Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

19 de març 2017

EL TBO I EN "NITUS"





El 17 de març,  no acaben de posar-se d’acord amb la data exacta, tot i que l’any sí que era el 1917, sortia al carrer el TBO. Per tant aquest any es celebra el seu centenari, tot i que la publicació  va desaparèixer, definitivament, el 1989, després de diferents temptatives de tornar a sortir. La revista còmica arribava als llocs de venda  els dissabtes, tot i que al no portar la data algunes veus la situen en diumenge per ser el dia que era festa.  I va sobreviure a quasi a quatre  generacions: els nostres avis, pares, el de la nostra generació i just a la dels nostres fills.
   Impresa en blanc i negre, amb un cost d’uns deu cèntims, s’hi va anar introduint una mica d’acoloriment un xic vermellós o blavós  que permetia ressaltar la primera pàgina d’un plec que no en tenia gaires més de quatre. I a mesura que va prosperar s’afegiren més pàgines fins aconseguir sortir a tot color, amb col·laboradors del prestigi d’en Josep Coll, amb uns dibuixos de traç inconfundible i molt elegant. La família Ulises, dibuixada, de manera més continuada, per en Benejam. Sense oblidar-nos dels grans invents del TBO que van estar sota el control de diferents dibuixants, potser el que més en va aportar va ser en Ramon Sabatés Massanell. Secció que presentava com: “Els invents del professor Franz de Copenhaguen “. Uns invents en aparença semblaven  descabellats  per la gran i aparatosa  complexitat en quant la disposició, potser per  posar en moviment una petitesa simple i segons com de poca utilitat. Per tant cridava l’atenció l’envergadura de tot plegat però que la majoria podien funcionar d’acord pel que estaven pensats. Va comptar amb molts col·laboradors, a més dels esmentats, Muntañola, Castanys, Escobar, Batllori...
    El TBO compatia protagonisme  amb el Patufet”, que va aparèixer al  1904 fins el 1938, per tornar a sortir del 1968 al 1973. Amb dibuixos de: Junceda, Opisso, Cornet, Llaveries, Picanyol .... Amb textos entre altres, de Josep M. Folh i Torres del qual eren molt llegides  “Les Pàgines Viscudes”.
    Dues revistes que va tenir uns seguidors addictes. Entre els més joves i fins i tot els que no ho eren tant.  Quan en els matins del diumenge  coincidien moltes  petites grans coses. Un fet que distingia la festa dels dies de cada dia, era  el vestir més mudat que la resta. Com  també feia festa assaborir  el panet de Viena de l’Estrella , acompanyat d’una petita pressa de xocolata Torras que a més contenia  cromos col·leccionables.
    Tornant al  TBO a la vila hi havia diferents punts de venda, entre els més populars, en Ramonet dels diaris que el despatxava al carrer Nou i en “Nitus”. El vell Nitus, en Joan Vidal,  i la seva família vivien en el carrer Barcelona, cantonada amb el de Jafre , a la casa de  l’altre costat on amb els anys la família d’en Manel Franco Toledo van ubicar la xurreria que portava per nom La Vall. En una casa on hi va viure tots els germans Plaza i desprès  va passar a ser propietat de la germana d’en Rafael Marcet Almirall.
   La família Vidal hi va viure fins que amb la guerra va caure una bomba molt a prop de la casa i va causar seriosos desperfectes . Aleshores van anar a viure a la casa que la família Català- Vidal tenien  al carrer  Sant Pau.
     Resulta que a l’any 1877 arriba a la Vila el mestre de música  Esteve Català March, per fer-se càrrec de la plaça de mestre de capella que havia estat ocupada per  Joaquim Oller i Fontanet i de la banda del Retiro. Aquí es va casar amb la germana del popular Nitus”, la Josepa Vidal Soler. El matrimoni va tenir tres fills, un dels quals va ser el cèlebre music i compositor l’Antoni Català i Vidal. El qual va néixer aquí a Sitges el 21 de novembre del 189 i va morir a Barcelona el 13 de gener de 1978 Entre la seva intensa  trajectòria musical, va ser director de la banda del Prado.
   Degut a que el vell Nitus era cunyat de l’Esteve Català i per tant oncle de l’Antoni, la família  a  causa de les circumstàncies esmentades, es trasllada  a viure a la casa dels parents i allà continua venent el TBO i algun que altre diari i novel·les d’acció. Es donava la coincidència que estaven costat per costat amb la família d’en Pepe Ferré  Mela, que també van vendre diaris, revistes i llibres.
    Els Nitus es van convertir  en uns personatges molt populars al poble, que tenia aquests lligams amb la revista de còmics. Els seus fills, que van heretar el mot, eren : l’Antoni Vidal Escofet que va ser paleta i van anar a viure al barri d’en Muiño i allà es va convertir en el paleta oficial d’aquella barriada. Casat amb la Cinta Pons Bonavila.
     Germana de l’Antoni era  la Mercè Vidal Escofet que va treballar sempre a la fàbrica de capses de cartró de can Julio Martínez i ja  gran feia d’enllaç de la Victoria Peris, la  “Toia” amb la modista que li agafava les vores de les peces de roba que venia a la botiga. Quan  li explicava els detalls del retocs que la modista havia de fer, la Mercè, la qual també era un personatge molt singular de la Vila, assentava amb el cap i manifestava la resolució que certificava l’entesa a les explicacions, fent servir  una expressió molt adient amb el seu tarannà: “tupetu, tupetu”. Que deuria venir a ser una malformació del també mal pronunciat: “estupendu, estupendu”.
   Fills d’en Toni  i de la Cinta, i per tant  nebots de la Mercè, han estat  l’Antoni Vidal Pons que era pintor i, junt amb la seva muller, uns assidus  dels balls del Retiro. I la seva germana, la Dolors Vidal Pons
   A la  història del TBO se li pot afegir la trajectòria i el record  d’aquests personatges de la Vila, els quals n’eren distribuïdors, conjuntament  amb el “Patufet”. Una clientela la qual relacionaven la popularitat d’aquesta gent amb la festa i el corresponent entreteniment que suposava guaitar  a les pàgines del TBO.
                                                                                      J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de març del 2017 )

12 de març 2017

EN SELFA, EL MECÀNIC DE DAVANT L'ESTACIÓ

  
 La vila té la sort d’estar comunicada, sense comptar amb el mar,  per carretera i per tren. Dues vies de comunicació que quan entren en el terme de Sitges transcorren en paral·lel. El primer tren que va arribar a  Sitges ho va fer el 29 de desembre del 1881 i el 1916 gràcies a l’eficiència del Sr. Eduard Maristany, s’inaugura l’estació actual. I els primers cotxes que comencen a circular pels carrers del poble ho fan pels voltants del 1906. 
   El 8 de febrer de 1959 va arribar a la plaça de l’estació la primera edició del Ral.li de Cotxes d’Època Barcelona – Sitges. Una curiosa mostra en la qual s’emmirallava la història de l’automòbil. Un diumenge plujós que tot i la inclemència del temps va despertar molta expectació entre la gent d’aquí i vinguts d’altres indrets. Ho continua aportant ara, ho hem pogut observar en la 59a edició que va tenir lloc el passat cap de setmana. Aquest esdeveniment es feia coincidir  en diumenge de Carnaval, fins que es va optar, amb gran encert,  per traslladar-ho a un altre diumenge.
  En aquella primera edició van coincidir moltes afinitats. Els cotxes antics arriben a Sitges i la carretera  els deixa  a la mateixa  estació del tren . Un referent en els mitjans de comunicació, el tren i el cotxe. Curiosament els cotxes d’època  s’estacionen, també, davant mateix d’un taller  mecànic.
 Perquè  just en aquest tram entre l’estació i el pas a nivell  s’hi va establir, al començament de l’any 1936, el mecànic Sr .Joan  Selfa Marrades que va néixer el  4 de novembre del 1905 a Corbera d’Alzira.  Per circumstàncies de la vida a l’any 1920 la família es desplaça a Barcelona i el  seu pare entra a treballar al port, alternant la feina amb la venda de melons en una paradeta que tenia a la Plaça d’Espanya. Quan el seu fill, en Joan Selfa Marrades, compleix 16 anys es fa càrrec d’una grua també  en el port. A la capital va conèixer a la que seria la seva muller, la Pepita Pascual Llombart oriünda de Mora d’Ebre.
  El Sr. Selfa  va ampliar els seus coneixements i va arribar a ser l’electricista del Gran Teatre del Liceu, a les ordres de l’enginyer Sr. Casellas. I d’allà va passar a treballar en un taller mecànic del carrer Floridablanca. Entre els clients  hi havia el Sr, Rupert Rafael que de Sitges els hi  portava el seu taxi  a reparar. Degut a l’assiduïtat va fer amistat amb en Selfa i el va animar a venir a la Vila, amb el raonament de  que aquí hi havia  pocs tallers  de cotxes. Va ser així com estableix  contacte amb el Sr. Félix Prieto, que era el soci gerent  del taller mecànic que tenia al costat de la seva casa, situada  quasi davant de l’estació.  En Joan acorda treballar al taller, una nau adossada a la casa,  i junt amb la seva muller es traslladen a Sitges. Quan  fa poc que hi són, esclata la revolta. El Sr. Prieto mor en tràgiques circumstàncies, el taller és decomissat pels carrabiners  i ell segueix treballant a les seves ordres.
    Acabada la guerra  en Selfa negocia amb la vídua, la Sra. Laieta,  la compra del taller. I un cop feta efectiva la venda   hi construeix la vivenda, era l’any 1943, edificació que actualment es conserva igual. A sobre  la porta d’entrada hi disposa la identificació: “Villa Pepita”. El nom de la seva muller.  El matrimoni va tenir una nena, la Rosa Mª, Selfa Pascual que va néixer quan ja estaven establerts al poble  i vivien en la torre que fa cantonada amb el carrer de les Ànimes.
   El mecànic va arribar a tenir quatre taxis, tots negres, que s’afegien als que comandaven en Rupert, en Faust, en Caballé, els germans Sanahuja, en Pere Montaner de ca l'Animé. Des de que es va establir en aquest local, per sempre més, ha estat conegut per  can Selfa. Malgrat que va morir jove, quan només tenia 47 anys. La vídua,  amb la filla de 12 anys, va haver de trobar una sortida pel taller. Fa societat amb els mecànics  Salvador Paretas, que ho era de motos, i amb en Jaume Milà, de cotxes. Fins  que el 1957 s’hi estableix  el Sr. Ramon Vericat Sansano, el qual hi va romandre fins el 1969. Any que se’n fa càrrec el marit de la Rosa Mª. Selfa, l’Antoni Hernàndez Grau que es dedicava a la posta apunt dels cotxes,  per acabar convertint el taller en un circuit de neteja d’automòbils . Instal·lant la primera màquina automàtica de rentat que hi va haver al poble. Des del 2008 aquesta activitat la continua exercint, amb molta cura, el xicot que l’ajudava, en Jordi Bonet i Pascual.
    Abans, quan en Selfa   ja  estava aposentat, va fer venir als seus germans i també als seus cosins, els quals es van establir aquí i encara els tenim presents en el record, eren  els germans Marrades: en Salvador, escrivent de can Gori; en Miquel, que va fer de carter, en Vicenç , que tenia cura del garatge de sota la casa dels Prieto amb cotxes a pupil·latge  i quan s’apropava Nadal feia un artístic pessebre a la finestra que encara existeix; i en Jaume, que va fer de taxista.
   A can Selfa s’ha viscut l’evolució de la industria automobilística. En un taller que estava situat quasi bé al costat de les vies del tren, el separava l’altra via de comunicació, la carretera. Ell, junt amb els germans Balcells,” els Pericos”, han estat un referent dels primers tallers de mecànica de cotxe del poble. Quan sabien diagnosticar que fallava  només escoltant l’espetec del motor.
    El Ral.li ens transporta a les beceroles de la locomoció i ens fa adonar-nos dels canvis experimentats. Tot canvia, fins i tot el mateix Ral.li, doncs ja no s’atura a davant de can Selfa. Potser perquè ja no hi ha el taller, ni el “poste”  de gasolina que estava ubicat  quasi a la cantonada. Avui, sense mecànic, ni gasolina, ni tampoc  carretera, els cotxes fan via per un altre cantó. 

                                                                                    J. Y. M
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de matç del 2017)

05 de març 2017

ENTRE DOS CELS BLAUS

   

   Dos dels  llocs on més m’agrada contemplar el mar, és la sala de les escultures del Palau de Maricel de Mar, des del vidriat que s’hi aboca . A qualsevol hora del dia ofereix una perspectiva sensacional, única per la situació i el contingut.
    L’altre és des del Mirador Miquel Utrillo i Morlius, tot avançant cap el canó  que sobresurt del mur. Guaitant aquests dos enclavaments he reflexionat sobre el privilegi que tenim  de disposar d’aquesta llenca de mar tan ben posicionada . Una panoràmica que és l’admiració de tots els qui ens visiten.
    En uns mesos de diferència, el protagonisme aconseguit per aquest darrer mirador, ha estat prou eloqüent. Va començar amb l’acolliment  que va dispensar a tots els qui van assistir, el dia    16 de novembre del 2016, a la inauguració de l’exposició,” la Modernitat Anhelada”. Sota un cel blau, radiant. Després dels parlaments que van tenir lloc al Racó de la Calma, aquest redós va aconseguir captivar a tots els assistents a l’acte. Durant els mesos que l’obra de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes vinculats,  ha ocupat les dependències del Palau, s’han alternat dies de sol i dies rúfols .
   Si més no el dia de la clausura que va tenir lloc  ara fa dos diumenges, el 19 de febrer del 2017, el cel tornava a oferir aquest blau que tan valoren els artistes. I davant la grandesa aplegada a pocs metres d’allà, es donava culte també a les petiteses que acaben per a fer més entenedora la història i l’obra dels personatges que s’hi han involucrat.  Em refereixo a la presentació que es va fer a peu  de  la gran arcada per on s’accedeix al Saló Blau, després que en aquest espai s’hagués presentat el llibre “Desde el Molino”, que recull les cròniques que Santiago Rusiñol va escriure a Paris i enviava a LA Vanguardia, acompanyades de dibuixos de Ramon Casas. Només baixar del saló, allà, a tan sols  un pas del carrer, es presentava en societat  “ La Petita Història de Ramon Casas”, amb text de la Vinyet Panyella i il·lustrada per la Pilarin Bayés, pensada per als més menuts.  Però que sempre, els més grans, ens avancem  per a satisfer  la  curiositat. Delectant-nos  amb la gran quantitat de personatges que, amb el seu estil tan característic, fa de qualsevol obra, sorgida de les seves mans, una gran obra d’art. I és que la Pilarin ho té tot, una enorme facilitat pel dibuix, amb estil propi.   I  una manera de ser, tan senzilla com riallera. Moderna i extremada en el vestir, dona de barret, i de conversa molt agradable. Les petites històries de la Pilarín estan influenciades per una gran varietat de detalls que les fan amenes i molt entenedores.
    Quan tot això va acabar de passar, un protagonista de la petita-gran  història de la  Vila ens deixava. En el moment en què  aquell sol ja s’havia retirat i la foscor de la nit tenyia de dol a tots els qui dormíem aliens a la realitat,  sense ser conscients com per pensar  que la vida es fa fugissera  en el moment menys pensat. Sigui de dia o de nit, s’escapa sense que la puguem aturar .
   En Jaume era un  sacerdot jovial, alegre, optimista, amic de tothom,  que va néixer a can Jaumet forner, on avui hi ha l’estanc del carrer Major, entre l’escalforeta del forn de coure el pa i la blancor de la farina.  Néixer per a després morir, vet aquí la realitat.  Doncs arribat aquest moment, no es va aturar ni a llegir l’Eco, que tant li agradava.  Sobretot quan fora de casa, en la intimitat de la rectoria, el setmanari esdevenia com una finestra oberta, on hi guaitava amb l’entusiasme del sitgetà que estima el seu poble i participa del seu bategar.
    Només escoltar la crida ho va deixar tot, perquè sabia que havia de ser així. Ho predicava sempre que en tenia ocasió. Ell, que tantes vegades havia ajudat  a emprendre    aquest darrer viatge, arribada  la seva hora, conserva l’enteresa per no preocupar a la seva mare, a la germana i les  nebodes. I la tristesa del moment esdevé com una alegria, doncs  estava preparat, ho havia explicat, tantes vegades, en les seves homilies, que aquest comiat  ha estat envoltat de l’esperança d’un retrobament feliç. Per a molts de nosaltres això costa d’entendre, per en Jaume Berdoy i Alemany,  que n’estava tan familiaritzat , quan emprèn el viatge fins i tot espera que el cel estigui fosc, per no treure-li protagonisme al seu blau.
    La majoria de les vegades que en són de grans les petites històries, ens ajuden a estimar als seus protagonistes que fan de la petitesa la grandària de tot plegat.  Durant aquests mesos s’han  escrit unes pàgines de la història del poble, on queda reflectit el record d’una exposició  molt visitada.
    Fins aquí un esdeveniment que ha contribuït a magnificar els neguits culturals de la gent de la vila.  I per a les dues ocasions el cel va lluir el seu blau més de Sitges, el blau de gala. El mateix  que prepara l’adéu del sacerdot sitgetà. Ell, que  tant  ha estimat la seva vila natal,   torna a ella  per a estar més a prop  d’aquest pedaç de cel on no s`aprecien els repunts, ni les costures, només els núvols gosen  tacar-lo.
     Les petites històries no sempre tenen un final feliç, malgrat que l’embolcall del dia sigui tan acolorit. Sap greu deixar-ho així, sense més ni més. Tot i que per a ell, retornar a la casa anhelada,  hagi estat la seva més gran satisfacció.


                                                                              J. Y. M.
( Article publicat el 3 de febrer del 2017)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez