Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

24 de març 2013

PALMES I PALMONS


La setmana passada em referia a l’atractiu que oferien el magatzems de can Jorba, en concret, als detalls adjacents que es combinaven amb l’aspecte comercial. En uns anys en què les nostres mares, moltes d’elles, havien anat a aprendre “ Corte y Confección”, amb el reconegut sistema Martí, un mètode que havia esdevingut el més convencional. Aquest aprenentatge els va permetre fer els patrons i posteriorment confeccionar la roba tant dels pares com dels fills. Potser els abrics els hi comportava més feina i més que això l’haver de treballar amb robes més gruixudes i per tant necessitades d’unes agulles especials i aquest aspecte els feia desistir de confeccionar-lo, al temps que es produïa l’implantació d’aquests magatzems i altres d’una projecció comercial semblant, va fer possible que poc a poc les famílies es decantessin per comprar a la mainada la roba feta, per allò que els hi durava tan sols una temporada.

I una festivitat que marca el traspàs de l’hivern a la primavera ha estat el diumenge de Rams. I que malgrat el significat religiós que hi conflueix, el dia ha estat aprofitat per estrenar la roba de la nova estació. Per tant, entre palmes i palmons, sobresurt l’elegància de grans i petits. Molt en desacord amb una de les setmanes de més recolliment, la de Passió.

A can Jorba i altres magatzems d’aquells anys, pioners de les grans superfícies actuals, existien les sastreries, especialitzades en roba d’home i també les havia de dona. La que va tenir uns vincles amb el nostre poble va ésser la Pantaleoni Hnos, fundada a l’any 1863, amb botigues a Porta Ferrissa i a Rambla de Canaletes, precursora aquesta última de la reconeguda Sastreria Modelo que va obrir portes en el 1875. En quant els lligams amb Sitges es van establir quan un dels successors generacionals era propietari d’una torre en el sector de Terramar i, per tant passaven les festes de Setmana Santa i tot l’estiu aquí. Això els permetia alternar amb la resta dels senyors de la colònia. La presència d’aquest nucli especial d’estiuejants, caminant pel Passeig, conferia a la Vila una classe i un senyoriu caracteritzat per l’elegància en el vestir. Era la millor propaganda pels responsables de la sastreria barcelonina. I que desprès va agafar el relleu el Sr. Gonçal Comella, també de la prestigiosa sastreria del Passeig de Gràcia. Cal dir que els “pioners” freqüentaven el local de la piscina, on en les tardes dels dies festius oferien lluïts balls, en els quals triomfava per la seva veu i el seu encant personal la Beatriu Àlvarez, una de les filles d’aquell popular carter, que era la vocalista dels Iberos del Jazz.

Tant les modistes i sastres sitgetans, en apropar-se aquesta festa, tenien feina per complir amb els encàrrecs de la seva clientela habitual. Nens i nenes, els uns estrenaven pantalons, sempre de camal curt, i les mosses faldilles. Encara no s’havia unificat el costum d’uns i altres vestir amb pantalons llargs. Per tant dominava la mida curta, amb l’escurçament dels mitjons, ja que durant l’hivern aquests eren llargs. Els pares, si no volien desentonar, en els millors dels casos, feien una visita a can Pantaleoni, on si el client s’identificava que era de Sitges, li feien un descompte d’atenció a la procedència.

Fins que un fet luctuós va marcar l’estada dels Pantaleoni entre nosaltres, va succeir quan un fill va tenir un accident de bicicleta que li va segar la vida. La filla afectada per la poliomielitis, transitava per tot el poble,damunt un carret tirat per un Poni . A partir de llavors ja res va tornar a ser igual i per no rememorar tristos records, la seva presència va anar distanciant-se.

A l’aspecte d’estrenar vestit, s’hi ha afegit l’adquisició de la palma i el palmó. Les preferències dels minyons, parlo per la meva experiència, consistia en triar un palmó alt, quant més millor i aquest entossudiment també comportava moments crítics quan la padrina, que és la que córrer amb la despesa, havia d’aconsellar i fer entrar en raó a la criatura per tal de que aquest el pogués dominar i, per tant, no fos desmesurat per la seva edat. La Mercè de can Vidiella i la resta de senyores de la família, oferien les palmes i palmons com els productes estrella d’aquells dies.

Un altre punt de venda era a la perfumeria del Sr. Bartomeu Soler, establiment més conegut coma a can Pascaret, antiga barberia. Ja m’he referit a les singularitats de l’establiment i sobretot al fill de la casa, en Jaume Soler Milà, el qual aquests dies vivia la tradició d’una manera especial, entre palmes, palmons i repertori de Caramelles. Al noi se li presentava doble feina i una mica més, si cal, pel fet d’haver d’atendre la clientela de la perfumeria. El flaire dels perfums es barrejava amb la de la palma que el recordo com a molt característic, sobretot quan el tenies a casa. Recomanaven embolicar-lo amb un drap humit per a que no s’assequés abans de temps. Guardat a sota el llit, la intensitat del seu olor es feia encara més palès.

Aquesta activitat ocupava la rebotiga de la perfumeria i obligava a en Jaume a desplaçar el repàs de les respectives partitures de les Caramelles que a duo, de viola i violí, realitzaven ell i en José Pérez. Entre els dos es feia ostensible la diferència d’altura, en Jaume llarg com un Sant Pau i en José la seva marcada gepa el feia encara més baix. En aquella habitació amb vistes al carrer. En José que en aquells moments desenvolupava la feina de porter de l’escola Esteve Barrachina, era andalús de procedència i músic de corda per afició. Però, a més, quan s’esqueia, disposat a fer de copista de les solfes. Les quals no es limitava a copiar de manera acurada i entenedora les notes, sinó que decorava el contorn de la partitura amb dibuixos en color.

En els primers anys de la Cobla hi va col•laborar reproduint velles partitures, com ho eren les de la Festa Major i La Processó de Sant Bartomeu. Fent constar els noms dels compositors en un discret segon pla, per donar relleu al José Pérez que apareixia al final de la partitura. Ni el mestre Morera ni en Català es van poder imaginar mai que un andalús gosaria rubricar les dues obres amb nom i cognom del copista, acolorits, sobresortint per entre les notes i que podia crear una certa confusió en quant a l’autoria. Sortosament pels entesos la rubrica final, es quedava en una simpàtica anècdota, doncs eren conscients que tal artística filigrana no s’identificava amb la identitat dels autors. D’aquesta manera a la bellesa de la melodia s’hi afegia la sorpresa, ben poques vegades repetida , per part dels intèrprets, de llegir el paper amb elements decoratius inclosos. Tanta n’era l’apassionament pel seu treball, que l’home copiava la partitura original de les Caramelles que li lliurava el mestre al seu estil particular, adornant al màxim totes les franges que quedaven en blanc. D’aquesta manera podia presumir de disposar a damunt el faristol una partitura original i personalitzada.

Palmes i palmons en les vigílies d’una setmana que té la qualificació de Santa i que caldria afegir-hi el terme de vacança, per apropar-la més a la realitat actual. Tot i que la reacció humana passa del recolliment a la diversió de la manera més natural. Aquest any amb les mirades posades al Vaticà on sembla que Francesc, el nou Papa, ha començat el seu pontificat amb nou tarannà que de moment ha estat molt ben rebut per la comunitat cristiana.

J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de març del 2013)

19 de març 2013

L'ELEFANT I EN ROCA

Des de que un rei proper es dedicava a matar elefants, mentre els súbdits passen per tota mena de penúries, els elefants han aconseguit refermar la simpatia que ja tenien entre aquesta població que ara mal viu a remolc d’una situació surrealista, molt difícil de trampejar.

Quan la mainada disposàvem de poques punyetetes, em refereixo als entreteniments tan sofisticats com hi ha ara, les consoles simplement les identificàvem amb un moble que acostumava estar disposat en el rebedor de les cases, ara una consola electrònica és el no va més de la idealització moderna. Simplement fèiem festa anant a Barcelona, els sols fet de pujar al tren ja era com una aventura. I així com ara els hi diuen a la mainada: “si et portes bé et comprarem una consola”. En aquells anys l’encapçalament de la recomanació era el mateix l’únic que canviava era la resolució: “...et portarem al parque”. S’entenia, el parc zoològic. I aquests portar-se bé, entre altres normalitats, obeïa a no muntar un espectacle mentre el metge dels carnots remenava per entre les interioritats de la gargamella, en uns moments en què que podia esclatar una mena de revolució contra els de la bata blanca.

I el zoo, aquest emblema de la capital, ens captivava. Sobretot els micos i els elefants. Les dues especies amb les seves constants i simpàtiques evolucions oferien un divertit espectacle. A la meva època l’elefanta que regnava en la seva secció era la Turquesa, ens hi podíem passar una bona estona, tot esperant una de les seves més preuades genialitats, com quan omplia la trompa d’aigua i tot seguit l’abocava en direcció a la concurrència que restava amatent dels seus moviments i quan algú en sortia remullat, l’espectacle era complert.

Un altre dels motius que ens portava fins a Barcelona , era per comprar l’abriguet a can Jorba. Aquest magatzems del Portal de l’Àngel mostraven dos al•licients afegits, l’escala mecànica, que va ésser la primera en instal•lar-se en tot l’estat. I el petit zoo i un parc infantil que es trobava en el terrat del bonic edifici. També amb uns ximpanzés que van esdevenir una atracció, perquè no podíem marxar de can Jorba sense prèviament haver fet una visita a les parts altes. Uns primats que quan els magatzems van complir els 50 anys d’activitat comercial a Barcelona, l’empresari va organitzar una mena de cavalcada triomfal pels principals carrers de la ciutat, amb tanta mala sort que els dos micos es van poden deslliurar de la gàbia. A un sembla ésser que el van atrapar tot seguit, però el més espavilat va romandre uns quants dies fent saltirons per entre els arbres de la Plaça de Catalunya. Segons les cròniques del temps, es va convertir en un inusual espectacle, fins i tot la insòlita aventura va ésser aprofitada pels humoristes per satiritzar la situació i comparar-ho amb l’anunci més pregonat de la casa, que deia que entraves a can Jorba despullat i en sorties vestit de cap a peus, sense faltar el més mínim detall.

Aquests viatges a la capital durant la infantessa, tenien per marc tots aquests simpàtics detalls. I vet aquí que quan els anys s’han anat aferrant a la nostra persona, sense poder-nos deslliurar de cap, hem tingut d’anar a la capital per atendre altres obligacions de més calat. Fer el viatge a una hora prudent del matí, en el tren on la majoria de passatgers que hi pugen és per anar a treballar, coincidies amb les singularitats que oferia en Josep Roca, fill del nunci, quan recorria tot el tren amb la seva inseparable cartera de pell, traje gris i amb el do que li conferia el seu tarannà irrepetible. Mentre somreia amb una peculiar manera de fer-ho, oprimint els llavis i sense ensenyar les dents. En Roca ha aconseguit una fama anònima, dintre l’àmbit de la línea de rodalies, perquè tan sols han tingut el privilegi de gaudir-la els usuaris assidus del tren de les 8, així com el de tornada. I quan algú gosava interessar-se per la seva vida viatgera, li abocava un repertori conegut per tots els puntuals viatgers del trajecte: Miri, cap a casa del parent, el senyor Roca. Per a tot seguir informar dels anys que feia que treballava a la mútua, com també aprofitava l’ocasió per reivindicar un tracte millor: És bona persona, però a vegades la manera com em diu les coses té molt a desitjar. Miri, és allò que diuen, on hi ha confiança fa fàstic. I ho acompanyava, amb un gest de resignació: que hi vol fer-hi, paciència .

M’he referit a l’elefant que ara és un animal que està en boca de tots i, a conseqüència dels esdeveniments ja prou coneguts, es nota com a més predisposició per protegir l’espècie, la dels elefants. Després he decantat per aportar detalls de la convivència de l’amic Roca, com un dels usuaris més populars de la Renfe, conegut pels de casa i per la resta dels viatges del trajecte. I vet aquí que ni uns ni altres conformen el protagonisme de l’article d’avui.

Es dóna el cas que al poc de celebrar-se el congrés de la telefonia mòbil, el recinte de la Fira

de Barcelona acollirà el Tissue World , una fira que s’ha assentat en diferents capitals del planeta i del 18 al 21 de març, ho farà a la capital catalana. Es tracta de la fira on el paper higiènic és el pal de paller, potser el invent més antic en aquest sector, on s’hi ha afegit els tovallons de paper, mocadors i altres derivats. El paper, vulgarment, conegut com el de wàter , ha significat un gran avenç en el moment d’eixugar l’ull cec de la part de darrera. Ha evolucionant no en quant la forma de presentació, sinó en la qualitat i, per tant, en la suavitat que ofereix per tal d’evitar irritacions molestes i de dubtosa solvència sanitària.

Durant uns quants anys el paper de diari va servir per aquesta utilitat. Això tenia lloc quan la tassa de porcellana era un privilegi reservat a uns quants, perquè el més comú i habitual era disposar de l’anomenada comuna, amb la corresponent tapadora de fusta. I si la necessitat t’enxarpava en la muntanya, per molt grotesc i primitiu que pugui semblar, s’havia de triar del contorn una pedra el més llissa possible per tal de no produir ferides innecessàries. Fins que van aparèixer aquells rotllos de paper, embolicats amb un cel•lofana de color taronja. On hi predominava el dibuix en vermell d’un elefant, el qual donava nom a la marca: El Elefante. Poc a poc, amb l’evolució de la modernitat, el producte va millorar ostensiblement i mai més s’ha hagut de patir per l’aspro d’un paper d’ús mundial, sense distinció de categories, ni colofons socials. Aquest ull cec del darrera, com goso denominar a aquesta part tan íntima de l’anatomia del cos, no hi veu, si més no nota i agraeix la suavitat del paper que l’acaricia.

En un marc igualment sofisticat, cosa que hi ha contribuït la gent de can Roca que fabriquen i donen forma a aquest altre invent com és la tassa de porcellana. I que malgrat haver-se modernitzat el contorn, la seva silueta no ofereix gaires més variacions. Simplement eficàcia i una certa comoditat.

Una fira mundial de paper de wàter i altres complements, ens dóna a conèixer l’importància d’aquest paper que es fa servir, mundialment, per a la mateixa finalitat. Poques coses són tan comunes, quan ara, desdoblant el significat de la paraula, aquestes ja no existeixen.

                                                                                                                        J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de març del 2013 )


MARÇ MARÇOT

El març és un mes ventós, i de traspàs entre l’hivern i la primavera. I el refranyer popular explicita una recomanació molt mal intencionada: març marçot mata la vella a la vora del foc i a la jove si es pot . Gens exemplar en els temps que corren. En quant a la meteorologia, els darrers dies del mes de febrer la pluja i el vent, la neu en les comarques més propenses, han acomiadat aquest període de temps en el qual l’hivern fa més palès el seu rigor. Amb el març arribarà la primavera i aquests rigors, representats pel fred i el vent, es van afeblint i poc a poc va guanyant la força del sol. Arribem a la millor època del any, ni fred ni calor, amb el sentit exclusiu del que es desprèn de la meteorologia.

El febrer s’ha acomiadat amb un repunteig del progrés, posat de manifest en el congrés de telefonia mòbil que s’ha celebrat a Barcelona, amb èxit de participació i organització. En cada edició les novetats, en aquest camp de la tecnologia, ofereixen un avanç inimaginable en només 365 dies de diferència. Això ens permet fer-nos a la idea que amb aquests aparells podrem tenir al nostre abats una informació i aplicacions que ni els més idealistes somiadors s’havien imaginat. En relativament pocs anys, la telefonia ha evolucionat d’una manera sorprenent. Sembla ahir que ens comunicàvem per telèfon a través de l’operadora i avui ho podem continuar fent sense la seva implicació i des de qualsevol punt del carrer, ciutat o poble. El precursor d’aquests reduïts aparells va ser un mòbil de mesures considerables, pel volum que requeria la bateria corresponent i per consegüent el pes que això representava haver de carregar per transportar-lo. També era considerable el preu que s’havia de pagar, unes 500.000 pessetes d’aquelles anys, quantitat que representava un bon pessic per als pocs que s’ho podien permetre.

De per sí el telèfon ha estat un invent sensacional que els de la meva generació ja ho vam trobar implantat, tot haver de passar per l’operadora per establir connexió. Varem viure el moment de l’automatització, la qual es feia evident amb el disc que anava acoblat en aquells negres aparells on i cabia just la punta del dit i que això permetia poder girar el disc en un recorregut precís per damunt dels números que establien connexió. Aquest avanç ens va estalviar les esperes, l’haver de demanar conferència, si era una trucada fora del poble, i el sentir-nos alliberats de la presència de l’operadora la qual, si s’ho proposava, podia escoltar la conversa. La xarxa creixia, com també ho feia el nombre d’abonats. I com la imaginació no coneix límits, no conformats amb les avantatges que oferia el invent, es va començar a idealitzar el dia en què ens podríem veure els dos comunicadors mentre parlàvem. Era un objectiu considerat quasi impossible. Doncs bé, un altre somni es va fer realitat, poder veure’ns mentre parlem. Al cap d’un temps de estar establert aquest prodigi, la Dolors Montaner i la seva família, en el local on junt amb en Franc, el seu espòs, havien regentat un establiment de beure i menjar, El Pati”, de tan bona acollida i grat record, van disposar l’equipament necessari per fer possible l’anomenada videoconferència. Un fet que va meravellar als usuaris i a la gent del poble favorables a pujar al tren de la modernitat. L’únic inconvenient era que entre les dues persones interessades, en establir connexió, s’havien de posar d’acord en el dia i hora i que l’altra també acudis a un locutori que disposés del muntatge corresponent, comportant que les dues parts havien de reservar hora per tal de trobar en disposició la cabina. Tampoc es va trigar gaire que l’opció estigués a l’abast de totes les cases, on amb una reduïda càmera i el programa corresponent, podem parlar i veure’ns sense que la distància sigui un impediment, des d’una banda a l’altra del món. A partir d’això ja no hi ha res impossible i quan ens pensem que ja tot està inventat els tecnòlegs ens sorprenen amb novetats que semblen irreals.

Poder portar a sobre un telèfon, avui, forma part de la nostra persona. Tanta n’és la dependència que si s’oblida a casa ens descol•loquem Comunicar-nos, tenir-hi disposat Internet, poder fer fotografies, s’afegeix a la llarga llista d’avantatges. I arribarà el dia, no gaire llunyà, que amb el mòbil podrem obrir la porta de l’habitació de l’hotel, de la nostra vivenda. El problema recaurà quan en aquell precís moment s’esgoti la bateria i per consegüent l’oportunitat de poder accedir a casa. Però com que hi ha ments que van més enllà, de segur que ja ho tenen previst i ens estalviarem de cridar a l’estil d’aquella simpàtica sèrie de dibuixos animats dels Picapedra, quan el popular Pedro es quedava tancat al carrer i vociferava aquell singular crit : “Bilmaaaa”.

En pocs dies de diferència ens hem passejat entre els avanços tecnològics i paral•lelament hem retrocedit en el temps, quan ens han visitat els components d’una nova edició del Ral•li de cotxes d’època que arriben a Sitges procedents de Barcelona. En aquest cas l’efecte és el contrari, l’exhibició té lloc quan el parc mòbil actual mostra un desplegament de cotxes de totes les marques i amb la potència dels seus motors a uns nivells superiors, res a veure amb els que conformen la desfilada del Ral•li.

També disposar d’un d’aquests cotxes obeïa a una necessitat i de vegades a un privilegi reservat a uns quants. En les imatges d’antany es pot apreciar les ciutats i pobles, amb els carrers quasi bé deserts en quan a tràfic rodat. La població no disposaven d’uns sous folgats que els permetessin tenir cotxe a la porta, tenien assumit l’ús del transport públic i d’un element que encara els era més proper, les cames.

De 50 anys cap aquí, la transformació experimentada ha fet possible que el més pelacanyes, amb el millor criteri per una igualtat d’oportunitats, es desplaci amb cotxe. Fins el punt que aquells carrers solitaris on es podia caminar sense cap impediment i, ves a saber, potser encara no s’havien inventat els senyals que manen la prohibició d’aparcament, ara són plens de vehicles que dificulten la mobilitat i contaminen l’ambient. Amb tot, aquestes noves generacions han vingut al món entre aquest caos circulatori i per tant s’afegeix a les normalitats de la vida moderna.

El Ral•li s’ha convertit en un referent que cada any ens permet fer una ullada al passat i per adonar-nos dels avanços portats a terme en el transcurs de tots aquests anys. I entre tots els participants una persona molt vinculada amb el nostre Sitges, ha estat en Marcel Maluquer, el qual fa molts anys que es passejava pel Passeig, per admiració de tots, muntat en una bicicleta antiga, composta d’una roda enorme i una de més petita, igual com la que s’exhibeix a l’entrada del museu Romàtic. Ell i l’Edurad Carbonell Targa, són dos testimonis d’excepció i col•laboradors d’aquesta repetitiva exhibició del Ral•li que amb els seus 55 anys de projecció, es consolida dintre de l’antiguitat. Ho fa en temps moderns i contribueix a enaltir els esdeveniments que tenen lloc en el nostre poble. Com a màxim exponent del record i de la modernitat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de març del 2013 )

02 de març 2013

ELS CAFÈS

En el transcurs d’aquesta Quaresma s’estan produïnt uns fets remarcables. El més important, perquè també és d’incumbència eclesiàstica, és el que fa referència a la dimissió del Pontífex. Una situació que no havíem viscut, ja que el més proper, en aquesta temàtica, han estat els relleus dels corresponents senyors rectors , vicaris i altres sacerdots amb càrrecs diversos. Fins i tot, com quelcom semblant a la situació dels papes, el màxim responsable de la parròquia acabava la seva comesa pastoral el mateix dia que esgotava la seva vida. D’aquí que els senyors rectors envellien apropats a l’àmbit dels seus feligresos. Aquesta situació va canviar d’acord amb la conveniència de trobar un retir en consonància amb el seu ministeri, és a dir, a recer de la residència que existeix a la capital i que els permet portar una activitat doctrinal, si més no deslligada de la responsabilitat parroquial.

Durant la meva època escolar vaig tenir l’ocasió d’estar més en contacte amb els relleus i permanències dels pares escolapis. S’alternava el rector del col•legi i arribaven nous escolapis amb la finalitat d’impartir classes que combinaven amb la pràctica dels oficis religiosos pertinents. Els de més edat, però, semblava que tenien plaça fixa en el col•legi: Com era el cas del popular pare Marín, que era gran o a nosaltres ens ho semblava i el pare Joan Capdevila, tenia tants d’acumulats que més que semblar gran ho era. Va ésser l’únic, de la meva època escolar, que va morir estant més o menys en actiu. Era un dia de novembre, no recordo l’any, però sí que tinc present que ens van donar festa i en Bonaventura Montaner i jo vam aprofitar el dia esplèndid que feia, per apropar-nos fins a Terramar, varem passejar per aquells ben definits espigons, quan encara eren transitables. No com ara que s’han deixat malmetre per la força del mar i ofereixen un aspecte d’absoluta degradació .

Els feligresos de la parròquia, també els que freqüentaven la capella dels escolapis, s’han alternat amb el compliment que mana l’església d’assistir a missa els dies de precepte. Curiosament, i no es prengui la meva opinió com una generalització, de tots és sabut, però, que els homes moltes vegades han trobat l’excusa perfecte per no assistir a la missa. Em refereixo quan l’ofici religiós sols tenia lloc durant els matins dels dies de festa, encara no s’oficiaven ni en les vigílies ni durant les vesprades, tot i que començaven a una hora ben matinera. Quan era època de cacera es passaven mig festiu al parany, o agafats a l’escopeta. Que si el temps dels rovellons, o anar a caminar per la muntanya, anar a rebassar a l’hort, o a matar l’aranya allà on fos. El cas és que tenien tots els matins dels festius ocupats.

Delegaven les obligacions missaires a les esposes, sota la consideració que amb un que reses era suficient per estar en gràcia de Déu. Però vet aquí que aquelles dones, que eren unes sofertes i abnegades mestresses de casa, tenien de procurar d’assistir a missa aviat per tal de que els hi quedés temps per rentar la roba de treballar de l’espòs i preparar el dinar, comptant que tindria el temps just per menjar i marxar al cafè o al futbol.

Antigament els cafès van manllevar molta intimitat a les famílies i es va fomentar l’implantació d’uns costums que eren, en la majoria de les cases, inamovibles, fins el punt que es dinava i sopava aviat perquè la rutina d’anar a prendre cafè així ho exigia. Sola, o acompanyada de la mainada, a l’esposa li quedava la feina de desparar taula i rentar plats. Tan sols aquesta rutina es trencava a l’hora del ball de tarda.

Això ens pot donar idea del grau d’influència que exercien els cafès del poble en els homes que hi acudien, migdia i vespre, abans d’anar a treballar i abans d’anar a dormir. De tal manera que tothom coneixia el destí, segons l’horari, d’aquells que transitaven pel carrer, fins i tot encertàvem si es dirigien al Prado o al Retiro. I els anys van fer tornar feixuc el seu pas i, malgrat la dificultat que havien de vèncer per arribar-hi, sols l’empitjorament de la seva salut els va fer desistir del costum. Dos dels casos més exemplars, en quan a no voler rendir-se a les dificultats, va ser el Sr. Ramon Termes el qual caminava molt poc a poc, tant que quan arribava al Prado ja quasi havia de tornar a casa. Potser en Felipe, barber que ho havia estat de la barberia de can Roca, no mostrava tant impediment, però sols ell sabia el que patia per poder arribar des de la casa també del carrer Sant Francesc fins al Retiro.

Curiosament, però, el finestral principal de la sala cafè del Prado, durant la tarda, era presidit per una majoria de senyores, les edats de les quals sumaven unes xifres que si no arribaven als mil anys es quedaven a la meitat. En canvi al Retiro hi predominaven els homes. També no deixa de convertir-se en una curiositat el fet que en aquesta Societat ben poques dones hem trobat prenent cafè. De les poques que acudien a la societat de la Palla eren les esposes dels gitanos d’aquí, elles acompanyaven els homes quan acabaven d’arribar de vendre pels mercats.

No obstant aquests centenaris cafès s’han vist freqüentats, d’una manera eloqüent i tradicional, durant aquests dies de la Quaresma. Quan socis i simpatitzants hi han acudit , ho continuen fent, per tal d’assajar el cant de les Caramelles. El cafetonet és el preàmbul per interpretar la poesia instrumentada i l’elixir per mantenir desperts els sentits més adients. En aquest tema també han existit diferències entre els seus directors.

El mestre Manuel Torrens no era en absolut home de cafè, tot el contrari defugia d’aquella atmosfera carregada de fum. Sortia amb el temps just de casa i ho feia abrigat de manera exagerada ja que el fred i l’aire eren els seus enemics més temibles. Per contra el mestre Gabriel Pallarès formava part d’aquella plantilla d’assidus del primer finestral. A ell no li feia res sortir en aquests nits de Quaresma, perquè ho feia durant totes les nits de la resta de l’any. El que potser desbaratava el costum, és haver de tenir preparats un determinat nombre de compassos per quan tocava assajar el vals o l’americana. No hi treballava fins arribat el dia, en què aprofitava mentre sopava per compondre’n uns compassos més. I així fins a tenir-ho tot enllestit.. El mestre Jordi Pañella tampoc ha estat home d’anar al cafè, però sí un empedreït cafeter que els assaboreix a can Sabaté per qüestió d’apropament. Els van succeir dos sitgetans, en Rafael Marcet, vinculat al Prado en cos i ànima. I en Quimet Ràfols, el típic home de cafè.

Els ametllers i la mimosa florida evidencien l’anunci d’una nova primavera. Primer cal trampejar la Quaresma, amatents del que mana l’església. I quan surti el setmanari al carrer, s’haurà fet efectiva la dimissió del Papa, el dia 28 a les 20 hores que és quan acaba la seva jornada laboral. Uns més que altres esperem el dia de la jubilació, el Papa no en pot ser una excepció. Tot i que ell no té fàcil poder anar a fer el cafè, fora de les parets del Vaticà. No tots som iguals, tampoc tots poden gaudir de les subtileses més senzilles de la vida quotidiana. I això, ser presoner de la pròpia existència, ha de cansar. Per molt papa, rei o senyor que siguis.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 1 de març del 2013 )



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez