Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 de febrer 2013

LA RUTA DEL CÍSTER

Resulta interessant trobar, més enllà de pobles i ciutats, les muntanyes que envolten les comarques, termes i municipis, que tenen els seus camins ben ordenats i, un aspecte molt important, ben senyalats. Una situació que plau enormement als amants del muntanyisme en totes les seves modalitats. Però d’una manera més populosa i més apropada, degut a la manca d’una extrema dificultat, a tots aquells, homes i dones, sense limitació d’edats, a qui ens motiva practicar el senderisme.

Aquesta ordenació, a la qual em referia, permet establir unes rutes que a través de pistes, camins i corriols, ens portaran d’un extrem a l’altra de la nostra Geografia, tot travessant muntanyes, les poblacions que les limiten i les comarques corresponents. L’afició del caminant acostuma a ser perseverant i amb ella es fa palesa la projecció de la formigueta, poc a poc es fa camí. Vull dir amb això que no es tracta de caminar fins l’extenuació, sinó que el més còmode consisteix en seguir les pautes que, classificades per etapes, agrupa qualsevol dels recorreguts, ordenats sota la denominació de GR, que a la vegada van acompanyats per una numeració que els identifica i els ordena per territoris.

Això és el que fem un nombre determinat de socis del nostre Centre Excursionista que presideix en Joan Tutusaus, responsable de l’entrevista de la contraportada del setmanari, quan un diumenge al mes retornem a la muntanya i s’estableix el punt de sortida, després d’arribar-hi amb autocar, en el lloc on hem acabat l’etapa anterior. Us parlava de la perseverança i és aquesta la que ens permet anar avançant i anar culminant recorreguts, fins aconseguir la finalització d’un altre GR. Aquest objectiu es pot allargar uns quants anys, dependrà de la distància total.

Cada sortida requereix una preparació prèvia per part dels organitzadors, els quals tenen cura d’extreure la informació pertinent del indret on es desenvoluparà una nova etapa, d’això entre altres s’encarrega la Núria Sanahuja. I com a caps visibles tenim la sort de poder comptar amb l’experimentat muntanyenc Xavier Massana i la seva muller, la Mª. José Garcia, com a relacions públiques i eficient col•laboradora, entre altres detalls, amb els quefers , no menys important, de contactar amb el lloc d’avituallament. Quinze dies abans de cada sortida un altre grup té per comesa, en diuen, anar a marcar. Aquest avançament garanteix que en el moment de l’excursió, malgrat estar tot ben senyalat, no es produeixi el dubte, per exemple, davant la intersecció de dos camins i de ser així que s’agafi el correcte. Una visualització de terreny que aporta seguretat al grup i ens estalvia la incomoditat que suposa haver de tornar a desfer el tros recorregut després d’haver estat caminant una bona estona en una direcció que no es correspon.

Activats i posats de moda, entre cometes, aquests recorreguts de llarga distància, n’existeixen altres de molt més propers. Ben a prop nostre s’estén el que s’anomena la Ruta del Sentits, que es desenvolupa per les interioritats del Massís del Garraf i fins i tot en determinades hores de la nit, per afegir-hi un atractiu sobreposat. Un altre d’emblemàtic és la sortida de Sitges a Montserrat que també organitza el Centre i altres experimentats excursionistes, com en Ricard Baqués, en Josep Surià, per anomenar-ne uns quants. Ells, quan els hi plau, s’envolten d’una colla i van i venen de Montserrat, com qui va a la cantonada. Fins i tot i també com a al•licient afegit, quan els hi plau, fan el recorregut, bé de anada o de tornada, en plena nit. Per allò dels sentits i és que comenten que no té res a veure amb el dia, d’una manera especial quan llueix una bona lluna que imparteix llum i ombres i, per tant, un bé de déu de contrastos.

Tornant a aquesta ordenació de camins i recorreguts, arribo al motiu principal de l’article: a l’anomenada Ruta del Císter que s’estableix a mena de circular i surt des de Santes Creus i torna al monestir havent caminat, prèviament, pel Pla de Santa Maria, Montblanc, fins al majestuós monestir de Poblet i d’allà a Vallbona de les Monges, tornant per Forès, Rocafort de Queralt i finalitzar al deshabitat, en quant a que no hi ha vida monàstica, monestir de Santes Creus. Evidentment el recorregut a peu no es pot fer en un dia, sinó que és necessari fraccionar les etapes, detall que està contemplat en la disposició del recorregut que s’ordena amb unes localitzacions que estan contemplades en la credencial editada amb la finalitat d’establir el recorregut i per poder testimoniar que si ha arribat. En queda testimoni mitjançant el corresponent segellat de la credencial.

Una d’aquestes etapes, la que va de Poblet a Vallbona de les Monges, té determinades connotacions sitgetanes. Es tracta d’apartar-nos una mica del camí per tal de visitar el Santuari del Tallat, que obre els diumenges al matí. Allà en el pòrtic d’entrada hi trobem la replica exacta de l’arc que es troba en el saló d’or i que dóna accés a la capella. Allà el podem veure en el lloc on estava ubicat abans del seu trasllat. El santuari es troba, des de fa anys, en un lent procés de restauració, on hi destaquen aquest elements ornamentals, com alguna finestra o porta que junt amb la susdita arcada es troben al Palau de Maricel.

I seguint la ruta arribem a Vallbona, monestir habitat per monges també de l’ordre del cister. Curiosament Vallbona té uns vincles amb Sitges, degut a que una abadessa portava cognoms molt annexionats amb terratinents de la vila, em refereixo a Mª. Lluïsa Dalmau i Falç. La seva mare de la branca familiar dels Falç de Sitges. Ella va néixer a Montbrió del Camp a l’any 1774. De ben jove va entrar a formar part de la comunitat de religioses del monestir i el 1815 va ser nomenada abadessa. Durant la seva trajectòria com a capdavantera del monestir, diuen les cròniques del temps, va aconseguir portar a terme moltes millores, però també va haver de trampejar guerres i revoltes, en cada una d’elles es va veure obligada a treure la comunitat fora del monestir. En una d’aquestes fugides, en el 1835, algunes es van refugiar a la casa dels Falç a Sitges. Va morir al 1853 i està enterrada en una de les tombes a tocar del cor de l’església.

Ens trobem just en aquest epicentre de la Ruta del Císter, després d’haver caminat, tot admirant el paisatge i detalls, com aquests de repunts sitgetans. On sobresurten l’arc del Tallat i l’historia d’una abadessa amb lligams a la vila. Fins i tot, sense marxar del lloc, en un moment o altre, coincidirem amb un altre sitgetà, en Manel Garcia Muñoz, emparentat amb els Sardà que és l’agutzil de Vallbona de les Monges. Un càrrec de relleu en poblacions de no gaires habitants. Com també ho és el d’una abadessa per a la seva comunitat. I mentre aquesta és la capi visible i màxima responsable de la comunitat, dintre les mil•lenàries parets del recinte, l’agutzil ve a ser l’enllaç entre l’autoritat i el poble, amb un comandament relatiu, però sí amb una tasca molt polifacètica.

I és que Sitges té representació arreu on vagis. I ja ho diuen els castellans: “A dónde vayas de los tuyos tengas”.

J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de febrer del 2013 )

20 de febrer 2013

VEÏNA DEL CARRER DE SANT MUÇ

Tots els que vivim a Sitges perquè hi hem nascut i també els residents, tenim certes preferències per a determinats carrers. A mi, particularment, el de Sant Muç n’és un dels preferits. Li trobo un encant especial, el qual no sabria descriure per no poder argumentar els motius més sobresortits de tal preferència. El trobo tranquil, ordenat i amb un toc de distinció. Aquest que li confereixen les cases senyorials que s’hi arrenglen a cada costat. I sobre tot, cèntric. A tan sols pocs metres dels carrers més freqüentats, la calma planeja per aquest carrer que a mena de drecera, va del de mossèn Llopis a l’avinguda Sofia i, allà, s’encara amb l’avinguda del Vinyet. Per tant, no gaire transitat pel tràfic rodat i espaiat en quant al pas de la gent. Això contribueix a la solitud que el caracteritza i el fa diferent.

Sant Muç també se’l coneixia a Macedònia, on va néixer i a Bizanci on va morir el 304, com a Muci de Bizanci. Fou prevere i va ser perseguit per haver destruït un altar dedicat a Bacus.. Torturat i llançat a les bèsties, per no voler renunciar al cristianisme, va poder escapar dels torturadors, si més no va tornar a ésser apressat i va morir decapitat. A partir d’aquí es venerat, com a sant, per tota la cristiandat.

A Catalunya, segons es segueix llegint a l’enciclopèdia , el seu culte es va introduir durant l’expansió bizantina del segle VI. Hi ha capelles dedicades al sant a : Cànoves, a l’Hospital de la Santa Creu, al santuari de la Mare de Déu del Coll a Barcelona i una ermita a Rubí, on li dediquen una de les dues festes patronals amb aplec inclòs.

A casa nostra la seva memòria es perpetua en aquesta original capelleta, l’última que queda d’aquelles que es trobaven en el recorregut del Camí Fondo que anava d’aquí fins al Vinyet. Adossada en un lateral de la casa on s’hi va allotjar una nit Joan Josep d’Àustria 13.9 1660, segons fa constar Ignasi Mª. Muntaner, perquè a la susdita placa avui si llegeix 1668 potser degut a una malformació del material.

Molt a prop d’aquesta cantonada una llàntia cremava al costat d’una bonica imatge de sant Muç. La seva propietària ha mantingut, durant tots aquests anys una ferma devoció vers el sant que dóna nom al carrer on hi ha casa seva. En un lloc destacat del saló, les interseccions a la seva memòria assolien la privacitat que destaca en una vivenda particular que acull i acarona aquest record permanent a un sant que a Sitges hi té dedicat el carrer i una original capelleta al seu honor. Malgrat la intimitat d’aquest recer, la porta sempre era oberta a les amistats, on eren rebudes amb la cordialitat que distingia a la senyora Lluïsa la qual, fent gala d’un tracte planer, gens fingit, aportava uns coneixements amplis i alliçonadors dintre el món de l’art, la música en particular, la literatura i de totes les corrents artístiques i culturals que havien niat entre aquestes parets, com un clar exponent dels ambients culturals de la vila.

Fruit d’un llegat que havia iniciat el seu espòs Josep Mirabent i Magrans i la resta de la família. En Pepet de Can Gori, acumulà al llarg de la seva vida una modèlica i curosa sensibilitat i en honor a ella es va envoltar d’artistes , escriptors, gent de les arts, i altres especialitats. I el seu instint de mecenatge, d’implicació amb la cultura sitgetana, en tots els camps, ho va inculcar als seus i va ésser així com la casa del carrer sant Muç, va esdevenir un espai obert a totes les inquietuds del moment. Sempre sota la presència de l’imatge que la senyora Lluïsa ha prioritzat a altres decoracions que l’acompanyen, com a penyora de records i moments viscuts.

Fa pocs dies que la senyora Lluïsa de Diego, aquesta veïna del carrer, esposa i mare exemplar, sense fer soroll, va iniciar un camí sense retorn. La dèbil flama de la llàntia resta tremolosa il•luminant, entre les penombres, la talla amb els hàbits del sant. I ell, testimoni de la presència d’una vida i una convivència plena d’inquietuds, continua en el seu lloc envoltat de molts records enmig d’un silenci sepulcral. Amb la solitud de la nit, amb el despertar d’un nou dia i amb l’aureola que planeja per cada racó, en cada un d’ells s’endevina el toc de la senyora Lluïsa, una persona que tenia la virtut de saber conversar, sense fer ostentació del seu saber i, sobretot, sabia escoltar i raonar sobre qualsevol temàtica sitgetana. Fidel lectora d’aquest setmanari, del qual acollia les opinions dels col•laboradors amb admiració, pròpia de la persona que sap valorar els neguits de tots aquells que el fan possible.

Des de l’altre dia el carrer Sant Muç sembla més solitari del que ja és. Un carrer de poc trànsit, si més no acollidor, de veïnat que es coneix i que quan cal s’ajuda. Un carrer amb connotacions i valors residencials ben reflectits, però que els seus residents més antics, fan de la convivència veïnal un bon exemple, el qual ens recorda a altres carrers del poble on, abans d’haver-hi tantes transformacions i canvis de residents, existia aquesta plenitud de convivència que fins i tot permetia deixar posada la clau al pany de la porta de l’entrada, com la cosa més normal.

Tots els carrers s’han transformat i aquest en concret, ha mantingut el seu estatus residencial, no obstant d’una manera discreta i ben portada, com el posat elegant de la senyora Lluïsa. El de sant Muç és i serà un carrer ensenyorejat, que és manté en una proximitat que el fa més assequible i transitable, per tots els qui l’escollim per apropar-nos al Passeig o per anar fins al Vinyet. I a partir d’ara, una drecera entre la vida i el record.
                                                                                                                              J.Y.M,
( Article publicat a l'Eco de Sitges el  8 de febrer del 2013 )

11 de febrer 2013

COLORS I SOROLL

El nostre Carnaval ha evolucionat a una tendència on predomina la versió de lluïment generalitzat, res a veure amb l’autèntic sentit d’aquests dies, on més aviat ha de prevaldre la sàtira i cert caire de crítica burlesca. Com aquella escenificació,que tan grat record va deixar, d’un consell de ministres, portat al carrer, entre altres, pels germans Muñoz de l’auto escola i també pel recordat Tirso Maldonado, amic d’infantessa i, malgrat la distància i no freqüentar més les nostres juguesques i aventures de joventut, sempre vam conservar el paral•lelisme d’una amistat recíproca. En aquella carrossa s’hi escenificava el susdit consell de ministres, on els seus components es mostraven asseguts en sendes tasses del inodor. Un muntatge molt ben caracteritzat i acord amb l’esperit d’aquests dies. I és que actualment les preferències han decantat, en certa manera, cap a una consolidació de l’espectacle grandiloqüent. Una senzilla imitació dels celebres carnavals brasilers. Però que també aporta entusiasme i molt treball a tots els participants.

És, ho hem de reconèixer, un carnaval molt més elegant, més treballat i, sobretot, permet la participació de grups més nombrosos. Cada any, però, aprofito aquest mateix espai, per retre record i homenatge al carnaval que a mi més m’agradava. Els lectors ja hauran notat un apunt de nostàlgia que aquest col•laborador, sense ànim, ni molt menys, de manllevar mèrit a la uniformitat de l’actual, quan tinc l’oportunitat, com ho és a cada retorn d’una nova festa, no m’estic d’enaltir la simplicitat d’unes disfresses que, amb enginy, reflectien situacions complicades que no podien ésser tractades amb la justícia que la veu del poble reclamava. Si més no capgirant i conduint el sentit de la mateixa a l’apartat satíric, es venia a dir el mateix però amb la gràcia d’una disfressa que sense paraules per entremig, exemplificava el missatge que en definitiva es volia transmetre. Al conjunt d’aquestes extravagàncies, la programació defugia del terme Carnaval, per ésser anunciades com a : “Fiestas de Invierno” .

Quan justament ara, amb l’aparent desfeta de la política i el patètic exemple que ofereixen els seus representants a la ciutadania, en aquests moments, quan la gent passem moltes penúries i maldecaps per seguir endavant, mentre vivim en la palestra de les més eixelebrades i rocambolesques malifetes, la sàtira i la burla aconseguirien una temàtica inesgotable. Aquests mateixos polítics, tampoc és just generalitzar, viuen immersos en un carnaval permanent, entre ells disfressen les seves maneres de fer i quan són descoberts i els hi treuen la disfressa, ens volen fer creure que el seu carnaval mai ha existit. Que alliçonador que seria que algun d’ells, donant mostres d’humilitat al haver estat descoberta la seva identitat, proclamés la veracitat dels fets que se li atribueixin, hauria donat mostres més que suficients per a ésser proclamat sa majestat Carnestoltes, el rei dels poca-soltes, per no fer servir una altra terminologia més adient però més ofensiva.

Tornant al Carnaval que avui ens implica, el seu desenvolupament , aconsegueix projectar els colors més espectaculars d’entre totes les games de tonalitats. Aquesta vistositat té connotacions específiques amb la identitat del poble, el qual sempre s’ha caracteritzat per la lluminositat del seu blau, però també pel colorit de les flors, de les quals la dona sitgetana té la suficient sensibilitat com per guarnir, quan s’escau, el seu balcó i, arribats a aquestes vigílies, passar-se hores donant forma i cosint les vistoses i acolorides robes de les disfresses. Un cop acabades, i integrades en la rua, la variació de color és tan cromàtica que ofereix un resultat sensacional. Aquest ben ordenat assortiment de colors s’integra, ni que sigui per uns quants dies, en la gama més intensa d’aquest Sitges lluminós, on s’escampen els colors, oferint un ampli ventall de tonalitats que s’associen amb una bulliciosa disbauxa .

I per lògica la disbauxa va associada amb soroll. Perquè un fet innegable és que a mesura que Sitges ha crescut, hem passat d’un cert silenci a un soroll que cada dia que passa va en augment. El poble dels nostres avis anava a dormir en silenci hi també s’hi despertava. El del nostres dies els sorolls es van imposant, sobretot durant els caps de setmana i en el dies permissius dels mesos d’estiu. És una qüestió a la qual els responsables municipals han de fer complir les normatives sense miraments, perquè no tot es fonamenta amb el sol, la platja i amb el que ha de ser un ben entès ambient de festa, sinó que el silenci també és un aspecte anhelat, sobretot quan toca descansar.

Generalment les nits dels mesos hivernals acostumen a integrar-se a un silenci generalitzat, el qual es trencarà en el transcurs d’aquests propers dies. Fins a cert punt uns sorolls que formen part de la que en podem definir com a normalitat carnavalesca. D’aquí que els qui tenen l’orella més sensible, si poden, marxen posant el remei més adient a la puntualització que es fa d’una malaltia imaginaria, quan hom reconeix que el seu mal no vol soroll. I tornen a la vesprada del dimecres de cendra. Unes hores que m’atreviria a catalogar com les més tranquil•les i silencioses que totes les de la resta de l’any. A mi que m’agrada observar aquests detalls ambientals, em plau plantar-me en el carrer i constatar el contrast de la nit de dimarts de Carnaval i aquesta del dimecres de cendra., quan s’escolta, amb tots els matisos, haguts i per haver, el silenci. D’entre tots, aquest el podríem catalogar com a sepulcral que em sembla a mi que no n’hi ha cap de més silenciós.

I aquesta complicitat observadora també m’ha fet adonar que, des de que les coses no van prou bé, nosaltres que vivim prop de la carretera, ens hem adonat que durant la nit i també a primera hora del matí, el silenci s’ha generalitzat, circulen molts menys vehicles de motor i per tant el silenci és perllonga més hores que les de costum. Un silenci, però, que fan reflexionar , ja no per la calma que impera, sinó perquè es tracte d’una objectivitat que va assimilada a una situació difícil.

Per altra banda, guaitant a una nova edició del Carnaval, podrem constatar que, malgrat circular en reserva, encara queda entusiasme i bona predisposició per lluir unes disfresses que han costat treball i diners. També deu obeir a la teoria que ironitza: “Un dia és un dia”. La veritat que com els dies de Carnaval n’hi ha pocs. On es barregen, a parts iguals, els colors i els sorolls. Si hi faltés un dels dos socis no estaríem parlant d’un carnaval, sinó d’una altra festa.

I si com he dit hi trobo a faltar ironia i sàtira, m’adono que és una caparrada meva, atenent que el Carnaval de Sitges ha estat valorat, per un diari de prestigi, entre els 10 millors carnavals del món. Una qualificació obtinguda entre colors, bones maneres de fer i disbauxa .

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de febrer 2013 )





03 de febrer 2013

ENTRE ELS CALÇOTS I EL XATÓ

Només començar un nou any, coincideix la tradició amb les petiteses i altres delicadeses de la cuina tradicional. Es fa palesa coincidint, en aquests dies del mes de gener, amb les festivitats celebrades a Vilanova, Ribes i Sitges. En quant al nostre poble, va tenir lloc una replica exacte, si no fos pel itinerari, de la comitiva folklorista de la Festa Major i de Santa Tecla. Per repetir-ho cada any em sembla poc adient, però quan la festivitat coincideixi en diumenge podria ésser un al•licient afegit i suggestiu. L’aspecte dels entreteniments culinaris abracen el Carnaval i s’allarga durant tota la Quaresma . Entre aquest interval de temps s’alternen, com ja he dit, les festes més rellevants del mes de gener, les acompanya la frescor ambiental propi del temps i també uns detalls ensucrats que les fan més típiques, com el tortell de Sant Antoni i els sabres de Sant Pau.

El darrer diumenge es pot dir que es va donar el tret de sortida de les populoses calçotades. De les quals ostenta la capitalitat la població de Valls i s’estén a bona part de la demarcació de la província de Tarragona. Que ofereix, a banda d’aquesta franja compresa entre el Baix Camp i la Conca de Barberà, també les especialitats marineres, pròpies del litoral tarragoní, que són acompanyades pel no menys suculent romesco, que tot i tenir afinitat amb la salsa dels calçots, no ho podem comparar. Perquè la salsa del calçot, com en el seu dia em va informar l’amic Joan Sella, es denomina “salvitxada” . Si més no més cap al interior com per exemple a Montblanc el romesco el fan sevir per acompanyar el bacallà esmicolat a mena d’esqueixada, si més no sense cap altre acompanyament que la susdita salsa. Servint per postra un complement que també és producte de la regió, les ametlles i avellanes, denominat postra de músic. La diferencia també rau en què la calçotada es complementa amb un altre postra simple, la taronja. Influeix en el costum la voluntat de facilitar una millor digestió.

A partir d’aquí els calçots predominen en aquest mapa d’especialitats “ manducàires” que ens són tan properes. No obstant a partir de la propera setmana, avançaran junts calçots i xató. La data de sortida d’aquest darrer plat està establert en el dijous gras i el dimecres de cendra i ve a ésser preceptiu allargar-ho fins un cop acabada la Quaresma. Tanmateix com que ara podem trobar escaroles durant tot l’any, el xató es pot preparar el dia més inversemblant de la resta de l’any, a gust del consumidor. Per a la meva família la primera xatonada acostuma a seguir el protocol de les convidades familiars de les festes nadalenques. El dia de Reis toca el torn a casa de la meva germana Montserrat i Salvador i llevat excepcions, ens ofereix una xatonada. Una bona manera de començar l’any, la temporada, mentre gaudim de la generositat dels Mags. Que es mengi el que es mengi, però, mana la tradició en quant a què el protagonista del postra sigui un altre tortell, aquest amb sorpresa, fava i corona, per tal de coronar al qui troba el petit tresor de la figureta.

Recordo que potser l’extravagància més fora de lloc en a preparar una xatonada, la vam fer palesa en una vigília del dia de la Festa Major, per tal d’obsequiar a uns parents de Saragossa que ens visitaven, amb una menjada d’aquest suculent plat, conscients que triomfaríem. Tot i saber que ho servíem en la temporada més poc escaient de tota la resta de l’any. Malgrat l’agosarament i trencar les regles de la tradició xatonaire, el plat, com era de preveure, va agradar molt, fins a l’extrem que els convidats van prendre bona nota de la recepta i ells a la vegada la van repetir quan van voler obsequiar als seus respectius convidats amb una menjada original, amb la fermesa, com així va ser, que no ho havien menjat mai i els anfitrions van quedar molt bé, tant per l’originalitat com per l’exquisidesa del plat. És així com el xató s’expandeix més enllà dels seus orígens. I qui no diu que al cap de molts anys els “maños” també proclamin, a les futures generacions, la paternitat del xató. Ja seria, com diuen els castellans: “El no va más”.

Comença, per tant, la temporada dels calçots i el xató. Un plat que, entre altres referències, es documenta en una visita de Santiago Rusiñol, per haver estat servit en el dinar que va tenir lloc entre amics, amb frase afrancesada inclosa. Un plat que, quan era el temps, era servit en totes les fondes del poble, com la que regentava la mare dels germans Pagès, a la cantonada amb la carretera De Ribes, la mateixa que després, durant mols anys en va tenir cura la família d’en Joan Ossó. Malgrat ésser molt catalanista, l’establiment, fins a les darreries de la seva activitat, portava per nom: “ Bar Espanyol”. Seria per donar-li un caire d’universalitat, perquè per ideologia no. Tornant als orígens a la propietària se la coneixia per la “Parcala”. Mot que va heretar la descendència. Quan a l’establiment preparava una xatonada en el plat abans, abans d’abocar-hi l’escarola, hi disposaven un llit de fesols. Costum que també els fills de la casa van continuar practicant, fins i tot quan els germans Pagès anaven a fer la xatonada al Prado, es portaven de casa una bosseta d’aquest llegum i l’estenien per damunt la seva ració. Idea que va agradar al meu pare i que va influir en nosaltres que també continuem amb aquest costum tan particular, copiat d’aquells músics amics de casa , com ja ho vaig apuntar en una altra ocasió.

Entremig d’aquest condiment tan nostra que té flaires com a celestials, de tan influents que són, hem arribat a la festivitat de la Candelera. Patrona, precisament, de la capital dels calçots, Valls. Població que cada deu anys celebra amb més repercussió que la resta, el que anomenen Festes Decennals . La Candelera simbolitza de la llum i es fa evident amb les populars candeles que es beneeixen per a l’ocasió. I també celebren la festa gremial els lampistes o electricistes. I ara que m’hi refereixo em ve al pensament el record d’en Magí Sadurní i Soler que ens va deixar l’any passat en el transcurs d’aquestes vigílies. Electricista de professió, veí de magatzem i home peculiar que fins i tot entenia de política, a qui li haig de reconèixer el mèrit de saber opinar, amb crítica constructiva, davant del desgavell que fa anys que dura. Aportava hipotètiques solucions al difícil panorama que ofereix el país, la llàstima que ho feia fora de la tribuna i en el lloc menys escaient, com ho és un simple magatzem. Un escenari on les seves conclusions tenien poc pes i poca influència amb la manera de fer dels polítics

Mana la tradició que fins aquesta festivitat s’ha de tenir parat el pessebre. Ho compleixen, a més de molts particulars, l’ermita del Vinyet on, en lloc destacat, se’ns mostra la disposició del pessebre.

Quan queden pocs dies per escoltar el frec insistent de la massa damunt la pedra del morter, durant l’elaboració de la picada de la salsa. Calçots i xató, unes menjades pròpies d’aquesta època de l’any que ofereixen renovades sensacions.

J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de febrer del 2013 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez