Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

07 de setembre 2014

QUEDA POC ESTIU


    Hi ha el costum d’avançar la rotació de determinades estacions. Així quan s’ha acabat la Festa Major ho associem a què l’estiu també se’ns en va de les mans.

   Amb tot ha estat un estiu suau, en quant a temperatures. Fins i tot caracteritzat per un seguit d’inclemències meteorològiques que l’ha convertit en una mica atípic. Amb un mar molts dies esvalotat. Fins que, aquestes darrers setmanes, quan en teoria la calor havia d’anar a la baixa, ha estat quan més en fa. Després d’un juliol suau. Ideal per a treballar, per a descansar a la nit. No estaran igual de satisfets tots aquells que el calor és la base fonamental dels seus negocis. Si el temps no acompanya no és té set, ni ganes de consumir gelats.

   El contingut de les neveres i geladores s’ha mantingut en uns nivells de normalitat. Cal apuntar que les neveres ha estat un invent molt pràctic, ara d’una normalitat absoluta, però els qui hem viscut la transició entre el gel i aquests sofisticats aparells de refrigeració i congelació, ens adonem que, amb poc més de mig segle, l’avenç ha estat extraordinari. Si ho comparem amb aquelles neveres, com les que fabricava el Sr. Pujadó, avi d’en Joan Roca, amb carcassa de fusta i interior recobert de zenc. Quasi bé cada dia s’havia d’anar a comprar un tros de gel, a la bodega de ca la Candelària, a cal Javier o a la mateixa fàbrica del gel, ubicada al carrer Espalter, de la qual n’eren els encarregats la família López, que vivien a dalt el pis. La irrupció de les barres damunt de la plataforma  produïa un fort terrabastall, degut que els grans dipòsits de ferro, amb les formes de la barra, s’abocaven i aquestes relliscaven fins arribar a l’aturador. A continuació  trossejaven les barres segons la demanda.

   Aquesta temporalitat fresquívola, era efímera, s’anava diluint a mesura que es fonia el gel. Aquesta circumstància propiciava que la gent no pogués acaparar gaires provisions, es pot dir que havien d’anar a comprar cada dia, no com ara que pots carregar i la nevera ho conserva. Associat amb la nevera de gel existia un armari que anava fixat a la paret, amb tots els costats i portes obertes, protegides per una tela mosquitera i que es col·locava en el lloc més fresc, Però la temporalitat d’emmagatzematge era d’una immediatesa, limitada a unes quantes hores. Atenent-nos a aquesta circumstància, les mestresses de casa havien de cuinar amb la mesura exacta, per tal de que no sobrés menjar. Amb la diferència que si ara en sobre, el desem a la nevera i en qualsevol altra menjada s’escalfa i s’aprofita.

     Les persones que van viure, fins i tot,  els començament de les neveres de  gel, explicaven que el vell Torrens, pare del músic i d’ofici barber, l’últim emplaçament de la barberia va ser al carrer Bonaire, on  hi ha la redacció del setmanari,  també tenia cura de la cantina del Prado. Els socis que la freqüentaven li exigien al cantiner que havia de comprar una d’aquelles neveres. Tan van insistir que al final l’home va accedir i la va disposar en el local. Però la sorpresa de la concurrència va ser quan les begudes que es servien no tenien el grau de frescor desitjat i, ben aviat, esbrinaren que el cafeter no l’omplia de gel. Li van fer l’observació i la resposta els va deixar glaçats: “sí home, amb el que m’ha costat, a veure si encara haig de comprar gel”.

    Paral·lelament els gelats es convertiren en una delicadesa de l’estiu, com els que elaborava  el popular xé. I els posava a la venda  amb aquells peculiars carretons que disposaven en els punts més estratègics del Passeig. Si més no  va ser un italià qui va oferir una gran varietat de gelats mai vista per la gent de Sitges. El Mateo Olivier i la Lluïsa la seva muller van obrir la seva primera gelateria al carrer Major, en un local reduït situat a davant del carrer Tacó. Quan la família Solé, van obrar en la casa del carrer Jesús, on hi tenien el forn i la fleca,  els baixos van quedar dividits en dos espais. La Societat el Retiro, sempre amb el projecte de poder disposar d’un accés obert a un enclavament més cèntric, va llogar una d’aquestes parts i va veure complert les aspiracions de tenir una entrada i sortida al rovell de l’ou del poble. En aquell temps se’n va parlar molt d’aquest accés, el qual va representar una millora per a les aspiracions retiristes. La mateixa veu  popular, a la qual m’hi refereixo moltes vegades, a aquests pas el va batejar com el “túnel”. En el tros que va quedar lliure, la família Olivier hi va ubicar una altra gelateria. Que desprès va traslladar on havia estat la bodega d’en Javier de cal cafetó. Curiosament a un espai on el gel també n’havia estat  protagonista.

  Aquest pas, per on s’accedeix als jardins del Retiro, li va venir de primera a la Montserrat de cal Sr. Torrens, perquè la dona el transitava moltes nits d’estiu i, des de l’entrada al jardins copsava l’ambient dels balls de nit. Un cop havia espiat a la societat rival, s’afanyava a portar les novetats al mestre Torrens, se li apropava per un costat de l’escenari i li cridava: “Sr. Manel, al Retiro la gent ja balla”. O a la inversa: “aquí hi ha més gent ballant que al Retiro”. Si el nombre de parelles ballant era més favorable al Retiro, en Torrens mostrava un nerviosisme que no podia dissimular. I és que el mestre tenia gran passió pel Prado.

  I arribem al setembre que es caracteritza per una davallada de gent. I els carrers tornen a una normalitat relativa, perquè per aquestes dates els qui més hi transitaven eren els carros, carregats amb les portadores, en els seus recorreguts cap els cellers. Quedava, igualment, poc estiu, si més no s’oferia un  imatge camperola, que també s’ha perdut. Mentre no perdem l’ oremus ...

                                                                                                         J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de setembre del 2014)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez