Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

31 de desembre 2015

LA MARXA RADETZKY

Hem arribat al final d’un altre any i, en aquest punt, les reflexions són les mateixes: “els anys passen volant”. Sembla que passi ràpid, però en aquest període de temps poden passar moltes coses. Esdeveniments, notícies que surten publicades en aquestes pàgines de l’Eco. Un apropament que es produeix cada divendres, en substitució del dissabte quan tenia per norma arribar a les cases  ja quasi acabada la jornada laboral. Era quan aquest  es treballava com qualsevol altre dia, l’únic dia festiu de la setmana era el diumenge. La jornada laboral s’ha reduït i amb ella els costums, els quals estaven adaptats a les circumstàncies. I els establiments que més activitat registraven a partir de les acaballes de la tarda del susdit dissabte eren les barberies. Totes estaven ateses per un bon nombre de barbers.   Abans d’entrar-hi o a la sortida, en el Cap de la Vila es formaven grupets d’homes que fomentaven tertúlies a peu dret.   
     Em sembla recordar que les perruqueries de senyores no estaven tan implantades, com ho van ser desprès, elles tenien prou traça com per endreçar els seus cabells sense haver de moure’s de casa . Al coincidir  les avies, filles o nores, les unes s’ajudaven a les altres o requerien els serveis de les perruqueres que anaven per les cases, sense tenir establiment parat. Coincidíem amb els cabells enrolats amb aquests cilindres que es fan servir per a donar forma  al cabell. I amb tota aquests disposició es podia continuar trafegant per la casa, i fins i tot aprofitaven per anar a buscar el pa o la llet pels establiments del veïnat i aquest aspecte era considerat una normalitat.  Tot i que les sitgetanes de més edat tenien el costum de fer-se un monyo, disposaven de tanta pràctica que se'l feien elles mateixes i el fixaven amb les agulles, llargues, de dues punxes. Però no va tardar gaire  a que la sofisticació i les modes fessin proliferar el que anomenaven els salons de bellesa. D’aquesta manera poder secar el cap, no requeria haver-lo de tenir exposat al sol o, mentre això es produïa, aprofitar per fer altres coses. Els cascos elèctrics van facilitar  aquest pas previ al pentinat. I per posar-se sota el casc va caldre acudir a la perruqueria i més si es volia seguir la moda imperant que es va anomenar, “ fer-se la Permanent”.
    De la mateixa manera que les oficiales de les  perruqueries van deixar de ser d’exclusivitat de les perruqueres  i s’hi alternaven  també perruquers. Fins i tot algunes es van internacionalitzar en quant a l’enunciat, potser la primera en fer-ho va ser la que estava situada al carrer Jesús, regentada pel perruquer oriünd de Terrassa,  Joan Bosch i Pomar, amb la seva muller, Digna Milà nascuda a Falset, i amb la col·laboració de les seves filles, una d’elles va morir en un accident.  El rètol exterior anunciava, “ Peluquería Dama, eren temps on la retolació havia de ser en castellà, però en canvi es  podia anunciar en altres idiomes de fora, ells així  ho van fer, a l’enunciat amb llegua castellana, hi van afegir:  Coiffeur pour dames”Altres perruqueries amb perruquers van ser la d’en Dandy, en Francesc Esplugues, amb la seva muller Rosita i les dues filles, La Montserrat  i la Rosa Maria. A la platja Sant Sebastià es trobava la Ella”, on el fill de la casa l’Albert també tenia l’ofici de perruquer.
     Paulatinament les senyores van optar per freqüentar  aquests  salons i, curiosament, a mesura que cada vegada més les perruqueries s’anaven omplint  de clientela, descendia, en nombre, la de les barberies. Un element que va provocar  aquesta decadència va ser la successiva implantació de les màquines d’afaitar elèctriques. Doncs es van anar a perdent els hàbits d’anar-se afaitar a les barberies i ja s’aprofitava per endreçar el cabell.
    I mentre que per Nadal cada ovella al seu corral, per Any Nou, concretament aquesta última nit de l’any, s’ha posat de moda celebrar-ho fora de casa. Primer va ser a recer de les dues Societats, Prado i Retiro, on entre animades ballarugues s’acomiada  el vell i es dona la benvinguda al nou. Després al costum s’hi ha afegit els establiments hotelers i de restauració.   Tots, a més dels suculents menús, anuncien: “el raïm de la sort i la bossa de Cotillón”. Una moda també relativament recent, on es troba el peculiar gorret de forma cònica, la trompeteta de cartró amb serrells, l’antifaç i l’atractiu espanta sogres. Uns quans detalls per a transformar, durant aquest procés de canvi d’any,  les fisonomies de sempre.
      Les hores prèvies, perruqueries i barberies tenen tota la jornada ocupada, per tal de portar a terme aquesta singular i passatgera transformació, fins a convertir-la en una elegància fora del normal.
   La nit és llarga i bulliciosa, els bons desitjos de felicitat  es perllongaran uns quants dies més. Mentre, en aquest primer dia de l’any, un esdeveniment acapara l’atenció d’una part del Planeta, el Concert d’Any Nou que es retransmet des de la bonica sala  del Wiener Musikverein, amb la programació oferta per l’orquestra Filharmònica de Viena, amb interpretació de valsos i polques, amb influent protagonisme de la família Strauss. Fins arribar al final del programa, però on tothom sap que el concert no s’ha acabat, falten uns bisos preceptius, la interpretació del Danubi Blau i la peça que tenca definitivament el concert, la Marxa  Radetzky.  La qual i atenent un guió que el costum ha establert, comença quan el director dóna l’entrada al músic de percussió, mentre s’atansa a l’escenari, i a partir d’aquí el redoble de la caixa  sobresurt en el silenci, s’hi afegeix la resta d’instruments  i un compassat picar de mans, el que fa que el director doni l’esquena a l’orquestra per a dirigir al públic en aquest puntual acompanyament.
     Una altra tradicional manera de començar l’any, amb bona música, si més no amb cares de pomes agres, resultant de poc dormir i amb els pentinats desmantellats. Ja s’alternaran altres dies on seran necessaris  tocs d’elegància.
     El de demà s’ha de trampejar de la millor manera, mentre ens desitgem: Bon Any!  
                                                                                           J. Y. M.

       ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de desembre del 2015 )

25 de desembre 2015

NADAL A LES PÀGINES DE "'L' ECO"

 La direcció del setmanari, des de que es va iniciar la nova singladura, ha cregut oportú que el l’Eco arribi a les nostres cases sigui Nadal o Festa Major. Aquest any serà present  just el  matí de la vigília. Aquesta coincidència, acompanyada dels preparatius,  de ben segur dificultarà la lectura  del contingut. I demà, dia de Nadal, quan ens reunirem  les famílies per compartir el dinar, probablement ens el trobarem ben disposat damunt l’anomenada tauleta de centre i potser algun dels comensals, mentre esperem seure’ns  a taula,  es dedicarà a fullejar-lo, sense entrar en detalls.  Trobant qui s’interessi pel contingut i pregunti : “Què diu l’Eco?”.  Una pregunta que pot derivar a altres comentaris relacionats, sobretot, com que encara es pot dir que els canvis són relativament nous,  les opinions versaran sobre el format actual. El tema derivarà a la constatació d’altres criteris: “ És que a mi m’agradava més abans...”. I les conclusions s’aniran diversificant: “ Home, ara és més diari, com a més plural...”. La conversa permet poder aprofundir en detalls de tota mena, fins  que la mestressa de la casa crida a  tots  a la taula i , vet aquí, l’Eco torna a quedar relegat  fins ves a saber, amb tres dies seguits de festa, quan se li tornarà  prestar atenció.    
     La complexitat de treure el setmanari al carrer, totes les setmanes de l’any, ha comportat una certa normalitat,  com una rutina. I no ho és, perquè el contingut varia a cada cita. Per convertir-se en una edició especial, tres setmanes a l’any : per Carnaval, per la Festa Major i per Nadal. Són tres tirades on aquestes pàgines s’abracen a l’excepcionalitat del moment, les portades i el contingut així ho reflecteixen. Pels qui fa anys que hi col·laborem, hem viscut de prop aquesta excepcionalitat de manera participativa i directe.  Sobretot  per l’apropament amb la redacció i, també, per coincidir en un ambient excepcional que mai més no tornarà. En una ocasió, durant la proximitat de la festivitat de Santa Llúcia, vaig encapçalar l’article en els següents termes: “De la botiga a la rebotiga passant pel menjador”. Era en aquests tres ambients on s’agrupava l’essència de tot plegat. A la botiga, en aquestes vigílies, predominaven les nadales, una gran diversitat d’elles, i dietaris a punt d’estrenar. I era a la rebotiga on moltes d’aquestes nadales les imprimien segons encàrrecs de les cases comercials, amb les quals felicitaven les festes als seus clients. Eren encàrrecs puntuals, no obstant la resta de dies pel menjador de la casa hi passàvem tots els col·laboradors i entre tots ells es produïa una complicitat amb les senyores que atenien el taller de costura, la Maria i la Carme. Aquesta. germana d’en Josep, que cosien en aquell quartet on avui hi ha els ordinadors amb els quals s’emmaqueta  el setmanari. Era l’avantsala d’aquesta rebotiga on hi ha la impremta i on ens rebia en Josep, el director, amb la seva bata blava i els dits de les mans emmascarats de tant composar textos, lletra per lletra.
En apropar-se aquestes festes de Nadal, els col·laboradors/es  anàvem a lliurar les nostres aportacions al setmanari amb una temàtica única, Nadal. N’hi havia que a més de deixar la quartilla deixaven, al seu pas, un flaire a tabac de pipa. Es tractava d’en Ramon Planes i Izabal,  qui entrava i sortia amb la pipa a la boca. Altres  hi arribaven mudats, com en Rafael Monzó i Valiente, en Salvador Soler i Forment, en Josep Carbonell i Gener i en Rafael Casanova i Termes, que ho feia amb l’uniforme blau-marí d’oficial de la Diputació amb càrrec en el  museu de can Bernardí. Entre tots ells i tants altres que em deixo, en Jacint Picas i Cardó, quan s’apropava Nadal anava  a Viladellops i allà mantenia converses amb el follet que ja l’esperava. De tot el parlat, en Jacint articulava la seva col·laboració de Nadal.
   Avui, a l’Eco, el Nadal es viu més des de  casa, en el sentit que no ens cal anar fins a la redacció  del carrer Bonaire, sinó que ens assentem davant de l’ordinador, i quan tenim enllestit l’article, només fent un clic , aquest,  desapareix de la pantalla i axó és senyal que viatge, amb una rapidesa extraordinària, fins a destí. Ni nosaltres ni la gent de la redacció toquen quartilla alguna, a diferència d’abans que anava de mà  en mà fins a ser impresa en el paper de diari. Conscients d’aquest distanciament, la direcció ens va convocar en un gest d’apropament i d’intercanvi d’opinions entre els companys i  aprofitar per  felicitar-nos  les Festes. Per tot plegat, ens van convidar a fer el vermut.
   Mentre, el procés no s’atura i aquest Eco arriba de matinada fins a la  porta on tantes vegades hem traspassat i on hem coincidit amb tants amics i amigues que han sentit les mateixes inquietuds i l’estima al poble, escrivint sobre el nostre Sitges o posant poesia a tanta beutat. A partir d’aquest moment el setmanari  surt cap a les nostres  cases. I ho farà avui, en aquestes hores prèvies a la nit de Nadal, potser per romandre sobre la tauleta, mentre les seves pàgines s’aniran impregnant d’olor de rostit. Arribada l’hora dels torrons i les neules, de recitar el vers, quan la tertúlia familiar aconsegueix dosificar el temps  i es va apoderant el remor de la cantarella del “Quinto” , hi haurà qui, dirigint la vista als fulls plegats del setmanari  dirà: “ Els hi ha quedat bé als de l’Eco aquest especial de Nadal”. I aquest petit protagonisme serà com un merescut homenatge a tots i a totes que han fet possible compartir tants i tants Nadals, entre aquestes pàgines, les mateixes  que els anys les han engroguit i, el que és més trist, s’ha emportat a  col·laborador/es que havien anat de la botiga a la rebotiga passant pel menjador. En el transcurs de totes les setmanes de l’any i en les vigílies de Nadal.
   Amb la diferencia que, quan ens apropàvem a aquestes dates, el comiat era un desig : Bon Nadal! Ho segueix sent, avui, també per a tots.   
                                                                                 J. Y. M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de desembre del 2015

19 de desembre 2015

FIGURES I CASTELLS

    Hem arribat a unes dates del calendari on la tradició s’imposa. Entremig es succeeixen uns dies envoltats de preparatius . Un d’ells consisteix  a treure la capça on, embolicades amb paper de diari, hi guardem les figures del pessebre.  Sempre m’ha encuriosit desembolicar  i retrobar-me amb la peça guardada. Ve a ser com tornar a descobrir el que ja sabíem .  Amb això ens adonem que el temps és molt fugisser. Ho reflecteix, els fulls dels diaris que han servit d’embolcall, quan un any potser no ha estat el suficient temps per tenyir de groc la blancor del paper. Es fa més palès en la gent que desemboliquen i tornen a guardar els fulls en la capsa i així, successivament.  Tinc entès que, fins i tot, hi ha qui, amb aquest costum, deixen entreveure que són guardador/es de curiositats. Ho demostren quan encara conserven el mateix embolcall que van fer servir els seus predecessors. Una curiositat, aquesta, que permet guaitar, ni que sigui entre un període molt limitat, a  l’hemeroteca.  Perquè en aquestes  vigílies , quan torna a sortir a la llum  el ben ordenat conjunt, en primer lloc,  es fan presents els titulars de notícies aparegudes pels voltants de Nadals passats . Inclús aquests fulls  poden ser pàgines d’Ecos antics. Em recorda quan també es feien servir per cobrir els fons dels calaixos de les calaixeres, amb la intenció d’aïllar la roba de  les imperfeccions d’unes fustes poc polides.
   Pel que fa a les figures, la seva evolució ha anat subjecte als materials emprats durant els transcurs dels anys. Les originaries són de fang,  material que encara és utilitzat avui, si més no s’han  alternat altres components. L’ofici, la producció, és el resultat de tot un any de treball, tot i que té un període curt d’exhibició, limitat al transcurs de les festes nadalenques. Com a molt  fins a la Candelera, que és quan diuen que s’ha de treure el pessebre.
  En aquest art, el de fer figures de pessebre, emprant la tècnica del “palillo”,  la família Castells ha esdevingut un referent . Tres generacions dedicades a l’activitat. S’hi va iniciar el Sr. Martí Castells Martí, quan a l’any 1869 va obrir un taller d’obres tallades en fusta. Es va casar amb la Sra. Rosa Martí i Carbó, i tingueren tres fills: en Joan, en Josep i en Martí. Tota  la família es va dedicar a les de figures de pessebre. Reservant per a en Josep les feina d’administració.
    Dels tres va destacar en Marti Castells Marti, curiosament es deia igual que el seu pare, perquè coincidia que el primer cognom de la  mare també era el de Marti. L’artista va dedicar molt ofici a les figures, tot i que va fer també imatgeria.
    Va néixer el 1915, aquest any es celebra el centenari del seu naixement, i va morir el 1995. Els fills del seu germà Josep, en Joan i en Marti Castells i Badia, han continuat la labor del seu oncle. Al capdavant del seu taller, on porten a terme el seu art, sempre atenent els encàrrecs.  Significa que no tenen un fons permanent a la venda.
    Amb motiu del centenari del naixement de l’oncle dels actuals continuadors, el Museu del Vi de Vilafranca del Penedès, ha rescatat del seu fons museístic les figures que va fer per completar els diorames dedicats als diferents processos de l’elaboració del vi. Els nebots han restaurat totes les figures i aquestes tornen a lluir com si estiguessin acabades de fer. Per tot plegat, el passat divendres, a Vilafranca va tenir lloc la presentació de tota aquesta obra. L’exposició  va comptar amb la presència  dels actuals responsables del taller, els germans Marti Castells i Badia. Igualment es va presentar en societat el segell de correus dedicat a l’oncle. “Cent Anys de Naixements “  que serveix d’enunciat  al centenari de l’artista, no és que reflecteixi, amb exactitud, el inventari d’una vida dedicada a la producció del conjunt principal  que presideix qualsevol pessebre,  perquè la xifra no  s’ajusta a la realitat, doncs cal tenir en compte que al llarg de la seva trajectòria la suma supera l’enunciat. Si més no és una manera de projectar el mèrit assolit en un art tan minoritari com és el del pessebre. I això ens demostra que aquest  no caduca després de les festes nadalenques, sinó que té una continuïtat durant tot l’any.
   Aquesta faceta em recorda l’afició que tenia en Jordi Pañella i Virella, qui a més de col·leccionar figures, en feia. Així quan la calor de l’estiu afluixava l’home, acompanyat del remor de les músiques de les Caramelles, sardanes i la dels Pastorets, pujava al segon pis de la botiga i, dels motllos d’en  Manel Muns –escultor que es va iniciar en el taller dels Castells- aconseguia realitzar figures d’una gran plasticitat. Les coïa i les pintava amb un domini dels colors i matisos  sensacional.
   Ara fa el mateix en Francesc Sales i Climent. Són gent entusiastes d’aquest art que, només, quan hi guaitem, ens adonem  que té molts seguidors. Professionals i també aficionats que fan una tasca sensacional.  Com la que  porten a terme  els components del Grup Pessebrista de Sitges. Ells cada anys ens sorprenen amb uns diorames, tan ben aconseguits, que  fan que el nostre Nadal sigui la continuïtat d’aquella nit freda en la llunyana establia de Betlem.
    La mateixa que ha inspirat  a tots els qui fem el pessebre i, de ben cert, que no en trobarem cap d’igual.  Una motivació  per a donar via lliure a la imaginació i a una sensibilitat molt particular.  Tot plegat ho recull el mateix Grup de Pessebristes, convocant, des de fa 25 anys, el concurs de pessebres. Que, degut a aquesta influent continuïtat, també ha passat a formar part de la tradició d’aquests dies.  
   Figures, com les dels Castells, que  acaronen el caliu d’un altre Nadal.

                                                                       J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de desembre 2015 )

14 de desembre 2015

LES MODISTES DE LES TRADICIONS

    Proclama la veu popular:  “vesteix amb un  bastó que semblaràs un senyor”. Es ve a referir als petits detalls que contribueixen a posar un toc d’elegància en les maneres de vestir. Però les modes han anat evolucionant i hem passat de quan la gent es mudava els dies de festa, per a distingir-los de la resta, a les maneres informals  de vestir de l’època actual, fins el punt que si coincidim  amb algú que va massa mudat, trobem que desentona. I aquest meticulositat en les vestimentes, habitualment era reservat a les senyores, les quals visitaven els tallers de les modistes de la vila, per tal de que els hi fessin la roba a mida, segons les seves preferències i l’opinió de la modista que també era escoltada.
    Clientes que acostumaven a ser addictes a la feina de la modista,  els hi havia  fet el vestit de la primera comunió, el del casament i molts altres. Tanta n’era aquesta assiduïtat que la modista sabia el punt exacte del cos on el vestit li feia una arruga i, per tant, la manera de treure-la o, si més no, dissimular-la . De vegades , depenen de l’exigència de la clienta, la professional se les veia i desitjava, per allò de  “ la patarrufa”  inoportuna i per la també freqüent  observació : “ en aquesta banda em sembla que la roba em  penja més que a l’altre costat...”  Buscar la solució comporta paciència i temps. I ja no diguem quan la clienta, davant el mirall, s’obsessiona a repetir que el vestit la fa grassa. Aquesta observació és de les pitjors que ha de trampejar la professional de la costura, perquè, davant les evidències, no pot carregar les culpes al vestit, quan  la realitat és una altra. La roba, el treball de la professional, no té la culpa de l’anatomia de la clienta. En aquesta circumstància el tema esdevé complicat, perquè la dona el pot arribar a avorrir abans d’estrenar-lo . Heus aquí com els miralls, que són una element imprescindible en un taller de costura, poden arribar a ser l’enemic principal de la cosidora.
     A Sitges els tallers de costura, tant de dona com d’home, han anat tancant i han estat substituïdes per una gran oferta de botigues de vestits de tota mena. Perquè, d’un temps cap aquí,  quan es tanca un establiment, s’obra una botiga de roba. Un fet insòlit, perquè la demanda sembla ser  que no és tanta com per acontentar a tots aquests botiguers.
   Un dels últims tallers de costura, dels que oferien una imatge molt acord amb aquests espais, ha estat el de la Irene Torremorell.  Ubicat darrera el finestral dels baixos de la seva casa al carrer Joan Tarrida,  on el silenci i la quietud transitaven de puntetes , just  en el punt on  aquest s’estreny.  No hi  podíem  passar sense deixar de guaitar al seu interior, sobretot a l’estiu, quan les finestres eren obertes i les modistes cosien sense treure la vista de la roba. N’era l’oficiala la Conxita Marín, neboda de l’Anglisani i la Conxa . Ella va néixer durant la guerra al carrer Sant Francesc, en la casa dels masovers de la sínia Robert, un carrer que durant aquells anys havia canviat el nom  pel de Francesc Ferrer i Guàrdia.   Al costat de la casa de la Irene,  hi havia el forn de pa. Un treball que emplaçava als forners precisament quan la nit avançava i la seva feina havia d’estar enllestida només fer-se de dia. Actualment la gent que es mou per aquell sector no cus ni fa pa: no fan res de profit. Només soroll.
    Tot i que han tancat quasi tots els tallers, trobem molt a prop del que havia estat el taller de la Irene, el de la Glòria Argenter que a més té botiga, on al taulell hi trobem a la seva filla, la Glòria Marrugat. Per tant el fil i l’agulla continua sent el protagonista d’un poble que cuida les seves tradicions i algunes d’aquestes necessiten de les robes adients per a la celebració. Només deixem enrere  el  proper mes de gener, ens aboquem al Carnaval. Aquesta imminència fa que, abans de Nadal,  les dones de casa ja cusen els diferents vestits que s’han de lluir en el transcurs de les rues.
   Per a les cosidores de l’Agrupació dels Balls Populars, la seva feina continua després de Carnaval, quan han de refer vestits o cosir detalls que s’han malmès en festes majors passades. La seva activitat no es veu però existeix , acompanyada d’una constància que fa possible que amb l’arribada d’una nova Festa Major, els vestits dels components dels balls també semblin acabats de cosir.
   Fa uns anys que s’ha posat de moda un estil, es denomina Paschword. El resultat és d’una gran vistositat , per la qual requereix moltes hores de treball, com originalitat en el moment  de combinar teles de diferents colors i estampats. El darrer cap de setmana es va celebrar un edició nadalenca de la fira, una variació de la del mes de març , en la qual els  participants hi acudeixen d’arreu. Ha estat una bona iniciativa que s’ha vist igualment molt concorreguda. Quan es disposava l’envelat,  transparent, les veus crítiques eren de l’opinió que el parament destorbava la imatge més distingida del poble. Visitar el seu interior ha compensat la pèrdua, momentània,  d’una visió integral. El contingut nadalenc de la mostra, el treball laboriós de les senyores aficionades a aquesta modalitat, ens ha permès admirar i avaluar que sortosament l’art de l’agulla i el fil no s’ha perdut.
    Han desaparegut els tallers de costura, però s’observa un cert posicionament d’establiments, oberts al públic, on s’ensenya a cosir  i a practicar aquest nou art. Al patronatge de Sant Llúcia , s’hi afegeix un nombre important d’artistes que igual són capaces de fer un vestit que una atractiva decoració per a la llar. Benvingudes siguin totes aquestes iniciatives que serveixen per vestir les festes i apostar per Sitges, que esdevé un referent mundial. Ja sigui quan s’escau portar poca roba, vestir amb elegància, o posar fil a l’agulla davant  projectes per treure’ns el barret.   
                                                                                    J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de desembre del 2015 ) 

06 de desembre 2015

ENTRE MÚSICS I PATATES

  Darrera de cada música hi acostuma haver-hi una història, sobretot una inspiració, algun que altre tema que ha motivat al compositor a composar. El mateix passa entre els músics que després es reuneixen  per a interpretar-les. Doncs ens trobem amb el músics professionals i amb aquells que no viuen exclusivament de la música, sinó que la tenen com una afició, dedicant-se a altres activitats professionals.
    I és que no sempre la dedicació exclusiva a l’art ha estat garantia d’una estabilitat, el suficient com per poder viure-hi, sense haver de  passar per  peripècies econòmiques. Degut a que  al cap i a la fi el que compte és poder fer bullir l’olla.
  Acabada la guerra a alguns músics locals se’ls hi  va presentar l’oportunitat de dedicar-se a la música de manera professional. Tanmateix tots van rebutjar l’oferiment, perquè en aquells moments, entre les dificultats de tota mena, van creure que el seu “benestar”, estaria millor garantit a remolc dels oficis respectius, considerant la interpretació musical, més que un ofici, una afició.  I sobretot si del sou de l’home de la casa  depenia aquest “anar fent” de tota la família.
    En aquells anys potser el cens dels treballadors del calçat superava el d’altres oficis. Així trobem molts músics locals que tenien com ofici principal el de sabater. I el que és més curiós que en les famílies sitgetanes, pares i fills treballaven en al mateixa fàbrica, i les dones que no formaven part d’aquesta plantilla, sí que en certa manera també hi estaven integrades perquè cosien a casa. Coincidia, per tant, aquesta realitat com la que també els caps de família  tinguessin aficions musicals. Corrobora  l’exemple el dels germans Ràfols: sabaters i músics, com també els seus fills. Els progenitors músic de saxo i violí i els fills de trompeta.
    La disciplina musical té l’avantatge que igual la pot portar a terme un manobre, amb tots els respectes que es mereix la seva activitat professional, que un premi Nobel. I aquí sí que les diferències, entre un i altre, curiosament, es poden equilibrar. Doncs potser que en el moment de la interpretació arribi a fer  més bon paper el primer que no pas el distingit personatge. Influirà la capacitat de lectura musical, la d’execució, així com també el bon gust, l’estil de cadascú per interpretar la partitura.
    El títol de l’encapçalament, estic  segur que haurà creat curiositat a qui el llegeixi. Perquè entès des d’una certa lògica, els dos apunts, s’assemblen com un ou i una castanya. Altra cosa diferent seria que les patates les apuntés amb intenció de voler devaluar la vàlua musical d’uns músics els quals, per  destralers, siguem mereixedors del qualificatiu de: “músics patates”.
   Però la patata té un protagonisme molt més específic i, sobretot, de propietats alimentàries que qualsevol altra variació que si vulgui atribuir, com fer servir el nom per relacionar-lo amb  altres delicadeses molt més íntimes.
    Escrivia, fa unes setmanes, que a can Guirro van acabar combinant la venda de carbó amb la de patates i cebes. Paral·lelament a aquesta combinació una mica estrambòtica, tot i que ben mirat el carbó es feia sevir per a la seva cocció, a la vila hi va haver qui  va  combinar la venda de  patates amb la de vins i gel. Aquesta última, una transacció comercial que es va portar a terme a ca la Candelària  de davant de l’Ave Maria. Sucursal de la casa mare, la qual estava situada en el carrer Major, enfront de la farmàcia Font. La coincidència torna a fer-se present entre la comercialització de dos productes de resultats ben oposats: els farmacèutics i el dels vins i licors. Els primers atenent peticions com del Phosphorenal”  Robert i els de la bodega, atesa per la Candelària i la Nuri, la seva nora,  despatxaven la Malvasia Robert, propietat de la mateixa família . Reconstituents  i medicaments per tal de guarir desgavells de salut. I si ens centrem amb les propietats dels moscatells i del vi,  de la veïna bodega, amb la fe que hi tenien les famílies sitgetanes, per tal de vigoritzar i vitaminar, de manera natural, les febleses interiors dels més menuts de la casa, ens hem de centrar amb el rovell de d’ou batut entre el moscatell. O les llesques de pa sucades amb vi negre i cobertes d’una capa de sucre. Dues combinacions  que rivalitzaven amb els productes farmacèutics. Però vet aquí que quan s’abusaven dels xaropets de ca la Candelària s’havia de recórrer a la farmàcia per buscar el remei, amb el qual intentar estabilitzar els rodaments de cap que no hi podien  ni els “ estrenya caps”.
    Els homes de la casa traginaven  sacs de patates i les disposaven en l’altell de la bodega de la carretera i allà hi acudia la clientela  i les pesaven amb aquella bàscula de plataforma i potser aprofitaven per comprar el vi o l’espumós que comercialitzaven amb el nom de:  “Champagne de  Las Grandes Marcas”.
    Quan l’activitat de la casa cessava i la nit espurnejava les delícies de l’estiu, l’Antonet Pagès Gustems i l’Antonet Pagès Vías , pare i fill, anaven a fer de músics al Prado  com a components de l’Orquestra Mozart. Els dos hi havien tocat la trompeta i després aquesta va estar reservada al fill i el pare va passar al contrabaix.  Coincidien amb els altres germans Pagès, en Panxito i en Josep que també eren músics, és allò de la tradició familiar que apuntava. La música i la patata, heus aquí el motiu influent del títol de l’article.
    Que ve precedit per, el que sembla ser, l’imminent enderroc de la bodega Candelària de la carretera, com així la coneixíem per estar ubicada a la vorera de la via que et portava fins a Barcelona. Quan es podia entrar a fer un gotet de vi, mentre s’esperava que s’aixequessin les barreres del pas a nivell. Sense temor a perdre punts. Quan viure era, ni més ni menys, un Viva la Pepa!     

                                                                           J. Y. M.
     

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de desembre del 2015 ) 

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez