Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 de març 2014

ELS PERICOS I ELS COTXES


    La cruïlla de can Perico, encara avui, és un referent de situació del paisatge local. Que ens serveix de punt de trobada quan, per exemple, diguem:  “ quedem a  can Perico”. Una percepció de lloc que ens resulta del tot familiar i que tots hem assimilat.

     Denominació que ens ve imposada, de bon grat, sigui dit de pas, degut a la popularitat que van aconseguir la família Balcells, mecànics de professió, que tenien el taller i el garatge en un edifici situat en un dels escaires que conformaven la cruïlla. La popularitat  que assoliren els Pere de la casa en fou tanta que la veu popular s’encarregà de fer la resta, ni més ni menys, que rebatejar-los amb el sobrenom de Pericos. I totes les curiositats no acostumen a anar soles, en aquest cas no solament identificaven als homes de la casa, sinó que a les dones també els hi corresponia el dret a la denominació d’origen, així a elles les anomenaven les Periques.

       L’edifici era gran  i la vivenda estava situada a la part superior, amb un balcó corregut, on  en dies assenyalats, com el de la rifa, activaven un altaveu connectat a la ràdio i la cantarella s’escoltava fins ben bé al Cap de la Vila. En altres ocasions imperava la música, o retransmissions de partits transcendentals de futbol.  Aquests  mecànics tenien predilecció pel martell, i és que un bon  cop de martell, donat en el lloc precís, té efectivitat. El mal és que no sempre les averies requereixen de l’abús d’aquesta eina. I molt menys fer volar martells, com sembla ésser així passava, quan el mecànic, atabalat per les entremaliadures dels més grans de la camada, els hi llançava, fent honor a la conclusió que un copet de martell fa meravelles.

       Tenim, doncs, ubicada la cruïlla de can Perico i, sobretot l’origen de la denominació. Un encreuament  estratègic que consolidava una de les entrades principals del poble, darrerament constituïda amb el Bar Espanyol, regentat per la família Ossó, en un cantó. La Pensió Julian, conduïda per la família Soto- Palma, en l’altre, I el bar d’en Juanillo, antiga casa Diego, en el costat oposat. A l’exterior del garatge dels Balcells hi havia un sortidor de benzina que, junt amb el de can Selfa, van ser dels primers de la vila.

   Per tant un punt estratègic del tràfic viari i, com a tal, requeria la presència d’un guàrdia regulador del trànsit, els quals complien els torns de servei a peu de carretera,i  a l’estiu a ple sol. Al  risc que comportava s’hi afegia l’escalfament ambiental. Era quan encara no s’havia obert la variant que va travessar la sínia Dionísia, can Pairet  i la sínia de can Rostit, entre altres. El tràfic rodat que venia i anava en direcció Barcelona havia de travessar el pas a nivell, encara ara tenim costum d’anomenar el lloc amb el nom de les barreres, per ser aquestes les que barraven el pas dels cotxes per donar prioritat als trens. A l’estiu, quan la gent tornava de la platja i emprenien el retorn cap a Barcelona, es formaven unes cues monumentals que posaven a prova els nervis dels més temperats.

      Just al costat de la casa dels Pericos, sota el pinar a tocar el torrent,  el més populars dels vagabunds de la Vila, tenia el seu aixopluc en un cotxe desmantellat. En Serafí hi dormia aliè al tràfic rodat i al preu de la benzina, a ell sols l’interessava, més que el grau, el preu del vi. Podia presumir de viure, en la cruïlla principal del poble, sota els pins i compartir veïnatge amb els Pericos.

    El temps ha transcorregut impecable i dels Balcells, pel que respecta a Sitges, no en altres llocs de la geografia on encara hi ha representació, van quedar els dos germans fills d’en Pepito i les dues filles de la Montse qui a la vegada ho era d’en Manel. Primer ens va deixar en Josep Lluís i sembla ésser que, no fa gaire, se’n va anar en Pere. Ho apunto entre dubtes perquè els veïns no ens vam assabentar.  Feia temps que havia deixat el seu pis.  Quan, acompanyat per una dama,  va emprendre, per a nosaltres, un destí desconegut, fins que ens han arribat notícies de la seva mort.

   Els dos Pericos eren homes dels de l’americana verda, els entesos en temes carnavalescs sabran d’una peça de vestir tan característic en l’uniforme dels responsables del Carnaval del Retiro. Però, dels dos germans, el qui se la sentia més era en Josep lluís que s’encarregava d’acompanyar als components  d’aquelles xarangues que venien des de Navarra, la terra de la seva mare. Vet aquí la complicitat i afinitat que tan motivava als dos germans. Tot i aquesta verdor tan característica  i festiva, en Pere es decantava més per la samarreta del Barça. Potser perquè es va adonar que no era home de masses mogudes festives. Moderat, prudent, assenyat en quant a la mesura de la beguda, semblava impassible al transcórrer de les nostres tradicions, però no al fum de fumar cigars havans. Pels mèrits  aconseguits i, aquests,  gràcies a les singularitats de la seva manera d’ésser, als Perico no els hi cal que el seu nom aparegui gravat en una placa col·locada en lloc visible, la seva popularitat s’ha encarregat de deixar plasmada en la memòria de tots, el nom que els relaciona a un indret, el qual ja no s’assembla en res a aquell entorn que vam conèixer i freqüentar.

      Diumenge arriba una nova edició del Ral·li de Cotxes d’Època, fa  56 anys  que va tenir lloc la primera. En aquells anys  la majoria de la gent del poble no tenia cotxe, d’aquí que aquella exhibició va revifar molts somnis, els quals  paulatinament es van anar fent realitat. I, mentre, el món del motor també s’ha sofisticat. Tant, que ara els Pericos no sabrien pas on propiciar el cop de martell.

                                                                                                                J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de març del 2014 )
                                                                  

22 de març 2014

RELIGIOSES SITGETANES


   Fa uns quants anys que gaudeixo del privilegi de tenir per veïns de pàgina a les altes jerarquies de l’església.  Durant el temps que vaig compartir espai amb el Sr. Bisbe, cadascú va escriure al seu aire. Vull dir amb això, que ell escrivia sobre el bé, convertint les seves conclusions  en  alliçonaments. I  un servidor  ha escrit  sobre temes diversos relacionats amb el poble i la seva gent, sense ànim de fomentar cap corrent doctrinal. Tot i que moltes vegades hem coincidit en el fons, perquè viure és l’escola més diversificada, on més s’aprèn de tot.

    Ara, en aquesta nova etapa del setmanari, comparteixo veïnatge  amb un altre estatus de la clerecia,  aquest molt més proper, com ho és el Sr. Rector, mossèn Josep Pausas. A aquells que, abans i ara, opinen de la coincidència d’aquest veïnatge tan clerical, els dic que, davant l’evidència,  he de mantenir les bones maneres.

     Aprofito aquest apropament per incidir en el protagonisme de les religioses sitgetanes, una de les quals, no fa gaire, ha complert un aniversari de meritós significat. La nostra Vila, abans d’assolir aquest aspecte tan cosmopolita, amb àmplia pluralitat de creences religioses, es caracteritzava  per la convivència majoritàriament catòlica, representada pels diferents servidors.  Gent de Sitges, els quals han encaminat les seves vides vers la vessant religiosa.  No fa gaire feia esment de la celebració dels 50 aniversari de l’ordenació del pare Francesc Carreró.

     Transcorregut un temps, el 15 de gener d’aquest any, va celebrar  els 50 any d’ordenació  religiosa, la mare Maria Dolors Carbonell Ripoll, de l’ordre de les Carmelites Descalces. L’efemèride va tenir lloc al convent de la Roca del Vallès on ella, amb el nom de Glòria, n’és la superiora. La Maria Dolors va néixer a Sitges, en un carrer, en aquells temps, molt afí amb la clerecia i amb un veïnat profundament beat, em refereixo al de Sant Bonaventura. Va venir al món en la casa del costat dels Mirabent de ca l’Aixut, on els seus pares tenien cura d’una vaqueria i regentaven la botiga.

     Germana de l’Eduard, la Tresa, en Joan i la Rosó, abans de ser ordenada va passar dos anys al noviciat.  La celebració d’aquests 50 anys de trajectòria, va comptar amb la presència de la família i d’un reduït grup de gent de Sitges que van voler estar al seu costat. Junt amb el Sr. Rector, mossèn Pausas, i el sacerdot  sitgetà, mossèn  Jaume Berdoy Alemany, Vicari general del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Ell va ser l’encarregat d’oficiar la missa i en la homilia es va fer palès el nexe que els unia: l’estima mútua vers el poble que els havia vist néixer.

     Es dóna la circumstància que la nostra vila ha tingut i té una bona representació religiosa, fins i tot en les altes esferes eclesiàstiques. Si més no he puntualitzat,  en l’encapçalament, que aquesta vegada em referiria a les religioses sitgetanes. A elles igualment  hi cal annexionar l’assentament d’un nombre important d’estaments regits per religiosos/ses. Un dels més antics han estat les mares Concepcionistes, les quals ja van tenir cura de l’antic Hospital de sant Joan, situat on avui hi ha el Maricel de Mar. La seva presència, ara representada  per una reduïda comunitat, ha servit de gran ajuda i conhort quan la salut es ressent. Una servidora ha estat la sitgetana  Dolors Bernad Roig, filla de l’ataconador a qui la veu popular coneixia per en “Raspall”. La Dolors, en els últims anys de la seva vida, va estar destinada a l’Hospital de Sitges, envoltada de  la seva gent.

   Altament important ha estat la presència de  la comunitat de les mares Mercedàries de Berriz, les quals es van dedicar a la docència. En el convent que ocupaven, una àmplia extensió de terreny que anava des del carrer Francesc Gumà fins al de l’illa de Cuba, amb capella inclosa, on hi van rebre la Primera Comunió, un bon nombre de nenes i nens que avui passegen l’honrosa categoria d’avis.

   Referent a la comunitat religiosa de l’Escola Pia, tot i no estar comandada per religioses, sinó per pares escolapis,  he cregut convenient de referir-m’hi, perquè també es tracta d’un centre que es dedica a la docència i, per tant, trobo que no queda bé referir-me a l’escola de les Mercedàries i deixar de banda l’Escola Pia. On, durant uns cursos, una monja mercedària, la mare Rojas, va impartir classes de física i química.

      Reprenent el fil de l’enunciat, les religioses de Sant Josep, conegudes per les monges vetlladores, tenien el seu convent en el carrer Sant Francesc. Conformaven una imatge típica del Sitges d’abans, quan després de sopar, deixaven el convent per a dirigir-se a les cases on tenien cura dels malalts. Coincidien amb els serenos que s’anaven a incorporar al servei i, uns i altres, es barrejaven amb aquells primers turistes àvids de castanyoles i repic de tacons que trobaven en els jardins de les Societats.

  Sense oblidar-nos de la religiosa sitgetana, la mare Eulàlia  Sanahuja Milà que forma part de la comunitat de benedictines del monestir de Sant Benet, entre el bonic marc de la muntanya de Montserrat. Precisament aquests dies  ha lliurat l’ànima a Déu una religiosa filla de Vilanova.

   Durant la dècada dels 50, la Maria Vinyet Termes, religiosa de poca trajectòria, no obstant la suficient per a que fos coneguda per la Maria monja, va obrir una de les primeres guarderies de la vila, en un pis del carrer Sant Isidre.

   Els 50 aniversari de l’ordenació de la religiosa Dolors Carbonell Ripoll, honora la llarga trajectòria de vocacions sitgetanes i ens aviva el record dels estaments, de casa nostra, dels quals n’han tingut cura  les diferents ordres de religioses.

                                                                                                                 J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de març del 2014 )
                                                                          

16 de març 2014

FUM DE FUMAR


   Això de fumar comença com una curiositat i un cert atreviment, que pot derivar a una addicció. Curiosament  ens iniciàvem  en la provatura  a una edat jove, quan ens delíem per ésser homes de noms i de fets. Mentre l’hàbit de fumar era quasi una exclusivitat del sexe masculí. I estic convençut que  tots, en el llindar d’aquesta edat, ens vam fer amb un paquet de cigarrets que, curosament, amagàvem per a no ser descobert . Era com el primer secret que implicava aparcar la innocència que ens havia acompanyat fins el moment i  actuar amb la voluntat ferma de progressar dintre una estrenada adolescència. Evidentment fumar no era un exemple on emmirallar-nos.

   Influïa en la gosadia el tarannà de cadascú. Els més temorosos, el fumar d’amagat es perllongava fins que un descuit els delatava. Els més introvertits, en qualsevol  moment  es presentaven davant el progenitors, amb el cigarret encès entre els dits. La sorpresa era majúscula, però davant la pregunta: “Què fumes ?”, la resposta era tan afirmativa, que a aquesta tan sols hi calien uns bons consells. No tots, però, en aquesta etapa, vam prosseguir en la dèria. Potser aquell gust que queda a la boca, la molèstia del fum... es va convertir en un impediment que va evitar convertir-nos en fumadors.

      Paral·lelament una de les primeres dones, que es passejava pels carrers del poble vestida amb pantalons llargs i fumant petits purets, va ser l’Anna Maria Cagigal Casanueva, que va aterrar a Sitges, en els anys posteriors a l’acabament de la guerra, com a dama de companyia de la Sra. Isabel Fernàndez de Villavicencio, marquesa de Nájera . L’Anna Maria, poetessa i escriptora, nascuda a Santander el 1900, mostrava un cúmul d’extravagàncies: fumava, vestia pantalons llargs i conduïa un “Biscuter”. Tenia problemes auditius i una peculiar manera d’influir davant la Sra. Marquesa. N’era  tanta la complicitat que ella, per si sola, decidia qui entrava a la casa on vivien, en el  de Passeig de la Ribera, al costat de l’Hotel Subur, els separava la casa de la família Ierobi. Es regia per una meticulositat que afectava als industrials, quan hi acudien, en ser  requerits els seus serveis. Barrant l’entrada als aprenents, els quals s’havien d’esperar en el portal, amatents que el seu patró els envies a buscar quelcom al taller.

     Dues dones d’un gran caràcter, en un Sitges ensenyorit per la presència de la colònia d’estiuejants i per unes corrents artístiques i culturals de primer ordre. Seguint en aquesta línea van fer amistat amb el pintor Alfred Sisquella i Oriol, a qui li van comprar obra. No obstant mai s’avingueren a ser seguidores de la nostra llengua. Aquest recel es va fer més evident en el tracte amb el Senyor Rector d’aquells anys, mossèn Pasqual Prats Boira. La màxima autoritat eclesiàstica de la Vila, els hi va mostrar una actitud d’intransigència , els  hi parlava sempre en català.  El temperament de les dones contribuïa a que el silenci, que acostuma a planar a l’entorn dels confessionaris, es desbaratés quan  la Senyora Marquesa  manifestava, en veu alta, que no entenia el que li deia mossèn Pasqual. Diferències, litigi, que es van encarregar de fer arribar al Bisbat. Amb la pretensió de destituir al propi Sr. Rector. Evidentment no ho van aconseguir.   

     Van romandre al nostre poble uns vint  anys i escaig, per a desprès taslladar-se a la terra de l’Anna Maria, concretament al llogarret de Sobremazas, en el terme de Solares. Van adquirir un conjunt de cases i les van restaurar, posant a la finca el nom de La Tudanca. La verdor dels prats oferien una idíl·lica imatge. Com els bodegons del pintor Sisquella els quals, damunt les parets de pedra i en aquells paratges, assolien un realisme que entusiasmava.

     La Marquesa de Nájera va morir en aquell llogarret a l’any 1985 a l’edat de 86 anys. I l’Anna Maria Cagigal el va deixar el 2001 quan sumava 101 anys. Per perpetuar la seva memòria l’Ajuntament de Santander li va posar el seu nom a un carrer de la ciutat.

     A altres senyores, aquestes sitgetanes, l’hàbit de fumar les va entusiasmar a una certa edat. Va ser el cas de la Maria, filla de l’Enric de les cadires, que vivia al carrer de Sant Bonaventura, en la casa propietat de la Maria i la Filomena Lluís de can Mas. La filla de l’especialista de la reixeta, era una dona peculiar. De les que s’havien fet grans,degut a l’acumulació d’anys, però  conservava la ingenuïtat d’una eterna joventut. Com també era el cas de la Beatriu de can Roca, la qual vivia en el mateixa carrer, amb la seva família, a la casa que es trobava entre ca la Guadalupe i la Florentina. La Beatriu i la Maria eren amigues i van pensar que fumar era un signe de modernitat. Tant s’ho van creure que es van lliurar a fer fum, propiciant unes sucoses  xarrupades al capdavall de la cigarreta, deixant el paper humitejat i expulsant el fum abans que aquest travesses la gola.

     Quan les germanes Lluís es traslladaren a la casa nova, a la Maria li van reservar un reduït habitacle i des d’aquell moment van conviure tres sitgetanes, solteres, que pensaven cridant. Sembla ésser que aquest veïnatge tan proper va influir en l’autoria d’un secundada afició, de les tres, al plaer de fumar. A ben segur que arribaren a la conclusió que  si no es decidien ja seria massa tard. Desprès de dinar cridaven a la Maria i aquesta hi acudia, era el moment del cafè i d’encendre un cigarret. L’estil que esmerçaven no era dels més elegants, simplement es dedicaven a fer fum.  Si més no van poder presumir que, a la vellesa, eren dones modernes.

                                                                                                            J. Y. M.
      ( Aricle publicat a l'Eco de Sitges el 14 de març del 2014 )

09 de març 2014

QUARESMA SITGETANA


   Hem passat pàgina d’un altre Carnaval, submergits i aclaparats pel soroll d’unes nits desenfrenades, on la participació dels veïns del poble, amb un devessall de fantasia i creativitat, contribueix a convertir la moguda en un espectacle que és seguit pels convilatans i per altra  gent  que, vinguda d’arreu,  aprofita aquests dies  per gaudir de l’espectacle i portar-se un bon record.

    Dimecres de cendra marca la diferència, es converteix en un pont que travessa el bullici a la recerca de les hores tranqui-les. Les d’una nit de les més silencioses i plàcides de la vida sitgetana, una vegada hem acomiadat el Carnestoltes, amb el tràmit que popularment es coneix per “l’enterro de la sardina” .  Aquest any la transformació s’ha notat més, degut a que la jornada ha estat declarada  festa local, a canvi del dia de la Festa Major que coincideix en diumenge. Junt amb el primer dia de l’any, aquest dimecres de cendra  acarona el privilegi, reservat als qui matinem, de gaudir del poble com poques vegades ens podem permetre.

   Passejar entre les primeres clarors del dia, alliberats de tota mena de  ressaques i somnolències, és un dels plaers del sitgetanisme més íntim, degut a la poca incidència en el nombre de convilatans que ho secunden. Amb tot, però, la diferencia encara es fa més evident en les primeres hores de l’any que no pas en aquest dimecres, perquè amb la gent amb la qual coincidim no és que ja s’han aixecat de dormir, sinó que encara hi han d’anar. D’aquí bé que la calma es fa més evident  a mesura que el matí avança.

    Acomiadem  una de les festes més desenfrenades i acollim,  dintre l’àmbit  de la comunitat cristiana, un període de temps on ha de prevaldre el recolliment, la penitència i l’abstinència: la Quaresma.  Quaranta dies fins arribar al diumenge de Pasqua, un interval de temps en el qual els costums han conviscut amb les tradicions. Potser la més preuada, a banda dels preceptes que mana l’església, ha estat la culinària. Amb proliferes i exquisides xatonades, acompanyades de truites d’escarxofa i els típics bunyols. Suculents platillos de bacallà, on assolien protagonisme els bacallaners com la família de la Montserrat Planas que tenien la bacallaneria en la plaça de l’Ajuntament i començament del carrer Major. Perquè si existeixen especies, com  l’humana, dotades amb un morro fi per donar plaer al paladar,   també n’hi ha amb un morro excel·lent per a ser condimentat. Com el morro de bacallà que aporta preuats i gustatius privilegis, durant tot l’any i en aquests divendres que són els dies en què ha de prevaldre l’abstinència de menjar carn.

      Als pescadors els hem de reconèixer, entre altres mèrits, l’aportació d’uns condiments que les mestresses de casa també han sabut, si no superar, igualar. Com la sípia ofegada, acompanyada de patates i pèsols. Un plat que forma part de la variada carta que, conjuntament amb el xató, ofereixen un bon nombre de restaurants de la vila. Però un plat exquisit i que quasi es prepara en la intimitat de les cases, és el bacallà amb patates i all i oli. Tanmateix qui més en sap, de tot el que s’ha condimentat en els fogons de les cases i fondes sitgetanes, és l’amic Joan Sella i Montserrat, col·laborador d’aquestes pàgines i un expert en manduca ,coneixedor de distingits panxes contentes, en el sentit més gourmet de l’expressió.

      Durant aquestes set setmanes, el protagonisme torna a les Societats del poble:  Retiro, Prado i als successors de l’antic Patronat.  I ho fa de la manera més poètica i musical: una  altra combinació molt arrelada a les nostres tradicions i que aglutina a molts sitgetans disposats a donar la benvinguda a la Pasqua, amb  cants que ho pregonen. En aquests dies, quan a la nit s’escolta el silenci, aquest és interromput pels cants de les Caramelles, tot i que els assaigs no ultrapassen de l’intimitat de les respectives Societats. No obstant els qui sabem dels costums que transcorren en paral·lel amb els fulls del calendari, valorem  i sentim com a propis, el conjunt de  detalls que emmarquen una manera de ser i de fer.

    Amb el pas del temps, han canviat  determinats costums, com era el de tapar, mentre durava la Quaresma, les imatges dels Sants amb un vel de color morat. Tampoc es podien projectar gaires sessions de cinema, ni programar balls.  Normes que tenien repercussions en la vida de les famílies sitgetanes, pel costum, els dies de festa, d’assistir al cinema desprès de dinar. I, sense moure’s del local, completar la jornada amb el ball de tarda. A falta d’aquestes diversions, a baix a mar es veia més concorregut de gent que en altres tardes de diumenge.   

        Els qui  agraïen el parèntesis eren els músics que podien fer més vida familiar. Aprofitaven aquest impàs per plegar o canviar a una altra formació orquestral. Curiosament, malgrat que ara  es toca i es balla qualsevol dia de l’any, el calendari dels músics continua estant sotmès al carnaval. Qualsevol canvi el interessat ho fa saber amb antelació, anunciant que el cessament es produirà després de les festes de carnestoltes.

     He gosat encapçalar l’article apropiant-me de la Quaresma, a l’atorgar-li  la condició de sitgetana. No obstant, a casa nostra, de sempre ha tingut un protagonisme destacat, amb connotacions artístiques i culinàries. Les quals s’evidenciaven amb l’assaig i representació de la Passió, els cants de les Caramelles i el condiment d’aquests platillos pensats i elaborats per a que  l’abstinència esdevingui un precepte de bon compliment.   

                                                                                                                 J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2014 )
                                                            

02 de març 2014

L'ESPERIT DEL CARNAVAL


     Durant aquests dies, es parla molt, en els mitjans de comunicació d’àmbit local,  de l’esperit del Carnaval. Que no és altra cosa que el compendi  de sentiments, il·lusió, esforç i treball. Uns i altres són imprescindibles  per portar a terme una festa que ha aconseguit tal magnitud d’èxit, que córrer el perill que se’ns escapi de les mans. I s’aparti, com ja de fet ha succeït, del genuí sentit d’aquests dies.

   Aquesta festa  ha estat una de les manifestacions de caire burlesc, amb connotacions cent per cent paganes, envoltades d’una pragmàtica sàtira, que s’engloben  dintre el calendari dels costums i tradicions dels pobles i ciutats. No obstant tota aquesta suggestiva combinació de  picaresca i imaginació,  posada  a la pràctica per a ridiculitzar personatges i posar en evidència situacions de caire polític, ha passat a millor vida.  Perquè tal esperit, a casa nostra,  ha derivat a un espectacle d’exhibició i lluïment

    L’evolució cap a una desfilada organitzada, això sí, amb gran mostrari de  colorit i exaltació de pit i cuixa, per davant i per darrera, diuen que és el Carnaval que la majoria  vol. Però també és cert que aquesta posada en escena, comporta molts maldecaps als organitzadors, sotmesos a les normes que els hi exigeixen, per motius de seguretat, els màxims responsables. I és que el tema del Carnaval no ha estat mai fàcil de digerir.

     Des de sempre han prevalgut les rivalitats entre les entitats, elles han tingut i tenen un protagonisme de primer ordre. Es pot dir que són  les que han propiciat, entre la seva massa social, un ambient que ha derivat en lluïdes festes dintre les respectives societats. I que sortien al carrer organitzats en unes populoses comparses, on la rivalitat es demostrava en la capacitat d’engrescar als socis i així  poder treure el nombre més gran de parelles. Vestides adequadament amb el caire de la festa i segons fos la temàtica escollida. Prado i Retiro  van viure i protagonitzar moments estel·lars durant uns carnavals que es celebraven més en les interioritats dels seus respectius locals que al carrer. Aquesta intensa rivalitat va contribuir  aportar al Carnaval de Sitges una categoria d’acord amb la programació d’actes molt lluïts, amenitzats per les millors orquestres del moment.

   Carnavals que van tenir continuïtat durant els temps en què la llibertat estava sota control. Malgrat les prohibicions, la gent de Sitges va continuar celebrant les festes de carnestoltes, sota un disfressat, i mai millor dit, reclam que s’anunciava com a “Fiestas de Invierno”.  Que per combatre la fredor ambiental es recorria a una populosa dosis d’imaginació que comptava amb la implicació de tot el poble i les bones arts de la màxima autoritat local, per tal d’avalar, davant el governador de torn,  el seny i la responsabilitat de la qual farien gala els seus convilatans.  Així, pel carrer, anaven i venien  esporàdiques disfresses que amb aquell caire satíric, propiciaven els moments més divertits d’una festa familiar i original.

 

   Cada època ha tingut els seus protagonistes rellevants, en la dels nostres pares triomfava la Vargas i l’Enric del “Rincón”, per posar un parell d’exemples. En la nostra: en Genís, conegut més popularment pel “Purri”, amb la seva inseparable bicicleta i l’Amate, en Felipe, que cada any es disfressava de Charlot . Unes icones del Carnaval que la gent ja els esperava i només els veien venir, la seva presència certificava que ja hi eren tots.

   Els porters de les Societats eren els encarregats de verificar la identitat de les persones que anaven amb la cara tapada i, com a curosos notaris,  donaven fe , davant la parella de la guàrdia civil, que coneixien a la persona que s’amagava darrera la careta. A  la porta del Prado, en Juanito Bartés  que s’abraçava a totes les tradicions, igual per Carnaval es posava un nas i un bigoti postís, com a l’estiu a la porta del jardí, es vestia amb trajo negre, barret cordovès i clavell vermell al trau. Molt acord amb els “ fandangos i buleries” que es ballaven en l’escenari. Al Retiro l’Agustí Capdet que de dia era un especialista en refer culs, els de les cadires de reixeta, durant les nits de cinema i ballarugues  tenia cura de l’entrada principal de la sala.

    Eren també nits de ressopons, comptant que les panxes  anaven balderes, era un al·licient afegit el poder donar plaer al paladar i omplir el pap. Amagant la identitat sota una disfressa provocativa. Més d’un, amb gana d’altres requisits, quedava enlluernat i acabava pagant  la carn amb pèsols, amb el desig d’acariciar les carns íntimes  d’aquella doris. Però tals belleses, quan ja havien tret el ventre de pena, els deixaven amb un pam de nas i “sin plumas y cacareando”.     

   Era allò de la intimitat a la qual em referia. Avui el carna-val s’ha fet gran i té un seguiment massa massificat. Mentre prima l’espectacularitat per damunt de l’essència. Per aquells els quals de tranquil·litat en fem un estendard i un bé molt preuat, com tampoc ens estem de pregonar que el nostre mal no vol soroll, se’ns presenten mals dies. De la mateixa manera que se’ns fa estrany, davant el blindatge del poble, que ens haguem d’identificar per poder arribar fins el nostre domicili. No sé si l’abast de tota aquesta moguda es veu recompensada per un divertiment, entre cometes,  que té un cost, en tots els aspectes, massa elevat i uns beneficis a mitges tintes.   

   Esperit...?, deixem`ho en el desig que s’acabi en pau i tranquil·litat.

                                                                                                                  J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de febrero del 2014 )
                                                    

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez