Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

31 de maig 2014

LA HISTÒRIA DEL POBLE A REMOLC DELS SOROLLS


  Tots els pobles s’han familiaritzat o relacionat amb els seus sorolls, i aquests formen part de la seva història. Sitges ha augmentat la freqüència i la intensitat d’aquets a mesura que ha anat creixent en nombre d’habitants i en progrés. Segurament que el més escandalós o, si més no, el que va irrompre amb més virulència a les fins aleshores plàcids dominis sitgetans, va ésser el que es va produir amb l’arribada del ferrocarril. Quan les locomotores de vapor feien sonar el seu potent senyal acústic, el poble s’estremia, mentre notava, entre admiració i incredulitat, com el tren es desplaçava, amb potent rugir, per damunt la via. No obstant el seu traçat pel poble no causava molèsties a cap veí, perquè circulava per indrets encara sense urbanitzar i per tant amb poques cases. Eren els primers grans sorolls que trasbalsaven la tranquil·litat de les fins llavors calmosa vila i als quals ens hi vam anar acostumant.

   Molts dels principals oficis també s’han desenvolupat entre uns sorolls característics. També, però, amb menys escala, en els camps del nostre terme, on a  cada època acollia els més característics del trafegar que s’esqueia en aquells moments. Així quan tocava sembrar, era el pas compassat del matxo que obeïa als crits de comandament del pagès que posicionava l’arada endinsant-la obrint solcs en la terra. Eren les mateixes veus que resultaven familiars en els nostres carrers, quan  anaven o arribaven del camps i comandaven les regnes del cavall amb el carro enganxat, el frec de les rodes amb el terra era un dels sorolls més peculiars. Sorolls, veus, i detalls que prenien un protagonisme especial durant el trafegar de la verema, quan les vinyes s’omplien de veus i cants, mentre en el cellers predominava  el tic-tac persistent de les premses.

     Els sorolls que acompanyaven als pescadors eren molt més discrets, a vegades sobresortia el del mar, quan el temporal produeix un soroll esfereïdor. Quan a les barques s’hi va acoblar el motor el seu funcionament es va fer notar tant a l’allunyar-se de la costa com a l’apropar-s’hi. I el grinyol del cabestany ha acompanyat als crits i veus potents que  han dirigit l’operació d’entrar la barca a la platja. Tot un contrast amb la cridòria que es produeix ara, quan lliure la platja de barques, les veus dels banyistes ofeguen el remor de les ones del mar.

     Amb la proliferació de la industria del calçat, les dues fàbriques més importants, en quant a producció i volum de treballadors, can Termes i can Benazet, van incorporar dos elements, puntualment pertorbadors del silenci, les seves sirenes, més popularment conegudes com a pitos. Que amb intervals diferents de temps,però totes amb les mateixes finalitat, anunciaven l’hora d’entrar i de sortir de la feina. El seu estrèpit va irrompre com un dels sorolls, més potents, els quals desbarataven la vida placentària de les famílies, que s’afanyaven per no fer tard  i per posar el plat a la taula quan sonava el senyal del migdia. I aquí van sorgir les primeres veus discordants i amb el corresponent procés de denuncia per part d’un determinat col·lectiu d’estiuejants  de la colònia. Es queixaven que la intensitat del xiulet, de les respectives sirenes, a hora matinera, desbarataven el plàcid son dels qui gaudien del privilegi de no haver de matinar. Pels qui vivien més en el centre, els despertava, abans que irrompessin  els pitos, els sorolls dels carros camí de la plaça

     Eren anys en què la mainada sortia a jugar al carrer i la seva cridòria formava part dels sorolls que resultaven familiars i dels quals ningú se’n queixava. Fins que el rebombori protagonitzat per la quitxalla va canviar per la potència dels ràdio cassets que, a tot volum, passejaven, des de l’estació fins a la platja, energúmens poc identificats amb el silenci. Sortosament les noves tecnologies han fet emmudir aquests aparells, reclutant la potencia a les oïdes de cadascú que seran els qui també sofriran les conseqüències.

    En definitiva els sorolls van ser més o menys condescendents a la vida dels sitgetans, fins que al començament de la dècada dels 60 el turisme va escollir, d’una forma més massiva, la Vila per passar els seus dies de lleure. Es va acabar, per sempre més, la relativa tranquil·litat i els sorolls, progressivament es van anar apoderant, sobretot del silenci de la nit. Es començaren a programar balls i espectacles de caire flamenc, a  adequar bars i establiments enfocats als sedents turistes que havien vingut en busca del sol, dels banys de mar i per provar les excel·lències del murapio que els enterbolia la vista i els hi donava per esclatar amb desenfrenades rialles, cants i crits. Que alguns veïns feien callar amb una improvisada remullada d’aigua. Succeïa quan els balls a les societats començaven en el mes de juny i acabaven al setembre, amb la implicació d’uns veïns que tenien assumit que durant aquest període de temps la ballarien al so del ball que tocaven. I mai, a ningú, li va passar pel cap interposar denuncia alguna. Influiria a que els ballables de l’època  feien de molt bon escoltar i la potència dels aparells d’amplificació no eren tan potents.

      L’evolució de la història de Sitges recreada des del vessant del sorolls dóna molt de si, si comparem amb el silenci que havíem conegut. Sorolls de dia, a la nit i a hora matinera, aquella en la qual les mestresses de casa escombraven el seu tros de carrer, amb total silenci, avui, per fer el mateix, un soroll estrepitós, de màquina i de bufador, ens desperta. Sense morbositat de cap classe, vull afegir que el soroll, sigui de música, de veus que sobresurten més del compte, és molt molest quan hom es lliura a un merescut descans.

      Quan Sitges va perdre part del seu silenci, va renunciar a una placidesa que ara desitjaríem recuperar. Massa tard. No obstant qui  té incumbència ha de fer tot el possible per posar ordre i límits als sorolls molestos.

                                                                         J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de maig del 2014 )

24 de maig 2014

ELS PRESTATGES DELS RECORDS


    Les famílies ordenem els nostres espais, els més íntims, amb una distribució molt semblant. En un lloc destacat d’un moble, o trancant la  monotonia d’una paret, hi reservem un prestatge on hi disposem un seguit d’objectes que guarden relació amb un estil de vida i amb la manera de viure-la, o simplement per aglutinar-hi els records que, de diferent manera, han contribuït a fer-nos sentir feliços, contents, d’un temps, d’unes hores viscudes.

    La Lola aglutinava  una  disposició de prestatges, on tots eren plens de llibres, que no tenia res a veure amb aquestes lleixes que disposem a les cases familiars. Els nostres llibres que, per la seva temàtica o predilecció, guardem per ser consultats, per tornar a llegir, o simplement com estàtics elements decoratius. Per a ella bona part de la seva vida ha transcorregut entre prestatges amb els llibres distribuïts pers seccions i temàtiques, acuradament classificats i inventariats amb les fixes corresponents. De tal manera que quan en demanaves un, ja sabia en la secció que es podia trobar. Aquest era el seu ordre, la pulcritud i meticulositat que emprava en la seva jornada laboral a la Biblioteca. Amb un  acompanyant d’excepció, el silenci.  Ella i la seva germana Rosa, s’havien acostumat a parlar fluixet i aquesta pràctica es feia encomanadissa només entrar per la porta. En el seu espai  hi prevalia el silenci, com a molt, les veus que sorgien fluixetes en intensitat, breus, concises,  que no gosaven alterar  la lectura dels ocupants de la sala. Fins i tot

 el degoteig de l’aigua del brollador, del seu romàtic i lluminós pati, s’encarregava  de compassar, fins a convertir-lo en una obra sensacional, com la puresa i transparència de cada gota que queia al bassal inferior, produint un instant de  delicada harmonia.

  Quan la Lola sortia al carrer, un món de sorolls, de presses, l’assetjava. Un contrast massa sobtat, si més no una realitat on es constatava el bategar del poble, la implicació de la seva gent. I això a ella també li agradava,  perquè a la vida predominen  més els sorolls que els silencis. I quan aquests són massa prolongats...

   Als  prestatges de casa seva també hi tenia disposats llibres, si més no, com en totes les llars, hi han aquests prestatges on s’hi dipositen els records, que mostren  les essències, resultant de la convivència   familiar, les predileccions corresponents. Com els àlbums de fotografies on s’il·lustra la trajectòria de tota una vida viscuda; els fills, les excursions, les sortides a Cartagena per veure arribar a port a l’espòs en el pont de comandament del petroler. El transcórrer del temps,  els dies i les hores, les festes familiars. De les escapades, amb en Pere, fins a Santa Coloma de Queralt, a Horta de Sant Joan,  per  contemplar les oliveres amb les fulles platejades i els troncs recargolats pels anys que s’hi han arremolinat, sota l’immensitat de les muntanyes dels Ports.  Tot aquest món de sensacions, de records, resta suspès en els prestatges de la llibreria d’una casa, la seva, que en David i ella van supervisar  cada detalla de la seva construcció. Separats per moltes llengües de mar, en uns anys on no hi havia tanta facilitat en les comunicacions. Cada avanç en l’obra repuntava una nova il·lusió a l’espera d’un retrobament, on ella li feria de guia en els avanços i en la culminació d’una obra que ha estat el seu aixopluc. Situada en un barri on, en aquells anys,  hi prevalia el silenci. Perquè sitges era un poble més de silencis,  que no pas de molestos i impertinents sorolls. I aquell entorn era habitat per pagesos i pescadors.

   Pescadors com en Josep Ferrer, un dels veïns  més propers, l’últim pescador de l’Ensanche que ha estat, fins fa relativament poc, en actiu i que havia heretat, del seus avantpassats, el sobrenom “d’americano”. Tot i ser sitgetà passejava una categoria d’una internacionalitat que s’emmirallava en la prospera América. Com la seva veïna que va néixer  allà, per aquestes mateixes  Amériques, concretament a Guantánamo.

     En els prestatges de la casa d’en Josep, la Nuri ha estat l’encarregada de disposar els records d’una vida transcorreguda, la major part del temps, amb el marit trafegant damunt la barca, allunyat de la costa, però amb la mirada posada en els punts de referència, els senyals de mar, que han servit als pescadors per orientar-se.

   Una barca, la seva, blanca amb el viuet   blau, on les onades s’hi esclafaven i regalimava  una bromera enjogassada, contribuint  a fer  honor al seu nom: Ruixim. I són aquests records,els quals el mar se’n desentén , que s’arrenglen en els  prestatges de la paret, del moble. On s’estableix un ordre, que el pas del temps s’encarrega de classificar. Fins que la pròpia vellesa els hi va arravatant  la bellesa decorativa,  per  convertir-se en un   testimoni de tota una vida. I amb tot això  arriba el dia en què se’n va el pescador i en un d’ells resta  la barca feta a una escala reduïda, la pipa, les ulleres, la ràdio i el rellotge. Poques coses amb les quals resumir una trajectòria  dedicada a la família, al mar, a la pesca, a les coses del poble,

    Amigues i amics, viure té això. Anem disposant en els prestatges llibres, records, objectes, no obstant  la rutina del dia a dia quasi no ens deixa recrear-nos en la seva contemplació. Forma part de la normalitat de cadascú. I vet aquí que passa el temps, els anys, i res no altera l’ordre establert en la disposició que cada família fem. Fins que tot té el seu límit.

    I avui se’n va la Lola Mirabent, demà en Josep Ferrer, passat demà...I els prestatges segueixen mostrant els llibres, els àlbums, la barca i la pipa. Tot segueix en el seu lloc. Marxem deixant els prestatges plens,  perquè allà on anem no necessitem res. Queden, pels familiars i amics, uns altres  records i aquests es guarden allà on les mirades no hi arriben, però els notem molt propers.

                    

                                                                            J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de maig de 2014 )

17 de maig 2014

ELS MÚSICS A ZAKOPANE



  Components de la Cobla Sitgetana, dirigits pel mestre Agustí Cohí Grau, que en aquesta formació tocava el trombó, durant una actuació al festival de Zakopane ( Polònia ).  La música i els balls de la nostra terra esdevingueren uns protagonistes destacats.

QUAN ANÀVEM A BALLAR LLUNY DE CASA


  Aquests dies en Josep Mª. Alegre, un expert de la fotografia artística i amb una admirable projecció comunicativa, penjava, en les  immediateses de les xarxes socials, una fotografia on apareix l’expedició sitgetana que en el setembre del 1971 es va desplaçar fins a Polònia per a participar en el festival internacional de música i dansa popular que es celebrava en la localitat de Zakopane.  Aquest setembre farà, ni més ni menys, 43 anys. El grup de Sitges, de la secció de Cors i Danses, gaudia d’un prestigi, avalat per l’amplia variació del seu repertori, que li va valer actuar en moltes destinacions dintre del país i més enllà de les fronteres, on acollien la música popular i el folklore entre una diversitat d’instruments, instrumentistes, vestuari i danses, moltes d’elles d’orígens antiquíssims. Per estrany que sembli, degut al poder governamental  del moment, mai no havia prevalgut l’aspecte polític en  l’exhibició folklorista.  On sí es feia palès la rica, singular i interessant  variació de vestits regionals, tan d’aquí com de l’estranger. També les músiques i els instruments. Sense imposició de cap mena, s’interpretava el folklore autòcton de cada regió, traslladat, com era el nostre cas, a l’àmbit local. Fins el punt que aquestes trobades es convertien en una espectacular aglutinació de molts aspectes relacionat amb la cultura i costums dels pobles. Influïa, també, la convivència distesa i amical que involucrava a tots els participants.

   Per poder arribar a tenir accés a la representació del país a l’estranger, prèviament s’havia de superar un selecció, entre tots els grups amb possibilitats, que competien en el transcurs d’una gala  final que tenia lloc a Madrid.  En una d’aquestes convocatòries, el grup de Sitges va posar en escena un ball inspirat en un tema de caire Montserratí. La coreografia va comptar amb la participació de la Coral. En els accessos a l’escenari els sitgetans es van barrejar amb altres participants i un d’ells, la seva procedència es podia situar per terres de Castella, va coincidir amb en Cisco Trull, el qual anava vestit amb els hàbits de monjo, i ja tenim al  ben educat, senyor anònim, avançar-se  a besar-li  la mà, amb la corresponent reverència. I en Cisco que passejava un posat de pare prior, amb un tarannà  tranquil i veu pausada,  sense immutar-se, li correspon al detall amb un: “ir con Dios, hermano”. Recomanació encertada, com la millor resolució  a un gest, el de besar la mà, que un bon home va posar en pràctica mogut per aquest costum que, anys fa,  portàvem  a terme cada vegada que coincidíem  amb un sacerdot, fos quina fos la seva categoria en l’escala de la graduació eclesiàstica.

    La fotografia d’en Josep M. Alegre ha  despertant curiositat i records. I això succeïa just quan en Blai Fontanals publicava en aquestes pàgines un interessant article, d’aquells que fan reflexionar. I acabava fent menció a un aniversari, els 80 anys que acompanyen a l’amic Jofre Vilà i Soler. Els anys  acaben sent el testimoni d’una trajectòria, la de cadascú, que aporta experiència i, segons com, la dedicació a una tasca que desperta admiració.

    En Jofre, entre moltes altres facetes artístiques, és un folklorista que ha estudiat, aprofundit i posat en pràctica, la riquesa dels balls populars. No solament aquells que són patrimoni del nostre poble, sinó que aglutinen un camp més extens. Durant els anys que fou el director  artístic, del que llavors anomenàvem, ballets, els seus coneixements han estats posats en pràctica, sota l’estricta meticulositat de l’experiència i també com un integrant més del grup, el qual ha sortit a l’escenari amb un ímpetu i una força emotiva que ha transmès  la confiança, que es necessita  per combatre la por escènica.

    Hem viatjat moltes vegades junts, hem compartit la joia de  moments carregats d’emotivitat. Com la sensació que et produeix veure, lluny de casa, muntat el quadre més espectacular de la Moixiganga. I hem estat testimonis d’excepció, quan ha hagut de decidir i resoldre situacions davant les quals no l’he vist mai retrocedir.

     Quan encara s’escoltava un difús remor de les gralles, d’aquella Festa Major de l’any 1971, ja en el primer revolt de les Costes de Garraf, vam poder preveure que el viatge a Polònia prenia el caire de gran aventura. Va contribuir a aquesta premonició les genialitats  del conductor de l’autocar que va donar a conèixer, entre altres singularitats, la seva gran habilitat i domini. No obstant  tal perícia a nosaltres ens va semblar una temeritat i ens va mantenir amb l’ai al cos fins que ens hi vam anar acostumant. Era quan als autocars es podia fumar i el mestre Agustí Cohí ocupava els seients del darrera, des on dominava el panorama, i encenia la pipa. Amb una harmoniosa  placidesa que tan sols en Manel Vendrell li desbaratava, cada vegada que volia imposar el seu peculiar sentit de l’orientació.

     Genialitats que es van acompanyar durant els quatre dies que va durar el viatge d’anada, la setmana  d’estada a Zakopane i els quatre dies corresponents que vam emprar en la tornada, amb la penúltima etapa que va finalitzar a Niça. On ens esperàvem per dinar i vam arribar a mitja tarda, ja amb el menjador de l’hotel tancat. Per resumir les genialitats d’uns i altres, prenc com a mostra l’expressió que, en aquells moments de dejuni circumstancial, va sortir de la improvisació que en Josep Torrens va fer de la situació: “ Aquí, a Niça, niçacome niçacena” . Una conclusió  que va suplir les millors delicadeses que ens haguessin pogut servir.

     Una fotografia, de quan érem joves i anàvem a ballar lluny de casa. Un testimoni gràfic que fa reviure molts records i que pot servir de felicitació a l’amic Jofre Vilà en els seus 80 anys.

                                                                                                          J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sirtges el 16 de maig del 2014 )
                                                                   

13 de maig 2014

AIRET DE TARDA


     Des de fa un temps, potser més d’un any, cap allà a mitja tarda es gira un aire persistent. Molest, perquè és fresc. Un fenomen que, degut a aquesta continuïtat, comença a aixecar comentaris d’estranyesa. Sobretot perquè és un fenomen anormal, ja que pel nostre poble no havien circulat tants aires com ara. El mes ventós per excel·lència ha estat el març, la resta de mesos, llevat alguns dies excepcionals, plana una calma absoluta.  D’aquí que aquesta persistència es pot considerar un fet pel qual, els neòfits,  no sabem les causes d’un aire que, amb puntualitat rigorosa, es fa present quasi cada tarda.

  Aquest aire fresc comença a neguitejar a les persones que el seu negoci i, per consegüent, la seva activitat professional està planificada i pensada per treure profit de la meteorologia que fins ara ens era del tot favorable. Comenten, nosaltres ho hem pogut observar que a les 9 del matí plana una calma extraordinària, molt favorable per a totes les activitats a l’aire lliure, inclosa la de prendre el sol a la platja, si més no a mesura que avança el dia comença a bufar aquest airet.

   Curiosament els vents són una referència primordial per els pescadors, pocs com ells saben de les seves direccions  i les conseqüències que se’n deriven. Són un indicador, molt fiable, de com influirà en l’estat de la mar. De com en poc temps pot canviar la direcció i obrar un canvi important. M’han explicat que en més d’una ocasió han sortit amb un mar acceptable i de cop i volta intueixen un canvi que pot tenir conseqüències negatives, el que fa que hagin de posar direcció de tornada a port, just en el moment en què el mar no té res a veure amb la relativa calma que va acompanyar la sortida.

    Per a la gran majoria de nosaltres, poc avesats en preveure canvis meteorològics, un indicador molt fiable que anuncia pluja, és escoltar el so de les campanes, o les campanades del rellotge de l’església, des de llocs del poble on normalment no s’escolten. Cada vegada que això succeeix es degut a que bufa el Llevant i les llevantades van precedides de pluja. D’aquí que el pronòstic sigui del tot fiable, quan afirmem amb raó de causa: “plourà, perquè s’escolten les campanes”.

  Altres prediccions anticipades i de característiques molt particulars, venen precedides per molèsties en les anatomies de cadascú. Sobretot quan les anomalies sofertes han estat en l’estructura òssia: operacions, fractures, o simplement quan es desperta el dolor mortificador de l’ull de poll.  Els canvis de temps, està comprovat, tenen repercussions en les zones més febles o sensibles del cos i qui les pateix sap que la molèstia és sinònim de canvi de temps.

   Curiositats, com un simple però persistent i mortificant dolor de maldecap, que igualment pot avançar  que la situació del temps és a punt de canviar. Però l’indicador més visible és l’evolució dels núvols. En aquest aspecte la gent del camp, per la part que els hi toca, també s’aventuren a pronosticar si són núvols que porten pluja o simplement amaguen el sol. I és aquí on es concentren refranys populars, com els que vaticinen: “cel rogent, pluja o vent”. O aquest altra: “quan al cel hi ha bassetes, a la  terra hi ha  pastetes”.... Amb tot, per anar més guiats, moltes cases tenien disposades, en un lloc visible del menjador, el popular frare el qual, amb la vareta a la mà, indica la predicció del temps i, quan sembla que ha d’anar a maldades, fins i tot es cobreix amb la caputxa.. Ha estat el precursor dels sofisticats baròmetres actuals que són d’una precisió molt acceptable.

      Primer per la ràdio, durant els serveis informatius, els anomenaven “el parte “, hi havia lloc per a les previsions meteorològiques. Quan va irrompre la televisió en blanc i negre es va fer molt popular el seu home del temps, Marià Medina, a qui de vegades substituïa el seu germà Ferran. A els dos els va reemplaçar  l’Eugeni Martín Rubio, el qual va aportar a la seva popularitat una curiosa aposta que li va suposar perdre el seu frondós bigoti. La primera dona a sortir a la pantalla fent les previsions del temps va ser la Pilar Sanjurjo. Aquells principis de la televisió, encara no existien les autonòmiques, les explicacions gràfiques de l’evolució del temps, va crear molta expectació. Continua sent així, sobretot quan tenim quelcom programat i part de l’èxit rau en el bon temps. Avui les previsions són molt fiables, i els desajustos són mínims i sempre segons bufen els vents, perquè els canvis imprevistos de direcció podem alterar les expectatives en el moment de fer la previsió. També disposen de més  i més moderns mitjans,  a diferència d’aquells anys on, a banda dels mecanismes existents, exercia influència, sens dubte, els coneixements, però també la intuïció pròpia de l’ofici, d’aquí que  es produïen molts errors en els pronòstics, creant un clima de desconfiança.

    Ara per ara a la Vila bufen vents que mai havien bufat amb tanta  continuïtat. Per aquest motiu la gent de Sitges trobem anormal aquest fenomen i fa que sigui un tema del qual es comença a parlar amb una certa estranyesa. Sobretot  per a tots aquells els quals els seus negocis estan pensats solament per a que  els vents els siguin del tot favorables. Res a veure amb aquests, els quals són molestos i de  difícil capgirar. Mala papereta si es vol acontentar a tothom, perquè mentre els uns volen que plogui perquè tenen quelcom plantat, altres els interessa molt sol i quan més calor millor El vent té pocs adeptes, els  havia tingut en aquells pescadors o embarcacions que han fet servir les veles per sortir a pescar o per navegar.  

     A ells els hi anava dedicada l’expressió:  bon vent i barca nova. A la qual s’hi ha afegit altres interpretacions.

                                                                                                       J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de maig del 2014 )
                                                        

06 de maig 2014

LES MÚSIQUES DEL CAP DE SETMANA


    Tot sovint la música és la protagonista destacada de determinades activitats que es porten a terme en el nostre poble. El darrer cap de setmana van sonar músiques de jazz, sota un anunciat molt específic: “Jazz Antic Sitges”. Entenguis per aquesta antiguitat el més pur estil New Orleans. I va ser aquesta música la que va omplir carrers i espais diversos, amb la participació de músics locals. En un poble, el nostre, amb una interessant trajectòria en aquest gènere. Recordem, amb admiració i nostàlgia  aquells festivals de jazz que van tenir lloc a la Vila, on hi van actuar músics de primera fila en aquesta especialitat. Gràcies, entre altres col·laboradors, a l’entusiasme d’en Josep Vadell, un destacat entès i de grans qualitats interpretatives al piano.

    En Josep aporta a la música local una experiència, resultant de moltes actuacions en públic i d’haver interpretat tots els estils, amb el seu conjunt Golden Beach. Durant unes quantes temporades van amenitzar unes vetllades musicals que sintonitzaven amb el seu estil i amb l’extens repertori de ballables, del qual gaudien el personal que acudia a la sala anomenada La Galera que es trobava a  la piscina. El seus companys de formació eren, majoritàriament músics locals, com en Francesc Bisbal, que tocava el trombó, en Joan Grau  la bateria, l’Antoni Bosc el contrabaix i, en Francesc Roset, de Vilanova, el saxo.

    El jazz sempre ha despertat interès entre els músics, però no tots gaudeixen del do de la improvisació, uns especialitat que és fonamental per interpretar aquest gènere. Un músic local que estava influenciat per aquest cromatisme de variacions sobre un tema, era en Josep Torrens. L’home, quan li venia de gust d’improvisar, feia parlar el clarinet o del saxofon, de tal manera  que esdevenia un plaer escoltar-lo. La llàstima que la seva manera d’ésser va derivar en una mandra crònica que va repercutir en els resultats d’una carrera musical de gran talent i bones maneres interpretatives, però que la recança a haver de bufar massa li va malmetre una trajectòria que hauria pogut ser brillant.

    A casa d’en Josep, per aquells anys, començava en l’aprenentatge de la música un altre bon intèrpret de saxo i també brillant improvisador. l’Antoni Vilchez va trobar en la família Torrens unes persones que, a més  de mestres, eren d’una humanitat exquisida. El músic estava afectat per un problema molt acusat de visió i per tal de que això no fos un impediment per iniciar-se amb l’estudi del solfeig, la Sra. Esperança, muller del mestre Manel Torrens, li va traçar uns pentagrames d’unes dimensions molt més grans de les normals i entre les línees els hi va anar copiant, també amb dimensió considerable, totes les notes que componien les lliçons del mètode Láz, dels més emprats per iniciar-se en l’aprenentatge de la música. Una feina que ben pocs haguessin estat disposats a afrontar. Desprès, assolides les nocions bàsiques, i gràcies a la predisposició del jove músic, en Vílchez ben poques vegades va necessitar la partitura per portar a terme una interpretació de qualitat. Els problemes de visió els superava amb aquest do de la improvisació i del saxofon, la flauta, sonava la música que  millor s’adaptava al gènere que s’interpretava. Però també era músic d’unes genialitats especials, que a voltes xocaven amb les exigències dels mestres que dirigien la formació musical del caire que fos. Com el mestre Pallarés que no s’avenia gaire amb  la improvisació, l’home mostrava totes les exigències davant la música que estava escrita en la partitura. Ho va posar de manifest, precisament en la banda que es va formar per acompanyar l’enterrament del mestre Manuel Torrens. A en Vílchez li va reservar els plats i durant l’assaig,  que va tenir lloc a la sala teatre del Retiro, el músic va començar a voler fer unes certes filigranes interpretatives, les quals no van agradar gens al mestre. Amb la disciplina que el caracteritzava va tallar la banda i li va fer les observacions pertinents, l’amonestat no va tardar gaire a tornar a fer de les seves. I el mestre va ser dràstic en la seva decisió: “deixa els plats i ja pots marxar”.  I amb aquell posat que caracteritzava a en “Tonino”, aquest va girar cua i punt i final.

     El mestre Torrens tenia per costum fer debutar als aprenents de músic, en el transcurs de les processons on es requeria la presència de la banda. Com així ho va fer en Francesc Bisbal i Domingo que tot seguit va passar a formar part de l’orquestra Mozart. Un músic que es va iniciar amb la trompeta i la va deixar pel trombó. N’era tanta la seva afició que els diumenges reunia a casa seva a altres joves que s’iniciaven amb la interpretació musical. Eren també els anys en què en Cisco treballava en la farmàcia del Cap de la Vila i, entre medicaments i xarops, van coincidir amb un altre músic d’exitosa trajectòria, en Joaquim Vicente. Curiosament, anys després els dos es van trobar en el conjunt del recordat Janio Marti, època en què va combinar la música amb la seva activitat al banc de Biscaia. 

    De tarannà dinàmic i alegre, li sorgien simpàtiques elocucions que transmetien la complicitat i estima a tots els músics locals, amb els quals havia compartit moments de genialitats sublims. Com en el transcurs d’aquests 50 anys de trajectòria de la Cobla Sitgetana, amb la qual  tantes vegades hi havia col·laborat. Ara, abans d’ahir, quasi quan la música de jazz tornava a sonar, de manera populosa, ens deixava en Bisbal, i la melodia ha trontollat sense que s’hagi notat en els àmbits aliens al món musical. Però per la família, pels músics  que l’hem conegut i tractat,  ha estat un contratemps que per poc  ens fa perdre el compàs. Això ha passat sempre que un company ens ha deixat i és quan  retornem a la melodia que revivim  aquelles jocoses trobades, quan la seva pregunta era un clàssic: “Fieres, què encara aneu pel món?” Ell l’acaba de deixar, quasi quan les músiques, populars, tradicionals, també les de jazz, eren a punt de sonar

                                                                                                 J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges  el 2 de maig de 2014 )
                                               

ENTRE TORTELLS I MOMFLONS


Contra les amargors,  dolçor.  I és que el producte que ofereixen les pastisseries, sempre, ha servit per donar plaer al paladar. També les confiteries, pastisseries i tot el relacionat amb aquesta dolçor festiva, han passat per moments de menys a més esplendor. Perquè no sempre les economies familiars s’han pogut permetre el luxe de comprar determinades llaminadures. Les preferències eren altres. És va començar a notar un determinada corrent de folgança, precisament, amb els esmorzars i berenars dels dies de festa, quan a la mainada  se’ls obsequiava amb un panet de Viena i una presa, mesurada, de xocolata. Producte  que  assoleix el súmmum quan es serveix amb la modalitat de xocolata desfeta, acompanyada d’uns melindros. Era la menjada per excel·lència en els berenars que precedien els batejos on, a més, la mainada era obsequiada amb els característics confits.

      Poc a poc es va anar imposant, com  a postra dels dies de festa, el tortell que s’acompanyava amb una copeta de moscatell o malvasia. Determinats tortells han aconseguit una popularitat que, encara avui, són una icona de determinades festivitats, com el del dia de Reis que a més guarda l’al·licient de la sorpresa: la figureta i la fava.  El segueix amb poc interval de temps, el tortell de Sant Antoni, amb igual combinació de fruita i massapà.  I amb ell arribem a un tortell gremial que es repartia per la festivitat de Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes, els quals en aquest dia acudien a missa a la parròquia, amb una nodrida comitiva que sortia en dèiem  de la casa del sindicat, situada al carrer Illa de Cuba, amb acompanyament de la bandera gremial i banda de música i, un cop acabat l’ofici religiós, es tornava al mateix  lloc, on es procedia al repartiment de tortells i convidaven a beure dels porrons omplerts de moscatell.

    Al tortells se’ls va anar embotint de  crema, nata i altres complements per a fer-los més atractius a la vista i al paladar. Les pastisseries locals, oferien en els seus aparadors, ho continuen fent, una extensa varietat de dolçor en tota mena de formes. A diferència dels forners, els pastissers han disposat d’un horari que es reparteix en una jornada laboral més diürna que no pas nocturna. Els forners s’han de servir de la nit per tal de que de bon matí el pa ja estigui cuit i disposat a les lleixes de la fleca. A ells se’ls podia trobar, durant les nits estivals, a fora el carrer, a la fresca, aprofitant que el pa era al forn.  Junt amb els serenos, han estat testimonis del que es començava a coure en aquells Sitges que s’abraçava a un turisme, on una altra mena d’escalfor i “bullidura” propiciava unes escenes que alegraven la feina d’aquells aliats de la nit.

     En canvi els pastissers, degut a que l’elaboració  s’allarga durant tota la jornada, els trobaves, a ple dia,embotits en la blancor de l’uniforme, amb casquet inclòs, al carrer, codejant-se  amb un entorn que formava part de la flor i nata del poble. Com els pastissers de la pastisseria Massó, el propietari Sr. Enric, amb els seus fills i el pare de l’Agustí Carbonell, fent costat a la clientela que seia en les taules de cal Xatet.

   La pastisseria Massó i la de can Sabaté, són les dues que encara resten obertes, d’aquelles que ja han desaparegut deixant un bon record. Aquesta última, durant els dies de Setmana Santa, a l’entorn del forn de l’obrador es couen uns ingredients del més pur sitgetanisme. Només obrir les portes de l’establiment, els muflons assoleixen un protagonisme que deriva a unes genialitats sublims. En els moments previs a l’obertura es van congregant els clients que tenen assignat dia i hora i també aquells que hi acudeixen com si anessin a la farmàcia de guàrdia, sense la preceptiva recepta. En aquest punt ja s’estableix un principi  d’acusades diferencies. Comença una jornada que es preveu difícil de gestionar. Si més no els momflons encara no han sortit del forn. L’Annita anuncia que es preveu mitja hora d’espera, una franja horària que permet noves incorporacions de clients. És quan, entre ells, es comença a posicionar els que tenen dia, hora i quantitat, degut a que prèviament van passar pel taulell i els altres que es  planyen de no haver fet el mateix. Entre tot això, la mitja hora es fa interminable. Els acreditats més tranquils, els altres es desanimen   pensant que no els hi quedaran per a ells. El personal de la casa entra i surt de l’obrador, a cada incursió s’ espera la informació actualitzada  de l’estat dels momflons.

  En aquestes, apareix el màxim responsable de l’obrador. En Joan, amb el seu posat característic, em recorda al doctor quan, durant una intervenció quirúrgica, entra a la sala on es troben els familiars del pacient, per anunciar-los que l’operació es porta a terme dins la normalitat prevista. La seva aparició també aconsegueix molta expectativa. Es fa el silenci. Les paraules del pastisser són concises: “els estem pintant”. Normalitat pels qui exhibeixen el paperet, però els mateixos dubtes per a tots aquells els quals, en cas d’anar maldades,  a reclamar a mar. Per a ells la pregunta és crucial: “Què en surten molts?  Resposta esperançadora: “N’hi haurà per a tots”. Apareixen les primeres safates, alegria i escepticisme pels qui s’han anat incorporant i no entenen  l’ordre de les preferències: “jo he arribat abans que aquell senyor i em passa a davant...”. “Senyora, increpa l’al·ludit, ho porto escrit en el paperet”. Valuosa acreditació. Tot aquesta moguda s’acarona entre les genialitats diverses i jocoses del personal, de rang internacional de la casa, que converteix la jornada de recolliment i l’avantsala de la Pasqua en un jocós sainet. Que posat a dir, es podria titular: “Dr. Sabaté, especialista en mufló, reservi’m dia i hora per a l’any que ve”.  

                                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 abril 2014 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez