Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 de desembre 2014

DIVENDRES ABANS DE NADAL


    Aquests dies es produirà un fet insòlit en la dilatada trajectòria del setmanari. Avui, divendres, L’Eco com ja és habitual, sortirà al carrer i vet aquí que tornarà a estar entre nosaltres el proper dimecres. Pocs dies de diferencia entre un i l’altre. El nou consell de redacció ja va anunciar a l’iniciar la nova etapa que l’Eco, fos Festa Major o Nadal, no serien raons per a deixar de sortir, per molt que les susdites festes trenquin les normes de la casa, en quant al lliurament dels originals per part dels col·laboradors, així com la compaginació de les pàgines que s’han de deixar llestes per a ser impreses, responsabilitat que recau en la gent del carrer Bonaire.

    De fet actualment l’Eco, gràcies a les noves tecnologies, pot esperar a la redacció, per entrar en màquines, fins a última hora de la tarda del dijous. A partir d’aquest moment el contingut del setmanari viatja a través d’aquest gran invent anomenat Internet, cap a terres tarragonines, quan ja és foc. I torna a la redacció, ja en format de paper, unes quantes hores després, quan les llums encara són enceses. Tot un prodigi de les noves tecnologies.  

    Tots els qui fa anys que hi col·laborem hem tingut el privilegi de poder seguir l’evolució de tot el procés de planificació. De com anàvem a lliurar l’original, escrit amb màquina d’escriure, i de com ens endinsàvem fins a les interioritats de la casa del carrer Bonaire. Allà podies coincidir amb en Ramon Planes, amb el seu posat d’intel·lectual. Amb l’elegància impecable del Sr. Josep Carbonell i Gener que tenia per costum seure en un extrem del llarg taulell i des d’aquesta posició corregir els fulls addicionals  que es disposaven entre les pàgines del setmanari, on detallava la Història de Sitges.  Tot transcorria entre el brunzir de les màquines comandades pel propi Josep, l’Agustí Bertran, més conegut per l’Agustí del Coro. Per en Fermí Martínez que també va ser uixer del Cau Ferrat i músic. Per en Jordi de l’Eco.  Com també per l’Ernest Lligades, els germans Delgado, Rafa i el Pepe, entre altres. Era un no parar d’entrar i sortir col·laboradors, alguns de tan meticulosos com el propi Carbonell i Gener que no deixaven passar ni l’omissió d’una coma. En Rafael Casanova a qui podies trobar assegut a la taula   que es trobava abans de sortir al pati, repassant  les probes. A en Jacint Picas  que corregia tot el que li presentava en Josep. En Salvador Soler i Forment, poeta i responsable de la secció  Destellos. Quatre eren, entre els habituals, que hi acudien entrejats: En Ramon Planas i Izabal, en Josep Carbonell i Gener, en Salvador Soler i Forment i en Rafael Monzó i Valiente. L’altra gran majoria, amb roba de fer feina. 

   Els col·laboradors més antics encara van aconseguir l’època en la qual l’Eco es feia manualment, em refereixo a la composició de les galerades, lletra per lletra. Cal dir que tampoc sortia amb gaires pàgines. Desprès d’anys d’haver estat confeccionat d’aquesta manera, la màquina que l’imprimia va ser substituïda per poder adaptar-se a la tècnica resultant de galerades de plom sorgides de la tècnica de la linotipia, impressió en tipografia. Els originals eren enviats a la redacció del Noticiero i el recader Bielsa les recollia i a la impremta del carrer Bonaire ho imprimien. Aquesta va ser l’etapa quan l’Eco viatjava a Barcelona, fins que un linotipista, el Sr. Carles Iranzo, es va establir a Sitges en uns baixos del barri de Sant Crispí. Aquesta proximitat va propiciar una gran comoditat per a la gent de la impremta, perquè no calia enviar tots els originals, sinó que anaven compaginant les pàgines a mesura que el professional els hi anava lliurant la feina. I els responsables es podien permetre avançar-la segons fossin les seves preferències de compaginació. Es va anar fent així fins que li va arribar la jubilació al Sr. Iranzo, va ser llavors que es va passar al sistema offset , el qual encara va representar una més gran comoditat per a la gent de la casa. Des d’allà estant, mitjançant l’ordinador, s’ha compaginat i es continua fent aquestes pàgines amb la diferència que avui no s’imprimeixen a la rebotiga de la casa.

    Tota aquesta trajectòria signifiquen molts preparatius de Nadal viscuts entre olor de tinta. On hi ha coincidit la implicació de molts col·laboradors que s’hi ha referit. Alguns d’ells, com en Jacint Picas, que per aquestes dates anava a l’encontre del follet de Viladellops, aquest petit poblet del terme d’Olèrdola. En Jacint hi entaulava interessants converses que desprès transcrivia en la seva secció. Aquest retrobament tenia lloc cada Nadal i en sorgia un relat molt adient a les característiques d’un paisatge propi de pessebre, amb un element nou, els follets del bosc, un en concret, que s’avenia a parlar amb el seu amic sitgetà.

     L’evolució de les tècniques va permetre introduir al setmanari unes portades, amb un paper couché, amb la reproducció de quadres amb al·legories al portal de Betlem. I en l’interior el Nadal com a protagonista. Amb articles i inspirades estrofes poètiques, escrites per poetes i poetesses locals, fins i tot pel poeta Josep Vicenç Foix, el qual també havia col·laborat en les pàgines del setmanari, gràcies a l’admiració que demostrava i als amics sitgetans.

     En aquest divendres, abans de Nadal, aquest Eco corresponent a la setmana es pot qualificar de transitori, perquè dimecres en rebérem un altre que es podrà considerar l’Eco de Nadal, que sortirà al carrer just a la vigília. Poques hores abans de la Nit de Nadal.

                                                                                                J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de desembre de 2014 )

14 de desembre 2014

A LA CONTINUÏTAT DE LA COBLA SITGETANA




     Imatges del lliurament del Premi a la Continuïtat a la Cobla Sitgetana al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, el dia 28 de noviembre del 2014, sota la presidència de l'alcalde de la Ciutat Sr. Xavier Trias.
    Un acte molt emotiu en un marc sensacional, amb el qual es posava el colofó als actes de Barcelona Capital de la Sardana 2014.
    Pels components de la Cobla aquest reconeixement ha estat rebut amb molta satisfacció i amb el pensament posat amb els companys fundadors  i, d'una manera especial, amb el Sr. Samuel Barrachina, gràcies a ells i a tots els músics que, en moments puntuals, han col·laborat. I també a totes les persones i institucions que han confiat  amb la Cobla. Sense tots ells no hauria estat posible arribar fins aquí. 
    No ha estat un camí fácil perquè, el que és més sorprenent i el que ens dol més, que les majors dificultats les hem trobat a casa nostra, degut a que unes persones que tenen el monopoli de les sardanes a Sitges, ens han ignorat i, incomprensiblement, han fet tot el posible per desmerèixer la nostra modesta però il·lusionada tasca.
    Però no són moments per a controversies. El fet més importat, el que aporta més satisfaccions, és que hi som, i amb  moltes ganes de continuar. I per seguir ens sentím recolzats pel nostre poble i per tants amics i amigues amb els quals, durant tants anys, hem tingut el goig de compartir moments molt gratificants en aquest espai tan universal i fraternal, com és el món de la sardana. La nostra dansa.
   Que aquesta complicitat sigui el nexe d'unió que ens ha d'acompanyar sempre per arribar, encara més lluny.

LES MODISTES DE L'HOSPITAL


     Vam començar setmana amb la festivitat de l’Immaculada Concepció, que també l’anomenem la festa de la Puríssima, i l’acabem amb la festa de santa Llúcia. Dues festivitats molt il·lustratives en el calendari  de l’església i molt vinculades a les nostres tradicions, i en especial al patronatge que representen. La festa de la Immaculada Concepció ha estat un referent pel que fa a la nostra parròquia, quan involucrava a moltes sitgetanes, aquelles  que formaven el col·lectiu de les anomenades filles de Maria, Amb un protagonisme destacat en la festa del dilluns i també durant tot el mes de maig, entre altres.

     A l’Hospital les religioses que n’han tingut cura són de l’ordre de les Concepcionistes, per tant celebren el seu patronatge cada 8 de desembre. L’Hospital i les “madres”, com sempre les hem anomenat, han estat dues institucions que s’han acoblat en perfecte sintonia. I aquesta vinculació amb la casa els ha permès estar en contacte permanent  amb la gent de Sitges: estadants, familiars i voluntariat que, de manera desinteressada, dediquen moltes hores a ajudar a canvi de res. Actualment la representació de les Concepcionistes a l’Hospital es limita a tres: Sor Miracle Boté, que va néixer a Barcelona però va passar tota la seva joventut a Juneda ( Lleida ). Sor Mª. Dolors Horta ( Girona). I Sor Carme Parra ( Navarra ). Les quals estan en contacte permanent amb la Provincial.

   Encara recordem quan les religioses havien d’atendre les primeres cures, desprès de produir-se algun que altre infortuni. De les seves mans havien sortit sargits que servien per ajuntar les carns estripades. La seva també era una dedicació a l’agulla i al fil, treball que, segons fos el seu art, depenia que la cicatriu quedés tot el més dissimulada possible.

    Per l’hospital hi  passen molta gent de Sitges, que conviuen amb les amistats de sempre i algunes d’elles han dedicat la seva vida laboral cosint vestits, fent de l’agulla la seva professió. Amb motiu del centenari de l’edifici, dintre dels actes, es va programar una activitat per la mainada de les escoles, on les modistes de la casa els hi ensenyaven la manera de cosir un botó i també a planxar la roba. Per a tots ells va ser el primer contacte amb l’agulla, el fil i la planxa.

     Altres residents han desenvolupat la seva destresa en aquest art, però per cosir més en la intimitat familiar. Quan es sargia la roba i fins i tot hi havia que sabia començar i acabar un vestit. Perquè, quan a les noies se les educava per a saber portar una casa, es tenia  per costum adreçar-les als tallers de les modistes per a que aprenguessin a cosir. Aquesta relació feia possible que l’ambient d’aquests tallers aconseguís un carisma especial. Hi contribuïa la joventut de totes elles. I aquesta particularitat derivava a una alegria que es feia encomanadissa.

     Sempre em va encuriosir la manera com portaven les robes de la costura les modistes i les aprenentes. Les quals, per encàrrec de la responsable del taller, es dedicaven a anar a lliurar els vestits acabats a  les cases de les clientes. I ho feien amb un embolcall força curiós, una peça de roba blanca que cobria tot el vestit, d’una manera molt especial, i es subjectava entre si per mediació d’unes agulles imperdibles. I Si la peça requeria ser emmidonada o planxada per una professional, es recollia i es posava damunt d’un gran safata de vímet, per tal de que no s’arrugués. Una vegada guardat a dintre l’armari, per tal de prevenir l’acció de les temudes arnes, s’escampaven boles de naftalina les quals impregnaven d’una forta olor totes les robes. D’aquí que hores abans de fer servir un vestit s’havia de treure per a que es ventilés i  deixés anar el flaire delatador.

   Aquest dilluns, seguint amb la tradició, a l’Hospital hi ha hagut festa de celebració. Sobresurt la dedicada al voluntariat, on els residents els hi agraeixen la feina feta. També els familiars dels estadants que valoren aquesta dedicació, perquè els hi complementa la seva companyia quan les  obligacions no els permet quedar-s’hi més temps.

   Avui, com sempre, a l’Hospital hi resideixen bones modistes, també una planxadora i el seu art és un record permanent a aquells tallers de costura, a l’ambient jovial que hi sobresortia i, de manera especial, durant la festivitat de Sant Llúcia, quan les modistes acostumaven a fer una sortida a Barcelona, per assistir a missa a la Catedral i venerar la imatge de la Santa que es troba en una capella del claustre. Tampoc hi podia faltar un dinar de germanor, entre les preferències, a “cal Culleretes”, amb en Cisco posant ordre a les presses i disputes  per aconseguir una taula. És encara ara quan han de penjar el cartell de complert, amb les taules, majoritàriament, ocupades per modistes. I no es pot marxar del barri vell, sense fer una visita a la popular i nadalenca Fira de Santa Llúcia, on les ventades de les darreres hores han provocat un seguit d’incidents amb alguna persona amb ferides, sortosament, de no gaire consideració.

    De festa en festa, de tradició en tradició, la de la Puríssima i la de Santa Llúcia, on les persones implicades teixeixen una gran capa, sota la qual hi tenen cabuda els residents de l’Hospital, tot el col·lectiu que hi col·labora; les mares Concepcionistes que han estat i són la pedra angular al voltant de la qual gira tota la història de la casa. Una capa molt especial que, en aquestes vigílies de Nadal, aconsegueix una rellevància extraordinària: la de donar escalf a tants sitgetans i sitgetanes als qui els records i les vivències aglutinen molts sentiments, al mateix temps  que deixa al descobert un important filó d’humanitat, humilitat i bones maneres.   

   Gran admiració i respecte per la bona disponibilitat de tothom.                                        

                                                                                                    J. Y. M.
       (Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de desembre de 2014 )

06 de desembre 2014

PREPARATIUS


   De tots els mesos de l’any el desembre és potser l’únic que comença amb una alternança de preparatius que tenen per finalitat celebrar de la manera més tradicional les festes de Nadal. Els comerços adornen els aparadors i aquest cap de setmana es produirà l’encesa de les garlandes lluminoses que s’han anat disposant pels carrers.

   Abans, en les darreries del mes de novembre, ha tingut lloc un fet al qual molts establiments si han adherit. Seguint costums americans, el nomenat: “black friday” que consisteix en oferir atractius descomptes en una jornada de 24 hores i que a Amèrica té lloc a l’endemà del dia d’Acció de Gràcies . Comptant que cada vegada més copiem els costums de l’exterior,  qui no diu que arribi el dia que, segons siguin els agraïments que haguem de dispensar, també celebrem una acció de gràcies conjunta, amb el gall dindi com a protagonista de l’àpat.

   Aquesta oferta comercial té lloc en uns moments difícils per a les botigues. Aquesta realitat es fa palesa dintre de l’àmbit comercial sitgetà. Que des de fa temps hem vist com han anat tancant establiments que eren un referent. L’última la Perfumeria Costa, del carrer Sant Francesc que va iniciar la seva activitat al carrer Major de la mà de la Sra. Magdalena, a qui ajudava la seva germana Paquita,  filles del Sr. Josep Costa i Canal que havia estat alcalde de Sitges entre els anys 1931-1934.  Molt amics de la meva família, en concret de la meva àvia, la tia Maria també les ajudava a la perfumeria. Quan jo les vaig tractar  vivien al carrer Àngel Vidal, en la casa de davant el Retiro, que ara estan rehabilitant,  en aquells anys habitada per la pròpia Magdalena,  la Paquita casada amb en Rafael Guinart, fill i filla, el noi va morir d’accident a Amèrica. I a més  la germana del Sr. Rafael, l’Adelina. En Guinart, al costat de la  perfumeria, tenia un laboratori fotogràfic i quan la filla es va emmaridar amb en Josep Mª. Coll aquest el va ajudar en el negoci familiar.

   En aquella casa, amb tanta família vivint sota el mateix sostre, on predominaven les dones, era com una càtedra dels bons costums  i tradicions. I seguint amb elles, durant aquest temps de preparatius, just durant  les vigílies de Nadal, treien el joc del “quinto” i es lliuraven a entaular suculentes partides amb participació del nucli familiar i amics que, com l’àvia, hi anaven de visita. Pel seu veïnatge amb la Societat del Retiro, coneixien totes les seves singularitats, vida i miracles de la casa i del seus socis. I quan a la Societat cantaven el “Quinto”, a can Costa ja feia dies que la cantarella era una dominant , en les llargues sobretaules dels  dies de festa.

     Va coincidir amb un fet que va tenir per protagonistes els anomenats “operaris”, els populars germans Francisco  i José. Eficients col·laboradors que es van passar mitja vida a la casa. Feien de tot. Fins el punt que un dia que celebraven un banquet, els van manar anar a buscar el consomé al restaurant Mare Nostrum. Amb tan mala sort que ja de tornada, cadascun d’ells agafats a una ansa de la gran parola, un dels germans va ensopegar i ja tenim el consomé regalimant carrer Sant Pau avall,  per a desesperació dels operaris que ploraven com a dues criatures. Perquè pel Retiro ho haguessin donat tot, i aquell infortuni representava un fracàs per a la Societat i.

    La gent de can Costa van ser testimonis  d’aquell infortuni i l’arribada d’en Francisco i en José, encara amb les mans al cap, es va viure com si talment es tractés d’un gran fracàs. Superada l’adversitat, els estadants de la casa de davant, conjuntament amb el Retiro, van popularitzar un número del “Quinto”, no recordo quin, que quan sortia de la garrafeta s’afanyaven a cantar: “el consomé”. I així han passat els dies, els anys, fins que la Perfumeria Costa ja forma part del record. I altres establiments que de la mateixa manera que s’obren es tanquen.

   Preparant les decoracions nadalenques, aconsegueix un protagonisme, més íntim, les figures de pessebre. Amb la Fira de Sant Llúcia de Barcelona, ens endinsem en el cicle de Nadal. Advent. Durant aquest temps  a la vila un comerç rellevava  els indis de plàstic per les figures de fang pel pessebre. Em refereixo a una altra botiga mítica, la jogueteria que la família Masip tenia en el carrer Parellades, al capdamunt del carrer Sant Pere, on avui hi ha una altra perfumeria. Per uns dies els fortins, soldats americans i indis aparcaven les lluites i l’estrella de Betlem guiava a tots a les coves, amb els respectius naixements que s’arrengleraven en aquells prestatges de fusta. L’armistici durava poc,  just fins el dia de Nadal, perquè a l’endemà cau-boïs i indis ja tornaven a exhibir ostentació de cara a la campanya de Reis.

   Abans, el proper dilluns, s’escau la festivitat de la Immaculada Concepció. Una festa important en el si de l’església i d’una manera especial en la nostra parròquia on hi venerem la  imatge en un bonic altar lateral.  I en les altures corona el campanar que, degut a aquest enclavament tan estratègic, l’anomenem la mare de Déu del campanar. Recordo que els col·laboradors de l’Eco li vam regalar,  a en Rafael Casanova i Termes, una bonica fotografia de la perspectiva del campanar amb la imatge, per la qual sentia una gran predilecció, en el transcurs del sopar homenatge que li va dedicar el Prado.

  A banda dels oficis religiosos, el Patronat aglutinava tots els actes lúdics. La major part transcorrien en el jardí d’estiu amb entrada pel carrer Sant Bonaventura. Amb una audició de sardanes i altres entreteniments. Deixant per a la tarda i vesprada les representacions teatrals que tenien lloc a l’anomenat Teatre Vell del carrer Sant Gaudenci.

    Els preparatius han evolucionat però la finalitat és la mateixa, preparar-nos per a la celebració de Nadal.

                                                                                                    J. Y. M.
 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de desembre de 2014 )                        

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez