Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 de novembre 2015

PORTES OBERTES PER ESCOLTAR EL SILENCI

  La Biblioteca és lloc de silenci, però fins fa poc ha estat desbaratat degut a les obres de rehabilitació i condicionament. Antiga vivenda de la família Utrillo, l’edifici va ser inaugurat com a biblioteca el 14 de junt del 1936 . Des de llavors és la dipositaria d’un extens fons de llibres de lectura, així com  de molts documents d’interès. Com també ha acollit interessants conferències de temàtiques diverses, portades a terme per persones doctes en la matèria tractada.
    Recordo, amb profunda admiració, la xerrada que va pronunciar el distingit escriptor Josep Pla i Casadevall. Ho qualifico de parlament  planer i distés,  perquè l’escriptor  no venia a donar cap conferència específica. La seva facicilitat de conversa era tal que no li calia portar cap tema preparat, era evident que podia parlar de tot i deixar satisfet a l’auditori. Aquesta visita va tenir lloc quan la que va ser la seva companya sentimental, durant uns anys, l’Adi Enberg, tenia obert a Sitges un establiment hoteler  junt amb el seu marit, el pintor mallorquí Joan Fuster. Recordo a Pla assegut darrera la taula de la sala gran , en companyia  d’una botella de güisqui que, a glopades, va anar deixant a uns límits bastant minsos. Em sembla recordar que va començar parlant del trànsit que van trobar per entrar a Sitges i, sense pausa, va tractar molts temes  a quin més interessant, fins que va acabant  preguntant, amb aquell posat de murri sorneguer:” si els sembla, potser que ho deixem?”.
   Tornant a la vida interna de la Biblioteca, es pot dir que, només entrar per la porta, es passa del trafegar quotidià al silenci, a una calma que la Lolila Mirabent , la bibliotecària,controlava. Ella i la seva germana, la Rosa s’entenien amb el mínim to de veu. El visitant, poc avesat a saber conviure amb el silenci, ens costava expressar-nos d’aquesta manera . Han estat la norma de la casa, parlar poc i fluixet.  No obstant  a mi, potser perquè sóc molt propens a distreure’m, el que em meravella és el degoteig de l’aigua del brollador del pati noucentista. El lloc ofereix un encant especial . El  sorollet de les gotes  que cauen, és com regal del silenci que deixa una mica del seu protagonisme   per a que el degoteig somort li faci una companyia harmoniosa, tan poca cosa com la mateixa  fragilitat de les gotes quan es fonen en el bassal de la pica superior.
    Entre silencis, el fons de la Biblioteca s’ha anat engrandint i les ampliacions han estat  necessàries. Quan va morir el germà d’en Jaime de Semir, l’Antoni Semir i Carroz, la seva vìdua, la Sra. Amèlia Togores Llach, va fer donació de la seva biblioteca particular. Per tal  de disposa-la es va habilitar un dependència, el taller de casa va fer les prestatgeries corresponents, la qual és coneguda per la sala Semir.  Al costat s’hi troba la dedicada a la Lolita Mirabent. Es va expandir cap el primer pis i en el superior es va habilitar la sala d’en Miquel Utrillo i Vidal, on hi tenia grans records de casa seva i va voler, també, que els seus llibres anessin a parar en una de les dependències de l’antiga llar familiar. La prestatgeria va sortir del mateix taller. A més de llibres en Miquel va fer penjar en els espais que quedaven entre les llibreries i el sostre, unes làmines que, si no recordo malament, uns laboratoris farmacèutics, per tal de felicitar les festes nadalenques, encarregava al pintor Salvador Dalí. I desprès, amb tirades limitades, els laboratoris feia imprimir i les enviava als seus clients. En Miquel les tenia emmarcades, si més no, abans, anava a visitar a en Dalí i aquest li plasmava una dedicatòria, totes fetes amb retolador de color verd que era el preferit d’en Miquel. La susdita dedicatòria o simplement la  signatura de l’artista conferien un valor afegit  a aquelles làmines. Cal tenir en compte que en Miquel era un oportunista i acompanyat del seu tarannà especial, el qual divertia al pintor, cosa que no feia cap gràcia a Gala i ho feia palès no mostrant-li cap simpatia. En Miquel aconseguia, però, el que volia.
      Un dia va passar que es van adonar que havien desaparegut  aquestes lamines  i sembla ser que no se’n va poder treure aigua clara., del com i el qui.
   Al costat mateix del taulell de la bibliotecària es troba la sala infantil, l’avantsala per passar a la gran . El transcórrer dels anys així ho fa possible. Aquesta dependència és la que més assimila el lloc a una casa familiar, com ho havia estat, el rebombori de la mainada, contrastant amb la serenor    dels més grans.
      La Biblioteca  està ubicada en una zona relativament tranquil·la. No obstant les finestres de la façana donen al bategar del poble, a l’anar i venir de les dones de casa quan, anys fa, anaven a comprar a la plaça, on curiosament alguns dels responsables de les parades  eren assidus de la casa. Com l’Antonet Plana Piquer . Ell,  en un interval, deixava el lloc de venda de carn sota comandament de la Nieves i entrava a canviar el llibre que ja havia llegit.
   Però el lector que ho ha tingut més proper ha estat en Juanjo del “Santiveri”, a l’home només li calia sortir de la botiga de productes diatètics i es pot dir que ja era a dintre de la biblio. Si més no ell tenia  una sala de lectura privilegiada, sota la capa del cel. Sortia amb el llibre  i arrecerava la cadira a la vorera, encarada a l’establiment i es dedicava a devorar llibres. Era tanta la proximitat que els lectors de la sala gran ja estaven habituats a la seva peculiar salutació: “Adiós, hasta luego”. Potser l’únic missatge, exterior  que trencava el silenci de la casa, situada darrera la Casa de la Vila. On quan en aquesta  hi ha silenci, malament rai. 
    La darrera jornada de portes obertes ha servit per tornar a entrar en contacte amb el seu silenci, a escoltar-lo i declarar-lo hoste d’honor de la casa, perquè aviat tornarà a fer valer el seu protagonisme. I que tan bé han acaronat totes les bibliotecàries que s’hi han alternat.
                                                               J. Y. M.
  

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de novembre del 2015 ) 

21 de novembre 2015

D'EN "MANXET" A EN MOLERO


      La música  és immortal, no es pot dir el mateix dels seus intèrprets, aquests es van alternant i sorgeixen nous valors que fan possible una continuïtat ben afiançada. I en tots els pobles, alguns més que  altres, s'estableix una connexió a l'àmbit musical, establint unes preferències entre les persones que, per exemple, són aficionats a la música, entre les diferents modalitats,  i els qui han volgut convertir-se en intèrprets. Atenent a aquests neguits, han assolit protagonisme els mestres que han ensenyat solfeig i exercitació amb el instrument escollit. El nostre poble no ha estat una excepció, mestres i professores desenvolupen, des de sempre, una tasca molt profitosa. Com també ho ha estat el poder comptar amb unes formacions orquestrals que ha permès posar a la pràctica els ensenyaments adquirits.
   Arribats a aquest punt és quasi obligació referir-se als mestres Manel Torrens i Gabriel Pallarès, els quals, a més de dedicar-se a la docència , dirigien les seves respectives formacions orquestrals. I mentre el mestre Pallarès ensenyava sense influir a l'alumne, el mestre Torrens feia el possible per orientar al deixeble, segons fossin les necessitats de la seva orquestra. Si per exemple preveia alguna baixa de saxo, li transmetia el interès per aquest instrument. Alguns es deixaven influenciar, altres ho tenien més clar i volien aprendre aquell pel qual tenien  preferència .
    Aquesta menció als mestres Pallarès i Torrens seria incomplerta sense fer esment a en Josep, músic peculiar, bon company i patidor, però no precisament per la feina, sinó per estalviar sacrificis als músics. Si per ell hagués estat, tots els músics tocarien el piano, perquè amb aquest instrument, no s'ha de bufar, ni aguantar el pes -mal aniria- i, per a més comoditat, es toca assegut. Aquestes eren les raons que transmetia als aprenents de músic. Després venia la segona part, patia per a que els músics no bufessin massa, començava: aquests compassos no cal que els facis que ja ho fan els altres... Aquí en aquest passatge que les notes són agudes, fes-les una octava baixa... Aquí no toquis que és allò del tot són pops i ja ho fan els baixos....Total que si els intèrprets li haguessin fet cas, ningú hagués tocat.
     En canvi els havia, la gran majoria, que patien i es preocupaven per a quedar bé. El mateix Joan Roca i Solà, més conegut per en "Manxet", la seva esposa i la d’en Frederic Montornés, germanes. Tocava el trombó i la flauta i la seva teoria era: “no tot consisteix en ser músic, sinó que se'n ha de saber fer”. Més o menys es referia a que el músic, damunt l'escenari, ha de tenir un comportament exemplar, tan en el vestir com en les formes. En Roca era de Valls, com el mestre Pallarès, tot i que en Biel es considerava més d'aquí que de la població tarragonina. Ho manifestava cada vegada que en "Manxet" li recordava la procedència dels dos, a la qual cosa ell li puntualitzava: "Vos sou de Valls!, jo sóc de Sitges".
     Un generació de trombonistes que es sintetitza amb noms com: en Joan Montaner, Pere- Pau. En Panxito  Pagés, "Parcala".  Magí Almiñana, "Moixama. En Francesc Bisbal, "Tutut" .  I les noves generacions: En Josep Tutusaus, en Lluís Gutierrez, en Pere Camps.  Daniel Nieto...
  Entremig, l'Esteve Molero i Olivella, nascut a Vilafranca, però ribetà d’adopció i, com no podia ser d’altra manera, d’un temps cap aquí, també sitgetà, s’obre camí dintre la música en totes les vessants .  El seu primer instrument va ser la trompeta, fent l'aprenentatge amb l'Antoni Nicolás Varela. Fins  aconseguir  el perfeccionament i el domini a l'estranger. Entre tot això, va encomanar la seva passió per la música al seu germà Eugeni. Aquest se les veia amb el trombó, amb un protagonisme eloqüent amb aquell CD que van enregistrar amb l’Orquestrina La Moderna, la qual  es va formar per recuperar músiques que interpretava mestre Rossell, en "Quirico de Ribes". En aquest compacte hi van aportar  una peça, de creació pròpia,  a la qual  els components li van posar per anunciat:  “El chico del trombón”, on l'Eni soleja.
     Fins que l'Eugeni, deixa el trombó, el fiscorn, i es dedica a l'advocacia. Potser amb el interès de defensar als músics, quan aquests després d’una "execució " no massa afortunada, ens fem mereixedors de processos condemnatoris. No obstant, demostrat està que: “no en fiquen  mai cap de músic a la presó”.
     Amb aquestes, l’Esteve, arriba als 40 anys i com s’ho ensuma, davant les modes imperants, no vol que li facin cap festa sorpresa, per celebrar-ho, prefereix oferir  un concert amb els ensenyaments assolits i amb un instrument oposat a la trompeta, el trombó de pistons. Va treure tantes notes del pap que deuria quedar descansat. I nosaltres, els  oients, meravellats per les melodies i les variacions amb les quals ens van obsequiar ell i tots els instrumentistes que l’acompanyaven. Així és que la festa sorpresa ens la tenien preparada ells.
    Un homenatge als 40 anys del músic, al resultat que ha obtingut  estudiant i practicant amb la trompeta i el trombó de pistons. Amb la satisfacció afegida d’haver coincidit en moltes actuacions. Perquè sempre que li hem demanat la seva col·laboració, no si ha negat mai: “Si és de bolo...” . De la mateixa manera que la diferència d’edat entre ell i molts dels allà presents, ens ha permès gaudir d’una etapa que va des d’en “Manxet “ a en Molero. Amb l’afegit d’haver tingut l’oportunitat d’haver tractat al seu pare, un excel·lent lletraferit. I a la seva mare, la Montserrat, persona de tracte molt cordial. A ella, en aquest aniversari, li pertoca un protagonisme primordial.
   Tot això ha coincidit  quan som a les vigílies de la festivitat de Sant Cecília, la patrona de tots els qui tenim relació amb  la música.   
  Que sigui per molts anys!
                                                                                         J. Y. M.
                                                                                                       

14 de novembre 2015

ELS CAMINS DESAPAREGUTS

                                   
Pregona la veu popular que tots   els camins porten a Roma. Si més no, tampoc volem anar tan lluny, simplement recórrer els camins de la nostra toponímia local. Camins que, alguns d’ells, s’han perdut  al urbanitzar el sector  per on transcorrien . Camins transitats per la gent que vivia en els indrets de les afores del poble i també pels qui els freqüentaven quan sortíem a fer un tomb pel camp, per la muntanya. Només sortir del nucli urbá,  les afores, era com una teranyina que teixia camins i caminets. Així a frec de la sínia de can Pairet transcorria el camí que ens portava a les Cases de l’Antoniet, on entre altres hi van viure les famílies: els Catasus, la vda. Marrades, els Mongai, la d’en Pepet Carbonell,  la família d’en Jaume Vicente, l’Anita Fullera. En Magí Mestres, un entusiasta dels ball de Bastons que el va ballar del principi al final. L’amic tenia bona gana i idealitzava els esmorzars de forquilla. Un dia estaven asseguts a taula, ell i un altre sitgetà , i va succeir que a aquest acompanyant se li va escapar una ventositat. El soroll el va delatar i la disculpa no es va fer esperar, a la qual en Magí li va respondre: “tranquil, ja et pots tirar pets que no tinc fato”.
   En aquest llogaret també  s’hi  van construir una casa la família d’en Josep Nebleza. La seva muller, la Josefa Paco, de molt joveneta, va entrar a treballar a la casa de l’Artur Carbonell. Un cop casada, en aquesta casa del carrer Illa de Cuba, hi va néixer el fill del matrimoni, en Pepito Nebleza i Paco. La família, per sempre més, van conservar una bona amistat amb l’Artur, fins el punt que, tot i ja no viure en la porteria de la torre,  el convidaven a totes les celebracions familiars. Mentre, en Josep, aprenia solfeig i l’acordió. Va aconseguir tal domini que en festes que organitzava l’Artur a casa seva, li demanava al xicot si volia amenitzar-les una mica amb l’acordió. La peça preferida era “La Comparsita”  la interpretació  li sortia tan brodada que tenia l’èxit assegurat.
    Al començament del camí, en  derivaven dos més, un a frec de la Sínia Dionisia, que transcorria cap a la Sínia d’en Rostit, se’l coneixia pel Camí dels Capellans i passava pel començament del de La  Fita. Un camí, aquest,  en el seu començament estret, encara quedaven de peu els dos pilars de l’entrada, on hi estaven collades les dues fulles de les reixes de ferro les quals, en el seu temps havien tancat aquell domini amb  marges a cada costat. Un camí que portava fins a can Bricullé i ca La Blanca i seguint més enllà es por arribar fins a Montserrat. Un  camí que, quan comença el mes de maig, és transitat pels components del Centre Excursionista de Sitges, quan a hora molt matinera emprenen el camí cap a Montserrat. Els Dels Capellans i el de La Fita han conservat el nom originari, si més la identificació no té res a veure amb l’entorn. Són camins del Poble Sec i, com el nom ho indica, conformen les avingudes principals d’un poble que a la vegada  és la continuació del de Sitges.
   En el sentit oposat als dels Capellans, sortia  un camí que començava al costat  de la torre de la família Novials. Un matrimoni format per un català i una andalusa. La Gloria tenia la gràcia de la gent del Sud  i una vitalitat sensacional. Acostumaven a viure a Barcelona, curiosament, en el mateix edifici on viu la família Pujol. La porta d’entrada de la casa, des de fa un temps, és notícia, quan per ella  surten i entren imputats. Avui el matrimoni Novials estaria més incòmode al pis de Barcelona que a la seva torre de Sitges.
   Aquest camí ens portava a la vinya d’en Sam , a la dels Rufete, al camp d’ametllers de ca la Mariana ....  fins a la casa i ermita de Santa Bàrbara.  Uns camps on els paranys eren quasi a tocar un de l’altre. Perquè  aquesta cacera  ha estat una modalitat que ha tingut molts seguidors. Durant aquest temps, els homes del poble o anaven a caçar al parany, o  amb l’escopeta a l’encontre de les llebres, les perdius... mentre altres anaven a fer rovellons. Es pot dir que tots els propietaris de les terres del terme, hi tenien camuflat el parany i si no era seu, els hi deixaven parar a les seves amistats. Transitar-hi durant aquest període de caça, representava ser convidat a apartar-te, quan més lluny millor, del parament de les teles, perquè la presència de la gent provocava que els ocellets no es posessin damunt la trampa atrets pels refilets dels reclams.
   Però de tots els camins, un dels més transitat ho va ser el Camí Fondo, que portava a l’ermita del Vinyet, amb  recorregut que transcorria entre sínies i terres de conreu. En uns anys en què tot l’entorn  eren camps i vinyes. L’escultor Pere Jou va construir la seva casa al costat de la del pintor Sunyer. Tan era el descampat,  la solitud del indret, que sortien al portal i podien distingir quan l’esposa de l’escultor deixava enrere  les cases dels Fernàndez, que es trobaven a la Ribera, perquè res s’imposava entremig.
    De la riera  en sortia el camí cap a les Coves, Miralpeix i la Mare de Déu de Gràcia. Miralpeix era un enclavament important en el tràfec de contraban. Les baques, carregades, principalment, de paquets de tabac, s’apropaven a la platja i des del sobresortits de les roques, descarregaven la mercaderia i l’amagaven  a la masia i des d’allà ho distribuïen.
   Un altre camí sortia de davant el Vinyet i, travessant  la via del tren, ens portava a les Cases del Sord, un agrupament de cases de planta baixa i pis, que oficialment també es coneixia com a Alta del Vinyet. Un camí  per on s’accedia  a la masia de can Lleuger i, pel costat de la via a Can Pei. 
     Camins, aquests i altres, que el progrés ha fet desaparèixer,  i en on hi havia  camps,  masies, amb  els consegüents plans d’urbanisme, s’hi han aixecat noves edificacions.
    I és que la modernitat ens ha posat, ho vulguem o no, en el camí del progrés. On és millor caminar endavant, sense mirar enrere.   
                                                                                  J. Y. M.
     

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de novembre 2015) 

08 de novembre 2015

SARDANES A MONTSERRAT


LA SITGETANA A MONTSERRAT


    


 Com ja fa uns anys, la Cobla Sitgetana , cada començament de novemble, amenitza una audició de sardanes a Montserrat. Organitzada per l'Associació de Pagesos del Baix Llobregat, en el trancurs de l'ofrena dels seus fruits a la Moreneta
    
És una satisfacció poder actuar en aquest indret amarat de tant significat i en un marc únic.També per als nombrosos sardanistes que els plau poder ballar en aquesta magnífica esplanada de davant l'entrada a la Basílica.

Un bonic i entranyable record per a tots.

06 de novembre 2015

"A QUIN UN PEL BARCO ! "

     Els efectes de la convivència ens han deixat unes frases, o conclusions, que guarden el testimoni de fets passats, i també de situacions viscudes per la gent del poble, dintre de la intimitat de les tertúlies i dels àmbits, siguin laborals o de lleure, per on s’han mogut els protagonistes de la vida local.
    L’expressió que serveix d’encapçalament de l’article, se sustenta en un fet històric, concretament el del Sis d’Octubre del 1934. Quan deixat sense efecte la proclamació de l’Estat Català,  van habilitar un vaixell ancorat al port, l’Uruguai”com a presó. En ell  hi van engarjolar a  molta gent. A partir d’aquest episodi, la veu popular no va tardar gaire a extreure conclusions quan coincidien amb algú  de dubtosa personalitat. Una expressió que encara avui, els més grans, aquells que van viure de prop els fets i les posteriors referències a l’episodi, fan servir amb sorna. 
  En un temps on determinats costums servien per ironitzar situacions. Em refereixo, per exemple, quan els enterraments eren presidits per sacerdots. El més normal és que hi assistís un de sol, acompanyat per un escolà que portava el crucifix i un a cada costat. Si es tractava d’un enterrament, on el difunt era de casa benestant, l’acompanyament de servidors de l’església era més nombrós. En aquesta diferència es valia  la mateixa veu popular, quan davant un personatge peculiar, una mica esquena fred, li deixaven anar: “que en portaràs de capellans a l’enterro”.
    Però els hi ha  una mica aprensius, que es preocupen, potser amb exageració, de la seva salut. A aquests se’ls hi diu: “tens por de morir vestit”.
   Davant de les tristeses també ressorgeix la il·lusió, l’alegria o, si més no, somniar en una situació millor. Això passa quan s’apropa la rifa de Nadal, que era l’única que motivava a la gent, ja que no hi havia altres provatures amb les quals aconseguir unes bones compensacions econòmiques com a premi. Les reflexions es succeïen després del sorteig, observant  la participació que no havia estat premiada, el portador es resignava, ho continuem fent, però li reconfortava un fet:  “Si ha estat repartida i ha tocat a gent treballadora...”. Com si el resignat visqués de tallar el cuponet .
    En l’àmbit local les frases, o conclusions, han sorgit entre circumstàncies diverses, amb  la salut també hi han coincidit. El doctor Antoni Ortí Alcántara , va ser un gran metge i una persona excepcional. Per les tardes passava consulta al pis del carrer Europa, on s’encarregava d’obrir la porta la seva muller, l’ Anna Maria. Tan propera a les necessitats de tothom, i que atresorava tots els valors afins a la solidaritat .  En una de les visites a la casa d’un dels seus conduits, persona de noranta anys i escaig, el qual presentava una indisposició, els familiars li van expressar els dubtes, insistint que potser alguna cosa, que havia menjat, li havia fet mal. Davant tals prematures conclusions,  la persona aciençada, els va rebatre  amb el següent comentari: A esta edad, todo lo que le tenía que hacer daño ya se lo ha hecho”. Tenia aquestes sortides, fos a casa dels pacients o en la consulta, darrera una taula plena de papers i llibres, amb aquell somriure tan seu, el metge tenia l’encert de treure importància al diagnòstic, ho acompanyava amb temes de gran interès que desgranava, mal engiponat, en la seva butaca  de metge.
   Les Societats del poble, sobretot Retiro i Prado, és on el socis  han compartit moltes de les seves hores lliure. I mentre el Retiro han  jugat al billar i a "la botifarra”,al Prado han predominat els escacs. En un entorn de bons jugadors , coincidien també amb bons contertulians, els quals mentre preparaven la partida, fins i tot feien al·lusions als seus propis familiars. Va tenir lloc en un arravatament  de sinceritat,  propiciat per aquell veterà soci de la Societat,   esventant  la seva opinió  amb aquestes termes: “ No és per alabar-lo, però el meu nebot és una mica pocasolta”.
   Altres jugadors d’escacs, com   l’Antoni Mora Garcia, el qual va treballar fins a la jubilació en el Banc de Biscaia. En el transcurs d’una competició, on el seu contrincant era comissari de policia. El poli, després de moure peça, i  en una rampell  de triomfalisme, li deixa anar: “esto está ganado”. En Mora sense treure la vista del tauler i pensant la jugada per salvar la situació,  li respon : ganado son vacas”  .
  En Mora era home pragmàtic davant el tauler d’escacs i en la vida real, com ho demostra l’anècdota que va tenir lloc en ple carrer.  Va succeir quan l’Antoni va ser interceptat per un gos,  els lladrucs i el seu posat desafiant no el deixaven avançar. Davant aquesta compromesa situació, el propietari de l’animal el va voler tranquil·litzar amb la frase més recorrent en aquestes situacions: “tranquilo que no muerde”.  A tal severitat, l’Antoni va respondre: “el que pienso que no muerde es usted, al perro no se lo hemos preguntado”. I va deixar escapar aquella rissa tan característica que tenia. El matrimoni va passar els últims anys de la seva vida a Mallorca, on resideix la filla.
   Els jugadors d’escacs s’aglutinen en diferents categories: els que en saben i aquells que, en el llenguatge que fan servir, se’ls diu que traginen  fusta. Que significa que  juguen sense estudiar gaire les jugades, així, la referència a la fusta prové de quan les peces eren d’aquest material.
   l’Oderico Saseta Rodríguez, estava casat amb la  Fina  Ibañez Olivella, funcionari de l’Ajuntament i molt aficionat als escacs, tenia per costum quan matava una peça, amb la seva pronunciació tan acusada per la  procedència gaditana,   fer la següent reflexió: “El home muere: muerto, matao o jarto triguera”.
   Des d’un temps cap aquí vivim en un “escac” permanent , mentre les frases s’acumulen. Tant de bo no acabem abraçant-nos a aquesta altra expressió, també popular i poc optimista: “fer la fi d’en cagaelàstics”.
                                                                          J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de novembre 2015 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez