Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 de juliol 2014

EL DIBUIXANT DEL GUIONET


Els catalans tenim reservat un petit privilegi, que s’escau en el moment d’escriure el nom i els dos cognoms, de manera que entre el primer i el segon podem incloure una ( i ). Aquest detall aconsegueix establir un complement que atorga un cert prestigi, si es contempla com un detall que infon una certa cortesia.

   De l’amic dibuixant sempre m’ha encuriosit aquest guionet que apunta entre el seu primer i segon cognom. D’una simplicitat absoluta, ve a ser com la petita ratlla que completa la ben ordenada disposició de línies que ha traçat en els seus dibuixos. Forma part de la seva identitat i   se’ns faria estrany que es decidís a canviar el guionet per la ( i ). D’aquesta manera la seva signatura té la força del nom complert, Joan Soler-Jové.

     El destí depara moltes coincidències, de pare tapisser i pintor, en Joan pren el primer contacte amb Sitges a l’edat de tretze anys, quan el seu progenitor el porta a la Vila per a pintar alguns dels seus racons. Ell es decideix pel carrer Carreta, on realitza una aquarel·la sota aquesta habitació pont que va de la Carreta al carrer Pau Barrabeig, que pertany a la casa on havien viscut els Campillos, els Garcia Munté. A més de l’entorn, hi pinta un pescador amb els pantalons arremangats. Una imatge que descriu l’activitat a la qual es dedicaven la major part dels veïns d’aquest  carrer.

   Es pot dir que és la primera presa de contacte amb la Vila, amb finalitats artístiques. Va continuar freqüentant el poble per motius de feina i sempre com ajudant del seu pare, mentre resta amatent de les exposicions i, sobretot, dels concursos de pintura ràpida que s’hi van convocant. En la segona edició hi participa. Planta el cavallet en les immediacions del Cable, el destí li guardava que anys més tard en seria veí, i plasma la cantonada del carrer de l’Aigua. Obra que li compra un jove matrimoni, en Josep Bernad i la Dolors Luján, que vivien, quines casualitats, en la casa on després hi anirien a viure ell i la Rosa.

     Aprenent de tapisser, hi dedica la major part del temps i, com ajudant de l’oficial, freqüenta un proveïdor, la casa Pino que estava ubicada en el carrer Princep de Viana, a la qual també m’hi havia desplaçat moltes vegades per a comprar-hi gavarrots, singla, cling que servia per reomplir abans de posar la tela blanca de tapisser, sobre la qual hi anava la definitiva. Ell i jo vam conèixer la Margarita, la filla de la casa que estava de cara el públic i vam viure de prop l’expandiment de la marca comercial  que es va traslladar a la plaça Navas  i a la Sagrera, fins que uns mals aires van obligar a la Margarita i al seu germà Joan  a baixar definitivament la persiana. Un final que a en Joan i a mi ens va doldre, perquè hi anàvem com si fos a casa.

    En Joan a més de la solera de dibuixant assolida també per un aprenentatge ben consolidat, degut a passar per les millors càtedres de l’especialitat, aconsegueix un estil propi que captiva. L’elegància del traç combina amb la simplicitat d’aquest, amb tan sols quatre ratlles retrata el que vol reflectir. D’aquí potser la seva passió per dibuixar cada gest del pallasso més universal, Charlie Rivel, el qual no feia servir ni una sola paraula per a connectar amb el públic. I al dibuixant tampoc li calen les paraules per a plasmar un instant, el que dura un gest, una expressió. Però mentre el pallasso es movia entre els silencis, en Joan Soler –Jové, en aquest aspecte  no s’hi assembla gens, perquè el dibuixant és xerrairot . És tanta la seva facilitat de paraula, que se’ns faria de dia i no hauria esgotat la temàtica, perquè aquesta manera tan planera d’explicar, fa que qui escolta també perdi la noció del temps.

  Va i ve de sitges, i volta pel món, amb la companyonia d’un cúmul de neguits i projectes que no paren de deambular pel seu pensament. Torna a la Vila en una nit bulliciosa de revetlla, la de Sant Joan, de l’any 1972,  per a inaugurar la segona exposició a la galeria Àgora 3, propietat d’en Joan Pi i l’Àngels Andreu, matrimoni  amb el qual ha mantingut una consolidada amistat. Desprès de passar la nit de gresca, a primera hora del dia del seu Sant tornen cap a Barcelona, junt amb uns amics i el pallasso Barea. La casualitat els porta a asseure’s en un vagó on també hi ha pujat en Josep M. Soler i Soler, director de l’Eco. A qui li demanen que si s’adormen els desperti a l’arribar al Prat. Vet aquí el primer contacte amb el setmanari que tantes coses li ha publicat. El mateix Josep va escriure un bonic article explicant aquell encontre

  Tant anar i venir, en Joan coneix a la Rosa, filla del Sr. Cimorra que era l’administrador de correus, quan l’estafeta estava situada al carrer Francesc Gumà. Una raó per la qual en Soler-Jové deixa que les lones del circ caiguin a terra, que carreguin tot l’escampall de ferros, fustes i cordes. Fins a ser testimoni de veure com la caravana s’allunya i  ell no la segueix, amb el quadern de dibuix  a sota el braç,  com tantes altres vegades havia fet. Havia arribat el moment de compartir il·lusions i projectes amb la Rosa. En una casa blanca i blava, els colors de Sitges.

   Dibuixant de places, de carrers, de paisatges quotidians, bulliciosos, mai li havia passat per la imaginació que en les immediacions d’un paret, on havia estat l’escorxador, compartiria placa amb una nodrida representació d’artistes. I per a fer-la més identificativa amb el seu nom, amb el guionet entre els dos cognoms, en definitiva, amb el seu estil, hi dibuixa la perspectiva de l’església amb aquest sol tan peculiar, simple, però tan seu. Que sense aportar ni llum ni escalforeta, transmet la força d’un personatge que de l’amistat també en fa un art.

                                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de juliol 2014 )

20 de juliol 2014

VEÏNES DEL SITGES AMAGAT


        Existeixen racons en el poble que, tot i que són cèntrics, queden amagats o, dit d’una altra manera, són poc transitats. Si més no, en aquests carrers  hi viuen famílies.  On les dones de cada casa han preocupat de tenir ben cuidat l’entorn.

   En ple carrer Major hi coincideix el carrer mossèn Félix Clarà. Un carrer que fins no fa gaire era un cul de sac. Perquè no tenia sortida, fins que amb la construcció d’una casa en el jardí on últimament hi havia el “Flamboyant”, ha permès obrir el carrer cap el de la Carreta. Un posicionament que tot i estar molt cèntric, s’havia d’accedir per unes escales que ara també comuniquen amb l’Hort de can Falç. Just en el replà que hi trobem, en el soterrani de la casa de l’Eduard Roca, el barber, hi tenia l’estudi en Marià Carbonell Llopis, el qual en aquest reduït espai d’un nivell entremig hi exposava la seva obra i el conjunt oferia un encant especial.

   Ha estat una raconada que sempre ha fet goig, perquè a la plasticitat de l’obra del pintor s’hi afegia la fragància d’una natura florida i esquitxada de frondosa verdor. Un peculiar jardí del qual n’ha tingut cura la Manuela Gàzquez, esposa d’en Llorens Garcia,  a la qual només li cal sortir per la porta de casa seva i les plantes li surten al seu encontre. Amb minuciosa paciència i dedicació cuida aquesta ben ordenada disposició de plantes i flors que són l’exemple de perseverança de la dona sitgetana que mima els detalls per a que l’entorn faci goig. En un bocí del Sitges amagat, la sensibilitat d’una veïna  s’ha fet palesa en una ordenació que per la seva disposició, contribueix a que la marjada de l’Hort de can F

alç, a sota on hi havia el corral de les cabres,  segueixi sent un referen. Anys fa també contribuïen a tenir cura del indret, l’Assumpció López i l’Herminia Pérez. Fins que la Manuela ha quedat pràcticament sola en el manteniment del jardí, situat en un carrer de traçat original.

   Al final del carrer Parellades existeix un corraló al qual la veu popular li va atorgar la denominació de “carrer del metro”. A ben segur per les seves reduïdes dimensions. Una identificació que no agradava gens a l’Enric Hill, propietari de dues cases, les del final.  L’Enric, les seves raons tindria, rebutjava aquesta definició de carrer, perquè argumentava que no es podia considerar com  a tal. Tenia raó, però fes-li entendre a la gent, que són capaços de fer canvis sense altres raonaments que el d’una popularitat assolida sense cap més criteri que la transmissió  oral.

   En el corraló del final del carrer Parellades, tancat amb una senzilla reixa, hi han viscut veïnes amb  la mateixa popularitat, en quant  els costums d’atorgar motius a la gent  del poble. Fins i tot podem parlar de  membres d’una reialesa local, poca broma, que la mateixa veu popular es van encarregar de concedir-li el títol. A la Carme Artigas la van coronar, sense necessitat de corona i protocol fastuós, però sí amb la designació corresponent com  la reina de les criades.  Veïna seva era la Lluïsa, muller d’en Sabas i mare d’en Vadó, al qual la mateixa nominació protocol·lària, aquesta que sorgeix de la veu del carrer, l’anomenava el “loqui”. Aquestes dues cases eren propietat de l’Enric Hill, avui convertides en magatzems.

  Just a l’entrada del corraló, existia una ben  aprofitada botiga de queviures que regentava la família Ramírez, la finestra aparador era just a tocar el reixat. En la primera casa, entrant a la dreta, hi vivia la Modesta Navarro. En la següent l’Assumpció, esposa d’en Blanco. Aquestes dues vivendes pertanyien  a la propietat de la família Almirall que té l’entrada principal pel carrer Parellades. Al reformar l’edifici, les dues cases del primer tram del corraló van desaparèixer i l’espai que ocupaven va quedar integrat en el local dels baixos de la susdita casa.   

  Quan en el conjunt de les quatre vivendes hi vivien els corresponents llogaters, les dones s’encarregaven de disposar flors i falgueres al llarg de tot el passadís.

   Més enllà, el Passatge Termes que va des de la vorera de la que havia estat fàbrica de can Termes, al Passeig de Vilanova. En aquest començament de carrer hi trobem tres cases tallades pel mateix patró, les quals van fer construir la família Massip. Començant per la carretera, la primera la va estrenar  la Maria Almirall, la segona la Francesca que el seu marit treballava a can Gori i la tercera la Maria Carbonell, esposa de l’Antoni Ferret, el Xic de l’Esca. De les tres,   la veïna més antiga és la filla del matrimoni, la Montserrat Ferret Carbonell. Que ha heretat l’estima i el goig de la Festa Major, entre les parets de la casa, impregnades de notes sorgides del contrabaix i del saxo del seu marit, l’Antoni Bosch.

   Actualment a més de la Montse, a la casa del mig hi viu la Nuri Roca, vídua d’en Josep Rossell. I en la  del capdamunt, la Carme Àlvarez, esposa d’en Victor Sales. Tres cases, a tocar el centre del poble, que disposen d’un jardinet en la part frontal. Un fet inusual en aquest centre. En un espai que, com els altres, resta també una mica amagat de les mirades. Les tres cases s’aboquen a la marjada de la torre de can Vías, on una frondosa i florida, buguenvíl·lia ofereix una imatge que desperta admiració. I és que a la Rosó Carbonell, junt amb el jardí que es troba a l’entrada de casa seva, li agrada que faci goig.

     Són, o han estat, veïnes del Sitges que jo anomeno amagat, que tenen la sort de viure en uns espais molt particulars, únics,  i que fan tot el possible per mantenir una verdor i una florida que fa honor al tarannà de la dona sitgetana.

    Llocs cèntrics que no els freqüentem amb assiduïtat i que avui he volgut portar fins aquestes pàgines que són com una finestra oberta. És un plaer poder-hi guaitar

                                                                                               J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de juliol del 2014 )

EL BIQUINI


      A  la botiga tinc una ampliació d’una fotografia de la platja de la Barceloneta, que situo a cavall entre dos segles, on s’hi veuen uns banyistes, homes i dones, amb una peculiar indumentària de platja, on predomina un cobriment generalitzat del cos. Sobta veure la vestimenta que es feia servir per anar a banyar, sobretot si ho comparem amb les maneres actuals, on predomina  la mínima expressió de roba, i la màxima exhibició de carn. Completa la fotografia una filera de les típiques casetes de bany que es feien servir per canviar-se de roba i no ser vist, quan poc tenien per amagar, ja que la vestimenta de platja no diferia gaire de la del carrer. A la platja de Sitges, en la dècada dels cinquanta seixanta s’arrengleraven  unes casetes arrambades al mur de la barana de la platja, quan encara existia el pudor en quant a voler reservar les intimitats. Fins que poc a poc el destapament s’ha anat generalitzant i preval més el sistema de la tovallola enrotllada a la cintura, mentre es fa el canvi de  les robes interiors.

    També ha influït en la desaparició de les casetes el fet que, tant dones com homes, van i venen de la platja emprant una vestimenta que evita haver de fer canvis. Les senyores s’envolten dels anomenats “pareos”, una peça de tela que encercla el cos sense haver de procurar que no pengi més d’una banda que de l’altra. I els banyadors dels homes s’assemblen més a uns pantalons curts que al pròpiament dit banyador, per tant amb una camiseta, per tapar la resta del cos, en tenim prou.

    Durant uns anys es va fer servir el barnús. Veïns de la meva àvia Maria eren en Manuel Duran i la seva muller, la Soledat Carbonell, el matrimoni junt amb els seus dos fills, en Joan Manel i en Lluís, vivien en aquestes casones que guarden una simetria arquitectònica, entre ca la Candelària i la que havia estat la Pensió Julian. En els mesos d’estiu la família Duran es traslladaven des de la seva residència habitual de Barcelona a la casa de Sitges, aquesta proximitat amb la platja els permetia seguir un ritual que es basava en una correcció en el vestir i en l’ordre de protocol familiar. Puntuals, a les dotze del migdia sortien de casa seva, el matrimoni precedit dels dos fills. Uns i altres coberts amb els corresponents barnussos on predominaven les ratlles. Quan la mare es quedava a casa, l’ordre no es trancava, en filera de u, primer el pare i a continuació els dos fills. Tornaven al seu domicili  seguint el mateix ordre i vestits de la mateixa manera que havien sortit. Oferien una imatge típica de la senyors que anaven a prendre els banys. Tal com ho feien els de la colònia d’estiuejants que vivien el les torres de primera línea. Algun d’ells disposaven d’un parament a la sorra, arrecerat a la paret dels parterres, on no hi faltava detall, entre l’empostissat, el tendal que ho cobria tot i la bona disposició de les  anomenades gandules.

    Un altre dels veïns més propers, en Joan Olivé i Ràfols, qui mai va voler disfressar la seva activitat professional, com ho demostra el fet que en una convocatòria d’eleccions locals, formava part de les llistes d’una formació política i allà, en l’apartat on si descrivia l’ofici s’hi podia llegir: lleter. En Joan, quan feia un descans en el repartiment de la llet, s’enfundava el banyador i el barnús i s’anava a refrescar a la platja del Club Natació tot i que després a la tarda es tornès a posar aquell folgat jersei de llana. 

    Entre aquestes va tenir lloc un fet que ha marcat un fita en les modes en quant la vestimenta de bany. Va succeir a Benidorm, l’alcalde franquista Pere Zaragoza, que ho va ser entre el 1950 i 1967, el va colpir  un fet molt curiós que va tenir lloc en el municipi que presidia, a mitjans dels cinquanta. Un dels guàrdies municipals de la plantilla, va imposar una multa de 40.000 pessetes de l’època, a una turista estrangera perquè, segons la seva versió, anava amb calces i sostenidors, ni més ni menys que el que vam anomenar biquini. L’alcalde ho va trobar injust i es va presentar a Madrid amb la finalitat d’exposar el cas al propi Franco, responsable de la prohibició. Va aconseguir del Caudillo el privilegi que a Benidorm les turistes podien banyar-se amb biquini.

    I com Benidorm no podia retenir l’exclusiva, el biquini es va anar imposant en tots els llocs de platja. Sitges no en va ser una excepció i van coincidir amb l’arribada de nombrosos turistes estrangers, els quals hi accedien  mitjançant els “tours operatots” de nacionalitat sueca i holandesa com les companyies “Fritidsresor” i “el Club 33”, entre altres. Van ser anys de transformació i també en l’evolució del vestir, de manera especial amb la lleugeresa de roba amb la qual s’acudia a la platja. Aquest fet va propiciar que les baranes del passeig, les que s’aboquen a la sorra, es veiessin molt concorregudes de curiosos els quals, arribats dels pobles del nostre interior més proper, alegraven la vista davant un espectacle que estaven poc avesats a contemplar. Contrastava la vestimenta dels ocasionals visitants, generalment amb camisa ben cordada de mànigues i coll,  alguns fins i tot amb la corresponent americana. Al seu davant un panorama exclusiu, on predomina la carn ben bronzejada i de gruixos i formes, els més dispars  i selectes.

      El biquini ha influenciat de tal manera que l’edat no és cap impediment i fins i tot deriva a una altra modalitat anomenada “top lease” que es caracteritza per suprimir la peça de dalt. Aquí em reservo l’opinió, que sigui el pudor, l’estètica i el respecte, els valors que tota persona ha de ponderar  per tal de trobar un equilibri i el respecte que més s’ajusti a la convivència.

     Més que el  biquini, avui, el protagonista i la preocupació és la sorra de les platges.

                                                                                                                 J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de juliol del 2014 )

06 de juliol 2014

MUSEUS A L'AIRE LLIURE


Els museus són espais reservats per a perpetuar la cultura en totes les seves vessants. Com una finestra oberta, des don totes les mirades aflueixen per a coincidir en un interès generalitzat que es basa en la contemplació d’obres d’art, objectes diversos i fins i tot aspectes testimonials, el conjunt dels quals formen part de la història.

   Sitges disposa d’uns museus que donen testimoni de la manera d’ésser, de viure dels estadants  que en seu moment van fer servir de vivendes respectives i van aconseguir omplir-les d’un contingut excepcional per l’època. És en ells on, a més, es fa palès  l’apassionament pel col·leccionisme, la sensibilitat artística que  s’apercep a cada racó.

    El Cau Ferrat i el Maricel aporten a la història local el testimoni d’una època, on tan sols uns pocs privilegiats es podien permetre disposar d’un fons d’art de rellevància. Santiago Rusiñol i Charles Deering,  trien un entorn privilegiat, on fixar un domicili. Són veïns i tenen aficions artístiques, com també l’obsessió de col·leccionar. Rusiñol converteix casa seva en un espai obert als amics amb els quals comparteix neguits i festes. En una casa de poble, transformada, on a més de vivenda i estudi de l’artista, disposa d’un espai d’un traç artístic peculiar, reservat per exposar-hi la col·lecció de ferros, de vidres... i la disposició dels dos quadres del Greco.

    El Cau Ferrat ha estat una casa del poble que, en el seu moment, l’artista condiciona  i en gaudeix fins a la seva mort. A partir d’aquí la casa retorna al poble i s’obre al públic com a museu. La projecció del que n’havia estat propietari, aconsegueix que el museu aconsegueixi atreure el interès i la curiositat dels visitants que venen a la Vila delerosos de poder visitar-lo. Per a la gent del poble és una oportunitat per conèixer de prop aquella llar, que en el seu dia, va despertar enorme curiositat, pel fet de poder tafanejar en la casa d’un artista de la qual, tothom que havia tingut l’oportunitat de visitar-la durant el seu apogeu, en parlava bé. No obstant, pels mateixos motius de tenir-ho tan a l’abast, l’afluència de la nostra gent no ha estat, que diguem, massa freqüent. Quasi bé s’havia convertit en un incentiu per obsequiar, amb una visita, al familiar o amic que ens venia a veure. I que davant la satisfacció del visitant,  ens feia  sentir-nos cofois del nostre legat.

     Maricel ha estat diferent, el seu propietari va construir el conjunt del Palau, embellint un entorn que és una altra icona  que ens identifica. La majestuositat de la construcció, dels detalls que l’adornen, difereixen amb la sobrietat externa del Cau. Tot el conjunt resta sotmès a les voluntats dels respectius propietaris. Perquè quan l’amo del Palau, decideix, per les raons que fossin, marxar, s’emporta tot el contingut, però no pot amb els dos edificis que acabaran sent comprats per la Diputació i l’Ajuntament. Fins que en el de mar, la Diputació decideix exposar la col·lecció del doctor Pérez Rosales. Convertint-se en un altre museu que es combina amb la visita a la casa d’en Rusiñol.

        Fins que el pas dels anys, la ubicació aixecada sobre les roques, els problemes d’humitat, els efectes de la llum solar, clamen una restauració complerta. I abans de tancar els dos museus s’ofereix l’oportunitat a la gent del poble, de visitar aquests espais amb tot el seu contingut. Una idea sensacional, com també ho ha estat, desprès de quatre anys de treballs, abans de tornar posar les coses al seu lloc, oferir una nova visita per apreciar els treballs realitzats. Aquest retrobament m’ha semblat únic, perquè tots els qui vivim en aquests moments, mai més tornarem a veure aquests museus buits. Mal aniria que no fos així, ja que seria per motius d’una d’algun que altre desagradable contratemps. Hi tornarem quan tot torni a estar en el seu lloc. Com si res hagués passat.

     Els museus de sitges, com el de la casa Llopis, són espais de contingut estàtic, si més no en el seu interior es fa palès el neguit artístic d’uns estadants que hi van viure temporades. També la d’un col·leccionista i mecenes que va influir per a que fos la vila, l’escollida per albergar la seva àmplia  col·lecció.

       Guarden, en el seu interior, nombroses obres d’art que han de restar sota teulada i en unes condicions climàtiques sota control. Si més no a l’aire lliure, el poble ofereix el que podríem anomenar els museus a l’aire lliure. Que d’un temps cap aquí, també han despertat interès entre  propis i estranys, com són les cases dels anomenats “Americanos”. Per les quals es fan visites guiades i això permet conèixer la identitat de les persones que les van fer construir i altres detalls de la seva vida, de l’arquitecte que les va dissenyar  i estils que hi aflueixen.

    L’església parroquial és una altra peça que va associada amb la imatge més característica  del poble. Completa el conjunt, les ermites del Vinyet, de Sant Sebastià. I en plena natura, apartat del nucli central, destaca l’ermita de la Trinitat. I aquesta altra que el diumenge acollirà una nova festa, la de Campdàsens. Sense oblidar-nos de les masies que, cada vegada són menys les que estan habitades, com la de can Lluçà. De manera que Campdàsens i can Lluça, cada primer diumenge de juliol comparteixen protagonisme i ambient sitgetà.

    Són com a museus a l’aire lliure, que guarden la seva pròpia història i ofereixen una visió diferent, més a l’abast. Un al·licient afegit, com ho és pujar a la Trinitat el dia del seu aplec i a Campdàsens en el de la seva festa. Convertint-nos en  admiradors d’uns exteriors i interiors d’una simplicitat exquisida, res a veure amb els museus guardians de nombroses obres d’art. Aspectes i conceptes diferents, però que també mereixen una visita que depara molts al·licients.

                                                                                                 J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de juliol 2014 )

A UN PAS DE LA CLAUSURA


El passat cap de setmana ha estat intens i aquesta successió d’esdeveniments ha tingut continuïtat només estrenar  aquesta que ens trobem. Poques vegades la festivitat del Corpus i la de sant Joan quasi  coincideixen en el calendari.  Un dies en els quals les flors han estat les protagonistes, seguint la tradició sobradament secundada  per aquests 75 aniversari de l’exposició de clavells. Aniversari que expositors i la gent del poble hem viscut amb admiració i entusiasme. I no em cansaré de repetir que aquesta continuïtat té un mèrit  extraordinari. Clavells cultivats  a redós dels patis de les cases particulars, de les sínies i en aquest hort, al qual em referia, el de can Falç. Amb els cossis al voltant del xup, rebent les atencions d’en Josep Virgili i la Maria, la seva muller. Els dos es mudaven per anar a recollir el premi el dia de la clausura, a la qual precedia l’ofrena al Vinyet amb la corresponent comitiva amb banderes i banda de música. El matrimoni Virgili estava molt vinculat al Prado i els Fontfria els de can Mec al Retiro. Tot i que aquests últims no eren expositors, m’hi refereixo perquè s’hi relaciona una detall molt simpàtic i de certa complicitat. Els Virgili iniciaven els balls al Prado i els Fontfria al Retiro. Era com un ritual que la gent respectava, quan els dos matrimonis sortien a la pista de les respectives societats eren rebuts amb forts aplaudiments. Era com un convit a la participació. Amb tot, abans d’omplir la pista, els deixaven fer unes quantes evolucions on exhibien els seus respectius estils.

   En una d’aquestes cloendes, als jardins del Retiro, els aplaudiments van ser ofegats per les reprimendes d’en Virgili que cridava, a viva veu, malparlant del veredicte del jurat. Els profans no hem concretat mai l’acalorament, per part de l’expositor. Sembla ser que a resultes d’una resolució, amb més  amb ganes de crear controvèrsia que de premiar el mèrit. Perquè en aquell certamen en Virgili va quedar relegat al catorzè lloc del rànquing. Un lloc molt discutible  per a un expositor que sempre s’havia mogut entre els primers. Des de que va saber el veredicte, en Virgili sembla ser que no va poder conciliar el son, ni entremig de la calma que regnava en la casa dels masovers. Així que la cosa portava cua i quan van pronunciar el seu nom, es va aixecar d’una revolada i menys macos els hi va dir de tot, mentre anava amunt i avall del passadís que quedava entre les cadires disposades a la pista. L’Antoni Mirabent, mestre de cerimònies i protocol de l’Ajuntament, no donava a l’abast d’aixecar els braços, obrint les mans,  clamant a en Virgili que recompongués la calma. Res ho aconseguia. Els seus abruptes i jocosos comentaris, havia desbaratat la solemnitat de l’acte. Per sorpresa del públic que ignorava el motiu de l’acalorament de l’expositor. Si aquell dia al cuidador de l’hort de can  falç, a l’home que mimava els seus clavells,  no li va agafar un treball, és perquè la terra i l’espai on es desenvolupava la seva feina,  li havien reservat  una  salut a prova de bomba.  

  Una de les protagonistes del certamen d’aquest any, ha estat la Montserrat Marcet Soler. Que havia estat veïna del carrer Jesús, en una de les cases que fins fa relativament poc, va conservar el detall de les grans portes de fusta que tanquen la intimitat de la casa, encara avui, restaurades i pintades de color blau, resten en el paisatge comercial del carrer. La Montse ha conviscut sempre amb l’art; amb la complicitat vers les tradicions; les caramelles del Prado, que el seu pare, en Rafel Marcet Almirall, ha dirigit infinitat de vegades. També amb la música popular de l’esbart del qual els seus pares n’eren components. Amb les sardanes que han ballat els de casa seva i de quan també el seu progenitor s’encarregava de contractar les cobles per festa Major. Els Pastorets. El bategar d’aquest setmanari per ser neta  del Sr. Pepitu que en va ser director i del seu oncle que  també ho ha estat fins fa poc. I sobretot del Corpus, al tenir cura d’aquest tros de carrer que s’estén per la vorera dreta on  les veïnes més properes són la Ramona Vendrell i la Maria Matas. Durant 40 anys, la Montse, amb la complicitat del veïnat, ha dissenyat la forma de la catifa, ha dibuixat el terra del carrer i desprès ha col·laborat, junt amb la Pepita Soler Soler, la seva mare i amb la resta de veïns a posar la flor. Es pot dir que la Montse ha mamat de les essències d’una tradició que encara avui fa goig de compartir. D’una manera especial en les hores de la nit, quan els més “festeros”, es lliuren a la complexitat de les nits sitgetanes, i la gent del poble es lliura a tallar la flor, a dibuixar el terra del carrer.

      Deixant-ho tot preparat per el pas de la processó, d’aquest tàlem sota el qual s’han anat alternant les autoritats religioses i els portants. Obrant uns canvis que han permès que el pas del Santíssim el custodiïn  la gent que participa en la processó. Perquè en les imatges d’antany podem contemplar com el pal·li era acompanyat per quatre membres, un en cada punta, del cos de la guàrdia civil, amb uniforme de gala, i amb el fusell en posició de desfilada.

    Els temps canvien, però a casa nostra la festivitat del Corpus continua aportant una florida que engalana l’exposició de clavells, els balcons i el terra dels carrers. El flaire de les flors, aquest any, quasi s’ha barrejat amb l’olor de  pólvora que caracteritza la revetlla de sant Joan. Coincidirà la clausura de l’exposició de clavells en el transcurs d’un dia  que també  havia estat festiu, precedit de la corresponent  revetlla, el de Sant Pere   

                                                                                         J. Y. M.                
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de juny del 2014 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez