Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 d’octubre 2012

ENTRETENIMENTS

La setmana passada vaig intentar aprofundir en els productes que ens han estat més propers i que han estat crucials per contribuir a l’alimentació, o com a complements d’aquesta. Però com proclama la veu popular, no sols de pa viu l’home. De sempre han existit unes menudeses que, a mena d’entreteniment, han contribuït, amb la seva simplicitat a premiar el paladar, sense resultar res de l’altre món.

Entreteniments o llaminadures que s’havien caracteritzat per ser el complement inseparable de les sessions de cinema. D’aquest avituallament s’encarregaven el populars “cacaueterors”, els quals disposaven la paradeta, ben assortida. davant els locals de projecció. Se’ls anomenava així perquè la seva especialitat més sol•licitada eren els cacauets. Per pocs diners t’omplien les butxaques dels pantalons i tal abundància es feia notar enmig del silenci de la projecció de la pel•lícula , el constant cric-crac es convertia en un permanent rerefons que s’intensificava segons transcorria la trama del film , així si era d’acció o suspens les barres no donaven a l’abast a mastegar i deslliurar les pellofes de l’embolcall del cacauet. Amb aquest detall es podia mesurar el grau de tensió que determinades escenes produïen entre els espectadors.

Aquesta entreteniment havia aconseguit envoltar-se de grans adeptes, com el vell Sou el qual, abans d’entrar a amenitzar el ball, tornava a omplir-se les butxaques de cacauets i, ja a dalt l’escenari, no esperava acabar la interpretació del ballable, quan tenia compassos d’espera aprofitava per omplir-se la boca de tan viciós entreteniment. I com és de suposar la incorporació a la seva aportació musical no suposava haver fet net dels cacaus de la boca, no era un problema imminent, sabia la manera de fer-lis un racó, mentre bufava el instrument. Com és lògic la barreja de pellofes acabava pastant una barreja insòlita que emboçava el pas estret que existeix entre la canya i la “boquilla” del saxo, fins que aquest emmudia per sorpresa de companys d’orquestra i balladors que es quedaven sense escoltar solejar la melodia. Però com que el músic tenia taules i una certa patxoca no s’immutava, es mirava sorprès el saxo, com si es tractés d’un defecte de fabricació, si no hagués estat pel constant moviment de la boca que el delatava i sobretot per ésser reincident en aquest pas de comèdia que tenia com a protagonistes els cacauets, la dissimulada hagués pogut colar, però no el costum, per part del músic, que propiciava l’amuntegament de pellofes que reposaven en les interioritats del instrument, les seves arts no convencien al públic que ja sabien del peu que calçava.

Quan s’acabava la sessió de cinema, el terra de les sales oferien un escampall impressionant de tota mena d’embolcalls, essent els més prolífers els dels cacauets. Sembla ésser que l’entreteniment de les pipes, amb la pellofa exterior coberta d’una gruixuda capa de sal, va ésser posterior. Recordo, sense intenció de desmerèixer l’avituallament de ningú en quant aquest producte, que les millors pipes les despatxaven els germans Ferret, a la botiga dels nois, com s’identificava aquest establiment del carrer Sant Francesc. Eren grosses, plenes i quan les dents oprimien el llom del seu grisos embolcall, el xeric del trencament es feia notar, intuint, pel soroll, una llavor carnosa .

Entreteniments del diumenge a la tarda, per acompanyar les sessions de cinema. Quan un altre acompanyant, aquet més nociu , contribuïa a interposar una cortina de fum entre la pantalla i la sala, era quan estava permès poder fumar en aquests locals tancats, quina barbaritat! No eren de la mateixa opinió els fumadors de cigars havans, els quals desprès de dinar era un plaer asseure’s en la butaca del cinema i consumir, amb pausades pipades, unes tranques impressionats. No es comprèn com no s’adonaven espectadors i responsables de la sala que aquella densa fumera restava nitidesa a les imatges de la pel•lícula que al ser en blanc i negre ja no eren prou perfectes. Va caldre un temps per restringir, abans de les prohibicions, el poder fumar a la sala del cinema. Entre la primera sessió i desprès en el ball de tarda, les robes quedaven impregnades d’un olor de fum que calia airejar-les durant tota la setmana.

Mentrestant per la mainada el nostre proveïdors eren els de can Rabassó. La botiga del carrer Jesús que oferia diversitat d’articles, principalment tota mena de llavors i llegums per coure i per nosaltres, el més interessant, regalèssia, pegadolça i sense menystenir les xufles. Abans de menjar s’havien de posar en remull i el seu gustet era sensacional, diferent.

Durant els anys de la meva escolarització es dedicava a passar per les escoles, en el transcurs del recreo i a la sortida, un senyor al qual anomenàvem “el abuelo”, quan penso que aquell bon home deuria tenir l’edat que ara tenim nosaltres, m’esborrono del ràpid que ha passat el temps. Aquell especialista en arrels, al qual nosaltres li conferíem la categoria d’avi, portava ben disposats en un cistell de vímet, branquillons de regalèssia , d’una qualitat extrema perquè no era gens reseca ni recargolada , podríem parlar del filet d’aquesta arrel. El seu gust encara el recordo ara, així com la negociació que havia d’establir per aconseguir amb poca despesa un bon branquilló.

Començaven a ésser temps d’una certa bonança econòmica, potser perquè no hi havia prima de risc, ja prous que n’havien trampejat la nostra gent. El detall d’aquesta mena de folgança, es notava en els berenars, del qual n’era protagonista el panet de Viena i aquelles reduïdes i primes presses de xocolata Nestlé que es despatxaven a l’entorn d’un embolcall vermell. En començava, també, a ésser un preuat complement d’aquestes entreteniments de tarda, els pernilets i altres delicadeses les quals contribuïen a fer més apetitós i així recalar en els ànims dels més desganats. Aquests eren uns dels primers senyals de prosperitat un indicador que mostrava que la nostra societat ja no passava gana.

I com les nostres mares coneixien sobradament el peu que calçàvem, dosificaven les propines les quals sabien que destinàvem a aquests petiteses i quan ens veien mastegar, amb insistència, la massa rosenca d’aquells populosos xiclets Bazoka que tenien un format rodo i amb unes estries , recomanaven amb raó de causa : “deixa de mastegar que després no tindràs gana”.

Aquesta recomanació es pot aplicar als entreteniments que van sorgir després, com els sofisticats aperitius. Aquests tenen la pega que són devorats amb gana i un entusiasme desmesurat, provocant una certa desgana vers els plats forts de l’àpat que ve a continuació.

Els entreteniments que ens delectaran aquests propers dies, les castanyes i els panellets, s’afegeixen a tradició. La castanyada de la vigília i els panellets com a postra de la diada de Tots Sants. Delicadeses per esperar veure-les venir, quan els entreteniments, d’avui, són molts i no tots tan complaents com els que havíem compartit i gaudit.

                                                                                                                         J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'octubre del 2012 )

21 d’octubre 2012

ELS NOSTRES PRODUCTES

Les circumstàncies han dificultat, en aquesta era moderna, continuar consumint productes de casa nostra, simplement degut a que les coses han canviat. El consumisme galopant ha ocasionat una àmplia oferta en tots els camps, tanmateix als estaments el qual correspongui la tasca de legislar, han hagut de regular i dictar unes normes amb les quals es garanteixi una qualitat que a la vegada compleixi les normes sanitàries, i també serveixi per tenir al comprador informat de la composició del producte i la data de caducitat, entre altres aspectes. Són algunes de les normes imposades que beneficien als consumidors i, amb elles, s’intenta evitar mals majors. A raó d’aquets preàmbul hauran pogut endevinar que el contingut de l’article es centrarà en els productes més comuns per garantir la subsistència i a la vegada per satisfer el paladar de determinades exquisideses. Matèries habituals en moltes llars sitgetanes que estaven a l’abast només sortir a l’hort.

Atenent-nos a que les característiques d’aquestes cases, permetien acoblar-hi alguns detalls que contribuïen a treure’n més profit. Un element que era molt comú en el si de les famílies, era el galliner. Que situat en aquells patis interiors esdevenia un referent. Tot i que el seu manteniment comportava força feina. Perquè criar l’aviram i els conills, requeria unes determinades atencions. La principal, un lligam que no permetia deixar ni un sol dia el compromís de haver de posar menjar i aigua. Per tant, aquesta obligació, dificultava l’haver d’absentar-se de casa ni que fos, per exemple, tan sols uns tres dies. Hi havia l’avantatge que en aquell temps la gent no sortia, com a molt ho feia per anar a passar el dia a Barcelona. Si pel motiu que fos la durada de l’absència es preveia una mica llarga, algun veí o familiar s’havia de comprometre a garantir el subministrament dels estadants del galliner.

Com que el cens dels galliners era alt, els seus propietaris es podien permetre la llibertat de proveir els veïns que no en disposaven, de la mateixa manera que vendre els ous per dotzenes també formava part d’un costum força generalitzat. Era una formulisme comercial molt d’estar per casa, no obstant comptava a molts adeptes, sobretot quan s’apropaven festes els encàrrecs proliferaven: “per diumenge matem un conill....”. Els pollastres es reservaven per a festivitats més assenyalades.

Així tothom hi estava implicat, uns els criaven per a la seva disponibilitat, altres els compraven matats i plomats, amb la garantia que la bèstia s’havia alimentat amb bona substància. A més dels rosegons de pa que els propis veïns guardaven per tal de contribuir al manteniment. Aquest aspecte em recorda el convent de les monges vetlladores tenien en el carrer Sant Francesc, allà disposaven d’un esplèndid hort, on no hi faltava el galliner. La mainada del veïnat hi acudíem a portar els rosegons, una generositat que ens permetia tenir accés a aquell espai tan ben aprovisionat de tota mena de verdures, aviram i conills. La permissivitat de la superiora s’estenia, sense restriccions, a poder acariciar els tremolosos conills i ens preníem la llibertat d’empaitar a les gallines i els pollastres que campaven al seu aire. Les monges es valien de l’hort i del galliner per a la seva manutenció.

l’Andreu Mirabent i la Remei vivien davant per davant del convent , amb el matxo aposentat a l’estable que tenien en el pati, per arribar-hi tenia de travessar el menjador, i el carro en l’entrada. Al costat hi havia una petita habitació on venien els pèsols, faves, mongetes tendres.... que collien de l’hort i ho pesaven amb aquelles singulars balances de dos plats.

Eren productes d’aquí, cultivats per la gent de la pagesia i per particulars que tenien cura dels seus galliners. Si més no, quan la tardor fresquejava l’ambient, la nostra gent anava a buscar rovellons i si la recollida era bona, també n’hi havia que en venien entre el veïnat. El mateix passava amb els caçadors, sempre tenien alguna que altra perdiu emparaulada. I aquells que anaven als paranys, igual et venien una filera de passerells que et regalaven una cadernera.

En els mesos d’estiu predominava el costum d’anar a fer musclos a la Ferrosa, i com la recerca acostumava a ésser abundosa els venien a una clientela que els era fixa. Això mateix feien els pescadors aficionats i fins i tot els professionals, quan al vesprejar passaven pels carrers oferint el peix acabat de pescar.

Sense oblidar-me dels cellers que elaboraven i venien vi al detall. D’aquí ve que potser el producte més antic que actualment comercialitzem sigui la Malvasia de l’Hospital . L’altre dia, parlant amb el restaurador Valentí Mongay, s’hi referia planyent-se del desinterès que generalment es fa palès per aquesta marca que és exclusiva de Sitges, quan tot sovint ens decantem per altres malvasies que, tot i identificar-se amb una de prou reconeguda, ja no procedeix de les nostres vinyes i s’embotella en altres indrets, això sí, previ haver adquirit la propietat de la marca. I de com per garantir la continuïtat de la Malvasia provinent del llegat Llopis, hauríem de consumir aquesta, que és elaborada de manera artesanal, i seguint el sistema tradicional. Ho avalen el color i, sense cap mena de dubte, el sabor, la qualitat. D’aquesta forma col•laboraríem amb la predisposició que mostra la Fundació de l’Hospital, la qual no regateja esforços, en primer lloc, per treballar les vinyes i en segon per continuar amb el mètode emprat per tants responsables i col•laboradors que ha tingut el celler, que els ha permès treure una Malvasia excel•lent.

L’amic aprofundia en el tema, aportant idees per potenciar la marca de la casa i que millor per fer-ho que en la pròpia mansió dels Llopis, convertida en museu, amb el seu ampli celler, on al visitant se li podria explicar que en aquelles interioritats dormia una malvasia que només es despertava quan es posava aixeta a la bota. I no sols això, aquest comentari de segur ja deu formar part de la visita guiada, sinó que també es podria fer un tast d’aquest xarop, mentre es complementa amb detalls de la seva especial elaboració. Suggeriments que ferien possible un millor apropament a aquest emblema sitgetà, sota el qual hi trobem la dedicació que hi han esmerçat molts vilatans, des de temps immemorials. Atrevint-nos a quasi assegurar que és el producte més antic dels que encara comercialitzem a l’empara el nom de la vila.

Un complement imprescindible quan ben aviat la tradició ens tornarà a delectarà amb les castanyes i panellets. Un producte més, amb rellevant protagonisme en les pastisseries, que ha estat elaborat en moltes llars sitgetanes, seguint receptes de les àvies. Encara avui hi ha qui els prepara de manera casolana i artesana.

Són alguns dels nostres productes que, com la malvasia de l’Hospital, tan ajuden a enaltir el nom de Sitges, motiu pel qual bé es mereixen el nostre recolzament, a part de l’admiració que hi puguem profesar.

                                                                                                                                 J. Y. M.

  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'octubre del 2012 )






12 d’octubre 2012

LA POPULARITAT DE LA GENT DEL POBLE

La fama és sinònim de popularitat. La gent famosa ho són per diferents motius i camps d’acció que s’abracen a una vesant artística, científica, literària, poètica i, fins tot la popularitat, per desgràcia, en més d’una ocasió esquitxa a persones que han fet malifetes i barbaritats que han desestabilitzat normalitats i sentiments.

A aquest impacte social hi ha contribuït els mitjans de comunicació, en un aspecte destacat, la televisió. Tant és així que un personatge que surt repetidament a la pantalla, si la paraula fama és massa exagerada, sí que podem parlar de popularitat. Una definició que aconsegueix convertir les vivències d’un personatge públic, en una pertorbació de la seva intimitat.

Exposada aquesta introducció, podem encaixar aquest grau de coneixença entre uns àmbits molt diferenciat els uns dels altres. Si el personatge aglutina un àmbit de gran extensió , la seva popularitat esdevindrà universal.

Acotant un terme més proper acabarem centrant-nos en la intimitat dels pobles. On el grau de popularitat de la seva gent anirà en consonància amb la seva manera d’actuar i, sobretot d’ésser. Per recavar encara més en la identitat d’aquests habitants, caldrà recórrer als seus mots. Un costum que principalment en els pobles que més han crescut s’ha anat perdent, no podem parlar del mateix en indrets on la població continua sent equiparable a una gran família. I és curiós observar que quasi totes elles tenen un mot assignat que han anat heretant les successives generacions. Entre els més grans s’ha donat el cas que si se’ls pregunta, aportant noms i cognoms i arriben a dubtar de la identitat per la qual ens interessem, perquè sempre s’hi han referit emprant el corresponent mot.

El nostre poble no ha estat una excepció, ens hem valgut d’aquesta identificació tan peculiar fins que el temps i els nou vinguts han acotat una popularitat sorgida de les essències del conviure, per a retornar a una “normalitat”, entre cometes, que prioritza el nom i els cognoms davant qualsevol altra mena de suplantació de la pròpia identitat.

També ens trobem amb mots que hem atribuït a gent vinguda d’altres indrets, com així anomenaven a el Mantecauero degut a que aquell valencià elaborava i venia gelats. Tanmateix alguns mots no han ultrapassat l’àmbit de la convivència veïnal.

Ho puc exemplificar al referir-me a un personatge que va obrir un negoci de bodega i restaurant al carrer Sant Francesc, al costat del forn de can Bosch. L’home es va fer popular per les seves extravagàncies i fins i tot malifetes. Els veïns del carrer l’anomenaven “el Bodeguero”. Faré servir com a única identificació aquest mot tan limitat en quant a la seva divulgació, perquè ningú no ha sabut posar-li nom i cognoms. Entre les seves excentricitats se li atribueix que valorava els preus dels plats que servia a ull. És a dir, hom hi anava hi menjava per dues pessetes i quedava molt satisfet. Aquest ho pregonava a un altre possible client el qual, atret per tan bona propaganda, també hi acudia, però per menjar el mateix li cobrava el doble. Aquesta poca serietat va fer que anés quedant en quadre. Per acabar-ho d’espatllar, exposava uns grans peixos a l’aparador de l’establiment i com no tenia demanda i no existien les sofisticades neveres d’ara, la mirada del peix en qüestió, anava posant ulls de sípia morta fins que el llençava a dintre un cup que tenia l’establiment, a la vegada que la pudor s’anava apoderant de l’ambient de la taverna. Però no va acabar aquí les seves perspicàcies. Aquests episodis transcorrien a cavall de l’any 1933 al 1936. Un període de temps en qué la gent del poble estaven immersos en les repercussions que va comportar que la Laieta hagués repartit, en participacions d’una pesseta, la grossa de la rifa de Nadal del 1933, amb el número 07139. Amb aquest llaminer esquer, la majoria que s’havia vist afavorida amb la sort, volien continuar apostant i aquells que no havien comprat cap participació somiaven ésser afavorits i revenjar-se de la dissort.

El nostre protagonista va veure una oportunitat de fer uns quants diners i es va posar a vendre paperetes d’un número que apuntava en una pissarra ben visible, quan n’havia venut prous, canviava de número i seguia fent el mateix. Això hagués estat molt bé si prèviament hagués comprat els dècims corresponents, però massa espavilat com per fer-ho. Tots eren números que s’inventava sense cap garantia que els recolzés. Fins que un va treure un petit premi, un duro per pesseta, i la gent van anar a cobrar el import de la seva participació, lògicament no va poder fer front a la despesa, per la qual cosa va acabar empresonat.

En aquestes que esclata la guerra i vet aquí que ja tenim el “Bodeguero”, tornant a passejar pels carrers del poble com si res hagués passat. Amb la particularitat que, en aquesta ocasió, ho feia vestit de comissari polític. Davant l’evidència i el moment qualsevol s’atrevia a reclamar-li o retreure-li res. Fins aquí va durar l’extravagant popularitat del personatge, forjada a base de malifetes i pocs escrúpols. Total, l’home va marxar , embafat i envalentint pel càrrec i mai més se’n va saber res més.

Sortosament la popularitat de la qual ha fet gala determinada gent de la vila, s’ha fomentat entre un cúmul de virtuts, o d’anècdotes que han propiciat una popularitat entranyable, la qual ha conviscut, paral•lelament, amb la trajectòria del protagonista. Com és el cas de la Francesca Ferré i Rosés, la seva manera d’ésser, el seu posat característic, la seva particular forma de vestir: amb el seu inseparable davantal, així com també la seva peculiar manera de calçar: espardenyes de betes i mitjons que combinava tan estiu com hivern, la diferència sols es decantava pels llargs mentre duraven els rigors del fred, perquè semblava refusar tota mena de mitges i pantalons.

La Paquita va veure completada la popularitat, icona de la seva manera d’ésser, de vestir i de passejar el seu posat nerviós, amb la identificació del lloc on treballava d’aquí que la veu popular la identifiques com la Paquita de can Muiño. Dedicació que la delatava a cada vesprada quan es dedicava a portar, amb el típic mocador de farcell, la marrada a les maquinistes. La seva imatge, amb el farcell al braç i un mocador al cap l’assimilava al personatge principal d’un popular conte d’infants.

Res, ni tan sols els pas dels anys, van fer canviar la seva peculiar personalitat: un tarannà tan identificatiu, amb una manera de moure’s que li conferia un toc indiscutible de la seva personalitat. Fins que la mort la va sorprendre a redós de la seva casa i ella, amb la senzillesa que la caracteritzava, la va aclucar entre el seu inseparable davantal. Poc a poc anem perdent gent popular que han contribuït a alterar monotonies del viure quotidià, en un temps, els actuals, on la popularitat, per desgràcia, l’acaparen els polítics i gent de malviure.

                                                                                                                                 J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 octubre 2012 )


06 d’octubre 2012

SETMANA FANTÀSTICA


El cinema aporta a la societat una visió creativa que, depenent del gènere, tindrà un públic per a cada especialitat. Apagant-se el ressò del Festival de Sant Sebastià, s’acaba d’inaugurar una nova edició del Festival de Cinema, ara l’anomenen de Catalunya, quan de Sitges en va sorgir el que es coneixia per: Festival de Cine Fantàstic i de Terror. De fet per a nosaltres l’antic anunciat encara és vàlid, perquè de sempre l’hem anomenat així: “Festival de cine de terror”, un costum amb el qual fins i tot ens oblidem, o releguem, l’adjectiu fantàstic. Amb tot l’abreviatura ha estat vàlida per identificar-nos amb un certamen que va néixer aquí i va propiciar un ambient fantàstic, mai millor dit. El nucli central de la vila es transformava per donar acollida als nombrosos seguidors d’aquest gènere. Quan es va traslladar la seu principal a l’extraradi , es va perdre aquell impacte que originava l’eix principal de l’acció entre l’espai dels cinemes locals, les sales del Prado i del Retiro. Sí, s’assembla però no és el mateix.

Quan la història del cinema local té una llarga trajectòria, de la qual el col•laborador d’aquestes pàgines, en Francesc Borderia i Soler, l’ha escrit en sendes publicacions per a deixar-ne constància. Precisament ara està enllestint la relació de Sitges amb el món, en dèiem, dels “peliculeros” . Empraven aquest terme cada vegada que els vilatans veien arribar una nodrida rua de camions que transportaven tota una aparatosa parafernàlia, amb la finalitat de filmar escenes per a una nova pel•lícula. En Siscu s’endinsa en els detalls més significatius d’un recull de les més de cent pel•lícules que s’han rodat en el poble.

Aquesta implicació del paisatge de la vila amb el món del cinema, ha necessitat de la col•laboració del que en l’argot cinematogràfic anomenen extres. De totes les rodades aquí la més participativa, per part de la nostra gent, va ésser “Rapsodia Real”, amb la parella formada per Errol Flynn i la seva esposa Patrícia Wymore. Imatges immortalitzades també a través de la fotografia i que l’amic Ricard Gassó, no fa gaire, va exposar, en una de les vitrines del seu establiment del Cap de la Vila. Causant l’admiració de tothom i retornant a la memòria detalls del rodatge a tots aquells que van participar en tan espectacular seguici reial, mentre baixava per les engalanades escales de la Punta. El rodatge a Sitges va tenir lloc en la primavera del 1955 i es va passar en el cinema Retiro i Bonaire a l’agost del 1957. En Borderia explica que degut a la massiva participació de la nostra gent, a l’estrena a Sitges hi va acudir pràcticament tots els seus habitants, per tal de veure’s al costat dels protagonistes principals, però quina no en va ésser la seva sorpresa quan van poder comprovar que aquelles imatges que van trigar tan a visionar, van passar en un tres i no res i a prou feines van poder identificar-se en la gran pantalla.

L’afluència de càmeres en aquest entorn, ha propiciat que els artistes, durant els descansos, s’hagin passejat pels carrers de la vila, per admiració i curiositats dels vilatans. Quan el Festival de Cinema tenia la vertebració situada en el centre neuràlgic d’aquest entramat de carrers, tots els artistes que eren convidats al certament freqüentaven els més cèntrics i també entraven als establiments. Amb el trasllat a altres posicions més allunyades, difícilment la crem de la crem, s’apropa fins el centre.

Aquesta implicació amb l’atractiu mon del cinema, ha desencadenat una important correlació d’afinitats que ha fet possible que el cinema local, a més de disposar de bones sales de projecció, hagi tingut protagonisme, pel fet de reafirmar-se com un poble de pel•lícula. A pesar que, curiosament, la major part dels guions transcorren en pobles del sud. Era la blancor que predominava també en el nostre, la singularitat dels carrers i les cases que li conferien un caire especial, tot i que mai el nom de Sitges va servir per relacionar-lo amb el indret. Per suplir aquesta suplantació ha prevalgut, per damunt de qualsevol dubta, la imatge emblemàtica de la nostra església parroquial, la Punta. Davant aquesta identitat tan coneguda arreu, sobren tots els intents per desviar l’atenció en quant a la procedència.

Els músics locals també van actuar d’extres al menys en un parell de pel•lícules. En les dues ocasions dirigits pel mestre Torrens. No obstant l’extra preferit per les productores era el pescador José Moreno Ledesma, qui a més del seu ofici, era geganter, la seva participació en les festes majors d’antany ha servit per deixar-ne testimoni en les fotografies publicades en els programes oficials de l’època.

El Moreno es pot dir que ho era de noms i de fets i la seva complexitat s’avenia amb els requisits que exigien els directors. Aquestes, diguem-ne, aptituds. O més que això, millor parlar d’unes fraccions que serien fotogèniques, el cas és que va ésser bastant sol•licitat com a extra, la qual cosa li va permetre establir un apropament amb els millors artistes del moment. De ben segur, quan els focus s’apagaven i sols l’acompanyava el resplendor esmorteït de les barques de llum, l’artista ocasional, somiava balancejat pel moviment compassat de la barca, que havia equivocat l’ofici. Ell anava per artista, l’oportunitat li va arribar massa tard, o potser abans d’il•lusionar-se va tocar de peus a terra, de totes maneres ho tenia difícil perquè passava més hores a plena mar que a terra pròpiament dit. Ja fos posant el peu damunt la immensitat d’aquest mar, o a terra, abans d’embarcar, el cas és que en José va rebutjar una bona oferta que d’acceptar qui sap si no hagués arribat a tocar les portes de Hollywood . El pescador, el geganter, “l’artista de cine”, retirat de tota activitat, va partir cap al seu poble natal, Roquetes de Mar. Allà explicaria les seves experiències fins el punt que un diari de la comarca li va dedicar un article, explicant a la seva ciutadania que potser mai un dels seus veïns va tenir l’oportunitat que se li va brindar al pescador, poder arribar, si no ben bé a ésser un dandi de la pantalla, potser sí un roquetenc il•lustre. El Moreno va morir en l’anonimat, si més no va deixar un grat record entre la gent de Sitges, al cap i la fi no sols de pa viu l’home.

Aquest entreteniment cinematogràfic ve a tomb pel fet d’haver tingut lloc, com ja he comentat, la posada en marxa d’una nova edició del Festival de Cinema, la inauguració va ser ahir dijous i tindrà continuïtat tota la propera setmana.. Convertint-se, la vila, en una cita obligada per tots els entusiastes del cinema i, de manera especial, pels amants del gènere fantàstic i buscadors de sang i fetge.

Una oportunitat que aprofita el cronista per recavar entre les curiositats que apunten i desvelen entusiastes de l’art cinematogràfic, com en Francesc Borderia, que amb els seus coneixements corrobora a donar testimoni escrit i viscut que Sitges és un poble de pel•lícula. Que ha suscitat admiració quan la seva imatge s’ha vist reflectida damunt la gran pantalla, en els cinemes del territori i més enllà de les fronteres. Perquè és una imatge molt identificadora.

                                                                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'octubre 2012 )








© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez