Aquest és el
títol de la sardana que el mestre Jordi Paulí ha composat per a deixar
testimoni musical dels 50 anys de la Cobla Sitgetana. Una formació composta per
músics aficionats que van secundar el projecte que portava en ment el Sr.
Samuel Barrachina i Esquiu, que no va ser altre que el d’una il·lusió compartida: que Sitges pogués tenir
un cobla de sardanes. En uns moments encara difícils pel que representava la
sardana i tot l’entorn, el mèrit és indiscutible.
El Sr. Samuel
els hi va traslladar les seves intencions als grallers que se’ls coneixia pels músics, ja que també
formaven part de diferents formacions orquestrals. Conjuntament amb la
implicació de l’Ajuntament que presidia el Dr. Josep Ferret de Querol, cadascú
en el seu terreny, van fer possible que germinés una llavor, a la qual hi van
dispensar totes les atencions necessàries. I així, pas a pas, el tronc s’anava consolidant, fins que els
rebrots apuntaven, malgrat la fredor d’un hivern acabat d’estrenar, succeïa a l’era
de l’ermita del Vinyet. Es presentava en societat la Cobla Sitgetana, amb la
benedicció del banderí, sota el padrinatge de l’Alícia Barrachina i Rovira,
filla del Sr. Samuel. En un dia molt especial, el de Sant Esteve de l’any 1964.
Entre un ambient sardanístic que aportaven
uns insignes balladors, delerosos de poder tenir tan a l’abast la Cobla.
Sitgetans d’una admirable trajectòria sardanista que compartien un ambient molt
obert, sense monopolitzar cap aspecte de la pluralitat sardanista, ja sigui del
caire interpretatiu per part de les cobles, cadascuna en la seva categoria, com
en la vessant dels dansaires.
Noms com en Joaquim Rosés i Rovira, Manel Franco i
Toledo, Rafael Marcet i Almirall, Magí Pañella i Camps, el propi Lluís Ràfols i
Sabater – que va ser membre fundador de la Cobla- i tants altres que també es dedicaven a
ensenyar a ballar. La presència d’una Cobla de casa els va significar com un
somni fet realitat.
No obstant tampoc
hi van faltar les veus vaticinadores, quan alguns pronosticaven: “aquests
duraran quatre dies...”. D’això han transcorregut 50 anys i els pronòstics dels
més pessimistes han fallat. Potser perquè, des de sempre, el poble s’ha mogut
entre foguerades impetuoses que han acabat en foc d’encenalls i s’intuïa que
aquesta en seria una més
Si hem de buscar
el secret d’aquesta continuïtat, l’atribuiria a que no ha prevalgut una
disciplina, ni una direcció estricta per part de ningú. Sí, ja sé que per
cercar una certa perfecció és menester disciplina i obediència. I que si no és
així, la conformitat porta a una rutina que no és bona per aconseguir una certa
qualitat. Però és que aquí cadascú coneix les seves limitacions. I independentment
de tants aspectes, molts d’ells alliçonadors,el virtuosisme de l’amistat ha
estat el fonament més sòlid que ha permès aguantar l’estructura durant mig segle. Més o menys
músics, però sobretot bons amics. Que hem conviscut amb les excentricitats de
les quals els parlava la setmana passada i no sols les hem sabut trampejar,
sinó que amb elles ens ho hem passat la mar de bé. Això sí, sempre tenint
present els límits per tal de no faltar
el respecte a ningú. I la prova està que tots els músics, que en moments
puntuals ens han ajudat, s’hi han trobat bé, desitjant que els tornem a avisar.
Començava a
l’era del Vinyet un trajecte que aquells músics no sabien on els portaria. El camí tampoc ha
estat fàcil, perquè han hagut motius, de caire extern que, en certs moments,
ens han desmoralitzat, fins el punt de fer-nos
sentir més bé fora de casa que a
dintre. Ha prevalgut, si més no, aquest tarannà conjuntural, envoltat de les singularitats, les
extravagàncies i les ganes de passar-ho bé, de compartir llocs, entorns, gent
que ens han acollit amb els braços oberts. Dit amb altres termes, més
satisfaccions que penúries.
En la vesprada
d’avui, la Cobla Sitgetana rebrà, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona,
el Premi a la Continuïtat que atorga la
Comissió Capital de la Sardana, la Federació Sardanista de Catalunya, la Unió
de Colles Sardanistes i l’Obra del Ballet Popular. Ens afalaga el premi, no cal
dir-ho, però ens agrada el motiu: un reconeixement
a la continuïtat. Tot el mèrit és d’aquells músics fundadors: Manuel Rius,
flabiol; els germans Quimet i Lluís Ràfols a les tibles; Manel Vendrell i Joan
Muntaner Nebleza a les tenores. Els cosins Lluis i Quimet Ràfols, juntament amb
l’Antoni Nicolás a les trompetes. Francesc Bisbal i Domingo, Sadurní Mestre i
Btutí, trombons; Joan Muntaner i Cristòfol Rubí fiscorns; Joan Villarroya ,
contrabaix. Actualment solament es troben entre nosaltres els dos cosins, en
Lluís i en Quimet Ràfols, en Cristobal Rubí i en Joan Villarroya.
I la continuïtat
sembla que està garantida , els actuals components han recollit el llegat amb
el mateix entusiasme i la bona entesa que han demostrat els músics fundadors. A
ells els hi dediquem aquesta celebració i d’una manera especial al record del
Sr. Samuel Barrachina. Als mestres de música: Gabriel Pallares, Manuel Torrens,
Montserrat Almirall... Uns actes que van
començar en el Saló d’Or durant la presentació del Programa de la Festa Major,
on la Cobla va posar el colofó amb la presentació de la sardana que porta per
títol el mateix d’aquest encapçalament. I que acabarà a l’ermita del Vinyet, el
dia de Sant Esteve, de la mateixa manera com va començar.
Per tants bons
records viscuts, per tantes estones compartides tots junts: músics i gent
amiga. Només quedarà posar el punt final, que no significa un acabament, sinó la
base d’una continuïtat que desitgem sigui tan venturosa com ha estat fins ara.
Amb la satisfacció que ens acompanya i que volem compartir amb tots vostès, ens
surt de dintre el mateix crit que s’escolta conjuntament amb la nota final de
l’última tirada de la ballada: Visca!
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de noviembre de 2014 )