NITS DIFERENTS

  Entre la foscor de la nit es dilueix el resplendor del dia i amb ella arriben les hores destinades al descans,  encara  que no és un referent per certificar una normalitat, perquè n'hi ha que de la nit en fan dia. Ja sigui per treballar en feines d'una certa exclusivitat nocturna o per aprofitar aquesta nocturnitat amb l'afany d'anar a la recerca  de diversió .

       Les nits sitgetanes han transcorregut en paral·lel als costums de la gent, alguns dels quals, com he apuntat, a raó de les seves respectives activitats . Així, quasi només estrenada aquesta nocturnitat hi havia qui es retrobava amb la rutina que li era comuna. Era el cas dels serenos que els veies dirigir-se a la Casa de la Vila per començar les rondes preceptives. Que coincidia amb la sortida del convent del carrer Sant Francesc de les monges vetlladores que es distribuïen per les cases on hi havia malalts i es requeria la seva companyia. Passava el mateix amb la incorporació dels forners que es passaven la nit amassant i coent el pa, i mentre pujava la massa o  ja s'havia  enfornat, sortien al carrer a fer el cigarret. Quan la nit ja havia estès els seus dominis, es feien a la mar els pescadors. Alguns, per despertar-se, comptaven amb  la complicitat dels serenos que a la vegada  es servien de l’estratègia acordada, els informaven, a viva veu, del temps que feia.

    Fins aquí la nit era aprofitada per fer tasques amb finalitats profitoses i destinades al servei de la gent del poble.  A excepció d'aquesta gent que treballava per la causa la resta del veïnat dedicaven la nit al descans o no.  Amb l'entrada de la televisió a les cases, es va començar anar a dormir més tard i res va tornar a ser igual. Només hi va faltar la progressiva  afluència del turisme per a que a les nits sitgetanes els hi anessin desposseint  del silenci, la calma, que les caracteritzava. Va influir els balls de nit que tenien lloc en les societats i en altres espais de reconeguda fama,  com el Sacromonte, el bar Oliva, la Galera, el Mònaco... Balls   que es feien amb una assiduïtat diària, però que encara es podien establir unes franges horàries per tal de respectar-li  a la nit una  part del seu silenci.

  Va ser el preludi d'una sorollada generalitzada que ha fet que la nit perdés part dels seus encants i  també ha servit per a desbaratar el nostre descans, el de totes  les persones que ens pensàvem que la nit sempre estaria al nostra costat per a convertir-se en còmplice de la son, quanta ingenuïtat la nostra. 

    Així, quan fem nit en pobles on  encara s'abracen al silenci,  una del les apreciacions favorables  que hi fem  és el plaer que produeix no escoltar res. Però la felicitat tampoc és complerta, hi ha a qui els molesta el so de les campanes que anuncien el pas del temps. Tant de bo aquí, a la nit, només escoltéssim les senyals horàries de les campanes, ens podríem donar per privilegiats. Significaria que el silenci encara estaria integrat a la nit sitgetana, aquella que tan enyorem i que durant tants anys ens va mostrar fidelitat.

    En pocs dies de diferència aconsegueixen un  protagonisme destacat dues nits que guarden  un encanteri especial. La primera ens va captivar el proppassat dissabte amb motiu de les jornades dedicades als museus. Entrar al Cau Ferrat  quan la nit ens acompanya ve a ser com tornar a casa a hora tardana i trobar-ho tot parat amb  el caliu que fa tan agradable la intimitat. Recórrer les dependències de la casa, amb aquesta nocturnitat afegida, és quan  esdevé més real el record del seu propietari, perquè l'artista també es valia de la nit, de  tot l'entorn, per viure-la amb tota intensitat, amb la companyia de les seves amistats, artistes com ell, que es servien d’aquestes hores per inspirar-se. El lloc ofereix tots el requisits, sobretot en nits amb lluna generosa  que tenyeix  de plata l'aigua del mar . La del dissabte passat fins i tot reunia aquests requisits, era nit de lluna plena tot i que es trobava enlleganyada per una inoportuna nuvolada que matisava el seu resplendor. M’imaginava Santiago Rusiñol assegut a la sala del brollador amb els finestrals oberts i deixant que la fresca de la brisa del mar entrés a l’estància. Gaudint de la tertúlia, de la gresca i del remor del mar tan canviant, tan capritxos.

   Una altra de les nits amb un encant especial serà la d’aquest dissabte, poques hores després de la sortida dels gegants en el seu tradicional i esperat cercavila pels carrers del poble i desprès d’haver escoltat el pregó que ens tenen preparat en Florenci Salesas  i la Cèlia Sánchez-Mustich amb el qual es  dóna per inaugurada l’exposició de clavells i tots els actes que conformen la nostra tradicional festivitat de Corpus a casa nostra.  A fer-se fosc torna al carrer una de les activitats amb més encanteri, com és la preparació, el dibuixar sobre el terra  les formes  que es cobriran de flors i conformaran les catifes. És una tasca imprescindible, són els preparatius que van acompanyats per la col·laboració de molta gent del poble, nois i noies i altres de no tan joves.

   Ens segons quins trams es passen tota la nit treballant i al fer-se de dia ja pràcticament la catifa està acabada. Altres dibuixen i se’n van adormir i prefereixen aixecar-se molt aviat per posar la flor. Aquests preparatius acomboiats entre la foscor de la nit, especialment amb  la col·laboració del veïnat,té un recorregut que cada any es repeteix convertint,  tot plegat, en una  nit diferent. Aquest any torna a coincidir amb una final futbolística de primer ordre. Però com no hi ha interès per part nostra, no serà tan  efervescent   com l’any passat. Quan en un esclat d’eufòria, el Isidret Pañella va encendre una traca en ple  Cap de la Vila i per poc el fum li fa el paquet. I és que també hi ha nits que són traïdores. Diferents.

                                                                             J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de maig del 2016 )

ELS REVOLTS DEL CAMÍ DE LA TRINITAT

       Els nostres camins més propers, els pocs que encara queden sense haver estat engolits per les transformacions obrades a causa de l’expansió urbanística, aporten el testimoni de moltes petjades, penyores de gran nombre d’il·lusions compartides. Camins que, en el seu començament, acostumen a ser planers i després es compliquen entre pujades i revolts. Com el de la Trinitat, quan la gent emprenia el camí per la carretera, a una hora molt matinera per tal de poder escollir el millor lloc allà en el cim. I de la carretera es passa  al camí que per subscripció popular va permetre obrir el 1902  el Sr. Manel Bertran, més popularment conegut per en “Xana” . Per on  només hi pujaven  els carros, Fins que gràcies a la constant tasca de la Remei, la Rosó i en Joan Martí , administradors des de l’any 1970,  van poder trobar la col·laboració necessària que va fer possible la pavimentació de tot el recorregut. Això ens demostra que la constància si no aplana camins els fa  no tan feixucs.

    Passa com la vida, per on el nostre transcorre es fa d’una manera en la qual s’han de trampejar molts obstacles i a cada revolt ens assetja el temor per no saber  que trobarem a l’altra costat. El passat diumenge vam emprendre el camí per acompanyar, en el seu últim passeig, a  la nostra amiga, la Yolanda Rufete Torner i ho vam fer compungits davant la inoportunitat del moment, degut a que no tenia edat per marxar tan aviat. Li quedaven encara moltes coses per fer, com gaudir dels  seus pares i  els seus fills  I ella n’era  conscient, s’aferrava a la vida, fins a l’últim alè, manifestant això,  que no se’n volia anar perquè li quedava molt per endreçar. Papers amb anotacions de viatges per posar en net... Mentre mantenia l’esperança de que els avenços de la ciència li permetrien poder tornar a Egipte, al lloc on s’hi trobava bé, entre les tombes dels faraons, els temples monumentals erigits en l’època  d’aquelles dinasties. El conjunt de tot plegat, la tenien captivada.

     S’hi havia entregat tant que era una egiptòloga vocacional i sobretot autodidacta, que s’havia dedicat a estudiar sobre el terreny tot el que els llibres li havien explicat i malgrat que, fins els nostres dies, tot està documentat, ella encara arribava a conclusions que  ves a saber si no farien reflexionar als experts  en la matèria.  Aquella cultura, els camins empolsegats,  li produïa una passió contagiosa.

     Ve a ser, en un àmbit molt més reduït i proper, el que sentim la gent de casa nostra per aquests camins costeruts, com els de la Trinitat, que ens apropen, si es vol, a la simplicitat de les coses naturals, si més no a la grandesa d’un sitgetanisme compartit i enfortit gràcies a les persones que ens han precedit i  a tots els qui avui encara hi som, i sense fer soroll estem amatents dels detalls.

    Em recorda  la senzillesa que passejava la Yolanda, una noia que es pot dir que havia nascut entre els refilets dels ocellets que caçaven en el parany el seu avi Ginés i el seu pare Josep. I als quals nosaltres, els meus cosins i els seus, ens hi havíem embadocat , tot i que les nostres edats encara no ens permetien ser prou conscients  per gaudir dels petits detalls d’una vida simple però,  això sí, feliç i enjogassada.

   Entre  cal baster, la botiga de ca la Josefa i la Victoria , a can Ginés. També aquell pati, on en Trillo ferrava els cavalls, a can Juanillo on els homes, de bon matí, llançaven, sense contemplació, contra la gola aquelles potents barreges. Entre  tot això, una petita història, la nostra, la de la Yolanda i un camí,  en el qual nosaltres  ja hi érem i ella hi començava a caminar. Amb la complicitat dels   seus avis, en Ginés i la Berta Paixó . Els seus  pares, en Josep i la Pilar i la seva germana, que va arribar  després, la  Bibiana. I els  oncles tan propers,  en Jaume Daví  i la Teresina Paixó...  Vet aquí un breu resum, quan ara, amb el  temps aturat,   recordem  uns anys ja llunyans. Aquells quan la gent, vinguda d’altres terres, volien descobrir nous camins que els portessin a noves destinacions,  arribaven aquí i feien parada  a la pensió de cal Julian, davant  de casa seva. I nosaltres, aliens a tot, entràvem i sortíem, quasi sense pena ni gloria.

     Els nostres pares, amb el neguit de que coneguéssim  el paisatge més rellevant que ens envoltava, ens havien portat fins a la Trinitat en el dia de l’aplec, quan en Jaume Fontfria, en Mec hi despatxava síndries i melons i eren populars els ventalls de la Pepa i la Paula. Han passat els anys i el camí cada cop ens sembla com a més costerut, mentre a cada revolt una il·lusionada embranzida ens anima a no defallir, sabedors que l’ermita és més a prop. I quan hi arribem reconforta l’esforç al  trobar-la tan blanca, tan ben cuidada , mentre el paisatge conserva tots els  elements que el fan únic . Influeix  la  senzillesa de tot plegat , la naturalitat, que ens  aporta la serenor tan necessària en aquesta vida assetjada per tants sorolls molestos.

    Ve a ser com ella,  que amb la seva senzillesa, humilitat, tendresa, ens influïa un exemple d’una vida gens fàcil però  acomboiada  d’una resignació que ens ha deixat perplexes. Aquests dies fins i tot els ocellets del pati: les caderneres, els gafarrons, els liris... van emmudir perquè  trobaven a faltar la seva mirada riallera, el seu posat tan asserenat.  De quan  remenava gran quantitat de notícies impreses. La de la seva mort va entrar en la nostra intimitat en silenci i al comprendre la fragilitat del nostre jo, ens hem adonat que a cada revolt del camí  la vida, ens té preparades sorpreses. No totes són tan agradables com arribar a  l’últim revolt i poder  tornar albirar l’ermita de la Trinitat. Aquest  diumenge el record de la Yolanda  ens  acompanyarà en el camí i quan siguem a dalt de tot, a un pas del cel, resarem per ella.

                                                                                       J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de maig del 2016 )

AMB L'AMBRÒS VA ARRIBAR L'ELECTRICITAT

Al final del carrer Sant Bonaventura, ja cantonada amb el  d’Espalter, queda en peu, no se si per gaire temps més, una mena de casalot que en la primera dècada del 1900va significar una obra clau per dotar a la vila de la llum elèctrica. Una petita  part de la història, o millor dit dels protagonistes que en van ser responsables, cal situar-la a Barcelona.

   El Sr. Ambròs Abella i Solsona , natural de Isona,  va anar a treballar a la capital, sembla ésser que en una  companyia elèctrica. Allà li van proposar de venir a Sitges on s’estava treballant per instal·lar  la llum al poble. Abans s’havia casat amb la Leonor Bel Queralt, natural d’Ulldecona i planxadora  i amb qui va tenir tres fills: en Josep, Joan i la Conxita. Arribats a la vila, a l’any 1910,  van anar a viure al carrer Sant Pau i l’Ambròs es va incorporar a la central elèctrica que s’estava muntant en aquest escaire del carrer Sant Bonaventura i des on va ser possible posar en funcionament l’enllumenat a l’any 1913.

     El matrimoni va sol·licitar una de les anomenades cases barates que s’estaven construint al carrer Espalter i van escollir la de davant mateix de la central, on hi van anar a viure a l’any 1918 acabades d’inaugurar. Per la proximitat van posar  l’oficina de la llum en la casa  d’esplèndid  pati obert al carrer Sant Bonaventura. Però no va ser una etapa tranquil·la, degut a la precarietat d’aquells inicis, la llum se’n anava tot sovint i la gent, sobretot els fabricants de calçat, anaven a queixar-se a casa de l’Ambrós, influenciant-li un patiment constant.

   Mentre, la Conxita Abella Bel es va casar amb l’Albert Bartés Mirabent que havia nascut a Guantànamo, fruit  del matrimoni: Albert Bartés Bota  i  la Salvadora Mirabent. L’Albert  va aterrar a Sitges quan tenia 11 anys. El seu pare  va arribar a ser considerat  el bohemi dels 11 germans, tots barons,  que van tenir el matrimoni format per en Joan Bartés i Juvé i la Mercè Bota i Sariol, dels quals en sobrevisqueren 8. Altres dos, en Rossend i en Ramon, van obrir una fàbrica de calçat que primer estava situada al carrer Sant Josep  i després la van traslladar  a la plaça del Pou Vedre, fent societat també amb el Sr. Sebastià Carbonell.

   Tornant a l’Albert Bartés Bota, potser  pel fet de cultivar l’art en totes les facetes, com gran amant de la música i en concret la lírica, formava part de la popular claca del Liceu  i, sobretot , per ser pintor de quadres.  Unes implicacions  que eren associades a certes extravagàncies de la vida bohèmia.  Com a pintor -decorador va realitzar els daurats de la boca de l’escenari del Prado i va treballar en el retaule central de la nostra església parroquial.  De la mateixa manera que decorava els sostres de les cases, quan el costum era realitzar una decoració pictòrica  a l’entorn  del punt de llum. Una d’aquestes  decoracions  encara es pot veure a l’entrada de l’escala de la casa del carrer Sant Francesc  on hi vivia, entre altres veïns, el Sr. Pacios i família.

   Una anècdota  que reflecteix el seu tarannà bromista, va succeir amb l’encàrrec que li va fer una família d’una de les senyorials cases del carrer Illa de Cuba. Els amos es van encaparrar que volien que els hi pintés un lleó en una paret del pati. L’artista els hi va demanar si el volien fermat o sense fermar, davant el dilema ells van creure convenient que no calia que el fermes . Va passar el temps i amb ell els rigors i les inclemències meteorològiques del hivern. Ja amb la bonança, la família va tornar a la casa i, davant la incredulitat pel que veien, van requerir  al pintor per informar-li que el lleó havia desaparegut. Aquest va argumentar  que vet aquí l’error de no haver-lo volgut fermat.

  El matrimoni Bartès- Abella van tenir quatre fills:  l’Albert, la Montserrat - aficionada a la fotografia -  la Nuri - que va heretar la dedicació a l’art pictòric -  i la Conxita. Les circumstàncies del moment  van  mig  aparcar la pintura per dedicar-se a l’hostaleria.  Uns parents  tenien un hotelet  a Les, Vall d’Aran,  i  ells  els van animar per a que es decantessin per aquesta vessant hotelera. Així a l’any 1956 , amb l’arribada progressiva del turisme, van obrir un  nombre d’habitacions en  l’edifici que havien construït  en un extrem d’aquell jardí, davant per davant de la central de l’electricitat que funcionava a ple rendiment.

   I que al jubilar-se el Sr. Ambròs  en va ser  el responsable el Sr. Antoni  Pàmies,  que vivia a la casa dels Pujades, carrer Àngel Vidal,  pare de la Concepció, casada amb en Bartomeu Lluís de cal Lleuger.  Desprès el rellevà el Sr. Fulgenci Franco, qui també, a fora d’hores,  arreglava el cabell a les seves amistats. Tenia per treballadors l’Agustí Serra i en Felip Casademont , aquest últim és pot dir que va ser el darrer encarregat de la centraleta, abans que aquesta i altres transformadors, repartits en punts estratègics del poble, passessin a dependre d’uns serveis centralitzats a Vilanova.

    Ja a  l’any 1961 es van ampliar el nombre d’habitacions de la casa del jardí, construint fins on hi havia la casa pairal, conservant el nom original d’Hotel Montserrat. La filla de la Montserrat, la Montserrat Domínguez Bartés, va abraçar l’art decantant-se també per la pintura i la fotografia, malauradament va morir jove. El seu germà  Frederic, ha tingut l’encert de recuperar una nevera de gel antiga , de mesures considerables, i altres testimonis documentals i gràfics de la trajectòria professional  dels Abella – Bartés  i de manera summament acurada ho ha exposat en una saló de la planta baixa. En Fredi ha volgut mantenir frescos els records dels seus avantpassats i que millor, per conservar aquesta frescor, que  exhibir-ho en la composició que ha disposat en el interior de la nevera.

     Quan poder encendra i apagar la llum, a la nostra voluntat, ha estat possible gràcies a persones com l’Ambròs, el seu besavi.

                                                                        J. Y. M.

 (Publicat a l'Eco de Sitges el 12 de maig del 2016 )

TEMPS DE FLORS

       Amb aquest anunciat demà comença a Girona una nova edició de la mostra floral que engalana els espais més singulars de la ciutat. Colorit, flaires i art es combinen oferint una mostra que causa admiració tant als qui hi resideixen com al nombrós nombre de visitants que hi acudeixen. Just en aquest començament de maig, que és quan les flors mostren  les seves millors gales, com a resultat d’una primavera que es torna a manifestar complaent i atractiva.

    Girona conserva l’encant d’un poble gran, amb un nucli antic que marca diferencies amb una gran ciutat. El seu call jueu aporta aquesta pàtina d’antiguitat i història que fa que caminar per entre l’estretor dels seus carrers singulars i molts costeruts, es converteixi en un plaer que t’aïlla del bullici de les grans urbs.  Deixant a la vista un bon nombre de patis, ombrívols on la pedra sembla tenyir-se d’un gris antagònic. Espais que de per si conserven un senyoriu que no s’ha desencantat i que amb els colors de les flors, la seva ben dissenyada distribució, contribueixen a oferir una elegància passatgera, però molt representativa del lloc i de la gent que ho fa possible.

     Una ciutat on una bona part de les seves cases donen l’esquena al riu Onyar, en elles  si deix entreveure la vida que transcórrer en el seu interior, amb els costums de les famílies, com és el de posar la roba a secar estesa i abocada en l’entremat de  finestres que estan suspeses  damunt el riu. Aquest testimoni de vida quotidiana queda realçat pels colors vius amb els quals estan pintades aquestes exterioritats. Una imatge que s’ha convertit en el símbol de la ciutat que es fa més proper quan es travessa de riba a riba a través dels ponts que ho fan possible. El més famós de tot és el de les Peixateries Velles. Un pont que resulta un entramat de ferro ben disposat  i que va ser construït per l’empresa Eiffel, la mateixa que va aixecar la famosa torre del enginyer  a Paris. Ressalta per estar pintat de color vermell, detall que també serveix com a identificació: el pont vermell. A tothora l’aigua del riu serveix de mirall i d’aquesta manera el colorit de les cases reflectit a damunt de la superfície  ofereix un miratge sensacional, amb el darrera fons de l’opulenta  catedral, junt amb l’esvelta torre de la basílica de sant Feliu. Una vista de postal per recordar en tot temps

      Però resulta que el temps de les flors també nosaltres el sabem aprofitar. Som a poques setmanes de la festivitat de Corpus i els preparatius ocupen a artistes com el pintor Pere Martín que és l’encarregat del projecte decoratiu en els graons de l’escala de la Punta i que el dia 20 d’aquest mes fins al 29, ofereix una exposició de la seva obra floral en l’Estudi Vidal.  Igualment estan atrafegades  les persones que són responsables de l’organització i a tots/es els qui durant tot l’any  tenen cura dels clavells, o dels cossis que disposen en els balcons de les seves cases. Com  les senyores que  tenen  la perseverança de contribuir, amb el Ram de tot l’any, al record i reconeixement a Santiago Rusiñol.

   Una de les seves obres més conegudes i de gran bellesa és el quadre El Pati Blau, inspirada en el pati de la casa del carrer Major, la qual havia estat habitada per en Quimet Roses i Rovira i la seva muller, filla del popular carter  Àlvarez . El patí s’aboca al carrer Àngel Vidal i des de fa uns anys. Gràcies a l’obertura que s’hi va fer, ens permet contemplar-lo i gaudir d’aquest espai tan significatiu d’una manera directa. Amb motiu del nostre temps de flors, en Francesc Parra i en Xavi Quintanilla han estat els escollits per, una any més, incorporar  l’espai a la festa del Corpus, que comptarà amb l’aportació floral de totes les encarregades de  dipositar  el seu  ram de flors en el gerro del despatx de Santiago Rusiñol en el Cau Ferrat .

      Curiosament el carrer Àngel Vidal ha estat un carrer de patis singulars. Més avall hi havia la casa de la Feliciana Ferret que tenia entrada també pel carrer major i per aquesta altra banda s’apreciava el seu pati  que presidia una escultura  de dona. Feia les funcions de porter l’Agustí López que a la vegada formava part de la plantilla de la guàrdia urbana. Era gallec i tot i els anys que feia que estava entre nosaltres no havia perdut del tot l’accent  i el posat que el caracteritzava. Com a sobresou venia tabac d’amagatotis, cosa que no era compatible amb el seu càrrec de servidor de l’ordre,  però de molt pitjors n’estem  veient.  Quan es va construir un edifici nou, van tenir l’encert de donar protagonisme al pati  pel qual s’accedeix  a la porta de l’escala,  retornant l’escultura al seu pedestal. Per Corpus  també l’han engalanat amb flors.

    Davant per davant el jardí del Retiro que han perdut tot el seu encant, res a veure de quan hi havien les arcades als dos costats de la pista per on s’hi emparrava unes frondoses  buguenvíl·lies  que quan florien era una delícia per a la vista.

    Més  avall, el pati de can Querol, on també predominava el blau i s’hi va pintar, a l’any 1884, el quadre “La Processó de Sant Bartomeu” obra de Felip Massó i de Falp. El recinte  estava tancat per unes grans portes i també, amb la remodelació, han deixat al descobert un pati que s’afegeix als del veïnat .

     Sitges tornarà a mostrar una florida que cada cop més pren model de la de Girona, Tot i que la continuïtat de les catifes florals, de l’exposició de clavells i l’ornamentació floral dels balcons, ens permet parlar d’una florida fruit de la perseverança de moltes generacions que trenca el tòpic de quan es diu que  una flor no fa estiu ni dues primavera.

                                                                                            J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de maig de 2016 )