Que una casa disposi d’oratori,
no és un fet gaire habitual. Les interioritats de les cases sitgetanes, amb una
certa antiguitat, acostumen a deparar sorpreses. Conserven l’encant i el
romanticisme d’un temps passat que les
fa diferents, atractives, però sobretot acollidores. La casa d’aquest
començament del carrer Sant Gaudenci és l’única que no desentona amb la veïna
casa senyorial dels Llopis. Té tots els ingredients d’una construcció sense cap
altra pretensió que l’elegància, a la qual influeix l’austeritat del projecte
que es fa evident en la façana principal.
He tingut la
sort de furgar en les seves interioritats, d’explorar tots els racons, tot
remenant calaixeres, llits, armaris i tot el que s’ha posat pel mig. I ella, incansable i amb les idees clares, ha
dirigit tantes mogudes com han desfilat pel seu pensament o les circumstàncies
així ho han requerit. Ultrapassant, fins
i tot, els àmbits locals, perquè, com la
cosa més normal del món, el rebombori s’expandia fins als dominis de Barcelona,
allà la remenadissa continuava sense
treva, entre el brogit de la capital, assolint un caire de notorietat degut al bon gust que sempre ha imperat en la
manera de disposar.
En una
d’aquestes mogudes necessitàvem unes cordes per baixar un moble i, a l’hora
convinguda érem a la porta del pis de la casa del carrer Sant Gaudenci,
trucàvem al timbre i ningú responia, el silenci era absolut. Fins que unes veus
autoritàries ens deixàvem perplexos, una representació de la benemèrita, va irrompre a l’entrada cridant el: “ alto quien vive...!”.
I nosaltres, més morts que vius, no enteníem absolutament res del que passava.
Resulta que l’autoritat competent havia
acudit a la trucada de l’àvia de la casa, la qual reclamava la seva presència
en no reconèixer la identitat d’aquells personatges que es trobaven plantats en el replà, amb un material no gaire convincent. Una situació que,
veritablement si no sabies de que anava la pel·lícula, es prestava a confusió. D’aquí bé que, enganxada al telèfon, ella els insistia:
“los ladrones... los ladrones...” Una
anècdota que quan ha hagut rebombori, que ha estat molt sovint, sempre s’ha fet
present aquesta versió exclusiva, i amb la salseta que li sabia
posar, en sorgia un “poti- poti” d’una aventura
de les més sucoses de lladres i policies. Sense els uns, però sí amb
els altres. Que una àvia, molt preventiva,
va voler resoldre, amb decisió i valentia, una situació que va considerar
anòmala.
Ella comptava
amb el suggestiu privilegi, perquè no
tothom pot dir el mateix, d’haver nascut en el Cap de la Vila, a sobre de la
pastisseria Massó, cosa de la qual n’estava molt cofoia. En aquests moments tan decisius del part, la
seva mare, des del llit, veia el rellotge de la torre de la casa Bartomeu
Carbonell. Un detall significatiu,
primer per allò d’una hora ben curta, doncs quina millor posició per comprovar
si es corresponia amb la realitat. I
desprès per certificar, amb més exactitud impossible, l’hora del naixement.
La seva vida
ha transcorregut a frec de les dues arestes de l’escaire que forma el Cap
de la Vila i el carrer Sant Gaudenci i entre un extrem i l’altre, la botiga de
roba de vestir d’home en el carrer sant
Francesc. Cop d’ull i tacte de bona
comercianta, ha marcat una manera de fer, la de saber convèncer el client en el
moment més oportú, i amb la formula més
adient. Que arrodonien els nois de “casa
bien” quan davant de la botiguera, ells mateixos trobaven l’expressió que
certificava la venda: “me queda de puta madre”. No en parlem
més i embolica.
La seva
popularitat s’havia forjat a base d’una
espontaneïtat que la feia sobresortir per sobre de la monotonia. De la mateixa
manera que va saber aprofundir en l’inesgotable repertori dialèctic que feien
servir persones de Sitges agraciades pel toc magistral de la popularitat. Com la “Nitus”, dona eixerida i
peculiar. Tot un nervi. Ella era l’enllaç que li recollia pantalons i altres peces que requerien cosir
la vora i les tornava a portar una
vegada el retoc estava enllestit. En el moment d’explicar-li els detalls
de la modificació, escoltava amb atenció i certificava l’entesa amb un sonor: “tupetu, tupetu “ . Expressió que no va
tardar en adoptar, quan les conclusions
eren satisfactòries.
En una
d’aquestes gratificants trobades, segurament per planificar projectes
estructurals d’alguna que altra moguda, va
i em diu: “demà vaig al metge i em dirà
el dia que m’haig de morir”. Ella que va néixer encarada al rellotge, amb
la precisió horària que això comporta,
li semblava que el mateix rigor
es produiria en el moment d’ajupir el cap sota l’ala. Òbviament no va
obtenir per resposta concrecions que li certifiquessin la data.
Pragmàtica,
realista, raonava que quan fa temps que no veus a una persona coneguda, és que
està als Camils.
Feia dies que no la vèiem, s’havia complert la
seva teoria? Li va arribar el dia, aquell
pel qual estava preparada. Un dia que ningú no li va saber concretar amb
exactitud. Una mica apartada del Cap de la Vila, ens deixava la Mª. Victòria
Peris Massó, la Toia. En el seu últim passeig va vorejar aquesta plaça tan
cèntrica, tan nostra, entre la casa del rellotge i aquella on va néixer. Paradoxes de la vida,
però, per poder-ho fer es va haver de
demanar permís. I és que quan la vida ens abandona, fins i tot els petits privilegis terrenals deixen de ser-ho. Queden
els records d’una vida viscuda i compartida. I aquests sí que no moren mai.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de febrero del 2014 )