita de la Trinitat no ens cal, en cap moment, servir-nos d’una escala. Existeixen camins des d’on s’hi accedeix no, sense abans, haver de vèncer la dificultat dels desnivells que, al ser pronunciats, ofereixen una certa duresa. La gent de Sitges ha mantingut la tradició de pujar caminant a la Trinitat, sobretot el dia del seu aplec. I molts prefereixen accedir-hi quan el sol neix, en el sentit metafòric de l’expressió, adreçar-se a un dels camins per tal de què, envoltats d’una hipotètica fresqueta anar deslligant el camí d’aquestes pujades que provoquen cansament i deslliuren suor. D’aquí que l’ascensió sigui millor fer-la a hora ben matinera i arribats al cim, a redós de la capella o en el bell mig de la placeta, saludar a les amistats amb les quals ens retrobem en aquell punt, allunyats del rovell de l’ou del poble. És un moment molt significatiu dins de l’àmbit local i particular. On aquesta coincidència es referma cada any en el compliment de la tradició.
Les persones ens regim en una escala de valors, molts d’ells inculcats, altres assolits pels mèrits propis i també en trobem que ocupen els graons de l’escala gràcies a la predisposició d’atendre els detalls més entranyables de la nostra convivència. Són els valors aconseguits gràcies a l’estima, el compliment d’uns aspectes que formen part del respecte amb l’entorn i amb les persones que el conformen.
Estimar les nostres tradicions, participar-hi, viure, per exemple, la festa de la Trinitat amb tota plenitud, ens permet cobejar un valor dels més tradicionals, si més no, també, dels entranyables que fa que el valor es situï en un nivell privilegiat de l’escala.
Uns valors que es complementen amb els aconseguits gràcies a les recomanacions familiars: “Sobretot siguis bona persona”. “Sobretot, estudia, aprèn”. “Sobretot que mai puguin parlar malament de tu”. Sobretot... A base de “sobretots” hem aconseguit caminar per entre els valors més essencials, i a aquests s’hi afegiran els aconseguits per mèrits propis o els que et poden venir de forma fortuïta.
Avui pujar a la Trinitat forma part d’un valor magnificat per la tradició, vist d’aquesta manera és un valor puntual. Però quan aquest entusiasme, aquesta predisposició arrela de manera prolongada, fins a fer possible pujar graons i situar-se en un lloc preferent en aquesta escala particular dels valors, encara té més significat el “sobretot” que apuntava: Sobretot estima les teves coses i aquelles que són compartides per la comunitat amb la qual convius. Sobretot respecta i enalteix les coses que afecten al teu poble, l’entorn, els costums, les tradicions. Sobretot ajuda, dintre les teves possibilitats i la teva aportació, a magnificar detalls d’una convivència que ha d’esdevenir exemplar i fructífera. Sobretot no defallim.
De vegades la nostra participació i el nostre entusiasme ajuda a aguantar l’escala dels valors, que gent coneguda i estimada, amb la seva abnegada tasca, contribueixen a que el reflex de la seva obra enforteixi el nostre graó particular. L’ermita de la Trinitat, a més dels seus valors per naturalesa, s’ha envoltat de sitgetans i sitgetanes que en tot moment han vetllat per mantenir les seves essències en el seu punt més alt. Ermitans, antics administradors, els actuals. Aquests que des de fa molts anys, han posat els seus valors al servei d’una causa tan enlairada, com llunyana i gràcies al seu estímul a la seva feina dormida entre les beceroles de la modèstia, han aconseguit despertar, si no ben bé passions, sí una profunda admiració per la seva tasca i per poder apropar-nos a un turonet enlairat del Massís, on la panoràmica que s’hi albira és de les més boniques. Però sobretot, sobretot, perquè una blancor enlluernadora embolcalla un espai de recolliment, presidit per la imatge de la Santíssima Trinitat. En uns moment on els valors de la fe semblen que es vegin sacsejats per uns corrents de laïcisme que no afavoreixen el principis que també ens havien inculcat a casa: “Sobretot ves a missa”. “Sobretot resa”.
Avui la Rosó Carbonell encarna els valors de la senzillesa posats a l’abast d’una causa tan nostrada com és l’ermita de la Trinitat. Amb silenci, sense fer estufera d’una tasca que desenvolupa amb l’eficàcia d’una dona acostumada a bregar. L’amor d’una sitgetana per les coses de casa seva que la fa incansable, persistent. També compta amb l’ajut d’un grup de sitgetanes que cada quart diumenge de mes s’apropen fins a l’ermita per endreçar i deixar en perfecte etat de conservació l’ermita i el seu entorn.
Des de fa un temps el graó s’ha reforçat amb la presència dels Amics de la Trinitat, un altre grup, aquesta vegada de sitgetans, els quals ajuden en les feines més feixugues. Les col•laboracions, tant dels homes com de les dones alleugereixen la càrrega de la Rosó, que és l’ànima visible, l’enllaç, amb permís del Sr. rector, entre la Santíssima Trinitat i el poble.
Però entre tots els valors, diguem-ne, de més solera, els més ponderats, n’existeixen uns altres de més simples però que es complementen i de la munió de tots ells s’assoleix un valor cabdal amb el qual falcar l’escala.
És quan, per exemple, la Rosó amatent dels més mínims detalls, aporta una recomanació: “Sobretot que no falti el canti d’aigua fresca pels músics”. O quan en Jordi Ferret, al qual un dia em vaig prendre la llibertat d’anomenar-lo, no sense abans haver sospesat els seus mèrits, el xef de la Trinitat, vetlla per l’arròs. I aferrat a aquest neguit, crida a les dones que comanden la responsabilitat de la cuina: “Sobretot que no es cremi el sofregit”. Però si no hi hagués qui deixes testimoni fotogràfic d’una festa, es perdria l’oportunitat de poder seguir les seves evolucions. En Pere Cosialls, també donant proves més que suficients del seu neguit de reporter, en el seu dia, davant la seva trajectòria fotogràfica, el vaig declarar, sense encomanar-me ni a Déu ni a sa mare, fotògraf oficial de la Trinitat. Per motius que no venen al cas, en Pere ha delegat la seva comesa a la seva muller, la Montse, a la qual quan se’n va de casa no s’oblida de fer-li la recomanació: “Sobretot retrata a la Cobla”. Un detall que els músics agraïm i dintre els valors particulars dels qui integrem la formació sitgetana, fem un raconet per atresorar les fotografies que ens ha fet en Pere, testimoni valuós pel nostre arxiu, on podem constatar que els anys no passen en va.
L’escala de valors també la configuren aquests detalls simples, si més no amanyagats entre l’entusiasme de tot un poble que sap magnificar les petiteses fins a col•locar-les en el lloc que pertoca. Sobretot que no perdem mai aquest entusiasme per les coses de casa, per les seves tradicions, elles formen part de l’escala de valors del sitgetanisme, i també, de retruc, reforcen els nostres.
Sobretot tinguem-ne bona cura.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juny del 2011 )

SIURANA

2011-07-24T11:41:00.003+02:00

Aquest país guarda raconets d’una bellesa impressionant. On la seva contemplació resulta com un bàlsam per l’esperit i és quan hom s’adona que no cal marxar gaire lluny per poder gaudir de les meravelles que la natura ens reserva. Cada indret té les seves característiques particulars que el fan únic, sensacional,segons sigui la situació.
Sortint o entrant, segons per on es vingui, de la comarca del Priorat. Enlairat, entre les Serres del Montsant i les muntanyes de Prades, dominant una panoràmica sensacional, trobem el llogaret de Siurana. Ve a ésser com si una mà d’àngel, des del cel estant, hagués posat, amb tota delicadesa, damunt el cingles pedregosos d’aquest punt enlairat i esventat, la distribució ordenada d’unes casetes fetes amb una pedra de formes senzilles, com de pessebre, si més no oferint un caire entre humil i senyorial. Aquesta última definició es pot entendre perquè la noblesa de la pedra contribueix a atorgar-li aquest toc de distinció amb les quals les fa del tot diferents, més elegants.
Siurana pertany al municipi de Cornudella de Montsant, d’aquesta població destaca el celler cooperatiu que és d’estil modernista, construït el 1919 , segons projecte de l’arquitecte Cèsar Martinell , el qual es pot dir que es va especialitzar en el disseny de gran quantitats de cellers que són la joia de les moltes cooperatives que es troben disperses per arreu de la nostra geografia.
A les beutats de Siurana cal afegir-hi les agradables sensacions que produeix arribar-hi a peu, agafant la variant del GR171, camí de llarg recorregut que va des del Santuari de la Mare de Déu del Miracle, en el Solsonès, fins al Caro. També es pot fer el trajecte a l’inrevés com és el cas. Sortint de la Vila vermella de Prades, definició que li ve donada per la vermellor que es fa visible en les pedres i en la terra. Al costat de la seva singular font esfèrica, en el terra s’hi llegeix: Vila vermella de Prades/ no planyo la vista ni els pins. / Tens les aigües regalades / pendents tots els camins.
El recorregut transcórrer entre pins, en un traçat planer i distret, el qual caminat amb la companyia d’una complaent primavera, el camí sembla esquitxat d’un colorit estrambòtic, una barreja d’olors i flaires, de refilets d’ocells enjogassats, el conjunt fa que el sender es converteixi en un regal exquisit pels qui de la contemplació en fem un art, on no cal aportar altra cosa que obrir bé els ulls, afinar l’olfacte i abandonar-se, deixar que les cames tresquin, tot admirant cada racó, cada pomell de flors silvestres que s’apinyen unes amb altres, com per no voler perdre la composició harmònica que les fa atractives. Tot emmarcat amb un paspartú de color verd intens, el dels camps de blat, dels pins i dels ametllers que amaguen les ja carnoses pells, d’un ver més pàl•lid , dels ametllons.
El camí va a parar a la carretera que puja amb ziga-zaga, fins arribar a la recta final. Carregats amb les motxilles som a l’entrada del poble. Siurana té permanentment les portes obertes, per on el vent entra i surt, sense trucar, n’és l’amo i senyor, a vegades fent notar el seu xiulet, penetrant, maliciós. Però a aquesta hora llueix un sol net i brillant, en mig d’un cel blau tacat per una revoltosa nuvolada blanca que li confereix els ingredients més selectes, diria quasi perfecte, per a una postal de col•lecció. Al costat de l’església romànica de Santa Maria, el barranc que cau en picat fins a engolir-se per les aigües de l’embasament: Damunt la roca encara hi resta impregnada la forma de la ferradura del cavall, en el indret conegut pel Salt de la Mora, on segons la llegenda, la reina mora que habitava aquests dominis, quan encerclada per les tropes cristianes, va preferir saltar amb el seu cavall el gran precipici , abans de lliurar-se. El cavall, sorprès per l’altura, va intentar frenar, ho va fer amb tant ímpetu que deixà la marca de la ferradura en la roca. El sistema de frenada li va fallar i es van precipitar al buit. Les llegendes tenen la particularitat de fer-nos imaginar situacions associades amb l’historia, però d’una manera molt peculiar i amena, on la imaginació pot jugar a tota mena d’interpretacions.
Deixem Siurana, aposentem les motxilles en el maleter de l’autocar i en un no res hem deixat la comarca del Priorat. Terra de bon vi i de pobles amb encant que encara conserven les reminiscències del seu passat, com les ruïnes de la Cartoixa d’Escaladei, on del prior en va derivar aquesta denominació, la del Priorat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juny del 2011 )

COMENÇA LA MOGUDA

2011-07-24T11:31:00.003+02:00

Durant l’últim dia del mes de maig, la meteorologia l’ha volgut acomiadar amb pluja. I aquesta aigua, caiguda de manera generosa, ha refrescat l’ambient, cosa que convenia desprès d’uns dies sufocants, més propis de l’estiu.
Per tant el juny comença amb una climatologia suau, cosa que s’agraeix i diuen que la fredor ambiental es sobreposarà per a recordar-nos que encara estem immersos en la primavera. I aquest inici tan peculiar és l’avantsala de les vigílies de molts esdeveniments. El més rellevant, la composició del nou ajuntament que tindrà lloc la propera setmana. A hores d’ara, quan escric, començament de setmana, ningú s’aventura a avançar pronòstics, tot són suposicions. He notat en aquestes eleccions municipals, com un desinterès en quant a voler saber. Recordo que es palpava en l’ambient com a molt més interès per voler saber de les aliances entre les diferents opcions. Aquesta mena de desgana ambiental, pot ser atribuïble al desinterès que els ciutadans, cada vegada més, sentim per la política i els polítics. Fins i tot quan aquets ens són tan propers.
En general estem desencantats i massa desenganyats per tantes promeses que desprès no es compleixen o han estat massa costoses per les nostres possibilitats, deixant al país i als pobles a un pas de la fallida. Són moments molt difícils i cal molta preparació i sentit de la responsabilitat per poder tirar endavant. No cal dubtar de la capacitat dels primers caps de llista, als quals els hi recau el deure de treballar per aconseguir-ho. Proba de la nostra convicció és que hem anat a exercir el nostre deure i amb ell hem optat per posar la confiança en la formació que hem triat. Als convilatans i convilatanes que siguin escollits per governar o estar a l’oposició a mi em mereixen tots els respectes i admiració, sobretot per la valentia que demostren, al posar-se al capdavant d’un marró que ningú voldria per a casa seva. És admirable, doncs, que el sentit de servei es sobreposi al de la comoditat, al de: “ja s’ho faran...”. He pensat, moltes vegades, en aquestes conclusions, si tothom penses igual no hi hauria gent disposada a treballar, en aquest cas, en benefici del poble. I una mica en el personal, desenganyem-nos, ningú fa res per res, un sou d’alcalde o de regidor no és gens menyspreable. Tot i que sempre hi ha, no és el cas, qui ho fa una mica per amor a l’art. En aquests moments no sabria dir-lis si governar un ajuntament és un art. Però una mica artista s’ha d’ésser, per tal que amb bones paraules saber donar la volta a situacions compromeses . O més que artista, malabarista. Cosins germans.
Fins ara, durant tota aquesta setmana, el futbol ha dominat la jugada, han sobresortit els colors, s’ha magnificat l’escut, els jugadors i el club han refermat el seu prestigi. Durant aquestes celebracions, en moltes baranes dels balcons, compartint la florida dels cossis i la sensibilitat de les mestresses de la casa que són les qui acostumen a tenir-ne cura, ha presidit la bandera blau grana. M’ha agradat molt el detall que hem pogut admirar en el Cap de la Vila, a pocs metre un de l’altre, on als balcons respectius hi havia penjat un escampall de camisetes de totes les competicions, pantalons a joc, bufandes... com si s’hagués acabat de fer la bugada. Veient-ho en aquesta disposició, és pot interpretar de moltes maneres, a mi la que més m’escau és que s’han suat molt totes aquestes peces, en les competicions que han participat. Ara és el moment de rentar-les, abans de desar-les a l’armari a l’espera que comenci de nou la temporada, engrescats per l’immensa satisfacció que produeix tants bons resultats
L’afició de la Vila, per descomptat, i tots en general, vulguis o no, aquesta demostració d’entusiasme és fa encomanadís i, sense un apassionament desmesurat, ens hem deixat portar per l’eufòria viscuda. Aquí, com en tantes altres poblacions, l’afició s’ha arrecerat en la Penya Barcelonista de Sitges. Una entitat que va iniciar el seu estatge social a la bodega Bon Estar, més popularment coneguda per a can Pela, a les acaballes del carrer Parellades . La família Suñé - Torralbas va donar aixopluc a aquella representació social capitanejada per en Lluís Curtiada que va ser el primer president i que va comptar amb la visita del Sr. Agustí Montal , president que va ser del F. C. Barcelona. D’aquell primer estatge, la penya ha canviat de local social i en tots el llocs on s’ha assentat, en diades com la del passat dissabte, socis i simpatitzants, han celebrat les victòries en un intimitat, si ho comparem amb la grandiositat del camp, que s’ha desbordat, mostrant i fent partícips a tot el poble en general. Va ser una nit llarga, d’aquells en les quals hom se’n va a dormir satisfet.
I acabarem aquesta setmana amb un bonic i original espectacle, a mena de celebració, que tindrà lloc a la Societat el Retiro, amb motiu de commemorar els 140 anys d’existència. Recordo que quan va complir els 100, entre altres esdeveniments, va tenir lloc l’actuació de l’Orfeó Català . El Retiro té una llarga trajectòria, amb moments de glòria i altres on han predominat les penúries. Quasi bé mai l’economia ha estat folgada , és el que passa: moltes despeses i pocs ingressos. Ni abans ni ara les quotes dels socis representaven un alleugeriment, ben cert que ajudaven però sempre en falten. Crec que els millors anys van coincidir amb la irrupció del turisme que omplia el jardí d’un turisme que gastava. Sense passar per alt quan es jugaven a les cartetes d’amagatotis, el joc també facilitava uns ingressos que de segur anaven molt bé. El Retiro, per poder trampejar la situació, ha anat experimentant transformacions. Amb una d’elles es va perdre l’encant d’aquell jardí, on les nits d’estiu, acompanyades pel remor de l’aigua del sortidor, per la llum feble, per aquelles pastilles de vidre de la pista sota les quals s’encenia una bombeta que produïa un gran efecte . Tot encerclat per aquelles ben aconseguides arcades.
Cent quaranta anys de vida retirista, és molt temps com per passar full i deixar-ho en un simple record. La gent de la casa ha volgut explicar aquesta trajectòria posant en escena una obra divertida, amena i alhora seriosa. On hi participen uns protagonistes prou representatius com per al mateix temps retre homenatge a tota la gent de la casa que es va implicar en totes les activitats que es programaven. Directius, empleats, músics i socis en general. Com tan representatiu era aquell finestral, on cada tarda compartien tertúlia els retiristes més veterans. Una finestra oberta a tants neguits, a tantes implicacions, al pas del temps que va anar imprimint petjada, fins acabar deixant testimoni d’una profunda estima per les coses de la casa.
Tot es portarà a terme dintre d’un mes de juny que promet ésser mogut. Més plàcid des del cim de la Trinitat. Revoltós durant les revetlles i flairós quan despuntin els clavells de l’exposició. Per acabar florit i perfumat amb les catifes del dia de Corpus.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2011 )

LA DANSA MÉS BELLA

2011-07-24T11:15:00.001+02:00

No voldria entrar en la pedanteria d’incidir, una vegada més, amb les paraules del poeta que diuen així: “ la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Perquè una cosa és la bellesa en el més pur ambient i estil que li atorga aquesta beutat i distinció i altra és el complex món que l’envolta.
He viscut els darrers temps en què la nostra dansa patia unes limitacions de desenvolupament. Perquè en certa manera estava prohibit exhibir- la en qualsevol lloc de la nostra Geografia. El lector notarà que apunto no una rotunditat, sinó unes limitacions concretes. Aquestes obeeixen al fet que la sardana, la veritat sigui dita, a mesura que van passar els anys, es pot dir que estava limitada a la permissivitat de l’autoritat competent. Aquesta requeia en el govern civil i el departament corresponent, a instàncies dels alcaldes, els quals demanaven l’autorització pertinent per poder celebrar una audició. La cobla no podia començar fins a que els organitzadors no tinguessin el vist i plau. Sabedors que el document podia arribar un cop passat el dia, la mateixa gent demanava que l’anirien a buscar personalment. Aquest detall feia que moltes vegades s’acostava l’hora i el permís encara no havia arribat. Recordo a la Plaça de l’Ajuntament de Vilanova, els músics esperant, els dansaires neguitosos, fins que apareixia la persona enarborant el paper. El rebombori que es produïa era extraordinari, tot el recinte era un clam. Ja es podia començar, moltes vegades sota l’atenta mirada dels responsables de l’ordre públic que malfiaven d’aquell entusiasme, exigint poder comprovar l’autorització.
Aquests entrebancs, el no poder exterioritzar i practicar, lliurament, aquestes ànsies sardanístiques feia possible que des de el primer compàs la gent entrellaces les seves mans, formant gran quantitat d’anelles que dansaven amb un deliri encomanadís. Aquest ambient durava des del començament fins que s’acabava. Jo que he seguit de prop aquestes etapes puc assegurar que com aquells anys, els de prohibició, entre cometes, no he tornat a veure aquell brogit tan espectacular en una audició normal, potser una altra cosa és quan es tracta d’una festa puntual, un aplec... Però ni de bon tros l’ambient és el mateix d’aquella època, quan en teoria la sardana estava prohibida.
Més endavant vaig ésser testimoni de la valuosa tasca que portaren a terme, en pro de la sardana a casa nostra, gent de bona fe, persones que amb la més noble de les naturalitats, sense creure’s superiors a ningú, de la manera més senzilla i pràctica, ensenyaven a ballar sardanes i quan hi havia audició als jardins del Retiro, patrocinada per la caixa del Penedès, ells mateixos s’encarregaven d’escombrar la pista i fer debutar als seus alumnes. Eren els responsables els amics Joaquim Rosés i Rovira, Lluís Ràfols Sabaté i Manel Franco i Toledo. A en Quimet li agradava col•laborar en l’elecció del repertori, el qual desprès trobaria anotat en la fulla de la Societat d’Autors de la qual n’era el responsable de la nostra demarcació. Grates i populoses ballades les d’aquells anys en el distès ambient d’aquells bonics jardins.
A mesura que han passat els anys, a la meva modesta percepció, l’ambient sardanístic decau. Em refereixo que la mitjana d’edat dels sardanistes acostuma a ser una mica alta i l’alternança no s’aprecia, sinó que acostumen a ser sempre els mateixos que es desplacen d’un lloc a l’altre, seguint el calendari de ballades.
Per altra banda, quan les sardanes, diguem, estaven censurades, les cobles tenien feina i ningú es posava amb els músics. Ah!, una cosa molt important, s’acostumava a cobrar només acabar l’audició. Amb el “Visca” final apareixia el regidor de cultura corresponent, o l’agutzil , amb un sobre, complint l’encàrrec que li havien fet de pagar els músics. Igual que ara quan, amb una mica de sort, els ajuntaments paguen una audició d’un any per l’altre. Pels qui som aficionats aquesta demora, tot i molestar-nos, ho podem suportar perquè no és el nostre mitjà de vida, en canvi representa un greu problema pels qui són professionals i viuen de fer-la ballar.
Entre aquestes han exigit posar les coses en regla. Siguem aficionats o professionals ens hem d’associar. Ni que sigui per acabar fent unes quantes audicions a l’any. Ja no et val anar per lliure, tot ha d’estar reglamentat . Total que els músics aficionats, ara, en plena “llibertat”, tenim més maldecaps que mai per desenvolupar la nostra dèria. Ja no em refereixo als guanys, perquè si comptem els desplaçaments, el temps que ens porta per anar i tornar, l’espera que moltes vegades hem de guardar per començar i les dues hores que aproximadament dura una audició, per guanyar uns 50€”...
Em plau explicar-lis una peripècia a tall d’anècdota. Un ajuntament proper ens té pendents de cobrament dues actuacions. Per a fer la feina no ens van exigir res, un cop acabada, les factures corresponents. Al cap d’un temps llarg ens requereixen que han d’anar acompanyades del corresponent protocol que la nostra societat està exempta d’iva. Al cap d’un altre temps, prèvia reclamació per part nostra, ens responen que no troben una de les factures. Així per dues vegades. Espera i guarda. Fins ara, a un any vista.
Però per poder fer efectiu el pagament ens exigeixen obrir una compte bancari, fins ara s’ingressava en la del nostre tresorer. Sembla cosa fàcil, anem a una caixa d’estalvis disposats a fer els tràmit d’obertura. No va resultar tan senzill, presentació dels estatuts, i altres documents. En un d’ells la junta que s’havia de renovar cada dos anys, feia uns mesos que havia caducat. Continua la mateixa, presentem els documents a la Generalitat, els accepten i paga. Ens tramiten el corresponent resguard, informant-nos que els definitius tardaran dos mesos. L’entitat bancària no accepta el document i diuen que hem d’esperar a tenir el definitiu. Que consti que no anàvem a demanar diners, simplement volem ser clients. Finalment arriba el document, obren la llibreta i ens apressem anar fins al despatx municipal. Sorpresa, la presència de la cartilla amb la numeració no és vàlida, cal un certificat del banc que en doni fe. Ara sí, un any per cobrar i quan donen l’avís tres mesos per a que una entitat bancària es digni a acceptar-nos com a clients. Total estem parlant de 550 €.
Però ara resulta que els volem treure per a repartir entre els músics, i per això han de firmar, de cos present, però vius, el secretari i el president. Aquest per motius de treballar fora del poble, no coincideix amb els horaris d’oficina de l’entitat. Doncs, no hi ha res a fer, o es presenta o no es pot tocar un cèntim. Els tenim tan a prop..., però com si no els tinguéssim. Al final, com a cosa excepcional, podem repartir la jocosa quantitat.
No sé si els antics responsables del Palau de la Música es van trobar amb tantes dificultats, de ser així potser sí que se’ls van guanyar.
I nosaltres quan la sardana estava prohibida gaudíem i no passàvem per aquests trapijos. La dansa és bella però entre uns i altres té la fan avorrir.

J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de sitges, el 27 de maig del 2011 )

ALCALDADES

2011-05-24T00:31:00.002+02:00

Del Sitges dels nostres avis a l’actual, el nostre poble ha desenvolupat unes transformacions que han canviat ostensiblement l’urbanisme i altres aspectes ponderants en la vida i els costums de la gent que ha viscut i viu en aquesta Vila.
L’evolució més destacada es va produir a partir del segle XX, que és quan es fan millores i s’obren nous carrers, s’urbanitzen espais i s’edifiquen noves construccions que, de mica en mica, van reemplaçant les casones de pescadors i de la gent de la pagesia. Sitges s’abraça a tots els corrents de canvi que es van produint al llarg de tot aquest temps, fins arribar als nostres dies. De manera que el passat forma ja part de l’historia local, amb totes les conseqüències. De manera especial amb un creixement esglaonat de la població. Lògic i normal si més no en decrement d’aquell Sitges més íntim, on tothom es coneixia i es convivia entre un ambient familiar. Com diuen els més nostàlgics, això ja ha passat. Veritat és que l’evolució de la vida porta a uns canvis significatius.
Sincerament si avui el poble mantingués els models d’aquell Sitges, ens haguéssim, com s’acostuma a dir, enterrat amb vida. Cap poble s’ha quedat estancat, i aquells que per les circumstàncies que siguin no han prosperat, la gent que els habitava els han abandonat per anar a prosperar en els pobles i les ciutats on la qualitat de vida ha funcionat d’acord amb aquest progrés que ens ha vingut implantat per un cúmul de circumstàncies i que ara deix al descobert les seves vergonyes, davant les continuades acampades per part d’una important representació la gent disconforme i que tenen lloc en les principals ciutats dels país.
Nosaltres, els de la meva generació, hem tingut la sort de viure a cavall de dues èpoques diferents, la de postguerra, però que no varem passar gana com els nostres pares i l’actualitat. Durant tot aquest temps hem estat testimonis de l’evolució de la Vila, tan mateix encara hem estat a temps de conèixer detalls d’aquell Sitges diferent, dels costums de la gent que fins i tot hem conegut el dels veïns que sortien a la fresca. Les rivalitats entre Prado i Retiro. L’arribada de les barques a la platja de la Fragata i com, durant les tardes, les dones dels pescadors sorgien les xarxes . L’arribada del tren elèctric. El nunci quan feia el pregó per les cantonades. Quan a la fleca et pesaven el pa i afegien la torna per acabar de fer el pes reglamentari. Com anar a buscar la llet, acabada d’esmunyir, amb la lletera. Comprar un tros de gel per posar-lo a dintre d’aquelles neveres que feia el Sr. Pujadó. Fins a la implantació de la nevera elèctrica, la rentadora. Veure emblanquinar les parets. Anar a jugar al carrer. Passejar per aquests sense quasi bé trobar cotxes, no perquè estigués prohibit aparcar, sinó perquè pràcticament no n’hi havia. Ens havíem acostumat al pas dels carros. Com tantes altres petiteses que feien poble i maneres de viure comunes i que han canviat davant els nostres nassos.
Hi varem tenir el privilegi d’ésser testimonis de l’arribada de la televisió en blanc i negre. Fins el punt que quan va entrar a les nostres cases va ser un esdeveniment de primer ordre. Semblava un somni fet realitat. Com quan es va poder comprar el primer cotxe. Mentrestant el turisme arribava a Sitges atret per tants encants. A partir d’aquí ens trobàrem amb anys de prosperitat, s’havia perdut aquella intimitat, però hi havia en l’ambient una alegria que es feia encomanadissa. Sense adonar-nos, encaramel•lats per aquells anys de bonança, Sitges ja no seria mai més del nostre domini. No s’interpreti amb aquesta definició un instint egoista, ho escric amb aquests termes per recalcar la pèrdua, progressiva d’una identitat, associada a uns costums propis dels pobles.
Durant tot aquest procés, els canvis urbanístics i transformacions obrades, han estat dirigides des de l’ajuntament, al qual em referia en l’article anterior, i més concretament pel consistori corresponent el qual, sigui dit de pas, era escollit de diferent manera que ara, en deien a dit. Segons dictamen del governador civil de torn. El segle passat els alcaldes prengueren decisions que han contribuït a aquest canvi.
Entre altres, el que al meu modest entendre ha estat el més emblemàtic projecte, va ser la remodelació del passeig Marítim i l’urbanització de Terramar. Es va iniciar el projecte, en el 1920, sota el mandat del Sr. Bonaventura Julià i va inaugurar el 1926 la transformació del primer tram i el 1927 la resta , l’alcalde Pau Berrabeitg . El 1909, sent alcalde el Sr. Francesc Batlle i Gené, s’inaugura l’obertura del carrer Santiago Rusiñol . Durant el 1913 s’instal•la la il•luminació elèctrica sent alcalde el Sr. Pere Carbonell i Mestre. En el 1916 s’inicia la construcció d’una nova estació del ferrocarril, sent alcalde el Sr. Simó Llauradó . Es van succeint millores i alternant alcaldes, fins que el 14 d’abril del 1931 es proclamada la Segona República i escollit alcalde el Sr. Josep Costa, sota el seu mandat, a l’any 1932 s’inaugura la piscina municipal Mª. Teresa Benaprés. Quan esclata la revolta a l’any 1936 era alcalde el Sr. Salvador Olivella i Carreras. Durant aquests anys fatídics es forma un consell municipal presidit pels diferents consellers. El primer alcalde de després de la confrontació fou el Sr. Isidor Cartró Robert, el qual va fer plantar el pinar a tocar la via, passada la casa dels pobres.
No obstant hi ha projectes d’iniciativa particular que contribueixen a canviar la fisonomia del poble. Una d’elles l’obertura del Cau Ferrat, gràcies a la predisposició de Santiago Rusiñol que el va inaugurar el dia de l’onomàstica de l’artista, el 25 de juliol de l’any 1894. Anys més tard, el 1910, Mr. Deering, desprès de comprar les cases que quedaven en aquell entorn i d’haver traslladat l’hospital a l’actual enclavament, fa construir el Palau de Maricel, un altre emblema de la Vila que queda enllestit a l’any 1915 sent alcalde el Sr. Pere Carbonell i Mestre.
Continuar ampliant i anotant obres fetes sota la presidència dels alcaldes de torn, requereix un espai considerable que no disposo en aquesta secció. Però hi ha unes transformacions que canviaren ostensiblement la fisonomia del poble. Una són les tres torres aixecades al Cortijo, també conegut pel Rancho Grande. Un símbol del disbarat urbanístic que sortosament no va prosperar. No em puc imaginar el nostre Passeig, com en altres llocs ha succeït, amb aquestes monstruoses edificacions. Sent batlle el Sr. Josep A. Martínez Sardà, va portar cua el projecte de construir un port esportiu sota l’església que d’haver tirat endavant no podríem gaudir d’aquesta panoràmica. En Vicenç Ibañez Olivella, manà arrancar els plataners de baix a mar i en el seu lloc es va construir un a llenca de poca utilitat. Però el mateix alcalde va aturar que la porqueria de la riera de Vilafranca arribés a la platja . El primer alcalde escollit democràticament, el 1979, va ser el Sr. Jordi Serra i Villalbí. Josep Cots, primer alcalde convergent Pere Junyent les va veure de tots colors. Jordi Baiget arriba a aquests comicis sent l’alcalde amb una altra reforma del Passeig i la remodelació de la platja Sant Sebastià.
Entre tots hem fet possible arribar fins aquí.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de maig del 2011 )

ES LLOGA AJUNTAMENT

2011-05-15T13:57:00.001+02:00

L’ajuntament d’una ciutat o poble a més de ser la màxima institució visible, en quant a l’edifici, no em refereixo a la corporació municipal, s’afegeix, com un element destacat, del paisatge urbà. L’arquitectura variarà segons l’estil imperant durant l’època que es va construir. N’hi ha que semblen tallats pel mateix patró, perquè no presenten gaires elements que els diferenciïn uns d’altres. El detall més comú és que tots acostumen a tenir una portalada gran, tancada amb dues fulles i que quan s’obren, de bat a bat, dóna la sensació d’acolliment, de majestuositat, o d’esdeveniment excepcional. Explica un acudit que un alcalde es va presentar al seu ajuntament amb un cotxe de bona marca i gran luxe, el va encarar a l’entrada amb tota la intenció de voler-lo entrar. El guàrdia de la porta l’advertia que era missió impossible, que no ho aconseguiria. I l’autoritat l’increpava, que com podia ser que no entrés si havia sortit d’allà.
Bromes a part, una altra característica comuna és que tots acostumen a estar ubicats al rovell de l’ou, en l’espai més cèntric, amb una plaça que s’estén al seu davant. En molts llocs, a poca distància, cohabiten la casa de la vila i l’església parroquial. Un plantejament urbanístic, projectat per compartir protagonisme i per no distanciar dues institucions importants, les quals es considerava que havien d’estar el més apropades possible. Aquest apropament, quan visitem un poble, ens permet poder atendre la visualització de la casa gran, i la visita de l’església, malgrat que moltes resten tancades per salvaguardar el patrimoni davant els espolis. En quant aquests ajuntaments de poble, també hi acostuma haver una oficina de turisme que atén als visitants encuriosits per saber el que es pot visitar.
Segons la importància, em refereixo al nombre d’habitants, del qual depèn la susdita categoria de la institució, es permeten la llibertat de tancar, també, les seves portes i obrir-les tan sols en horaris d’atenció al públic. Aquells que les tenen obertes de bat a bat, tots els dies de l’any, ho fan amb la custodia de la guàrdia urbana, la qual dóna sensació de seguretat i fermesa davant qualsevol infortuni, perquè saps on pots trobar ajuda, informació. No cal dir que les portes obertes de la casa de la Vila és un signe de categoria i també una aposta per sentir-te acompanyat mentre passeges pels seus contorns. Però, per sobre de tot, es nota la influència de trobar-te en un poble que batega.
Quan les portes són tancades, és difícil que te les obrin, en aquest aspecte difereix del veí, ja que moltes d’aquestes esglésies tenen per dipositari de la clau una veïna i aquesta es presta a obrir-la quan un visitant li plau visitar-la per dintre. És un servei que sempre hem agraït, perquè desprès d’haver fet quilometres i trobar-te amb la porta tancada, més quan el interior guarda o exhibeix detalls artístics de rellevant importància i gran interès, és molt desagradable. M’he trobat de tot, de la persona que obre la porta i espera desitjant que la visita sigui ràpida, a fi de poder posar el sofregit al foc. I altres que estan molt informades, s’han interessat pel que tenen i expliquen història i altres particularitats del que s’exposa. Ho fan amb un entusiasme, amb el qual delaten la seva estima pel poble i pel que veneren o dóna aixopluc.
El nostre Ajuntament està situat en aquests llocs tan comuns, als quals em referia. Moltes vegades he pensat quina llàstima no haguessin conservat el castell primitiu i haver projectat l’ajuntament en un altre lloc. Hauria estat una bona visió de futur, per conservar uns vestigis històrics que avui serien una altra de les nostres preuades identitats. De fet ha passat ara, el nostre ajuntament ha quedat pràcticament buit i les seves dependències s’han traslladat encara no sé ben bé on. I és que quan necessitaves recórrer als seus serveis, era tan fàcil, es tenia tan a l’abast, que acudies a la casa gran i sols calia preguntar el departament, on volies dirigir-te a fer la gestió, al responsable de la consergeria i ja tenies mig assumpte solucionat. Creu-t’ho.
Durant els dies laborables les portes de l’ajuntament resten obertes unes hores, serà per despatxar amb l’alcaldia i poca cosa més. Els festius són tancades i la casa de la vila ofereix un aspecte de total solitud. Ni tan sols la presència dels municipals per poder indicar i atendre als visitants si s’escau alguna que altra consulta.
I aquest desallotjament, el trasllat de quasi totes les seves dependències a altres espais municipals, deixa la casa de la vila en òptimes condicions per penjar del balcó el cartell: Es lloga. No deixa d’ésser un atreviment per la meva part, una fantasia d’això, que si puc, anomenaria inspiració. Exagerat, agosarat, si més no si hi pensem bé, l’edifici del nostre Ajuntament ha perdut vitalitat, aquest anar i venir, pujar i baixar les escales per poder fer les gestions burocràtiques que comporta la vida quotidiana, ha quedat en un no res.
Una ximpleria, la que acabo d’exposar, que no vindria malament a les arques municipals. Poder trobar un bon llogater que fes rentable un edifici que a excepció dels plens municipals, exposar els gegants rere les portes i sortir al balcó, autoritats i convidats, durant la sortida d’ofici, poca cosa més hi ha a pelar. Sortosament tenim a favor del poble que, a hores d’ara, els especuladors estan en baixa forma, sinó de ben segur que es concursarien ofertes, a quina més temptadora i descabellada.
No obstant, en vigílies d’eleccions municipals, aquest cartell imaginari que insconscientment he penjat del seu balcó, no s’escau. Davant una realitat tan evident, quan molts sitgetans i sitgetanes, la gran majoria no tinc el goig de conèixer , però això és una altra qüestió, pugnen, millor dit, treballen per convèncer a l’electorat i, segons sigui la confiança dipositada per aquest, poder ocupar un lloc en el nou cartipàs que sortirà d’aquesta propera cita amb les urnes. Per consegüent seran els nous estadants de l’ajuntament, que no pagaran per ocupar les seves dependències, sinó tot el contrari, cobraran el sou que es designin. Vet aquí l’afany de voler, com pregonen i fan campanya, a canvi de treballar per Sitges i perquè se l’estimen. Sort d’això, malament aniria que no fos així.
Aquests dies, només que ens traslladem, per carretera, fins a Vilanova, el plantejament i la diversitat ofereix una curiosa relació de persones i objectius. En la recta del Vinyet, fins al límit del nostre terme, hi han penjats els nostres. Ja en el terme de Ribes, els que volen representar a aquest poble i entrant a Vilanova, els candidats d’aquesta població. En pocs quilometres, s’han barrejat identitats diferents, però amb un mateix denominador comú: poder entrar als seus respectius ajuntaments. A no ser que es trobin amb les portes tancades.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de maig del 2011 )

EL TRACTE DE DON

2011-05-15T13:54:00.001+02:00

Aquest és un país que s’ha distingit per l’educació, el bon fer i el saber estar de la seva gent. I seguint amb aquesta tònica, ha dispensat un tracte de màxima correcció a les persones. I el nostre poble en concret, per les circumstàncies de la seva categoria, s’ha erigit com una icona d’aquest saber tractar, amb el respecte que es mereixen i amb l’educació que s’escau, quan hom es dirigeix a la persona, sigui home o dona. Ha influït, el compartir aquestes bones maneres, el fet de ser un poble acollidor que ha mantingut i manté vincles amb un turisme i el bo i millor d’una colònia estiuenca. Dit això, el tracte de senyor o senyora han precedit al nom dels qui han estat els nostres acompanyants.
No obstant, sigui per una avalada categoria posicional, o per una demostració de màxim rang, fins i tot ha dominat “el don, la doña”. Com la cosa més normal que a la vegada està per damunt de la influència de Sr., Sra. Perquè ja ho deien els nostres avantpassats, de porc i de senyor se’n ha de venir de mena. I com em referia que la Vila ha estat i ho continua essent un lloc on sovinteja la presència internacional, hem après a mencionar el susdit compliment amb el idioma corresponent a cada nacionalitat.
De seguida Varem consolidar aquestes identificacions , sobretot atrevint-nos amb el idioma francès que, curiosament, servia per tractar a tots igual, fossin d’aquesta nacionalitat, o anglesos, alemanys, holandesos..., potser degut a que sembla més proper i denota la mateixa internacionalitat que qualsevol altre. Així, quan davant la porta de la botiga de ca la Filomena i la Maria de can Mas, hi guaitava, encuriosida, una turista, les dones de la casa s’afanyaven a cridar: “madamme, passa, passa”. I quan ja la tenien a dintre tornaven als seus orígens: “què vols, maca? Però hi tornaven a insistir: “molt bé, madamme”...
La mateixa tàctica emprava l’Eduard Roca , a l’estranger que es parava davant la vidriera de la seva barberia, ja el considerava que era un nou i esporàdic client. Notaves que el barber no estava per la feina, deixava lliscar suaument les estisores per sobre el teu cabell i, en aquell moment, t’envaïa una sensació de que no feia res. Tenia més la mirada a fora que al caparró. En un moment donat,, sense perdre temps, sortia i, això sí, molt cordialment el convidava a entrar amb el tractament repetit de: “monsieur, monsieur”. I a la que el turista es descuidava, ja es trobava assegut a l’altre silló, amb la capa blanca cordada al clatell. A partir d’aquella nova incorporació en Roca ja no era el mateix, anava de pressa et volia enllestir aviat, sols dispensava atencions i llambregades al nou client, un monsieur que havia caigut a les teles del parany del barber i d’on sortiria afaitat i esquilat, sense saber ben bé el per què ni el com. Simplement, en bona part, a les bones arts de l’Eduard que per aquest reclutament, tenia un carisma i efectivitat especial. Pocs badocs se li escapaven sense passar per la navalla de l’espavilat Sr. Roca.
En el poble mateix, una vegada passàvem de l’avinguda Sofia el tractament de senyor era elevat a la categoria superior, la de don: Don Jaime de Semir, Don Antonio García Munté, Don Peris Mancheta... Entre mig, un excel•lentíssim , el excel•lentíssim Sr. Conde de Rueda . Però la llista de dons encara és molt més llarga, ho deixo aquí sense obviar que les seves esposes eren conegudes i tractades de “Doñas”. I arrufaven el nas si es devaluava la denominació. Durant algunes nits d’estiu ens visitava un bon “vivant”, germà de la reina Fabiola de Bèlgica. Don Jaime de Mora i Aragón . Eren temps en què existien categories i aquestes es feien valer.
Curiosament en l’àmbit de l’ensenyament s’ha combinat el tracte de senyor, amb el de don i doña. En la nostra vila hi trobem molts mestres que els han dispensat aquest rang. I com deia, no tots, com per exemple el Sr. Magí, el Sr. Valls, el Sr. Cabestany, per posar com exemple uns quants, han compartit el tracte de senyor. Per contra tenim a Doña Maria, Doña Agapita, Doña Adela, Doña Laura... I mestres com: Don Esteve, Don Emili, Don Paulino, Don Marcial, Don Celedonio, Don Benito... En canvi els ha hagut com en Froilà Franco que ha preferit el tractament que honora el que és: “mestre”, que si mestre aquí, mestre allà, simplement això. A les aules també ha predominat el tracte de senyoreta, malgrat que a la mestra que se li dispensava, amb el matrimoni, ja havia assolit la categoria de senyora. Tanta diversitat és un aspecte curiós, principalment pel fet d’esbrinar el per què uns eren tractats de Sr. Altres de don i doñes i també de senyoretes.
Per sobre d’aquests dons i doñas s’escau el excel•lentíssim, el il•lustríssim i fins i tot l’honorable. Denominacions, totes elles, reservades als qui remenen les cireres. El cas més proper el tenim amb un mestre de la nostra escola pública, en Jordi Baiget, no tinc constància que en el tractament que rebés per part dels seus alumnes fos el de don , degut a la familiaritat que ara existeix entre mestres i alumnes, em sembla que ni tan sols aquests el tractaven de senyor, simplement Jordi i prou. Però aquest mestre ha escalat totes les posicions fins arribar al rang d’il•lustríssim, també degut a la categoria del nostre poble que ostenta el rang de Vila. Per a més senyes identificatives: Il•lustríssim Sr. Alcalde. El màxim escalafó que pot aconseguir un convilatà/na en un poble com el nostre és el d’alcalde, alcaldessa. A partir d’aquí a no ser d’un acte on el protocol mana ser fidel a l’anunciat, rebrà el tractament de Sr. Alcalde. Per fer-ho d’una manera més planera i com a més assequible, però amb el respecte que confereix l’afegit de senyor i ja no dic d’il•lustríssim.
Cercant curiositats sobre el tema, ens trobem amb què l’autoritat eclesiàstica d’un poble, també rep el tracte de senyor: el Sr. Rector. I al sacerdot que ostenta el càrrec de vicari d’una parròquia, el costum es decanta per anomenar-lo pel que és: mossèn. Filant cap a dalt ens trobem amb: Reverendíssim, Eminència i em quedo curt. Aquí em perdo, potser per la falta de costum en el tracte amb aquesta cúpula eclesiàstica.
No vull acabar sense anomenar a un don que era habitual en les habitacions, a l’hora d’anar a dormir. Que un don, aliè al contorn familiar, estigués present en la intimitat d’una cambra matrimonial, es pot mal interpretat. Sobretot si el marit de parella, amb la qual compartia llit, no ostentava pas aquesta categoria. I és que mai un objecte ha anat precedit de tal distinció, si més no a un simple orinal, de formes semblants a un barret de copa, tant per l’alçaria com per la similitud se’l coneixia per Don Pedro, vet aquí l’intrús del dormitori. Un orinal que tant el feien servir, els pelacanyes, els Sr. i la Sra. com el Don i la Doña. I és que quan les necessitats són apressants no hi valen distincions, ni cap mena de protocol.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de maig del 2011 )

L'ESTANQUER DE RIBES

2011-05-15T13:50:00.001+02:00

Tots els pobles acostumen a tenir en comú els mateixos establiments: el forn del pa, l’estanc i la farmàcia. Tot i que aquesta ultima dependrà del nombre d’habitants, si més no l’estanc ja sigui com local comercial exclusivament dedicat a l’activitat de vendre fum, o com agregat a altres transaccions comercials, com molt bé pot ser encabit entre patates, pebrots i tots els altres ingredients propis de la manduca quotidiana, no fa falta tenir un establiment consignat per a la seva venda exclusiva, fins i tot de no haver un lloc que pugui incloure la venda de tabac ho supleix el cafè del poble. Per tant és molt més fàcil poder trobar entreteniments per el vici que un remei per alleugerir qualsevol que sigui el desgavell.
L’estanc que regenta la família Ramos de Sant Pere de Ribes, és un dels típics de poble, és dir, que s’ajusta a totes les variacions que he apuntat; venda de tabac, de queviures. I també ha estat lloc de tertúlia, gràcies a les bones maneres, el bon saber, al tarannà obert i xerraire dels homes de la casa. El seu establiment ha estat una tribuna oberta als neguits més diversos i sobretot a les sensacions festives i culturals del poble de Ribes. Sense oblidar-nos, però, que Ribes va ser un poble petit, vull dir amb això que degut a aquestes limitacions hi van complementades un seguit de peculiaritats que són comunes a molts llogarets: les antipaties, els mals entesos, els recels davant ideals polítics diferents. En Ramos va saber trampejar aquestes situacions, perquè les va viure, patint alguna que altra conseqüència.
Com ho va fer amb les tradicions ribetanes, de les quals n’era un ferm entusiasta i bon puntal. Seguidor i admirador de la nostra Cobla Sitgetana, a la qual requeria per amenitzar les ballades del dia de la Festa Major i per altres esdeveniments. Entre aquestes anades i vingudes, el flabiolaire de la Cobla, músic de Ginestar, censat durant molts anys a Sitges i, des de feia uns anys, ribetà adopció, li va dedicar una marxa de cercavila, el títol de la qual m’ha servit per encapçalar l’article. En Manel Rius i Ramos i ell tenien el comú un dels seus cognoms i els mateixos neguits per la música. La seva marxa sonava en aquells cercaviles de pujada i baixada de l’ermita de Sant Pau durant el dia de la seva festa, el de la festa major petita. I que en Ramos saludava de manera cerimonial quan n’era espectador i amb un entusiasme i jovialitat encomanadissa mentre en va ser un dels organitzadors. Mentre repetia la ocurrent broma, quan deia: “sempre toqueu la mateixa” . Exagerant, com a bon ribetà, la pronunciació sobre la e d’aquesta eixa final. I nosaltres que li responíem: “sí, però més carregada de bombo”. Reia, amb un somriure de complicitat.
La meva amistat amb l’estanquer venia complementada per aquesta música tradicional que cadascú compartia des de la seva posició. I també per afinitats amb un tarannà jovial i assequible. Curiosament durant el meu viatge de noces, ens vam trobar amb el matrimoni Ramos en l’illa de la Toixa. Aquesta coincidència va ser, per sempre més, una referència que em recordava tot sovint. Just allà li vaig fer una demostració de la que nosaltres, els qui toquem instruments de vent, anomenem embocadura. Havien comprat una d’aquestes singulars cara- coles de mar, amb la particularitat que, a més d’element decoratiu, li podria treure –com li van assegurar- una sonoritat característica. Aquest so que, sabent el truquet, es pot fer sortir de la seva recargolada interioritat. Ell hi bufava una i altra vegada, hi posava interès, tanmateix no obtenia resultats convincents. Amb el recel que li havien venut una cosa per altra, me la va deixar per si jo era capaç de treure-li el so. En va sortir un udol que tenia un caire dels sons marins. Per tant, el soroll propi de la terra propera al mar. En Ramos va quedar alleugerit, convençut, aquella peça modelada en les fondalades marines, tenia pedregui. vull dir, que verdaderament sonava. Admirat, es dirigeix a l’esposa i li diu: “Veus el que saben fer els músics”.
Durant els nostres rencontres notava que l’home es delia, no li hagués fet res ésser músic, portava el cuquet a dintre. Ho demostrava amb la seva admiració per la música de la sardana i per les constants anades i vingudes de Ribes a Sitges per a ser oient de totes les músiques que sonaven al seu poble i al nostre. Com ho certifica la seva presència, durant la tarda del dilluns de Pasqua, en els carrers de la Vila. Tenia per costum posar-se, junt amb el seu oncle, mentre aquest va estar viu, en aquesta angulació que fa el carrer Major, davant la merceria de la Llúcia i la perfumeria Costa. No hi fallaven. Em comentava que escoltar les caramelles en aquell raconet era sensacional, segons les seves conclusions, feia de caixa harmònica. I com que els dos ribetans eren homes de barret, els seus capells sobresortien per entre la vermelló de les barretines dels cantaires. Aquest detall, sense ells adonar-se’n, impregnava a l’escena un toc de senyoriu i, tractant-se d’on ens trobàvem, d’una imatge més pròpia del Sitges dels “Americanos” . Detallistes, com eren, no s’estaven de saludar als respectius mestres que dirigien a les tres colles i, pels seus coneixements d’aquesta tradició, eren capaços de dirimir detalls de quan es van estrenar alguna de les caramelles que es reinterpretaven. Agraïts, també, amb els responsables perquè, quan ho van considerar oportú, els hi van demanar posessin música a les lletres que els hi feien arribar els ribetans i que desprès cantarien els del seu poble.
Dotat d’una singular bonhomia, sense cap mena de malícia, l’Alfons, l’altre oncle d’en Ramos ha estat també un entusiasta de la música, lleial acompanyant i admirador de tots els músics de les orquestres que amenitzaven els balls ribetants, L’home havia entrat en contacte amb un món on sempre sonaven els balls de moda i dels quals no es va desenganxar mai. l’Alfons havia fet el seu aprenentatge, sobretot en l’especialitat de maraques, en les formacions musicals que dirigia aquell altre ribetà i bon músic, el Sr. Rossell a qui tots coneixíem per en “Quirico”. Portava el ritme a la sang, malgrat que la seva vida ha transcorregut amb el compàs canviat. El més curiós és que l’art d’aquest Ramos assentes càtedra , tal com anunciava les targes de visita que, quan s’esqueia, repartia. L’anunciat de la qual, amb identificació artística inclosa, era el següent: “Alfonso Ramos, xipennai”, profesor de maracas y panderetas”. Desconec si foren molts els alumnes que decidiren recórrer a les seves arts, no obstant ell oferia l’oportunitat d’aprendre. El seu secret i dificultat tindrien les maraques i les panderetes que requerien d’aprenentatge, segons l’oferiment d’un ribetà que se’n sentia professor.
La vida és una escola permanent i quan et sembla que en saps una mica la guinyes. En Josep Mª. Ramos ens acaba de deixar i el seu record el perpetuarà, entre els sitgetans, com l’estanquer de Ribes. El ribetà de conversa agradable, l’home que estimava les tradicions i les vivia amb plenitud. Colpits pel seu adéu inesperat, no ens queda altre opció que la de treure’ns el barret, com a ell li agradaria, en senyal d’admiració.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 29 d'abril del 2011 )

SANT JORDI ENTRE CANTS DE CARAMELLES

2011-05-15T13:29:00.002+02:00

El calendari a vegades ens depara coincidències curioses, com és el cas, la festivitat de Sant Jordi en dissabte de Glòria. Ja fa uns anys que aquesta mateixa diada va coincidir amb el dilluns de Pasqua. La celebració en honor del patró de Catalunya, malgrat no ser una data festiva en l’aspecte laboral, a diferència de l’Aragó que si que ho és, hi porta associats tots els ingredients per a distingir-la d’un dia qualsevol. Aquesta combinació de feina i tradició, aconsegueix establir uns vincles, que contribueixen a fer de la jornada una festa sense ser-ho.
Just en aquest traspassat equador del mes d’abril, quan la primavera mostra les seves millors gales, aprofitem per gaudir de totes les avantatges: dies més llargs, temperatures suaus, malgrat l’alça que va experimentar el termòmetre aquests darrers dies, dies lluminosos, albades sensacionals i florides generoses. El conjunt és com les fulles de llorer que hem beneit aquest darrer diumenge de Rams les quals, durant tot l’any, anem afegint a l’estofat i altres condiments per a que la seva aroma li doni un gustet més bo. La primavera, doncs, és l’ ingredient imprescindible que penetra dintre la nostra sensibilitat i fa que la vida tingui color, flaires aromàtics, bones sensacions.
De la mateixa manera que fa regalimar saba nova per entre els neguits culturals dels qui tenen la intenció de comprar, regalar, un llibre, una rosa. O simplement fent aflorar un somriure en mig d’aquests moments difícils, dificultosos en tots els aspectes que ens toquen viure. L’abril quasi s’acomiada deixant les portes obertes a la bonança, a la beutat màgica del despertar de la primavera. Amb aquest ressorgiment de les tradicions, entre les quals aquest any, i de manera excepcional, hi coincideix un nou cant de Caramelles.
Els autors de les seves lletres i els de les músiques que les acompanyen, han recorregut a tots aquests ingredients que en són tan comuns: la primavera, la Pasqua, les flors i les donzelles sitgetanes. Font inesgotable d’inspiració que s’emmarca dintre l’aspecte cultural de la vila que ha tingut el mèrit de saber preservar tots aquests neguits en benefici de la tradició i en honor a tots quants hi participen: poetes i poetesses, mestres de música, músics, cantaires, les entitats d’on han sorgit les colles i també tots els que hi col•laboren aplegant, sota els seus balcons, any darrera any, aquestes cantades les quals, arribat aquest dissabte de Glòria rememoren la bonica imatge de la cistella brandant damunt el pal, la munió de barretines que confereixen el color i les formes en el símbol d’una catalanitat que ja no és habitual passejar, sinó és en el transcurs d’aquestes diades pasquals.
Fins i tot l’esport ha esperat a aquestes dates, per a donar cabuda a uns partits de futbol decisius entre els dos clubs de la màxima rivalitat. Una setmana que agafa el relleu, futbolísticament parlant, a la que acaba just en el darrer dissabte, on s’ha disputat la primera de les confrontacions, amb resultat de taules. I lamento no poder fer esment al també decisiu partit del dimecres a València, per motius de lliurament de l’article un dia abans de l’habitual, degut a que el divendres és festiu i, per tant, la seva sortida al carrer s’avançarà una jornada.
Quanta moguda durant aquesta setmana que, segons mana l’església, és Santa i reservada al recolliment espiritual. Aquells dies d’autèntica i soferta i veritable Passió queden molt lluny i no estaria en el pensament de ningú que arribaria el dia en què la primavera, el futbol , les caramelles, motivaria i encomanaria tantes i tan sorolloses, com emblemàtiques, passions. Mentre lluïdes i artístiques processons, recorren pobles i ciutats de tota la Geografia. Coincidències de la vida, del transcórrer del temps, que tot sovint ens deparen sorpreses. La d’aquest dissabte, festivitat de Sant Jordi, l’èxit de la diada, tot i el coincidir en una jornada tan especial, està assegurada. El de la resta de dies dependrà de si els resultats són favorables a la causa. I de si la climatologia es mostra complaent amb els interessos turístics, tant dels turistes que els han de gaudir, com d’empresaris del sector i botiguers en general, receptors dels beneficis que poden generar.
Durant una setmana la crisi queda aparcada, donarà la sensació dels millors temps, i a no ser d’un mal de ventre d’última hora, fins i tot les interioritats del cos sembla que es mostren disposades a donar una treva. Tot tornarà a la complexa i preocupant rutina a partir del proper dimarts, però encara persistirà la incertesa que s’aboca en la recta final de la competició futbolera. Els dos protagonistes principals estaran a punt de lliurar aquests dos partits decisius per a les seves aspiracions i per a la de tots els nombrosos aficionats. Uns enfrontaments on no sols es juga el títol, sinó que també l’honor de guanyar al màxim i etern rival.
La Setmana Santa d’enguany transcórrer entre els costums de sempre. No obstant Sant Jordi interfereix, amb el seu peculiar ambient festiu , amb llibres i roses, com a material insubstituïble, en aquest dissabte que flaireja a pasta de mona. I arribats a la mitjanit un nou cant de Caramelles aportarà a la diada el que és típic i comú a un dissabte de Glòria, poesia i música, cants i entusiasme promogut per les tres colles locals que interpretaran peces musicades pels mestres de sempre, amb noves aportacions i amb el record posat en els solos, d’algunes d’elles, que oferien coneguts cantaires que gaudien d’una veu timbrada, típica dels caramellaires i que han trobat continuat en unes noves generacions, les quals fan possible aquest retrobament el qual, un cop ens van deixar els mestres, ben pocs auguraven gaire més futur.
Es vulgui o no acceptar les circumstàncies i coincidències, d’aquest any, ens siguin o no favorables els resultats, vindrà a ésser com la mitja part d’un partit, on tothom s’afanya a guaitar al carrer, però pendents del marcador i del xiulet de l’àrbitre. Conscients que tots vivim en temps de descompte, cada dia que passa restem, i que en qualsevol moment ens poden expulsar del terreny de joc. Aprofitem, ara, de l’avantatge que disposem al poder gaudir d’aquests instants, on la passió dels dies precedents han donat pas a la Pasqua, tan celebrada per l’església, pels seus fidels i per tots els qui estimem les tradicions que s’hi aixopluguen. És el millor resultat, el més segur, que ha d’esperonar la nostra satisfacció personal. La resta ja no depèn de nosaltres, tampoc hi guanyarem res. Com a molt la satisfacció de sentir-nos moralment campions, al costat d’uns que cobren sumes astronòmiques per fer-ho bé. Però, sortosament, no sempre els diners ho poden tot.
Em quedo amb les sensacions d’aquests dies, amb el de la festivitat de Sant Jordi i amb aquests emotius cants de caramelles. La resta són figues d’un altre paner.
J.Y.M.

( Article publicat el 22 abril del 2011 )

LA CREU

2011-05-15T13:26:00.003+02:00

Entrem en un període de temps que, pels creients, la creu té un significat especial. El diumenge de Rams obre la porta a la que anomenem Setmana Santa,, que tot i prevaler el significat i el respecte pels dies Sants, s’aprofiten també per dedicar-los a activitats de lleure, descans i per viatjar. Durant els nostres anys d’infantesa, com que no es movíem de casa, les funcions litúrgiques emplenaven l’activitat dels dies i res més distreia l’atenció, ni el motiu pel qual es guardava festa.
El dijous es tancava el transit rodat, eren els únics dies de l’any que no circulaven cotxes pels carrers, atenent que en aquells anys en transitaven ben pocs, aquesta prohibició ens venia de nou i aquesta excepcionalitat encara contribuïa més al recolliment i a la solemnitat dels dies. El dijous a la tarda s’anava a visitar el monument, prèviament hi havíem portat la palma, el palmó. El conjunt oferia una decoració singular i molt adient, que flairava a l’aroma d’aquesta fulla de palma que no sabria com definir-la, però que és diferent a tots les altres olors. També a cera cremada. Jesús estava en el monument i això coordinava i s’enllaçava amb un respecte i recolliment que solemnitzava l’ambient i es palesava en l’entorn del carrer.
Si més no el matí del divendres s’aprofitava per anar a esmorzar a la muntanya, a coure l’arengada, davant la prohibició de menjar carn. En canvi no existia la prohibició d’encendre foc, tothom era prou conscient per a prendre les mesures pertinents. S’aprofitava per collir les farigoles, ja que sempre s’ha dit que quan Jesús està exposat en el monument, són les més flairoses. Era la primera presa de contacte amb la muntanya ja que s’apropen dies de gran concurrència, perquè al cap de poc hi tornàvem per a menjar la mona. Eren sortides que fèiem, a peu i amb la il•lusió de recórrer els camins del terme, s’acostumava a no allunyar-nos massa, per tal de poder assistir a la missa de la tarda i a la processó del vespre.
Pels carrers del poble hi planava una calma singular, hi regnava el silenci, el recolliment. Però ja hi començaven a fer estada els senyors de la colònia pels quals, es pot dir, era el inici de la temporada. El retrobament amb les minyones que freqüentaven les botigues i aquestes visites equivalia a ser el preludi de la bonança, meteorològicament parlant, i en mires de poder omplir una mica més el calaix dels comerços.
I la creu continuava tapada amb aquell vel morat, amb el qual es cobrien totes les imatges durant el temps de Quaresma. El dissabte de glòria, la mateixa paraula ho indica, representava l’alliberament de totes les prohibicions, s’obrien els carrers a la circulació i els ànims respiraven alleugerits del pes de la creu. Com si el pitjor ja hagués passat. S’encaraven tres dies de tradicions, a quina més típica i festiva. Amb el cant de les caramelles, l’oferiment de les mones a fillols i filloles, per part de padrins i padrines. I de l’arengada es passava a les costelletes, com a plat preferit en la menjada a la muntanya. Durant aquesta tan nostrada tradició, la que anomenem anar a menjar la mona, la joia del moment, omplia de xerinola totes les eres del voltant, mentre la primavera es vestia amb les seves millors gales i una tímida florida guaitava per entre la flora de les muntanyes, els jardins i els cossis que les sitgetanes disposaven en les baranes dels balcons. Poc ha canviat per part de la natura, tampoc en el cant de les caramelles, les mones i amb el costum de posar flors als balcons.
Com a curiositat quasi tots els camins que apropaven la muntanya al poble, bordegen alguna que altre creu de terme. Com la creu que anomenem de Ribes que presideix l’entrada al que coneixíem per bosc d’en Bruguera i d’allà a can Baró. Cap a l’era dels Molins es passava a frec de la creu de Sant Gregori, popularment anomenada dels escarabats. També per la de les Tàpies. Si més no en el ambient excursionista sitgetà, hi trobem una creu enlairada en la muntanya més alta del nostre terme. Allà en el Puig d’en Boronet amb l’entusiasme i perseverança de l’agrupació muntanyenca Amunt hi van aixecar una formosa i singular creu que tots la coneixem per la Creu de Sant Isidre. Un altre lloc de referència i predilecció en aquestes sortides de Setmana Santa que transcorrien per aquests indrets tan propers i tan flairosos, durant aquests dies, a farigola, romaní, a herbes boscanes en general.
Hi ha creus que fan de molt bon portar, altres que són el símbol del sofriment i també en trobem que s’atorguen per a reconèixer i premiar els mèrits de persones i institucions. És el cas de la Creu de Sant Jordi que concedeix el Govern de torn de la Generalitat. Una trajectòria de 125 anys supera tots els paràmetres de la normalitat, de la rutina. Fins i tot ni la velocitat de creuer per autopistes no es poden superar els 110. Mireu si ens són d’important les xifres quan comencen a passar de 100. No obstant poder arribar a la dels 125, sense córrer, sense prémer l’accelador, tot el contrari poc a poc, com la formiga que va i ve i en el seu camí va apilant les provisions que recull. Hi ha tasques on el voler córrer massa, com l’excés en totes les velocitats, acaben malament.
Darrera la Creu que llueix l’escut del patró d’aquesta terra, lEco aglutina l’impacte de moltes embranzides i batalles entaulades en temps difícils, sobretot quan la censura i els censuradors s’escarnien amb tota mena de publicacions i els governadors de torn es mostraven inflexibles. Tinguem en compte que l’imposició d’una multa considerable, abans igual que ara, feia trontollar les economies familiars i posar de molt mal tarannà a qui anava dirigida. Davant aquests contratemps i altres que, influenciats per les polítiques de poble, sacsejaven la rutina i les bones maneres dels directors que han dirigit el setmanari, era un repte delicat. Amb tot això, estic convençut que l’haver fer front al compromís adquirit, el tenir de trampejar i alleugerir l’impacta, provocaven, quan les coses anaven maldades, un desencís, unes ganes d’engegar-ho tot a rodar. Fins el punt que fer sortir el setmanari al carrer, pel pensament del director hi barrinava aquesta conclusió: “això és una creu”. No obstant quan un o més Cirineu s’apunten per ajudar-la a portar, hi ha un respir darrera el qual, quan tot torna a una certa normalitat, el màxim responsable manifesta: “ha estat un calvari”.
A més de l’honor que comporta tal reconeixement, ignoro les prebendes que hi van associades. La més visible o pública és l’esquela que es publica en els diaris expressant el condol del President del Govern de la Generalitat quan fa figa algun dels distingits. No serà aquest el cas, perquè l’Eco no morirà mai.
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 d'abril del 2011 )

ENTRE JUANITA I PAQUITA

2011-04-10T19:46:00.003+02:00

Escriure comporta la responsabilitat d’haver d’assumir les faltes, els errors i altres pecats derivats a vegades de la gosadia d’apuntar-ho sense, prèviament, haver comprovat determinats noms, dades i altres elements que et poden fer quedar malament davant dels qui et llegeixen i desprès et comenten el contingut i t’aparca-te’n de les errades que hi poden haver aparegut per descuits o per informacions errònies. No diguem de la persona a qui, posem per cas, li canvies el nom. En l’article de la setmana passada vaig cometre l’equivocació de canviar el nom a la Paquita de can Muiño, com popularment així es coneix a l’eficient enllaç que ho havia estat entre les maquinistes i l’empresa de calçat. Sense cap més altre motiu que la d’estar mal fixat, la vaig rebatejar amb el nom de Juanita, convençut que era així com es deia. N’estava tan segur que ni tan sols em vaig molestar a comprovar si el meu convenciment s’avenia amb la realitat. A tots ens passa que, en un moment determinat, defensem quelcom que creiem que és d’aquella manera i, més d’una vegada, resulta que estem equivocats. D’aquí bé que no et pots posar fort si verdaderament existeixen dubtes, o veritats a mitges. La meva distracció es atribuïble a la normalitat dels noms amb els quals identificàvem a sitgetans i sitgetanes d’un temps passat, on els noms escollits del santoral eren molt comuns. Com poden ser: Maria, Pepita, Juanita, Teresa , Paquita, Lluïsa... Atenent aquesta , diguem-ne, normalitat santoral, quan has d’apuntar un nom propi no et sona malament cap dels més freqüents. Escrit d’aquesta manera sembla que els apunti a l’atzar, segons la meva preferència, o aquell que em ve al pensament, tampoc és això. Però el fet és curiós, tots ho hem experimentat, sense saber el per què se’ns dóna per anomenar a una persona amb un nom i el mantenim amb tot el convenciment que es diu així. Aquest costum es fa més palès quan el nom del pare o la mare ens fa l’efecte que també el porten el fill/a. A mi per exemple més d’un m’ha identificat com Josep, per haver estat el nom de pila del meu pare. El més normal és que quan et canvien el nom apressar-te a rectificar el malentès, no obstant hi ha qui de primeres no fa la rectificació corresponent i desprès ja fa cosa dir res al respecte. Perquè s’escau el: “m’ho podries haver dit abans”. Són petiteses pròpies de la convivència que no tenen cap més rellevància quan es fan servir en l’àmbit popular, però altra cosa és quan s’escriu en un lloc on queda constància i per tant l’error és molt més compromès, no té raó d’ésser. Un canvi de nom força curiós, exemple del que acabo d’explicar, el trobem amb la família del Sr. Oleguer Gràcia. Amb aquest nom hi conflueixen dos detalls curiosos. El primer que la veu popular pren per model el nom en castellà, Olegario, i al mateix temps li suprimeix la “o” final, però encara retalla més, quedant en “gari”. El recordat “Gari”, lucífer de bona planta i amic de grat record, va passar aquesta derivació del seu nom a tots els fills, amb la curiositat que sols un d’ells es diu Oleguer, si més no als altres dos també els anomenem “Gari”. Tampoc és que abans els noms propis fossin d’una normalitat generalitzada, en quant a decantar-se pels més comuns, perquè igualment recordarem alguns de no massa comuns. En el mateix carrer Sant Bonaventura, quasi porta per porta hi havia a ca la Guadalupe, la seva filla la coneixíem per la Carmeta i dues cases més enllà hi vivia la Florentina . Uns noms no massa freqüents de trobar en el llistat sitgetà. Com el de Raimunda. Precisament d’aquest nom en conec a dues; la Raimunda del forn del carrer Sant Pere, a ella tants anys darrera el taulell i envoltada de mercaderia tan dolça, la popularitat la va capitalitzar i relacionar amb el pa i les postres. L’altra és la Raimunda Briva, muller del recordat Rafael Casanova que passeja amb elegància el secret d’una eterna joventut. En quant a altres noms propis no gaire freqüents, puc apuntar en Casildo Vivó, home que tots recordem com a majoral dels Cercolets i empleat del Prado. Directiu de la mateixa Societat en fou l’Isidor Cartró, al qual la gent s’avenien més amb el nom en castellà, Isidoro, i pel costum d’abreviar el coneixíem més per en “Doro” . Un altre nom propi que durant unes setmanes potser he apuntat un parell de vegades, és el de Casimir, com en Casimir Carbonell, marit de la Pasquala. Canviar el nom de Paquita pel de Juanita , davant tot el que acabo d’exposar, no pot servir d’excusa amb la qual intentar desencantar l’errada. Estic convençut que serà més difícil d’incórrer en aquests lapsus davant de generacions futures, ja que fins ara s’han posat uns noms que no tenen res a veure amb els diguem-ne clàssics, els de sempre, d’aquí ve que qui tingui d’apuntar un d’aquests noms, de ben segur que no li passarà pel cap que el seu protagonista es pugui dir Maria, Josep... Si no que tindrà que buscar entre noms tan atractius i originals com Jéssica, Valeria, Carla, Samanta... Nil, Ot, Iu... Els noms també es guien per les modes, durant un temps han proliferat els més rebuscats, amb tots els respectes pels qui els honoren adjuntant-los a la seva identitat. A partir d’ara, però, s’aprecia una tendència a tornar al noms de sempre, fins el punt que a una mosseta se li posi, per exemple, el bonic nom de Carme, el detall pot aguditzar altre cop el sentit comú i millor cercar l’originalitat en altres aspectes que en el nom personal. En canvi tant la Juanita de la sínia Robert, la Juanita Alemany de can Joan d’en Puig, com la Juanita Pàcios, a més del nom en comú, han tingut relació de veïnatge amb aquest carrer Sant Francesc, on s’han concentrat un nombre important de noms propis molt repetitius, com ja vaig escriure al referir-me a les Maries i a les Treses que hi van viure. I vet aquí que amb el meu intent també em vaig deixar a una en l’oblit, la Maria Teresa Bosch del forn que tots coneixíem pel cognom i on ella junt amb els seus germans, va viure els anys de joventut, envoltada de farina i on en lloc millor s’esqueia la reflexió popular de: “ Haver vingut al món amb un pa sota el braç” O aquesta altra: “joventut pa tou”. La Paquita Ferrer no es mereix, i com ella ningú, que se li canviï el nom a capritx de l’escrivent d’aquesta secció. Una dona renyida amb la calma, o parsimònia, ha viscut i viu la vida amb l’embranzida que li dicta el seu tarannà disciplinat, enèrgic, eficient. La seva predisposició, el seu sentit de la responsabilitat, l’han habilitat per ser un exemple de dona treballadora, de sitgetana que estima les coses de casa, però que no s’entreté amb petiteses i detalls de poca incumbència. Davant aquestes evidències poc importa dir-se Juanita o Paquita. El nom no fa la persona és, però, una part imprescindible per identificar-la. Per aquest motiu ara ho he volgut escriure bé, en honor a ella i per esmenar la meva errada, Paquita Ferrer i Rosés.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'abril del 2011 )

DONES TREBALLADORES

2011-04-03T19:35:00.001+02:00

Es diu que cada dia és bo per celebrar quelcom. D’un temps cap aquí s’ha establert en el calendari un nombre de dates dintre les quals es celebra un dia dedicat a commemorar un reconeixement, a voltes amb categoria de denominació internacional. No fa gaire, en concret el 19 de març, ha estat el torn del dia del pare. Però abans, el dia 8 d’aquest mateix mes es va celebrar el dia internacional de la dona treballadora. De tots es sabut que el treball ha estat un denominador comú de les dones, perquè no l’acaben mai . La feina de la casa requereix una dedicació constant , “un no acabar i també un no parar”, com elles ho defineixen. Les dones sitgetanes alternaren les feines de la llar amb les de cosir sabates, per posar un exemple. Acostumaven primer a enllestir les tasques més puntuals, com fer els llits i treure la pols, preparaven el dinar i posaven l’olla al foc. Aquest temps de cocció les permetia asseure’s davant la màquina i aprofitar per cosir uns quants parells. Però sempre amatents del foc, tot i que el posaven baixet, de tant en tant acudien a la cuina per tal de controlar la seva evolució. Treballar a casa representava una gran avantatge, per tal de tenir-ho tot controlat. I si a més hi havia la sort de poder disposar de la companyia de l’àvia, la feina era de més bon portar, car la més veterana de la casa s’encarregava de la cuina i així la filla o la jove podia treballar sense haver de tocar tantes tecles. Si més no entre les sabates i la vida quotidiana ha prevalgut el neguit per tenir net el tros de carrer i, sobretot, mantenir inalterable la blancor de la façana, per això tenien sempre disposada en el interior de l’eixida una galleda de calç amb la corresponent escombreta. A la més mínima, desprès d’haver plogut i haver estat esquitxats els baixos de la paret de fang, sortia la galleda i les dones s’afanyaven a fer-li un repàs. Conscients i solidaris amb aquest punt d’honor, a ningú li passava per la ment embrutar la paret aliena, amb guixades i altres pintades que taquessin tan mimada blancor. Havent viscut aquestes normes tan generalitzades en tots els àmbits familiars, em sembla incompressible que hi pugui haver gent disposada a embrutar les parets amb aquestes pintades tan absurdes que de la nit al dia apareixen sense cap mena de contemplació, desbaratant les mínimes normes d’urbanitat, i sense cap respecte a uns neguits bàsics, els de la netedat. Sortosament encara hi ha qui té cura de mantenir la blancor que tant distingia al nostre poble. A la carretera de les Costes, des de sempre he sentit admiració per la casa de la família del Sr. Ferrer, germà de l’artista Agustí Ferrer Pino. En aquell quarto de reixa, la qual es rematada per una creu de ferro forjat, l’home tallava els cabells a una clientela que li era fidel. Era una imatge de barberia de poble, on hi predominava la blancor interior i exterior. Família també molt aficionada al ciclisme. Coincideix fer-ne esment quan tot just s’ha rodat una nova edició de la popular Volta. Tots recordem aquells anys, quan sent alcalde el Sr. Vicenç Ibañez i Olivella, al menys durant un parell d’edicions, Sitges acollia un final i un començament d’etapa. Els ciclistes en competició sempre ha estat un espectacle que ha mogut a molts aficionats i públic en general que es concentra a peu de carretera i espera que passin. I quan ho fan, si van agrupats, és com una estafa a la que t’adones, ja han passat. Aquelles “Volta “ l’anunciaven un treballats cartells, obra del també artista sitgetà Francesc Ferrer, Bruno. El qual amb la seva meticulositat en el traç i en el domini de la perspectiva oferia un cartell que encara molts sitgetans tenen emmarcat i penjat en les parets de les seves cases. La filla de la casa de les dues finestres, la Paquita, ha estat exemple de dona treballadora, eficient enllaç entre la fàbrica de calçat de can Muiño i de les maquinistes que cosien per la casa. La Paquita, faci fred o calor, ha vestit amb faldilles, davantal i mitjons. S’ha passejat pels carrers del poble, amb aquest bri que tan caracteritza a la dona sitgetana, quan el nervi la fa córrer i no nota la sensació de fred. És una dona sensible i alhora neguitosa que ha viscut a compàs del temps que li ha tocat viure. Les tradicions, les festes, la dedicació absoluta a la fàbrica, al sentir-se una peça important del seu engranatge. La caseta emblanquinada de la carretera, és un testimoni supervivent d’aquell Sitges íntim, pel seu davant s’ha esplaiat el progrés sobre rodes, anant i venint per una carretera que ens porta al començament de les Costes de Garraf, passant per les Cases Noves. Per allà on hi passava l’anomenada serp multicolor. Els pares de la Paquita, el seu germà Josep, han compartit veïnatge amb la Carme Sànchez, artista de circ,. Una dona d’una voluntat de ferro, esposa del pallasso Rudy Llata, que ha sabut fer front a la seva ceguesa amb una predisposició admirable, sense que la seva mancança hagi representat un impediment per a desenvolupar la seva convivència amb tot el que l’envolta. La seva casa és també de les poques que queden de planta baixa , més avançades que les altres, com a vigies d’un enclavament que s’ha transformat , fins a fer desaparèixer indrets tan emblemàtics com l’era del Molins, d’un significat especial quan arribava el dilluns de Pasqua. Sitges i Sant Pere de Ribes han estat, ho continuen sent i ho seran sempre, dues poblacions veïnes. I si a la nostra Vila les seves dones treballaven ajudant als marits que eren pescadors, a sargir les xarxes, a vendre el peix. O com he dit, cosint sabates, les dones ribetanes tenien cura del galliner, de l’hort i quan havien collit, o les gallines havien post els ous, s’afanyaven a venir a vendre la mercaderia al poble veí. Ha estat una transacció comercial que permetia establir una relació amical. Tenien la seva clientela fixa i sols havien d’empènyer la porta i delatar la seva presència amb aquell crit tan peculiar i tan generalitzat en aquell temps: “ Ah! Maria”. Per a tot seguit anunciar el que portaven dintre d’aquells cistells de vímet i d’ansa que la travessava d’una banda a l’altra. “Nena”, repenjant-se en la e, amb aquesta peculiar dicció de la parla ribetana, porto faves, acabades de collir i ous encara calentets ”. Sortosament la feina de la dona és, actualment, equiparada a la de l’home, els estudis han preparat a tots per igual, i desenvolupen el seu saber en llocs també de responsabilitat. Aquest canvi de costums ha fet que s’igualessin les tornes, de manera que les feines de la casa ja no són exclusivitat de les dones, sinó que són compartides entre home i dona. Una igualtat que a molts els ve de nou, acostumats a tenir-ho tot a punt sense haver d’arremangar-se . No hi ha res, però, com la igualtat ben entesa , per tal de compartir les feines de la llar, convertint-se en la cosa més normal del món. Davant aquests plantejaments als quals ens ha conduit les formes de la vida actual, els mèrits també hauran d’anar a parts iguales. I per tant igualment es podria reivindicar el dia de l’home treballador. J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'abril del 2011 )

LA VIDA SOBRE RODES

2011-03-27T13:06:00.001+02:00

Una de les coses més complaents en la vida de les persones són les aficions. Tenir quelcom que ens serveixi de distracció en les hores de lleure és molt important, per a poder, en diguem, desconnectar. Les manualitats, en totes les vessants, han estat un entreteniment que tan han practicat homes com dones. Em ve al pensament el Sr. Màxim Pie, cunyat d’en Jaume Sauch, el qual, a estones lliures, confeccionava uns vaixells i barques de mides discretes, que no els hi faltava detall. La seva feina anava més enllà de la d’un maquetista, ja que ell mateix es feia els planells i sobre ells evolucionava l’obra. Una combinació d’enginyer, navilier, calafat i miniaturista. En definitiva l’obra d’un aficionat que treballava aquest art com un professional. Com ell molts altres que també, en diferents camps, han demostrat una sensibilitat exquisida que els ha entretingut, han abrigat i al mateix temps desfullat una cabòria que els ha ocupat moltes hores del dia i de la nit. Tenir una afició d’aquest calat acaba sent relaxant i edificant. Et distreu d’altres amargors quotidianes. Quan fa tot just una setmana que la nostra Vila era l’aparador mundial d’una amplia mostra de manualitats fetes per dones de tot arreu. Per uns dies pels carrers va predominar la presència de dones davant la dels homes. I el seu art es manifestava com un exemple de la perseverança que fa possible que les aficions tinguin, com és el cas, un destí i que aquest porti per nom Sitges. Un poble situat en la riba tranquil•la del Mediterrani, bressol de molts artistes i moltes aficions. He aportat una semblança de l’afició de Sr. Pie per exemplificar una tasca a la qual dedicava, totes les estones que tenia lliure, un home que fruïa amb el que feia i quan ho explicava i raonava sobre les tècniques i detalls emprats, ho feia amb un entusiasme encomanadís. Quelcom semblant han fet elles, la seva presència en aquesta magna exposició, a més del revulsiu que suposa exposar les seves obres, es produeix un intercanvi d’impressions que s’associen amb un moviment social on l’art és el pal de paller. Aquests esdeveniments encara no es programaven en aquells anys en què brodadores com la Fina Mestre, feien del brodat el seu ofici i també el compaginaven amb detalls d’un caire més artístic i original. Quan era per costum que les parelles aportaven al matrimoni tovalloles i llençols brodats amb la inicial dels dos. A banda que les avies poguessin confeccionar unes vànoves de ganxet, en una imatge molt repetida durant tot l’any, a l’hivern paraven el coixí on el sol s’arraulia i mentre feien anar els boixets es tapaven el cap amb un mocador. La Fina va viure en un lloc ombrívol, on el sol hi passa d’esquitllada, potser perquè les pedres de les seves cases conserven millor l’uniformitat del color, més amb l’ombra que no pas amb el sol. D’aquí que un veí seu, en Pere Stämplfi, va voler deixar un senyal testimonial del sol, en una hora concreta, quan aquest il•lumina també d’esquitxell la muralla i en una data tan assenyalada com la del dia de la Festa Major. En el quarto de reixa on treballava, la Fina estava envoltada de penombres, no obstant no era cap impediment per a desenvolupar amb pulcritud els brodats que realitzava. D’entre les ombres de l’habitació, però, en sorgia l’imatge del Drac brodada damunt d’una camiseta. Avui la Fina hagués triomfat en aquestes fires, ho va fer, si més no, en el seu dia, entre tots els qui tenim la sort de poder conservar una d’aquestes petites obres d’art i que guardem amb molta cura i estima. Són, com els deia, aficions que esperonen i fan més agradable la vida. Quan aquesta també s’ha passejat sobre rodes. Curiosament aquesta, la vida, comença i acaba sobre rodes. Quan som nadons ens porten amb cotxet. Al fer-nos més grans existia un mecanisme impulsat per rodes que ens ajudava per aprendre de caminar, en deien caminadors. Després ve l’època de la bicicleta , la de tres i dues rodes. Abans, de canalla, confeccionàvem unes plataformes, on hi acoblàvem uns coixinets i situats al capdamunt d’un carrer que fa baixada, el invent corria que se les pelava. Va venir a ésser el precursor d’això que ara anomenen “monopatí”. I és que les persones hem estat sempre sotmesos a les velocitats i sense deixar les rodes hi hem posat motor, les motos. Amb la proliferació del cotxe, la cosa anava sobre rodes, i mai millor dit. Varem començar amb el 600 i la sofisticació ha assolit cotes impensables de quan la gent anava amb carro, amb el cotxe de línea, amb el tren. Automòbils que poden circular a velocitats de vertigen, però que les normatives els frenen amb les limitacions obligatòries que cada vegada són més restringides. Passen els anys i t’adones que anar sobre rodes ja és quasi una necessitat. Existeixen unes motocicletes elèctriques, fàcils de manejar i dotades d’una gran estabilitat. D’aquesta manera, quan les cames van feixugues, és la solució per desplaçar-se. I vet aquí que tot ho condiciona l’amuntegament dels anys i amb ells les rodes es fan cada cop més imprescindibles, ja es fa servir l’anomenada cadira de rodes. A partir d’aquí difícilment ens podran treure les rodes de sobre, fins i tot en el moment de l’últim passeig anirem sobre rodes. El diumenge tornarà el Ral•li a rodar per la carretera de les Costes, fins arribar a la nostra Vila. Un repte que ha involucrat a nombrosos apassionats d’aquests cotxes, en diguem, antics, ells en diuen d’època. Tan se val el nom, són els testimonis d’un temps on anar sobre rodes no era massa freqüent , tan sols a l’abast d’uns quants privilegiats. Era quan tampoc calia prohibir estacionar ni haver de sancionar per córrer massa, l’únic prohibitiu ho dictava la butxaca, vet aquí les limitacions. Davant aquest panorama els carrers dels pobles estaven buits de cotxes, no hi havia tràfec, els amos i senyors dels carrers era la mainada que jugava a patacons i al ram de la mula, entre altres entreteniments. El cotxe ha estat un invent que s’ha modernitzat, fins a les línees actuals i també ha augmentat la potència dels motors. I davant el considerable increment del transit, s’han hagut de adaptar les carreteres, fer-ne de noves i construir autopistes, el que permet que els trajectes siguin més còmodes de fer i les distàncies no semblin tan llargues. L’altra setmana em referia a en Sadurní Mestre, com un expert en carreteres a qui li agradava conduir. Fins el punt que un dia es va proposar anar a Madrid i tornar el mateix dia, era quan la carretera no estava tan millorada i tampoc existia l’autopista, el cas era que per anar fins a la susdita capital s’empraven de deu a dotze hores per trajecte. L’home va sortir de Ribes a una hora matinera, va arribar al destí, van fer un cafè a la “Puerta del Sol” i tot seguit van marxar altra vegada cap a Sant Pere de Ribes, com aquell que va i ve de la cantonada. Són rampells de conductor delerós de fer quilometres. D’anar sobre rodes. J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 de març del 2011 )

El BADALL D'UN RIBETÀ

2011-03-27T12:51:00.007+02:00

Les persones tenim associades un nombre indeterminat de, diguem-ne, sacsejades, encara que està mal dit, que quan menys t’ho esperes et causen unes alteracions que no es poden dissimular. El badall és una d’elles, ja que ens fa obrir la boca sense que el puguem preveure ni aturar-ne l’obertura. És un senyal de mandra, de son enrederida, però també pot ser un avís de gana. D’aquí que després d’un badall s’acostuma a fer la pregunta: “son o gana?”. Podria ésser una mica de tot. És cap a la vesprada quan els badalls més sovintegen. Les normes d’urbanitat manen que davant un badall tenim d’apropar la mà a la boca i tapar-la per tal de que no quedin al descobert tan descarades interioritats. El mateix gest s’ha de fer quan es produeix un esternut, que per cert hi ha per costum saludar-lo amb un “Jesús” . No obstant com que s’aprecien corrents d’un cert laïcisme, ara també hi val l’exclamació de “salut”. Segurament amb la voluntat de desitjar que la cosa, símptoma de refredat, no vagi a més. Una altra incidència que es pot presentar en qualsevol moment, és la tos. On també cal dirigir la mà a davant la boca, encara que no existeix, com amb l’esternut, una elocució de cortesia que el precedeixi. Millor dit, davant la tos de la mainada, es solia magnificar de manera carinyosa, amb els següents termes: “Sant Josep gloriós, cureu la tos d’aquest nen tan ermós”. També distorsiona la normalitat corporal el sanglot . Aquest ja és més complicat de controlar, fa vibrar tot el cos i emet un sorollet com una mena d’esglai. Existeix la creença que propiciant un absurd a qui el pateix, desapareix . No se si serà perquè coneixent el mètode, ens posem en guàrdia i no ens espantem. Així és que el sanglot s’acaba quan menys t’ho penses. I arribem a irrupcions més grolleres, com ho és el rot. Aquest és més fàcil de dissimular, si més no alguna vegada s’escapa i produeix un efecte molt desagradable. Igualment trobem les paraules escaients: “Bon profit”. I si la confiança ens permet ampliar la recomanació, hi afegim: “Bon profit, porc fotut”. On no hi ha paraules per respondre, és pel soroll que prové de la part del darrera , la de la cara tapada. No hi calen paraules, sols gestos, els d’aguantar la respiració, o fer pinça amb dots dits de la mà, pressionant els orificis del nas, per tal d’evitar-ne el flaire. Dit tot això, inspirat amb un badall d’un contrabaixista ribetà, em plau comentar la gran satisfacció que m’ha produït veure publicada en aquestes pàgines la fotografia, feta per l’Andreu Cenzano, on hi apareix el recordat amic Sadurní Mestre, oriünd de Sant Pere de Ribes, el qual va tocar el contrabaix, durant mots anys, desprès d’haver-ho fet amb el trombó, amb la nostra Cobla Sitgetana. El músic espera, repenjat a les portes del Vinyet, i amb un badall de reglament, d’aquells que no es sap si es promogut per la son, per la gana, o per avorriment, a què s’acabi la missa del dilluns de Pasqua, per poder entrar amb la colla de Caramelles del Patronat, per d’oferir la cantada. És una instantània molt adient a la tradició caramellaire i també ha coincidit, la publicació, en aquest començament de la Quaresma, quan les colles es disposen a preparar els assajos de les peces que es cantaran amb l’arribada de la Pasqua. A en Sadurní, la gent de Ribes, el coneixien més popularment per en “Paf”. Ell i la Montserrat, la seva esposa, viatjaven per aquestes carreteres, anaven i venien, del poble on la Cobla actuava, junt amb un viatger que no deia res, però que ocupava tot la interioritat del vehicle, deixant l’espai just per a que s’acomodessin el conductor i l’acompanyant i interposant-se entre els dos, el mànec del contrabaix, amb el capçal de les claus per tibar les cordes. Era quan encara no s’havien inventat el GPS i per arribar fins els llocs més llunyans, s’havia de consultar els mapes. En Sadurní era un expert en carreteres, les coneixia totes. A diferència de l’altre músic, en Cristòfol Rubí que es planyia de la proliferació de tantes vies de comunicació, quan abans, deia, sols hi havia dues carreteres, una per anar i una altra per tornar. Però en Manel Vendrell tenia el convenciment que en qüestió d’orientació guanyava al contrabaixista. Com que en Sadurní no viatjava amb la resta dels músics, ell ja hi feia cap. Només arribar al lloc, en Manel encuriosit, li preguntava per on havia passat, en Sadurní li explicava amb tota mena de detalls i tot seguit en Vendrell li rebatia: “cagada...”. A partir d’aquell moment s’establia una discussió magistral de geografia i carreteres. Els dos volien tenir raó i n’hi havia per llogar cadires. Entre sardana i sardana, només els veies amb els braços aixecats i senyalant direccions. Fins i tot en Manel que ja dic, era expert en orientació, entre altres genialitats, sempre buscava la direcció per on sortia el sol i a partir d’aquí l’home es sentia segur de la seva posició i estenen els braços es situava: “Cap a la dreta hi trobem..., a l’esquena...” . I per reblar les seves conclusions afegia, convençut: “Sentit de l’orientació”. Al final, desprès d’haver dirigit i voltat per tots els tombants, havia un dels dos que ho acabava: “Saps que et dic, passa per allà on vulguis”. Haver començat per aquí. A la fotografia, en Sadurní Mestre badalla, li falta l’ambient que li propiciava en Sou, però és que per arribar a Sitges, des de Sant Pere de Ribes, no cal menester gaire sentit de l’orientació. J. Y. M.

( Article publica a l'Eco de Sitges , el 18 de març del 2011 )

VILA DE BARRETS

2011-03-27T12:38:00.002+02:00

Sempre per carnaval proliferen un bon nombre d’originals i vistosos barrets. Si així es pot anomenar aquests casquets engalanats amb multicolors plomatges i altres elements decoratius que són el complement a la resta del vestit. Aquesta ocasional mostra de barrets els quals, de normal no es passegen pel carrer, formen part d’unes tradicions puntuals. Guaitant a l’historia del poble a través dels barrets, una manera original i atractiva de furgar en el costums, ens trobem amb un barrets que són van relacionats amb unes activitats, com els barrets que feien servir els pagesos, de viscera ampla i de palla. Com també ho eren els capells dels americanos, si més no aquests caracteritzats per les seves elegants formes i per les teles de color clar que anaven amb consonància amb el traje . Aquesta indumentària marcava un abans i un desprès, en quant a gent que havien marxat a fer les Amèriques i tornaven havent amassat una fortuna, o amb una mà a davant i l’altra al darrera. Tant en una situació com l’altra, però, no era cap impediment vestir segons els costums d’aquelles llunyanes terres i que tant enseyorejaven aquests verals. Uns barrets que, com he dit, van marcar una època. Quan el més comú eren les gorres de treballadors, com les que apareixen en les pel•lícules i reportatges de les revoltes de les masses treballadores. Unes gorres amb una mica de viscera i que tan predominaven entre aquell anar i venir dels integrants de les fàbriques de calçat, en els moments previs d’entrar i en les sortides. Es barrejaven amb les boines que n’era un altra element pel cap força comú. Com a curiositat en un enterrament d’aquella època, hi coincidien al menys tres barrets diferents, com el del senyor Rector que presidia el dol i que es descobria el cap en aquell biaix del Cap de la Vila, a frec de la botiga de la Maria i la Filomena de can Mas, en el moment de cantar les exhortes. Destacava, també, en el seguici funerari, el barret de copa, d’un negre rigorós, que portava el Sr. Raventós , de can Sofia, el qual comandava el carro mortuori tirat per cavalls. El moment més delicat per a fer aguantar el barret damunt el cap del cotxer, era quan el carruatge decantava des de l’església cap a la porta de santa Caterina, en aquest tram rara és la vegada que no hi bufa el vent. De la seva intensitat depenia l’arravato. Si el cotxer badava degut a la maniobra amb les rendes del comandament, podia passar que el barret volés pels aires i , en els pitjors dels casos, anés a parar a mar, com havia passat en més d’una ocasió. L’altre era la boina que feia servir en Pere Mestre, conegut més popularment per en Rampí, per provenir de la sínia, l’home ajudava a en Jesús Carbonell que era l’enterra morts, cada vegada que hi havia un d’aquests “bolos”de mal rollo. En el trajecte acostumava a portar posada la boina, si més no en arribar a l’església, amb un gest calculat, per les vegades que l’havia fet, agafava la boina , la plegava pel mig i la guardava en la butxaca de l’americana. Era un senyal, inequívoc, de respecte. Era quan hi havia, al menys, un guardià urbà permanent en el Cap de la Vila, el qual quan passava pel seu costat tan luctuosa comitiva, es quadrava i saludava militarment, amb la mà dreta tocant la viscera de la gorra de plat. Per cert, són altres capells, aquest dintre l’apartat de les gorres, que han conviscut, encara ara, amb la diversitat de barrets, boines i gorres de tota mena. Sense passar per alt el típic salacot blanc, de caire colonial, que feien servir els guàrdies quan dirigien el transit, detall que completaven amb una singular casaca, amb cinturó inclòs, d’un blanc enlluernador i botons platejats. Durant uns anys, en els actes que revestien una certa solemnitat, els barrets de la guàrdia urbana estaven farcits de plomes blanques. A Sitges també, com a tots els pobles, hi van coincidir les gorres militars. Era quan tocava incorporar-se a files, el que es coneixia com “la mili” I cada vegada que els soldats sitgetans arribaven per gaudir d’un permís, o marxaven, se’ls veia vestits amb uniforme caqui i aquella gorra peculiar, allargada. Excepte aquells que feien, en deien, milícies universitàries, que per no interrompre els estudis a la universitat, aprofitaven les vacances per servir a la “Pàtria”, però aquets tenien el rang d’alferes i per tant portaven gorra de plat. Per la Festa Major, curiosament, tancava la comitiva dels balls populars, de la processó de Sant Bartomeu, un bon nombre de gorres. N’eren la dels integrants de la banda militar que acostumava a venir cada any i, deixant de banda l’aspecte militar, aquesta formació conferia una categoria rellevant en l’apartat musical. Es va donar el cas que alguns dels “adocandos” que integraven la banda, eren xicots d’aquí, com l’Antoni Pages Vias, l’Antoni Olivé Ràfols, en Josep Torrens Urgell, els qual sentien una gran satisfacció poder venir amb la banda al seu poble. Els músics de la banda del poble no feien servir gorra de plat, no obstant en les actuacions on regnava una certa frescor ambiental, acostumaven a portar boina. Al capdavant dels “emboinats” i anava el mestre Pallarès, en Torrens era home de capell de roba, en el trio de ritme hi destacava l’Agustí Montornés, amb boina, comtambé la portava en Ricard Escobosa, que tocava el bombo A mesura que el turisme va arrelar, els cuiners d’hotels i restaurants es cobrien el cap, amb aquests singulars barrets blancs que segons la mesura de l’altura indiquen el grau de la categoria. Nosaltres, que érem canalla, acostumats al passa-muntanyes, que sols ens deixava al descobert els ulls, ens encuriosia aquells barrets tan originals i quan passaven per davant d’aquests establiments, ens afanyàvem per poder veure els cuiners i els seus barrets . La trajectòria barretaire va continuar oferint unes evolucions que s’adaptaven als costums que en tenia la gent de portar algun barret, com el que feien servir aquells peculiars xurrers, responsables de la xurreria que es trobava en el carrer Parellades que lluïa per nom: “ La Violeta”. Eren uns gorres, allargades, tipus militar, però blanques. Els seus portadors, els qui preparaven els xurros, eren uns personatges com extrets d’un llibre de cavalleries. Però pel que s’observava, instruïts en la música de Sarsuela, per la seva dependència en escoltar aquest gènere en la gramola i fer-lo arribar fins al bulliciós carrer. I d’aquells barrets de roba, elegants, senyorials com els que feien servir els gitanos d’aquí, com en Juanito que el portava amb una acurada elegància que feia goig. Als mocadors amb els quals es tapen el cap les dones i noies de la franja musulmana. Entre costums i tradicions, Sitges és pot dir que ha estat una vila de barrets. J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de març del 2011 )

L'EVOLUCIÓ DEL CARNAVAL

2011-03-27T12:32:00.001+02:00

El carnaval sitgetà ha ballat al compàs que li ha marcat cada època. El Prado i El Retiro han estat les dues Societats que li han donat cobertura en els moments d’esplendor, en els anys de prohibicions i en els del ressorgiment, en deien “el carnaval de la democràcia”. Aquesta implicació de les dues Societats era degut a que en el poble es convivia amb un important tarannà associatiu. I aquesta amplia participació dels socis amb tot el que organitzaven, va permetre poder viure èpoques d’esplendor, degut a la bona predisposició que es dispensava. Una afluència que esperonava a les juntes directives a programar unes cartelleres carnavalesques amb el bo i millor. Sobretot amb les orquestres que amenitzaven els balls, de manera especial el dilluns, el dia del “Panaché”, el Prado organitzava el suggestiu “sopar a l’americana” i el Retiro un lunch. Es convertia en una cita obligada tant per pradistes com retiristes. En aquesta nit les dues sales oferien un aspecte immillorable i es ballava amb les orquestres més punteres del moment. Hi posava la nota de distinció, l’elegància i la cura en el vestir. Les normes ho exigien i els socis ho respectaven. La resta dels dies de disbauxa, no és que el nivell musical baixés, si més no l’ambient era diferent, les disfresses, les comparses, assolien el protagonisme. Però com que era un carnaval familiar, hi havia temps per a tot, de manera que quan acabaven les passades i fet el recompte del nombre de parelles de les comparses que treien al carrer les dues entitats, les entrades a les societats eren espectaculars i aleshores, en aquell replegament de socis, començaven els balls que eren esperats amb un entusiasme especial. Aquest ambient va conviure amb la picaresca, el canvi d’identitat, que forma part del guió d’aquestes diades. El més impensable es vestia de dona, o també la mateixa femella realçava les seves anatomies i transformaven, disfressaven, mai millor dit, la realitat per sobresortir, fins i tot, de la vulgaritat, o de la lletjor predominant durant la resta de l’any. La presència d’aquestes disfresses, causaven una admiració enlluernadora. Avui, acostumats a veure-les de tots colors, no crida gaire l’atenció. En aquells temps on predominaven les simplicitats, tot el que sortia de la normalitat feia aguantar la respiració i l’equilibri per no caure de cul. Era una atracció i, sempre, una novetat, tant pels que s’afanyaven per intentar atraure l’atenció d’aquelles donis que no es podien pas desmerèixer i deixar-les de racó. Com per la resta de públic que, no cal que ballessin, gaudien guaitant des de les llotges o per les butaques de tot el contorn, aquells intriguis que feien anar de bòlit a més d’un. Van seguir uns anys de carnavals reprimits, prohibits, si haguessin d’haver obeït les proclames de les autoritats pertinents. Malgrat tot, el nostre carnaval va gaudir d’una certa permissivitat, en bona part gràcies als alcaldes de torn, els quals s’erigien en responsables de la seva gent. Un fet curiós, el d’aquesta implicació per part de les autoritats locals, obeïa a que els que s’alternaven en l’alcaldia eren socis acèrrims d’una o altra entitat, fins i tot les havien presidit. Ningú com ells sabien el que representava el carnaval per les Societats, d’aquí que remoguessin cel i terra a fi d’aconseguir una mica de màniga ampla per part, també, del governador que manava la província. Amb més o menys advertiments i haver d’assumir difícils compromisos, els alcaldes sempre aconseguien, ni que fos de paraula, un permís a mitges. Sortosament mai va passar res de massa rellevància, com per prohibir-ho definitivament i deixar en entredit les garanties avalades per les autoritats locals. Ens referim a un temps on pràcticament tothom es coneixia i per donar-ne constància, els porters de les respectives societats, havien de mediar entre la disfressa, que volia entrar al local, i la parella de la guàrdia civil que eren, en definitiva, els qui havien de consentir l’entrada, prèvia identificació, per part del porter, que desprès d’aixecar una mica la careta, assentia amb el cap, com volen dir: “el conec” . Avui en coneixerien ben pocs. En certa manera es va passar del carnaval, es pot dir, de l’elegància, al que jo crec que és el genuí, l’autèntic, el carnaval satíric, el de la mofa i la ridiculització. On també hi predominava la inventiva, l’enginy. On es saludava als espectadors amb aquella fórmula tan comuna i que he apuntat, aquí mateix, moltes vegades, tanmateix és una pregunta que també es repetia cada any per aquesta ocasió: “Que me conoces?” Pronunciada amb veu de “fardo” que igualment ha estat un llenguatge molt peculiar i d’acord amb la situació de canvi de personalitat. Va ser a l’any 1976 quan el carnaval sitgetà va ressorgir d’aquella popularitat que el va mantenir mig d’amagat durant tots aquells anys. Va tornar sortir al carrer sota l’organització de les dues Societats, Portant, el primer any de la represa, la davantera els del Retiro. La música al carrer la va posar la banda de músics locals, quasi la majoria components de la Cobla Sitgetana. La qualitat orquestral, en quant a l’intimitat de les dues sales, es va mantenir en els balls de la nit del dilluns, els de la resta ja va començar a notar-se una mica de declivi. Pel carrer a les diferents formacions musicals s’hi afegien les xarangues navarreses. Paral•lelament a aquell ressorgir, van proliferar una corrent gai que s’exhibia amb una indumentària de categoria, que provocava l’admiració i curiositat, principalment, de la gent que ens visitava. S’ha de dir, malgrat no agradi, que molts venien a veure el carnaval amb el morbo afegit, en quant a l’oportunitat de poder veure, de prop, homes vestits de dones. Lluint exuberants atributs de dona, amb “quasi” totes les peces femenines, ben posades, o ben portades, com es vulgui entendre. El carrer sant Bonaventura, indret on hi havia un bon nombre de locals d’aquesta índole, aconseguia atreure una gentada que, encuriosida, seguia l’anar i venir d’elles que eren ells. Als qui els agradava escoltar carantoines que els hi dedicaven tan nodrida concurrència. El carnaval s’ha fent gran, al mateix temps que les músiques i les societats no passen per moments de massa eufòria. Fins l’extrem d’haver de suprimir balls com el “panaché, que semblaven intocables. Discoteca i Disco Marín , són les alternatives a les músiques d’aquelles orquestres de gran celebritat, a les quals els socis rebien amb aquell deliri que es feia encomanadís. Dies abans que comences la Quaresma i amb ella l’ajornament de tota mena de balls, s’havia d’aprofitar.. Avui, tot i tenir-ho més fàcil, s’ha perdut aquella corrent associativa. Amb ella Prado i Retiro, es veien recolzats per un gran nombre de socis/es. Els quals de ben jovenets ja estaven inscrits. I la música els aplegava en totes aquelles ballarugues de grats records. Curiosament a mesura que la música es va anar afeblint, es va anar també retrocedint en el nombre de socis. Evidentment vivim en un altre temps i els costums han canviat. El Carnaval sitgetà gaudeix d’una fama ben guanyada, després de tants anys de ballar-la. J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de de Sitges el 4 de març del 2011 )

100 + 25 = 1.000

2011-02-27T13:02:00.002+01:00

Les matemàtiques no han estat el meu fort, potser sóc home de lletres, o al menys la permanència en aquesta pàgina. L’haver de resoldre, amb més o menys encert, l’article setmanal, em dóna una certa predisposició per insinuar que el meu fort són les lletres, més que els números. No obstant que estigui fluix en la matèria matemàtica no és excusa per plantejar la resolució de l’encapçalament amb aquest resultat. Tot té una explicació.
A l’any 1986, concretament el dia 1 de març, l’Eco complia 100 anys. Una fita que va acaronar de joia i satisfacció, en primer lloc, i molt merescudament, a la família Soler que han estat els pares de la criatura i els continuadors de la nissaga que ho van fer possible, no sense haver de trampejar tota mena d’entrebancs. Una satisfacció de la qual també li corresponia una part del mèrit als col•laboradors, els quals hi havien escrit articles d’opinió, poesia, cròniques d’esport... Un dia d’aquells també jo en vaig tenir la gosadia.
Parlo de quan tenia 16 anys, que va ésser quan apareixen les meves primeres incursions. Tanmateix l’època que per a mi assoleix una importància especial, són les col•laboracions que envio des de l’Aaiun , capital del Sàhara Occidental, on em trobava complint amb el deure del servei militar, aquelles cròniques van sovintejar. I si rebre el setmanari quan ets lluny de casa ja és una gratificació, si a més hi ha una col•laboració teva, la satisfacció era majúscula.
Aquells 100 anys són celebrats com un merescut homenatge en record dels fundadors i dels continuadors. Li recau l’honor de presidir la capçalera del setmanari, al net del fundador a en Josep M. Soler i Soler. El seu fill gran, en Josep Soler Fernàndez, es pot dir que em va obrir les portes del setmanari. Amb ell formaven aquell grup d’amics que cada dissabte ens apropàvem a la seva casa i passàvem per entre la merceria de la Llúcia, on compartien tasques comercials ella i la Carme, muller i mare, respectivament, dels dos Joseps de la casa i d’en Ramon. Com que la colleta hi havia dies que era nombrosa: en Jacint Sastre Tutusaus. L’Isidre Junyent, el seu veí més proper. En David Jou, qui també va començar a publicar els seus versos en aquestes pàgines fins a dia d’avui. En Rafael Nicolás, fill del notari. En Jacint Picas, fill d’aquell recordat i bon puntal d’aquestes pàgines. D’aquí que amb tanta colla no sempre pujàvem tots al menjador, sinó que entràvem una representació a la botiga i des del buit de l’escala una de les dones cridava: “Josep, que et venen a buscar”. Per aquell temps em feia il•lusió poder publicar quelcom a les pàgines de l’Eco. Ho tenia la mar de bé, ni em calia haver de presentar-me a l’impremta, per allò de la vergonya, en diuen tall, o potser per temor a que em rebutgessin el foli mecanografiat, li vaig lliurar a l’amic, al fill de l’amo, millor influència que aquesta... Era una breu ressenya d’un concert del Palau de la Música, ja es poden imaginar la meva satisfacció en veureu publicat. Ja tenia la porta oberta, ja no vaig dubtar, cada vegada que enllestia un nou article li portava a en Josep, el director. Aquesta assiduïtat em va permetre fer-me, també, amic del pare del meu amic. Sembla un embolic, però no és gens complicat d’entendre, perquè qui no és amic d’en Josep no ho és de ningú. Cal dir que he trobat amb ell a la persona que, amb les seves opinions, m’ha animat a continuar amb aquesta afició.
I vet aquí que aquest proper 1 de març del 2011, quan sembla ahir que afalagàvem aquells 100 anys, n’han passat 25 més. Tots ens hem fet una mica mes grans al costat del director de bata blava, de tarannà jovial, senzill, que ha rebut als seus col•laboradors de peu, davant la màquina, o abocat al taulell mentre repassa proves. I quan s’ha assegut, davant la taula del discret despatx del quarto de reixa, deixa la porta oberta per no perdre el contacte amb aquest anar i venir. De la botiga a la rebotiga passant pel menjador, com vaig titular un article, per allà les vigílies d’una festivitat de Santa Llúcia, en record dels estadants de la casa del carrer Bonaire i en homenatge a la Carme, una de les filles, que amb aquella simpatia exultant, es dedicava, junt amb la Maria, al bonic i delicat art de l’agulla i el fil. Tot ha canviat una mica, la botiga no té activitat comercial, el menjador ha deixat de ser-ho, l’ocupen màquines que amanyaguen modernitat. El quartet on cosien la Carme i la Maria, en Josep i l’Artur, des de l’ordinador, compaginen aquestes pàgines. Perquè, durant els darrers 25 anys, l’Eco ha abraçat les noves tecnologies, de manera que ja no ens cal anar personalment a lliurar la col•laboració, ho enviem per Internet. És còmode, però per altra banda s’ha perdut bona part d’aquell contacte, l’haver de passar per la botiga i el menjador per arribar fins a la rebotiga, a l’impremta, on havíem coincidit amb eficients treballadors, amb els col•laboradors de sempre. Els havia de tan veterans que fins i tot es prenien la confiança de seure damunt el taulell i entaular conversa amb qui fos. I a l’entrada o a la sortida ens trobàvem amb elles que confeccionaven la cistella de la colla de Caramelles del Retiro, o en aquestes vigílies, alguna que altra disfressa de Carnaval i elegants vestits per anar al “Panaché”... Era ahir, avui els de l’Eco ens faciliten la labor.
Si tot fos tan senzill... A vegades les pegues surten per altres costats, de manera que el nostre volgut director, l’home de bata blava, s’ha hagut de sotmetre als aciençats coneixements dels especialistes de bata blanca. Ai!, que bonic seria si tot fos, ni blau ni blanc, sinó de color de rosa. I jo encara hi afegiria i olor de clavell, ell ja m’entén. El seu optimisme, la seva profunda fe, sortosament l’ha permès vèncer un altre entrebanc. Vagin aquests 25 anys més de l’Eco com el millor regal a aquesta meritosa tasca, encara que sumar ens acabi foten el paquet.
I és a partir d’aquell primer de març del 1986, quan col•laboro de manera assídua, havent fallat potser tan sols en dues o tres ocasions, com a molt. Per tant la xifra 1.000 que apunto com el resultat de la suma dels 100 + 25, ve a ser com el compendi de tots els articles que he publicat en aquestes pàgines, al llarg d’aquests darrers 25 anys. I si a la quantitat hi afegim la resta d’articles de quan hi col•laborava de manera esporàdica i atenent que tenia 16 anys, desconec la xifra exacta. Per dir-ho de manera indicativa, deixem-ho en mil i escaig.
Un Eco de 125 anys té la solera, la grandesa, el mèrit d’un setmanari que s’ha fet gran gràcies a ser tan proper, en tots els aspectes. Si hagués contemplat disciplines i normes més intransigents, estic segur que avui ja no existiria. Ve a ser com les matemàtiques, on dos més dos fan quatre i qui no ho entén així pot arribar a arruïnar-se. No obstant, si jugues una mica a la puta i la ramoneta , pots acabar apuntant que 100 + 25 = 1.000, perdràs crèdit, però de ben segur el plantejament atraurà l’atenció i haurà qui, per curiositat, et llegeixi.
l’Eco de Sitges té una capçalera atractiva i un contingut pensat i escrit amb una gran estima pel poble, a les seves persones, pels esdeveniments, les tradicions. I, avui, per l’admiració a aquests 125 anys.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de sitge, amb motiu dels 125 anys, el 25 de febrer 2011 )

ELS QUE QUEDEN A TERRA

2011-02-20T18:05:00.001+01:00

Escriure comporta riscos, no em refereixo amb això que l’activitat estigui exposada a perills que no es puguin prevenir, o si més no calcular, abans d’apuntar res. Amb tot en poden derivar repercussions.
No obstant escriure amb tota mena de miraments, més quan vols quedar bé, un altre dels riscos amb els quals estàs exposat, a més de la inexactitud que es pot fer palesa amb els noms, cognoms, detalls de situació..., n’és l’omissió. Deixar-te a algú a terra, i si a la persona la coneixes, sap molt greu. Una plantada que implica no sortir en l’article, quan sí hi són altres. Aquest: “ em vas deixar a mi, que també sóc d’allà..., és com un pessic a l’amor propi que fa mal. Perquè si havies quedat satisfet de com havia quedat l’article, davant de la plantada, et fa sentir culpable, malament. Sortosament els que acostumen a quedar a terra, són persones comprensives i conscients que hom no té l’obligació de saber-ho tot.
El flaire del sofregit que manega la Paquita de can Solé de Benissanet em va motivar el poder parlar de les excel•lències de la seva cuina, quan tornes cansat de caminar i amb gana suficient com per fer un bon paper. I vaig aprofitar per fer esment dels Bladé que són oriünds del poble i, m’acatxis la mar, em passo per alt fer menció a la Pilar Fortuño, la Pili de l’Andana, que de joveneta anava aprendre a cosir a casa de la mare de la Josefina que és la muller d’en Llorenç Bladé. Per aquelles circumstàncies i casualitats de la vida, arriba a Sitges i fa estada a casa la Pasquala , en el bell mig del carrer Major. La dona necessitava una noieta que l’ajudés en la botiga, aquest detall els hi va comentar a la mare de la Mª. Teresa i la Carme Kraf que li portaven la fruita del poble i ella va pensar amb la Pili. Casualitats que propicien el seu primer contacte amb un poble, el qual ha arribat a estimar tant com el seu. En aquest redós sitgetà ajuda a la Pasquala, que per cert era de Gandesa, i s’envolta d’aquella moixama que la mestressa tenia disposada per la botiga, junt amb bull de tonyina i de tots els ingredients del xató. Observa i participa de les novetats que provenen de la ciutat de Barcelona i que li explica aquell eficient enllaç que n’era el recader Casimir. Aquest conviure amb el matrimoni, amb els fills, la legitima per poder sentir-se com una més de la casa, compartint alegries i tristeses. Com ha succeït ara fa poc, amb la sentida mort de la Deli que l’ha viscut amb l’angoixa de la persona que perd a un familiar proper. A la Deli i a la Pili sols les separava les ribes llunyanes de l’Ebre, una quasi a frec de la desembocadura i l’altra en la voreta d’aquest Mediterrani. Amb tot, però, les unia l’amistat d’una companyia que s’havia amanyagat amb la complicitat dels anys i, també, per haver viscut tan a prop una de l’altra. Quan s’estableixen aquests lligams, succeeix que el primer que se’n va deixa un buit difícil d’omplir. Però abans de tots aquests desgavells que ens depara la vida, la Pili coneix qui acabaria sent en el seu marit i tot ve rodat, els fills, el restaurant. I la Pili que torna cada any al seu poble, a la casa pairal, per saludar als seus, a les amistats i per a comprar l’oli de la collita de les oliveres del seu germà .
Vet aquí que aquest oblit em serveix per adonar-me que a la Vila viuen molts convilatans que són oriünds de la província de Tarragona i aquesta coincidència em motiva per parlar-ne d’algun d’ells. Davant l’abast del tractament a tota una província, de parroquians sitgetans però nascuts en aquestes terres, estic convençut que a molts els tocarà el rebre, pels sols fet de quedar en l’anonimat, a terra. Conscient d’això demano, una vegada més, comprensió i disculpes.
Em seria imperdonable que, amb aquest interès, em deixés a terra a la meva pròpia àvia Maria que era de Reus a l’igual que el meu oncle Paco i la meva mare que va néixer a Pradell de la Teixeta. Gràcies a elles, a les seves dissertacions, he après quelcom d’aquesta província. Del temps en que prevalia aquella mena de lloança, de la qual tan presumien i n’estaven cofois la seva gent: Reus, París i Londres. O aquesta altra: A Reus enganxen i a Tarragona manxen. A familiaritzar-me, també, amb la denominació de xiquet i xiqueta, emprada per aquests verals del camp de Tarragona. O el xicotet i xicoteta de més cap a les ribes del riu Ebre.
A Escó, d’una manera despectiva, però alhora simpàtica, fan servir el “carnús”. Ens ho va ensenyar el recordat Agustí Montornès Pino, que junt amb els seus germans eren d’aquesta població. La qual, gràcies al músic del jazz, un dia varem visitar, com a convidats d’un germà que vivia en el poble i que va tenir el goig d’ensenyar-nos, sota la casa, una bodega amb volta, tota de pedra, un art que tota la família ha dominat. Un treball delicadíssim, aquella era una obra mestra de picapedrer. Art que el propi Agustí va heretar, com podem admirar en els treballs de pedra que va fer aquí a Sitges.
Sense deixar l’afegit de la música, just és tornar a fer esment al mestre Gabriel Pallarès, ja que havia nascut a Valls, com el seu amic i també músic, en Joan Roca, conegut popularment com en “Manxet” que tocava el trombó i la flauta. Com a curiositat, cada vegada que en una conversa entre en Pallarès i en Roca, aquest últim, al referir-se a Valls li deia: el nostre poble...”, en Pallarès el rectificava: “serà el teu, el meu és aquest”.
El més apropat a Benissanet n’era, el també músic, en Manel Rius, la seva muller, la Sofia, eren de Ginestar, ho continua sent la germana de la Sofia que també viu aquí. I en Ramón que es va casar amb una germana de l’Andreu Planas i d’en Ciscu del forn.
Els germans Olivé en Joan, en Magí i en Josep, concretament aquests dos van viure els últims anys de les seves vides, observant, des d’un banc de l’andana, minut a minut, les arribades i sortides dels trens. Avui ho tindrien difícil si no aconseguien un abonament de permanència. Un visat de viatgers estàtics, millor dit, un bitllet de simples observadors, des de terra estant. Se’ls coneixia pels Catllar, per procedir d’aquesta població.
Conec a un lleial lector d’aquest setmanari, home de barret, que sap esperar, pacientment, en la sala de lectura de la Biblioteca, que l’Eco quedi lliure, per poder-lo llegir detingudament. El Sr. Miquel Saludes és de l’Alforja del Camp i manté el dinamisme i la jovialitat de l’home de pagès, que ha voltat món i de l’experiència assolida, n’ha derivat la categoria d’un senyor de capital que viu a Sitges que és el lloc més cosmopolita de totes les contrades que trobem des de mar cap a pagès.
I de la capital del Priorat, Falset, n’és la Montserrat Pérez, vídua del recordat Josep Montserrat i Torralbas, home del Prado. Com en Josep Pi que és del Prado i del Retiro, perquè és l’empresari del cinema de les dues sales i també oriünd de Falset.
Com no podem afegir una faldilleta al final de la pàgina, em quedo curt. Me’n deixo a terra.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de febrer 2011 )

INTERIORITATS DEL VINYET

2011-02-12T19:30:00.001+01:00

Les interioritats de cada casa custodien un o més detalls, als quals els hi professem una estima especial i quan tenim oportunitat ho ensenyem, amb clara intenció de fer participar a les amistats del nostre entusiasme i predilecció per determinats elements que conformen l’acompanyament de la intimitat que no s’aprecien i potser ni s’intueixen des de fora.
El mateix passa amb el conjunt del poble, estem envoltats de detalls que ens distingeixen o, si més no, són atractius, interessants; de caire cultural, artístic, paisatgista... No obstant per tenir-ho tan a l’abast no ho valorem amb tota la seva importància. Però això no és el més rellevant, amb els anys hem perdut moltes identitats, molts punts de referència que els joves d’avui no contemplen tot i que potser n’han sentit parlar. Un exemple poden ser els motius, amb els quals s’identificaven a moltes famílies. Com les cases de gent del poble que al ser reformades han perdut la seva identitat original, aquells detalls que les feia diferent a altres,o que tenien coses en comú. Amb això s’avenien les cases on en els baixos hi tenien l’estable, el celler, el taller. Altra cosa seria, ara, si encara hi haguessin tallers, amb la presència de l’aprenent. A totes aquestes interioritats a la jovenalla ens encuriosia guaitar-hi, perquè sempre hi descobríem algun element que ens havia passat desapercebut. Sobretot les maneres ancestrals amb les quals es desenvolupaven determinades activitats.
Era, per tant, quan en la interioritat les cases hi prevalia la blancor de la calç, però també uns bens comuns que trobàvem en quasi bé totes les llars sitgetanes. Em refereixo a una estampa d’unes proporcions una mica grans i emmarcada. El gravat corresponia a la Mare de Déu del Vinyet, tal com esta presentada en l’altar principal de l’ermita. En una època on la gent penjava fulls de calendari amb la simple finalitat de decorar les parets. Aquesta estampa presidia la més destacada del dormitori, o a mena de benvinguda quan la trobàvem disposada en el rebedor.
I és que el Vinyet ha representat aquest lloc acollidor que ha estat destí de peregrinatge familiar. Les interioritats del Vinyet són penyora de devoció que emmarca el fervor de moltes generacions. Tanmateix els records a voltes van acompanyats de músiques que, segons l’ocasió, han sacsejat la fibra de l’emotivitat. Les més sensitives, les marxes nupcials que precedeixen i posen el colofó al sagrament del matrimoni. Sense menystenir altres acompanyaments musicals que han sortit dels tubs, gràcies a l’art dels mestres organistes que els han interpretat.
El més antics que recordo són la família Torrens. Que han estat els organistes del Vinyet i de l’església parroquial. Sobretot quan l’ofici del diumenge, em sembla que era a les 10 del matí, la missa era cantada i els cants eren acompanyats per aquest instrument. El mestre Torrens disposava d’uns eficients reserves. Com ja vaig apuntar, no fa gaire, en un d’aquets articles, el mestre era molt propens a refredar-se, el dia que requeia o quan la meteorologia feia preveure canvis ambientals, la seva muller, la senyora Esperança el substituïa. L’únic entrebanc que els amoïnava era l’escala, per la qual s’accedeix al cor i a la caixa de l’orgue, degut a que els graons són alts i irregulars i la llum que els il•luminava era feble.
Vet aquí, però, que tant els cors de la parròquia, com el del Vinyet, es van anar quedant solitaris, buits. Hem de tenir present que en els moments de glòria de l’afició pel cant, aquests enclavaments enlairats, es trobaven molt concorreguts de cantaires. Sovint m’he referit a les activitats musicals dels mestres, a aquelles classes de solfeig que impartien, als balls que amenitzaven amb les seves respectives orquestres, a les caramelles i, inconscientment, m’he apartat una mica d’aquesta vessant de la música, la religiosa. Activitat de la qual en tenia cura, com he dit, el mestre Manel Torrens, per ésser el mestre de capella. L’home dedicava algun dia de la setmana a assajar els cants de la missa, més quan aquesta es preveia solemne. La plantilla de cantaires l’integraven gent que, com popularment es diu, se la sentia pel cant. Havien d’educar la veu amb molta estima, perseverança i sense escatimar-li atencions . Veies als tenors, baixos..., tapar-se el coll, la boca, prendre pastilles de potassa, per temor a que una simple insinuació de refredat els afectes les cordes vocals, la veu.
Els anys acumulats, van anar allunyant les obligacions contretes amb la música i amb l’orgue de la parròquia i el del Vinyet. Va coincidir, amb el fet de no prevaldre el caliu que havia mantingut el mestre, el declivi dels tenors, en definitiva, de la gent de cants. I aquests van aglutinar tota la seva afició amb el cant de les caramelles. Fins el ressorgiment de noves promeses que els van engelosir.
Mentre, per tal de no trencar amb tants anys de dedicació a la música de capella, ho va continuar el fill gran de la casa, en Manel. I això que l’home també tenia dificultats per pujar i baixar aquestes escales, degut a una poliomielitis que va patir de jovenet. L’arribada al Vinyet d’en Manel, guardava uns encants irrepetibles. Sempre acostumava anar just de temps i els ermitans patien fins que no distingien la tronada motocicleta conduïda per l’organista. Assegut amb posició decantada, de fals escaire, i amb l’abric que quasi refregava per terra, el motoret espetegava amb roncs de no gaire bons símptomes. Sortosament les parelles es casaven per amor i no pas per l’admiració a la música. El mestre complia amb la seva comesa, la de l’orgue, de manera quasi mecànica, omplia l’església dels acords nupcials i feina feta, no n’havia de fer cap més. Tot just els nuvis havien acabat de sortir per la porta, en Manel ja era damunt el motoret, mentre remugava: “uns altres que s’han penjat”. Era la seva particular percepció, que no tenia res a veure amb l’art.
Entre aquests intervals, altres organistes s’alternaren amb la comesa, com en Josep Pagès, en Jordi Pañella que casualment, junt amb en Ramon Artigas, va ser també administrador. I en Charles Miles i Salvador Monzó. Amb tot aquesta llarga trajectòria musical de l’orgue, com en el seu dia va passar amb el de la parròquia, el del Vinyet necessita una profunda restauració. Conscients de la situació, els actuals administradors, els senyors Bartomeu Muñoz i Joan Acosta, d’acord amb el Sr. Rector i les autoritats competents, han iniciat les gestions pertinents per a que l’orgue torni a sonar amb tot el seu esplendor, a ser possible durant l’ofici del dilluns de Pasqua. Conscients que aquesta comesa té un important cost econòmic, d’aquí la crida que han fet a tots els qui estimem aquestes interioritats del Vinyet, o ens agrada gaudir de la vellutada sonoritat de l’orgue. La col•laboració de tots, a mena d’aportació monetària, ajudarà a fer-ho possible. Malgrat que la situació actual no estigui, permetin la redundància, per orgues.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de febrer 2011 )

DEUTES

2011-02-10T22:40:00.002+01:00

Sento una certa admiració pels alcaldes de poble, perquè han de desenvolupar els seus mandats molt en contacte amb els ciutadans, amb tot el que això comporta. En canvi els alcaldes de les grans ciutats no guarden una relació tan directe, fins el punt que més d’un ciutadà no haurà coincidit amb ell en cap ocasió. És així com el compromís, al ser més generalitzat, més complex, no comporta l’afegit de l’amistat, del retrobament continuat.
Aquest apropament, entre alcalde i vilatà, és bo per a qualsevol ciutadà que es plantegi un interès per les coses del poble. D’acord amb aquest neguit i degut que la majoria d’aquests alcaldes són persones properes, disposades a escoltar, resulta habitual que hom pugui parar a la màxima autoritat del poble al mig del carrer per plantejar-li alguna que altre opinió, petició, com la cosa més normal. Aquesta bona accessibilitat pot esdevenir un destorb, una incomoditat pel batlle, més quan els plantejaments poden abordar temes escabrosos, o pretenen treure privilegis personals. A voltes potser a la recerca d’una mediació, també es pot donar el cas que es vulgui influir per algun familiar proper, amb el convenciment que l’alcalde el pot fer accedir a un lloc de l’administració local, o de qualsevol àrea de la xarxa municipal. És un dels tributs que ha de saber trampejar el polític que accedeix a la poltrona de la casa de la vila d’un poble. I com que la relació a voltes és amical, a l’alcalde se’l posa, com s’acostuma dir, entre l’espasa i la paret. Tot ve a tomb amb una argumentació que és força comuna: “et voldria demanar un favor...”. Desprès d’escoltar a l’interessat , ha saber raonar de manera diplomàtica, quan s’escau, la negativa a les pretensions, sense haver de perdre l’amistat. Una papereta difícil.
L’altre tribut escabrós és l’haver de trampejar l’aspecte econòmic, la patata calenta que ha d’intentar refredar a tota costa . I en aquest tema, per a que minvi la calentor, ha de procurar que les arques municipals puguin fer front a les despeses, intentant, per a tal menester, no posar en perill l’economia municipal. Si tinguéssim en les nostres mans l’oportunitat de poder passar comptes municipi per municipi, que pocs trobaríem amb l’economia sanejada i amb les arques ben posicionades, crec que tots estan endeutats i aquestes deutes fan esborronar, fins i tot, als més valents, o optimistes, en qüestió de finances.
Segons referències el primer gran endeutament que va suportar el nostre poble, va ser quan es va planificar i portar a terme la construcció del Passeig Marítim. Projecte iniciat per l’alcalde Bonaventura Julià i continuat pel Sr. Pau Berrabeig. Sota el seu mandat el 1926, s’inaugurava el tram de Passeig entre l’avinguda Sofia i la del doctor Benaprés. Segons les llegendes urbans, per portar a terme aquesta obra, l’Ajuntament va contraure un deute d’un milió de les antigues pessetes. Tant greixada van trobar la xifra, que molts ciutadans posaren el crit al cel, davant el que semblava un gran disbarat. Fins l’extrem que amb motiu de la visita del Rei Alfons XIII, l’any 1930, per inaugurar l’Exposició de Clavells, la qual va tenir lloc en el recinte de La Vall. Un cop acabats els actes protocol•laris, l’augusta comitiva va guaitar des del Baluard, on els detractors del cost d’aquella obra, els va faltar temps per a informar al Rei de tal majúscul endeutament, creient que davant les xifres al Rei li agafaria un treball. Per sorpresa de tots els presents, els hi va venir a dir que l’endeutament havia valgut la pena, ja que aquell passeig representava el futur del poble. Va tenir bon ull.
Suposo que a partir d’aquesta gesta financera, els sitgetans van quedar curats d’espant per sempre més. Ben poques vegades la caixa de la casa de la Vila s’haurà vist arrebossada de virolles. Passa com en les millors cases, on per a portar a terme projectes d’una certa consideració, mai es disposa de prou liquidat i per consegüent s’ha de recórrer a les entitats bancàries. O també, fa anys, als anomenats prestamistes que actuaven com un banc. Deixaven els diners, els quals s’havien de tornar amb interessos, però amb el compromís per escrit que de no fer-ho, el usurer es quedava amb la propietat acordada.
A aquestes modalitats els nostres avis no n’estaven gaire avesats, perquè si no disposaven dels diners, esperaven a tenir-los estalviats. Com les coses no resultaven tan cares, la majoria de les vegades ho aconseguien, sense haver de contraure deutes amb els bancs. Com a mal menor, els diners que havien de demanar tampoc eren una gran quantitat per no poder fer front als venciments dels terminis. Davant aquesta situació de restricció generalitzada, les entitats bancàries tampoc anaven tan grasses, ja que no cobraven gaires interessos.
Un ajuntament, sigui del poble que sigui, per molt que ho retardi, s’ha d’acabar endeutant de grans quantitats, per poder fer coses en benefici de la ciutadania, fins i tot en tasques de conservació per a que l’entorn no es degradi. De cap manera ho podria portar a terme si esperés tenir els diners del cost real. És quelcom semblant a una parella que es vol comprar una vivenda, indiscutiblement s’ha d’hipotecar per poder-hi accedir. De no fer-ho amb aquest sistema mai en tindria prous.
Si més no quan els resums de les comptes de l’ajuntament s’eleven a milions d’euros, que no són de pessetes, el deute acumulat, esdevé considerable. No contribueix gens a alleugerir la càrrega, quan també les coses van maldades per a societats, clubs i altres morts que van a parar a la teulada de la casa del poble i aquesta ha d’acabar fent-se càrrec de deutes que no ha generat. Un ajuntament ha de resoldre paperetes molt difícils que generalment tenen un cost elevat.
I un servidor, que no sóc entès en aquets temes d’economia, em faig creus com els bancs van concedint prestem sobre prestem a estaments oficials i d’aquesta forma es tapa un forat però es va fent més grossa la pilota. Resumint, com i de quina manera es podrà pagar? Què pot passar? Malauradament, està a l’ordre del dia, quan una d’aquestes parelles, que ha fet una hipoteca sobre la vivenda, deixa de pagar ix terminis, perden bous i esquelles.
Deuen diners els ajuntaments, deu la Generalitat, deu el govern central, milions i milions d’euros, quantitats esgarrifoses. Admiro també, davant aquest panorama de fallida encoberta, l’optimisme que mostren els governants que no s’acoquinen. Home, un detall que en certa manera se’ls ha d’agrair, perquè si es posessin a plorar, el drama s’hauria consumat de la manera més natural entre els humans, però, també sigui dit, de la forma més poruga i més erràtica per a crear confiança.
Confiem amb els entesos, de la seva saviesa dependrà poder posar una mica d’ordre a uns deutes de vertigen. Sense que ens hagi de tocar el rebre a nosaltres. Això ja són figues d’un altre paner. Amb tals perspectives, haurem de treballar, mai millor dit, fins que el cor ens digui prou.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de febrer del 2011 )

ENTRE CAMINS

2011-01-31T21:55:00.001+01:00

Només començar la setmana, el camí entre vinyes ha conduit a la gent de la veïna població de Sant Pere de Ribes, fins a l’ermita de Sant Pau. Un any més la tradició s’ha arraulit a l’entorn d’una festa, amb paisatge camperol, que ofereix uns estampa bucòlica, la qual es desenvolupa entre el progrés urbanístic del poble i entre aquests camins de terra, costeruts, que encara queden sense que la fal•lera urbanitzadora els hagi convertit en carrers asfaltats i amb l’elegant i atractiva denominació que hi va aparellada de zona residencial.
A diferencia dels sitgetans que anem al Vinyet travessant dominis senyorials, els ribetans van i venen de Sant Pau per entre garrofers i vinyes, limitades per aquests marges de pedra seca. Uns i altres hem aportat, quan cal, l’esperit festiu que permet gaudir de les nostres ensenyes més representatives. Com també ho han viscut la nostra gent al recer de l’ermita de Sant Sebastià que, junt amb l’església parroquial, guaiten al mar des d’un turonet privilegiat, en el dia dedicat al Sant. Amb un record especial, a mena d’homenatge, a la Sra. Enriqueta Pujades que va ser, durant molts anys, la seva amatent i eficient administradora.
Ribetans i sitgetans tenim, en comú, una vegada apartades i superades aquelles frenètiques rivalitats, a més del veïnatge, les icones de la tradició i la devoció, representats per l’ermita de Sant Pau, l’església vella, que s’arrecera amb el castell de Sota-Ribes. Per la nostra part, el Vinyet, l’ermita de Sant Sebastià, la Trinitat i la bonica capella del llogaret de Campdàsens, sense oblidar-nos de les malmeses ermites de la Mare de Déu de Gràcia i Santa Bàrbara. Compartim, també, camins veïnals, alguns urbanitzats i altres que, sortosament, encara podem dir que són camins explícitament de muntanya. Molt transitats els dies de les seves respectives festes i, amb no tanta afluència, durant la resta de l’any. No obstant un bon nombre d’excursionistes els transiten de pas cap a altres indrets més llunyans, o com a punt de destí, per a gaudir de la natura.
Aquest apropament als nostres camins, als llogarets més comuns, influeix en aquest ànim i afició que ens mou a caminar per altres senders més allunyats dels nostres respectius termes els quals, com es sols dir, ja els tenim massa apamats. Per una banda proliferen les anomenades caminades populars que s’organitzen per arreu. Les quals aconsegueixen aglutinar a gent que els agrada caminar, però que per decidir-se se’ls hi fa imprescindible la companyia i guia dels més avesats en aquesta activitat. Això repercuteix a que molts dels qui comparteixen aquests encontres, les caminades conjuntes, els aporta un desig de voler continuar caminant i com que es dóna la circumstància que l’organització d’aquestes caminades, generalment, procedeix de llurs centres excursionistes, aquests estaments porten a terme, durant tot l’any, un seguit de atractives activitats muntanyenques, on trobarem sempre la sortida que més s’adapti a les nostres preferències i a les limitacions que, qui més qui menys, sap reconèixer i per tant s’és conscient fins on es pot arribar sense haver de fer figa.
El nostre centre excursionista fa això, organitzar caminades aptes per a tots els qui estimen la natura i ens plau transitar pels camins de la terra. Cada més ens reservem un diumenge per continuar el camí allà on l’havíem deixat el mes anterior. Amb aquesta assiduïtat, i sense adonar-nos, resulta que al maig de l’any que hem deixat, iniciàvem el camí al Refugi del Caro, per allà els Ports de Beset i al dia d’avui ja ens trobem a les portes del Priorat. Mes darrere mes el tram recorregut ja comença a ésser considerable, malgrat que encara queda per completar un bon tram d’aquest GR 171 que ens ha de portar fins al Santuari de Pinós, en el Solsonès, al centre geogràfic de Catalunya.
Gent de Sitges, veïns de les poblacions amb les quals compartim terme, excursionistes de la capital, tots ens retrobem per, junts, practicar l’activitat més comuna de totes, com ho és la de caminar. I d’aquesta manera, a més d’avançar per aquests paratges, arriba un punt que coincidim amb la gent que és oriünda del lloc i de seguit s’interessen per la nostra procedència. El que no és gaire freqüent és trobar gent del terronet que a més es pot dir que també són de Sitges, degut als anys que són entre nosaltres i a l’arrelament conjuntural que els converteix en uns sitgetans més.
Durant unes tres etapes hem acabat el trajecte, pam més pam menys, pels tombants de Benissanet i els organitzadors ho han apanyat de forma per a que, a l’hora de dinar, tinguéssim taula parada en el bar, restaurant Solé, d’aquesta localitat. Un lloc que serva la solera, l’encant, dels cafès de poble. On la direcció del local ofereix un tracte familiar, amical. En una paraula, exquisit. Però tot això seria relatiu si un cop asseguts a taula la cosa anés prima, en aquells hora, desprès d’haver caminat uns 16 Km., ens cruspiríem Sant Telm i la barca. I si la relació entre excursionistes i fondistes, ha esdevingut complaent, no menys gratificant ha estat el que ens han cuinat durant aquestes visites. Fins el punt de fer sortir la cuinera de la cuina per a rebre l’aplaudiment dels comensals. Quan el clímax d’eufòria aconsegueix retre un esporàdic, com simpàtic homenatge a la responsable dels fogons, no és res més que fer justícia, avalada per la satisfacció produïda, com diria l’amic Joan Sella, per haver menjat com un rei.
Vet aquí, però, que a Benissanet no el recordem exclusivament per l’aspecte gastronòmic, sinó que també pels lligams establerts entre alguns dels seus veïns que són d’allà i viuen, des de fa molts anys, aquí.
A en Llorenç Bladé, que té casa parada al costat del restaurant, li plau venir-nos a saludar quan arribem a la fonda i departeix entre els comensals. Un cop comencen a servir el dinar, l’home es retira del primer pla, per a reaparèixer a l’hora del postres. Se’n representa a l’ambaixador de Benissanet que ve a retre cortesia als ambaixadors sitgetans per a desprès, al cap de poques hores, retrobar-se en el mateix replà de l’escala de la casa de Sitges, en Llorenç i en Rafael Fraguas . Els camins apropen a les persones.
Parent d’en Llorenç, del mateix poble i sitgetà d’adopció, ho és també en Rafael Bladé, com les senyores respectives i la Carme, la muller d’en Pere Junyent. Amb en Rafael no hi hem coincidit mai, delega la seva representació en el seu cosí. Sabedor que Benissanet i Sitges són dos destins que comparteixen i on han arrelat estrets lligams. Dominis que de forma casual nosaltres també hem tingut el goig de compartir, ni que hagi estat durant unes hores. Les més suculentes, sigui dit de pas, desprès d’haver-nos apartat dels camins de les muntanyes. I és que a peu pla també si està molt bé.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de gener del 2011 )

ENCARA QUEDA FUM

2011-01-27T23:15:00.001+01:00

Els demano disculpes a tots els qui llegeixen aquesta secció, per insistir amb el tema dels fums, hauran de comprendre, però, que tots els qui ens dediquem a escriure i, per a més concreció, tenim reservat un espai que setmanalment hem d’omplir, quan trobem un filó, font d’inspiració, no es pot pas menystenir.
Quan teníem una edat jove, véiem fumar als més grans com la cosa més normal i ens embadocàvem amb l’art que empraven en el moment d’entortolligar la picadura entre el fi paper de fumar i que remataven amb la preceptiva llepada en l’aresta que el deixava segellat. També ens encuriosia els dos dits grocs que generalment mostraven els fumadors. Però el que són les coses, quan coincidies amb una dona que fumava, es feia mirar amb posat d’estranyesa. De les primeres que vaig conèixer fumant purets, va ser a l’Anna Mª. Cagigal. Dona de companyia i de confiança de la Marquesa de Nàjera, que per a més extravagància vestia amb pantalons llargs i conduïa un “Biscuter”. Aquest cúmul de detalls l’havien convertit en una icona de la part oposada a la feminitat i les veus més crítiques, que n’abundaven, s’atrevien a manllevar-li la seva feminitat al tractar-la “d’homenot”. Les dues dones estaven enfrontades, obertament, amb el rector Pasqual Prats Boira, per qüestió de la llengua. Ambdues parts eren del morro fort i cap volia baixar del burro. A part d’això mossèn Pasqual també era un fumador de cigarrets, excepte quan anava a veure jugar el Barça que fumava un gros puro havà.
Després van venir els anys d’escola als escolapis i llevat de la senyoreta Rosita i de la també senyoreta Montserrat, allà, amb permís o no de la divinitat, fumava tot Déu. Començant per l’escolapi més veterà d’aquella plantilla de sacerdots. El pare Marín passejava els anys que havia guanyat amb el pas del temps, però mantenia un esperit jove que el permetia fumar cigarrets que ell s’entortolligava i tot seguit a córrer pel pati, darrera la pilota, amb la sotana arremangada . Era també un bon repartidor de “cocos”, sense que el cigarret en fos un destorb, l’oprimia entre els llavis , mig de cantell, tancava el puny i amb un dit encongit que feia sobresortir entre la resta que es trobaven replegats contra el palmell de la mà, atiava un casquet contra la closca del cap que feia veure les estrelles, malgrat que no entenguessis d’astrologia. Avui, el bo del pare Marín, tal com estan les coses, estaria empaperat als jutjats per fumar a classe i per provocar tantes sensacions estelades entre els seus deixebles, als quals no sempre els guanyaven per malifetes, sinó que molt sovint com a mostres d’afecte, encara que l’escolapi sabia mesurar l’intensitat quan es tractava de castigar o de mostrar-se afectuós.
A mesura que accedíem a nivells superiors d’ensenyament, els mestres impartien classe amb la boira del fum que provocaven els cigarrets que encenien, com la cosa més normal del mon. De tots els que vaig conèixer, estic convençut que el qui més fumava era el recordat Pau Servat i Fontanilles, fumava com un carreter, malgrat que s’esforçava, amb les seves lliçons, per a que no fóssim nosaltres els que acabéssim tirant del carro. En Pau deixava la classe per on passava impregnada de fort olor a tabac, però també d’un tarannà que el feia molt proper.
En Joan Mirabent Castiel era un altre mestre que del fumar en feia una mena de ritual. L’home portava el tabac, la picadura, esmicolada a l’interior d’una capça de cartró que anteriorment havia contingut cabdells de filatures, encara em sembla recordar l’enunciat de l’etiqueta, “Suquet”, o quelcom semblant. El mestre desplegava el paper i es proveïa del interior de la capsa. Nosaltres que teníem la vista als dits, i una certa picardia, al menor descuit, li abocàvem aquelles fràgils botifarretes sorgides de les gomes d’esborrar, de manera que tot quedava barrejat i de tant en tant el cigarret encès feia olor de socarrimat, per estranyesa del fumador i mofa de tots els qui estàvem pendents.
Continuant amb els fums escolars, l’Antoni Vigó i Marcé només arribar a la classe deixava el paquet de “Bisonte” damunt la seva taula i entre problema i problema de matemàtiques encenia el cigarret amb un posat característic, aixecava el cap i dirigia el fum cap el sostre, després el mantenia entre els dits amb un estil elegant. Quan l’Antoni fumava hi esmerçava un posat interessant que el convertia en un fumador amb classe. Detalls que a nosaltres no ens passaven per alt.
En canvi un centre de formació musical com era a casa la família Torrens, allà ningú fumava, ni mestres ni alumnes. Si més no el fum es feia omnipresent quan hi acudien els components de l’orquestra Mozart per assajar en l’habitació del piano que dóna al carrer Major. En un espai més aviat reduït s’encabia a tots els músics i l’estrèpit dels instruments ja es poden imaginar com ressonava en aquelles interioritats, mentre els soferts veïns es revestien de paciència, com si ja formés part de les subtileses comunitàries. Avui seria impensable aquest mutisme veïnal davant tal sorollada, potser és que abans la gent era més soferta, o aquestes coses formaven part de la quotidianitat i prevalia la voluntat de viure amb bona harmonia amb els veïns més propers. Però el sr. Torrens que era un maniàtic de les corrents d’aire i de tot el que podia malmetre la salut, havia de posar més fre al fum dels seus músics que a la música.
A la classe del mestre Pallarès sols hi fumava ell, el qual també tenia el seu estil peculiar, igualment de caire elegant. L’home fumava mentre impartia la lliçó. Com que l’acompanyament del piano li requeria les dues mans, se les veia i desitjava per restar pendent del fum i dels acords. De manera més delicada quan el mateix fum li emboirava la visió i tenia, instintivament d’aixecar el cap per tal d’intentar resoldre la situació sense deixar de tocar, com que tampoc podia parlar, indicava amb el dit el compàs on volia que es tornes a repetir. Tot d’una la cendra li queia damunt de la bata pelfada i feina tenia per espolsar aquells inoportuns polsets de foc, per tal de que no li deixessin una delatadora cremada. També allà la fumera predominava quan hi anaven a assajar els músics dels Iberos del Jazz.
A partir de que fins i tot fumava la Maria, filla de l’Enric de les cadires i la “Triz” de can Roca, el vici de fumar no feia distincions, però sí es notaven diferències amb l’estil, al qual em referia, perquè les dues dones, veïnes del mateix carrer, xarrupaven el cigarret, amb una graciosa posició dels ”morritos”, que mig es socarrimaven el borrim del bigoti. Era una postura que provocava la sorneguera dels qui les coneixíem. No obstant elles podien presumir de la seva adaptació als nous aires d’innovació, malgrat que aquests fossin contaminants. I vagin a saber si la seva dèria no amagava pretensions afins amb el cuplet: “Fumando espero al hombre que más quiero... ”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de gener del 2011 )

FUMS

2011-01-17T21:52:00.002+01:00

El fum que més s’ha perpetuat en les nostres tradicions és el de la popular nadala: “el vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum” . Si més no amb el pas dels anys, com si s’adaptessin a les noves normatives, dóna la sensació que s’hagi afeblit la fumera nadalenca, perquè el costum de cantar nadales davant el pessebre familiar a remés una mica. Sortosament tampoc es pot generalitzar.
L’història dels pobles, la vida, tot sovint ha transcorregut entre fums. Només cal remuntar-nos a temps passats i fer una ullada als documents gràfics de pobles i ciutats i en qualsevol d’ells veurem plasmades unes xemeneies que fumegen. Esveltes xemeneies de fàbriques, bòviles ..., d’una industria que començava a ser pròspera. Fumera que es barrejava amb la que sortia d’entre aquelles simples xemeneies que s’insinuaven per sobre les teulades i d’on s’escapava un fum que flairava a llenya cremada. Avui encara és una imatge característica de molts pobles. En els quals, vistos des d’una perspectiva enlairada, hom observa com les cases fumegen i a voltes és aquest fum l’únic testimoni que permet intuir que el poble és habitat.
El fum que més ha malmès el nostre medi ambient més proper, ha estat el que desprenia les xemeneies dels forns de la fàbrica de ciment de Vallcarca. Durant uns anys l’espessa fumera va anar cobrint, amb una crosta grisa, tot l’entorn d’aquell indret, les cases dels treballadors, la muntanya i tot el que encerclava la vista. Noves tècniques han reduït al mínim la fumera més propera a nosaltres.
No obstant els vicis de l’humanitat, un dels tants, consisteix en provocar un fum que s’escampa sense que cap xemeneia el condueixi vers el cel. Entre i surt de les interioritats del cos dels fumadors i és respirat pels qui n’estan en contacte directe. Hem tardat anys en intentar poder controlar aquesta fumera, de manera més concisa quan es tracte de locals tancats, on les normatives actuals prohibeixen fumar-hi.
Els qui no som fumadors aplaudim aquesta iniciativa perquè ens és favorable , els qui ho són els representa, en certa manera, una retallada a les seves llibertats, malgrat que es pretengui airejar les fumeres que els envolten. Quan fa un temps, semblava normal aquesta invasió del fum dels fumadors. Fins i tot en els llocs que en teoria més es vetlla per la salut, com són els consultoris mèdics, allà era freqüent trobar al facultatiu fumant un important cigar havà. I la veritat que era poc ortodox aconsellar al pacient que deixés de fumar, amb el raonament que el tabac és perjudicial per la salut, quan el propi metge no predicava amb l’exemple.
D’aquest fum se n’ha fet una escampada tan gran que em sorprèn que n’haguem sobreviscut tants i durant tants anys. Sobretot recordo aquelles sessions de cinema en les sales de projecció local, on la visualització de la pel•lícula sempre estava envoltada per un espès núvol de fum, com si es tractés d’una boira permanent. Al final el fum donava una treva, Tan sols mentre durava la remodelació de la situació de les butaques, per tal de deixar lliure la pista de ball i al mateix temps poder escombrar amb comoditat tot aquell gran escampall de burilles de cigar i esclofolles de cacauets i altres embolcalls de llaminadures. Acabada aquesta estratègia, el fum es barrejava amb la música dels balls de tarda. De manera que la persona que havia estat en el local des de primera hora de la tarda fins a les nou del vespre se’n anava a casa ben carregat de fum, per fora i per dintre.
He explicat en diverses ocasions l’impacte que em va provocar una de les primeres visualitzacions de la televisió que va ser en un espai tancat d’una dependència del Retiro, durant la retransmissió d’un partit de futbol. Tot a les fosques, l’imatge envoltada d’una mena de gra i tot dominat per una fumera que et feia plorar els ulls. Una mala impressió per a un vailet que no l’entusiasmava el joc de la pilota i no estava acostumat a treure el nas per entre tant fum.
Curiosament aquest setmanari no ha estat un espai que diguem de masses fums, que jo recordi, els més fumadors han estat en Ramon Planas, que acudia a lliurar el seu original amb la seva inseparable pipa a la boca i deixava aquestes interioritats de la redacció impregnades del peculiar aroma del tabac. L’altre era en Miquel Utrillo que quan es trobava entre nosaltres, el cigar havà formava part de la seva suggestiva i estiuenca indumentària: barret de palla, mambo florejat, calça curta i espardenyes de betes. Són alguns dels col•laboradors que per les seves peculiars maneres de passejar els respectius detalls provocadors de fumeres, de diferent flaire, potser han deixat més record en el moment d’intentar trobar fumadors que hagin impregnat de fum aquestes pàgines. Com l’amic Jordi que, mentre plega els fulls, no s’està de remenar el puro entre els llavis.
L’historia local, en una determinada època, ha recreat una visualització de caire colonialista que indefectiblement ha anat associada amb el complement del cigar. Em refereixo quan els sitgetans que havien anat a fer les Amériques tornaven al poble i, haguessin triomfat o no, ho feien vestits de blanc impecables, amb barret, bengala, sabates també blanques i un ostensible cigar havà entre els dits. Era l’imatge de moda, que no volia dir, mai més ben reflectit, que l’hàbit fes el monjo. També en aquell temps les aparences enganyaven. Potser el fum s’havia afeblit per provenir d’un foc d’encenalls,
D’altra banda ha hagut personatges locals, els quals no es concep la seva personalitat sense el cigar. Com és el cas dels germans Muntaner, en Manel i en Daniel de la carn, acèrrims fumadors de puros. Com a curiositat ressaltar que amb en Manel sempre hi vaig coincidir que portava el cigar quasi acabat segrestat entre els llavis. En canvi a en Daniel amb una “tranca” acabada d’encendre, després de dinar, curosament entrajat, el trobàvem que anava a fer el cafè . I de la carn al peix, on l’Avorrit anava amunt i avall amb el seu inseparable i recargolat caliqueny. I amb la música cap una altra banda, allà hi trobem l’Antonet Pagès, pare i fill, exemples d’elegància que complementaven amb un portentós cigar. Amb això he volgut dedicar un breu record a uns fumadors molt característics.
Ara, tot sovint, coincidim amb uns bons fumadors de puros: en Contreras, en Farrero, en Massó, els quals es pot dir que només es lleven ja l’encenen. Són gent de fum.
Tot i que els fums han campat, considerablement, de les interioritats, queden els fums que surten dels fogons, al meu entendre, els millors de tots. Però el més fumut és que els fums es pugin al cap.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de gener de 2011)

COMENÇAR L'ANY ESCRIVINT

2011-01-12T00:18:00.002+01:00

Des de ben jove que he notat una certa facilitat per l’escriptura. I era per les vacances de Nadal, colpit per l’encant d’aquestes dies, quan més em lliurava a escriure breus contes. Recordo, com si fos ara, aquell Nadal del 1962, quan la neu havia contribuït a engalanar, amb un blanc singular i flonjo, la diada. Fins el punt que va ser un dia de Nadal com mai l’he viscut. Aquella vegada després de dinar, la tarda s’emmirallava en les nadales més típiques, com la del “desembre congelat “ . Va ser un dia també sense llum elèctrica, de manera que al fosquejar el feble i tremolós ble dels quinqués i les espelmes, s’afegia al caliu d’un festa diferent a les altres. Aquella situació va sacsejar, amb generositat, la inspiració, fins el punt que vaig escriure uns quants contes, llàstima que no els vaig guardar o es van extraviar amb els canvis obrats a la casa. Aquell moment creatiu coincidia amb l’espera del pare, que ja es trobava mudat per anar a amenitzar el ball de tarda al Retiro, si més no els músics restaven pendents de si tornava o no la llum. Com que la situació anava per llarg, van suspendre la ballaruga, la de tarda i també la de la nit. Em penso que músics i empleats en general, van agrair la decisió, perquè en una diada com aquesta tothom prefereix romandre al caliu de la llar.
A la casa vella les festes nadalenques tenien uns incentius que s’afegien als propis al•licients. Disposàvem de dos menjadors, l’un el van habilitar quan jo vaig néixer, perquè es trobava més a prop de les habitacions i per tant escoltaven amb més facilitat quan plorava, que deuria ser sovint. El de sempre es trobava situat al final de la casa, en la part del darrera. Però tenia la particularitat de disposar d’una llar de foc. Doncs bé, les úniques vesprades que hi sopàvem era per la nit de Nadal i la nit vella. Per la del 24 hi érem tots, per la del 31 hi faltava el pare, pel mateix motiu, el d’haver d’amenitzar, junt amb la resta de companys, la ballaruga retirista. Que per cert, l’encarregat de marcar les campanades era en Peret Molins, veí de Vilanova, que tocava el que ara s’anomena la bateria. Amb la baqueta feia dringuejar el plat gran i cada cop equivalia a un gotim de raïm. Però vet aquí que els companys li desbarataven l’ordre de tal manera que, per exemple, quan en portava tres, els altres li cridaven quatre i així successivament, fins arribat el punt que el músic del jazz perdia l’oremus i quedava completament descol•locat davant una mètrica que havia de quadrar amb l’exactitud de la dotzena, ni més ni menys. Sort que el públic comptava, al mateix temps que engolia el raïm i arribats als dotze, una gran xerinola delatava que el recompte s’havia completat i al músic li treien un pes de sobre.
Anar a passar aquelles dues nits a l’escalforeta del foc a terra, equivalia que amb una prudent antel•lació es tenien de fer diverses sortides a la muntanya per buscar llenya i ramatge de pi i aquell bruc d’hivern que els comentava no fa gaire, l’espanta criades, com l’anomenàvem i que tan ens agradava escoltar aquell enjogassat espetec que desprenia mentre calava. Durant els dies que durava l’acumulació de reserves, aquell menjador flairava a muntanya, una olor que tanco els ulls i encara sembla que l’ensumi. Arrecerada en un racó hi havia una taula de despatx, al seu damunt hi disposàvem el pessebre.
En una nit de revetlla de Cap d’Any, ja havia mort l’avi, sols sèiem a taula l’avia Consol, la mare i jo. En el moment de marxar el pare va tancar, com tenien per costum, la porta de la cuina amb un baldó, com que per sortir d’aquell menjador havíem de passar per la cuina, en el moment de la recollida ens varem trobar amb la porta tancada i va predominar un acusat atabalament. A la cuina hi havia una vidriera que donava al pati. Sort, no tot estava perdut. I com l’avia tenia una veu potent, la coneixia tot el veïnat, quan des del balcó cridava als seus per a que tornessin a casa. Va pensar que amb la potència del seu crit, es faria escoltar als veïns del costat. Una gent que això dels crits n’era la seva especialitat. Els coneixíem pels senyors Muñoz, ell era mestre d’escola i la seva muller era mestressa de casa i d’armes tomar. El malson d’aquell bon home i de la minyona que es deia Cecília, la seva neboda, era la fúria amb la qual arremetia la Muñoz quan les coses no es feien com ella volia. Fins el punt que tan estomacava a la noia com al marit, els mastegots en aquella casa no coneixien ni amics ni parents. I a l’home, que era poca cosa, les clatellades sembla ésser que el deixaven baldat, o al menys així s’endevinava pels seus crits, angoixants, que repetia a cada ventallot: “ socorro, vecinos, que me mata”. També, tot sigui dit, es revifava de seguit i al cap d’una estona els veies sortir al carrer agafats de bracet, com si res hagués passat. Doncs aquella nit els crits de l’avia, demanant auxili, no van trobar resposta, sembla ésser que n’estaven tan acostumats a la cridòria particular que fins i tot la somiaven . Total, que sense ajuda de ningú, van haver de trencar un vidre de la vidriera que donava a l’altre menjador, per poder dormir al llit. Són maneres curioses de començar l’any i que recordes sempre.
Durant aquelles festes, com quasi bé la resta de diumenges, ens visitava la tia Mariona que, junt amb l’oncle José, ho eren dels meus familiars, feien de porters en la torre de can Josep Freixa, situada en el Passeig Marítim 69-70. La Mariona, a més de xerrairota, era molt xafarderota i tenia per costum, abans de marxar anar al lavabo que es trobava també al final de la casa, com que tenia de travessar la cuina, o bé a l’anada o a la tornada, la dona no podia per més que aixecar la tapadora de la cassola que hi havia al foc, el sorollet la delatava. Prèviament, com tenia una conversa fluida i sempre trobava tema, el temps no comptava i jo esperava el senyal dels meus i sols amb una mirada de complicitat, corria a posar l’escombra cap per munt, aquest detall em fascinava. Un costum que s’ha perdut, i que amb aquest capgirament de l’escombra es tenia el convenciment que les visites se’n anaven ràpid.
Recordo que una d’aquelles visites va coincidir amb el dia dels Sants Innocents. El meu cosí i jo l’esperàvem amb la llufa de reglament. El seu abric era llarg de tela gruixuda , de color negre i d’esquena ampla. Ideal per penjar-li l’innocentada. Tan planejat ho teníem, tan n’era el nostre interès que quan va agafar l’abric per marxar, la bona dona deuria intuir uns moviments estranys, fos el que fos, el cas que ens va enxampar just en el moment que li penjàvem la llufa. De veritat que va ser la frustració d’uns innocentots que no varem saber dissimular les nostres intencions. La Mariona, amb la seva perspicàcia, ens va alliçonar que amb l’edat s’aconsegueix l’experiència del gat vell. No ho he oblidat.
He començat l’any escrivint vivències de joventut, motivat per aquest ambient nadalenc que, ara com abans, noto que m’arriba a l’ànima. Tant de bo que m’acompanyi durant tot l’any, per així poder explicar-lis detalls, vivències, opinions, cada vegada que faci un tomb per casa.
J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de gener del 2011 )

BUSCANT POSADA

2010-12-28T23:52:00.002+01:00

Ja fa uns quants anys, vaig escenificar, literàriament, a Josep i Maria que havien arribat a Sitges, buscant posada per a bressolar la vinguda al mon del seu fill. Vet aquí que l’estrella els va guiar fins a l’hospital. L’instàntania assumia el protagonisme d’aquest redós, tan sitgetà, amb tots els estadants que en aquells moments residien en la institució, donant la benvinguda al fuster i a la seva esposa. Amb en Pepet Corella plantat al capdamunt de les escales, davant la porta principal, amb el seu inseparable davantal blaumarí, la part frontal plegada a biaix, amb la seva mirada fixa i amatent. Al seu costat sor Josefina, alta com un Sant Pau, eixerida i sempre disposada a ajudar, que sentia amb entusiasme encomanadís, les tradicions. I, exultant amb elles, esperava amb delit les vigílies de la festivitat de Sant Joan, per poder ballar sardanes en el jardí de la casa. Mostrant més entusiasme que art en la seva peculiar manera de dansar que molt s’apartava de la meticulositat, en el posat, en el salt, en definitiva, amb l’elegància de la qual fan gala els dansaires que mesuren no sols el tiratge, sinó també la posició de braços i mans que es complementa amb el ritme compassat i elegant dels peus. Sor Josefina no ballava de manera tan acadèmica, més aviat tot el contrari, no li venia d’un pam, simplement la música de la sardana la feia saltar amb un impuls desordenat, de caire desmanegat però voluntariós, senzill i popular. Si més no en aquell moment la monja no estava per sardanes, sinó per atendre les necessitats d’aquella parella.
Amb tot, la mare superiora donava ordres a en Panxampla per tal de que tingués el burret a punt per, arribat el moment, escalfar, amb l’alè de l’animaló, les fràgils carns del nadó que havia de néixer en qualsevol moment. I és que els seus pares preferien les exterioritats d’aquell atri, per acaronar el seu infantó, de manera que tothom s’hi pogués apropar, sense interposar-se cap element aliè a la vinguda al món de la més humil de les criatures.
Arribada l’hora, no van tardar a acudir al nostre hospital, en una nit freda i estelada, per adorar el nadó, les autoritats locals i eclesiàstiques, els pescadors, els pagesos, els botiguers d’aquelles botigues de queviures tan pobletanes, portant-li els productes etiquetats a casa nostra, els comerciants de betes i fils. Els components de tots els gremis d’arts i oficis. Els paradistes del mercat vell, en Jaumet i la Conxita de ca l’Estellà que li portaren la llet, la mel i el mató. Panses i figues, nous i olives, de les oliveres del contorn. El mateix Joan Martí, responsable de les terres de la casa, s’havia afanyat per anar a collir una mica de verdura a l’hort. I l’home, amb seu peculiar entusiasme per les Caramelles, va reunir a totes les colles per a que li cantessin nadales a l’infanto. També els tocinaires i carnissers li van retre homenatge. En Carbonell de la roba li va portar penyals i mantes. I per sobreposar-se d’aquell treball, la mateixa direcció de l’hospital, va oferir a Josep i Maria, una copeta de malvasia de la casa, la qual els va revifar una mica. I tots els estadants de la institució sitgetana, es van apropar per besar les meloses galtones del nadó.
Em vaig fer ressò, també, de l’edició especial que va fer sortir al carrer l’Eco. En les seves pàgines, tots els col•laboradors, cadascú amb el seu estil personal, van deixar constància d’aquell Nadal tan sitgetà. Malgrat que no va poder incloure cap fotografia perquè la tècnica que s’emprava, per a la impressió, requeria la placa del clixé i no hi havia temps material per poder-la realitzar. Els fotògrafs professionals i els aficionats no deixaran perdre l’oportunitat de poder retratar un Nadal de carn i os.
Passats els anys, ara, altra cop l’estrella guia als protagonistes vers un altre Nadal. Durant la fugida de la parella amb el nadó, pels camins del GR, van coincidir amb una barraca de pedra seca, situada per allà el fondo de Vallcarca. Retingueren en la ment aquell llogaret. Igualment, però, quedaren colpits del nostre poble, de l’hospitalitat de la seva gent, de tots aquells que acudiren a adorar. Tot gent coneguda. Molts d’ells havien edificat en aquelles terres dels voltants, la caseta i l’hortet. Arriba doncs, que Josep i Maria tornen a deixar-se guiar per l’estrella, aquesta vegada sembla que el camí escollit és vers aquelles fondalades de Vallcarca. Caminen fins arribar on hi havia la barraca. Sorpresa! Les pedreres ho han arrasat tot. No obstant l’estrella es veu afavorida per les noves tecnologies, de tal manera que els satèl•lits redrecen la posició, i com si es tractés d’un sofisticat GPS, l’estel els guia cap a la nova ubicació de la barraca. Allà un resplendor s’alça per damunt de la Mare de Déu de Gràcia i de l’ermita del Vinyet, il•luminant una cruïlla de camins, a frec d’on era a can Pei , l’Ampolla i en el començament de la recta de la Mata, en un petit monticle, es troba la barraca de pedra, rescatada del seu antic enclavament. S’hi aposenten.
De seguit mossos i policia local, aborda la parella i com que s’adonen que han arribat a peu, es lliuren que els hi mesurin el grau del xarop que han begut. El resplendor és tan potent que el veïnat s’escandalitza, fins i tot els hostes de l’hotel de luxe es creuen que tot el muntatge és obra dels més poderosos del món, els quals fa uns mesos hi van fer parada i fonda. Poc es pensen que tan sols uns metres més enllà, una parella s’hosteja dintre una simple barraca, per tal de que Maria, porti al món un nen, al qual posaran per nom Jesús i que serà l’escollit. És la grandesa que atresora la senzillesa i l’humilitat.
Però de pagesos i pescadors per anar a adorar en queden ben pocs, de gent de les botiguetes en queden, però res per oferir si no es recórrer a les grans superfícies. De la llet si no és envasada amb cartró, res. De samarres “enfalpades”, com no sigui una samarreta del Bennetton... De gent d’ofici, com el d’en Josep que és fuster, molt pocs, cada vegada menys. Però sí que hi acudeixen els nous veïns de can Pei, quasi ningú es coneix. De Terramar, noves i opulentes virolles, res a veure amb aquells senyors de la colònia. Des de l’última estada, a molta de la gent del poble els ha sacsejat el si no fos i diuen que si no els porten no hi poden arribar, massa lluny. El jovent, malauradament, molts d’elles passen. Josep i Maria aixequen la mirada, s’adonen que en la distància els observen molts xinesos, marroquins , paquistanesos, gent de Bolívia, Perú, en definitiva, de les Amèriques... Tot d’una, d’entre tots ells, en surt un de decidit, al braç hi decanta un pomell de roses i en l’altre mà porta tot un reguitzell de filaments lluminosos de variats colors. Fa una reverència al nadó i obsequia una rosa a la mare, gentilesa dels qui entre i surten dels restaurants oferint una flor a les parelles.
Cada vegada el Nadal el notem diferent. Qui no diu que quan l’estrella els torni a guiar fins aquí, puguin trobar posada en això que anomenen Quàlia i potser per llavors la gent del poble ja visqui de l’amor a l’art.
De moment, pels qui encara en gaudim, i amb gratitud a l’Eco, em plau fer un tomb per l’establia, mentre els hi desitjo que tinguin un bon Nadal.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de desembre 2010 )

FLORA I FAUNA DEL PESSEBRE

2010-12-28T23:48:00.002+01:00

Aquests són dies de preparatius i com mana la tradició, és moment de parar el pessebre. El costum ve precedit d’uns esquemes, condicionats, tot sigui dit, per raons d’espai i per les escapades a la muntanya que en aquest cas també estan sotmeses a les normatives forestals, les quals no permeten agafar provisions de molsa, ni quasi bé, el que anomenem, verd. Gratar en la flora més propera i més comuna del nostre paisatge muntanyenc és prohibitiu. Els que som tradicionalistes aquestes lleis ens han aixafat la guitarra. Ens costa reprimir la temptació, consistent en desplaçar-nos al bosc per collir una mostra d’aquests ingredients, tan essencials per decorar l’ambient del pessebre. No ho diguin a ningú, però tan acaramel•lat estic amb la tradició nadalenca que incompleixo la normativa. No em puc retenir, en aquestes vigílies, de sortir a buscar un panot de molsa i una mica de verd. La podria comprar i els asseguro que em seria molt més còmode i sobretot menys arriscat, si més no els preparatius es veurien devaluats per la conceptual sortida, de cada any, per recavar en la flora que ha de lluir qualsevol pessebre, per reduït que sigui, la seva creativa disposició.
Per a no contribuir a degradar el medi ambient de la muntanya del nostre terme, ja ho fan les pedreres i aquests no miren prim, arrasen la molsa, la flora i la fauna i aquí pau i allà glòria, deia que m’apropo fins al poble veí de Sant Pere de Ribes. El que faltava, em diran els més curosos. I tenen tota la raó, mana la filosofia de l’exemplificació,de l’ego: que el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. Però és que la qualitat de la molsa dels ribetans, és difícil de superar, de trobar en el nostre terme, o és que no he sabut arribar fins a un bon filó.
De ben segur que tots els que han llegit fins aquí extrauran la conclusió que, malgrat d’un certs recels o temors, som cada vegada més pocs els qui argumentem la tradició amb un fet primordial, com ho és el sortir a buscar els ingredients verds que han d’ambientar el caliu del Nadal. No obstant estaran expectants per conèixer l’altre apartat de l’enunciat de l’article, per a veure com els hi surto amb el tema de la fauna. Quan realment la més suculenta la conforma l’aviram, el gall dindi, que n’és, desprès de la sopa, un altre element tradicional, no en quant el significat de la festa, però sí essencial a l’hora de dinar.
La calma de la muntanya, durant aquestes vigílies, és sensacional, com també ho és la fredor que gebre l’humitat de la rosada, escampada durant la nit i glaçada quan fa estona que la fredor ambiental es rebolca per entre els gotims fràgils que esquitxen les fulles de plantes i arbres. La blancor resultant obsequia al caminant amb una bellesa exultant. A mesura que ens endinsem en el bosc, hom observa com la golafreria dels porcs senglars, els ha fet furgar fins arribar a les tendres arrels de les herbes boscanes. Amb aquesta escodrinyada deixen la terra remenada i el seu marró fosc predomina per damunt de la verdor esmorteïda per la gebro. Quan una perdiu perduda, saltironeja espantada i famolenca. Entre el piular dels ocells que es desperten aclucats en els seus nius. En certa manera també és la fauna que ens acompanya, just en el moment que un conill brinca i de cop i volta s’atura, aixeca les seves afilades orelles, quan s’adona que el silenci de la muntanya es desbaratat per la nostra presència i fuig sense deixar temps per seguir observant la seva simpàtica anatomia. De lluny els lladrucs del gos del caçador ens delaten.
Al terra de casa, el més proper a la base del pessebre, hi cauen branquillonets, fulles seques i brutícia de les diminutes lianes que configuren la part fosca, ennegrida, de la molsa. Escampall que té lloc cada vegada que esmicolem el panot, amb la intenció de posar un esquitx de verd entre les ben engiponades muntanyes, fetes de suro, que componen el paisatge pessebrístic. Enllestida la disposició del verd, molsa, petites branques de romaní i altres herbes, és el moment de disposar les figures que anem treien de la capça i que, per a la seva conservació, al moment de desar-les havíem embolicat amb paper de diari. Aquest instant també acarona una certa curiositat, la que ens atrau per saber que sortirà de dintre l’embolcall de paper. L’alliberament és una sorpresa constant. Fins que ens surt el bou i la mula, la fauna primordial i insubstituïble, a la qual se l’hi ha de fer un lloc dintre el rònec ambient de la cova. Encara que aquesta sigui una fauna de fang, però que té el protagonisme, el privilegi, d’acompanyar als seus estadants.
Pel camí que condueix a la cova, s’intercalen ovelles, pastors amb les seves samarres que porten un gall agafat per les potes. Alguns sitgetans redistribuiran pel contorn, una figura molt maca i expressiva, com ho és la composició del burro caigut. Una petita obra d’art sorgida de la destresa d’en Jordi Pañella que l’extreia dels motllos de l’escultor pessebrista Munts. És, en definitiva la fauna estàtica dels pessebres,a la qual em volia referir i que a diferencià de la flora, que flaireja a muntanya, aquestes són figures de guix que no fan caca ni pix .
De la flora del pessebre, de les herbes boscanes en general, n’era una entusiasta la Montserrat Julià que ens acaba de deixar. De cognom destacat entre els convilatans que han deixat petjada en la Història local i amb forts lligams d’amistat amb aquest centenari entorn de l’Eco i amb els seus fundadors. Ella compartia amb el seu marit, en Jacint Picas, un ferm puntal també d’aquest setmanari i un mestre destacat i pulcre de la nostra llengua, l’afició per les essències de la muntanya; el seus paisatges més destacats, el romànic que, tan primitiu i bonic, engalana racons i paratges de la geografia del país. Els dos, a més, tenien la dèria de decorar el recer de la seva llar amb gerres de fang, simples i de color natural, que desprès distribuïen pels racons de la casa i omplien de flors i fulles seques. La rialla de la Montserrat era un altre símbol destacat de la seva personalitat. Però quan les rialles s’esmorteixen, la vida s’entristeix i aquelles fulles seques van caient fins a deixar les gerres amb els branquillons pelats. Arribat el moment de marxar queda, però, el record d’una persona amb personalitat que havia estat colpida per dolgudes sacsejades i, malgrat els revessos soferts, no s’havia acoquinat.
Com no ho fem, arribades aquestes vigílies, i sortim a la muntanya a buscar una mica de verd, en aquesta ocasió una mica més enllà de les muntanyes del terme de Ribes. Entre el ramatge típic, no hi manca els branquillons d’aquella planta que llueix unes flors de color blanc, esquitxada per unes puntes de color lila, catalogada pel recordat Josep Mª. Artigas en el seu treball: “La flora menys coneguda del Garraf”, com a Bruc d’hivern. I si no vaig mal fixat la veu popular coneix per espanta criades, perquè quan es tiren al rostoll de la llar de foc, produeixen uns simpàtics espetecs. És la flora típica del pessebre, la qual no hi pot faltar si volem continuar delectant-nos d’aquest flaire a muntanya que el fa més real. La fauna continuarà representada per figures de fang que són el símbol de moltes il•lusions i tradicions compartides.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de desembre 2010 )