Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

27 d’octubre 2013

ELS CISETS


        Per proximitat i per les curiositats que intento aportar a aquest espai, el carrer Sant Bonaventura l’he convertit en el protagonista de molts dels meus articles. I quan sembla que ja n’he exprimit tot el suc, em faig ressò de noves temàtiques que havia deixat per altres ocasions. Davant la celebració  de la festivitat de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona,  que serà el proper dimarts dia 29, em plau tornar al carrer del costat de casa per recavar, una vegada més, en el record dels seus veïns, atesa l’afinitat amb el santoral de la propera setmana i per l’amical coincidència amb uns dels seus veïns.

    Al capdamunt del carrer, la propietat de can Joanet d’en Mas,  disposava una petita edificació que estava enganxada al nucli principal de la casa, aquesta amb entrada pel carrer Sant Francesc. La construcció era composta, ho continua sent, però ara reformada, de dues plantes; els baixos destinat a magatzem, estava llogat a un tal Clarà, enguixador  de Vilanova. I en el pis hi van viure la família Paixó. Va succeir que un dia la mare dels Paixos  havia de sortir un moment a comprar i va tancar amb clau la porta d’entrada per tal de que la seva  mainada no sortís, aquests van decidir lligar els llençols i amb ells despenjar-se  pel balcó, com si es tractés d’una seqüència de  pel·lícula.

      Tot i que havia freqüentat molt el carrer Sant Bonaventura, en aquells anys, no pas ara, no fos cas que la meva assiduïtat es presti a  males interpretacions, deia, no vaig coincidir amb la família Paixó com estadants, però sí tinc un grat record de la família que hi va anar a viure desprès. Els Comas- Mirabent es pot dir que eren els nostres veïns més propers només tombar el carrer. En Rafael era pintor de parets , igual que el seu pare qui abans d’establir-se pel seu compte era operari d’en Telesforo, també un pintor d’aquest carrer, pintors de bata. La muller d’en Rafael, la Teresa,  era germana de l’Antoni i en Félix que treballaven a la banca i de la Rosa, la qual curiosament quan es va emmaridar amb en Jordi Planes, en Miro, van venir a viure al carrer Sant Francesc, a la casa que es troba enfront mateix del carrer Sant Bonaventura, a pocs metres on vivia la seva germana. Propietat dels germans Lluís, en Bartomeu i en Vicenç. Aquest estava casat amb la Maria Concepció, germana d’en Rafel i que també van viure en  la casa quan aquesta era de planta baixa i pis.

     Els  Comas  van  tenir dos fills, en Narcís i l’Antoni, els quals també es van dedicar a la pintura. El balcó s’abocava just a davant el pati de  la casa  d’en Manel Benazet i la Maneleta Lluís. Una casa  on en la part superior  de l’edifici llueixen uns esgrafiats que va fer el senyor Casañola.  Aquí va conèixer a l’Angelina Almirall i si va casar. L’home va morir a la guerra i desprès dels anys la vídua  es va tornar a casar amb en Miquel Zarrán. Aquests bonics esgrafiats envolten l’edifici  i li confereixen una categoria. Actualment  on era el pati esmentat, entre aquesta i la que era propietat de l’Antoni Benazet,  s’ha construït una nova casa, això ens permet adonar-nos de les dimensions del pati.

   La família Comas eren d’aquells pintors que en la categoria dels oficis anomenem dels d’abans. Quan per desenvolupar l’ofici  s’havia de passar pel preceptiu aprenentatge, per tal de poder aprendre a fer la barreja de components, preparar  la pintura i saber aplicar-la degudament, corregint les imperfeccions que es podien trobar durant el procés.  El mestratge que caracteritzava ja a l’avi d’aquests  descendents, li va valdre el privilegi de poder ser el pintor del Cau Ferrat. Portaven impregnat, entre  l’àmplia gama de colors que preparaven, aquell blau, blauet, tant característic en les estades principals del Cau. 

      A tots ells la gent del poble els hem conegut sempre pels Ciset.  Durant uns anys els dos germans van alternar la pintura amb la direcció d’un bar, on van saber captar una clientela amatent a les tradicions i neguits del poble. L’establiment del carrer Sant Pere era lloc de trobada de joves  i allà, en el Poker, es parlava de carnaval, de festa major i quan s’esqueia irrompia el so de les gralles i el redoblar dels timbals de l’acompanyament del drac, molt vinculat a en Narcís que en va ser portador.

      El pas dels anys, les circumstàncies de la vida, els Cisets van deixar el pis de la casa del carrer Sant Bonaventura que els resultava petit, curiosament les seves estructures corporals, eren poc adients per conviure en un espai de reduïdes dimensions, forçosament s’havien de fer nosa entre ells. El carrer va perdre uns altres veïns dels anomenats de quasi tota la vida i el pis va restar tancat fins que es va construir  de nou.

    Des de el seu balcó dominaven tot el carrer i també la vidriera del saló de can Benazet, darrera la qual es podia veure aquell trofeu futbolístic  que tant ens encuriosia. Com altres signes d’identitat del poble, les cases dels germans Benazet, la d’en Manel i la d’en l’Antoni, com la d’en Ventura, que s’accedia pel carrer Sant Francesc, també van ser transformades, mantenint, però, les dues primeres, les façanes originals.  No obstant la perspectiva del finestral ha canviat de decorat, avui s’aboca a les interioritats d’un establiment de restauració. Amb tot, per aquells que havíem apamat cada bocí de carrer, ens encuriosia saber el destí d’aquell trofeu que era com un símbol als improvisats partits de futbol que es disputàvem entre estretors.

     En Manel Escobosa, que és un gran coneixedor i entusiasta de totes les facetes de l’esport local, sabia que la família Benazet va dipositar el susdit trofeu a l’ajuntament i que aquest va optar, amb bon criteri, que s’exposés en el despatx de  la regidoria d’esports. En Manolo  va anar al seu encontre i el va fotografiar i, amb l’amabilitat que el distingeix, em va lliurar unes copies  de la fotografia d’aquest Trofeu Germanor ( 1924 – 1928 )  que va presidir, durant tota la meva infantesa i de la dels meus amics i veïns, aquest començament del carrer Sant Bonaventura, com un detall curiós i  un testimoni impertorbable de les juguesques i de l’anar i venir d’uns veïns molt singulars i populars entre el conviure de la gent de Sitges.

   Els Cisets han integrat  l’ampli repertori dels motius de la gent de Sitges, amb la lleialtat a una denominació que els identifica i ens transporta al record d’en Rafael Comas que s’ havia  integrat en diferents juntes del Prado, arribant-ne a ostentar el càrrec de vicepresident. Quan ser del Prado o del Retiro formava part de la pròpia identitat personal. I ser pintor de brotxa s’assimilava a un art, pel fet de saber aconseguir unes tonalitats que s’havien d’avenir amb les preferències  de la clientela i després transportar-ho a les parets sense que es notés les represes de la brotxa. Hem de tenir en compta que encara no s’havien inventat aquests rodets que ho deixen més uniforme. Eren tècniques i secrets de l’ofici, que els  professionals  tenien bona cura de preservar i aplicar.

    Com els Cisets, veïns i amics de sempre.

                                                                                                         J. Y. M.
Article publicat a l'Eco de Sitges   el 25 d'octubre   de 2013                                                                  

   

18 d’octubre 2013

EL PARE CARRERÓ


       Fa unes setmanes escrivia que en determinades celebracions litúrgiques la sagristia de la parròquia quedava petita, degut al nombre de sacerdots que s’hi congregaven. A l’església de Sant Hilarió en el poble de Guanajay a Cuba, la seva sagristia no tan sols és petita, sinó que tampoc s’hi apleguen tants sacerdots. El seu responsable, el sitgetà i escolapi Francesc Carreró Vidal,  ha de tenir bona cura de que  la sagristia i la totalitat de l’església no s’aboqui a un procés degeneratiu que malmeti progressivament l’edifici. Constantment ha de fer obres per tal de mantenir aixecat el lloc de culte que es troba sota la seva responsabilitat. Per tant no totes les sagristies estan tan ben ubicades i tan ben assentades  com la de la nostra parròquia.
    En aquesta el pare Francesc Carreró, el dia 30 de juliol  de 1963, desprès d’haver estat ordenat sacerdot en el monestir de Sant Cugat, el dia 28, es va posar  la casulla per oficiar la seva primera missa. D’aquest esdeveniment aquest any s’han complert els 50 anys.
      L’escolapi va  desenvolupar la seva tasca pastoral per diferent destinacions,  i va acabar per escollir Cuba per tal de portar a terme  la seva admirable dedicació envers  la comunitat catòlica de l’illa caribenya. Fins que des de fa uns anys aquesta parròquia, la de Sant Hilarió, compta amb col·laboració del religiós sitgetà.
    I com a tal ha inculcat als seus feligresos part de les essències sitgetanes, entre elles l’arrelament a la nostra Festa Major. Tant és així que durant la festivitat de Sant Bartomeu li ballen els cercolets, els pastorets ... Però sempre troba a faltar els gegants, això ho té més difícil. També cal apuntar que els balls evolucionen amb el corresponent so de les gralles, que té gravats i que cada  toc s’escolta quan l’ocasió ho requereix.  Per a un sitgetà que es troba lluny de casa, amb unes condicions de vida que no són ni de bon tros com les nostres, aquesta aportació de la gent de la parròquia, sí que ha de fer posar la pell de gallina.
    Fins i tot tenim notícies, i document gràfic, que el passat 11 de setembre va penjar la senyera en el campanar i també va contribuir a fer pinya amb la Via Catalana, tot i que la seva va ser molt més modesta, no va arribar als deu cubans que es van entrellaçar les mans i també va batre el record de permanència, tampoc va durar més de vuit minuts,  el temps just que va tardar la policia a descobrir  la presència de manifestants al carrer, des de la cantonada més propera. A partir d’aquell moment els improvisats independentistes, els hi va faltar temps per a córrer cap a dintre l’església. Sembla ésser que la senyera encara va aguantar un parell de dies més, fins que el sacerdot va rebre l’ordre oficial de retirada.   
      El pare Carreró ha sabut transmetre, a més dels dictats del seu sagrat Ministeri, l’estima per les coses del nostre poble. Saben de Sitges com si fossin d’aquí. Cada vegada que sortim a la televisió per algun que altre esdeveniment, s’afanyen a anar-li a fer saber: “Padre, ha salido su pueblo por la televisión”. Una de les darrers vegades, quan la volta ciclista va travessar el poble. Sitges i el Barça són el nexe d’unió entre Guanajay,  la Vila i Catalunya. D’aquí que els més joves vesteixen la samarreta amb els colors blau grana i s’identifiquen amb la senyera i l’escut de Sitges. A l’Havana hi ha dues esglésies dedicades una a la Mare de Déu de la Mercè i l’altra a la de Montserrat. En aquesta última es canta el virolai en castellà. M’han explicat que es troba escrit, en les dues llengües, en un lloc visible de l’entrada del temple. A la parròquia de l’escolapi  els actes al carrer baten records de permanència, com va succeir amb l’improvisada celebració de la Diada.  I passa el mateix quan organitzen una de les processons més curtes i ràpides que de segur tenen lloc a la resta del món. Els feligresos es congreguen en un convent de monges i quan estan organitzats, i prèvia inspecció de les exterioritats,  tot d’una s’obren les portes i els integrants de la processó surten corrent, fins a guanyar la poca distància que hi ha des del convent fins a l’església. Una processó doncs, reservada als més àgils.
    El pare Francesc Carreró i Vidal, és fill del matrimoni format per en Francesc carreró i Daura i Concepció Vidal i López. Quan cada dos anys ve a passar un mes de vacances al seu poble,  hi coincideixo tot sovint i em recorda el seu pare, el qual s’acompanyava d’una canya que també ell fa servir. El destí l’havia relacionat amb Cuba des de que va néixer, el seu avi Vidal va obrir una botiga al carrer Sant Francesc, en els baixos dels pisos de can Zera i li va posar per nom La Cubana. Sembla ser la que la seva mare, la senyora Castany, era cubana. Tot i que els parents no ho tenen del tot clar, si havia nascut a Cuba o hi havia passat molts anys de la seva infantesa. El cas és que el nom de la botiga no es prestava a confusions. Al cap dels anys el senyor Peris se la va quedar i  un fet curiós arrodoneix l’historia d’aquella merceria. La Viki Plana, neta del senyor Peris, junt amb en Jordi Milán i altres, van fundar una companyia teatral a la qual van posar el nom de la  La Cubana, en record de la botiga i que ha assolit una llarga trajectòria acompanyada de  clamorosos èxits.
     El passat 27 de juliol  el pare Àngel Cuevas, escolapi que tots recordem el seu pas per l’Escola Pia del nostre poble,  es va posar en contacte amb el pare Carreró per demanar-li que a l’endemà l’esperava a Guanavacoa, on ell és rector de l’església dedicada a Sant Nicolás. El sacerdot sitgetà  li argumentava que li era impossible acudir perquè tenia molta feina en la seva destinació. El pare Cuevas li va insistir que era del tot imprescindible la seva presència. El sacerdot hi va anar amb la recança que perdria un temps preciós. Ho feu remugant tot el trajecte, però amb la resignació que es podria tractar d’una causa important. Quan va obrir la porta es va trobar amb la grata sorpresa que l’esperaven els sacerdots de les parròquies del contorn, el propi pare Cuevas i el seu germà Jaume Carreró i la muller d’aquest, la Consol Selva. Va ser una sorpresa molt emotiva i plegats van celebrar els 50 anys de sacerdoci, ho van fer de la  manera més modesta que hom es pugui imaginar, menjant arròs amb frijoles,  asseguts a l’entorn de la taula de la cuina del col·legi. Arribada l’hora del postres va bufar les cinquanta espelmes  preceptives del pastís.
     Queda com a testimoni la tasca desenvolupada durant aquests 50 anys. El record del seu Sitges que quan hi torna li agrada passejar pels seus carrers, oficiar missa a la parròquia, visitar l’ermita del Vinyet i retrobar-se amb amics i coneguts que li parlen de les petiteses, comparades amb l’important que és per a molta gent del món detalls als quals nosaltres no donem importància perquè els tenim tan a l’abast.
     En un lloc del món, a Guanajay,  el pare Francesc Carreró Vidal, ha complert 50 anys de dedicació sacerdotal . Que la mamà del Cobre  i la Mare de Déu del Vinyet l’ajudin  a no defallir.
                                                                                                                                J. Y. M.
                                                                                               
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 octubre 2013 )
    

16 d’octubre 2013

VI I CINEMA

Una combinació perfecta per incentivar agradables sensacions. Per tancar i obrir els ulls, segons els grau del vi i el interès que desperti la pel•lícula. Durant aquesta primera quinzena d’octubre, per les nostres contrades, el trafegar que comporta la verema va arribant al seu final, enrere queden jornades una mica feixugues, tot i que les condicions de feina han millorat molt, degut a que aquesta activitat també s’ha mecanitzat. La vinya nova es planta i s’esporga de manera que la màquina pugui accedir, sense dificultats, a peu de cep i fer la feina a la qual es dedicaven els veremadors/es. Poques vinyes queden en els nostres dominis que ofereixin aquella imatge tan peculiar del mes de setembre, quan aquestes assolien un protagonisme que sobresortia de la resta de mesos de l’any, quan poc a poc es van poblant de pàmpols i la verdor s’imposa, el silenci s’implica i envolta d’una serenor a la vinya que contrasta amb el bullici dels dies de l’estiu, a la vegada que els gotims s’embotornen amb daurades i negres polpes impregnades d’un xarop que resultarà molt apreciat.

Quan la maduració aconseguia el punt òptim, entre tanta exuberant verdor sobresortien els barrets de palla i la xerrameca, cantúries i rialles dels qui doblegaven el cos i s’afanyaven a escodrinyar cada cep, fins deixar-lo sense fruit. Ha estat una activitat molt peculiar, per la qual ha calgut l’implicació de molta gent i famílies al complert que s’han ofert a familiars i amics per ajudar en aquesta labor. Aquesta implicació, fins i tot, les lleis han regulat i actualment els veremadors han d’estar donats d’alta a la seguretat social i per tant s’ha desmembrat aquesta implicació de caire intimista i popular, perquè ja no val l’ànim col•laboracionista, ni amical, sinó que compta la legalitat per damunt d’altres raons de caire sentimental i tradicional. La llei quan convé és molt rigorosa, s’ha d’aplicar amb tots els ets i uts, i per a segons a qui no ve d’un pam i no els hi passa absolutament res.

Quan l’activitat acabava i el vi ja fermentava en els cups, hi havia per costum que el propietari de la vinya convidés al seus col•laboradors a un dinar de germanor. Una graellada de carn, acompanyada pels primers rovellons de la temporada, a frec de la caseta de la vinya On el bon ambient, la improvisació dels discursos sorgits sota ela efectes del vinet i els bons desitjos per a que el vi fos de bona qualitat, presidia un àpat dels més típics i participatius de la gent de faixa i espardenya.. En el transcurs dels dies de clar protagonisme vinyataire, una altra menjada molt particular es convertia en el plat fort d’algunes de les jornades vinyataires, em refereixo a l’arengada. Acompanyada d’uns gotims de raïm, ofereix un contrast sensacional, molt preada tant per la senzillesa dels ingredients com per la suculència del plat. Cal recavar, com a curiositat, que les arengades es compraven de dos en dos, sembla ésser per arrodonir els cèntims que venien en cap. A aquest aparellament de seguit la veu popular ho va relacionar amb la parella de guardians de l’ordre, d’aquesta manera al duet d’arengades també se’ls coneixia pels civils.

Acaba la verema amb una bona collita i les inclemències meteorològiques no han desbaratat, cal assenyalar que, un any més, la verema a casa nostra no ha tingut el protagonisme que assolia quan la gent de la pagesia sitgetana disposava d’un bon nombre de vinyes amb els consegüents cellers que compartien veïnatge en alguns dels carrers més cèntrics del poble.A banda de les vinyes propietat de l’Hospital , on encara en el seu celler s’elabora moscatell i malvasia , el trafegar de la verema ha passat, un any més, desapercebut . No així la panoràmica que es s’apercep un cop es decanta, des de la creu de Ribes, cap a la planúria de les Torres i allà la vista es perd fins els dominis de can Baró . Curiosament les dues entrades al poble, la de la banda de Vilanova i la de Sant Pere de Ribes, estan franquejades per vinyes, les quals són com un homenatge testimonial a les arrels vinyataires de la vila, en tots els seus aspectes.

Actualment al celler de Les Torres, propietat de la família Pagès, es concentra una bona part de l’activitat vinícola de tot el contorn més proper. Per les seves dependències aquest any s’han manipulat uns 10.000.000 de litres de vi. Quasi res. Amb raïm procedents de les comarques que ens són més properes i d’altres. Pels responsables de l’elaboració la feina va començar a mig agost i s’anirà acabant a les acaballes d’aquest mes d’octubre. La mecanització, les tècniques de la fermentació controlada permet manipular grans quantitats de quilos de raïm que es convertiran en tan elevada xifra de litres de vi.

Amb el record posat en tots els pagesos implicats, d’avui i de sempre, serveixi la menció que faig d’en Manel Lluís, pagès de can Mostela, com un referent de la gent de la nostra pagesia. L’home anava a jornal i estava molt vinculat al poble i a aquelles ocasionals tertúlies que tenien lloc al vesprejar en les cantonades del Cap de La Vila. En Manel, com altres companys de la pagesia, havia ballat el ball des bastons i era un seguidor participatiu de les tradicions, com la de les Caramelles. Mentre durava el trafegar de la verema, es repartia pels diferents cellers i els seus peus havien trepitjat molts quilos de raïm que prèviament els carros transportaven amb aquelles portadores de costellam de fusta, tan característiques en el desenvolupament d’aquesta tasca. Portadores que formaven part del paisatge de la vinya i que un cop plenes els pagesos carregaven d’una embranzida al carro. En Manel va ser un dels últims pagesos del poble que va vestir amb faixa ben cenyida a la cintura i calçava espardenyes de betes negres. Tot un símbol de la gent del camp que es reservaven la faixa i les espardenyes més noves per distingir les festes dels dies de cada dia.

Aquest cap de setmana una nova edició de la festa de la verema aconseguirà retornar a l’ambient del poble, molt animat per la coincidència amb els Festival de Cinema, un cert caire camperol tan característic en aquells anys quan les tasques de la verema implicaven a molta gent i encuriosia a la mainada que guaitàvem als cellers amb l’entusiasme que produeix coincidir amb una novetat que s’apartava de la rutina de la resta dels dies de l’any. Altra vegada la rutina es trenca per deixar pas a aquesta renovada festa de la verema que ha canviat de dates i de format. Entre pel•lícules de sang i fetge, amb altres novetats i estrenes amb efectes no tan sagnants, el vi comparteix protagonisme. Assaborir una copa, en mig de tanta moguda, retornarà a la calma interior. I si es beu amb moderació els seus efectes reconfortants contribuiran a fogatjar una guspira d’alegria que bona falta fa.

J. Y. M.



( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 d'octubre del 2013 )

07 d’octubre 2013

DES DE LA BLANCA PANTALLA

Per poc apunto l’encapçalament amb el qual l’amic Francesc Borderia i Soler, cada setmana, col•labora en aquestes mateixes pàgines, amb una temàtica que domina amb a la perfecció, fruit d’una afició que ha cultivat des de ben jovenet, el cinema. No pretenc amb la meva decisió portar el protagonisme de l’article al camp adobat dels interessants coneixements dels cinèfils, ja me’n cuidaré prou. No obstant la blanca pantalla és la superfície on hi conflueixen moltes expectatives: les dels directors, artistes i espectadors... Els quals, cadascú en el seu lloc, davant la pantalla se’ns presenta amb aquest blanc tan definit, tot un treball en equip, de la crítica i del públic dependrà l’èxit final.

El complex món del cinema ha exhibit pel•lícules que han deixat un molt bon record, són les conegudes com a clàssiques, amb un repartiment d’artistes que han causat sensació. Les actuals es caracteritzen per uns efectes sensacionals, que conflueixen en una realitat virtual extraordinària. Són, per dir-ho en termes sensacionalistes, espatarrants. Si més no, atenent les consuetes excepcions, solen tenir una vida més efímera, potser és degut a que quan una acapara l’èxit i ja se’n estrena una altra que la desbanca . Tot va molt ràpid.

En Francesc Borderia ha escrit un llibre, pendent de publicació, i aquesta vegada el seu contingut fa una detallada exposició de les pel•lícules que s’han rodat a Sitges, amb referència als seus protagonistes, amb tota mena de curiosos flashos, els quals aporten una interessant descripció sobre les 100, està dit aviat, que s’han rodat en aquest plató local. De totes la que va deixar més bon record va ser la Rapsodia Real , dirigida per Herbert Wilcox i protagonitzada per Errol Flynn, Anna Neagle, entre altres. I és que a banda dels protagonistes hi van intervenir molta gent del poble com a extres i aquesta populosa participació va contribuir a potenciar, durant els dies que va durar el rodatge, l’afició que ja hi havia pel cinema. Es van succeir dies de molt ambient “peliculero” que comporta un rebombori especial. Quan es va projectar aquí va crear una gran expectació. Tots els qui d’una manera o altra havien participar en el rodatge no s’ho van voler perdre, tanmateix n’hi va haver que van sortir decebuts perquè no es van veure a la pantalla. Acostuma a passar en qualsevol projecte de pel•lícula, es filma molt i després només aprofiten una part. En Borderia explica que la majoria de vegades que apareix en pantalla escenes rodades a la vila, no s’especifica el nom del poble per enlloc, Tot el contrari el feien passar per un indret d’Andalusia. Una circumstància que acostuma a ser freqüent en quant la logística d’ubicació, quan directors i productors busquen la proximitat i no sempre aquesta resulta factible a les seves conclusions

Aquest important nombre de pel•lícules rodades a la Vila, abona la teoria que Sitges és un poble de cine, així ho creuen els directors que el trien. Alguna d’aquestes filmacions requeria la presència dels músics locals els quals, bé sigui en formació orquestral o de banda, hi havien participat. Un apunt anecdòtic es va produir en la filmació d’una seqüència on la banda passava per la baixada dels museus, just per allà davant del Cau Ferrat, a l’Agustí Montornès se li va desenganxar la caixa del cinturó i el timbal va caure rodant fins a la Torreta. L’inoportú incident va propiciar l’expressió tan pròpia en tots els rodatges: Corten, corten. Per a decepció de l’Agustí que era un músic dotat d’una gran sensibilitat i que sempre li agradava quedar bé i aquestes incidències el treien de polleguera.

Cal tenir present que en aquells anys poques diversions eren tan complaents com anar al cine els dies de festa per la tarda. Un temps en què les sales de projecció estaven molt concorregudes, ratllant el ple absolut i l’escalfor del local contribuïa que la gent estigués millor en el cine que a casa. Amb la particularitat afegida que estava permès fumar i els homes aprofitaven per encendre el cigar havà i caliquenyos i altres menudeses, totes elles fumejant. Així és que podem dir que eren els homes els qui carregaven l’ambient de fum, ho escric amb tanta convicció perquè en aquells anys fumar encara no havia captivat a les dones, torno a remarcar les consegüents excepcions. Com han canviat les coses , em refereixo a aquest costum de freqüentar els cinemes, si ho comparem amb l’aspecte que ofereixen avui les sales del nostre poble, quan la major part de les sessions programades l’aforament és quasi buit. Aquesta davallada d’espectadors ha propiciat el tancament a Barcelona de sales que havien estat capdavanteres en el negoci.

Torna una altra edició del Cinema Fantàstic, han suprimit l’afegitó, i de terror. Un certamen que atrau molt públic, que omplen les sales fins i tots en sessions d’horaris estrambòtics. Sembla ésser que enguany el ritme de vendes d’entrades està batent rècords. I amb la particularitat que els seguidors d’aquest gènere venen de tot arreu i que quasi totes les pel•lícules es passen subtitulades o en versió original. Això ens fa adonar-nos que el cinema continua despertant entusiasme, però que es contradiu una mica amb la realitat. Perquè quan passi el festival, dissortadament, la gent de casa nostra continuarà freqüentant poc les dues sales de projecció que tenim. Potser les raons cal buscar-les el fet que avui disposem d’un gran ventalls de diversions i entreteniments i, a més, amb la televisió instal•lada a cada casa amb els avanços més sofisticats de la tecnologia de les imatges. Un camp que ofereix infinitat de possibilitats, fins i tot l’opció de poder connectar a Internet des de la mateixa pantalla del televisor.

Aquesta tecnologia tan a l’abast del consumidor va en detriment, com és el cas que ens ocupa, del cine. Un bon nombre de cadenes ofereixen programes inclús durant tota la nit i retransmissions de partits de futbol que comencen a hores més pròpies d’anar a dormir. Per cert, aquests dies es parla de tornar a la que popularment anomenàvem hora vella, o hora de sol. La qüestió es fonamenta en què s’haurien de canviar una mica els costums, menjar a les hores i anar a dormir més aviat. Aquesta disciplina horària els experts vaticinen que és bona per a la salut en tots els aspectes. Això suposaria una remodelació dels horaris, tan comercials, com els dedicats al lleure. Faltarà saber si les persones estem disposades a adaptar-nos, o mostrarem prou voluntat, a uns horaris caracteritzats, sobretot, per anar a dormir aviat, com passa en altres llocs d’Europa i que tant ens sorprèn , quan els visitem i a les nou de la nit poca gent veiem pels carrers. Anar a dormir aviat i aixecar-se a hora ben matinera, aquesta és la qüestió.

Amb el meu article, en lloc d’enrederir, m’he avançat una setmana a la inauguració oficial que tindrà lloc el dia 11 d’aquest mes. Però és que l’ambient que envolta a la gent del cine ja fa dies que escalfa motors.

J. Y. M.





(Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 d'octubre del 2013 )

QUAN LA SAGRISTIA ES QUEDA PETITA

Sempre he sentit una certa curiositat per les sagristies, perquè moltes d’elles, a més de bressolar el silenci, la calma, tenen unes característiques arquitectòniques que les fan úniques. Acullen, també, aquests moments previs de les celebracions litúrgiques, quan el sacerdot es vesteix amb els ornaments per oficiar i la seva meditació es complementa amb la responsabilitat del moment.

Anant per aquests móns hem tingut ocasió d’accedir a sagristies d’una personalitat única. On destaca la sobrietat de les esglésies romàniques i les amplituds d’aquelles on l’estil de la construcció del conjunt és d’altres tendències, més d’acord amb l’importància de l’església, catedral, basílica. Les persones tendim a recrear-nos en la curiositat, per no dir xafarderia, i aquesta sensació es fa perceptible amb el interès de guaitar a aquest espai reservat al sacerdot. D’un temps cap aquí i gràcies a la divulgació del patrimoni de les esglésies, la sagristia ha assolit un protagonisme que s’aparta una mica de l’exclusivitat a les persones autoritzades. De visita a aquestes llocs de culte, és freqüent trobar a la persona responsable de tenir oberta la porta, a oferir detalls que poden servir de record de la visita. Moltes vegades és el propi rector qui, mogut per la seva disposició de donar a conèixer el patrimoni, és qui rep al visitant i està disposat a fer-li de guia i explicar els detalls i les obres d’art més interessants que guarda l’església. He tingut moltes i agradables sorpreses amb aquestes visites, on el sacerdot és qui ens rep. El recorregut acostuma acabar a la sagristia, on ell mateix, el sagristà o la persona encarregada de tenir-ne cura, ofereix els fulletons que detallen el contingut i fins i tot les preceptives estampes del sant o la santa a qui està dedicada l’església.

L’ocasió permet guaitar a aquest espai tan apropat a l’altar. Les calaixeres són de calaixos grans, adaptats a les mesures de les casulles. Presideix l’estada un crucifix i un altre element que és molt comú a totes elles és el rellotge de paret i una pica per rentar les mans. I és que el temps té un valor molt precís quan es tracta d’iniciar la litúrgia. En els monestirs com Poblet, Vallbona de les Monges, Montserrat.... les campanes substitueixen al toc del rellotge, aquestes avisen a la comunitat i als feligresos, que hi volen assistir, que ha arribat el moment per acudir a l’església per fer els seus resos, per oficiar o per escoltar missa. Sacerdots i monjos es regeixen per una puntualitat meticulosa, d’aquí la presència del rellotge en una paret visible de la sagristia.

La de la nostra parròquia és reduïda, però està situada en un lloc privilegiat. Amb vistes al mar i a l’horitzó, aquesta línea que sembla unir dues immensitats, la del mar i la del cel. Recordo quan el sagristà Virgili Lanau esperava el moment de desenvolupar les seves funcions, en aquest impàs de temps obria la finestra i amb la vista perduda a la llunyania, fumava un cigarret. Als sagristans, el rellotge també és un referent, els guia en l’evolució de la missa, ho completa el gest d’apropar l’orella a la porta per afinar encara amb més exactitud.

Ja fa uns anys, durant l’ofici de la festivitat de Sant Bartomeu i també en el de Santa Tecla, l’altar l’ocupen un nombre important de sacerdots que concelebren junt amb el Senyor Rector . Fa goig de veure, perquè contribueix a dotar de més solemnitat l’ofici de les dues Festes. La presència de sacerdots, ha estat sempre un signe de solemnitat. Fins i tot s’havia arribat a valorar la categoria dels enterraments i del difunt, pel nombre de capellans que presidien el seguici funerari. També ha servit, encara es diu ara, per desvirtuar la personalitat d’algun que altre esquena fred, amb els següents termes: “ja en portaràs de capellans a l’enterro”.

Les nostres misses solemnes, com es fa palès, compten amb una nodrida representació d’oficiants, alguns d’ells sitgetans de naixement i batejats en aquesta pila baptismal, sota les pintures del pintor Pere Pruna. Per ells la seva presència a l’altar, en aquestes diades, és d’una emotivitat prou eloqüent. A banda del nombre més o menys nombrós de sacerdots a l’entorn de l’altar, fa anys que es donava més importància al predicador convidat. Ho han reflectit els respectius programes d’actes lúdics i religiosos editats en motiu de la Festa Major. Curiosament el text no variava d’un any per l’altre, tots eren tallats pel mateix patró, han estat frases que acabaven formant part de la mateixa tradició, deia així: “Glosarà la vida del Santo un eminente orador sagrado” Transcorregut el temps encara ens encurioseix més la distinció de “sagrado”que si li concedia al predicador de torn. En el moment del sermó pujava al púlpit del costat de l’evangeli i predicava. Avui, passats els anys, l’honor recau moltes vegades en un sacerdot sitgetà. No hi ha púlpit. I ara que m’hi refereixo, cal comentar que a vegades es coincideix amb alguns que són unes autèntiques obres d’art. Fa temps que el sacerdot es dirigeix als feligresos des del faristol o assegut davant de l’altar. I tampoc se li confereix la condició de sagrat i no significa això que es devaluí la seva condició de servent de Déu. Els temps han canviat i Sant Bartomeu i Santa Tecla aglutinen una devoció relativa, si no fos per la festes que es porten a terme en honor dels dos, perquè un cop celebrades les dues festivitats ja quasi bé no es torna a glorificar els seus noms fins que s’acosta una altra Festa Major. Quan ressona insistentment l’altra exaltació en honor seu: “Gloriós Sant Bartomeu que de Sitges sou patró”. Queda, això sí, el seu patronatge vinculat a l’activitat de la nostra parròquia.

Durant un temps, van viure al carrer Sant Francesc, a la casa dels Perea, la família Briva – Mirabent. l’Antoni , el fill, era de l’edat del meu oncle i per raons de veïnatge compartien bona amistat amb tots els joves del contorn; amb l’Antoni Olivé, la Carme i la Juanita Pacios, la Lali Verges, l’oncle, el pare, la Plàcida... I de tant en tant exercia el control la meva àvia Consol la qual, quan tenia d’avisar als fills, només li calia sortir al balcó i el seu potent crit ressonava per aquest i per tots els carrers adjacents. En una de les seves genialitats va gosar recriminar al jove Antoni Briva, ni més ni menys, que emprant una altra elocució molt popular: “rata de sagristia”. Aquell circumstancial veí del carrer Sant Francesc, va ingressar al seminari i la seva carrera sacerdotal fou tan brillant que va arribar a ser nomenat bisbe d’Astorga. Quan els de casa li van recordar l’anècdota, l’únic bisbe sitgetà, fins el dia d’avui, es va congratular que l’avia s’hagués quedat curt i que la sagristia de la parròquia hagués estat el seu referent, perquè en ella es va vestir amb els ornaments per celebrar la seva primera missa, el 2 de juliol de 1950.

Durant les celebracions dels oficis per honorar els nostres sants patrons, la sagristia es queda petita, un bon senyal per a un poble acollidor, que ho és també pels sacerdots que ens visiten i concelebren les misses de les festes més assenyalades.

J. Y. M.





( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de setembre 2013 )

FINAL DE TEMPORADA

Un final que comença amb festa no fa presagiar que això s’acabi així com així. Si més no el setembre és un mes molt alliberador, perquè es redueix la intensitat de la calor i el poble retorna a un ambient com a més casolà. Per tant, quasi bé, podríem parlar de final de temporada, perquè durant aquets dies va baixant paulatinament el nivell d’ocupació dels carrers. Un senyal inequívoc que, durant aquest mes, el retorn a la normalitat és un fet palpable en tots els àmbits. I sotmesa, ni més ni menys, que a les pautes que marca el calendari escolar, on està previst la tornada a l’escola de vailets i altres que no ho són tant. Aquest retrobament amb la docència produeix un replegament massiu als llocs d’origen, des on es reprenen un seguit de rutines que consoliden el dia a dia de la vida quotidiana. Recordo que en els meus anys escolars el col•legi no començava fins el dia 2 d’octubre, no ho feia el dia u perquè deien que era la festa del “cabdill”. Reconec que disposàvem de masses dies de vacances.

Altres aspectes que caracteritzen el mes de setembre es fan ostensibles en pobles com el nostre, on han conviscut la pagesia, la pesca i la industria del calçat , i just durant aquests dies l’ambient flairejava a most i el cellers tenien totes les portes obertes, situació que deixava veure, amb llum de dia, les interioritats ombrívoles d’aquestes petites capelles del vi.. L’anar i venir dels carros carregats de portadores, consolidaven l’aspecte camperol del poble. I el cellers eren un referent que ens encuriosia, perquè en cap altra època de l’any les seves intimitats les trobàvem tan a l’abast de les nostres mirades encuriosides, mentre en el seu interior es produïa un trafegar que tampoc es palesava la resta de l’any. Perquè tot i que durant els primers dies del novembre, quan es posava aixeta a la bota i es produïa un anar i venir de la clientela, fins que s’esgotaven les existències, no era el mateix moviment, la mateixa vitalitat que s’apreciava durant els dies que durava la verema.

Fins i tot aquí a Sitges, hem arribat a convertir en una mena d’homenatge la labor dels vinicultors, dedicant una festa, la de la “Verema” que aquest anys es trasllada a l’octubre i es farà coincidir amb el festival de cinema. Una combinació estranya, però que el vi ha estat i és el protagonista secundari en moltes escenes de la cinematografia universal. Amb la participació de la Pubilla de Sitges i, sembla ésser que també es comptarà amb la presència d’algun hereu. La pubilla, que serà proclamada aquest divendres, estarà acompanyada de la resta de companyes que han estat escollides per a representar les entitats, la seva presència contribueix a que la festa assoleixi un determinat protagonista de la gent de la Vila, a diferència de quan les escollides provenien de la colònia d’estiuejants, fet que s’apartava del populisme i coneixença local. Fins el punt que era considerada una festa forana.

D’uns anys cap aquí s’ha implantat una altra festa de caràcter festiu i redinvicatiu de la identitat catalana, em refereixo a la “Diada”, l’11 de setembre, quan es commemora la derrota del 1714, on es van perdre bous i esquelles. Aquesta festa té un protagonisme molt destacat que mobilitza a molt personal, com ha quedat demostrat en aquesta darrera celebració, on ha tingut lloc una participació massiva de ciutadans de casa nostra, nascuts aquí i també residents els quals, agafats de les mans, la seva força s’ha fet notar des de la frontera fins al darrer poble de la Catalunya sud. En uns moments delicats en tots els aspectes i amb un clara voluntat de demanar poder marxar una mica més sols. La qüestió és molt complexa i ningú s’atreveix a vaticinar com acabarà tot això i si sortirà rentable als nostres interessos. Trobo que s’haurien d’explicar, exposar i equilibrar molt bé els pros i els contres.

Amb tot arribem a les darreries del mes, quan altra vegada ressorgeixen les essències més representatives de la festa major. Aquesta vegada Santa Tecla revitalitza el relleu i ho fa amb tanta similitud que sembla que el temps s’hagi aturat durant les hores més puntuals de la feta gran. Però és el que deia, amb menys calor i menys visitants. Molts dels nostres la prefereixen, perquè argumenten que ho podem gaudir sense tantes aglomeracions. Anys fa que el Sr. Salvador Mirabent i Paretas, sent regidor de festes de l’Ajuntament, va tenir l’encert d’organitzar una matinal infantil, la qual cada any aconsegueix un nou record de participació. Una barreja d’enginy, junt amb una enorme voluntat d’aprenentatge, d’involucrar-se en una festa que desperta passions i admiració i, també, molt neguit participatiu. Un compendi de col•laboració de la mainada i dels pares que acaben implicant-s’hi d’una manera prou eloqüent i visible en el bestiar de foc i els gegants participants.

Quan la festa decanta cap el llindar de la nit, la última ballada dels gegants posa pràcticament el colofó a l’estiu i es por dir que tenca un mes de setembre molt atapeït d’esdeveniments. A diferencia quan per la Festa Major dèiem, fins a Santa Tecla!, en el moment de l’acomiadament de tan regia parella, aquest punt i a part equival a posar un ampli parèntesis que s’estén fins a la festivitat del Corpus del proper any. Són uns cicles festius que emmarquen la tradicions del poble i, amb elles, aquesta implicació i participació. A voltes tan massiva que fins i tot hi ha actes, com l’entrada de gralles, que queden deslluïts. És el preu que s’ha de pagar per la massificació que hem experimentat, però també per masses, per desgràcia, actituds que tenen molt a desitjar, deplorables i gens identificades amb un esperit festiu, de diversió sana i amb una actitud solidària pel que fa al comportament respectuós de la resta de la gent. Perdut el respecte i la comprensió per una festa pensada per gaudir-ne i mimar-la per tot el que representa pel sitgetanisme, dic que quan es traspassa la línea de les bones maneres, el comportament de la gent pot esdevenir imprevisible i sortosament encara no hi ha que lamentar mals majors.

La feina, la preocupació per a que tot surti bé, implica a tots els membres de la comissió a qui els hi recau la responsabilitat d’organitzar les dues festes, la de Sant Bartomeu i la de Santa Tecla. Amb el mèrit afegit que ho han de fer ajustant-se a un pressupost que ha estat retallat considerablement. Davant un panorama magre, hi calen buscar recursos alternatius, sense tocar els fonaments de la tradició. En el projecte es planteja involucrar a col•lectius que, quan es nedava en l’abundància, estaven marginats. La resposta il•lusionada de tots ells, la seva implicació, ens ha fet adonar-nos que es pot celebrar la festa amb menys cost i generar el mateix entusiasme que quan es gastava a mans plenes. Aquesta comissió ho ha demostrat, per la qual cosa cal felicitar-los i ha de servir per encoratjar a les entrants per perseverar amb la voluntat que les festes han de comptar, principalment, amb la participació de la gent del poble. Servirà d’estímul i ho agrairan les arques municipals, a les quals també hi contribuïm tots.

J. Y. M.

                                                                                          

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de  setembre 2013 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez