Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

31 de maig 2015

TORNEM A LA TRINITAT







    L’ermita de la Trinitat conserva la blancor del Sitges d’abans, junt amb altres singularitats que hi coincideixen: la lluminositat, el blau del cel i la immensitat del mar als seus peus. No obstant per damunt de tot això preval la devoció  que la gent de casa nostra hi professa. Circumstància que es fa palesa durant tot l’any, quan s’hi puja per acompanyar la celebració d’oficis diversos. Des de Via Crucis, casaments i el quart diumenge de cada mes, que és quan la trobem  oberta. Durant la resta dels dies sempre hi ha qui, pels camins del Massís, s’hi apropen com a destí d’una sortida que no decep a ningú.
    El camí de la Trinitat, però, té la dificultat de la pujada. Ho patien les persones que hi anaven a peu per la carretera. També aquelles que amb el tren baixaven a l’estació de Vallcarca i havien de vèncer  un camí estret i  igualment costerut. Fins que trobem gent que ha optat per la bicicleta, un mitjà que també requereix esforç i resistència. Durant uns anys, quasi  tots els dies,  hi pujava el pintor Bruno. I fins no fa gaire en Jaume Andreu del Cable ha fet el mateix el dia de l’aplec. Quan ha arribat a l’esplanada, vestit amb equipament de ciclista professional, li ha agradat poder presumir que amb la seva edat encara és capaç de superar la dificultat. Un gran mèrit i un esforç que té la seva compensació, al trobar-se amb la seva gent, amics i veïns de la vila que li han enaltit la seva condició de ciclista, que aixeca el cos del sililin  per aportar tot el seu pes a les cames davant una pujada continuada i forta.
   Si més no el camí de la Trinitat, el dia de la seva festa, ha estat transitat per disciplinades colles de gent del poble, que han mostrat  un entusiasme i una alegria encomanadissa. I davant aquest repte no els ha fet mandra aixecar-se de dormir a hora molt matinera i començar a caminar per la carretera per tal d’arribar-hi aviat i poder aconseguir els millors llocs. Amb aquest recorregut entraven en contacte amb la toponímia  més propera i amb la flora, quan els camins flairaven, en aquesta època, a flor de Sant Joan. Entre les curiositats es troba la  pedra que es coneixia com la roca del doctor Benaprés. És d’unes mesures  voluminoses  i està situada en un tram de la carretera, a mà dreta, quasi a davant el camí. L’anomenaven així degut a que un dia el metge anava a visitar un malalt en els dominis de Vallcarca i el cavall es va desbocar, l’home va anar a parar estampit contra la roca. De no haver estat per aquest accident del terreny hagués caigut al barranc. Denominacions populars de la  toponímia local que s’han anat perdent.
   Un altre fet curiós d’aquest camí, el trobem just per allà on es deixa la carretera i s’agafa el propi camí de l’ermita. En aquest punt, contra la paret rocosa, al començament de la guerra, van matar a l’escolapi pare Olalla, un xicot jove que no tenia prou experiència per escapar dels horrors de la revolta. Al cap d’un temps va succeir un fet curiós. En el punt exacte on va ser abatut, a l’alçada del cap, la natura hi va fer créixer una determinada vegetació, i  ho feu marcant una circumferència , com si es tractés d’una corona. Una casualitat que molts atribuïren a quelcom més que això i que era recordat cada any, quan es passava a frec d’aquesta irregularitat del terreny. D’aquest detall no se’n ha parlat més, tanmateix els més grans, els assidus a la Trinitat ho recorden com un fet anormal, que coincidia amb el infortuni del pare Olalla i que va patir la mateixa dissort del també escolapi pare Bisbal.
   Si els camins parlessin, de ben segur que la història s’hauria de tornar a reescriure. La de la Trinitat ens ofereix el testimoni dels protagonistes de cada temps viscut. Les generacions  si van alternant  i, d’aquí uns anys, les cròniques es referiran que a la Trinitat si puja amb bicicleta, moto i cotxe. I quedarà com una anècdota del passat el referir-se al trajecte que alguns, aquells que en disposaven, hi arribaven amb carros. Em recorda quan en Sánchez, carreter de can Gori, la vigília de la festa,  arrecerava el carro amb el cavall a la vorera del carrer Sant Francesc i del pis de ca la Bàrbara, la muller d’en Fontanals que compartia administració amb l’Eulàlia Sánchez, anava carregant el material que s’havia de pujar a la Trinitat. Quan era tot ben disposat, l’home  comandava  el carruatge per la carretera, fins  enfilar el costerut camí.
    Quan la Remei, la Roso i en Joan Martí van aconseguir que s’asfaltés  el camí, la dificultat a estat menor, ha coincidit amb l’augment del parc automobilístic. Aquesta proliferació del trànsit rodat ha convertit la carretera en un perill extrem. Quan, anys fa, era un tram ideal per caminar-hi, mentre encara era fosca nit, amb tota tranquil·litat, això  permetia que les colles l’ocupessin sense el temor de ser atropellats. El progrés, indiscutiblement, ha estat  d’una generositat tremenda, ha elevat la comoditat a nivells inimaginables i, vet aquí, caminar s’ha convertit en la cosa més antiquada del món.    
   El bon estat del camí, contribueix a que als Srs. Biasbes no els hi faci recança apropar-s’hi. Recordo quan pujà el Bisbe Vives amb el seu utilitari conduit per ell mateix, sense protocols ni altres miraments. I com desprès de l’Ofici es trobava assegut a la saleta fent companyia a mossèn Santiago Casanovas i enraonant amb tots els qui entraven i sortien. Aquest any  la festa comptarà amb la visita del Sr. Bisbe  Agustí Cortés  amb el qual. durant uns quants anys,  vaig compartir la pàgina 3 del setmanari.
   A la Trinitat hi han pujat, des de temps immemorial, totes les classes socials: la gent del poble, autoritats locals, Bisbes, Srs. Rectors, vicaris i escolans. I cada vegada et produeix la mateixa  satisfacció, com quan tornes a casa després d’haver estat un temps fora.  
                                                                                               J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de maig 2015 )

24 de maig 2015

ANAR DE TAPES

   Els bons costums acaben convertint-se en una part important de la vida de cadascú . Diuen que a tot el que és bo ens acostumem de seguida. I si ajuntem costums, desitjos i bones sensacions, tot això  relacionat a  un nou marc gastronòmic, el conjunt de tot plegat té nom: Tapa-Tapa. Subjecte a un ampli ventall d’establiments que durant uns quinze dies ofereixen la degustació d’una tapa, una mesura de cervesa i tot a un preu mòdic, assequible. Però això no acaba aquí, durant tot l’any, el dijous és el dia escollit per fer el que s’anomena el “ Picajous. Un detall que fa que aquest dia de la setmana es converteixi amb  l’excusa ideal per sortir a fer un tomb i de pas fer la ruta de les tapes. I com el tema avança en paral·lel amb les xarxes de la informació, permet als seguidors penjar imatges i escriure comentaris de tal o qual exquisidesa relacionada amb el tema
     Es pot dir que els dijous tenen un protagonisme destacat en la gastronomia, perquè un costum que encara persisteix, fa que molts  establiments de restauració, aquest dia, per dinar, ofereixen paella en el menú. Fins i tot això de l’arròs ha calat també en les cases particulars, on  trobem que en aquest dia concret condimenten la paella. O això era abans, perquè actualment, treballant la parella, aquest plaer potser es reserva pels diumenges.
   I el que ara se’n diu anar de tapes, abans es coneixia per anar a fer el vermut. Nom que  deriva de la beguda que és feta de variats extractes que es complementen. Quan es va implantar esdevingué una gran novetat. Altament la gent estava acostumada a veure Picon que és una beguda amarga extreta, entre altres ingredients, de la pell de taronja, combinat amb alcohol i quinina. Beguda que va tenir molts adeptes, fins tot aquí existia un grup que se’ls coneixia com la colla del Piconet. Aquest va ser l’aperitiu per excel·lència de la gent que el preferien a altres begudes. Passa com el vermut genuí que alguns els agrada acompanyar amb un raig de sifó i uns glaçons per afegir més frescor i poder fer sonor i evident el clinc-clinc que s’escolta quan s’activa la bellugadissa del got.
  Fer el vermut tampoc ha estat un normalitat generalitzada, sinó que es reservava, primer per a les grans ocasions i després ja es va acoblar als incentius dels dies de festa. Perquè el paladar ha evolucionat paral·lel amb les disponibilitats de cadascú. Per exemple, es tractava d’un al·licient més associat a la  celebració de la Festa Major  i al costum d’anar a fer el vermut a les respectives Societats a l’hora del concert. On es demanava la beguda i l’acompanyament de patates de xurreria. A mesura que s’avançava es van fer popular les olives sense pinyol, sempre  les hem anomenat olives “rellenes”.  Després entraren en joc les escopinyes , una delícia pel paladar que tant les olives com aquest marisc es servia en un platet de forma allargada i se’ls hi afegia  una mena de salsa romesco. Un vermut acompanyat de totes aquestes petiteses  es convertia en un gratificant plaer, el qual es pot dir que tenia els dies assignats per assaborir-ho. I potser resultava una exclusivitat dels locals especialitzats.
   A les cases particulars va tardar a introduir-se, perquè es dedicava especial atenció a productes de més necessitat.  A mesura que al mobiliari es va anar adaptant, al que s’anomena el moble bar, aquest element ha complert de sobre la seva finalitat, s’ha anat omplint de botelles de licors i, per descomptat de vermut. Una reserva alcohòlica que s’ha emplenat de les marques de més anomenada. Per tant el vermut ha estat més a l’abast, ja no calia esperar la Festa Major.  
  De la mateixa manera que l’acompanyament ha estat del més sofisticat. Les escopinyes començaren a convertir-se en un ingredient massa repetitiu i es buscaven alternatives, es va posar de moda les ostres. Les quals es mengen crues i que establiments com el Texas, o can Joan Ramon... oferien entre altres especialitats. A partir d’aquí al vermut s’han trobat altres substituts i la cervesa ha entrat amb força, igualment el vi.
    El capritx del dijous ha revitalitzat el dia central de la setmana, i ha esdevingut una ruta atractiva, l’anar a recerca de la tapa. Aquesta modalitat fa possible un seguiment que la pròpia opinió dels qui participen contribueix a crear un corrent d’atracció i predilecció per la modalitat de les tapes. Les mateixes que els establiments que les ofereixen es preocupen de servir originalitat i qualitat.
   Relegant el vermut com a licor i element imprescindible per acompanyar un tastet de petiteses. I no sols  la cervesa, sinó que el vi també ha aconseguit un protagonisme destacat, ni que sols sigui per  anar a fer la copa. Un costum que ha esdevingut una moda. On tothom sembla que hi entengui quan els observes que, amb la copa a la mà, fan bellugar, amb classe, el contingut i una vegada regulen el seu repòs, aboquen el nas a l’interior de la copa per olorar els aromes que deix anar. Hem arribat a un punt on les modes fan possible oferir senyals evidents d’una entesa i sofisticació que ja no és exclusiva dels sommeliers especialitats, doncs tothom si veu en cor.
  Davant a que, avui, la gent té necessitat de relacionar-se, de fer vida social, el vi és el nexe perfecte per segellar amistats. Les seves propietats  enterren  timideses i desencallen la llengua i ben aviat apareixen les rialles. Es pot dir que la cultura del vi ha triomfat. Mai ningú  hagués vaticinat un èxit tan clamorós. De la mateixa manera es pot dir del seu acompanyament,  la tapa. Aquesta s’ha convertit en un petit experiment de l’obrador de la cuina, per a satisfer el paladar, també àvid de provar nous sabors i exclusives sensacions.
    Tot això es produeix quan ens pensàvem que ja estava tot inventat.
                                                                     J. Y. M. 
 

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de maig de 2015 )

16 de maig 2015

ALCALDES DE VOCACIÓ I PROFESSIÓ

  Quan vaig venir al món, que era quan encara es naixia a casa, un privilegi poc valorat ja que es considerava una normalitat, era batlle el Sr. Julio Martínez Ávila. Industrial, propietari de la fàbrica de capses de cartró, situada al carrer Santiago Rusiñol.  De fet quan començo a relacionar l’alcalde amb la meva existència,  coincideix  amb la persona de Rafael Bruguera i Dolz de Castellar. Perquè recordo la seva manera de vestir, uns trajes de color clar, a l’estiu, acompanyat d’un barret de palla, tot i que de formes senyorials i una canya com a bastó. Vivia amb la seva muller, una senyora que semblava una nina de porcellana i molt xerrairota,  en el carrer de davant mateix de la casa – taller  de l’escultor Pere Jou, en una torre de planta baixa i pis que encara es conserva igual.
A partir d’aquí els records dels alcaldes ja són cada vegada més presents, com la del doctor Josep Ferret de Querol el qual, a més de màxima autoritat exercia de farmacèutic en la  farmàcia de la seva propietat. Tant era així que podia ser que hi entressis per a comprar un tub d’aspirines i té les despatxés l’alcalde en persona.  El mateix passava amb el regidors, tots tenien el seu ofici i a l’Ajuntament hi dedicaven les hores lliures.
   Vinc a dir que no dedicaven plena dedicació a l’alcaldia, sinó que hi anaven a temps parcial. I tampoc tenien un sou assignat, sinó que cobraven una quantitat destinada a despeses de representació. Alguns d’ells ho donaven a obres de beneficència. Cal tenir en compte que en els pobles el pes de l’administració local la portaven els secretaris d’ajuntament, encara és així actualment. Perquè són gent especialitzada i saben, amb la llei a la mà, el que es pot fer i el que no. Altra cosa és que els qui manen s’ho passin pel forro.
   Va agafar el relleu de l’alcaldia el fill del Sr. Julio Martínez, el Sr. José Antonio Martínez Sardà. Dentista de professió que es passava moltes hores a la consulta dels baixos de casa seva i posteriorment  es va traslladar a la casa del costat, en un pis de can Zera. Era un treballador incansable que pels matins  passava consulta a la Seguritat Social de Vilanova i per la tarda en la  de casa seva. Amb el temps just per a dinar i començar una altra vegada, fins a les tantes de la nit. L’acompanyava  un posat molt seriós i a la més mínima saltava fet un braç de mar. No suportava que la persona que s’asseia en aquell butaca  i sense encara haver fet res ja deixés anar ais i uís. Davant els quals tant podia ser que se li dónes per cantar, fent veure que no els escoltava,  com engegués una cridòria monumental. Davant aquest panorama, poc engrescador, més d’un/a s’aixecava de la  sala d’espera i tocava el dos. Immobilitzat, amb la boca oberta i amb les eines a les mans del dentista, la veritat és que no es podia opinar sobre res. Desitjant que acabés la feina i marxar el més ràpid possible. Qui era el maco  que li retreia qualsevol de les seves actuacions al front de l’alcaldia.  També era el que tocava davant un alcalde anomenat a dit. Que no vol dir això que la persona escollida no tingués una preparació molt bona per a desenvolupar el càrrec i ho fes amb encert.
   Eren alcaldes i regidors que per les seves activitats compartien la vida quotidiana dels seus subordinats com el mateix Vicenç Ibañez Olivella que treballava al despatx de duanes  de Barcelona i tenia debilitat per la pesca i quan podia sortia a pescar amb la barca i es relacionava amb tots els pescadors de la vila.
   Un altre alcalde pencàira va ser en Josep Llorens  Planas que combinava l’alcaldia amb el taller de sabates que ell i el seu germà Antoni havien heretat del seu pare i que estava situat al carrer de Sant Antoni. Es pot considerar l’alcalde de la transició del 1977 al 1979, que és quan tenen lloc les primeres eleccions democràtiques.
  En les quals surt escollit  el Sr. Jordi Serra i Vilalbí  del Partit Socialista. El nomenament del nou consistori  va crear molta expectació i en Jordi Serra, un xicot jove, va acabar amb la tònica dels alcaldes més entrats en anys que fins llavors van ocupar el càrrec. Elegit amb els vots del convilatans s’iniciava una nova etapa, en la qual  torna  a ser possible poder escollir els representants municipals prèvies eleccions.
  En Jordi Serra va esgotar els quatre anys reglamentaris de  mandat i va ser substituït pel Sr. Josep Cots i Puigdollers. Al final de la legislatura d’aquest, torna a recuperar l’alcaldia el Sr. Jordi Serra que repetirà com alcalde entre els anys 1987 i 1985. Quan agafa el relleu el Sr. Pere Junyent i Dolcet, el qual compleix dues legislatures i és rellevat pel Sr. Jordi Baiget i Vidal, també amb dos mandats correlatius. I arriba a l’alcaldia en Miquel Forns i Fusté qui, a punt d’esgotar-se els quatre anys perceptius, es presenta a la reelecció.
   Amb la restablerta  oportunitat  de poder escollir alcalde de manera democràtica,  es considera necessari que aquest i alguns dels regidors de l’equip de govern,  amb més responsabilitat dintre el cartipàs municipal, passin a una dedicació exclusiva del seu càrrec.  Cal puntualitzar que durant aquest temps el poble s’ha fet gran i requereix que sobretot el batlle hi dediqui plena atenció. Això equival que ja no són vàlides aquelles quantitats quasi simbòliques que cobraven com a despeses de representació, sinó que passen a cobrar una paga gens menyspreable.
   Vist la gran participació que atrau el voler remenar les cireres, hom es planteja quin atractiu té la Casa de la Vila?  No vull dir amb això que dubti de les bones intencions que els mouen. Vist els programes de tots els qui es presenten, es dedueix que volen treballar pel bé del poble.
     Me’n guardaré prou de dubtar-ho. No obstant, avui, ser alcalde  o regidor és una professió.

                                                                                      J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el  15 de maig del 2015 )

09 de maig 2015

RECORDANT EL MESTRE

   


L'amic Jaume Poch ens ha recordat a través de la xarxa d'aquest invent anomenat Facebook, que avui, primer de maig, es compleixen anys de la mort del seu oncle Gabriel Pallarès i Roig, ocorreguda en la susdita data de l'any 1973. Una mort sobtada que va precedir a un potent tro dun coet que va esclatar a la porta de casa seva. Els petards i les tempestes de llamps i trons ho portava malament, li feien feredat. Avançava la tarda i amb ella el seu final, amb un impàs de temps que va durar tan sols el trajecte del llarg passadís de la casa del carrer de l'Aigua que separava l'habitació, arrecerada a la muralla i el cancell de la porta.  Un curt recorregut que la Sra. Lola va fer seguint les indicacions de l'espòs per tal de que esbrinés el que havia passat. L'entrada  encara estava coberta per un núvol de fum i flairava a pólvora, poca cosa per a explicar al marit que es trobava descansant. Mentre shi apropava, per tranquil·litzar-lo  ja li avançava que tot estava sota control. Li va sobtar  que no obtingués  cap resposta. En Biel, en aquest breu impàs de temps, havia  expirat l'últim alè de vida. Ell que estava tan avesat a tenir una relació estreta amb els compassos despera. Aquesta vegada la melodia no va tenir continuïtat.
       El desenllaç es produïa poc abans de la tornada  de la colla de Caramelles del Retiro que venien de l'excursió. Només baixar de l'autocar se'ls informava de la trista notícia. Tothom va quedar sorprès, perquè, tot i que es sabia que  tenia una salut fràgil, no s'esperava un final tan sobtat. A l'enterrament el va acompanyar la banda de música que va interpretar la marxa fúnebre que va composar mentre estava reclutat en un camp de concentració de terres gallegues, un encàrrec que li van fer per a la processó del divendres Sant del lloc i que ell va titular: Viernes Santo en Camposancos. Una marxa que va servir per establir, tot sovint, una jocosa advertència que jo trobava sublim. Succeïa mentre m'impartia la lliçó, quan  duna manera prioritària al començar, quan just la Sra. Lola que havia obert la porta, m'acompanyava fins al quarto del piano, on el mestre esperava fumant i colpejant amb energia i precisió les tecles, un domini  sensacional. Ella complementava aquell instant amb agradabilíssima conversa que es pot dir no utilitzava compassos despera, perquè li agradava molt parlar i el marit més aviat era tot el contrari, anava per feina. I entre arpegis i melodies potser de Caramelles, esperava que s'acabés la xerrameca i intuint que anava per llarg , començava un:  Au va.... I tornava a insistir  i cada vegada amb el to  de veu  més pujat. I per acabar-ho de manera ràpida, si donava la casualitat que estaven parlant dalgun conegut/da que shavia mort,  li venia bé per recordar-li: Escolta, mira aquí sobre hi ha les partitures de la marxa, per a quan la guinyi.  No  cal que remenis . I ella entre aquella rialla tan seva li recriminava:  ai!, ves quines coses de dir. Mentre marxava sense encara haver-ho  dit tot.
   Un amic seu, tertulià d'aquelles trobades de tarda darrera els finestrals de la Societat del Retiro,  cada aniversari publicava, en aquestes mateixes pàgines, un recordatori del mestre, em refereixo al Sr. Salvador Mirabent i Paretas. Aquells grans finestrals eren una tribuna oberta a la gent que passava pel carrer, en uns anys en que encara quasi tothom es coneixia i tot apropant-hi, hom ja sabia qui es trobava arrecerats en la paret que separava l'escala d'entrada: el propi Pallarès, l'Estanislau Carbonell, en Rodrigo Hill , en Felip Font, en Sardá, en Josep Lluis, en Josep Curtiada, l'Enric Capdet, en Salvador Mirabent, en Lluís Pàcios, en Marià dels pous, en Pere Camps, en Zapater,  i altres que involuntàriament em deixo. Perquè aquelles tertúlies es pot dir que van concentrar a dues generacions, amb el mestre present.
En Pallarès tenia un posat murri  i a vegades pecava de massa directe quan havia de dir quelcom. Fa poc em vaig referir a en Josep Roca, i aquest es planyia de la seva intransigència i poca paciència. No se li oblidava la resposta que li va propiciar a la seva pregunta. Es tractava que en Roca amb motiu d'un enterrament amb música, que al ser un dia feiner es va haver d'improvisar una banda amb els músics que hi podien assistir. En aquell temps el músic que tocava el bombo era en Ricard Escobosa, el qual no va poder deixar la feina. Davant aquesta baixa el mestre va pensar amb en Roca per a substituir-lo. Amb la banda ja formada en Josep li pregunta com ha de fer aquell cop final. Un cop que té lloc  a contratemps i que fa que els components de la banda no puguin continuar tocant. La resposta del mestre va ser categòrica: Tu quan menys coses facis millor. Conclusió que va ferir l'honor del bombista circumstancial i per sempre més va recordar aquella ocasió que va tenir per a debutar i que tan mal record li va quedar. A partir daquell dia sempre que en tenia ocasió ho treia a debat amb el següent raonament: El mestre Pallarès era molt bon músic però una mica pocasolta.
N'era tanta la seva capacitat musical que descuidava una mica el tracte, o si més no, la diplomàcia en el moment  i la manera de dir les coses per tal de no ferir sensibilitats. Els qui l`havíem tractat coneixíem de sobres aquestes singularitats d'un tarannà poc avesat a elogiar la feina feta pels seus correligionaris i en canvi molt directe en les recriminacions. Comportament que diferia molt quan emprava aquell humor fi i brillant del qual tot sovint et mostrava la vesant que pocs coneixen, perquè sempre l'havien considerat una persona molt seria. Diuen que les aparences enganyen.
                                                                                                                                                                          J. Y. M.
( Aticle publicat a lñ'Eco de Sitges el 8 de maig de 2015 )

01 de maig 2015

LA PEPA SANAHUJA I MONTSERRAT

   La muntanya de Montserrat és símbol de moltes sensacions, el més  destacat  l'abadia on es venera  la imatge de la Moreneta. I just quan fa pocs dies hem celebrat la seva festivitat. Per a la gent de la vila,  com passa amb tothom, una de les sortides  més preuada i potser amb més atractiu pel que comporta, és la d’apropar-nos fins els seus confins. Els uns per anar a fer una visita a l’Abadia, venerar la imatge, assistir al cant del Virolai per l’Escolania. Visitar el seu interessant  museu i per passejar per l’entorn. Els excursionistes de casa nostra, en especial els del Centre Excursionista, mostren una gran predilecció per tota la muntanya. Precisament aquest dissabte fan la tradicional caminada Sitges-Montserrat, fent nit a Collbató i guardant pel diumenge la pujada a la muntanya. La resta de l’any molts amants de l’excursionisme de la Vila s’hi apropen  per a recórrer  el gran nombre  de rutes que s’hi poden fer i també per practicar escalada.
  També destacar la presència de monjos de procedència sitgetana, com l’Antoni Picas i Figols, més conegut per les seves amistats sitgetanes per l’Antonet i en el si de la comunitat benedictina se’l coneixia pel pare Crisòleg. I  en Josep Mª. Enríquez, un sitgetà que va entrar a formar part de la comunitat de ben jove.  El pare Picas entre altres càrrecs, tenia encomanada el tenir cura de la decoració de totes les dependències de l’Abadia i els annexes. Així, quan l’ocasió ho va requerir, el monjo sitgetà,  va optar per fer reemplaçar cortines i cortinatges i va encarregar la labor a una altra sitgetana, la Pepa  Sanahuja. Tia d’en Jordi que era electricista i de la germana d’aquest, la mare Eulàlia Sanahuja Milà,  que precisament també és religiosa benedictina de la comunitat del monestir de Sant Benet, situat en una atalaia privilegiada de la muntanya. N’és companya seva, la religiosa Teresa Forcada.
    La Pepa vivia en un pis de la casa dels Zera del carrer Sant Francesc. Dona molt coqueta que vivia sola i quan sortia al carrer sempre la veies amb el cabasset de la costura. Quan li va ser encomanada aquesta feina va passar llargues temporades a Montserrat, on va realitzar un bon treball. Tant és així que sempre va tenir encàrrecs de l’Abadia,  els quals va haver de compartir amb  la clientela de casa nostra.
   Entre aquesta es trobaven la gent de can Mas, on va arribar a ser considerada la dona de confiança,. Tant era així que qualsevol nova incorporació de mobiliari i altres elements de decoració, abans de quedar convençudes, havien de saber l’opinió de la Pepa. Si aquesta era  bona, no calia parlar-ne més.
   Quan els hi va tocar tenir la Mare de Déu dels Dolors a la senyora Angeleta  i la Dolors de  la sínia Dionisia, entre les dues cases es va armar un enrenou, al qual  la Pepa no donava a l’abast. Era quan la imatge es tenia a casa i els divendres s’anava a passar, el que en diuen, la corona. Mig any en  casa d’una administrador  i la resta a l’altra.. Vaig viure de prop tots els preparatius i les cridòries que els acompanyaven. En Jofre i en Cisco Planes decoraven,  dirigien, i la Pepa cosia i també hi ficava cullerada. La Mare de Déu va anar a parar en bones cases, les dues amb dedicació a la pagesia i amb l’Angelina i la Montserrat, filla i nora de les respectives famílies, que havien de posar estabilitat quan la cridòria superava els raonaments i portar el pes de tota la planificació.
  La Pepa va saber, en tot moment, aconsellar a tota les dones d’aquella casa, que quan enraonaven totes a la vegada només les entenia i sabia interpretar  la persona que coneixia el peu que calçaven.
   Van ser molts anys de dedicació a la costura, més concretament a la confecció de cortines , fins que l’edat  va posar limitacions. Veí seu era el Sr. Ramon Termes. El qual per la mateixa raó de l’acumulació d’anys,  el bon home va acabar passant moltes dificultats per caminar. Amb tot, però, tenia la força de voluntat de, cada tarda,  anar fins al Prado. Malgrat que sortia aviat, degut a que caminava molt a poc a poc, quan arribava a la Societat es pot dir que ja havia de tornar cap el seu domicili.
   En un d’aquests dies, no sé ben bé si  a l’entrar o al sortir, van coincidir amb la Pepa i amb tanta mala sort que un moviment mal donat per part d’un d’ells, tots dos van anar a para a terra. Una caiguda més inoportuna ja no ho podia ser, perquè si no tenien prou dificultats en la mobilitat, l’esterrossada  els va deixar encara més baldats.
    Amb tot, demà es celebra la festa del treball. Que té molt seguiment aquí i a fora. I sobretot ara en aquests temps difícils, quan són moltes les  persones que s’han quedat sense feina i és molt difícil trobar-ne de nova. La gent de la vila amb més anys de records acumulats, aquells que van sobreviure a les penúries de la guerra, recordaran als Sr. Paretó. Propietari que era d’aquestes dues cases iguals, però amb diferent entrada, que es troben al Passeig de Vilanova. Aquell home era un rendista que havia fet diners i vivia, d’això, del redits, Aquests li permetien  passejar la seva còmoda vida, mudat, com corresponia a un senyor de la seva categoria.. Quan es va produir  la revolta  va quedar en una situació precària i acostumat a no haver-lo vist mai treballar, a la gent de l’època  els hi cridava l’atenció trobar-lo tirant de carretó, amb robes de treballador entregat a la feina. No sé si verament li havien buscat feina o més aviat era una burla al capitalisme i se les va carregar en Paretó, a qui feien anar d’un cantó a l’altra per a demostrar que les coses havien canviat. Quan en el seu recorregut es trobava a algú que s’interessava per la seva nova activitat, els  feia aquesta observació: “Hay que trabajar, chico, hay que trabajar”.       
  Sembla  ser que s’ho va prendre com una aportació al treball. I potser li va agradar, ell que n’estava poc avesat.
                                                                     
   
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de maig del 2015 )                                                         J. Y. M.

  

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez