Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 d’agost 2014

AVUI


   Aficionat com sóc a submergir-me en historietes del passat, a mi mateix m’ha sobtat l’haver apuntat un títol incidint en aquesta actualitat. I és que avui, en aquesta hora tardana de la nit que acomiada la festivitat de Sant Bartomeu, estic a un pas que tal precisió  ho deixi d’ésser i m’hi hagi de referir emprant el terme d’ahir. Per tant em trobo just en el llindar  per escriure, encara, en present, sense haver de recórrer al passat més proper o, si s’escau, referir-me al demà, amb  hipotètiques i simples suposicions. Sigui com sigui, estic dintre de la franja que limita  el calendari establert i que encabeix els dies designats per a celebrar  la nostra Festa Major.

Encara que no ens ho sembli, hem estrenat aquest avui amb la mateixa sensació festiva que ahir. Ni ens vam adonar que la vigília es va acomiadar just  les dotze de la nit. Per tant avui s’ha convertit en un dia molt complert. Els qui ho vam preferir, vam anar a dormir en plena gatzara i ens hem aixecat en el transcurs del mateix dia. Aquest detall no ens ve de nou, perquè durant la resta de l’any també acostumem a anar  a dormir i ens aixequem en el mateix dia. Circumstància que neguiteja als socis de la comunitat Europea que estan emparrats en fer-nos anar a dormir més aviat, seguint els costums de la majoria de països, on a les vuit del vespre ja no es veu ningú pel carrer i al cap d’un parell d’ hores, ja són tots a dormir.

   La nostra Festa Major ni tan sols dorm, es rebolca entre músiques de tota mena i quan encara sembla que queda nit, la desafia, com pregona el programa,amb una alegre i festiva matinal. Aquest és el repte que tempteja a la major part dels qui no fa gaire hem anat a dormir: Aixecar-se o continuar al llit?  Si ens decantem per aquesta darrera opció ens afrontem al remordiment que ens perdrem la Matinal, sent prou conscients que aquesta sols es produeix una vegada a l’any. Tot dependrà del cansament i, per descomptat, de l’edat. Perquè aquesta mana davant determinades preferències. Els anys posen límit, fins i tot a les il·lusions festives i de caire tradicional, com aquestes que coincideixen amb  la Festa Major. Aquesta no es viu amb la mateixa intensitat quan s’és jove que quan es van acumulant anys. Sembla estrany, però és així i això es nota en moments puntuals com aquest de la matinal, quan la mandra s’imposa i per l’interior hom murmura, ja s’ho faran... Com si es tractés d’ una força major  que t’està aferrant als llençols.

Ahir i avui els protagonistes han estat la nostra gent, de manera especial aquells que han participat en les continuades evolucions del nostre folklore. Ho va ser en Cisco Arbonés, responsable de pregonar la festa amb una originalitat molt d’acord amb el seu tarannà. I malgrat l’universalitat de la seva persona, guarda un darrera  fons camperol, el qual té els orígens en un dels pocs horts que encara és visible camí de la creu de Ribes, del qual en tenia cura el seu avi i la seva àvia i després el seu pare i l’oncle Manel, tot i que aquest últim ha tingut més vincles amb la terra, amb aquest hort tancat amb típic reixat de fusta, tan comú en els altres horts que han existit.

   També ho ha estat l’Isidre Baqués, el pendonista, que a banda del tema de la pintura que ha coincidit amb l’historial de la major part dels protagonistes, ho han estat els gegants, el ball de bastons, els castells....  També les autoritats civils i religioses i la Comissió de Festes, caracteritzada per la seva joventut, el seu dinamisme i unes ganes de treball inesgotables en favor de la Festa. I per aconseguir l’èxit, el seu treball no es limita ni ahir ni avui, fa temps que hi dediquen hores i il·lusió. Avui la jornada s’ha tancat  amb  la solemnitat  i gatzara, molt característica,amb la qual es recull la imatge del Sant a l’església, després del recorregut processional pels carrers del poble,  Amb el tabernacle una  altra vegada a aixopluc, la festa continua al carrer, amb la darrera encesa de les bèsties de foc, amb ensurts inclosos, i la darrera  ballada dels gegants. I aquest avui, sense adonar-nos ja ho deixarà d’ésser,  perquè la franja horària així ho determina, Un ahir i un avui, on la festa és la mateixa i continua amb la seva programació i així fins que s’acabin tots els actes.

    A partir d’aquí s’interposarà  un impàs curt de temps, perquè el demà ens portarà a una altra Festa Major, la de Santa Tecla i amb altres protagonistes destacats. Amb la pendonista Conxi Àlvarez Pérez, filla d’aquell eficient carter que, com els antics treballadors de correus, coneixia tots els destinataris de les cartes i la seva eficiència es corresponia amb la immediatesa del missatge escrit. Era quan les cartes encara tenien uns destinataris que esperaven la presencia del carter que aportava notícies de tota mena. Com a curiositat cal fer esment a un altre servidor del correu que tenia el mateix cognom que l’Alfred, per tant els Àlvarez van compartir, en les seves respectives èpoques,  un protagonisme destacat en l’estafeta local de correus. I els dos van aportar una descendència d’exclusivitat femenina. Amb unes quantes més filles l’Isidre l’Àlvarez que l’Alfred. A les primeres la veu popular les coneixia amb la simpàtica denominació de les carteres.

    M’havia proposat referir-me a l’avui, és  dir, escriure en temps present, no obstant m’he adonat que quan vostè tingui el setmanari a les seves mans, aquest serà un article escrit ahir i ho serà sempre, a no ser que la direcció del diari em permetés allargar la data del lliurament , que com a molt seria fins ahir, que és quan es tanca l’edició. I això significa que  també arribaria tard. Buscar la immediatesa tan  sols és possible a través de les xarxes socials. Però ja està bé que aquest avui no  sigui tan fugaç,  perquè el pas del temps no té aturador. Fins demà.
                                                                                                           J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 d'agost del 2014 )
                                                

25 d’agost 2014

QUÈ VA SER PRIMER: L'ALFÀBREGA O EL VIUET BLAU?


   Contemplant el pòster de la Festa Major de la ribetana  Natàlia Butí, m’he fet aquesta pregunta. Perquè els costums del nostre poble abracen un ampli ventall de detalls, amb els quals, durant molts anys Sitges ha estat un referent. El blanc de la calç, el viuet blau dels baixos i l’alfàbrega, tres elements que van units a la nostra identitat i que l’autora del cartell ha sabut resumir en aquest muntatge en el qual, afegint el bastó del ball dels pastorets, ha integrat, en un sol missatge, costums i tradició.

    Les mestresses de casa sempre tenien a punt, en l’eixida del pati, la galleda per desfer calç, l’escombreta de mànec de fusta  i la pastilla del blauet per pintar el viuet. I en aquells patis interiors, o en el redós dels terrats, hi disposaven testos i galledes en desús, amb varietat de plantes, algunes d’elles que es fan servir per a preparar els suquets dels condiments. Julivert per a posar amb el condiment del peix i menta per a l’estofat de les faves. I les falgueres, d’un fullatge verd intens, molt aclimatades en els llocs humits i ombrívols,

   Una planta que era quasi imprescindible en totes les llars, era la ruda. Per allò que la veu  pregonava: qui té ruda Déu l’ajuda. Malgrat que desprèn una olor molt forta, quasi ofensiva. Res a veure amb l’alfàbrega d’una olor molt de camp, la qual en aquests dies de Festa Major, combinava amb el flaire dels nards, una flor que forma part d’aquesta mateixa tradició.

   Un altre element també quasi imprescindible en les cases d’aquell Sitges, ha estat el cantí de terrissa de color negre de Verdú que, segons les veus enteses, sempre han dit que són els que més aguanten la frescor. El cantí s’acostumava a posar just en l’escaire del marc de la porta que donava excés al pati, per ser el lloc on més corrent d’aire hi circulava. Algunes senyores li adjudicaven un lloc més preferent, el col·locaven en el centre de la taula i,  per no entrar directament en contacte amb la part envernissada, disposaven una mena de posa plats de roba blanca, amb unes puntes fetes de ganxet en tot el contorn.

   Entre aquestes llars les havia que tenien el privilegi de disposar de galliner. Aquest eren, després del so de les gralles, el complement perfecte, desitjat, de la tradició festamajorenca. Per Nadal i per la Festa Major el galliner tenia uns estadants d’excepció. Perquè el pollastre era un dels protagonistes destacats.

    Segons les preferències, o les disponibilitats de cada família, els postres s’adaptaven a aquests aspectes. Els dolços de confiteria,  amb totes les seves varietats, han estat un postra excepcional, que també s’ha alternat amb els braços de gitano. Curiosament, el filar prim en l’ànim de no ferir sensibilitats, o amb tot el que pugui semblar discriminatori, la denominació de braç de gitano continua vigent en el costum d’anomenar aquesta delicadesa. Els havia, però, que preferien arriar la galleda al pou, amb un meló o síndria. Abans s’havia pouat la gasosa i l’ampolla de vi. La fredor de les interioritat del pou aconseguia refrescar el contingut de la galleda. Meló i síndria, un postra secundat per Festa Major. Quan, Ens  havien explicat  els nostres avis, que l’anaven a menjar a la platja i que mentre sopaven la deixaven mig submergida en l’aigua del mar. Això tenia lloc en aquestes vigílies, quan a la Ribera es feia una revetlla popular. Amb assistència dels veïns dels pobles del costat. Sobretot de la gent de Ribes que havien vingut fins i tot amb carro. Amb tanta implicació, doncs, no ens ha d’estranyar que una ribetana aconsegueixi fer un cartell de la festa amb uns ingredients del més pur sitgetanisme.

    A la Festa Major li precedien molts preparatius; emblanquinar les exterioritats, rematar el viuet blau, fer un bon xafarranxo, disposar en lloc preferent el cossi amb l’alfàbrega, fer net al galliner, preparant el pollastre rostit, arriar la galleda al pou ben assortida de begudes i  treure de l’armari els millors vestits de mudar. Com poden comprovar, molts més preparatius que ara. Quan en aquestes festes majors de l’era moderna, aquests, quasi tan sols concerneixen als responsables de la Comissió que ho tenen de tenir tot molt ben organitzat i això porta feina i fins i tot més d’un maldecap. I també afecta als participants del balls  que fa uns quans dies que assagen les evolucions. Per a la resta,  tan sols atendre’ns al programa  per a gaudir del moment.

     La de Sant Bartomeu per a la Vila de Sitges, és una festa solemne. Ho escenifica la presència d’un nombre important de sacerdots que concelebren l’ofici junt amb el Senyor Rector. Un fet curiós perquè quan hi havia moltes més vocacions sacerdotals que ara, el mateix ofici el presidia el Rector i el vicari i pocs més. Això sí, convidaven a un predicador  per a donar més relleu a l’ofici. Els programes de l’època, any rere any, s’encarregaven d’anunciar la missió del predicador. I sempre ho feia amb els mateixos termes:“Glosará la vida del Santo un eminente orador sagrado”. Es tractava, doncs,  d’una personalitat amb coneixement de causa.

    De sempre la Festa Major ha evolucionat entre moments d’eufòria popular  i altres revestits de solemnitat. Però vet aquí que ara cal demanar respecte per un acte tan popular com és l’entrada de les gralles. Al tenir de tot, l’haver viscut sense donar importància als detalls simples, passa que no ens ve d’un pam. Tot sembla poc. A l’estiu cada dia és una festa  i amb tantes disbauxes hem perdut la percepció del valor de les coses nostrades. Aquestes que tan ajuden a estimar i valorar el patrimoni de les tradicions que hem heretat, el d’una gent que amb poca cosa feien festa. I a la més maca de totes també l’anomenaven Festa Major.

   Que la gaudeixin.
                                                                                                                J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 d'agost 2014
                                                       

15 d’agost 2014

DETALLS DE L'ESTIU


       Arribats a aquestes alçades de l’estiu, sembla ésser que la temporada , en quan a ocupació hotelera, continua amb la mateixa tònica que els darrers anys, no s’arriba al ple absolut. I les estades acostumen a ser curtes. Que lluny queden aquells anys, quan els turistes arribaven a passar tot un mes en un hotel, o com a poc quinze dies. Els havia que escollien apartaments, aquests eren els turistes que més dies passaven a la vila, perquè l’apartament sempre els hi sortia més econòmic que passar totes les vacances  en un  establiment  hoteler.

     La causa principal que feia possible aquesta llarga permanència, era que el canvi de moneda els afavoria molt. Els hi sortia més bé de preu venir aquí que quedar-se als seus respectius països. Per aquells que Sitges era la seva destinació preferida, hi van venir durant molts anys seguits, fins el punt que van fer amistats i el primer que feien, només deixar l’equipatge, era apressar-se per anar a saludar les amistats. Amb aquesta assiduïtat, hom s’adonava del ràpid que  passa el temps. Semblava ahir i ja els tornaves a tenir a davant de la porta del taller, intentant, uns i altres, fer-nos entendre. I aquesta proximitat els permetia, quan sortien o abans d’entrar, plantar-se a davant el negoci per veure com treballàvem, perquè que bonic és veure treballar sense haver de fer res. Diuen, els qui ho han experimentat, que és del millor que hi ha.

   Un hotel que ha estat un referent del turisme de categoria, ha estat l’Hotel Miramar, que era propietat de la família Vidal i Quadras . Feia goig contemplar el menjador, a l’hora de sopar, pels finestrals que s’abocaven al carrer Fonollar. Els clients vestien de manera implacable, perquè era quan els turistes es mudaven per anar a sopar, fos a l’hotel que fos. Quina diferència amb ara. Els del Miramar eren atesos per una plantilla de maîtres i cambrers que els servien amb suma professionalitat, tot i que alguns d’ells, a l’hivern es dedicaven a altres activitats. Com el personal que venia d’arreu a treballar a l’hosteleria, durant els mesos d’estiu, en deien, anar a fer la temporada.

   Al front de la cuina del Miramar hi va estar L’Albert Bigaire Paixó i els cambrers, professionals de Sitges que, com en tots els hotels i establiments de restauració, a ple estiu, vestien amb americana blanca, pantalon negre i el corresponent corbatí, i el maîtres, excepte la camisa blanca, tots de negre. Uniformes que no es podien deslliurar de cap peça, malgrat la incomoditat de la calor i el fet que els menjadors no disposaven de refrigeració. En Llorenç Baqués,  en Jaume Almirall, un jove Ignasi Marín, en Pepito Iborra i el seu germà Mitri, en Ferran Gea, tenien cura de servir a la sala  i en aquella bonica terrassa de davant el bar, amb unes frondoses moreres que oferien una ombra excel·lent i que la modernitat s’encarregà de tallar de soca i arrel, canviant aquell racó, de caire romàtic, per una mena de plaça dura sense cap mena de personalitat.

   Tots els detalls de l’hotel eren supervisats pels propietaris que, amb excel·lents maneres i molt educades formes, quan calia, els feien les observacions pertinents. A les nits en Pepet Planas de can “mata tocinos” era el sereno, responsable que la calma regnés per entre les sales i plantes d’un hotel que era un icona de l’estiu sitgetà.

   Era els anys que la vila es reconvertia, d’un poble de pescadors i fabricants de calçat, en una destinació turística i com  a tal, necessitada de les infraestructures que són necessàries per acollir un turisme que, si bé sempre havia tingut predilecció pel poble, en aquells anys, ressorgia amb més quantitat.

   A l’empara d’aquesta evolució, en Francesc Guirro, home polifacètic, les seves aficions i la seva cuidada presència el  van portar a ser cantant  de l’orquestra els Íberos del Jazz. Va obrir un restaurant al carrer Carreta, on la família Llorenç Garcia havia tingut la manyeria, en els baixos de la casa que va ser propietat de la família del Doctor Robert. Sota de les vivendes on havien residit la majoria de les famílies dels pescadors que havien vingut a Sitges, provinents de Roquetas de Mar. I on en els altres  baixos del costat del restaurant, hi vivia en Joan Cañameres i la Conxita Sauch.

  En Cisco va voler posar per nom al restaurant, La Cigala. Curiosament no va ser acceptat per les autoritats  que regien la casa de la Vila en aquells moments. Sembla ser que tal negativa es corresponia  amb el temor que l’enunciat arribés a confondre el peix amb la carn.. Si n’eren de curosos en aquells anys. O potser per evitar els acudits i les gracietes que sorgeixen de la veu popular que a voltes es declara maliciosa i amb ganes de capgirar el vertader sentit del nom de les coses que ens envolten. El sabater va optar per posar el nom actual, La Nansa. Anunciat que la família Rafecas, procedents de Piera, ha mantingut fins a l’actualitat.

     Ara que és la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, quan celebren la seva onomàstica les Maries. Una d’elles, la Maria Cano, ha viscut de prop les transformacions del carrer Carreta. Va viure de joveneta en una de les vivendes d’aquest casalot, amb formidable arcada de pedra a l’entrada,  que compartien els pescadors , com el seu pare, vinguts de Roquetes. I, casualitats de la vida, junt  amb el seu marit, en Carles Sànchez, viuen en una casa al costat on s’havia ubicat l’antic col·legi de Sant Josep, del qual se’n va fer càrrec el Sr. Sebastià Cabistañ Llop. La Maria té tantes accions de sentimentalisme invertides en aquest carrer, que es pot dit que actualment són, juntament amb en Llorenç Garcia, els majors accionistes de records viscuts, d’aquest bocí de Sitges que encara conserva l’encant de la vila marinera que havia sigut.

                                                                                                   J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 agost del 2014 )

09 d’agost 2014

REMORS DE MÚSIQUES DE FESTA MAJOR


 

   Fa tot just una setmana que hem estrenat el mes d’agost i el calendari assenyala una successió de dies amb un contingut festiu com pocs mesos a l’any es produeix. Acabem de deixar enrere la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet, amb tot el que significa per a la gent de Sitges.

   Però abans, just a l’últim dia del mes de juliol, acomiadàvem a l’amic Josep Carbonell qui, sota el seu posat pensatiu, cap lleugerament inclinat i amb barret, covava una sempre renovada predisposició per a tots i cadascun dels aspectes que concernien a la seva Vila. Gran coneixedor de tot el seu terme, del Massís, per on havia caminat infinitat de vegades. De memòria prodigiosa, era un arxiu vivent i dintre d’aquest el seu apartat preferit era el de les tradicions, les festes locals, les seves músiques i, de manera especial, el so peculiar dels timbals que acompanyen al ball de diables. I l’estrepitós tro de la carretilla quan esclata i que té lloc quan decau la lluminositat de les guspires, en el moment just en què hom ja espera la potencia ensordidora del seu tro. Al revés del que ha passat amb en Josep, ens ha deixat quan no ho esperàvem i precisament s’ha anat quan és a punt de despuntar aquest remor de músiques de Festa Major. I després vindrà això, l’olor a pólvora, la lluentor de les guspires, el tro. El remor suau dels picarols, el repic dels bastons, la música de la banda... Fins que tornaran les matinades silencioses. Després de llargues nits. I ni músiques ni coets, simplement el remor del mar, el records que van i venen amb les ones que deixen una catifa de bromera blanca damunt la sorra.

     Tot va molt ràpid, no obstant abans que sonin les músiques, es produeix aquests remors; una barreja del so dels timbals, de les gralles, que es converteixen en protagonistes a mesura que es van succeint les festes majors per arreu. La vila de Gràcia marca una fita en aquestes vigílies de la mare de Déu d’agost, festivitat de l’Assumpció. Es dóna el cas que durant alguns anys la presència sitgetana a aquesta festa era possible gràcies a la implicació que aportava el gendre del forn de can Bas. En Màrquez, casat amb la filla, de la qual va enviudar, residia en el primer tram de carrer Puigmartí, ell es preocupava que en els dies que durava la festa, el folklore sitgetà hi fos present. Per aquell tram de carrer hi van desfilar el ball de bastons, els diables, la moixiganga.... A més de la Cobla Sitgetana que amenitzava un bon nombre d’audicions de sardanes. A l’últim dia, a petició del propietari d’un bar de davant de casa seva, era preceptiu interpretar, com a darrera sardana, la Processó de Sant Bartomeu, en homenatge a un veí il·lustre de la Vila de Gràcia, el mestre Antoni Català. Significava el comiat a una festa de carrer, en un tram i els altres que l’envolten, on  el veïnat sortia a asseure’s a la fresca de la nit, fins i tot hi sopaven. Oferint una imatge més típica de poble que de ciutat. Encara avui, segons en quina franja horària  s’observa aquest compartir carrer amb estreta convivència. Tot i que la presència de  visitants dificulta als propis residents poder gaudir de puntuals privilegis.

  

     Les festes de Gràcia són el pròleg de la nostra Festa Major, d’aquí que, ara, quan queden dues setmanes per tornar al brogit festiu d’una altra festa, el remor de les músiques retorna a l’ambient de l’estiu sitgetà i ho fa amb aquesta implicació col·lectiva que es prepara, assaja, i cuida tots els detalls per aconseguir saldar amb, èxit, una nova edició.

   Si més no abans s’han alternat la festa major de Puigmoltó, la d’Olivella. Tan a prop i amb aspectes tan diferenciats. Costums de poble, de cases blanques, altres de pedra. Nets i ben cuidats, amb moltes coincidències sitgetanes. Sobretot quan de bon matí, es feia visible el carro de la Quimeta, camí de la plaça. A on ella hi acudia amb taxi i despatxava la mercaderia, verdures en general,en la seva parada. O el mateix Peret que en tenia cura de la neteja i fins a una edat avançada al menys feia un viatge a peu, el d’anada o de tornada, a Puigmoltó. l’Acompanyava el seu tarannà tan complimentós que es feia palès en la seva manera d’expressar-se, fent servir  un llenguatge on sempre combinava les mateixes elocucions.

   I a Olivella, lloc de segona residència de moltes famílies sitgetanes, on la darrera setmana van celebrar els darrers actes de la seva festa. Amb un terme municipal considerable. Olivella conserva l’encant de poble camperol que no ha perdut la seva identitat. També hi van sonar músiques amb complicitat sitgetanà.

    També  Festa Major a Vilanova i la propera setmana al barri de la Geltrú. L’enunciat del poble ja ho especifica, Vilanova i la Geltrú i els vilanovins hi afegeixen: baix a mar i cap de creu. El de la Geltrú conserva també els mateixos encants d’un poble, ho defineix el traçat dels carrers i de les seves cases. Lloc on hi resideixen artesans, com en Pau Orriols que construeix tenores, tibles, flabiols, gralles. Instruments de cobla i de la resta del folklore. I artistes com el vilanoví Joaquim Budesca, casat amb una sitgetana, gran coneixedora de l’abast de les ondes radiofòniques, la Montserrat Lago. Que per a referendar més la seva procedència, viuen al carrer de Sitges

   Coneguts els protagonistes destacats de la nostra Festa Major, ara toca fer la presentació del programa, acte que tindrà lloc el dimarts, i on la comissió reserva un apartat per a que la Cobla Sitgetana, amb motiu del seus cinquanta anys, presenti la sardana del mestre Jordi Paulí, Sitgetana, 50 anys. Afegint-se, així,  a aquest remor de músiques prèvies a la Festa Major. Fins que deixin d’ésser remors i aconegueixin el protagonisme que els hi pertoca.
                                                                                                                     J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 8 agost 2014 )
                                                               

03 d’agost 2014

GUAITAR A LA NOSTRA HISTÒRIA ASSEGUTS EN UN BANC


    La història del nostre poble es complementa amb petits detalls que, per la seva poca rellevància no s’escriuran mai en les seves pàgines. Si més no aconsegueixen la rellevància que cadascú els hi vol atorgar.

    Els bancs situats en els llocs més estratègics de la vila, han aconseguit, en un moment o altre, a més de propiciar el descans, poder guaitar ni que sigui a les petiteses que transcorren en un instant. Durant uns anys potser el més ben situat i el més concorregut va ser el mur baixet que s’estenia des de la Fragata fins a l’entorn del carrer Carreta i que estava pensat i construït per a que quan es produïen els temporals, frenés l’avançament del mar pels carrers més propers. Muret que quan les aigües tornaven a la calma, es feia servir per asseure-s’hi. I sobretot l’empraven les dones dels pescadors que vivien en les cases d’aquells carrers, degut que el baixos eren molt ombrívols, desprès de dinar, agafaven la costura i anaven a asseure al banc de pedra. La imatge era d’una plasticitat exquisida, feia poble. Moltes d’elles vestien de negre i per a protegir-se del sol es posaven un mocador al cap que acostumava a ser de color blanc. Aquest singular banc permetia seguir l’arribada de les barques i, en moments de preocupació per la tardança, les mateixes dones s’hi pujaven de peus i així podien albirar com la barca, on trafegava, l’espòs apareixia balancejant-se per la força d’un inoportú temporal.  

    Un altre banc,aquest, de doble cara, amb un únic respatller, és el banc de pedra que es troba situat a la Torreta. Un banc que, per la seva situació, és reservat com un privilegi als afortunats que el troben lliure. Un banc que de manera molt continuada, l’han fet servir els pescadors de canya, hi disposen la peculiar cistella de vímet, mentre paren la canya i filen el cuc a l’ham. I un cop han fet la llançada hi seuen amb la mirada fixa a la punta, a l’espera d’una bellugadissa persistent.

   Amb el pas dels anys, els costums també han canviat. Algunes de les tertúlies, abans més pròpies  de cafè, de barberies..., les actuals càtedres de la paraula i l’opinió sitgetana, s’han congregat a l’entorn del banc de la Torreta, o també en els que es troben en un lateral del jardí del monument a Santiago Rusiñol. Altres contertulians han escollit els bancs on havia estat el mur de la Fragata, Tanta concurrència ha reunit aquest enclavament que ells mateixos el van declarar el Fòrum de la Fragata.

   Arrecerat a una de les portes laterals de l’església hi trobem un banc adossat a la façana principal, on antigament , al seu davant,  s’arrenglerava  els familiars que presidien el dol dels enterraments i els acompanyants hi desfilaven per expressar el condol. La resta del temps un usuari  molt constant en va ser un veí del barri. En Pepito sortia de la casa on vivia, en aquell casalot del costat del jardinet que envolta el monument al Dr. Robert. L’home, el primer que feia era anar a guaitar al mar i quan s’havia impregnat de la seva lluminositat,  s’asseia en el banc i el seu posat, amb la pipa i la gorra, oferia una altre de les imatges característica del Sitges d’un altre temps.

  Prop d’allà, un de molt diferent a tots els altres, ofereix la possibilitat de prendre un petit descans. Em refereixo al banc circular de davant de la porta de la rectoria, que serveix de base a l’alta palmera i té incrustada una font que, en el seu temps, havia rajat aigua bona. Aquest és un banc més decoratiu que altra cosa, que el fan servir les persones que van a parlar amb el Sr. Rector i mentre esperen que s’obri la porta .

    Però els bancs més propers a un entorn viatger han estat els de l’estació, i no solament els  feien servir els usuaris del tren, sinó que estaven a disposició de tothom. Era quan existia el costum d’anar a veure arribar i marxar els trens, una mena d’atracció que entretenia a petits i grans. O per esperar l’arribada d’un familiar que venia de Barcelona. N’hi havia un parell que cada tarda estaven ocupats pels homes que, asseguts, entaulaven jocoses tertúlies. Una curiositat que capitalitzava els costums de totes les estacions. Era quan la nostra estació feia goig, amb uns jardins florits i una distribució de cossis amb geranis per entre les columnes que sostenen la marquesina. Quan l’estació de Sitges va perdre la seva identitat, un referent que la feia diferent a les altres, el conjunt del poble va anar perdent pistonades.

     I arribem als bancs de passeig, al fins no fa gaire reconstruït en el pont d’en Domènec, el qual ara que ens hi hem acostumat a veure’l, no queda gens malament. Quan el passeig Marítim es va expandir més enllà del de la Ribera, es van posar uns bancs de doble cara i el respatllers s’aprofitaven per anunciar diferents marques comercials, en unes rajoles incrustades. Aquesta distribució arribava fins als voltants de l’estàtua del Dr. Benaprés, la qual també té uns bons bancs en la seva base. Però succeïa que qui anava fins a Terramar no en trobava amb  cap altre, d’aquí que se’n van afegir, aquests, a una sola cara.

    No obstant qui arriba al Vinyet, com farem el proper dimarts, festivitat de la Mare de Déu, els bancs que s’arreceren al costat de la porta d’entrada a la casa de l’ermità, i els de la cisterna, així com el mur que contorna l’era, formen part d’aquest exterior, on qualsevol dia de l’any acull i facilita el descans als qui ens hi apropem, portats per la devoció i l’estima a les nostres tradicions.

  Tanmateix, els bancs aconsegueixen més protagonisme i van més buscats a mesura que els anys ens fan més dependents del si nos fos. I estiguin situats on estiguin, són bancs on la història del poble també s’hi ha recreat, perquè, asseguts en ells, hem contemplat i comentat infinitat de vivències i hem estat testimonis del pas del temps sense quasi bé adonar-nos.

                                                                                                 J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'agost del 2014 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez