Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 de novembre 2014

SITGETANA, 50 ANYS


  Aquest és el títol de la sardana que el mestre Jordi Paulí ha composat per a deixar testimoni musical dels 50 anys de la Cobla Sitgetana. Una formació composta per músics aficionats que van secundar el projecte que portava en ment el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu, que no va ser altre que el d’una  il·lusió compartida: que Sitges pogués tenir un cobla de sardanes. En uns moments encara difícils pel que representava la sardana i tot l’entorn, el mèrit és indiscutible.

   El Sr. Samuel els hi va traslladar les seves intencions als grallers  que se’ls coneixia pels músics, ja que també formaven part de diferents formacions orquestrals. Conjuntament amb la implicació de l’Ajuntament que presidia el Dr. Josep Ferret de Querol, cadascú en el seu terreny, van fer possible que germinés una llavor, a la qual hi van dispensar totes les atencions necessàries. I així, pas a pas,  el tronc s’anava consolidant, fins que els rebrots apuntaven, malgrat la fredor d’un hivern acabat d’estrenar, succeïa a l’era de l’ermita del Vinyet. Es presentava en societat la Cobla Sitgetana, amb la benedicció del banderí, sota el padrinatge de l’Alícia Barrachina i Rovira, filla del Sr. Samuel. En un dia molt especial, el de Sant Esteve de l’any 1964.  Entre un ambient sardanístic que aportaven uns insignes balladors, delerosos de poder tenir tan a l’abast la Cobla. Sitgetans d’una admirable trajectòria sardanista que compartien un ambient molt obert, sense monopolitzar cap aspecte de la pluralitat sardanista, ja sigui del caire interpretatiu per part de les cobles, cadascuna en la seva categoria, com en la vessant  dels dansaires.

   Noms com  en Joaquim Rosés i Rovira, Manel Franco i Toledo, Rafael Marcet i Almirall, Magí Pañella i Camps, el propi Lluís Ràfols i Sabater – que va ser membre fundador de la Cobla-   i tants altres que també es dedicaven a ensenyar a ballar. La presència d’una Cobla de casa els va significar com un somni fet realitat.

   No obstant tampoc hi van faltar les veus vaticinadores, quan alguns pronosticaven: “aquests duraran quatre dies...”. D’això han transcorregut 50 anys i els pronòstics dels més pessimistes han fallat. Potser perquè, des de sempre, el poble s’ha mogut entre foguerades impetuoses que han acabat en foc d’encenalls i s’intuïa que aquesta en seria una més

   Si hem de buscar el secret d’aquesta continuïtat, l’atribuiria a que no ha prevalgut una disciplina, ni una direcció estricta per part de ningú. Sí, ja sé que per cercar una certa perfecció és menester disciplina i obediència. I que si no és així, la conformitat porta a una rutina que no és bona per aconseguir una certa qualitat. Però és que aquí cadascú coneix les seves limitacions. I independentment de tants aspectes, molts d’ells alliçonadors,el virtuosisme de l’amistat ha estat el fonament més sòlid que ha permès aguantar  l’estructura durant mig segle. Més o menys músics, però sobretot bons amics. Que hem conviscut amb les excentricitats de les quals els parlava la setmana passada i no sols les hem sabut trampejar, sinó que amb elles ens ho hem passat la mar de bé. Això sí, sempre tenint present els límits per tal de no  faltar el respecte a ningú. I la prova està que tots els músics, que en moments puntuals ens han ajudat, s’hi han trobat bé, desitjant que els tornem a avisar.

   Començava a l’era del Vinyet un trajecte que aquells músics  no sabien on els portaria. El camí tampoc ha estat fàcil, perquè han hagut motius, de caire extern que, en certs moments, ens han desmoralitzat, fins el punt de fer-nos  sentir  més bé fora de casa que a dintre. Ha prevalgut, si més no, aquest tarannà conjuntural,  envoltat de les singularitats, les extravagàncies i les ganes de passar-ho bé, de compartir llocs, entorns, gent que ens han acollit amb els braços oberts. Dit amb altres termes, més satisfaccions que penúries.

   En la vesprada d’avui, la Cobla Sitgetana rebrà, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el Premi a la Continuïtat  que atorga la Comissió Capital de la Sardana, la Federació Sardanista de Catalunya, la Unió de Colles Sardanistes i l’Obra del Ballet Popular. Ens afalaga el premi, no cal dir-ho, però ens agrada  el motiu: un reconeixement a la continuïtat. Tot el mèrit és d’aquells músics fundadors: Manuel Rius, flabiol; els germans Quimet i Lluís Ràfols a les tibles; Manel Vendrell i Joan Muntaner Nebleza a les tenores. Els cosins Lluis i Quimet Ràfols, juntament amb l’Antoni Nicolás a les trompetes. Francesc Bisbal i Domingo, Sadurní Mestre i Btutí, trombons; Joan Muntaner i Cristòfol Rubí fiscorns; Joan Villarroya , contrabaix. Actualment solament es troben entre nosaltres els dos cosins, en Lluís i en Quimet Ràfols, en Cristobal Rubí i en Joan Villarroya.

  I la continuïtat sembla que està garantida , els actuals components han recollit el llegat amb el mateix entusiasme i la bona entesa que han demostrat els músics fundadors. A ells els hi dediquem aquesta celebració i d’una manera especial al record del Sr. Samuel Barrachina. Als mestres de música: Gabriel Pallares, Manuel Torrens, Montserrat Almirall... Uns actes  que van començar en el Saló d’Or durant la presentació del Programa de la Festa Major, on la Cobla va posar el colofó amb la presentació de la sardana que porta per títol el mateix d’aquest encapçalament. I que acabarà a l’ermita del Vinyet, el dia de Sant Esteve, de la mateixa manera com va començar.

   Per tants bons records viscuts, per tantes estones compartides tots junts: músics i gent amiga. Només quedarà posar el punt final, que no significa un acabament, sinó la base d’una continuïtat que desitgem sigui tan venturosa com ha estat fins ara. Amb la satisfacció que ens acompanya i que volem compartir amb tots vostès, ens surt de dintre el mateix crit que s’escolta conjuntament amb la nota final de l’última tirada de la ballada:  Visca!

                                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de noviembre de  2014 )

22 de novembre 2014

COSES DE MÚSICS


      L’amic i músic Esteve Molero i Olivella, acaba de treure un llibre, “jo no sé res, sóc músic”,  en el qual, a més de detalls tècnics dels instruments de cobla, apunta un seguit d’opinions i anècdotes escrites a quatre mans, perquè inclou reflexions que en el seu dia va escriure el seu pare. En un punt es refereix  a que moltes vegades algunes formacions, quan busquen un músic per a integrar a la plantilla, valoren, a més de la capacitat interpretativa, la qualitat humana: “potser és millor que sigui més persona i una mica menys músic”,  per allò d’aportar una bona convivència entre la resta de companys. Detall del qual defugia, com explica en el llibre, el virtuós de la tenora, i bon compositor, Ricard Viladesau, quan deia: “prefereixo que sigui un fill de puta, però que toqui”. Interposava les dots interpretatives a la qualitat humana. Que en certa manera és comprensible, perquè  quan el instrumentista interpreta una peça, en aquell moment, compte més la sonoritat i l’habilitat en l’execució que no pas la seva manera d’ésser.

     Els músics locals, la majoria aficionats, han dedicat les seves hores lliures a estudiar i interpretar música en les respectives formacions orquestrals. El detall de l’afició, però, no els ha eximit de fer gala de les seves excentricitats, les quals han aportat anècdotes simpàtiques i altres de més punyents. El músic que potser més exemples aporta de les primeres, va ser el tantes vegades recordat, Josep Torrens i Urgell.

   Un diumenge de Pasqua un grup de músics ens vam desplaçar a Vilanova per a col·laborar en l’acompanyament musical d’una colla  de caramelles que assajava mossèn Escala, que era l’Arxipreste del Garraf. Ens trobàvem tots preparats per a fer una passada amb cantaires i músics i, com sempre, en Josep amb el clarinet en posició com si portes un fusell, no parava de donar voltes, mentre es refregava a tort i a dret, i s’agafava el  pantalon per la corretja  propiciant persistents estrebades cap amunt , fins que el mossèn veien que a aquella mena de tres tombs del músic no se’l hi veia el final, el crida a l’ordre: “ Senyor músic, i si intentéssim afinar una mica?”. A aquesta proposició tan lògica en els preparatius que precedeixen a qualsevol interpretació, en Josep li respon: “Ah!, no es preocupi, ja els vam comprar afinats”. Al mossèn no se’l hi va escapar un renec perquè ens trobàvem en lloc sagrat i  tampoc  formava part dels seus costums.

     Amb uns plantejaments molt més ordenats, però també amb un perfil bromista era el tarannà d’en Magí Almiñana que va ser el fundador de l’orquestra Els Iberos del Jazz. Formació  la qual contava amb la col·laboració de dues germanes, la Marisa i la Beatriu Àlvarez. Una era la pianista i l’altra la vocalista. Atenent que en Magí, a més d’un músic molt exigent, era detallista en tots els aspectes, en el musical i en el personal, tot sovint obsequiava a les noies amb pastissos que els hi feia portar a casa seva. I fins i tot hi incorporava sorpreses, com si es tractés d’un tortell de Reis.  La seva meticulositat li permetia obrir el pastís pel mig i introduir des d’una cabeça d’alls a una fina capa de pebre, ho tornava a ajuntar sense deixar cap evidència que delatés la manipulació. D’aquesta manera quan rebien un obsequi, a simple vista molt apetitós, dubtaven de la bona aparença i s’afanyaven a fer incursions pel seu interior per intentar trobar la sorpresa.

     Músic més exigents i sense ganes de perdre el temps, com ja sabem, era el mestre Pallarès. Molt bon músic però amb poca paciència per a ensenyar, sobretot quan intuïa que per molt que hi dediqués temps i abnegació, no hi havia res a fer. Prova del que acabo de dir, va passar impartint classe de violí a en Josep Roca, fill del nunci. El deixeble malgrat la constant insistència del mestre a que aixeques el dit d’una de les cordes: “aixeca el dit c....”, no ho aconseguia. Fins que en Roca, puntualitza: “Ai senyor Pallarès, és que no se’m aixeca”. I amb aquell somriure sarcàstic, el mestre manifesta la seva conclusió maliciosa: “malament rai”.

   Músic punyent i dotat d’una gràcia especial, era en Manel Vendrell. Gaudia portant la contrària i provocant situacions d’una sublimitat que tan sols ell era capaç de crear i desprès fer-se fonedís. Quan arribàvem a un poble, cop d’ull a la plaça, i allà on hi havia els homes reunits en animada tertúlia, allà que hi acudia. I sense miraments, irrompia: “Què, hi ha menys gent aquest any, eh? “. Ells que responien: “I ara, n‘hi ha més que mai”. I el músic que reblava: “Què m’heu de dir a mi... “. Que sí, que no... I quan els tenia engrescats, perquè  s’ho feia venir bé i també sortia el tema de la collita, desapareixia més content que un gínjol, satisfet d’haver encès el foc allà on hi prevalia, fins que ell va arribar, el rostoll de la concòrdia.

   El mateix Manel s’encarregava d’organitzar aquells peculiars dinars de músics per celebrar  la festivitat de santa Cecília, la qual s’escau demà dissabte. El primer plat no era al gust dels comensals, sinó quasi bé imposat. Llegia les diferents opcions i arribava a la mateixa proposició de sempre: “ de primer un plat de sopa...”. Els músics protestaven, “Home, sempre acabem menjat el mateix”. Estava pensat en benefici de tots : “És que en aquest temps, una sopeta el cos ho agraeix”.

      Els músics sitgetans han protagonitzat, ara també hi estan immersos els qui els han succeït, unes pàgines musicals que, a banda de la interpretació, cal tenir en compte tota una cadència de genialitats que se’ns fa difícil escollir, entre la musicalitat i la conjuntura personal de cada intèrpret.  Per a no desmerèixer ni una cosa ni l’altra, deixem-ho en un cúmul de records que no deixen indiferents a ningú .

                                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de noviembre 2014 )

INDEPENDENTS I DEPENDENTS


  La psicòloga i escriptora sitgetana, Remei Margarit i Tayà, que tenien la casa pairal a davant de la piscina, escrivia en la seva columna del dissabte a la Vanguardia un interessant article que va titular “Interdependència”. En un dels punts es llegia: “... I ara, la mateixa llei del pèndol fa dir a algunes formacions que la independència de Catalunya és l’única sortida de tot plegat –referint-se a les repercussions de la majoria absoluta per part del govern de l’Estat, a la manera de fer-la valer, a la corrupció, a les retallades socials...- I crec – segueix – que no és veritat. I ho dic perquè els humans som éssers socials i dependents els uns dels altres, per raó de mera subsistència...”.

  De fet quan naixem som dependents de la mare que alleta a la seva criatura, fins el punt que mare i pare comparteixen responsabilitats i obligacions  que adquireixen des de bon començament de la vida del nadó. I així continua sent fins ben entrada la pròpiament anomenada maduresa, la qual ve a ésser com deixar pista lliure per a emprendre el vol. Anys fa la independència  personal, en quant al homes, s’inaugurava quan t’enviaven, en deien,a complir amb la Pàtria. Per a molts, sobretot els que vivien en pobles allunyats de les grans ciutats, podríem parlar que era la primera vegada que,  metafòricament parlant,  sortien de casa. És cert que l’aprenentatge per a capità general, era massa llarg, d’aquí que ho resumíem en una pèrdua de temps. En certa manera ho era, per la durada i perquè ens pretenien formar en una matèria que no era de la nostra incumbència. I a més retallava les aspiracions de cadascú, perquè  si no havies fet el servei en moltes empreses no accedien a fer un contracte laboral. Tot i aquests impediments, s’injectava a l’individu una dosis molt eficaç de independència particular. En aquella època era freqüent escoltar: “ aquest quan vagi a la mili l’espavilaran...”. 

   Acabat amb aquest episodi de caire bèl·lic, la dependència dels pares ja no era primordial, es guanyava un sou i, tot i lliurar-ne  una part per  ajudar en la manutenció, hom disposava d’uns calerons per finançar la pròpia independència. Aquesta s’aconseguia de “ple” quan una parella es casava. Principalment la dona, perquè aquesta no s’independitzava si no era per contraure matrimoni. S’hauran fixat que he fet servir les cometes al referir-me a la plenitud d’un estat sentimental, perquè el que se’n diu independència ben bé no ho és, més aviat una dependència mútua, depenem un de l’altre, doncs quan aquesta dependència no s’aguanta acostumen a aflorar els problemes de convivència i, en el pitjor dels casos, es trenquen les relacions.

    Els temps, les corrents iniciades en altres països, han aportat diferents maneres de viure de tal manera que avui no cal emmaridar-se per a fer una vida independent. Assolida la majoria d’edat els pares no poden retenir el fills contra la seva voluntat, són lliures per decidir el que creguin més oportú. I una de les primeres actituds que adopten és independitzar-se, indistintament, tant si es tracta d’un noi o d’una noia. Però un dels problemes més grans –ni que sigui d’aquesta  independència concreta- continua sent el finançament. El independitzat/da  ha de fer front a unes despeses que abans  tenia resoltes. I aquí comença un altre episodi. N’hi  ha que els superen, però també en trobem que han de tornar a casa.  Les circumstàncies actuals no afavoreixen a la independència dels joves, perquè la seva situació laboral acostuma a ser precària i no poden fer el pas. Continuar vivint depenent dels pares.

   A la dècada dels cinquanta un nombre important de jovent  s’independitzaven a la recerca de feina. Les noies acudien a les capitals amb destinació, assegurada abans de sortir de casa, per anar a servir. Els nois per anar a treballar a les fàbriques. D’aquí sitges van marxar bastants joves cap a l’estranger. Com que pocs tenien titulació universitària, majoritàriament  trobaven feina en l’hostaleria. Els hi servia per aprendre idiomes i aconseguir un nivell molt acceptable.

   I així van passant els anys i aquests es van acumulant, fins aparèixer el conseqüents problemes de salut, els quals arriba un punt que la dependència és una necessitat. Per allò de dues vegades nen. Amb l’agreujant, però, que en molts casos per a fer front a questa  fan falta molts diners. Altre cop sorgeixen els  problemes de finançament. Perquè quan ens movíem entre l’estat independent, potser no s’havia previst que arribaria el moment que aquesta s’acabaria i tornaríem al començament, però si al principi, recent nascuts i més enllà,  tota la feina que donàvem era desenvolupada amb satisfacció i complaença, ara es converteix en una càrrega de difícil trampejar, hi influeix el tarannà de cadascú, que acostuma a tornar-se exigent, malhumorat... Segons sigui el grau d’aquesta insatisfacció, fa que el problema sigui major.

   L’article de la Remei Margarit és d’un gran alliçonament, quan per  acabar  es refereix, generalitzant sobre la classe política, a que la gent davant un discurs que va a favor dels seus interessos, arrossega multituds:  “...que per molt que diguin, també volen el poder encara que ofereixin relats deferents. És a dir, deixaríem de dependre d’uns i dependríem d’uns altres, perquè això és el que la nostra natura necessita, la interdependència dels uns amb els altres.

   Prudència i cautela, cal pensar, doncs, amb quina dependència volem viure.”

  Arribat el moment no podrem escollir, em refereixo en el terreny personal, sinó que ens haurem d’adaptar a les circumstàncies. Desitjant que aquestes siguin el més favorable possible a la situació personal de cadascú. Fins que la interdependència haurà de conviure més amb els nostres fills i nets, perquè el dia de demà és més seu que nostre

                                                                                      J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de noviembre de 2015)

09 de novembre 2014

LES MÚSIQUES DELS MOLINS


    La perifèria de Sitges ofereix al visitant el primer contacte amb la vila. Qui arriba per la banda de Vilanova,la panoràmica no facilita gaire que aquest  sigui massa positiu, sobretot al coincidir amb un casalot en un denigrant estat d’abandonament, el qual s’estén a l’entorn de tot el seu perímetre. Ho acaba d’enlletgir les  pintades que cobreix totes les parets exteriors. S’hauria de tenir una cura especial per a que les entrades reflectissin el que Sitges vol transmetre al visitant, una vila que és un referent mundial.

  Potser l’entrada que conserva un encant més d’acord amb el Sitges d’antany, és la de la creu de Ribes. Desprès d’un paisatge camperol, dominat per les vinyes, al superar la pujada, just al peu de la creu, la vista que es domina és sensacional, potser la més bonica, perquè avarca tota la franja de mar i el nucli del poble, amb un entorn on encara predominen els garrofers. 

  Entrant per la banda de les Costes -quan es deixa darrera el camí que puja a la Trinitat- Sitges se’ns presenta abocat al mar, hi sobresurt la panoràmica de l’església, icona de la imatge que més ens identifica. Superats els revolts desapareix aquesta bonica postal fins que s’arriba  al punt crucial d’entrada i sortida de l’autopista. Abans s’accedia al poble per la barriada de les Cases Noves. El conjunt de cases queden a  l’esquerra i el indret anomenat els Molins a la dreta. Tant una identificació com l’altra han estat molt lligades a uns detalls festius que s’havien convertit en una tradició. A davant dels Molins, a tocar les Cases Noves, s’estenia una gran esplanada sense urbanitzar. En ella hi aixecaven les carpes dels circs que oferien les seves actuacions durant els mesos d’estiu. Curiosament al costat d’aquest espai tan vinculat al circ hi van anar a viure-hi dos personatges d’aquest espectacle: el pallasso Rudy Llata i la trapezista sitgetana Carme Sánchez.  A sota la carpa  irrompien aquelles músiques tan pròpies, com la dels pallassos els quals, curiosament, tots acostumen a ser músics. Com tampoc podia faltar el redobla,creixent, del timbal cada vegada que anuncia la perillositat del moment, aquell en què l’artista requereix la màxima concentració per a vèncer la dificultat del seu número. 

   Però els Molins ha acollit músiques més tradicionals, es succeïen durant la tarda del dilluns de Pasqua, quan la colla de Caramelles del Retiro, desprès de dinar, deixava la Societat i s’encaminava cap a l’era dels Molins, amb acompanyament musical. Allà els esperaven familiars i amics que s’hi havien desplaçat  per anar-hi a menjar la mona. Uns i altres es lliuraven un improvisat ball, fins que es retornava cap el poble amb l’acompanyament de tots els allà presents, fent parada a l’Hospital on té  lloc la primera cantada de la tarda.

    No obstant als Molins s’hi escoltaven altres músiques, les sorgides de les gralles. Perquè en Joan Muntané era el masover d’aquella casa  de pagès i  tenia cura de la vinya.  La finca era propietat de la família García Munté. Abans de continuar em referiré a un aspecte que té quelcom a veure amb la música, però d’una manera incongruent. Acabada la guerra, els metre Gabriel Pallarès es va sumar a les penúries que passaven quasi bé totes les famílies. La gent no estaven per a músiques i el mestre tenia poca feina. Veient-lo apurat el seu amic, en Frederic Montornès, li va oferir anar a escatar maons  en un magatzem que tenia allà a la finca dels Molins. Ja tenim a l’home, tallantó en mà, anant escatant el ciment que s’hi havia aferrat, deixant-los nets per a tornar-los a fer servir. Un gran músic portat per les circumstàncies a fer una feina que no era la seva, però que  li permetia fer bullir l’olla.

  Reprenent el fil de les músiques dels Molins, la colla d’en Joan assajaven al costat de la casa i el so estrident s’escampava per entre les Cases Noves. A cada esdeveniment la música s’hi adaptava: Corpus, la Festa Major. En Joan Muntané en Guillem Alemany, en Joan Vidal, els fills dels dos primers i amb el timbaler Emili Jané, esberlaven  la tranquil·litat del lloc, tot anunciant que una nova festa era a punt de començar.

   Després, en les vigiles de Tot Sants, quan ja feia dies que les gralles havien emmudit, en Joan obria el celler del carrer  sant Antoni, més popularment conegut com el del gas, i assolia la complicitat de ser un servidor d’un dels costums dels dissabtes, el qual  en aquestes mateixes pàgines -el primer divendres que sortia al carrer l’Eco renovat- vaig enumerar. En Joan no havia perdut del tot l’accent ribetà, mentre servia a la causa de dos dels ingredients  de l’engranatge sitgetà: el moscatell i el so de la gralla. Dos acompanyaments molt preuats.

    So de gralles que van arribar a escoltar-se fins a Polònia en aquella expedició sitgetana composta pel cos de ballet, músics i grallers. Aquests últims representats per en Blai Fontanals, els fills d’en Joan dels Molins i d’en Guillem; en Joan i en Josep. Actuant de timbaler en Lluís Curtiada. Un parell d’anys més tard vam coincidir en Joan i jo de camí cap el Sàhara, allà ens esperaven unes altres músiques no tan festives, molt més marcials. Però músiques, al cap i la fi.

   Just ara, ens acaba de deixar en Joan de la gralla, quan els Molins ja fa temps que no s’hi escolten músiques, perquè tampoc hi queden  vinyes, ni molins, ni era. Tan sols records, dels quals també ens anem quedant sense protagonistes. El seu comiat es produïa en la vigília  del dia de Tots Sants – la data en què el moscatell, com el que ell havia despatxat, és un dels protagonistes de la castanyada. Un adéu acompanyat  pel so de la gralla. L’anunci d’un a reveure.

                                                                                                      J. Y. M.
    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de noviembre de 2014 )                                                 

01 de novembre 2014

EL PLAER DE TASTAR


   Una de les coses que tenim en comú les persones és l’olfacte i el gust.  tot i que no tothom ho té desenvolupat de la mateixa manera. I amb l’acumulació d’anys es va perdent.

    En Magí Mestre, bastoner dels veterans, home de vida, em refereixo que tenia bona gana, i gaudia quan s’asseia a la taula, en una etapa de la seva vida, es planyia d’haver perdut l’olfacte. I una proba d’aquest infortuni  la va exterioritzar quan dinant amb un amic a aquest se li va escapar una ventositat. A l’amistat li va saber greu i es va afanyar a demanar-li disculpes obtenint per resposta una conclusió que li va alleugerir el sentiment de culpa: “no et preocupis, no tinc fatu”, fins i tot atrau l’atenció la incorrecció de la paraula, canviant l’olfacte pel fatu. Quan l’olfacte i el gust es complementen, succeeix quan descobrim l’oloreta que es desprèn durant la cocció del menjar i, com s’acostuma a dir, la boca se’ns fa aigua.

     Sortosament el paladar i les sensacions que hi coincideixen no distingeixen determinat grau de posicionament. Dit d’altra manera, de bon paladar igual en tenen els rics que els qui no ho són tant. La diferència sols es fa palesa que els uns poden exercir un nombre més variat de degustacions i, fins i tot, més sovint. Existeix un refrany que es pot adaptar a un variat ventall d’exemples: Déu dóna pa al qui no té queixals. Es pot interpretar que es pot disposar de bona posició i en canvi les exigències d’estrictes dietes no aconsellen apartar-se de la verdureta i el pit de pollastre a la planxa. Contra aquesta metòdica norma alimentària, hi cap l’excepció que pregona: un dia és un dia...

   Però vet aquí que hi ha una altra condicionant que a voltes posa limitacions, em refereixo a la dentadura. Quan està en males condicions resulta un altre calvari. Posar la boca en ordre sempre representa un sacrifici, abans pel temps que transcorria , ara és quan la cosa va més ràpida però la despesa és més considerable. Els nostres convilatans es passaven hores enclaustrats en les sales d’espera dels dentistes  Haster , en el carrer Sant Pere, i Martínez en el carrer Parellades. Fins arribar a la situació de quedar tota la boca sense dents, a partir d’aquí s’havia de seguir un procés llarg, primer s’havia d’esperar que es cicatritzessin les ferides. I mentre menjant sopetes i la resta del menjar triturat. Uns inconvenients que no s’acabaven amb la implantació de la dentadura nova, s’iniciava una altra peripècia que durava segons fos la capacitat d’adaptació, perquè quan no eren els ponts els que rosaven i produïen llagues, era la dentadura amb paladar inclòs que no s’aguantava. Tot en detriment de poder menjar bé.

    Per altra banda les bonances en les economies familiars han permès una certa predilecció en quant a poder freqüentar els establiments de restauració. Els de la meva generació -i ja no em refereixo a les anteriors- la normalitat consistia en menjar a casa. Ho certificava el raonament que no es podia estirar més el braç que la màniga. Per tant a les fondes del poble quasi els únics comensals que s’asseien a taula eren els viatjants, la gent de negoci i visitants que es trobaven de pas. La irrupció del turisme va propiciar el començament d’un canvi d’hàbits. Hotels emblemàtics com el Subur, el Terramar..., deixaven al descobert un aparador on al guaitar-hi la gent de casa nostra es delectava amb aquella exemplar disposició de taules, ben parades. Amb els plats que es servien ben presentats i amb un servei esmerant  en quant al consegüent escalafó que existeix entre el personal responsable del  menjador, sense oblidar-nos dels cuiners. Uns i altres gent d’ofici, alguns d’ells van acabar establint-se pel seu compte, obrint un establiment de restauració. Com el Sr. Martí, maître del Terramar, el qual va obrir el restaurant Mare Nostrum.

   Per a la gent de Sitges el ressorgir d’aquests establiments encara era vist com una cosa aliena, no tant per a la gent que ens visitaven. Perquè, el que són les coses, no s’assimilava que estant en el mateix poble, s’hagués d’anar a menjar a fora de la llar. Només va ser qüestió de provar-ho.

      Fins que el tast s’ha generalitzat i ho ha fet de tal manera que el col·lectiu de restauradors de la vila, durant aquest mes, han ofert les seves especialitats per a ser tastades, a voluntat i comoditat dels tastadors. És el succedani d’aquella jornada  que tenia lloc durant una sola vesprada, donant també l’oportunitat als visitants de la mostra a poder tastar dos plats i postra a escollir entre tots els restaurants participants. Mostra que va aconseguir  èxits remarcables.

    En la vesprada d’avui, ens delectarem amb una altra tradició, la degustació de les castanyes i panellets. Que ens retorna el record d’en Ramonet torrant castanyes a la porta de l’estreta botiga del Cap de la Vila, on al fons de la mateixa la seva muller, l’Angeleta dels ous, embolicava les castanyes amb papers de música. Era una imatge singular, típica d’aquests darrers dies d’octubre, quan ja refrescava bastant a diferencia d’ara que quasi bé ens les menjarem amb màniga curta. Era digne de veure el posat d’en Ramonet, amb el seu frondós bigoti sense immutar-se per res. L’home remenava, amb moviment compassat, per entre la graella de la seva castanyera. També els veïns de casa es passaven aquesta nit sense anar a dormir, preparant rams de flors,  dàlies i crisantems, que els hi anirien a buscar per a portar al cementiri.

     Vet aquí un tast d’aquest començament del mes de novembre, quan altres esdeveniments es couen en les complexes cuines de la política. Que de tot plegat en surti un condiment que sigui del nostre gust. I, sobre tot, de bon digerir. Quan tot és a les mans dels qui ens han de treure les castanyes del foc.

                                                                               J. Y. M.
    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 d'octubre del 2014 )                                       

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez