Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

23 de desembre 2013

NADAL A L'ECO


        La gran majoria dels qui escrivim a l’Eco, a hores d’ara, ho fem a l’empara de les noves tecnologies i això ens permet que des de casa mateix puguem enviar, via Internet, les nostres col·laboracions sense haver de trepitjar la redacció del setmanari. Aquesta facilitat ens aporta l’avantatge de la via ràpida, si més no ens aparta del contacte directe amb els qui tenen cura de compaginar i imprimir aquestes pàgines. Comptar amb el privilegi de col·laborar amb el setmanari des de fa molts anys, m’ha permès viure de prop el bategar de l’impremta del carrer Bonaire. I això també significa haver gaudit de la proximitat, setmana darrera setmana, amb les persones i els detalls que si han aplegat.

    Un entorn que difereix de les grans redaccions, aquí hi rau l’encant de tot plegat. Molts pocs diaris tenen un director tan proper. D’aquí que es sorprenien, gent avesada a alternar les grans redaccions, quan entraven a la  de l’Eco, preguntaven pel seu director i a l’avís hi acudia en Josep, amb la bata blava i amb els  dits emmascarats de la tinta, una evidència que significava  que no tan sols porta la batuta del diari, sinó que també l’imprimia, entre altres encàrrecs que havia d’atendre de la feina de  l’impremta. Aquesta proximitat, continua vigent, forma part de la grandesa de les petites coses de la casa. Encara avui quan t’hi endinses trobes amb en Josep assegut a l’avantsala del taller, corregint les proves.

   En els llarga taulells de l’impremta s’hi abocaven aquells entranyables col·laboradors amb els quals jo havia coincidit moltes vegades: els Srs. Josep Carbonell i Gener, en Ramon Planes i Izabal, Jacint Picas i Cardó, Rafael Casanova i Termes, Rafael Monzó Valiente,  Salvador Soler i Forment, Rafael Font i Farran Ventura Sella i Barrachina, Manel Ferrer Hill, Miquel Utrillo i Vidal,  Toni Pañella Camps, entre tants altres. També dibuixants i fotògrafs, autors de magnífiques portades  i amb tots els col·laboradors actuals. Uns i altres  hem tingut la llibertat de poder accedir fins a l’interior de l’impremta, com la cosa més normal, sense que en Josep hagués de deixar el que estava fent per sortir a atendre’ns. Aquesta proximitat es prestava a que aquells valuosos col·laboradors es disposessin  a entaular una improvisada tertúlia que aconseguia perpetuar moments únics, amarats de sitgetanisme i culte a les  bones lletres.

     Una de les vegades, al començament de la meva assiduïtat col·laboradora, vam coincidir a la porta, en Ramon Planes que sortia i jo que em disposava a entrar. L’escriptor, pel qual sentia una enorme admiració, em va comunicar que en el seu Carnet de Caminant d’aquella setmana feia una menció a la meva   entusiasmada col·laboració . Que en Ramon s’hi referís em va satisfer moltíssim, em vaig sentir arropat pel mestre i ell va notar l’alegria en el meu rostre.

   Però era per aquestes vigílies de Nadal que quan entraves a la casa del carrer Bonaire  notaves com l’esperit nadalenc es feia palpable. Hi contribuïa la ben nodrida disposició de targetes de felicitació que la Carme havia desplegat en el taulell de la botiga. Tot travessant el menjador de la casa t’arribava el flaire de la tinta, els preparatius, la compaginació de les pàgines de l’Eco, on els col·laboradors han tractat la festivitat  amb tota mena de detalls, de poemes que ens han apropat al missatge del pessebre. l’Eco ha estat, ho continua sent, com l’àngel anunciador que pregona la bona nova a tot el poble de Sitges.

   Aquest número, en les vigílies de Nadal, té com un significat especial. S’acosten canvis que calen afrontar amb optimisme i bona predisposició per tal de que aquest gran família que formem lectors i col·laboradors segueixi unida al pal de paller que sosté aquest sitgetanisme, del qual tan es parla i se’n fa bandera. Nadal és un bon moment per a desitjar que la llum de l’estel ens guií en el camí. I per emmirallar-nos en el mèrit aconseguit per aquest setmanari, al sobreviure a bonances i temporals, gràcies a les bones maneres i saber fer de la família Soler.

     Però ara toca parlar de Nadal, com es ve fent des de la primera crònica nadalenca que va publicar en data 25 de desembre del 1886 i que diu així:    En los momentos en que lo mismo el vigilante, que el sereno; en que tanto el peluquero, como el dependiente de café; en que el basurero, lo mismo que el limpia botas; en una palabra, en que todos cuidan de preocuparse desinteresadamente de que sus parroquianos, clientes ó favorecedores disfruten alegremente de las más memorables fiestas del año, ¿qué extraño es desear EL Eco DE SITGES felicidades sin limites á sus suscritores? Convénzanse estos de que, en vez de la obligada dádiva, pedimos para los lectores el tradicional pavo, variedad de turrones, la indispensable Malvasia y como propina el premio gordo.”

   Una semana desprès  acomiadava el 1886 donant la  benvingua al 1887 amb els següents termes: “Queriendo fiscalizar por sí mismo una parte del Tiempo, el voraz Saturno como presidente del año aparece en escena conduciendo de la mano al pequeño 1887, que mal seguro en sus débiles piernas y tiritando de frió se despide de su papá, sombra fugitiva en el horizonte del pasado. El año 1886 acaba de bajar al panteón del siglo de las luces, después de haber legado costumbre para el museo de la existencia, Mas canas, imprudentes arrugas, nacientes ambiciones y esperanzas marchitas, labores ejecutadas ó concluidas en doce meses de asiduo trabajo dejando al mismo tiempo en las borrosas páginas de su mugrienta cartera de apuntes, cambios políticos, quiebras mercantiles, el asesinato de un obispo, sediciones militares y proyectos de guerras europeas, debate inapreciable y verdadera salsa de la vida, para los aficionados á las emociones fuertes. Como particular recuerdo nosotros tenemos que agradecer al difunto, los calcinados muros  de una importante fábrica incendiada, los tristes despojos de un siniestro marítimo en nuestras costas y un vacío absoluto en nuestros bolsillos producido por la lotería de Navidad. ¡Paz á los muertos! ' Regido el año actual por el viejo y adusto Saturno sentará la cabeza probablemente siendo un muchacho de provecho, sino se fija en la chifladura de su Mentor que en otro tiempo engullía las piedras creyendo que eran sus hijos, pues en este caso, fácilmente se convertirá en un gatera siendo un año, de timos y de camelos como su antecesor. Bien quisiéramos aventurar algún pronóstico favorable respecto del Joven 1887, pero veladas aun sus facciones por los vapores de la noche de su origen no es fácil penetrar sus arcanos, por lo cual esperaremos los primeros juegos de su infancia ó sea el próximo Carnaval para poder empezar á juzgarle. Entre tanto les desea sinceramente las más felices entradas y salidas de año à sus amables suscriptores.

    Han transcorregut 127 anys, on hi han coincidit els neguits literaris i poètics de tants col·laboradors /es. Avui sobre  nosaltres recau l’honor de poder escriure sobre aquestes festes, com ho van fer ells. Nadal es torna a fer notar entre les pàgines de l’Eco. Que per molts anys!

   I també avui, com ahir, en les vigílies d’aquestes festes, m’uneixo al desig col·lectiu el qual pregona  que passin bon Nadal i bona entrada d’any. 

                                                                                                                  J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de desembre 2013 )
  
 
 

A BODES EM CONVIDES


     El darrer cap de setmana Barcelona va acollir la fastuositat d’un casament el qual, per la procedència dels protagonistes, nuvis i convidats gent potentada de l’Índia i pel rang de pompositat que el va acompanyar, va  encuriosir tota la societat, àvida d’aquests esdeveniments que posen  a Barcelona a l’avantguarda de les cròniques de més relleu  i un apunt important en les preferències dels ciutadans del món que trien aquesta destinació per sobre altres. Respectant opinions diverses, algunes de les quals crítiques en aquests afers.

   La gent de Sitges ho hem tingut molt més fàcil, a l’hora d’apropar-se a l’altar per contraure matrimoni, tot i que més d’una parella s’ha anat a casar lluny de casa. Al ser també, la nostra, una destinació turística algú dels d’aquí s’ha encaparrat d’alguna de per allà i per satisfer a la núvia s’han casat en el lloc de procedència d’aquesta. Altres han  expressat el sí en indrets més propers, però també una mica apartats, quan pel cas el casori ha tingut lloc en el “pueblo” de la promesa. A excepció d’aquestes allunyaments, fora de les fronteres i de la regió, altres parelles s’han anat a casa a Montserrat que igualment és una destinació molt adient per una cerimònia tan particular. Ho ha pregonat sempre la veu popular quan diu: “si vols estar ben casat has d’anar a Montserrat”.  Que a banda del marc privilegiat  hi conjuga la devoció.

    La nostra església parroquial ha acollit les parelles, que al peu de l’altar, s’han promès fidelitat eterna, el compromís que resa: “fins que la mort us separi”. Curiosament aquesta predisposició   es complia, al peu de la lletra, amb molta més fermesa  abans que no pas ara. Com igualment els costums de les celebracions han canviat d’una manera ostensible. Perquè sembla ésser que la gent, els nostres avis i pares, es van casar a unes hores molt més matineres que en l’actualitat, quan també,  hi ha qui fixen l’hora per ben entrada la tarda. Quan hi havia per costum  matinar, fins i tot per casar-se , els casaments dels vidus  tenien lloc encara molt més aviat, per tal de no despertar més curiositats que les que ja s’hi recreaven. Tant amb els uns com en els altres, els convidats es limitaven a la família i pocs més, després una mica d’esmorzar i encara quedava dia inclús  per anar a treballar. Poc a poc es va anar imposant el costum de celebrar la cerimònia al migdia, d’aquesta manera  la celebració aconseguí ser  més participativa i amb un toc de més de lluïment en tots els aspectes. Tampoc sense gaires pretensions, sinó  sempre d’acord amb la disponibilitat monetària de cadascú.

  En  els casaments sempre s’ha volgut deixar constància fotogràfica d’aquest esdeveniment. Els avantpassats, seria perquè les tècniques del moment requerien una posició més inamovible, anaven a fer-se la fotografia a l’estudi del fotògraf, on no hi mancava el típic pedestal en ell el nuvi hi repenjava el braç. Testimonis gràfics que hem vist penjats  en les parets de les alcoves de moltes cases. En aquest aspecte fotogràfic em van explicar una anècdota que té la seva curiositat i la seva gràcia.  En Damià  va treballar de fotògraf per a la família Gassó, cobrint els reportatges de molts casaments, fins que un dia ell esdevingué el protagonista. Va arribar a l’altar a acompanyat de la seva mare i un cop allà, mentre esperaven a la novia, es van seure. Però sembla ser que els nervis el van trair i en lloc de seure a la cadira ho va fer al reclinatori mirant cap a l’altar, de manera que va haver d’eixancarrar  les cames per poder salvar la part frontal. La seva mare que veu al fill fent aquesta filigrana , ella també s’asseu en el reclinatori corresponent, mostrant la mateixa postura.  Una posició incomodíssima que va causar sensació, i contribuí a posar una nota simpàtica  entre els assistents. L’estat emocional  li van jugar una mala passada, perquè per falta  de no haver-ho vist mai no seria. I és que el matrimoni accelera moltes emotivitats que, al mateix temps, produeix un estat de nervis que fan fer coses impensables, com el detall de l’assentada surrealista d’en Damià.

    Entre a can Guinart i a can Gassó, desprès sorgirien altres retratistes, van aportar el testimoni gràfic de casaments, bateigs, primeres comunions i altres celebracions familiars, de la gent de Sitges i demés parelles que trien  les esglésies de la vila per rebre el sagrament del matrimoni. A partir d’uns anys les preferències dels nuvis es decantaren per l’ermita del Vinyet. Casar-se al Vinyet ha estat el somni idealitzat per moltes parelles que l’han fet possible. El marc i la devoció són factors importants en el moment de fer aquest pas.  Igualment  les predileccions  han decantat per altres llocs de culte més allunyats, però sense sortir del terme, com l’ermita de la Trinitat, la  capella ofereix un encant que per donar aixopluc a aquests moments tan importants en la vida de les persones és sensacional, hi contribueix l’atractiu de l’entorn. De la mateixa manera que també es celebren casaments a l’ermita de Sant Sebastià.

    Vinc observant que moltes parelles de nuvis van i venen de l’església caminant i aquesta presència nupcial en els carrers desperta molta curiositat i un apropament al bategar quotidià del poble, en uns moments on ressalta l’elegància dels vestits dels nuvis i els dels convidats. Sobresortint  les pomposes i acurades maneres de vestir de l’apartat femení. En aquest aspecte també crida l’atenció perquè a vegades sembla que es vesteix amb massa fastuositat, al  tractar-se d’anar a celebrar un casament, on el que compte és la companyia que es dispensa als nuvis.    

    Quan la gran majoria no disposava de cotxe, pel casament , aquest, es feia indispensable, es llogava un  o més taxis i el que havia de portar a la núvia s’engalanava amb flors. En Josep Cano disposava d’un Dogge, un cotxe gran i luxós, i s’havia especialitzat en apropar a la núvia fins a l’església. Al Vinyet comptava amb la complicitat d’en Joan Capdet  el qual, si el nuvi encara no havia arribat,  li feia un senyal al taxista i en Cano ja interpretava el gest que indicava  l’absència  i es disposava a fer  unes quantes voltes fins  a calcular que el nuvi ja estava a l’altar esperant. Una altra efemèrides per la qual es recorria al taxis era pels bateigs, potser per allò que la criatura encara no havia sortit al carrer, s’encarregaven de posar-los a disposició a can Selfa, en Ruperto.... En  un hi anaven els pares i el nadó i els altres es disposaven pels convidats . El trajecte fins a l’església parroquial es feia curt, per les ganes de pujar a un cotxe que teníem, perquè no s’hi anava cada dia.

      Fins que es van començar a fer casaments pel civil, davant el jutge, o en altres dependències del patrimoni de la vila, on el responsable de la cerimònia és l’alcalde o  els regidors. I encara s’ha anat més lluny al legalitzar matrimonis entre persones del mateix sexe. El respecte a les persones em fa ser prudent amb tot el que és opinable. El matrimoni és un compromís que oficialitza l’amor entre dues persones que s’estimen. I els sentiments de cadascú  són el que són. Després, de portes cap a dintre, cada casa és un mon. No ens hi podem capficar.   

                                                                                                                      J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de desembre 2013 )
                                               

07 de desembre 2013

"GÜITOS I PATACONS"


  Heus aquí dues paraules, exemples d’incorrecció gramatical,  sorgides d’entre el llenguatge popular de les juguesques, ja està dit tot, que la modernitat les ha engolit i sols el record llunyà  de la nostra infantesa les retorna a la memòria. Anomenàvem “ güitos” als pinyols d’albercoc  i  “patacons“ als  tacons de les sabates. Les dues coses, per separat,  servien com a jocs de carrer.

    Com a cau dels  güitos” ens valíem de les desembocadures de les canals que recullen l’aigua de pluja dels terrats i les aboquen al carrer. A certa distància disposàvem la línea de sortida i la quantitat de pinyols acordada i fen ballesta amb els dos dits els apuntàvem en direcció al forat. Un a un els anàvem ficant i guanyava qui aconseguia ficar l’últim. El guanyador s’emportava tot el botí que hi havia a l’interior. Per fer més efectiva la seva circul·lació, prèviament preparàvem uns quans, als quals llimàvem les arestes fins a quasi convertir-lo en una canica, perquè d’aquesta manera rodava amb més celeritat, procurant sempre de canviar-lo desprès de la tirada, no fos cas que el contrincant es fes amb ell.

   Els “patacons”  també era un joc en el qual els factors bàsics eren  la punteria, la destresa i la sort. Aquí ens hi jugàvem cromos.  Amb un guix traçàvem  un quadrat al terra del carrer  dintre el qual es disposaven  els cromos, quantitat que també acordàvem. Per establir el torn de tirada  ens guiava l’ordre de proximitat, qui amb un llançament  apropava més la sola a la paret de la casa era el primer a provar sort. El seguien els altres, sempre segons l’ordre de proximitat. El secret consistia en fer lliscar la sola pel terra, ja que d’aquesta manera si agafava de ple els cromos els desplaçava fent-los sortir dels límits establerts. Es guanyaven tots aquells que  aconseguies treure a cada tirada. Sembla  estrany el valor que donàvem als “güitos” i als cromos guanyats en aquells juguesques. Per a nosaltres era un valuós capital.

     Les canals preferides d’en Toni i jo eren les més properes a les nostres cases, com la de la propietat dels senyors Bofill, on avui hi ha un hotel i la del convent de les monges vetlladores. Després de dinar transitava ben poca gent pel carrer, i un cop fracassades les provatures en quant a intentar fer la migdiada, ens abocàvem damunt de la vorera i no molestàvem a ningú. Eren els anys quan també les cases alliberaven olors amb els quals s’endevinava l’activitat a que es dedicaven els seus estadants. Així a casa meva l’olor que predominava era la de l’aiguacuit  i  de la goma laca. I a can Toni flairava al “semen” que  feia servir la seva mare Teresa i la iaia Francisca per engomar la pell de les sabates. A rovellons, quan era el temps.  I a  l’agradable olor de les flors. A cada època aquesta aroma era diferent, en apropar-se la Festa Major predominava la fragant olor dels nards i quan s’acostaven les vigílies de la festivitat de Tots Sants l’olor més característica era la de les dàlies i dels crisantems. Envoltats d’aquestes olors, les partides de futbolí, damunt aquella taula de pedra artificial,  aconseguien el realisme d’una partida portada a terme en un prat en plena natura. Però érem massa joves com per filosofar sobre aquests detalls d’un entorn tan proper, tan identificatiu com familiar.

   Entre partida i partida decantàvem cap el carrer del costat i ens apropàvem a la llibreria que regentaven les dues germanes Casanova, la Consol i la Remei, i que portava per nom una icona de situació força sitgetana, La Fragata. En el seu interior, en aquella arcada que separava la botiga del passadís d’entrada al menjador, hi tenien disposada una xarxa de pescadors, a mena de cortina recollida i de base del taulell, dues botes. En Toni es decantava pel Jabato, el personatge protagonista de nombroses “batalletes” i jo pel TBO convencional, el de la família Ulisses i les vinyetes d’en Coll, entre altres. En aquell espai hi tenien exposats un bon nombre de llibres de vides i miracles de Sants,tampoc hi faltaven els de les aventures d’en Juli Verne i  en llocs preferents si podien veure interessants fòssils que eren les valuoses  troballes de mossèn Santiago Casanova. Aquesta llibreria, el tarannà de les dues germanes, formava part del nostre entorn més proper, el qual tan ens agradava freqüentar.

    És ara, desprès del temps transcorregut, quan els  records d’infantesa ens fa adornar-nos que totes aquelles normalitats, simples però viscudes amb tota intensitat,  es converteixen en el bagatge que ens ha acompanyat durant aquest llarg passeig. Poc a poc hem arribat  fins aquí, per assaborir les dolces mels de les bonances familiars i ambientals, però també havent de trampejar les amargors dels desenganys i els contratemps. Vet aquí, resumint amb poques paraules, ens hem fet una mica grans, si aquest diminutiu serveix per disfressar una mica la realitat.  I fins arribar a aquest grau de maduresa, hem anat renunciant als privilegis d’una infantesa feliç,   sense deixar d’oblidar les vivències viscudes. Que lluny que queden aquells anys  quan,  sense adonar-nos,  a cada partida de “güitos” i de “patacons” es consolidava el valor i solidesa d’una  amistat perdurable. Els cromos i els pinyols se’ls vam polir en un vaivé de tirades,  no exemptes de les consegüents enrabiades per part dels perdedor de torn. I a cada any que passava, deixàvem anar el llastra del tresor  acumulat durant aquelles juguesques, però, això sí, quedava com a penyora permanent  aquesta amistat .

     Després hem coincidit en l’univers grandiloqüent de les tradicions. Con en el transcurs  d’aquells Carnavals, quan en una tarda improvisàvem la disfressa i anàvem per lliures, obstinats amb aquella pregunta símbol de l’autèntic i genuí Carnaval: “Que  me conoces?”. Coincidírem fins i tot en els locals del Patronat vell, on ampliarem les partides de futbolí,  de professional si el comparem amb aquell que jugàvem entre flors. Unes partides  sota la supervisió d’en Trigueros.  Fins que començava  l’assaig general de les Caramelles, ell a la corda dels segons i un servidor en la bancada dels senyors professors, com tan generosament i exageradament l’amic Josep Roca denominava als components de l’apartat musical. I el currículum s’amplia amb l’aportació a una altra tradició de pes, dimoni de la Festa Major. Plaça aconseguida com a garantia de  la continuïtat de la nissaga familiar avalada pel seu pare Ramon. 

     Diferíem, però, amb el grau  d’intensitat emotiva en quant a  l’estima a l’equip dels colors blau i grana. Mentre ell ho vivia de manera  molt apassionada, per a mi si guanyen millor, però si perden no m’hi poso cap pedra al fetge. En una d’aquestes, en Toni es va veure embrancat en  mig d’un partit on s’hi jugava el continuar estant damunt el camp. Va defensar la seva permanència  aferrissadament. No obstant l’àrbitre suprem li va ensenyar la targeta més temuda de totes, la de l’acomiadament. Una decisió irrevocable la qual, malgrat tot, deixa la porta entreoberta a un més enllà. De moment  l’Antoni Martí i Mirabent va haver de deixar el terreny de joc, entre el fred ambiental d’un dia de novembre que va  glaçar els cors de familiars i amics. 

                                                                                                     J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco el 6 de desembre 2013 )    

01 de desembre 2013

DESPRÉS DE L'ASSAIG


   Em vaig quedar, en l’article de la setmana passada, en aquells moments sublims dels assajos dels músics, no obstant després de l’assaig i de les actuacions amb les respectives orquestres, la convivència entres els intèrprets aconseguia  un ambient únic i irrepetible. Per proximitat familiar,vaig ser testimoni d’algunes d’aquelles jocoses tertúlies que tenien lloc darrera l’escenari del Retiro. No tan perllongades  després dels balls de tarda dels dies de festa  de l’hivern.  En una d’aquestes incursions a l’escenari, un cop els musics recollien els instruments a mi em va quedar temps per saludar efusivament al responsable de la bateria i ho vaig fer amb un sonor: Hola valent!  I vet aquí que en Ferran Sentís s’ho va prendre molt malament i em va recriminar la meva gosadia, mentre repetia:  Que si vegi en cor fins i tot la canalla.... i pobre de mi vaig quedar, acostumat a escoltar parlar d’ell amb tal denominació, que si em punxen no en treuen sang. I per a complicar-ho encara més, s’hi afegia  el comportament de la resta de músics que feien mans i mànigues per aguantar el riure. Aquell dia vaig posar, sense ser conscient, la pinzellada d’ironia a aquell ambient peculiar de darrera l’escenari. Malgrat les presses que mostraven els músics per marxar cap a casa, perquè aquelles vesprades eren molt diferents a les nits d’estiu, quan es prestava a un canvi d’impressions més relaxat. Potser perquè en aquella hora, un cop acabat el torn d’actuació, amb absoluta tranquil·litat,  l’ambient era propici per iniciar una agradable conversa.

   El propi mestre Pallarès era el qui prenia la iniciativa, es seia  en un extrem de l’escenari i convidava als seus músics a fer el mateix. Aquests, moltes vegades, li raonaven que no es podien quedar gaire, degut que al cap d’unes hores s’havien d’aixecar del llit per anar a treballar. El mestre insistia que  una estoneta  i prou, al final es sortia amb la seva i la reunió aconseguia entrar en un ambient sensacional, desenfrenat. Entre tantes sublimitats en Pallarès, que era de posat seriós, que no vol dir que no tingués un sentit de l’humor fi i brillant, es feia un fart de riure i la resta de companys de la formació poc s’adonaven que el temps transcorria i s’escurçava el seu descans.

      S’havien alternat en la gestió d’aquells balls, amb espectacle, de les nits d’estiu, diferents empresaris i com és de suposar visitaven l’escenari per tenir cura de que tot funcionés correctament. Un d’ells va ser en Sergi Caballé el qual, durant la seva joventut sembla ésser que havia fet alguna provatura  en el món del toreig, potser volent imitar al torero nascut a Barcelona Mario Cabré, que desprès va abandonar el toreig per dedicar-se al teatre, cinema i presentador de televisió.  Portat per aquesta  afició taurina oferia als turistes, mentre el ballet canviava de vestuari, la possibilitat de fer uns capotes amb un d’aquells caps de toro amb rodes. En més d’una ocasió els músics engrescaven a en Sergi a fer uns passes per delectar a la concurrència de darrera l’escenari i l’empresari s’hi avenia i mostrava el seu art en la “faena”. El paper de cap de quadrilla estava reservat al mestre que amb el seu somriure sorneguer assolia la complicitat de tots els papers que li eren encomanats. 

    En l’època de l’empresari Artur Llansó, a més de l’espectacle i els concebuts balls,  dedicava una nit a la setmana a oferir combats de lluita lliure. En aquests afer els músics no hi entraven. Les genialitats les aportava en Ni, fill de  l’empresari, el qual mostrava aficions de luminotècnic. En Sadurní  es posava davant el comandament dels interruptors de la llum i era un expert en deixar a les fosques aquells bonic contorn i feina hi havia per sortir  de la foscor, per a desesperació del seu pare i entre xiulets dels respectable  

    Entre tantes genialitats als músics els tocava anar a dormir tard cada dia, i si pel mestre hagués estat se’ls hauria fet de dia. L’home l’endemà dormia tot el matí i no tenia cap altra obligació fins a la tarda.

    A la resta de l’any la continuïtat de les tertúlies entre músics tenien seguiment al carrer, després de sortir d’assajar i era també curiós que tenien per costum deixar l’estoig amb el instrument  a terra i parlaven amb tant interès que s’anaven apartant, sense adonar-se, dels instruments fins que tenien de retrocedir  al seu encontre. Moles vegades coincidien amb els de la Mozart sortien de can Torrens i, en ple Cap de la vila, es formava una nodrida tertúlia dels homes de solfa. Curiosament a la casa d’aquest mestre tenien un aliat d’excepció, la Montserrat. La noia que va entrar de joveneta a la casa per ajudar-los i si va fer gran, era com un més de la família. La Montserrat tenia l’habilitat de posicionar-se a darrera la porta de l’habitació on assajaven i eren freqüents les seves incursions a l’interior quan creia que estaven equivocats en algun detall de la conversa entrava  i els rectificava. També quan s’adonava que assajaven un ball d’actualitat, obria la porta i els informava: “aquest ball el toquen molt per la ràdio...”

   Va ser en una d’aquestes trobades quan va  tenir lloc  un incident amb un company. Els músics venien de can Pallarès i a l’alçada de la casa del costat del Retiro, la qual manté la mateixa estructura, la separava de l’entrada de la Societat  l’estret local de la barberia que regentava el  Sr. Almirall, el qual avançant-se a les modes en lloc de la mena de capa blanca que es disposa sobre el client, les que ell feia servir eren vermells. Bé, ens trobàvem  a davant la casa descrita, on en els baixos un grup de joves es lliuraven a declamar una mena de proclames, just quan en aquell moment passava el meu oncle carregat amb el contrabaix i no se li acut altra cosa que enervar  un crit, molt abreviat però entenedor, Pum. I va continuar caminant, tot seguit van sortir els protagonistes d’aquella vetllada i li cridaren l’atenció i el músic com si sentis ploure. En aquestes que passava l’Agustí Montornès, carregat de timbals i plats, li faltaven mans, i l’home per ben quedar els hi va dir: “no le hagan caso, gente joven “.  Què va haver dit: “ I a ti que te pasa....” Total que va rebre alguna que altra refregada malintencionada i no va passar d’aquí perquè els van separar i dissuadir. En arribar al Cap de la Vila els que anaven a davant no es van assabentar de res, si no hagués estat perquè l’Agustí es passava la mà per la galta i els preguntava si la tenia inflada. Entre que sí i que no, coincideixen amb en Manel Vendrell de can Sou a qui li van explicar tots els detalls, que li van haver dit.  El músic que era molt punyent i especialista en  ser constant  en  la seva ironia sarcàstica,  cada vegada que coincidien , només feia que posar-se la mà a la galta i l’Agustí li dedicava una esbufegada que aixecava pols.

     Són compassos d’unes pàgines musicals que no estan regits per la mètrica i tampoc pels sons dels  instruments, però que conformen el panorama musical sitgetà des d’una altra vessant.  

                                                                                                                J. Y. M.
  Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de noviembre 2013                                                                               

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez