Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

15 de setembre 2013

UNA ARTISTA DE TALLA GRAN

Tot sovint apareix en els diaris informacions que, tot i apartar-se de l’actualitat més destacable, contribueixen a posar un polsim de curiositat i de gratitud al variat i no sempre beneplàcit nombre de bones notícies. Així va succeir al llegir la columna que la Pilar Rahola té assignada a La Vanguardia. En aquesta ocasió hi escrivia un descriptiu recordatori a la benvolguda i recordada Mary Santpere, al coincidir la data del 1 de setembre amb el centenari del seu naixement, que hauria celebrat si la vida hagués estat generosa amb ella i li posposes tantes prorrogues com fossin necessàries per tal de poder-hi arribar.

Artista dotada d’una naturalitat exquisida i d’un cos que sobrepassava les mides d’una no sempre limitada normalitat. Alta, amb ella s’hi escau l’especificació, com un Sant Pau, la Mary estava dotada d’un talent artístic que la feia destacar en la seva especialitat, el teatre i sobretot brodava els papers còmics. Hi contribuïa tan la seva naturalitat com l’espontaneïtat que van agafades de la mà. Amb una demostració colossal del saber estar damunt dels escenaris dels molts que va trepitjar i on va arrencar molts aplaudiments i sensacions entranyables destinades al públic assistent a les seves funcions.

A banda de les seves actuacions al costat d’altres actrius i actors de renom, compartint els papers assignats en l’obra que representaven, la nostra protagonista va encapçalar unes gales, en les quals ella n’era l’única protagonista. Actuacions que va fer arreu, inclòs el nostre poble, assolint uns clamorosos èxits.

Va ésser a Sitges on es va envoltar d’un bon nombre d’amistats, raó per la qual sovintejaven les seves visites. El punt de trobada acostumava ser al pis de les germanes Senabre, La Mercè i l’Aurèlia que vivien damunt de can Torrens. Cal tenir en compte que la tenia uns dots artístics que si els hagués desenvolupat de ben segur que s’hauria fet un lloc en el complex i variat món de l’espectacle. Junt amb l’Annita Julian i tants altres destacats/des protagonistes locals, completaven el repertori d’aficionats amb el qual escenificaven els espectacles que organitzava el polifacètic Artur Carbonell, també amb la col•laboració del mestre Manuel Torrens i Girona.

En “Pompeio” Senabre, pare de les noies també tenia per afició la musica, tocava en les bandes que organitzava el seu veí. En una escala on en cada replà hi vivia un músic o artista de la fotografia. A la vegada els Senabre estaven emparentats o tenien molta amistat amb els Roquetes, també músics, i que feien estada al pis del Cap de la Vila quan venien a Sitges a passar uns dies, En Raul Roqueta tocava el contrabaix portat per l’afició musical que era complementaria al seu ofici. El seu germà Vigí tocava la trompeta i ho alternava amb la faceta de vocalista. Aquest sí es va dedicar professionalment a la música actuant en reconegudes orquestres americanes.

Aquesta projecció musical, teatral i artística en totes les vessants, feia que la Mary Santpere s’hi trobes bé entre la gent de Sitges i d’aquí les seves sovintejades estades a la Vila. Recordo també que una d’aquestes estades va ser en motiu d’haver acceptat ser l’ artista convidada en el Ral•li de Cotxes d’Època Barcelona Sitges. Seria en una de les primeres edicions quan, just arribar de la capital, feien parada a la urbanització de Vallpineda, quan feia poc s’havia urbanitzat l’indret i com a promoció propagandística portada a terme pel promotors del projecte urbanístic. En aquesta ocasió va venir acompanyada per la seva filla Yoya i la seva presència, tan familiar entre nosaltres, va despertar mostres de gran entusiasmem durant tot el recorregut pels carrers del poble, d’aquell interessant mostrari de cotxes antics que si sempre ha despertat curiositat, en aquells anys, quant just es portaven celebrades poques edicions, l’interès era molt més acusat, coincidint també amb la curiositat per saber l’artista, o personatge famós, que s’afegia a la comitiva automobilística.

La també polifacètica Pilar Rahola, fa esment en la seva col•laboració a una anècdota ocorreguda en el transcurs d’una entrevista que li va fer el popular locutor Bobby Deglané, quan li va preguntar que opinava dels comentaris estesos per terres castellanes que es referien a què quan els catalans parlaven semblava com si bordessin. La Mary, mostrant un gran domini d’escenari, li va respondre que el que sí era veritat que hi havia molt costum de posar el nom de Boby als gossos. Recordo perfectament que aquesta situació va generar moltes opinions i temes de conversa entra la societat catalana i la des més enllà. La contundent i descriptiva resposta va posar contra les cordes a aquell agosarat locutor que va haver de trampejar una situació compromesa davant de molts espectadors de la petita pantalla.

Nascuda en el si d’una família d’artistes, emmaridada amb va viure anys difícils pel context del país, però la seva època es va caracteritzar per un auge teatral que va permetre que la seva espontaneïtat, conjuntament amb el seu peculiar estil, fer-se un nom i deixant un record entre tots els qui vam tenir el goig de veure-la actuar. I la gent de Sitges de coincidir amb ella en les moltes vegades que havia vingut per retrobar-se amb les amistats i compartir els projectes del gran creador que va ser l’Artur Carbonell i que per tantes afinitats es professaven admiració mútua.

La Mary Santpere va ser una artista, com s’acostuma a dir, de cap a peus. I aquí rau el mèrit de la comparació, la distància entre el cap i els peus era tan considerable que la seva alçada física defineix perfetament l’altura del seu talent artístic i creatiu i sobretot molt apropat a totes les persones que l’admiraven i estimaven.

El seu destí va començar en un vagó de tren que és on va néixer i va acabar en el seient d’un avió, on va morir. Ben poques persones han gaudit del privilegi de venir al món amb el sotrac i lentitud d’un tren de màquina de vapor i marxar muntada damunt un prodigi de la enginyeria aeronàutica. I entremig navegar per entre els corrents d’una carrera artística on va acaronar èxits. Envoltada dels seus i de tantes persones que la van admirar i li van correspondre i, de ben segur, d’amargors, comunes en tot ésser humà, i que va haver de dissimular quan es pujava a l’escenari i havia d’arrancar somriures i rialles d’entre els espectadors.

En aquest primer dia del mes de setembre la Mary hauria complert cent anys, una xifra que malgrat l’absència de la protagonista, el seu record perdura entre els qui vam tenir el plaer de conèixer i viure de prop la seva projecció artística. El pas dels anys ens fereixen de mort, però sempre queda un repunt de vida en la memòria dels vius, que permet glosar el record dels absents.

J. Y. M.

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de setembre 2013 )

11 de setembre 2013

LA POPULARITAT DE LES PERSONES




Conviure és una concreció que va molt més enllà del que és el fet de viure. Perquè comporta un apropament i una relació constant amb tota les persones amb les quals compartim veïnatge i determinats neguits. Per tant, aquest apropament, aquesta relació, moltes vegades decanta cap una popularitat, la qual pot arribar a assolir un grau tal que contribueixi a formar part de les singularitats de l’historia local. Curiosament, però, si ens parem a reflexionar observem que la popularitat de la gent de Sitges es fa més palesa uns anys enrere. Hi contribuïa a que qualsevol singularitat viscuda podia generar a un motiu que la veu popular s’encarregava d’amplificar. I fins i tot aquestes influències passaven de pares a fills i per tant no s’extingia, diguem-ne, la denominació d’origen. Aspectes pels quals hom sabia ubicar la família, la casa on vivien. I a vegades a aquesta identificació hi prevalia més pel motiu que no pas el cognom.

Aquesta observació ens permet arribar a la conclusió que actualment, llevat excepcions, del conviure quotidià, no sorgeixen aquestes falses i simpàtiques identitats, fruit de la popularitat, aconseguida per detalls diversos. En ocasions d’una certa transcendència i altres per un simple actuació sense cap altre conseqüència que la propagació que en fa la gent de l’anècdota Desconec els motius fonamentals d’aquesta pèrdua , devaluació, dels fets que podrien derivar, com ho feien abans, en populosos motius. Coneguts i promoguts per l’ampli ressò de la veu popular.

Poc a poc ens anem distanciant de les rebatejades identitats de determinada gent del poble. Arribarà un dia,, de fet ja hi som immersos, que el jovent no ubicarà la procedència de les persones d’acord amb els motius amb el quals han estat identificats. I aquest procés oblidadís sens dubte va en consonància amb el creixement en quant a nombre d’habitants del poble.

Un exemple que ens ho demostra amb connotacions festives, és la celebració de la Festa Major. Quan la massiva afluència de gent a un dels actes més emotius del programa, com ho és l’entrada de les gralles, devalua el significat d’aquest primer acte de la vigília i la posterior tocada en honor dels fundadors. Fins i tot, per sort, s’ha massificat el nombre de grallers, si ho comparem amb l’entrada de gralles de la nostre joventut que era d’una eloqüent simplicitat participativa. I que potser els únics que gosaven beure un gotet de moscatell eren els propis grallers, a can Juanillo i a can Ferri, pel costum que tenien de remullar la canya per adaptar-la millor a l’embocadura. La resta dels espectadors traguet de l’aigua fresca del canti. Amb tan poca xardor matinera, el respecte a la tradició i el comportament estava assegurat.

La mateixa estructura participativa es podia entreveure en la composició del seguici dels balls populars. I on escassejava més, curiosament, era en l’apartat del foc. En una època es van carregar amb el drac: els Palmes, en Berrugueta i en Tai-Tai . Els quals tenien més feina a plegar-lo que a fer-lo caure, perquè a determinades hores del recorregut, l’estabilitat dels portadors es feia molt insegura. M’explicava el mateix Carles Palma que en una matinal es va tenir de carregar tot sol el drac, des del començament fins el final, perquè a la resta de companys, a aquella hora tan matinera les cames els hi feien figa i els hi rodava el cap. Eren els anys en què gràcies a trobar gent que volgués carregar amb la fera foguera. Sort n’hi havia d’aquests camàlics. Que els temps han canviat, ens ho demostra el simple fet que si abans fins i tot en el folklore el personal era el just i necessari, actualment n’és tanta la demanda per portar el drac o l’àliga que quasi bé hi ha que mesurar els mèrits i els valors en unes oposicions.

El s timbalers del seguici del foc també era molt reduït, es limitava als germans Ferret Curtiada, en Bartomeu, conegut popularment per en Tolu del gas, per haver treballat en aquesta fàbrica. I l’Antoni a qui la veu popular coneixia pel Xic de l’Esca. Es donava la paradoxa que els timbalers tenien influències a l’Ajuntament, on ocupava la porteria la Lola, la germana dels dos a qui va assolir la popularitat gràcies a la posició que desenvolupava en la casa gran, la Lola de l’ajuntament. Els timbalers a més de l’uniforma preceptiu lluïen un detall que no passava desapercebut, uns brots d’alfàbrega aferrat entre l’estreta i petita comissura de l’orella. Uns timbalers als quals, posteriorment, si va afegir l’Agustí Serra que treballava a la companyia de l’electricitat. Els tres vestien l’uniforma oficial de la colla de diables. Vet aquí que amb els anys el seguici del foc ha esdevingut una mena de batukada que molt poc té a veure amb els ingredients bàsics de l’acompanyament dels balls. És així com es va perdent la popularitat sorgida de l’entorn festiu, al qual uns personatges de la vila, desprès d’una llarga trajectòria de col•laboració, es van guanyar i el seu record ha perdurat, això sí, amb perill d’extinció. Va quedant com a valuós material reservat als estudiosos del tema i als pocs que anem quedant com a testimoni de la seva presència i de les seves genialitats.

Quan la popularitat es guanyava per mèrits propis, encara que aquests fossin d’una simplicitat extrema, extreta, moltes vegades dels costums de cadascú. Com és el cas de l’Antonieta Cartró, la seva dèria per empolainar-se de manera extravagant, la popularitat la va rebatejar com la Cartrona. Expressió que s’ha fet servir quan algú s’atapeeix d’ornaments: sembles la Cartrona. La influència veïnal, altre fet destacable entre la convivència de la gent del poble, es feia palesa cada vegada que a l’Antonieta se li escava el lloro que tenia. Donada la veu de l’arma, tot el veïnat es posava en estat de col•laboració per tal de fer tornar a l’animaló a la reclusió de la popular veïna. L’escena, en qüestió, es convertia en un pas de comèdia.

La popularitat de les persones en el temps modern, es centra en les sovintejades presència de determinats personatges en la televisió. Quan hi coincidim pel carrer, no ens estem de comentar: surt a la tele. Però els temps moderns també han fet possible envoltar de popularitat a un nombre no massa nombrós de personatges que conviuen entre nosaltres.

No fa gaire ens deixava una icona de la senzillesa viscuda des d’una vesant alegre i distesa. La Carina passejava una eterna joventut, de la qual s’havia quedat amb les essències d’una infantesa feliç, que es negava a abandonar i que l’acompanyava com la millor targeta de presentació. La seva presència influïa una dosis d’un optimisme i una frescor emocional, envejable i encomanadissa. Alegre, acompanyada també per una inesgotable cantarella que convidava a provar sort amb els cupons de l’ONCE que despatxava i que tants importats premis havia repartit. La seva marxa ha deixat un buit entre les bases de la popularitat de la gent de casa nostra. Amb ella es desprèn un bocí de la ja minvada influència popular que, ja sigui pels motius de les famílies o per la manera d’ésser i actuar de cadascú, la seva influència deixarà de ser una normalitat en els costums de la gent de casa nostra.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de setembre 2013 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez