La cruïlla de can Perico,
encara avui, és un referent de situació del paisatge local. Que ens serveix de
punt de trobada quan, per exemple, diguem:
“ quedem a can Perico”. Una percepció de lloc que ens
resulta del tot familiar i que tots hem assimilat.
Denominació
que ens ve imposada, de bon grat, sigui dit de pas, degut a la popularitat que
van aconseguir la família Balcells, mecànics de professió, que tenien el taller
i el garatge en un edifici situat en un dels escaires que conformaven la
cruïlla. La popularitat que assoliren
els Pere de la casa en fou tanta que la veu popular s’encarregà de fer la
resta, ni més ni menys, que rebatejar-los amb el sobrenom de Pericos. I totes
les curiositats no acostumen a anar soles, en aquest cas no solament
identificaven als homes de la casa, sinó que a les dones també els hi
corresponia el dret a la denominació d’origen, així a elles les anomenaven les
Periques.
L’edifici
era gran i la vivenda estava situada a
la part superior, amb un balcó corregut, on
en dies assenyalats, com el de la rifa, activaven un altaveu connectat a
la ràdio i la cantarella s’escoltava fins ben bé al Cap de la Vila. En altres
ocasions imperava la música, o retransmissions de partits transcendentals de
futbol. Aquests mecànics tenien predilecció pel martell, i és
que un bon cop de martell, donat en el
lloc precís, té efectivitat. El mal és que no sempre les averies requereixen de
l’abús d’aquesta eina. I molt menys fer volar martells, com sembla ésser així
passava, quan el mecànic, atabalat per les entremaliadures dels més grans de la
camada, els hi llançava, fent honor a la conclusió que un copet de martell fa
meravelles.
Tenim, doncs, ubicada la cruïlla de can
Perico i, sobretot l’origen de la denominació. Un encreuament estratègic que consolidava una de les
entrades principals del poble, darrerament constituïda amb el Bar Espanyol,
regentat per la família Ossó, en un cantó. La Pensió Julian, conduïda per la
família Soto- Palma, en l’altre, I el bar d’en Juanillo, antiga casa Diego, en
el costat oposat. A l’exterior del garatge dels Balcells hi havia un sortidor
de benzina que, junt amb el de can Selfa, van ser dels primers de la vila.
Per tant un punt
estratègic del tràfic viari i, com a tal, requeria la presència d’un guàrdia
regulador del trànsit, els quals complien els torns de servei a peu de
carretera,i a l’estiu a ple sol. Al risc que comportava s’hi afegia l’escalfament
ambiental. Era quan encara no s’havia obert la variant que va travessar la
sínia Dionísia, can Pairet i la sínia de
can Rostit, entre altres. El tràfic rodat que venia i anava en direcció
Barcelona havia de travessar el pas a nivell, encara ara tenim costum
d’anomenar el lloc amb el nom de les barreres, per ser aquestes les que
barraven el pas dels cotxes per donar prioritat als trens. A l’estiu, quan la
gent tornava de la platja i emprenien el retorn cap a Barcelona, es formaven
unes cues monumentals que posaven a prova els nervis dels més temperats.
Just al
costat de la casa dels Pericos, sota el pinar a tocar el torrent, el més populars dels vagabunds de la Vila,
tenia el seu aixopluc en un cotxe desmantellat. En Serafí hi dormia aliè al
tràfic rodat i al preu de la benzina, a ell sols l’interessava, més que el grau,
el preu del vi. Podia presumir de viure, en la cruïlla principal del poble,
sota els pins i compartir veïnatge amb els Pericos.
El temps ha
transcorregut impecable i dels Balcells, pel que respecta a Sitges, no en
altres llocs de la geografia on encara hi ha representació, van quedar els dos
germans fills d’en Pepito i les dues filles de la Montse qui a la vegada ho era
d’en Manel. Primer ens va deixar en Josep Lluís i sembla ésser que, no fa gaire,
se’n va anar en Pere. Ho apunto entre dubtes perquè els veïns no ens vam
assabentar. Feia temps que havia deixat
el seu pis. Quan, acompanyat per una
dama, va emprendre, per a nosaltres, un
destí desconegut, fins que ens han arribat notícies de la seva mort.
Els dos Pericos
eren homes dels de l’americana verda, els entesos en temes carnavalescs sabran
d’una peça de vestir tan característic en l’uniforme dels responsables del
Carnaval del Retiro. Però, dels dos germans, el qui se la sentia més era en
Josep lluís que s’encarregava d’acompanyar als components d’aquelles xarangues que venien des de Navarra,
la terra de la seva mare. Vet aquí la complicitat i afinitat que tan motivava
als dos germans. Tot i aquesta verdor tan característica i festiva, en Pere es decantava més per la
samarreta del Barça. Potser perquè es va adonar que no era home de masses
mogudes festives. Moderat, prudent, assenyat en quant a la mesura de la beguda,
semblava impassible al transcórrer de les nostres tradicions, però no al fum de
fumar cigars havans. Pels mèrits aconseguits i, aquests, gràcies a les singularitats de la seva manera
d’ésser, als Perico no els hi cal que el seu nom aparegui gravat en una placa
col·locada en lloc visible, la seva popularitat s’ha encarregat de deixar plasmada
en la memòria de tots, el nom que els relaciona a un indret, el qual ja no s’assembla
en res a aquell entorn que vam conèixer i freqüentar.
Diumenge
arriba una nova edició del Ral·li de Cotxes d’Època, fa 56 anys
que va tenir lloc la primera. En aquells anys la majoria de la gent del poble no tenia
cotxe, d’aquí que aquella exhibició va revifar molts somnis, els quals paulatinament es van anar fent realitat. I, mentre,
el món del motor també s’ha sofisticat. Tant, que ara els Pericos no sabrien
pas on propiciar el cop de martell.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de març del 2014 )