Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

07 de juliol 2013

SITGES, 52.000 ANYS ENRERE

Una distància tan gran en el temps no ens permet ni imaginar-nos com seria aquest indret que avui anomenem Sitges. Historiadors i sobretot la curosa tasca dels arqueòlegs i antropòlegs ens permet tenir informació dels primers habitants del lloc. El punt de referència recau en la troballa que va fer mossèn Santiago Casanova en l’anomenada cova del Gegant, ni més ni menys que una mandíbula de l’home del Neandertal. Mossèn Santiago era un erudit dels fòssils, d’aquí que va identificar la troballa com una resta humana però no en va entrar en detalls en quant a l’època a la qual pertanyia. Fins que els arqueòlegs Joan Daura i Montserrat Sanz, catalogant les restes que es troben sota custodia de l’Arxiu Municipal, van arribar a la conclusió que l’esmentada mandíbula tenia una antiguitat de 52000 anys, que està dit aviat. Si tenim en compte la troballa d’una dent encara més antiga i les restes de fauna, un cop analitzada, ens remuntem als 70.000 anys enrere. Una xifra on aperceps que, per dir quelcom, 100 anys són una menudesa, com si es tractés d’abans d’ahir.

Entre altres conclusions dels entesos, a l’entrevista d’en Joan Tutusaus a la contraportada del setmanari, ens permet saber que el que ara anomenem Sitges no era un indret de la costa. Es trobava separat del mar entre 9 i 15 kilòmetres. Per tant el mar els quedava bastant lluny, com que estaven més acostumats a caminar aquesta distància no seria un impediment. Continuant amb les curiositats que expliquen, amplien la informació dient que en aquest espai hi vivien cavalls, cérvols, rinoceronts, mamuts i si a totes aquestes espècies hi afegim la que l’home del paleolític es bellugava entre hienes, lleons i lleopards, s’arriba a la conclusió aquest seria un lloc salvatge de primer ordre. I que els safaris que organitzaven no eren pas per divertiment, sinó com a base principal de manutenció i defensa dels atacs indiscriminats de les feres. Sota temperatures molt més fredes que les actuals, una altra curiositat, la del clima, per afegir a les singularitats d’aquests apunts de la prehistòria local.

És curiós com excavant cap a les entranyes de la terra, els experts troben restes que els permet situar la troballa en l’època pertinent. I com aquestes, després de tants mils d’anys transcorreguts, mantenen la seva forma original o si més no es troben el suficient malmeses com per poder determinar de quina peça es tracte i per a que es feia servir. Les persones desfilem, però deixem testimonis del nostre pas els quals, després també d’haver transcorregut milers d’anys, permetrà als especialistes de l’època catalogar i posar la data d’origen de la nostra civilització. Tot i que ben pensat com els productes d’avui són fets amb materials sintètics, poques restes quedaran incorruptes per poder certificar l’origen i la finalitat. Per exemple, la troballa de llaunes de conserva, els permetrà tenir lleugers coneixements de l’alimentació i de determinades preferències.

Ningú dels presents ens podem imaginar, ni que sigui de manera molt visionària i fantasiosa com serà Sitges, arrodonint la xifra, d’aquí 50.000 anys. Si el mar es retirarà i tornarà a ésser un poble del interior, si quedarà engolit sota les aigües... Ni tampoc com seran els costums, els hàbits i maneres de viure de la gent que hi habiti. Un altre aspecte que fa reflexionar, davant les xifres que es certifiquen mitjançant les troballes dels arqueòlegs, ens adonem que la nostra existència és d’una brevetat molt eloqüent, malgrat que a nosaltres no ens ho sembli. Ni tan sols si s’aconsegueix, com m’explicava un amic que ho havia vist en un reportatge, que l’ésser humà aconseguirà viure, com a mínim, fins els 150 anys, i amb una certa qualitat de vida. D’aquí que quan algú mori als 100 diran que ha mort jove. Tampoc és res si ho comparem amb els milers d’anys que ens separen d’aquells primers pobladors, els quals la seva qualitat de vida ja ens podem imaginar com deuria ser.

Els arqueòlegs troben en el sector que anomenem les coves, material molt valuós que certifica la presència dels primers pobladors, el mateix que serà exposat al Miramar per a qui ho desitgi pugui fer una passejada per entre uns 70.000 anys enrere A partir d’aquesta fita, la perfecció aconseguida en tots els camps, entre altres coses, permet posar data a les peces que van rescatant del fons d’aquestes cavitats, on avui el mar penetra en les seves interioritats i dificulta la feina. Quan fa 52.000 anys a davant de l’entrada s’estendria una immensitat de terreny que arribava vagin a saber fins a on.

Després de 50.000 anys, ara, ni lleons, ni mamuts..., solament sitgetans i sitgetanes, molts gossos, gats, algun cavall, diversitat d’ocells, aus i descendència humana de procedència diversa. Són a grans trets les espècies que viuen en aquest poble de llarga i complexa trajectòria històrica. Al llegir aquestes interessants aportacions, les quals fan possible establir una certa relació amb un passat tan llunyà, ens queden, però, molts interrogants sense aclarir. No obstant ens podem imaginar que aquells primers pobladors viurien en una independència absoluta, no els caldria reivindicar-la, potser només obeïen a un cap superior, a no ser que imperés la més pura anarquia.

Segons cròniques basades també en troballes, es té constància que a la plana de Campdàsens hi van habitar els ibers, tot i que el nom procedeix del segle XI i segons fa constar Ignasi Mª. Muntaner, és quan si va poder construir una mena de castell. Actualment queden dues torres de defensa, una a ca l’Amell i una altra a recer del mateix poblat i restes d’una fortificació enlairada sobre el mar que es coneix amb el nom del Castellot.

Seguint amb l’aportació de l’Ignasi Muntaner, l’església actual del llogaret es va construir a l’any 1853, restaurada el 1899 , així com posteriors manteniments que s’han anat fent per part de la propietat. I vet aquí que el primer diumenge de juliol, es celebra la seva festa que l’església dedica al Sant Crist. És quan la planúria de Campadàsens, amb els ceps mostrant la seva exuberant verdor, aconsegueix atraure el sentit més popular de la festa. Així, amb les primeres clarors del dia, molts dels nostres s’endinsen pels camins del Garraf , per tal d’arribar a temps per escoltar missa en aquesta capella que guarda els encants d’una esglesiola senzilla, de traç completament camperol. I quan la campana anuncia que la porta és oberta, el seu so s’escampa des de la plana fins a les fondalades, i rememora l’anunci dels dies de precepte que arribava fins a totes les masies del contorn. Perquè la capella de Campdàsens ha estat un referent molt estimat per a molta gent que per aquells indrets hi van fer llarga estada.

Aquest diumenge hi tornarem, perquè la seva festa és un cúmul de moltes i agradables sensacions. Que per la seva simplicitat i paisatge ens recorda altres que es celebren entre la mateixa concurrència i el mateix entusiasme. Aprofitem i deixem-ne constància, per a que d’aquí a 50.000 anys no estigui el més calent a l’aigüera.
                                                                                                                               J. Y. M.
                                                                                                                               
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de juliol 2013 )


04 de juliol 2013

RELACIÓ VEÏNAL

Diu el refrany: més val un bon veí a la porta que un parent a Mallorca. Hi estic completament d’acord.. Sobretot per reafirmar la relació que sempre ha existit entre veïns la qual, degut al constant anar i venir de la gent, el canviar molt sovint de residència, l’aspecte social de la relació ha experimentat canvis en les adaptacions entre els nouvinguts i els veïns que ho són de tota la vida. Vull dir amb això que algunes vegades, entre tots, s’estableix com un recel, per la desconfiança provocada davant la desconeixença. Contribueix en aquest aspecte el tarannà de cadascú., la predisposició per integrar-se dintre una comunitat de veïns. Quina cosa tan complexa la relació veïnal, la pedra de toc, després de la família, d’una convivència més àmplia, fins abraçar tot el col•lectiu que conforme un poble i així anant estenent-se a col•lectivitats d’àmbit comarcal, autonòmic i de país.

El nostre poble, com la gran majoria dels que s’arreceren en aquesta llenca de litoral, les construccions s’han caracteritzat per ser cases de, com a molt, planta baixa i pis, habitades per una mateixa família., bé fossin de propietat o que hi vivien de lloguer. Amb la particularitat que la gent canviaven molt sovint d’habitatge, hi influïa el preu del lloguer, si els hi sortia l’ocasió que amb el canvi s’estalviaven un duro, o per qüestions de climatologia, perquè la qualitat de vida depenia de l’escalforeta i la llum que propiciava el sol. Aquests canvis, pensats per notar millores econòmiques o per rebre amb joia la lluminositat d’un sol complaent, no acostumaven a interferir amb la relació veïnal, degut a que tothom es coneixia, així es podia continuar deixant la clau al pany sense cap mena de recança ni temor. I poder continuar traient la cadira a la vorera del carrer amb la mateixa satisfacció de poder entaular conversa amb uns veïns que posaven en pràctica uns costums generalitzats..

El que ara anomenaríem comunitats de veïns, no van tenir raó de ser fins que es van edificar cases amb més vivendes que les que componien el paisatge descrit en quant a les característiques de les construccions. La casa del rellotge del Cap de la Vila, els pisos d’en Zera i les cases d’en Paretó..., van significar el inici d’una convivència comunitària, cadascú a casa seva però compartint escala, replà, pati de llum i terrat. Aquest últim espai, molt adient per fer la xerrada mentre les mestresses de casa aprofitaven per estendre o recollir la roba. M’imagino el que deuria representar pels nous inquilins estrenar pis nou, amb els avanços més significatius de l’època. Sobretot tractant-se d’habitatges espaiosos i amb molta llum. Fixem-nos si van estar-hi bé, que en algunes de les cases esmentades encara hi viuen els descendents de les famílies que les van ocupar des d’un principi. Fet que va propiciar que, amb els anys, els lloguers que es pagaven eren, comparats amb els actuals, irrisoris. D’aquí que també els descendents dels propietaris s’hagin posat d’acord amb els inquilins per vendre-les-hi el pis i acabar d’una vegada amb un ermot que el pas del temps solament els comportava despeses, més elevades del que treien de les rendes del lloguer.

Entre aquestes reformes estructurals de les cases, es van construir les anomenades Cases Noves, amb el rerefons de l’obra sindical, un reagrupament de blocs de pisos, de no gaire volum d’alçada construïda, on hi van anar a viure també gent coneguda. En uns terrenys que eren a les afores del poble i que amb els anys han quedat completament integrats al nucli central. Les cases Noves són un referent d’habitatge pensat per a la gent treballadora, que han compartit veïnatge amb les cases dels pescadors que avui també són un referent que s’emmiralla amb les típiques construccions que han habitat els pescadors de la nostra costa i com a més típiques de la franja andalusa , amb una mica de pati a l’entrada. Fins no fa gaire encara hi rebrotaven les parres que ombrejaven l’entrada. Unes casones que sempre han fet goig, gràcies a la pulcritud que hi esmerçaven aquelles famílies que les mantenien amb el seu característic color blanc, lluminós i net. Una sensibilitat que també han preservat les famílies que ara les ocupen. Unes i altres, com les que en el seu dia van ser construïdes i anomenades cases barates. Aquestes s’alineaven al llarg de les dues voreres del carrer Espalter, unes construcció tallades pel mateix patró, de planta baixa i pis. Que conservin la seva estructura inicial sols en queden dues, a la de la família Pascual i de can Domingo. Han estat cases que han configurat el paisatge urbà, habitades per famílies que han fet del conviure veïnal, un referent del tan pregonat i enaltit sitgetanisme. Un exemple de convivència de costums compartits, de relació fraternal , com un exemple secundat, majoritàriament, per tota la gent del poble que ha viscut la transformació i hi ha participat, s’ha adaptat a les noves tendències de comunitats veïnals molt més diversificades i plurals.

I la gent de Sitges hem compartit veïnatge amb les poblacions de Vilanova i sant Pere de Ribes. La Vilanova industrial i marinera amb un dels símbols més emblemàtics, la Rambla. Que ha estat i ho continua sent, més que baix a mar, el lloc de passeig i de trobada dels vilanovins. Curiosament la gent dels pobles veïns, molt sovint, ens visiten i la seva presència ens recorda l’esperit amical que ens ha unit, llevat d’excepcions, on les rivalitats a vegades han desbaratat la convivència. El futbol, els apassionaments d’uns quans, els més folloneros han provocat fugides precipitades, acompanyades per rafegues de pedra., la intensitat de les quals es perllongaven fins a trepitjar els límits dels respectius termes. Sortosament, també el pas del temps, ha mediat en els ànims exaltats d’aquestes minories i les relacions s’han reconduït a una entesa generalitzada. Vilanovins, sitgetans i ribetans, quan convé compartim els mateixos espais, amb el respecte i l’educació que són menester per entendre’ns i beneficiar-nos, mútuament, de les posicions territorials de cadascú.

Com passarà aquest cap de setmana, quan els veïns de Sant Pere de Ribes celebraran la seva festa major. Que per cert, acaben de treure al carrer el primer lliurament del seu Abans particular, on es pot admirar el paisatge ribetà, amb les seves cases peculiars, a l’estil del les que encara es conserven al carrer del Pi. I tenint en compte que a molta gent els ha agradat ballar, els balls que es programaven per festejar aquestes festes, animava als més balladors a seguir totes les festes del contorn i, fins i tot, aquesta alternança “melodiosa”, propiciava algun que altre casori entre la nostra gent i la dels pobles veïns. Un dels últims galans que la ballava per tot el perímetre veïnal era en Manel Prats, el ros de Vilanova. L’home començava amb les sardanes i acabava amb el ball. Ho dominava tot. Que comptava els compassos mentre repuntejava les sardanes i perdia les comptes quan ballava arrapat com una paparra .

Veïns amb els quals tenim bones relacions, com si es tractés d’una comunitat ben avinguda. Perquè viure entre un bon veïnat és crucial per una bona convivència.

J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juny del 2013 )


ViGÍLIES DE SANT JOAN

Amb la festivitat de Sant Joan podem dir que queda inaugurat l’estiu. Comencen les vacances de l’escola i recordo que per aquestes dates acostumaven a tenir lloc els primers banys de la temporada. Em refereixo de quan canviar d’estació requeria uns preparatius i acatar uns costums que ni s’avançaven en el temps ni es prorrogaven, llevat que la meteorologia recomanés el contrari. Els senyors de la colònia, també anomenats “veranejants”, s’instal•laven amb el corresponent servei en les torres de Terramar. Alguns dels de primera línea disposaven del privilegi de muntar un parament a la platja, davant de casa seva, per poder gaudir de totes les comoditats i disposar d’ombra sense necessitat d’haver de parar els para-sols , ni haver d’estar en contacte directe amb la sorra.

Aquest començament de la temporada d’estiu venia marcat per aquestes singularitats, sobretot es notava en el vestir, sortien de l’armari les camises de màniga curta. D’uns anys cap aquí, la naturalesa ha estat generosa amb la climatologia i la roba d’estiu ha sortit abans del que, hipotèticament consolidaven els costums establerts. Aquest any, però, hem hagut d’establir una prorroga, o fer cas a una normalitat a la qual ja no estàvem acostumats, i no avançar, diguem-ne, les normes que marquen les estacions. Degut a que la primavera ha estat freda, plujosa i amb poques oportunitats per anar a la platja a gaudir de les primeres solejades bronzejadores. I amb uns temporals que a hores d’ara s’abraonen contra les platges, emportant-se la sorra. A banda d’això també hi cap les extravagàncies de la gent, sempre s’ha vist, ja que alguns s’avancen a les estacions i pot ser que es treguin roba abans d’hora, fet que crida l’atenció, no obstant cada cop menys perquè ens hi estem acostumant. Són els mateixos que en les vesprades de la Festa Major es posen un jersei. S’intueix com una fal•lera de voler avançar-se a la climatologia.

Com a curiositat cal apuntar que el gremi dels carnissers, cansaladers, xarcuters, sembla ésser que són el més calorosos de tots. Perquè, durant tot l’any, trossegen la carn, l’embotit, vestits de màniga curta i, quan convé, surten al carrer, amb la mateixa vestimenta, això sí, amb la salvaguarda del davantal blanc, com si aquesta peça protegís de totes les inclemències, per incongruents que siguin. No és un detall que es pugui generalitzar, si més no si ho observem podem constatar que és una característica força comuna entre ells. Un exemple que hem tingut ben a prop ho ha corroborat el bon amic Estanislau Artó, que es va emmaridar amb la Montserrat Tarrés, de la cansaladeria de can Candelari. l’Estanis es va decantar per l’uniforma de màniga arremangada i així ha vestit igual a l’hivern que a l’estiu . Solament el pas dels anys aconsellen tapar-se per tal de no haver de fer front als refredats els quals, a certes edats, poden tenir males conseqüències.

Una mica més avall d’aquest mateix carrer, el de Sant Francesc, en Marià Adell corroborava les singularitats costumistes de la màniga curta. Amb tot, les camisses que emprava eren de franel•la amb un dibuix destacat de quadres i que per no desentonar amb el costum s’arremangava les mànigues. Com també feia el seu germà, Cisco, que despatxava llegum cuita. Gent que no ha tingut la sensació del fred. En definitiva, dèries de la gent que remena carn i botifarres.

Unes excepcions del que acabo d’anotar han estat els germans Montané, en Manel i en Daniel de la carn. Ells es cobrien amb una bata i a través de l’obertura del coll, mostraven una elegància impecable. Doncs vestien amb camisa blanca i corbata. El seu era un uniforme que els caracteritzava, perquè els servia per oferir una bona imatge davant la seves clienteles respectives i després, havent dinat, es posaven l’americana i anaven al Prado a fer el cafè. Carnissers que, tant en la feina com en el carrer, passejaven una elegància que els distingia.

Un personatge que enlloc de arremangar-se, em refereixo a la manera de vestir, es tapava completament, tot i crec recordar que ja m’hi vaig referir en una altra ocasió,en torno a fer esment ara que toco el tema de la màniga curta i llarga. En Joan Olivé, que se les veia amb la llet,oferia una imatge tot a l’inversa dels tractants de carn, estiu i hivern portava el mateix jersei gruixut que li havia quedat summament balder . Durant la canícula d’estiu, veure a en Joan vestir jersei de llana, augmentava la sensació de calor. El veí de casa anava en contra de una certa lògica, perquè si era a la nits quan hauria estat més lògic preservar-se d’una hipotètica brisa fresquívola, era quan l’home es deslliurava del seu inseparable jersei i es quedava amb samarreta i pantalon curt , sopant a la fresca del carrer, davant la porta del seu establiment. Rareses, no. Costums o extravagàncies que els uns d’una manera i els altres d’una altra, formen part de la personalitat de cadascú.

I era a partir de Sant Joan quan els dies de festa, a hora una mica tardana, es sortia a passejar amb l’al•licient complementari de gaudir d’una certa frescor ambiental i poder gaudir del bon gustet que oferien els gelats, als quals mal anomenàvem, “mantecaus”. Eren els anys en què la família Oliver es van establir al carrer Major. Les seves tècniques i varietat de gustos, van fer les delícies de tots. Van agafar el relleu del popular “Ché”, el qual va popularitzar la no menys suculent “xorraeta”, un regalim de gelat encastat amb un tros de galeta, amb el qual obsequiava a la seva clientela per deixar provar la qualitat del producte. La família Oliver , els italians com popularment s’han conegut als establiments que posteriorment van obrir en diferents punts del poble, són una referència dels gelats variats a Sitges. Quan també es menjava com un postra excepcional per les festes més assenyalades. Havia d’esser “de barra”, com així anomenàvem al gelat que es tallava i s’encastava entre dues galetes primes i quadrades. Disposar d’una barra sencera de gelat i tallar a capritx, era un altre dels plaers restrictius, perquè no es menjava sempre i s’havia de començar i acabar degut a que les neveres de gel no refrescaven prou com per allargar la seva durada.

Hem arribat a la revetlla del dia de Sant Joan, quan una de les primeres revetlles publiques que es van celebrar, eren a redós del l’Hospital de Sant Joan Baptista, amb ball i castell de foc als seus jardins i flaire d’alfàbrega que es ven a la casa durant el dia de la festa, després de l’Ofici. Aquella revetlla de caire familiar, va arrelar entre els veïns de l’anomena’t Poble Sec i en va sorgir la festa de barri que tant harmonitza amb la tradició de la Vila. Per Sant Joan festa gran al Poble Sec, que ens recorda l’entusiasme que hi van dedicar els amics Joan Paretas i en Jordi Roca, presidents de les respectives comissions de les festes del barri. El seu entusiasme, l’exemple, ha prevalgut, fins als nostres dies, amb unes celebracions que són un referent per donar la benvinguda a l’estiu I per celebrar la diada segons ha anunciat la veu popular, però sense armes per entremig: “Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n va a caçar”.
                                                                                                                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de juny del 2013 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez