Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

22 de juny 2014

ELS CLAVELLS DE LES SÍNIES


   La proximitat és un dels molts detalls que s’afegeixen a les avantatges que compartim els habitants dels pobles. El nostre no n’és una excepció, sobretot en els anys en què es podia entrar en contacte amb el mar i en poc temps bordejar les sínies més properes. Era una de les identificacions més característiques d’una vila amb activitats desenvolupades entre les arts de la pesca i la feina del camp. L’exemple d’aquesta proximitat, irrepetible, ha estat aquesta llenca important de terra de cultiu que s’ha estès des de tocar el Cap de la Vila, fins a la mateixa vorera de la platja, l’hort de can Falç.

    Només decantar per la cruïlla de can Perico, en direcció a la Creu de Ribes, la sínia Robert s’ha obert al paisatge camperol de la Vila i, és el que em volia a referir, una sínia quasi a tocar al nucli principal del poble, a poca distància del centre, que ens exemplifica la complicitat de l’activitat camperola amb la de la pesca.

    I a pocs metres de la sínia Robert hi havia la de la Dionisia, propietat d’en Magí Romeu Rovira  i la seva muller, la Dolors Camps Vendrell. La seva jove la Montserrat Marcé Rovira, a l’any 1952 es va iniciar en el cultiu del clavell. Aquell any va aportar a l’exposició 14 cossis, una quantitat poc representativa si tenim en compte la volada que va agafar l’afició de la Montserrat que va acabant portant uns 300 i quedant en la reserva una quantitat similar. La florida dels clavells conferia colorit a l’entorn de la sínia on, els homes de la casa, cultivaven tota mena de verdures. I realitzada la collita, les dues dones l’anaven a vendre a la plaça.

 La Montserrat, amb un tarannà jovial, alegre i sempre disposada a col·laborar i participar de les tradicions, va encomanar la seva afició als seus veïns més propers, als fills de la Juanita Ferrer i en Joan Comas, que junt amb els pares de la Juanita i la Tresina treballaven la terra de la sínia, propietat de la família Robert, i també tenien cura de les vaques. En Joan i la Maria Dolors Comas, degut al seu interès i a la bona disposició de la Montserrat, en quant a proporcionar esqueixos als joves germans, es van iniciar en una afició, la seva, que es remota a l’any 1975. Amb una continuïtat que els ha permès portar a l’exposició, en el còmput global de la família, l’important xifra de 500 cossis 

    La Montserrat explica, amb apassionada locució i entusiasmada projecció, tota mena de detalls que van associats a unes vivències, resultants d’una afició que requereix espai i molta cura en el procés que culmina quan els cossis amb els clavells  s’exhibeixen  en el marc de l’exposició. La seva assiduïtat, combinada amb la presentació, la quantitat i qualitat,  li ha permès guanyar molts premis, durant nou anys consecutius va fer sempre el primer. Recordem el preceptiu gerro de cristall i base de plata que enviava el “Jefe del Estado” amb el qual es premiava la primera posició del rànquing. També va aconseguir el primer premi en el certamen, de l’avui tan pregonada transició, una sopera de plata que va fer arribar la Reina Sofia, per a la mateixa finalitat.  I ella sap, perquè ho ha viscut, de les enrabiades i desenganys que, com en tota competició, es produeix davant un resultat que s’allunya del primer lloc, no tothom ho accepta amb la mateixa resignació. De controvèrsies n’hi ha hagut, si més no aquesta continuïtat que es fa palesa entre els expositors locals és d’admirar i està al marge dels veredictes del jurat.

   Quan la jove de ca la Dionisia exposava els seus clavells a l’exposició, aquesta  s’alternava entre els jardins del Prado i del Retiro, inaugurades i clausurades amb una solemnitat que es sotmetia al protocol que establia el ranc de les autoritats que presidien l’acte, i que acostumava a recaure tal honor en l’esposa del governador de torn o la de la màxima autoritat militar de la regió. L’acte era amenitzat per la banda local,quan el certamen tenia lloc al Prado sota la direcció del mestre Manel Torres i quan s’esqueia al Retiro pel mestre Gabriel Pallarès. I com a peça preceptiva, per a tancar l’acte, era la interpretació de  l’himne  nacional. Una obligatorietat que  comportava una resignació mesurada  quan el tenia de dirigir el mestre Torrens i tot el contrari quan li tocava fer-ho al mestre Pallarès.

    Aquest article pot semblar incomplert degut a que faig referència a uns expositors en concret, deixant en l’anonimat a molts altres que han estat, i ho continuen sent, uns ferms puntals de la llarga trajectòria. No obstant el títol de l’encapçalament ha esta pensat per aportar a aquesta secció la coincidència que s’estableix entre dues sínies del poble, una quasi davant per davant de l’altra, també apropades al centre de la vila,  on la Montserrat de ca la Dionisia va cultivar els seus clavells i va oferir esqueixos als dos germans Comas, establint-se una complicitat floral. Fins que la Montserrat va deixar de portar els cossis a l’exposició, no així la família Comas que, sense disposar de la sínia Robert, en un bocí de terra que l’Hospital cedeix als aficionats locals que no disposen d’espai, continua aportant aquest nombre important de cossis.

     Quan som a les vigílies de la inauguració d’una nova edició de l’exposició de clavells i d’engalanar, amb catifes de flors, els carrers del poble per on passarà la processó de Corpus. Les dues manifestacions florals, conjuntament amb la florida dels balcons, són un testimoni  més   de la sensibilitat de la nostra gent que continua, a pesar de les circumstàncies de tota índole, amatent als detalls que fan que la vila sigui un referent. Sobretot quan se’ns recorda i se’ns admira per la florida i la vessant artística que es relaciona amb  la festivitat del Corpus.
                                                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de juny del 2014 )
                                                                                  

17 de juny 2014

EL CAFETER DE LA TRINITAT


   La figura del cafeter ha esdevingut una icona de les cafeteries de Sitges. Aquests llocs on a més d’anar a assaborir una tassa de cafè, els habituals han entaulat animades i interessants tertúlies. Continuen tenint lloc, principalment en les cafeteries de les dues Societats centenàries, on s’han succeït cafeters que han assentat càtedra en l’ofici i en la relació entre els socis i clients en general.

    Els costums i els seus protagonistes avalen una llarga  trajectòria cafetera entre els habitants del poble on, d’un temps cap aquí proliferen les cafeteries amb opció a degustació de tota mena de rebosteria, pa  i altres complements. Amb el temps potser, algunes d’elles, aconseguiran fer-se un lloc en aquesta trajectòria de  llarga tradició que implica a clients i cafeters. Perquè el cafè convida a establir conversa, allargant el contingut amargant amb interminables paraules  que busquen complicitat o si més no la sola predisposició d’ésser escoltades.

     Per tant el cafè moltes vegades a més del seu plaer de degustació es converteix en un anhelat privilegi, no sempre  a disposició dels qui en són en certa manera uns bons consumidors. Allunyar-se del poble, per camins que ens s’endinsen en la muntanya, representa deixar enrere bona part dels complements que ens són tan a l’abast. No obstant anar fins a la Trinitat el dia de la seva festa, moltes d’aquestes mancances són relegades a les simples suposicions. Perquè des de sempre en el dia de l’aplec  ofereix el suport indispensable a les diverses preferències en quant a menjar i beure. Només cal recordar els anys en què hi pujava el popular Jaume Fontfria, més conegut per en Mec, que oferia a la concurrència síndries i melons. Establint-se també la venda de begudes refrescants, en aquells anys quan consumir les  gasoses del Vendrell es convertia en un plaer, simple, però molt apreciat.

    L’evolució en els costums i les preferències ha derivat a que el servei de bar s’ha vist incrementat en quant a variació de begudes i a una disponibilitat més gran per a consumir-ne. A banda d’aquesta expansió de la degustació refrescant, el cafè també té el seu públic. I de despatxar ja sigui refrescos com cafès en té cura en Josep Cuscó Martí, nebot d’en Joan Martí que va compartir l’administració amb la Remei i la Rosó.  D’aquí ve que el cronista  hagi encapçalat l’article influenciat pel càrrec que  desenvolupa l’amic, mentre té lloc una festa que encara conserva tots els ingredients del sitgetanisme.

    Durant uns anys, coincidint amb la festa de la Trinitat, m’he pres la llibertat d’establir el nomenament, ni que sigui testimonial,o honorífic, com ho prefereixin, d’uns càrrecs relacionats amb les posicions que han ocupat la gent de casa nostra en la tasca que ocasionalment desenvolupen en el transcurs de l’aplec. D’aquesta manera vaig atorgar el títol de xef de la Trinitat al recordat Jordi Ferret, responsable de condimentar l’arròs, així com altres plats d’influència marinera, per tal de ser servits a la taula del menjador a l’hora de dinar, compartint tovalles, la gent de la casa i les autoritats eclesiàstiques. També m’he referit a les aficions, com per exemple la fotografia i en concret a les bones arts d’en Pere Cosialls. A ell, en el seu dia, el vaig qualificar com a  fotògraf de la Trinitat. Degut a la seva voluntat de deixar constància gràfica dels actes i l’ambient de festa que s’hi aplega. I de manera especial, ha estat l’encarregat de fer,en cada edició, la que podríem anomenar, la fotografia oficial de la temporada de la Cobla.

    Els nomenaments solament tenen vigència pel que fa al contingut d’aquests articles puntuals, no fos cas que derivin en accions de tràmits laborals o de suplantació de responsabilitat, per no tenir jo potestat en quant a decidir a qui  ha de recaure el càrrec al  qual faig esment i a altres de possibles. Em dec a aquest aclariment perquè, per exemple, a la cuina de la Trinitat s’hi treballa en equip, amb el bon saber fer d’aquestes sitgetanes que durant tot l’any fan costat a la Rosó i al menys un cop al mes l’acompanyen i entre totes fan la neteja de les dependències i, de manera especial la vigília i el dia de la festa quan l’equip de les senyores de la Trinitat, tenen cura del més mínim detall. Aquesta dedicació es podrà convertir en un altre títol, amb rang de professionalitat, que serveixi per encapçalar l’article d’un proper aplec.

    A la cafeteria de la Trinitat, millor seria anomenar-la cantina, si més no jo mateix devaluaria la categoria del càrrec de cafeter que acabo de plantificar a en Josep Cuscó. En aquest espai a tocar la placeta superior, compte amb l’ajuda d’en Joan Carbonell, nebot de la Rosó Així, doncs, el cafeter i l’encarregat de la barra atenen a la concurrència quan la feina s’acumula i el cafeter, tot sol, no donaria l’abast.

   L’engranatge de l’ermita de la Trinitat necessita una planificació quasi rigorosa. Cada persona que té adquirides responsabilitats, ha d’estar en el seu lloc i desenvolupar la seva tasca de manera eficient. Deixant la supervisió a la Rosó que és l’eix principal per on passa tota la vertebració d’una festa que cada any és diferent, però que no obstant conserva, quasi intactes, les beceroles d’una devoció que empeny a la gent de casa a pujar a l’ermita per visitar la capella, gaudir de tot l’entorn i de la lluminositat que es reflecteix en la blancor. En aquest racó del món, on, com deia aquell, fins i tot el fum és bo.

   Honor i glòria al cafeter de la Trinitat i per a totes les persones, gràcies a les quals, el retrobament amb la festa fa possible una participació lluïda i exultant.

                                                                                                   J. Y. M.

          ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de juny del 2014 )                                         
                                                              

07 de juny 2014

VILA FLORIDA


  De totes les identificacions que es relacionen amb el poble, la distinció de vila florida és un etiquetatge que ens ha de satisfer. Sobretot perquè al seu darrera hi ha la sensibilitat i esforç de bona part de la seva gent, que ha dedicat atenció especial a cuidar de tots els detalls per tal de que la vila faci goig. I ja que em refereixo a aquest neguit del qual se’n ha fet gala abastament, no vull deixar perdre l’oportunitat de manifestar que de tots els eslògans que ens hem inventat, per tal de conferir protagonisme al nom del poble, em quedo amb el de: Sitges, la Blanca Subur. Perquè darrera de l’atribució es movia un corrent, molt secundat, que imprimia netedat, i aquesta es feia palesa en la blancor de les parets de quasi bé totes les cases del poble. Era quan les mestresses de casa tenien sempre a punt la galleda amb la calç i l’escombreta corresponent, per a quan algunes refregades havien embrutat els baixos de la façana, més exposades a aquests i altres signes, resultants del trafegar diari, i amb l’espontània emblanquinada poder retornar a la seva blancor original.

     A remolc d’aquesta primavera, variable i ventosa, degut a aquest peculiar ventet que de manera ininterrompuda, i com ja m’hi vaig referir en un altre article, deixa una fredor ambiental, més acusada a hora matinera i al vesprejar, que ha resultat una mica molest. El paisatge, l’entorn més proper, ens delecta amb una florida que fa honor  al cartell anunciador que es troba ubicat en la rotonda d’una de les entrades al poble. En aquest començament de juny els preparatius s’intensifiquen per a la festivitat del Corpus que enguany s’escau en les vigílies d’una altra festa significativa, la de sant Joan. Quan la Vila ofereix una altra florida que s’apunta a la tradició que ve avalada pels mèrits aconseguit, gràcies a la implicació de molts dels nostres. Que fan possible la sempre difícil, si més no il·lusionada continuïtat.

    Són els mateixos preparatius, la mateixa predisposició, que atenien les sitgetanes i sitgetans d’aquells anys, quan entre la blancor hi sobresortia el colorit de les flors. Tant pel que respecta a la gent que la podia exhibir en els seus balcons, com aquelles que no tenint-ne disposaven els cossis en els patis interiors. Com era el cas de la Pilar Garcia, muller d’en Joan Baptista Queralt Soler  i mare de la Pilar Queralt que han viscut, bona part del seu temps, en els baixos de la casa de davant de l’Ajuntament.

     La Pilar, mare, va aconseguir una determinada popularitat degut a que va tenir cura, mentre va poder, de nou cossis on hi  plantava assutzenes. Aviva la curiositat la xifra i un contingut tan exclusiu. La bellesa d’aquestes flors decorava, de manera natural i espectacular, les interioritats i el pati de la vivenda. On la blancor i el perfum de les flors acompanyaven l’harmonia de la vida familiar.

    Coneguts, admirats i ben inventariats el nombre exclusiu de testos, quan l’ocasió s’esqueia li demanaven a la Pilar tot el conjunt de l’ornamentació floral. Com així ho feia la Lola Ferret Curtiada, la popular Lola de l’Ajuntament, en el moment que havia de disposar una decoració floral a l’entrada de la Casa de la Vila, la dona pensava amb les assutzenes de la Pilar. A la beutat de les plantes s’hi afegia el bon gust que, segons ens costa, feia gala  la portera de l’Ajuntament per engalanar els accessos  al saló de plens, espai on tenen lloc els actes més rellevants del protocol de la institució sitgetana. La florida no passava desapercebuda, com va succeir en una de les visites de l’anomena’t Generalíssim a la vila, i que en un moment determinat la seva muller es va separar de la comitiva per a contemplar les flors de la Pilar, dedicant-li paraules d’admiració i la consegüent felicitació.

     Els nou cossis també eren requerits pel Sr. Rector quan, en aquest temps de florida exuberant, les cerimònies més solemnes, com la de Corpus, requerien que l’altar mostrés les seves millors gales. Davant de l’èxit aconseguit, gràcies a les atencions de la cuidadora, podem arribar a comprendre  com les assutzenes de la veïna de la plaça de la vila es passaven més temps a la casa dels veïns que a la pròpia.

   Quan va morir la Pilar, la seva filla feina tenia a atendre  altres prioritats, com la de cuidar el seu pare, treballador de can Termes, malalt. D’aquesta manera, aquells nou testos que van assolir una popularitat i un protagonisme ornamental, fins i tot amb traces de caire institucional i eclesiàstic, es van anar reduint en nombre, però no en el pensament i la voluntat de la Pili de can Badia, com així l’anomenem pels anys que va estar treballant en aquell establiment del carrer Major, a pocs metres de casa seva, perquè sempre ha procurat  tenir a disposició una llavor per plantar d’aquesta flor, com homenatge a la memòria de la seva mare.

     I si les assutzenes de la Pilar han estat  a resguard de les mirades, a excepció de moments i esdeveniments concrets, las que disposava la Mª. Dolors Arnabat en el balcó de la seva casa del carrer Sant Francesc, cantonada amb Sant Gaudenci., contribuïen a posar en evidència l’admiració de tots els qui s’adonaven de la seva presència. La planxadora també era concisa en la seva distribució i exclusiva en quant a la flor exposada a les mirades, cap altra  compartia aquell reduït però cèntric enclavament.

   La Pilar Queralt Garcia, amb la seva sensibilitat, per la situació privilegiada del seu enclavament, per la predilecció a les flors i plantes, heretada de la seva mare, pot donar testimoni, junt amb la Maria Rosa Balcells, la veïna més propera que manté el seu balcó, típic de les cases de poble, amb una elegant disposició de cossis amb variada floració, de l’evolució de les florides que s’han exhibit  a redós de l’ara  coneguda com a vila florida. 

                                                                                                  J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de juny del 2014 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez