Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 d’octubre 2014

UN TOMB PER L'ARAGÓ


      Amb la comunitat aragonesa ens uneix el protagonisme de la història  i la condició de veïns molt propers. Degut a aquesta proximitat i per motius de familiars, tot sovint fem una visita als llocs que més ens han captivat. Amb l’amic Ventura Sella i Barrachina hem intercanviat informació, escrita pels dos, sobre un poble que té rang de ciutat, Daroca. Ell també mogut per lligams familiars, ja que la seva tia Carme Barrachina es va casar amb el mestre de música i fill d’aquesta població, el Sr. Àngel Mingote al qual va conèixer a l’anar-hi  a passar alguns dies durant els mesos d’estiu. I a Sitges va néixer el fill del matrimoni, l’Antoni Mingote. Per tantes coincidències, en Ventura ha mantingut amb Daroca un important nexe familiar que l’ha portat a visitar els llocs que més relació han tingut amb els seus. Com també  Rubielos de Mora, poble del seu avi matern, un altre bonic indret d’aquests geografia aragonesa. Mestre d’escola que es va traslladar a Sitges, deixant un grat record entre la població que en el seu dia van acordar posar el seu nom a l’escola.

   Reprenent el fil conductor de  Daroca, també ell s’ha sentit atret per les característiques  d’un poble que disposa d’un conjunt arquitectònic de primer ordre. El qual dóna testimoni d’un passat que evidència la prosperitat amb la qual es desenvolupava. Fins arribar a l’actualitat on es reflecteix una decadència que sobretot es nota en l’apartat comercial, si es compara amb  l’activitat que s’hi portava a terme i amb el rang de cap de partit que ostenta.. Sortosament aquest aspecte decadent no  es reflecteix en el seu patrimoni artístic.

    Tornar a Daroca és retrobar-nos amb les essències d’un poble que si bé s’ha perdut entre el progrés, conserva l’encant dels indrets que per la seva simplicitat aconsegueixen una harmonia que tan agrada gaudir-la, sense presses, fins i tot entre aquesta tònica de la decadència que també a voltes ofereix el seu encant. I aprofitant l’estada ens és obligat fer una visita a Used que es troba a tan sols 20 kilòmetres de distància. Però per als lectors la nostra intenció  no aporta cap interès en concret. No obstant referir-me a Used és fer esment al poble on hi va néixer la Carme i bona part de la seva família, tan paterna com materna. Tornar al poble, quan fa anys que no s’hi viu, resulta una experiència que és comuna a totes les famílies que disposen de la seva habitual residència aquí però són nascudes en altres llocs i de tant en tant fan una visita als seus orígens. Els castellans en diuen: “ir al pueblo” . Una visita que encurioseix tan als que hi tornen com pels qui no s’han mogut . Els primers per apreciar les novetats, valorar-les i fer-ne comparacions de quan hi vivien. El segons, perquè s’il·lusionen amb els sopars de duro que els visitants els hi expliquen. Tot i tenir en compte que les tornes en molts casos s’han canviat i, avui, amb la transformació social i amb tots els desgavells que se’ns han produït, pot ser que visquin millor aquells que no s’han mogut que no pas els qui en el seu dia van marxar amb la intenció de millorar en tots els aspectes.

   Used és un poble amb els habitants  dedicats a  l’agricultura i quan  els hi venen anys bons, vol dir que  fan bona collita de cereals, en treuen  profit. Pels qui no ens hem criat en aquest ambient, anar-hi de visita ens representa acomodar-nos entre la tranquil·litat d’un poble que quan comença a fosquejar ja no es veu ningú pel carrer. Però abans que el dia decaigui, es comparteix un enjogassat vol  d’ocells en la seva retirada i un cop arraulits entre les branques dels arbres et delecten amb un intens piulejar que resulta un regal pel sentits.

     A prop del poble es troba la Laguna de Gallocanta”, coneguda mundialment pels amants de les aus que venen de tot arreu per a contemplar el procés migratori de les “Grullas” que ofereix, durant el temps que dura, tan l’arribada com la sortida, un espectacle que s’ha de veure. Curiosament Gallocanta i Sitges tenen en comú a un veí que porta l’origen del poble en el lloc del seu naixement. Em refereixo al músic Joan Vilarroya que la seva mare filla de Gallocanta, va fer el que feien les mares en aquell temps, anar a la casa pairal a tenir les criatures. El pare d’en Joan Va ser un infatigable usuari de la bicicleta, anava i venia de treballar a la fàbrica de Vallcarca pedalejant.

    Catalunya i Aragó han compartit història així com els personatges que l’han forjat. Amb el temps, un bon nombre de gent de la comunitat veïna  s’han establert entre nosaltres. Sigui per aquesta afinitat o per la proximitat amb Salou, lloc d’estiueig d’un gran nombre  d’habitants de les terres aragoneses i en especial de Saragossa capital, el nom de Sitges els atrau i els és familiar, degut a les seves visites a la vila. Però també hem coincidit amb “maños” que han viscut una temporada entre nosaltres i després han tornat als seus llocs d’origen, com és el cas de la Isabel Pérez que va ser professora del Institut fins que  ha aconseguit plaça en un poble al costat de Un Castillo, que és el seu i on, curiositats de la vida, ho era també de la mare de la Pilar Fornas esposa de l’Antoni Olivé. A la casa de la Isabel, ho hem pogut constatar en la nostra visita, el record de Sitges és sempre present, fins i tot  conserven el pis d’aquí on hi venen per la Festa Major, de la qual el seus fills en són uns entusiastes.

      Vet aquí un recorregut que comença a Daroca i segueix un itinerari que implica a gent de Sitges i d’Aragó que entre les més preuades apreciacions gastronòmiques, es troba la verdura que ells anomenen “borraja” una verdura fina i saborosa que els apassiona i que curiosament per a nosaltres és una gran desconeguda. El més semblant a la paraula  és quan la cosa acaba en aigua de “borrajas”. Una elocució que ara sembla tenir molt protagonisme.   

                                                                                           J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'octubre 2014 )

DE METGE A ERMITÀ

  Quan aclareixi l’enunciat de l’encapçalament, podran comprovar com les meves intencions no s’ajusten prou bé a la realitat. Perquè una cosa és exercir de metge i l’altre, ben diferent, és fer d’ermità. Entre una professió aciençada  i una dedicació tan digna hi ha en comú una cert sacrifici. El que vol dir que el metge ha de tenir predisposició les vint-i-quatre hores del dia i l’ermità també. Dues responsabilitats que, com tots els oficis i predisposicions és menester una determinada vocació En poques paraules, un servei que guarda una certa relació to i que difereix en la manera de portar-ho a terme.
    A la Vila els metges s’han alternat i cadascun  d’ells han tingut i té un nombre determinat de pacients que acudim a ells quan els desgavells de la salut requereixen dels
 seus diagnòstics. Fa un temps, però, una urgència a la nit posava en marxa un protocol que consistia amb una implicació entre els familiars del malalt, el metge i l’agent de l’autoritat que es troba desenvolupant el seu servei. Com que no totes les llars disposaven de telèfon, davant una indisposició s’acudia al Cap de la Vila on amb tota segureta es trobava la parella de serenos. Se li exposava la circumstància i el mateix guàrdia anava a trucar a la casa del metge. L’esperava i tots dos es dirigien al domicili on es requeria la seva presència. Mentre durava el reconeixement el servidor de l’ordre restava al carrer, amb l’atenció d’acompanyar al familiar fins a la farmàcia de guàrdia, per tal que la presència del representat de l’autoritat certifiques que verdaderament es tractava d’una urgència. Igual que ara, que no disposem del servei d’urgència mèdica de nit i  sense la corresponent farmàcia de guàrdia nocturna.
   A raó de tot el comentat  ens podem fer una idea del sacrificat que era l’ofici del metge. Això en quant a l’àmbit urbá, perquè quan es tractava de fer diagnòstic  d’una indisposició produïda per algun estadant de les masies del terme, els tràmits eren molt més complicats, perquè havien d’anar a l’encontre del metge salvant la distància que els separava, cosa que feien mitjançant el carro i el cavall. Un recorregut que representava emprar molt temps que, en cas de gravetat , la distància jugava en contra. Si més no, els metges que eren previsors, segons  les explicacions de l’enllaç, es proveïa de la medicació que creia més oportuna per tal que ja es pogués administrar sense necessitat d’esperar un altre viatge d’anada i tornada. De totes maneres aquest s’havia de fer per acompanyar al metge fins a casa seva.
   A casa havíem estat conduits al doctor Joan Hostench, casat amb la Carme Martin, l’home a més de bon metge era també un bon aquarel·lista que a hores lliures havia plasmat els racons més carismàtics de la vila i, entre elles, les ermites. Amb la seva mort prematura, el metge de capçalera va passar a ser el doctor Rafael Padrol que ja ho era dels avis. Un migdia va passar que la vida de l’avi es balancejava en la fragilitat d’un fil. Va donar la casualitat que tots els metges es trobaven reunits en un dinar homenatge al doctor Benaprés. Passat l’avís als doctes comensals, un metge recent incorporat al servei mèdic del poble, es va oferir per portar a terme la visita. Però només va poder certificar la seva mort.
     El doctor Pere Serramalera i Cosp va continuar donant cobertura mèdica a tota la família. El nou doctor de seguit es va integrar amb tots aspectes culturals i artístics que la gent de Sitges organitzava. Estava avesat en  els temes culturals, i artístics, com la fotografia. Venia d’un poble que custodia una joia monàstica, el monestir de Santes Creus. Formava part del seu Patronat, i això l’implicava en molts aspectes d’una corrent cultural i artística de primer ordre.
     Membre del col·legi de metges, potser amb algun càrrec en la corresponent junta, el doctor es va implicar en la  restauració d’una ermita, molt malmesa, ubicada en el poble de Sarral, sota la protecció de Sant Cosme i Sant Damià, patrons dels metges. Comença en aquesta implicació la faceta d’ermità tot i que des d’una altra vessant. Escriu a tots els metges i els hi explica la situació de l’ermita derruïda i, per tant, abandonada  que és coneguda per la dels Sants Metges. Per tant, alguna cosa tenen en comú. En la missiva els hi demana una aportació econòmica per  iniciar la seva restauració. La resposta no es fa esperar i el col·lectiu de metges hi col·laboren majoritàriament. Fins a fer possible que l’ermita  quedi totalment restaurada i amb uns elements que la vesteixen d’una vistosa originalitat. Perquè també demanen la col·laboració dels habitants del poble, dedicats a la pagesia i a la elaboració artística de figures d’alabastre. Al tractar-se d’un poble amb activitat agrícola, se’ls hi requereix l’aportació de toma mena d’eines emprades en les feines pròpies de la pagesia. També aconsegueixen una àmplia resposta. Ben disposades, aquestes, en la majestuosa reixa de ferro que serveix de tancament, fa del conjunt un bonic i original element decoratiu.
    Primer doctor,combinant els seus
 aciençats coneixements amb els neguits per la fotografia i per la cultura en general. I, després, amb la implicació que li comporta la restauració de l’ermita, es pot dir que estem parlant d’un ermità encobert. Un ampli mostrari de neguits que van  acompanyar a aquest doctor, home de corbatí, com també vaig catalogar-lo en una altre ocasió en aquestes  mateixes pàgines.   
                                                                                                                          J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges el 17 octubre de 2014 )

SUCCEÏA ABANS DEL FESTIVAL


   A Sitges el cinema ha tingut un seguiment molt més fructífer  abans que no pas ara. A excepció del Festival de  Cinema Fantàstic que atrau a un nombre molt important de seguidors i s’ha consolidat com el més prestigiós de l’especialitat.

     El cinema local, em refereixo a les projeccions que s’han fet en les diferents sales, ha viscut moments gloriosos. Amb uns espectadors que no fallaven cap diumenge, quan després de dinar acudien a gaudir de les pel·lícules que s’anunciaven en les cartelleres.  De les quals s’encarregava de confeccionar  el Sr. Massana s’encarregava , tant de les del Retiro com de les del Prado. I, curiosament les dues les feia en aquesta última Societat. On li portaven i les anaven a recollir els respectius empleats, els del Retiro la penjaven en la paret de la pastisseria Massó que dóna al carrer Parellades i el Prado al Cap de la Vila en l’espai que quedava  entre  la floristeria de l’Enriqueta i la botiga de l’Angeleta dels ous.

     La cal·ligrafia dels anunciats, el conjunt en si, eren petites obres d’art on ressaltava el traç  de  dels guixos de colors que emprava. Era tanta la curiositat dels possibles espectadors que, al coincidir en el carrer amb els portadors, els acompanyaven per assabentar-se dels títols i dels protagonistes.

 Un altre bon anunciant era en Rupert Roca el qual, a toc de trompeta,  en les cantonades més cèntriques, desprès d’informar dels bans oficials, donava a conèixer les projeccions cinematogràfiques.

     El cinema ha evolucionat en tots els aspectes. En primer lloc en quant  a la comoditat de la sala, res a veure amb aquelles butaques totes de fusta, seient inclòs, que ja van substituir a les cadires de boga. Fins arribar a l’actualitat que són del tot confortables. En l’època de les cadires a més el cine era mut, els espectadors havien de seguir la trama i la imaginació feia la resta. Per tal de que no fos tan monòton, disposaven d’un acompanyament musical, convertint-se el piano en un protagonista destacat, junt amb instruments  de corda. Segons fos l’argument els mestres escollien el repertori més adient i disminuïen o apujaven el so segons el moment . Un músic molt peculiar i conegut en aquestes sessions era el vell Sou que  a més del saxofon tocava el violoncel, instrument que emprava en les sessions. Els músics que toquen el violoncel fan servir una tira de roba que en un extrem porta una argolla amb suficient obertura per passar per la pota de la cadira i, en l’altre extrem, una successió d’ullets on s’introdueix la punta metàl·lica de l’instrument per tal de que no rellisqui. El nostre protagonista recolzava  directament la punxa al terra i procurava sostenir-lo  al mateix temps que passava la mà per les cordes. En aquella hora, desprès de dinar i a les fosques al músic li entrava una nyonya amb la qual no dominava ni la partitura ni l’aguant de l’instrument. Així la capcinada anava acompanyada del consegüent soroll que produïa la puntera amb el terra. Entre el silenci i  l’intriga de la trama, allò tan simple es convertia en un terrabastall incontrolable fins que el músic s’incorporava al mateix temps que rebia una esbroncada general: “Soooouu “.

    El progrés es va fer palès ja amb el doblatge de les pel·lícules, encara amb blanc i negre. Per passar a color i, continuant amb l’evolució a cinemascop i technicolor. A banda de la censura a les quals estaven exposades, en el moment menys pensat i en el més interessant es fragmentaven per un excés d’escalfor de la potent bombeta, que veies com dilatava el cel·luloide fins a fondre’s, tot passava  en qüestió  de segons, quedant la pantalla en blanc i amb acompanyament de xiulets. L’operador de cabina havia d’afegir i donar-li continuïtat el més ràpid possible.

    Les qualitats del so també han experimentat un gran avanç, amb la implantació del Dolby sourund que des de la butaca s’experimenta una sensació molt propera a la realitat, tan és així que quan es projecta una  pel·lícula d’acció i de tirs s’escolta el xiulets de les bales com si et freguessin el clatell. Fins arribar a la tecnologia 3D que òpticament pots tocar els personatges o experimentar sensacions d’una realitat increïble.

   Però potser els de la meva edat ens quedem  amb aquelles sessions de cinema que tenien lloc desprès del ball de disfresses de la sessió infantil del diumenge de carnaval. Quan els pares s’encarregaven de tornar a posar les butaques a la sala de cara la pantalla i començava la projecció de curtmetratges d’en xarlot i del prim i el gras. Com habitualment no anàvem al cinema , aquelles breus sessions ens sabien a poc. La resta de diumenges els locals de cinema feien un ple absolut. I en el Prado i el Retiro a l’acabar la sessió els mateixos espectadors s’encarregaven de retirar les butaques i així deixar la pista lliure per al ball de tarda.

    El cinema ha evolucionat i es roden pel·lícules amb uns grans efectes i complexos arguments que, tot i amb això, no tenen la influència de captació  de les d’abans. Amb uns títols i uns artistes que han entrat a la història cinematogràfica per la porta gran. Amb tot, les dues sales que queden a Sitges, amb contades excepcions, fan un ple absolut. Potser cal buscar els motius a les enormes facilitats que avui disposem per gaudir d’una bona pel·lícula des de la butaca de casa. Ja se que els entesos diran que no és el mateix. Com igualment també seran de la mateixa opinió, el gran nombre de seguidors que venen d’arreu per assistir a les sessions del cinema fantàstic, les d’un Festival que és apunt de clausurar una nova edició.

                                                                                                                       J. Y. M.
   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el  10 octubre 2014 )                                                                       

04 d’octubre 2014

HOMENATGE A LOS ANGELITOS NEGROS



 A la botiga de l'antiquari  Llorenç Garcia han disposat un muntatge on s'hi pot veure la fotografía del Sr. Julio San Miguel, feta des d'aquesta mateixa finestra. I el clavell de ferro forjat, obra de l'artista forjador, dos detalls que comentava en el meu article.

03 d’octubre 2014

ELS REPARTIDORS DE PROGRAMES


Tota mena d’esdeveniments han estat anunciats de manera puntual. Les pàgines de l’Eco han donat cobertura informativa d’actes, espectacles i de qualsevol activitat que requereix que el seu comunicat arribi a cada casa. A més, per tal de que sigui més directe el missatge informatiu, s’han repartit el que sempre hem anomenat programes de mà.

    Entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat, els programes de mà es van consolidar com la manera més eficient de propaganda. Especialment pels aficionats al cinema, els quals restaven amatents als repartidors de programes per tal de disposar d’informació puntual de les pel·lícules que es passarien en les corresponents sales de cinema: Prado. Retiro i Rialto i fins i tot el Patronat. Les cases distribuïdores de pel·lícules proporcionaven uns programes que avui tenen un valor de col·leccionista. En una cara anava impresa, a tot color, l’enunciat de la pel·lícula amb la corresponent fotografia dels protagonistes principals i algun detall que s’identificava amb l’argument. La part de darrera estava en blanc i en ella les entitats que llogaven la pel·lícula feien imprimir  els dies i l’horari de  les sessions.

   Omplert tot aquests requisits, els encarregats de repartir-los els anaven a buscar a les  impremtes: a la del Sr. Joan Puig i a la de l’Eco. Els més joves cercaven als repartidors perquè aquells il·lustratius  programes, junt amb els cromos els, completaven un singular patrimoni, el qual dosificaven en els límits traçats en el terra, com aportació a la tirada de patacons. Altres els guardaven fins al punt de disposar d’una curiosa col·lecció.

    Cada Societat comptava amb els seus repartidors. Al Retiro disposaven del Sr. Sanahuja a qui la veu popular coneixia pel sobrenom d’en “Toledo”. Un mot que va identificar a tots els fills i família. Eren tan alts que a algú se li va ocórrer fer-ne la consegüent comparació: “Ets més alt que la catedral de Toledo”. Tanta en va ser la influència de la susdita comparació que els hi va quedar, per sempre més, la denominació. L’home desenvolupava l’activitat de repartidor fent servir una conclusió que el va fer popular. Quan lliurava el corresponent programa afegia un supòsit que moltes vegades encertava. Amb to sorneguer repetia: “Té, encara que no vinguis mai”. Una elocució que, a més de posar en evidència al receptor, venia a mostrar una generositat per part del repartidor el qual, tot i ser conscient de la poca voluntat d’assistència,  lliurava el programa.

    Entre altres el va succeir en Manolo Delgado, eficient empleat de la casa, on també desenvolupava diferents comeses, imprescindibles per al bon funcionament intern. Es dóna la casualitat que en Manolo acudia a l’Eco a buscar els programes i  potser els havia imprès el seu fill Rafa i ordenat el feix el seu altre fill, en Pepe que n’era l’aprenent. Si més no en Manolo no tan sol s’encarregava de repartir programes que es basaven amb informació destinada al lleure dels dies de festa, l’home tenia encomanat un altre repartiment de fulls informatius, els mateixos que havien lliurat la Sisqueta i la Tona. Les quals a més propiciaven tota mena de detalls identificatius. Perquè no parlem de programes, sinó d’esqueles. Una informació que avui tan trobem a faltar quan algú ha mort i no ens assabentem. Les Societats locals eren un punt important d’informació perquè diàriament hi acudien molts socis a fer el cafè. Coneixedors d’aquests costums, el repartidor deixava unes quantes esqueles a cada Societat que es convertien en una enorme efectivitat informativa i fins a cert punt revulsiva. El col·lectiu de gitanos de casa nostra tenien per costum, quan arribaven de fer transaccions comercials pels diferents mercats, i un cop havien dinat, es mudaven hi acudien a fer el cafè. Com era gent de costums, sempre hi havia l’espavilat que sense que ningú s’adonés, disposava unes quantes esqueles a damunt de les taules que ocupaven aquest col·lectiu. Només arribar, aprensius com són a la mort, si es trobaven amb tan necrològica informació se’ls hi removia tot, fins el punt que, per la seva tranquil·litat, canviaven de taula.

    Dels programes del Prado i del Rialto s’encarregava el Sr. Casildo Vivó, majoral que havia estat dels cercolets i com a tal s’assegurava de comptar amb l’acompanyament musical, reservat a un pastor que vivia pels termes de Begues i que s’hostatjava en la seva casa, on li proporcionaven la roba adient  per tal d’oferir una acurada presencia durant l’acompanyament del seguici folklòric dels dos dies. El Sr. Casildo era  Pradista i eficient col·laborador.

    Al Prado també hi trobàvem al Sr. Jordà que a més de fer de porter a la porta del primer pis del saló teatre, a l’estiu repartia els programes amb els quals s’anunciava la programació d’aquell balls i espectacles diaris, que començaven per Sant Joan i s’acabaven per la Mercè.

     I sense voler haig de tornar al pis de casa de la família Torrens, perquè allà en aquesta privilegiada tribuna de la casa de la torre del rellotge, la Montserrat s’hi passava moltes estones guaitant al brogit de la plaça, des d’allà  ho dominava tot, fins i tot els repartidors de programes. Tanta n’era la seva curiositat que quan es distingia un, no parava fins a tenir la informació del contingut. Es valia dels alumnes que anàvem a classe de solfa. Només obrir la porta, ens demanava si sabíem del que es tractava. Si li responien negativament, ens demanava que anéssim a buscar-ne un.

    Un dels últims repartidors de programes  és en Jaume Ferret, net d’en Tolu del gas. Un xicot que fa molts anys que s’hi dedica, malgrat que les noves tecnologies han jugat en contra d’aquesta modalitat i, per tant, dels repartidors.
                                                                                                                   J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Siges el 3 d'octubre del 2014 )

ANGELITOS NEGROS


  En el transcurs de la dècada dels cinquanta, Antonio Machín es va convertir en el ídol d’una joventut que ja anava de camí dels seixanta i una mica més enllà. El cantant d’origen Cubà  havia amenitzat moltes d’aquelles nits d’estiu sitgetanes i la seva veu, característica, única, així com el seu swing, aconseguia captivar el bo i millor dels  d’aquella edat que començava a ser daurada. Entre el seu repertori més aplaudit es trobava: “El manisero, Dos gardenias, Angelitos Negros”. La lletra d’aquesta última començava: “Pintor que pintas iglesias, pínta unos angelitos negros....”. Un bolero que es va convertir en un clàssic, ja  no sols per la melodia, sinó també pel significat de la lletra, per la pell bruna dels angelets i pel moviment compassat de les maraques amb les quals s’acompanyava el cantant.

   Paral·lelament entre el final de la dècada dels cinquanta i començaments de la del seixanta, la secció fotogràfica Sitges Foto Film, organitzava uns concursos nacionals de fotografia, el fallo del qual tenia lloc en les vigílies de les festes de Nadal. Els organitzadors reservaven un apartat al tema Sitges, al qual hi podien presentar obra qualsevol participant, que no havia de ser necessariament veí de Sitges, però sí que la imatge havia de reflectir  detalls de  temàtica local. En una de les edicions va guanyar una fotografia molt bonica, l’autor  era el Sr. Julio  San Miguel, pare de la regidora Carme San Miguel que ho va ser de l’Ajuntament de Barcelona i actualment ho és del de Sitges, formant part del grup de l’oposició.

   La imatge de l’obra guanyadora estava impressionada des de l’interior de la botiga d’antiguitats  d’en Llorenç Garcia. Aquest bonic espai que es troba situat en el baixos de can Falç i fa cantonada amb el carrer Carreta. Si veu una  disposició d’angelets de talla, que pengen,  del llindar de la finestra, mostrant cara fosca. Darrera de la grisor ambiental del dia, l’artística reixa exterior i la silueta de l’església. El  Sr. San Miguel  la va titular: “Angelitos Negros”, un títol que feia honor als protagonistes de la fotografia i, sens dubte, es recreava en el  del bolero de Machín. Pels aficionats a la fotografia, ha estat una obra de grat record.

   La botiga que regenta en Llorenç Garcia està ubicada en un lloc privilegiat, però a banda de l’enclavament, es fa palesa la sensibilitat de l’antiquari que està darrera el negoci. Les dues finestres que s’aboquen al Passeig, ofereixen un estil i una sobrietat que les diferencia del comerç convencional i encaixen amb l’arquitectura de l’edifici. I com abans de dedicar-se de ple a les antiguitats, en Llorenç va continuar l’ofici del seu pare, allà, en la fornal dels baixos de la casa on avui està ubicat un restaurant, el ferro enrogia i sobre l’enclusa, amb cops secs i persistents, anaven modelant l’elegant forma de la reixa, fins a quedar una replica exacta de la que ja disposaven. Les dues finestres, amb les reixes corresponents, són com una obra d’art que inspira a fotògrafs, pintors i és l’admiració de la gent de Sitges i dels qui ens visiten. La seva disposició, tan acurada, contribueixen a posar una subtil pinzellada en aquesta escaire que abraça la blancor de la paret de can falç i s’estén fins aquest començament del carrer Carreta, on es continua exhibint uns elements molt acords amb tot l’entorn.

   Ara, per qüestions burocràtiques adscrites a la complexitat que et reserven els contractes d’arrendament, el darrer antiquari de sitges, a no ser que es faci tot el possible per salvaguardar un establiment tan carismàtic en el teixit comercial sitgetà,  es veurà obligat,  a tancar la porta de la botiga, aquesta que és un referent de bon gust i sensibilitat, en quant a la perseverança  de mantenir aquest bocí de Sitges tan ben disposat  a les mirades i a la curiositat de tots els qui mentre passegem guaitem a l’interior des de les dues finestres. Ve a ser com tafanejar  a la privacitat d’una llar d’aquell Sitges antic amb cases senyorials, com la que ens ocupa. On els objectes exposats són el compendi d’un temps passat i que els anys els han acabat convertint en antiguitats i fins i tot en  selectes obres d’art.  

   Traslladada la manyeria al carrer sant Honorat, quan aquest carrer encara no s’havia obert, paret amb paret amb la fàbrica de persianes Mirabent-Adell, en Llorenç va continuar l’activitat en el nou enclavament. D’allà sortien aquells artístics clavells de ferro forjat, amb una filigrana d’orfebre en el tracte dispensat en la representació de la flor. Tot ell d’un negre molt matisat, una vertadera obra d’art. Els de casa l’emmarcaven amb un perfil estret de fusta envernissada i col·locaven el clavell damunt un fons de  tela vellutada que feia una mica de mostreta, de color verd poma. A sota la tija del clavell s’hi fixava una placa d’or on hi apareixia escrit el premi atorgat. Es tractava dels reconeixements que es concedien durant l’acte de clausura del festival de Cinema Fantàstic i de Terror, certamen cinematogràfic que també organitzaven la gent del Sitges Foto Film.

   Angelets, negres, blancs i rosadets, han campat per tots els racons del Sitges íntim. Que sembla condemnat  a perdre aquesta intimitat a favor d’un dimoni sorollós i poc respectuós amb la sensibilitat i les bones maneres de la nostra gent. Mentre van desapareixent, del nostre paisatge, establiments que han contribuït a mantenir una activitat comercial que ens era molt familiar i molt integrada amb l’entorn. Seria una llàstima que aquestes dues finestres perdessin la força de convocatòria, la que ens porta a guitar al seu interior i on, entre les reixes, la mirada es perd en el temps i en la història de cada objecte. Sense distincions, però potser sí preferències. Malgrat que: “los angelitos negros también los quiere Dios”. 

                                                                                                J. Y. M.
   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de setembre 2014 )

LA BOSSA O LA VIDA ?


  Han canviat tant els costums, que fins i tot els lladregots han suprimit un formulisme que els era molt comú. I que feien servir quan sorprenien a la víctima, amb la  intenció de robar-la, però abans tenien la delicadesa de deixar escollir: “ ¿la bossa o la vida ?”, li preguntaven. Un costum que cal buscar-lo en l’època dels bandolers, quan assaltaven les diligències i a altres que freqüentaven camins solitaris. Perquè sabien que tots ells transportaven els seus estalvis dintre unes peculiar bosses de pell.

    Passats els anys el costum d’aquesta exigència, i el detall de la consulta, va tenir una perllongada continuïtat. Rarament la víctima es decantava per la via ràpida i definitiva, sinó que lliurava la bossa i així podia continuar gaudint d’una prologa, la durada de la qual depenia d’altres circumstàncies.

   La fotografia que acompanya l’article presenta una exagerada disposició de bosses en una bicicleta, que en el supòsit que estiguessin plenes de diners i descobertes pels atracadors, la preferència entre el diner i la vida  podria derivar a una difícil i rocambolesca negociació. És, no m’ho negaran, una imatge que es presta a moltes interpretacions, tot i que en el fons més aviat em decantaria que es tracta d’un més dels estralls derivats de la misèria. La fotografia la vaig impressionar tot passejant per un carrer de Londres, casualitats, la bicicleta carregada de bosses es trobava estacionada davant d’una oficina del banc Santander, molt afí a la nació d’Espanya. Que ara assoleix un protagonisme especial, degut a la mort sobtada, la setmana passada, del seu amo Sr. Emilio Botin. En aquell moment el banquer era viu i l’oficina era un exemple  de la seva expansió. I que en el seu dia també va aglutinar l’oficina del carrer Jesús de la nostra vila, previ fusió del banc Central- Hispà. Sense oblidar-nos de quan la sucursal del banc s’obria sota l’anunciat de Banc Hispà Americà, del qual en va ser director de l’oficina sitgetana el Sr. Josep Vallet, i que sota les seves ordres hi van col·laborar eficients empleats els quals, pels anys que hi van treballar, assoliren un prestigi i una coneixença per part de tots, que segueix en el nostre record. Curiosament, amb l’afinitat que tot sovint manifesto amb referència a la família Torrens, no vull deixar escapar l’oportunitat que em brinda aquesta menció al banc, per dir que en Josep hi va treballar una temporada. Bé fos degut a aquest contacte amb la banca o a un afany de col·leccionisme, durant l’època que no paraven d’obrir sucursals bancàries en el poble, es va aficionar a intentar ser el primer client que hi obria una llibreta. En tenia de tots els bancs i caixes. Si més no, tornant a la faceta laboral, a la d’empleat de banca, com he dit, va durar poc. Malgrat la seva afició a comptar diners, va poder més poder fer el mandra que haver de formar, puntual, a l’hora de l’obertura de l’entitat. Va canviar el contacte amb els diners per uns roncs entre llençols nets i ben disposats. Els companys de musica sempre li fèiem el comentari que si hagués continuat, hagués pogut arribar a ser  director. I ell  responia  amb una pregunta: ¿ Què no és bonic ser l’únic director de la teva persona i que ningú en mani? Quelcom de raó tenia.

       Tornant a la instantània fotogràfica, sobra haver de dir que no vaig deixar escapar l’oportunitat de fotografiar aquesta imatge amb un missatge tan atractiu. Tot i que mentre l’enquadrava em van desfilar per la ment un bé de Déu de pensaments i d’interrogants. Potser es tractava d’un bon client que s’havia desplaçat fins a la sucursal per a fer un important ingrés, o anava a fer un repartiment, mesurat, entre diferent entitats bancàries. O a l’inrevés, el que pretenia era repartir, amb ordre i mesura, entre la bicicleta, el nominal d’un voluminós  reintegrament.    

    Sense voler donar més voltes, tocant de peus a terra, la seqüència mostrava les diferencies entre l’interior i l’exterior, oferint un singular i únic missatge, com ho és el  d’insinuar que fins i tot en els països menys castigats per la crisi , existeixen bosses de pobresa. I que hi continuen, sense anar més enllà, havent coses que penjades semblen bosses. Innegable si ens atenem a la fotografia.

                                                                                                                J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de setembre del 2014 )
                                                                        

COMENÇAR LA CASA PER LA TEULADA


    Aquesta elocució indica que el començament, sigui del que sigui, es fa d’una manera diferent a com s’hauria de portar a terme. És a dir, començar pels fonaments i anar avançant, de baix cap a dalt. Sigui la construcció que sigui, la teulada és bàsica per la seva salvaguarda. Sobretot impedeix que es filtri l’aigua de la pluja, i tal com pregona la saviesa popular:   “qui no arregla una gotera, ha d’arreglar la casa sencera”.

   Quan es construeix un edifici i s’arriba a la coberta, en diuen treure les aigües, que no significa altra cosa de canalitzar les  pluvials i conduir-les fins a la claveguera o fins a nivell de carrer. Assolit aquest objectiu, ha prevalgut el costum de posar la bandera. Un fet que sembla derivar cap a la desaparició. O com que ara no es construeix tanta obra nova, no onegen tantes banderes en les teulades, i dóna la sensació la guardem per altres esdeveniments de més rellevància i per a diades tan assenyalades com la d’ahir.

    Tornant a la construcció, posar la bandera a la teulada ha estat un objectiu important, esperat, pels treballadors que intervenen. Perquè a més d’arribar a aquest punt culminant de l’obra, significava que tampoc s’ha produït cap accident. No obstant l’aspecte més engrescador,  cal buscar-lo en què posar bandera va aparellat amb una celebració i, aquesta, es fàcil d’intuir. L’amo de la casa  paga un àpat a tots els que hi han participat. Mentre això no es produeix, la bandera continua onejant i els més maliciosos exclamen: “encara no ha pagat... “. Un símbol que, en aquest cas, indica haver assolit una fita, però també es converteix en un delator d’unes llargues que impacienten als treballadors, que ja tenen coll avall suculents suquets  i apreciats vinets. També s’ha de dir que el desplegament de la bandera, enganxada en un simple tros de fusta, en els anys quan s’anava més prim d’armilla, atreia moltes més motivacions.

   La teulada de l’ermita de Sant Sebastià necessita d’una acurada intervenció per tal de restituir les teules velles per unes de noves. L’actual ermita va ser edificada damunt els vestigis d’una  altra del segle XIII, amb una posterior  restauració efectuada el  1614, fins arribar a l’actual  1857 – 1861. El 23 agost d’aquest 1861  es va beneir i el 25, del mateix mes, si va portar l’ imatge del Sant en processó. Quan es van complir els 150 anys, a la vesprada de la festivitat de Sant Sebastià, va tenir lloc un nou retorn de la imatge del Sant a l’ermita, desprès que el seu interior va ser totalment restaurat. Es va fer amb la presència dels gegants, encapçalant una cercavila on hi eren presents tots els balls i entremesos populars, amb les banderes gremials, de les societats i dels confraries  religioses i autoritats locals i eclesiàstiques Els més visionaris ho atribuïren a la que se’n podria anomenar, festa major d’hivern.

    Vist des de la perspectiva de prioritats, potser hagués estat millor fer primer l’obra de rehabilitació de la teulada  i després continuar arranjant l’interior. Atenent-nos a l’elocució popular, podem dir que es va començar la casa per la teulada, a pesar que aquesta no es va tocar. Perquè atenent l’ordre de prioritats, possiblement no s’hagués arribat a temps per donar el lluïment que l’ermita  es mereixia,  davant  aquella imminència  de la celebració dels 150 anys.  Especialistes, persones competents en la matèria, tenim per establir la manera de com i quan, s’han de realitzar els treballs.

    El cas que arribat el moment d’obrar a la teulada, el cost de l’obra és important. I davant el fet, totes les idees que puguin contribuir a fer menys feixuga la carga, són ben rebudes. De manera especial quan reben l’escalf de la gent de Sitges que en som els primers implicats. Amb aquesta finalitat ha sorgit el suggestiu “Buffet Musical”. Un espectacle bàsicament musical, que posa en escena gran varietat d’estils i acoblaments interpretatius. Portats a terme per la gent del poble. Un detall que contribueix a fer-lo encara més atractiu i molt més proper. Gent amiga, veïns i coneguts que han secundat la crida de l’Esteve Ferré que ha dissenyat i dirigit l’espectacle, posat en escena en el saló teatre del casino Prado. Amb la col·laboració no tan sols amb la gent que surt a l’escenari, sinó que també el personal que no es veu, però que són allà: les cosidores, els responsables dels comandaments del so, de  llum  de l’atretzo...

    Cada teula de l’ermita, en un lloc ben posicionat del paisatge sitgetà, un redós de pau i recolliment, també simbòlicament, abans s’haurà rebolcat per entre el “glamur” del teatre de “varietes”. El món desenfrenat de l’espectacle i la faràndula. Tot servit en un bufet, suggestiu, on els protagonistes, amb la seva manera d’ésser i amb l’anatomia pròpia de cadascú,com no pot ser d’altra manera, hi posen un toc desenfrenat, de complicitat, que captiva l’espectador. Els hi ha que apareixen en tots els “fregaos” haguts i per haver i, mentre restem a l’expectativa se’ns escapa sempre la mateixa exclamació: “mira-la!”.  Un apropament, el de la coneixença, que encara fa més suggestiu l’espectacle. Al final, sortim al carrer satisfets, aliens a la teula que hem pogut apadrinar. Quan paradoxalment la del Prado també és un colador. Però, mirat des de la vesant de l’apadrinament, entre una i altra, són masses teules per a sufragar. I és que també són moltes  les  teulades que fan aigües per tots costats.  

    A vegades convé començar la casa per la teulada, en el doble sentit de l’expressió, ja hi pujarem a la de l’ermita des on s’albira una panoràmica de contrastos; blaus, verds i de silencis eterns. I amb les teules sorgides d’un espectacle, on la gent de Sitges s’ha mullat.    
                                                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de setembre 2014 )
                                                               

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez