Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

26 de febrer 2017

LA CRÒNICA DEL CRONISTA

  

    Tinc una certa afinitat amb el Carnaval i no precisament perquè m’hi hagi involucrat. Ho vaig intentar però no em va motivar  com per continuar implicant-m’hi. La meva participació era imprevista, allò de dit i fet, ens animàvem uns quants amics i després de sortir de l’escola, amb un parell de llençols i un antifaç ja la teníem armada. I a tombar pels carrers, perquè no hi havia res organitzat, la gent s’esperava al Cap de la Vila i per allà desfilaven tots, però sense cap mena d’ordre ni concert. No obstant hi havia qui  el seu enginy es reflectia en la disfressa i en la sàtira que volia transmetre. Trobo que aquest aspecte, “el fardo” és l’autèntica essència del Carnaval.
    Potser vaig participar en dos o tres  i ja em vaig tenir prou. No va ser el mateix quan era un vailet, que sempre sortia amb la mateixa  indumentària: unes plomes de colorins  encerclant el cap i una llança a l’estil indi. Aquesta simplicitat, però, em donava dret a delectar-me amb una xocolata desfeta amb la qual, El Retiro, obsequiava a tots/es que anessin disfressats. La inspiració “apache”va durar fins que a partir d’una edat podia semblar que anava a fer el indi, més que anar disfressat.
   No obstant haig de dir que   m’ha agradat  més ser espectador que no pas ser-ne protagonista . Tot i que no tardaria   a ser part integrant de les músiques del carnaval i m’ho passava molt bé. Participant, amb la resta de companys, dels carnavals de casa nostra i de la comarca. just en el moment de la represa, quan es va canviar l’enunciat de “Fiestas de Invierno” pel del  genuí “Carnaval”, mentre la lletra de la  música ho proclamava  als quatre vents: “Carnaval te quiero...” . I aquesta altra cançó, més nostrada, que pregona: “Sitges carnaval...”. Música del bon amic i molt recordat Janio Marti.
    Entre aquesta successió de carnavals es produeix un fet  que premia la meva altra afició, la literària. En data del 9 de febrer del 1991, el setmanari, a primera plana, anuncia que l’Ajuntament m’ha atorgat la Ploma d’Or. Coincideix aquesta notícia amb Dissabte de carnaval, però va ser abans, aquell dilluns, quan en Josep de l’Eco, a l’entrar a l’impremta per lliurar-li l’original, sembla ser que tenia el vist i plau del regidor de cultura, ho era en Xavier Gimeno i  en Jordi Serra, l’alcalde, per comunicar-me que m’havien concedit tan distingit guardó. Vaig enrogir, ho notava. Només sortir al carrer, els peus no em tocaven a terra.  De cintura cap avall anava debolit.
    Vint-i- sis anys desprès, el 20 de febrer del 2017, també el dilluns abans que comenci una nova edició del Carnaval,  per  unanimitat del ple de l’Ajuntament, obtinc la satisfacció de ser nomenat Cronista Oficial de la Vila.  Els fets em demostren que aquesta, la disbauxa carnavalesca,  em té reservades altres sorpreses molt més assenyades . Doncs és coincidència que els dos reconeixements, els quals  m’honoren com a sitgetà i col·laborador de l’Eco coincideixin en  dilluns, quan el dos han estat i són el pòrtic del Carnaval
   D’aquí ve que l’encapçalament d’avui sigui tan taxatiu, m’ha fet il·lusió començar aquesta nova etapa  vinculada a un nomenament que m’infon responsabilitat, que no significa fer canvis en el meu estil, com pot ser  la imparcialitat i la manera de dir. Un títol honorífic que, com tots, aporta satisfacció, però no per això haver d’apartar-me de l’essència que he intentat mantenir en tots els meus articles.
  I tot plegat, el resultat d’una singular sorpresa. Quan després de la Festa Major, l’amic Roland Sierra i Farreras, que en algun moment m’havia fet partícip de  la seva opinió al respecte, em proposa a les xarxes com a candidat a Cronista de la Vila. Fins el punt que em sorprèn la resposta de la gent. D’aquells que estan en contacte amb els enllaços que apropen a les persones, però igualment  molts  altres  que, tot i no fer servir aquests mitjans, igualment em manifesten la seva voluntat d’adherir-s’hi.
   I sobretot molt cofoi d’ocupar el càrrec que va deixar vacant l’amic Rafel Casanova i Termes. Amb ell havia mantingut  moltes  converses i, el que són les coses, en més d’una ocasió, m’havia fet el comentari que seria el seu successor, referint-se al títol de Cronista. Jo sempre li revocava la seva peculiar visió de futur. L’altre dia comentant-li amb el nostre director, l’Antoni Sella, sembla ser que li vaig estalviar reflexions quan  em va respondre: “vet aquí, tu ja estaves ungit”.
   Permeteu-me, per acabar aquesta crònica, on aflueixen coincidències i gatzara  de carnaval, que és quan la meva col·laboració més bé li queda mantenir l’anonimat darrera les inicials que preserven la identitat de l’autor i des on s’escau fer aquella típica pregunta que prevalia per damunt d’altres objeccions “ ¿Que me conoces?”. Sí, tinc la satisfacció de conèixer a totes les persones i entitats de la vila que han donat suport a la proposta d’en Roland, al qual agraeixo la iniciativa i el seu interès, així com a  les persones i entitats que si han adherit.  També a les  lectores i lectors.   Gratitud que faig extensiva a tots els components del Consistori que presideix el batlle Miquel Forns. Igualment molt cofoi per les emotives paraules que em van dedicar tots els grups que el conformen. I a la regidora de cultura, festes i tradicions, la Sra. Rosa Tubau,  que ha estat l’encarregada de portar la proposta al ple Municipal. Amb el corresponent informe de la  Vinyet Panyella i en Xavier Miret,en el qual han posicionat “els mèrits” i la tasca a desenvolupar pel Cronista.
   Amb un record molt especial a en Josep M. Soler  que em va acollir a les pàgines de l’Eco, dintre de tres anys en farà 50, i en tot moment em va donar el seu suport, amb la seva manera d’influir entusiasme a tots els col·laboradors. Si no hagués estat per ell, per a mi els carnavals no tindrien aquest plus de les gratificants sorpreses que m’honoren.
   Bon Carnaval a tothom.    
                                                                                      J. Y. M.

  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de febrer del 2017)

18 de febrer 2017

HABITACIONS TURÍSTIQUES

                           
  Actualment l’oferta turística, en quant als allotjaments, és molt variada i també  a l’abast dels qui cerquen on poder allotjar-se en qualsevol ciutat o població del món. L’era del Internet ha permès aquest apropament a la infinitat d’opcions que  es  publiciten .  Sense moure’ns de casa podem accedir fins i tot guaitar a les interioritats dels establiments.
   Escrivint sobre aquesta temàtica em ve al pensament el gran servei que va oferir el Foment de Turisme de Sitges, que aquests dies està de celebració al complir-se els 100 anys de la seva fundació. I al referir-m’hi és de justícia fer menció a l’eficiència de l’amic Josep Casanova i Termes, que era el secretari de l’entitat  i també atenia personalment a les persones que ens hi adreçàvem per a que ens lliurés informació del lloc on volíem anar.  Ho feia amb un tracte exquisit i a més era persona molt detallista. A la més mínima col·laboració corresponia   amb un  Saluda del President, donant les gràcies. Són detalls que contribueixen a conferir prestigi a l’entitat que sigui.  Reprenent el fil de la informació sol·licitada, lliurava un fulletó amb format de tríptic, en el qual es detallava el més rellevant que es podia visitar i un llistat dels establiments hotelers on et podies allotjar. I si les descripcions s’adaptaven al que buscaves,  només calia posar-te en contacte. Un servei del qual també no han deixat mai d’oferir les agències de viatge.
     Degut a que la gent viatja molt, han proliferat els establiments hotelers, així com altres modalitats d’acord amb  les preferències dels viatgers: cases rurals, apartaments turístics...   Aquests apartaments sempre  han existit,  a Sitges s’hi van establir diferents companyies, majoritàriament d’origen holandès, que disposaven d’un bon nombre d’apartaments. La major part de les vegades aquests allotjaments ocupaven un edifici on totes les seves plantes eren destinades a apartaments. Per tant si es molestaven era entre ells  no repercutien amb les famílies que l’endemà tenien d’anar a treballar.
   Abans, com era tanta la demanda, es va posar en pràctica allotjar als turistes en habitacions de cases particulars. Si tenim en compte que la majoria eren velles, és fàcil imaginar  que la comoditat i la decoració eren relatives. En aquesta modalitat  es produeixen  diverses  situacions a quina més curiosa. Com per exemple que moltes, la gran majoria, d’aquestes habitacions estaven ubicades en cases de les quals les persones que les habitaven  no eren els propietaris, sinó que hi estaven de lloguer i el import del mateix era tan minso que quasi no restablia els costos que el propietari havia de satisfer,  com pagar la contribució i altres despeses que sorgien. Així és que el llogater durant els mesos d’estiu obtenia uns beneficis que es pot dir que eren nets.
   Una de les altres curiositats és que els visitants s’hi arribaven a trobar tan bé que repetien els anys successius i d’aquesta manera s’arribaven a consolidar uns lligams quasi familiars. Aquí ens adonem que la mentalitat de les persones ha canviat, ho relacionem, és clar a la qualitat preu. Però tampoc és ben bé això, la gent per costum ens queixem més ara que abans. La mostra la tenim en el conformisme que mostraven aquells turistes que potser s’estaven tot un mes en una habitació, neta, però sense cap mena de comoditat i compatint bany, que és un lloc d’una intimitat  molt particular , amb la gent de la casa.
   Aquests diners extres que entraven en les famílies,  feia obrir l’ull a altres veïns que potser mai se’ls hi havia passat pel cap posar gent estranya a casa . Si més no com tothom ho feia acabaven disposant una habitació.  Els havia  també d’una condició social amb la qual no els calia posar límits a la seva intimitat per tal de treure’n un profit econòmic.
    El Sr. Isidor Cartró i Robert, que havia sigut alcalde de la vila, i gaudia d’una certa posició, també va optar per llogar habitacions, en una casa on hi vivien  la seva muller, la Mercè Imburu, coneguda per “la Marceneta” i la seva germana d’ell,  l’Antonieta Cartró a qual la veu popular coneixia per la Cartrona, doncs vestia d’una manera extravagant en quant el nombre exagerat de quincalles que es posava al damunt, així com els colorets amb els quals s’empastifava   la cara.  D’aquesta manera tan  empolainada es guarnia  per assistir a missa els dies de precepte. Una aparença que no tenia res a veure amb les robes i la deixadesa que mostrava  quan estava  per casa i anava  darrere el lloro que tenia i que de tant en tant se li escapava i revolucionava a tots els veïns per tal que l’ajudessin a recuperar-lo, mentre cridava: “lorito, lorito”
   Els turistes que s’allotjaven a can Doro  tenien el privilegi de ser receptors d’un servei que no oferia cap altra casa. Quan l’amo considerava que la gent sortia del cine o dels balls de nit,  baixava al carrer i restava amatent de les persones que començaven a desfilar pel perímetre de la seva propietat, posant el dit entre boca i nas i fent aquell sorollet acústic tan característic shhhhh que es fa servir per demanar silenci. Un gest que es produïa cada vegada que passava un grupet que li semblava que els seus components enraonaven amb la veu una mica pujada de to. Quan considerava que el gruix de la gent ja havia desfilat se’n anava a dormir, tranquil per haver  contribuït a fer més efectiu el descans dels seus hostes.  
    Aquests apartaments turístics, que ara tan rebombori estan creant, venen a ser la continuació  d’aquells que disposaven, per exemple el Club 33, els Fritiresor .... Una modalitat, ara, implantada arreu que, sigui dit de pas, acostumen a oferir unes instal·lacions molt ben disposades, decorades amb gust exquisit i amb tots elements per garantir la màxima comoditat.
Però que xoca amb la manera de comportar-se de segons qui els habiten de manera temporal. Ho resumeix la conclusió castellana quan diu: “cada uno es de su padre i de su madre”. Com voler donar a entendre que: “en todos los sitios se cuecen habas”.

                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitgesel 17 de febrer del 2017)

12 de febrer 2017

LA CASA TANCADA

  Quan els carrers els acaben de posar, poc a poc l’activitat es va fent intensa  i a les cases si fa palès la dinàmica  de les hores viscudes. Si més no quan una casa queda desocupada durant anys, la solitud s’acompanya de les consegüents pèrdues d’identitat, al mateix temps que es  fan evidents els signes  d’una deixadesa decadent que arriba a  desentonar amb l’entorn.
    La casa veïna a la nostra, que correspon al 29 del carrer Sant Francesc, fa uns 45 anys que ha estat deshabitada, que es diu aviat. Les últimes en habitar-la van ser la Martina Villagrasa   i les seves filles, la Nuri i la Mª. Teresa Robert Villagrasa. La Martina i la Mª. Teresa feien de cotillaires al carrer de Sant Bartomeu 32, al costat de la casa de la Tomasa, i es van traslladar temporalment a la de sant Francesc  just el temps de durada de les obres d’enderrocar i tornar a fer la casa nova. En una de les dues finestres dels baixos hi van ubicar la botiga , un espai des del qual van continuar atenent a la seves clientes i la resta la van dedicar a vivenda. D’aquest veïnatge ocasional, els de casa, en tenim un bon record, perquè entre les dues famílies existia una bona amistat. La Martina, que tenia molt bon tarannà, era d’Amer i les seves filles ja van néixer aquí, junt amb un germà que era electricista i va morir d’accident laboral. L’àvia i la tieta Maria cada dissabte els hi anaven a fer una visita. Recordo que elles compraven un revista que s’anunciava “Garbo”, l’anaven a buscar  a can “Mela” , en Josep Ferré, parent del pintor l’Agustí Ferré Pino, en el quiosc que tenien a mig carrer Sant Pau i al final,  en el centre del Passeig de la Ribera, regentaven un altre. Els dos punts de venda eren atesos també per la seva muller la Maria Pascual i la Rosita. Aquesta última no tenia cap mena de parentesc però vivia amb ells, degut a que amb molt pocs dies de diferència se li va morir el marit i la filla a causa de l'epidèmia del tifus.  En Pepe era molt aficionat a les bicicletes, havia corregut i escrivia cròniques en els diaris locals quan hi havia curses.
   La Martina i l’àvia  tenien per costum fer intercanvi de revistes, l’àvia els hi deixava “el Garbo”  de la setmana anterior i elles feien el mateix amb la revista Destino. Per la qual jo hi sentia una predilecció, tant pel contingut com pels col·laboradors que hi signaven, entre ells en Josep Pla que hi escrivia cada setmana.
   Va coincidir la seva estada en la casa del costat de la nostra, quan jo vaig marxar a fer el servei militar. Així la dona sempre venia a la nostra botiga   per saber notícies meves. En Sebastià Mirabent  Julià i jo érem els seus preferits. En Sebastià per raons de veïnatge,  doncs vivia a la casa avui anomenada Palauet Robert. Degut a  questa proximitat hi passava moltes estones i com la mestressa de la casa era molt canallera, ell i jo ens hi trobàvem bé.
    Quan van acabar les obres es s’hi  van traslladar de nou, i ja per sempre més la casa de Sant Francesc 29 ha estat tancada. I poc després d’avortar un intent d’ocupació, van tapiar les dues finestres i la porta d’entrada. En el transcurs d’aquests anys, aquest tram del carrer és molt freqüentat per haver esdevingut un carrer d’entrada escollit per la gent que viu després de la via del tren i per altres que, de visita, deixen el  vehicle aparcat  allà on poden. Al ressorgir com un carrer principal, per les raons esmentades, la presència d’aquesta casa, amb tots aquests elements tan dissonants  a la vista, produïa un enorme efecte de deixadesa. Durant tot aquests temps ha estat un no parar de preguntar, tan a l’altre veí que és en Manel Martí Mirabent, com a nosaltres, per la identitat del propietari. Un sitgetà resident a Suïssa que sembla ser que no volia vendre, potser perquè tenia uns altres projectes que mai els  va poder portar a terme.
    I  que sembla ser  l’havia comprat  a la germana  d’un tal Sr. Enric que estava casat amb una senyora francesa, a la qual el veïnat la coneixia per la madamme. Un matrimoni que no tenia fills i sembla ser que la casa era propietat de l’Enric i la seva germana.  Es dona la casualitat que els ajudava en les feines de la casa, la Lucia Pérez que després es va emmaridar  amb en Manuel Requena i que van regentar la merceria que porta el cognom i que encara avui és regentada per la neta del matrimoni en el mateix lloc del carrer Ángel Vidal.
     Els propietaris es van quedar a viure a Barcelona i la van llogar a  la família castellana de cognom Muñoz, ella era mestre d’escola, i hi van viure una llarga temporada. La dona era aquella que apallissava a l’home i ell es defensava demanant auxili als veïns, però aquests, acostumats com estaven, poc cas li feien perquè sabien que al cap de poc temps  els veurien  sortir agafats de bracet com si res hagués passat.
    Ara  li ha arribat el moment de ser enderrocada i de construir una casa nova. D’això els dos veïns que hi som a tocar  ens congratulem. Que també sigui dit de pas, som dels pocs que quedem  dels antics que  habitaven aquest tram de carrer. Els  dos som conscients que haurem de passar per una època de molèsties, les que comporta l’enderroc i la nova construcció,  però sabedors  que arribarà el dia que lluirà una nova imatge.
    La casa  deixarà de ser la veïna absent i tornarà a recobrar la vida com la resta de cases que són habitades. Més que una bona notícia, és l’auguri de l’arribada de nous veïns que s’hi allotjaran i entre en Manel  i nosaltres s’alternarà una nova convivència  que esperem siguin tan bona com ho va ser amb la comunitat de monges vetlladores que hi havia davant. Amb  en Josep Mirabent , “el ràpid” que era fill de l’Andreu i la  Remei. I també amb la família Perea, propietaris de la casa amb artístics elements decoratius  que encara conserva i amb el record dels estius quan deixaven la vidriera oberta del cancell, mentre tota la nombrosa  família sopava en aquell patí que oferia l’encant de l’època modernista  que s’hi havia arraulit.
     A l’altre costat, la nostra casa limitava amb  la de can Joanet de can Mas, on en el baixos va obrir portes aquell restaurant de grat record que s’anunciava “Los Geranios”. Davant per davant amb la manyeria i vivenda  de la família del Sr. Manel Fontanals i la senyorial casa de la família Bofill, amb el recordat Tirso Maldonado que era el nebot i amb el qual, llavors que els dos érem uns vailets, vam establir una bona amistat.   
   Des de la casa tancada, ara sense teulada,  s’hi veu el cel.
                                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges  el 10 de febrer del 2017) 
  



05 de febrer 2017

40 ANYS A LES PORTES DEL SABER

  Es diu que el saber no ocupa lloc, no obstant els mecanismes que greixen la formació de cadascú són molts i variats. Com  ho són les persones responsables d’atendre i impartir les docències corresponents, junt amb aquelles que han de tenir cura d’altres detalls.
     Les escoles de casa nostra han crescut a mesura que s’ha incrementat la demanda de places. Aquests dies ha estat una bona notícia el saber que en un parell d’anys estarà construïda l’escola Agnès que, per fi, substituirà els barracons que fa 16 anys que aixopluguen als escolars en unes condicions no massa optimes.
    En el seu dia, degut a que l’escola Esteve Barrachina quedava petita es va inaugurar a l’any 1976 l’escola Miquel Utrillo, ja  a les afores del poble. Des de llavors entre nens i nenes n’han passat més 2.000 per les seves aules. I un detall curiós, aquest  fa referència a la porteria que es va construir en un apartat del complex escolar, de la qual  se’n va fer càrrec la Regina Mirabent Garcia que en va prendre possessió  al gener del 1976  i la va deixar a l’agost del 2016. Per tant ha fet 40 anys de la responsabilitat que ha tingut assignada. Entre altres, tenir cura de la porta d’entrada, comporta el privilegi de veure entrar i sortir a tots els minyons i mosses que han fet ús de l’escola i no només això, sinó que ha estat en contacte amb els pares, mares i avis que s’han atansat fins el lloc per portar i recollir als seus fills/es. Si les estadístiques ens parlen d’aquests 2.000 i escaig ens podem fer una idea del gran nombre de petits personatges que ha vist desfilar. Per la seva situació tan estratègica ha tingut també l’oportunitat de seguir la seva evolució escolar fins i tot quan,  arribada l’edat, han deixat l’escola per passar al Institut. Degut amb la proximitat amb aquest , han continuat transitant per davant de la porteria i d’aquesta manera, com s’acostuma a dir, no els ha perdut de vista. 40 anys després aquells vailets als quals la Regina els hi obria la porta avui són homes i dones els quals, amb els coneixements adquirits a l’escola i al centre del costat, els ha permès assentar i desenvolupar  els fonaments del seu futur.
    La Regina  va destacar per la seva afició al ballet clàssic,  assolint un bon nivell. Va estudiar en l’escola  de ballet que hi havia als baixos de  ca la Dasca en el carrer Jesús. El xicot de la casa va esdevenir un reconegut ballarí.
  Filla de l’Antoni Mirabent  Jansà i de la  Lola  Garcia Miralles. El seu oncle era en  Felix Mirabent Jansà i es dona la coincidència que els dos germans treballaven a la banca, el seu pare al banc Hispà Americà i el seu oncle al Biscaia i tots dos feien de cobradors. Era quan els bancs disposaven dels encarregats d’anar a cobrar les lletres comercials a domicili. Com que aquests documents eren allargats portaven també unes carteres llargues i estretes . Quan entraven amb elles, anunciaven a viva veu la seva presència amb una paraula la qual,  segons la situació econòmica del moment, produïen un cert mal de panxa. Aquesta no era altre de tan entenedora com la que entonaven: “cobroooo,” allargant aquesta “o” final  Els comerciants acostumaven a estar bé amb els cobradors, els interessava,  perquè sabien que disposaven d’uns quans dies de marge abans de retornar la lletra. Per tant si en aquell moment encara no havien pogut reunir el import els hi demanaven uns dies més per fer-ho efectiu . Dels cobradors depenia aquest estat de gràcia i, amb el qual podien aguantar uns dies més el deute, sense la immediatesa d’haver de  portar la lletra al despatx del notari.
    Els dies de festa els dos matrimonis, junt amb les germanes i els cunyats acudien als balls del Retiro, eren el grup de la Creu Roja, perquè els avis de la Regina, Jacob Garcia i Regina Miralles,  havien tingut també cura de la porteria de la Creu Roja local, primer al carrer Sant Pau i després al carrer Parellades. Allà hi van viure totes les filles del matrimoni fins que es van casar. La Lola amb l’Antoni Mirabent, la Carme amb l’Oleguer Gràcia, més popularment conegut per en “Gari”.I la Maria amb en Carles Fusté , Tots ells eren uns entusiastes retiristes. Fins i tot va haver una època en què l’Antoni retolava els cartells del cinema de la Societat, els preparava en el pis de sobre el taller d’ataconador del “Conco”. I en  Fèlix havia fet de taquiller.
   Han passat els anys i la Regina, casada amb l’Antoni Micó Pedrosa, s’ha retirat després de 40 any a les portes del saber . Als coneixements que ella tenia s’hi van afegir l’enriquidora experiència de veure entrar i sortir a tants vailets , a directors/res, professors i professores que s’han alternat amb la responsabilitat d’impartir les lliços d’acord amb l’edat dels alumnes de l’escola. Quan va tancar per última vegada la porta de la portaria on han viscut tots aquests anys, el matrimoni  deixaven darrera mitja vida al servei de l’escola i els acompanyaven  infinitat de records viscuts.Com la participació activa en tants carnavals allà en el pati. Quan ella, junt amb mestres i amigues , estaven disposades a involucrar-se  i de seguit improvisaven la disfressa.
     D’allà va sorgir la colla femenina del ball de les Gitanes, a les qual assajava el seu sogre, en Joan Micó Estarlí que l’havia ballat. Com també el ball de les Cintes. Totes les festes del poble tenen repercussió en la intimitat de l’escola.
     Deia al començament que el saber no ocupa lloc, no obstant aquest, el saber, és el resultat d’haver coincidit amb la persona adequada en el lloc adient per a transmetre els seus ensenyaments.  La porteria de l’escola forma part també del lloc i la que fins fa poc ha estat  la seva portera, la Regina Mirabent Garcia,  ha tingut a l’abast la clau de l’èxit, cada vegada que obria i tancava la porta. La resta ja depèn  de l’aprofitament que n’han fet els qui  hi entraven .
                                                                                   J. Y. M.     

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de febrer del 2017)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez