Els
catalans tenim reservat un petit privilegi, que s’escau en el
moment d’escriure el nom i els dos cognoms, de manera que entre el primer i el
segon podem incloure una ( i ). Aquest detall aconsegueix establir un
complement que atorga un cert prestigi, si es contempla com un detall que infon
una certa cortesia.
De l’amic
dibuixant sempre m’ha encuriosit aquest guionet que apunta entre el seu primer
i segon cognom. D’una simplicitat absoluta, ve a ser com la petita ratlla que
completa la ben ordenada disposició de línies que ha traçat en els seus
dibuixos. Forma part de la seva identitat i se’ns faria estrany que es decidís a canviar
el guionet per la ( i ). D’aquesta manera la seva signatura té la força del nom
complert, Joan Soler-Jové.
El destí
depara moltes coincidències, de pare tapisser i pintor, en Joan pren el primer
contacte amb Sitges a l’edat de tretze anys, quan el seu progenitor el porta a
la Vila per a pintar alguns dels seus racons. Ell es decideix pel carrer
Carreta, on realitza una aquarel·la sota aquesta habitació pont que va de la
Carreta al carrer Pau Barrabeig, que pertany a la casa on havien viscut els
Campillos, els Garcia Munté. A més de l’entorn, hi pinta un pescador amb els
pantalons arremangats. Una imatge que descriu l’activitat a la qual es
dedicaven la major part dels veïns d’aquest
carrer.
Es pot dir que
és la primera presa de contacte amb la Vila, amb finalitats artístiques. Va
continuar freqüentant el poble per motius de feina i sempre com ajudant del seu
pare, mentre resta amatent de les exposicions i, sobretot, dels concursos de
pintura ràpida que s’hi van convocant. En la segona edició hi participa. Planta
el cavallet en les immediacions del Cable, el destí li guardava que anys més
tard en seria veí, i plasma la cantonada del carrer de l’Aigua. Obra que li
compra un jove matrimoni, en Josep Bernad i la Dolors Luján, que vivien, quines
casualitats, en la casa on després hi anirien a viure ell i la Rosa.
Aprenent de
tapisser, hi dedica la major part del temps i, com ajudant de l’oficial,
freqüenta un proveïdor, la casa Pino que estava ubicada en el carrer Princep de
Viana, a la qual també m’hi havia desplaçat moltes vegades per a comprar-hi
gavarrots, singla, cling que servia per reomplir abans de posar la tela blanca
de tapisser, sobre la qual hi anava la definitiva. Ell i jo vam conèixer la
Margarita, la filla de la casa que estava de cara el públic i vam viure de prop
l’expandiment de la marca comercial que
es va traslladar a la plaça Navas i a la
Sagrera, fins que uns mals aires van obligar a la Margarita i al seu germà Joan a baixar definitivament la persiana. Un final
que a en Joan i a mi ens va doldre, perquè hi anàvem com si fos a casa.
En Joan a més
de la solera de dibuixant assolida també per un aprenentatge ben consolidat,
degut a passar per les millors càtedres de l’especialitat, aconsegueix un estil
propi que captiva. L’elegància del traç combina amb la simplicitat d’aquest,
amb tan sols quatre ratlles retrata el que vol reflectir. D’aquí potser la seva
passió per dibuixar cada gest del pallasso més universal, Charlie Rivel, el
qual no feia servir ni una sola paraula per a connectar amb el públic. I al
dibuixant tampoc li calen les paraules per a plasmar un instant, el que dura un
gest, una expressió. Però mentre el pallasso es movia entre els silencis, en
Joan Soler –Jové, en aquest aspecte no s’hi
assembla gens, perquè el dibuixant és xerrairot . És tanta la seva facilitat de
paraula, que se’ns faria de dia i no hauria esgotat la temàtica, perquè aquesta
manera tan planera d’explicar, fa que qui escolta també perdi la noció del
temps.
Va i ve de sitges, i volta pel món, amb la
companyonia d’un cúmul de neguits i projectes que no paren de deambular pel seu
pensament. Torna a la Vila en una nit bulliciosa de revetlla, la de Sant Joan,
de l’any 1972, per a inaugurar la segona
exposició a la galeria Àgora 3, propietat d’en Joan Pi i l’Àngels Andreu,
matrimoni amb el qual ha mantingut una
consolidada amistat. Desprès de passar la nit de gresca, a primera hora del dia
del seu Sant tornen cap a Barcelona, junt amb uns amics i el pallasso Barea. La
casualitat els porta a asseure’s en un vagó on també hi ha pujat en Josep M.
Soler i Soler, director de l’Eco. A qui li demanen que si s’adormen els
desperti a l’arribar al Prat. Vet aquí el primer contacte amb el setmanari que
tantes coses li ha publicat. El mateix Josep va escriure un bonic article
explicant aquell encontre
Tant anar i
venir, en Joan coneix a la Rosa, filla del Sr. Cimorra que era l’administrador
de correus, quan l’estafeta estava situada al carrer Francesc Gumà. Una raó per
la qual en Soler-Jové deixa que les lones del circ caiguin a terra, que
carreguin tot l’escampall de ferros, fustes i cordes. Fins a ser testimoni de
veure com la caravana s’allunya i ell no
la segueix, amb el quadern de dibuix a
sota el braç, com tantes altres vegades
havia fet. Havia arribat el moment de compartir il·lusions i projectes amb la
Rosa. En una casa blanca i blava, els colors de Sitges.
Dibuixant de places, de carrers, de paisatges
quotidians, bulliciosos, mai li havia passat per la imaginació que en les
immediacions d’un paret, on havia estat l’escorxador, compartiria placa amb una
nodrida representació d’artistes. I per a fer-la més identificativa amb el seu
nom, amb el guionet entre els dos cognoms, en definitiva, amb el seu estil, hi
dibuixa la perspectiva de l’església amb aquest sol tan peculiar, simple, però
tan seu. Que sense aportar ni llum ni escalforeta, transmet la força d’un
personatge que de l’amistat també en fa un art.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de juliol 2014 )