Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 de març 2016

SCHOLA CANTORUM

Antigament la gent tenien moltes aficions, una n’era el cant.  D’agrupar i polir les veus s’encarregava el mestre Manel Torrens i Girona. D’entre els qui anaven a estudiar solfa a casa seva, observava qui podia donar el do de pit. Aquells que disposaven de bona veu, els animava a integrar-se  en l’Eschola Cantorum.  En un temps en què es celebraven molts oficis religiosos, els quals es revestien de gran solemnitat i els cants, amb acompanyament d’instruments de corda, eren el complement perfecte.
   D’aquest conjunt de veus , a l’any 1941, en va derivar una colla de Caramelles. Feia dos anys que s’havia acabat la guerra i al tractar-se d’una formació de caire religiós, van obtenir el permís per sortir a cantar a  la Pasqua. Aquell any  i el següent les va dirigir el mestre Torrens, amb el nom  de: Caramelles de l’Eschola  Cantorum, al cap d’uns anys hi afegiren del Patronat. Els seus components  iniciaven així la singladura, ho feien acompanyats de cantaires del Prado i del Retiro que al no poder sortir les seves respectives colles, s’integraren en la nova. Després, alguns d s’hi quedaren, altres van tornar d’allà o venien.  D’això, aquesta Pasqua, fa 75 anys. Pel camí han perdut antigues identitats, fins  passar a denominar-se Caramelles Sitgetanes.
   He tingut el plaer d’haver-me relacionat amb les tres colles i amb els seus respectius mestres. Si més no amb la de l’Eschola Cantorum , del Patronat i Sitgetanes, he col·laborat  durant més de 25 anys. Coincidint amb unes veus privilegiades que posaven tot el seu art al servei de la causa. Persones com la família Marcet, el Sr. Lluís Marcet Castelló  i els seus fills, en Lluís i en Josep Marcet Roc   L’afició prevalia per damunt les dificultats, com les que mostrava l’Esteve Sucarrats que es valia d’una cama postissa i sobretot el dilluns, que era quan s’anava a cantar per les torres, l’home s’acompanyava del seu singular “carromato” i s’aposentava davant el volant, oferint una imatge molt peculiar:  vehicle original, abric llarg, caliquenyo i el cap cobert amb la barretina.   
   Entre els més veterans, el Sr. Josep Masip Mitjans qui amb la barretina semblava sortit de les pàgines  d’un conte. En Joan  Capdet ,  que tenien cura de la porteria de les Mercedàries . Els Trull, els del Vinyet i els del carrer de les Parellades.  En Magí Pañella... En Josep Capdet que vivia al carrer Sant Isidre, era dels que solejaven , raó per la qual els mateixos companys li van atorgar el qualificatiu “del  tenore “. Ja de  veterà  va compartir solejades amb en Josep Delgado, que gaudeix de bona veu  i amb gust per modelar veu i melodia.
   L’apartat dels solos ha estat l’obsessió dels cantaires , els mateixos que poc abans de sortir a la nit de dissabte, arribaven al teatre vell com si talment anessin a cantar al Liceu, amb el coll i la boca tapada amb  bufandes per resguardar-se  d’un mal aire i planyin-se  d’una inoportuna afonia, tot recomanant al mestre que no els hi demanés fer el solo.
    Eren les mateixes extravagàncies que feien gala els que portaven el pal de la cistella, també per sucar-hi pa. Un era el drapaire Pèrez.  Van ser autònoms fins que els va voler posar a to l’Antoni Ciré. Tots tenien cua de palla i  a la més mínima s’encenien i deixaven el pal tirat. Quan en Ciré en fou  responsable,  de seguit es va servir d’un operari, en Reina, el qual des de que començava la cantada fins a l’última casa havia de suportar les instruccions del qui semblava l’amo, cosa que feia assentant amb el cap, com donant a entendre, tu ves dient...
   Hi va haver uns anys en què el ressopó es feia a “can Gumersindo”, el restaurant  Bonaire. A aquelles hores de la matinada s’hi entrava amb bona gana, cantaires i músics feien un bon paper. Els més veterans es van guanyar la fama de disposar d’un bon “saque”. Davant l’evidència també hi va haver que va suggerir canviar l’enunciat d’Eschola Cantorum per la de Fartorum. Però el moment culminant era quan se li demanava a en Josep Roca que cantés la seva interpretació estel·lar: “ El morito “. L’home es feia pregar, però al final accedia i vet aquí  com la cançó despertava l’eufòria entre comensals i en Roca creixia, es veia el “Sultàn de Benicascales”, o com es digués el protagonista. A l’èxit seguien altres interpretacions i feina havia per  fer-lo callar.
    El mestre Jordi Pañella Virella en  la seva llarga trajectòria al capdavant, va fer gala d’una sensibilitat i un bon gust que també es feia palès en la composició de valsos, americanes i sardanes. A més de mostrar un humor fi i brillant que en el moment menys pensat et sorprenia  amb una sortida sublim. A la qual dedicava una rialla gens escandalosa, però molt seva.  Al mestre li van fer costat, en tot moment, els seus amics i cantaires: en Magí Mirabent, en Juli Delclós, en Gaudensi Mirabent, en Joan Martí, en Joan Escolar, en Domènech Martorell, en Pere Roig.... Com el recordat cap de colla que ho va ser durant uns anys, en Josep Matas Martín, acompanyat d’en Joan Olivé Fornas  i d’en Jordi de l’Eco que ens va deixar fa relativament  poc. Volent assegurar la continuïtat, el mestre va anar introduint a en Joan Pinós, actual director.
   I apunto dos  músics en representació de tots, en Jaume Soler i Milà, de can Pascaret i en José Pèrez. Dos amics que discrepaven sovint , en Jaume alt i en José baix, degut a una malformació, el primer recriminava al segon i ho feia, aixecant i abraonant els braços , exclamant: “demonios Pèrez...” i l’home se’l mirava, estirant el cap, amb cara de no entendre res.
   Mestres, cantaires, va ser la primera colla que va introduir veus femenines, poetes, poetesses i músics,  han estat els artífex de la tradició. La qual s’aplega sota les tres cistelles, curosament engalanades per tantes sitgetanes que s’han alternat, propiciant que en el seu balanceig  sobresurti  el protagonisme del  pomell  de clavells, junt amb amics i records.
                                                                   J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia  24 de març del 2016 )

20 de març 2016

DOS PEPITOS I UNA PEPITA

  La setmana passada dedicava el meu article a l’hort del Baix Fondac, on han dominat els Siscus. I vet aquí que  només traspassar la carretera ens trobàvem  amb el mas d’en Lliri. El conjunt oferia una imatge molt camperola, amb els pollastres i les gallines campant al seu aire  per davant la casa. Un dels masovers que va mantenir una popularitat heretada va ser en Josep Milà, més conegut per en Pepito del Mas del Lliri. En Pepito passejava un posat de camperol que conferia categoria a  la professió. Sobretot pels tres elements que conformaven la seva vestimenta, la boina, la generosa i ample faixa negra i les espardenyes de betes. Un homenot que per la seva corpulència li va permetre afrontar, si cap amb més alleugeriment, les dures feines que van associades a l’ofici de pagès.
   Degut a aquesta fortalesa en Pepito, per la Festa Major, es carregava amb el pes dels gegants i per aquesta activitat  tampoc canviava la indumentària, continuava amb la faixa i  les espardenyes. Indumentària que compartia amb els altres geganters. Un bon planter d’homes fornits que feien ballar la parella de gegants i cadascú amb el seu propi estil, de tal manera que només veure’ls evolucionar la gent del poble sabia qui estava a sota.
    Fills d’en Pepito del mas d’en Lliri eren en  Josep   i la Isabel Milà Ràfols. Curiosament el fill es va decantar més pel mar que per la terra, anava a pescar amb la seva barca. Tot i que la manera de vestir no diferia de la del pare: la boina, la faixa i les espardenyes de betes. L’home treballava a  Vilanova i, fora d’hores, es dedicava a fer nanses que igual li compraven els pescadors que aquells que les volien com element de decoració. Havíem vist a en Josep, en els baixos de casa seva, amb acurada mestria, donar  forma amb la meticulositat d’un artesà que és conscient que aquest treball té pocs continuadors que l’exercitin.
   La Isabel va passar de la calma del mas, al bullici d’un incipient ressorgir de gatzara diària en un carrer, aleshores  anomenat  2 de maig,  on   havia planat la tranquil·litat més absoluta. Ella  es va emmaridar amb en Joaquim  Canalda Solé i, en aquest  indret, van obrir un bar, al qual van posar per nom un dels més braus que podien escollir. Los Toros. Darrera la barra, desafiant, s’abalançava  el cap d’un brau que, junt amb els cartells anunciadors de corrides, que  es podia interpretar com un reclam als turistes àvids de trobar aquesta mena d’incentius . L’establiment va aconseguir una ben guanyada fama. Més que per l’enunciat, pel tracte d’en Joaquim i la Bel i pels aperitius i altres beuratges que servien.
   Curiosament a poca distància hi havia la vaqueria de l’Artur Massó i la Juaneta Alemany, amb la filla de la casa, la Pepita Massó i el seu marit, en  Pepito Mora, coincidències amb el nom. Ells també despatxaven carn a la plaça.  Amb el paradigma del contrast que oferia la llet i el vinet que es despatxava unes portes més enllà. La vida sitgetana sempre s’ha destacat pels seus contrastos i altres aspectes de caire més  estrafolaris 
        Molt més  asserenada    era l’activitat a la qual es dedicava l’altre Pepito, protagonista de l’encapçalament, en Pepito Batista, més popularment conegut per en Pepito gitano, activitat que va estar envoltada per una elegància més pròpia d’un alt executiu que la d’un tractant de cavalls. Casat amb l’Antonieta Serra, el matrimoni tenia el privilegi de viure davant per davant de l’ajuntament. Per tant en Pepito no desentonava quan sortia de casa seva vestit de vint-i-un botó. Amb una puntualitat meticulosa es dirigia a la quadra situada al començament del Passeig de Vilafranca. La casa està igual, l’únic que ha canviat  ha estat l’abeurador, de la galleda a l’aixeta on hi raja, fresqueta, la cervesa. En Pepito s’asseia en un silló de vímet i ens creiem  que ja tenia la feina feta, res de tot això. Fer tractes comercials amb cavalls per entremig  sembla ser que requereix més del convenciment de la paraula que altra cosa. I aquest era el món del veí de la Casa de la Vila, el seu tracte, el posat d’home de negocis, li va permetre fer bones operacions en aquella quadra on sempre hi tenia visites i on no calien signar  documents de cap mena, quan arribaven a un acord, es donaven la mà i la seva paraula anava a missa.  Tot i que els paios han malfiat sempre.  Fins que van passar uns mals aires i la família se’n va ressentir molt, d’aquí que la quadra va restar tancada per sempre més.
     Una de les Pepitas més populars del poble, va ser la dona que sens dubte més hores va passar darrera el taulell de l’establiment que regentava,  només començar la pujada del carrer Major. La Pepita, tant el seu nom com el primer cognom feien honor al Sant de demà, Josefa José. Per a nosaltres, la Pepita del forn. Muller d’en Marià Camps de can “Ploraire”, el qual estava al comandament de l’obrador que tenia l’entrada pel carrer Nou. En Marià i el fill del matrimoni, en Carles, elaboraven les llaminadures que després despatxaven la Pepita i la seva jove, la Núria Curtiada Roses.  I per la festivitat del diumenge de Rams,  elaboraven aquestes típiques figuretes fetes amb pasta de galeta, conegudes per “senyores i senyors, que es penjaven en les palmes. Combinant amb la confecció de les “mones”. Eren dies de molta feina, tant a l’obrador com a la botiga, però a la Pepita no li venia de nou, hi estava molt acostumada i la clientela també, perquè sabien que sempre trobaven la porta oberta. 
    Demà, festivitat de Sant Josep,hem tingut sota la seva protecció des d’un asil, que coneixíem per “la casa dels pobres” a un carrer, passant pel convent de les monges vetlladores. Com no podem deixar de fer menció a tots i totes que també fan honor al nom del Sant.
  Que sigueu molt feliços.
                                                         J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de març del 2016 )

11 de març 2016

L'ÚLTIM HORT A LA CARRETERA DE RIBES

   Un fet curiós és que des del mateix barri de Madriguera fins a la Creu de Ribes, aquesta banda, que queda  pujant a l’esquerra i baixant a la dreta, conserva intacte la seva fisonomia. A excepció dels edificis que s’aixequen darrera la creu, en aquesta pla de la muntanya que coneixíem pel Bosc d’en Bruguera.
    La vista des de allà encara ofereix una bonica panoràmica, on es fa palès el seu creixement, però, que tot i amb això, i sense entrar en detalls, sembla que Sitges estigui adormit. Fa pocs dies, les màquines han tornat a remenar terres i a arrasar espais on hi havia plantats arbres fruiters. Tot ha quedat allisat, però encara s’ha salvat un últim vertigen, visible, de la pagesia, un hort en ple rendiment.
     Es troba a frec dels garrofers centenaris que  s’arrenglen en aquest costat de la carretera, una mica més enllà dels horts de titularitat municipal que els treballen les persones jubilades que ho demanen. Baixant  s’entreveu un hort, més amagat, del qual en té cura en Gómez.  I Aquí, en el sector  que denominen el Fondac de Baix, està ubicat  l’hort, dels pocs que queden, quasi a l’entrada del poble,  el qual encara es cultiva. Es fan ben visibles les fileres amb les mates de les faveres, els pèsols,les patates, les carxofes, les cebes, els enciams..... És l’hort de la família Arbonès. El Sr. Francesc Arbonés Plana dels Pallaresos  es va casar amb la Joana Rubín Garcia de la Rioja. En Francesc feia de sabater i a hores lliures treballava la terra, el mateix feia la seva muller. Quan els fills vivien amb els seus pares, en la casa que tenien orientada d’esquena a la feixa de terra, també els van ajudar. Fins que les respectives  professions a les quals es dedicaren els van apartar de  la pagesia, En Cisco feia de pintor  la  Maria  treballava a la corsetera  i en Manel feia de pastisser a l’obrador de la Raimunda en el carrer Sant Pere.
   Però el que són les casualitats, la noia de la casa es va casar amb en Lluís Mestre, pagès de professió. Mentre en Manel no va deixar mai de tenir cura de l’hort. I així han passat els dies i els anys i aquesta terra no ha quedat erma. I no sols això, sinó que s’han incorporat nous pagesos vocacionals; els fills dels Cisco i la Manoli Heredia, amb les seves respectives parelles, l’Àlex  i la Mireia Baqués, en Marc  i l’Adriana Carbonell i de tant i tant els hi fan una visita els seus cosins, els fills d’en Manel i la Carme Ojeda.  Uns i altres han descobert que treballar la terra, a més de saludable, produeix la satisfacció de veure créixer i collir la verdura, del que avui s’anomena kilòmetre 0.
    A l’hort si pot accedir per dues entrades, una per la carretera on la porta és també  un dels peculiars reixats, d’una sola fulla, fet amb llistonat. Una disposició  que era molt comuna en quasi tots els tancaments de les terres del terme. En aquest, com l’hort queda més baix que la carretera, hi ha una rampa. I fins que l’escarabat ho va permetre, hi havia la palmera, un element molt comú en totes les sínies i masies.
      Com queda tan a prop de la carretera, que servia de camí per anar fins a la Creu i els voltants, la gent s’hi aturava i contemplava l’evolució de l’hort, encara ho fan ara, i fins i tot intercanviaven opinions amb el seu responsable. Els més agosarats  s’atrevien  a qüestionar la feina del pagès, amb aquell: “Voleu dir que tira en davant això...? Si més no com el Sr. Francesc Arbonès en tenia llarga experiència  de terrejar, no quedava curt: “Què teniu títol vos?   A cas us heu examinat....? “  Preguntes que deixaven en evidència al suposat savi de la pagesia.       
    D’aquesta tribuna a cel obert i d’aciençada temàtica agrícola, n’era testimoni el meu oncle Joan que tenia el seu hort just mateix al costat del de la família Arbonès.  L’home li explicava secrets de l’ofici per tal de garantir  la collita.  A l’oncle li va comprar la terra en Marià Adell qui també hi va mostrar una bona fal·lera. En Marià  va compartir aquest veïnatge, fins que ja no podia atendre el treball que requereix mantenir en bones condicions l’hort i també s’ho va vendre. Ara sembla que té com a més caire de jardí que d’hort, perquè bona part de la superfície de la terra ha estat coberta de ciment pel seu actual propietari, l’Antoni Sànchez, treballador de la brigada.  
    Eren uns anys en què la carretera semblava  més un camí ample  que una via de trànsit rodat, on sempre coincidies amb la mateixa gent, com la Juanita,   muller de l’Arbonès que  cada dia feia un camí d’anada i  de tornada al poble, caminant pel mig. Fins ben entrada en anys, amb el seu abric negre i el cabell blanc recollit en un monyo.  A vegades no li calia baixar fins tan avall, a mig camí es trobava la botiga de can Castillo , una construcció que es conserva  quasi bé igual, just a l’altra banda de La Madriguera, davant dels garrofers que  conformen el paisatge d’aquest indret, a frec de la Bòvila .  
    L’hort de l’Arbonès compte amb l’experiència d’en Manel i del seu cunyat Lluís, i amb l’afició que hi esmercen tot aquest jovent que s’hi troben a gust treballant-la. I no com una obligació, sinó atrets per la vesant agraïda d’un ofici que va desapareixent  de la llista dels més comuns del poble. Tot aquests pagesos encara es guien pel Calendari del Pagès, una publicació anyal, antiquíssima i molt interessant, sobretot per  tots aquells que no guaiten a la terra pel que aporta al paisatge, sinó que s’hi ajupen i no els importa que estigui baixa.
   Un hort  cultivat a l’entrada del poble, dóna a entendre que no està tot perdut. Tot i que la realitat sigui una altra. Felicitats a la família Arbonès per la seva constància, dedicació i per aquest relleu generacional que causa admiració.
                                                                                       J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de març del 2016 )
   

  


05 de març 2016

I AMB QUESTES MELODIES...

Diguem que l’encapçalament no s’ajusta prou a la realitat, La diferència rau en el idioma, doncs aquesta era i és una frase molt emprada per les orquestres de ball, que es fa efectiva a l’arribar l’hora del comiat, el vocalista ho anunciava mostrant plena satisfacció: “I con estas melodías nos despedímos de todos ustedes, esperando....”.
   Com ja m’he referit altres vegades, l’Orquestra dels Iberos del Jazz, va ser fundada i dirigida pel trombonista Magí Almiñana i Soler. La formaven uns músics d’edat relativament jove, el més gran era en Jaume Vidilla, més popularment conegut per en Jaumet de la llet.
    Si com deia que predominava la joventut dels seus components, per posar un exemple, només diré que el meu oncle Joan,  que tocava el contrabaix, per poder arribar bé fins al batidor es pujava a damunt una caixó de cervesa. Però en aquest aprenentatge l’oncle va aconseguir dominar, amb classe, el contrabaix. L’etapa musical transcorreguda al costat d’en Magí, va ser la més brillant pel conjunt d’aquells músics, als quals hi va influir enormement el bon gust i les grans aptituds del director que, seu és el mèrit, va fer possible que uns músics, aficionats, poguessin alternar amb les millors orquestres del moment i no desentonar.
    Quan en Magí, ja dedicat exclusivament a la música, va deixar la direcció de l’orquestra, se’n va fer càrrec el mestre Gabriel Pallarès, un gran músic però a qui la música ballable no li feia dir res. La seva capacitat musical era molt superior a aquest gènere. Ell gaudia, per exemple, dirigint l’orquestra en alguna que altra representació lírica que tenia lloc al teatre de la Societat El Retiro. En una d’aquestes gales, la formació orquestral es va reforçar,  contractant més músics. Un d’ells era un contrabaixista . El mestre no parava de fer-li observacions, sobretot que es fixés com ho feia,  la grapa emprada per polsar les cordes, etc. Arribat el moment, la feina era del bolero per fer el paper  i sort de l’oncle que li treia les castanyes del foc. Acabada l’actuació, li va  fer l’observació pertinent: Mestre, si hem de refiar del gran músic, com jo aprendre d’ell...”.    En Pallarès li va haver de donar la raó. Obeïa al costum que tenim, quan  ens fa l’efecte que tot el que ve de fora és millor.
    El tiet, junt amb el  pare, van seguir la tradició heretada del meu avi Joan, l’ofici d’ebenista i l’afició per la música. Unes activitats que han anat passant de pares a fills. I era en el taller on es feia palès el bon record que havien deixat entre els companys de l’orquestra. Un dels assidus era l’Agustí Montornès Pino, qui tenia molta complicitat amb el tiet Joan i dels pocs a qui li permetia bromes. Un dia li comentava  l’opinió, provinent d’un turista francès, en el transcurs d’un d’aquells balls de nit que tenien lloca a la sala d’estiu del Prado, on l’Agustí era component de l’orquestra Mozart. El francès, explicava, que enaltia el Swing que irradiava amb ell al capdavant de la bateria  i per a fer-ho més real, expressava tal opinió fins tot  amb el idioma  de l’estranger  : “Olala , c’est  joli “ . I el tiet  se’l mirava amb aquell posat mofeta i li replicava: “vols dir que no es referia a la sajolida?”  L’Agustí, que era molt sensible, posant-se les mans al cap ,li recriminava: “Joan, per favor, una mica de serietat”  . I ell que era parent de cal Serio, no en feia pas honor.
      Si la seva joventut hagués transcorregut en aquesta època en què vivim , entre els amics s’haguessin tractat de col·legues. Ho era , amb tots els ets i uts, l’Antoni Olivé, que és un gran amic de casa,  de tota la vida. De jovenalla va passar moltes estones  al costat del pare i de l’oncle. Improvisaven obres de teatre, amb la participació de totes les mosses del veïnat que eren les que predominaven: la Paquita de ca l’eixut, la Lali Vergés, la Juanita, l’Araceli i la Carme Pàcios, la Plàcida... Fins i tot va ser músic perquè els Ylls també ho eren. I  també va intentar practicar el domini del dibuix que tenia l’avi Joan. Quan l’home, junt amb els seus fills, es dedicaven a dibuixar i pintar a l’oli, es presentava l’Olivé, guaitava a l’obra que realitzaven i al cap d’una estona compareixia amb una copia que havia realitzat a casa seva. I, fent el desmenjat, li ensenyava : “Què li sembla, Joan?” com si el tema fos idea de la seva espontaneïtat creativa.
     Qui sí va continuar pintant quadres va ser ell, l’oncle. En va fer un de la platja on apareixia una dona, vestida de negre, agafant-se el davantal i mirant a l’horitzó i quan el va veure la Celeste Claramunt, li va semblar  reconèixer a la seva mare. De tal manera que li va voler comprar, sí o sí: “aquesta és la mare i no pot anar a parar a cap altra casa que no sigui la meva...”. Va ser una afició a la qual  hi va dedicar art i sensibilitat. I els diumenges que no pintava anava a rebassar a l’hort de la carretera de Ribes. I després es va expandir fins a Sant Miquel d’Olèrdola. Però abans de tot això, els dos germans, havien anat a fer fotografies i tenien tirada per l’entorn dels Molins, on hi havia un reixat de dues fulles  de fusta que els tenia captivats, sobretot quan una frondosa nuvolada blanca se’ls hi posava al damunt de la singular tanca, tacant la blavor del cel.  Els gris i el blanc contrastava  i el reixat s’engalanava.
   Passaven el anys i un cert pessimisme l’assetjava “aquest any és l’últim”. No hagués servit pas per predir el futur, tot i que ell tenia el convenciment que  ho endevinaria. Fins i tot,  tampoc ho encertava quan reduïa  els límits : “Això s’acaba”.
     Sempre s’ha dit que hem de ballar al so del ball que toquen. Ell i la Victoria n’han ballat molts, alguns de molt difícils de trampejar. Fins que arriba el moment que sona: I amb aquestes melodies....És l’anunci del final.  Entre músiques i records, es retira de darrera les vidrieres del taller, des on esperava que nosaltres tornéssim.
                                                   J. Y. M.
    


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de març del 2015 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez