Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 de juliol 2012

JOCS OLÍMPICS

   Aquest divendres, quan surti al carrer el setmanari, faltaran poques hores per a la solemne inauguració dels Jocs Olímpics de Londres. Un esdeveniment que congrega al món de l’esport, en totes les vessants, en aquesta cita que té lloc cada quatre anys en la seu que prèviament s’ha escollit. Aquesta elecció va precedida d’un enorme contingent de preparatius que han d’estar enllestits just a temps per acollir la flama que encén el peveter. Un foc que ha estat encès en les estivacions de l’Olimp i en un relleu de torxes ha recorregut molts quilometres fins a entrar en l’Estadi Olímpic de la ciutat escollida. És el moment més esperat tant pels participants com per tots els ciutadans del món els quals, al llarg de setze dies competiran en totes i cada una de les modalitats que tenen rang d’olímpiques.
   Un foc que brandeja com ho fan les banderes dels països participants. Una flama compacte que és, junt amb els Anells Olímpics, el símbol més destacat d’aquesta cita. I aquesta tremolosa massa de foc, enlairada en un lloc privilegiat, evoca els orígens i el neguit competitiu que, com un espurneig sufocant, encén passions i el seu poder aplega sota la seva permanència, sempre canviant, l’esforç, la perseverança dels esportistes participants.
   Londres és una ciutat bonica interesant, dipositaria de símbols i bressol d’una reialesa acaronada entre les seves més antigues i protocol•làries tradicions. Una ciutat de parcs i jardins, d’edificis tan emblemàtics com la seu del Parlament, presidida per la famosa i monumental torre, on hi destaca un dels rellotges més famosos i espectaculars del món el Big Ben. En un lloc destacat de la singular i populosa plaça, la de Trafalgar Square, on des de la seva elecció hi ha instal•lat un curiós conjunt on, en una part destacada, s’hi reflecteix els dies, hores minuts, que falten fins arribar al moment de la inauguració. Durant tot aquest temps ha estat un referent més de la ciutat. Per la seva base, com a fotografia obligada, s’hi han retrat els milions de turistes que, de pas per aquesta capital, no s’han perdut l’oportunitat de deixar testimoni de la seva visita, quedant reflectida el moment exacte d’un temps que va restant.
   Coincideix la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres, amb els 20 anys que fa que va tenir lloc a Barcelona. El temps devora els seus propis dies i els va allunyant d’una correlació que no té fre. Però ho fa d’una manera tan dissimulada, tant que ens dóna la sensació que va tenir lloc ahir. Tots érem més joves i els de la meva generació, els nostres fills encara ho eren més.
   Tot va començar aquell 17 d’octubre de l’any 1986, quan des de la ciutat de Lausana, seu del Comitè Olímpic, un català universal, el Sr. Joan Antoni Samaranch, amb lligams amb Sitges, la seva germana Carme, vídua del Sr.Victor Sen, component d’aquella selecta colònia d’estiuejants, viu en una torre de les de primera línia del Passeig, va perpetuar la cèlebre frase: A la Ville...( un breu silenci, que va semblar interminable, mentre obria el sobre ) de Barcelona. Escoltar el nom va desencadenar, m’atreviria a dir, la més entusiasta, col•lectivament parlant, de les reaccions que hem viscut des de fa temps. La imatge dels polítics del moment, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Jordi Pujol... saltant com uns enjogassats vailets, va donar la volta al món i la notícia va calar d’una manera molt especial en l’ànim de tots.
   A partir d’aquell moment van canviar moltes coses, la més ostensible la transformació de la ciutat i es va apoderar una eufòria que semblava que no ens hauria d’abandonar mai. Tant de bo, en aquests moments difícils se’ns distribuís una mica, seria un bon senyal. Si més no un altre fenomen col•lectiu, sorgit d’una crida a la participació, va tenir lloc a mesura que s’apropava la data, em refereixo a la meritosa tasca del voluntariat. Una lliçó que ben administrada, com es va fer palesa, pot aconseguir entusiasmar i fer participar a milers de voluntaris que, sense buscar cap mena de protagonisme, ni retribució econòmica, van contribuir a l’èxit d’aquella magna manifestació esportiva, la qual requeria molta dedicació i treball.
   El nostre poble, tot i no ser seu de cap proba, va tenir un protagonisme destacat, acollint a alguns esportistes d’elit i a membres destacats del comitè olímpic, directius d’empreses, que per aquesta ocasió van llogar diverses cases, tot i passar molt desapercebuda la seva presència, aquesta elecció va venir a corroborar que el nom de Sitges manté un ressò i categoria consolidada mundialment.
   Molts balcons lluïen banderes amb l’emblema olímpic i per a seguir l’acte de la inauguració, es va instal•lar un pantalla al Cap de la Vila. L’ambient era sensacional, com es va fer palès durant el pas de la torxa per la nostra Vila, el 20 de juny d’aquell any, dissabte, es van alternar en el relleu: Miquel López , Juanjo Salvador, Pere Matas i el recordat Jaume Serra, que en aquell moment era regidor d’esports. Prèviament, el dia 16, les voluntàries olímpiques: Elena Garcia, Marta Artigas i Carlota Martínez, s’havien desplaçat a Granollers, per portar a terme el preceptiu relleu dels 500 m. cadascuna. Tampoc hem d’oblidar que el Sr. Jordi Serra i Villalbí va ésser el primer director de l’oficina olímpica i també alcalde de la Vila i el sitgetà Pere Palacios el cap de premsa. Ens queda, pel record, l’haver tingut el privilegi d’ésser testimonis d’un apropament tan a la flama del foc olímpic durant el seu recorregut cap a l’Estadi, del qual ja el separaven poca distància, una efemèrides de les que, amb una mica de sort, es viuen una vegada a la vida. Vint anys transcorreguts, des d’aquell 25 de juliol, dissabte, són bastants, però no tants com per haver-se esfumat del tot un record, el qual durant aquests dies, gràcies a la commemoració d’una data tan significativa, els mitjans de comunicació s’encarreguen de reviure aquells preparatius que van culminar amb la celebració d’uns Jocs que van rebre el reconeixement i les felicitacions per una organització considerada modèlica, amb tocs d’emotivitat que contribueix a realçar, encara més, el treball en equip de tots els qui, d’una manera o altra, en van tenir responsabilitat i de tots aquell nodrit volum de voluntaris que van aportar una lliçó molt acord amb l’esperit d’uns Jocs d’aquesta magnitud. On l’esforç, l’entrenament, la disciplina, el portar una vida apartada dels abusos, permet assolir un merescut premi.
   A Londres li ha arribat la seva hora, una oportunitat per a molts esportistes que esperen poder penjar-se una medalla. Un bon moment per compartir aquesta implicació que ens apropa als Jocs del 1992, quan Barcelona en fou l’encarregada. Quan molts dels nostres encara no havien nascut i altres ens han deixat en aquest camí transcorregut. En aquests moments de dificultats i penúries, ens ha d’encoratjar aquest esperit de sacrifici que mostren els participants. Aquest grau d’implicació que ens alliçona, sabent que units podem fer grans coses. Si ens deixen, que això ja és una altra qüestió.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de juliol del 2012 )



22 de juliol 2012

DETALLS DE L'ESTIU

   Quan les matrícules dels cotxes delataven la procedència dels seus ocupants, era un entreteniment, a més de recalar en la curiositat, observar els vehicles aparcats i heus aquí com aquesta percepció permetia establir un paral•lelisme entre les festes de cada lloc amb les respectives vacances que ens suposaven, aprofitant, el sarau festiu, els seus ocupants havien escapat a llocs, no diré més tranquils, potser amb més al•licients per passar unes bones vacances, cercant allò que no és té. Dic això perquè sempre que he viatjat per pobles del interior, al delatar la nostra procedència, es queden estranyats: “De Sitges, aquest poble tan bonic, venen fins aquí, poden estar a la platja...” No acaben de comprendre que estant tan a la vora del mar, fem quilometres per a guaitar a la muntanya, perquè els d’allà sospiren amb les platges. Tots busquem el que no tenim.
   Aquesta estadística tan d’estar per casa, la de mig controlar els cotxes forasters, oferia, durant la primera quinzena de juliol i dies posteriors, una allau massiva de visitants navarresos, perquè coincidia amb la populosa festivitat de Sant Fermí, patró de Pamplona, dies en què la ciutat celebra la seva festa gran. Una setmana de vida al carrer que sota la indumentària d’un blanc rigorós amb tocs de vermell, gent de la terra i visitants, prenen literalment el carrer i les tabernes, fins que el son i el mam els fan caure rendits. Aquest campi qui pugui es mig estabilitza a les 8 del matí quan els més atrevits corren davant dels braus en el que anomenen “Encierros”. I que avui els sofisticats mitjans de comunicació, els retransmeten a arreu del món
   En tots els llocs passa el mateix, n’hi ha que aprofiten les festes del poble per marxar. Pamplona , com he dit, es converteix en un formiguer, on els crits, la xerinola, regnen durant aquest impàs que dura una setmana i que posa el colofó el popular “Pobre de mi...”. Però com manifestava aquell: el meu mal no vol soroll. A la recerca de més tranquil•litat molts carreguen les maletes al cotxe i marxen a la platja, amb el convenciment de que quan tornin la situació d’anarquia s’haurà estabilitzat i restablert l’ordre quotidià que ja de per si és força animós en aquesta punt del país. Aquest apropament que ofereix la tècnica audiovisual que ens permet seguir en directe i amb recreació de tota mena de detalls. El contacte, ni que sigui en la distància, d’un ambient únic, molt propi de la festa, ens aporta aquest ressentiment, les ganes de ser-hi, sobretot quan en el recorregut observem que hi ha molts balcons tancats i com bé diuen els comentaristes, són dels ciutadans que han marxat i allà on van es repeteix la pregunta: ¿ I vostès amb l’ambient que hi ha allà, venen aquí? Ve a ésser semblant quan gent de Sitges marxen per la Festa Major. Per altra banda una mica raonable, ja que era costum fer les vacances aprofitant aquestes dies.
   Tornant a la identificació de les matrícules, el relacionar-les amb la procedència, donava molt de joc. En canvi per localitzar la província de matriculació dels cotxes estrangers ja era més difícil, passa com ara, l’únic detall fiable és el fet de relacionar-lo amb el país: francesos, que per cert, al celebrar el 14 de juliol com a festa Nacional, es produïa l’afluència massiva de turistes d’aquesta nacionalitat. També matrícules alemanyes, belgues... Per a nosaltres, els d’aquí, ens plaïa trobar on anàvem, cotxes matriculats a Barcelona. Fins el punt que quan avançàvem tocàvem el clàxon, com un senyal identificació i complicitat. La salutació era corresposta amb el mateix mètode. O també quan en trobaves un de la B aparcat per aquests mons de Déu, davant la coincidència la pregunta era obligada: ¿D’on sou?
   Aquest intercanvi es produïa, principalment, durant els mesos d’estiu. Qui recordi aquelles temporades arribarà també a la conclusió que no tenien res a veure a les de ja fa uns quants anys. Quan els estius transcorrien entre un ambient bonic, una barreja de senyoriu i d’estiuejants, turistes, que venien a passar-s’ho bé, però sense ànim de destruir, de provocar situacions estranyes. Pels carrers transcendia un ambient bonic, alegre. I semblava molt més llarg que ara Durant aquests mesos aleshores sí que es feia realitat l’adagi que fa referència al final de la monotonia, quan es pregona: a l’estiu tota cuca viu. Eren uns mesos aprofitables, els treballadors/es que havien contret compromisos laborals amb hotels i establiments de restauració, ho concretaven dient que venien a fer la temporada, venien de tots els llocs. I aquesta començava al juny i s’allargava fins a final de setembre.
   S’ha passat d’una eufòria estiuenca jovial i engrescadora a un bullici desordenat que dura de divendres a diumenge i la resta de dies de la setmana l’ambient està molt més asserenat. Que si no for per la calor que es fa notar, pels dies llargs en quant a claror diürna, seria un estiu sense pena ni gloria. Com s’acostuma a dir quan la situació és atípica. Llevat d’esdeveniments que no tenen res a veure amb les tradicions sitgetanes, però diuen que ajuden a fer calaix.
   Des de fa uns anys, el mes de Juliol, concretament al tombar de la primera quinzena, s’anuncia quins seran els pendonistes de la Festa Major i de Santa Tecla i la persona encarregada de pregonar, en les vigílies de la festivitat de Sant Bartomeu, l’encís d’una festa que és esperada, a ell li recau la responsabilitat d’obrir el variat i populós programa d’actes. Es donen a conèixer, també altres detalls que incumbeixen a llurs celebracions i al desenvolupament, segons els ajustos del pressupost.
   El pendonista d’aquest any és dels pocs, a excepció dels components dels balls, que llueix el seu peculiar uniforme, just quan les gralles són a punt de fer la seva entrada. Pantalon curt, una camisa de ratlles, foradada per tantes socarrimades pel foc dels diables i feres fogueres i un inseparable barret. En Trino Carbonell és home de tradicions i de devocions, però per sobre de tot és també un sitgetà amb un valuós pedregui.
   L’elecció de la Sandra Rubí com a pendonista de Santa Tecla, ha trencat motlles en quant a les seves predecessores que han estat senyores de més edat. Però és que la joventut d’una noia que viu la festa amb entusiasme, com qualsevol altra, l’edat, ni per ella ni per ningú, ha d’ésser un impediment per merèixer tal honor.
   En quant al pregoner, en Miquel Marzal, estudiós de la Festa Major i de totes les festes que celebrem, ha estat una elecció molt encertada, amb perfecte sintonia amb el seu tarannà i els seus coneixements d’unes tradicions que estima i sap contagiar, després d’explicar amb projecció de detalls, totes i cada una d’elles.
   L’estiu no sols es caracteritza per les altes temperatures, pel turisme que no s’assembla amb el d’abans, sinó que també hi conflueixen aquests detalls que ajuden a fer ambient, a pensar en la Festa Major que ja és més a prop. Ens satisfà que gent de Sitges hi aportin entusiasme i la seva bona predisposició.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de juliol del 2012 )



LA PROCESSÓ DE LES BARQUES

   Els pobles, potser més que les ciutats, els costums de les processons es conserven com un patrimoni , religiós per sobre de tot, però que també s’avenen amb les tradicions, algunes d’elles, amb un cert caire artístic, cultural. Que a l’empara d’una devoció congrega a fidels i espectadors.
   Els que tenim tan a prop el mar, una vegada a l’any, ens podem permetre fer una processó per damunt de la seva immensitat. La veu popular l’hem anomenat la processó de les barques, les quals acompanyen a la imatge de la verge del Carme. La nostra tradició, com la de tants pobles de pescadors, ha mantingut el costum que es rememora cada 16 de juliol, dia de la seva festivitat.
  Aquesta participació que acostuma a reunir a algunes de les barques que encara feinegen en la nostra costa, i a altres de caire més recreatiu, fa possible que molta gent del poble, coneixedors d’aquest costum, s’atansin en els llocs més estratègics del recorregut per seguir, en la distància, una processó que es remunta a molts anys enrere, per la devoció dels pescadors a la seva patrona i per tenir l’honor d’aposentar en les seves barques la imatge, acompanyada de la presència del senyor rector de torn. Moltes de les participants, en aquesta singular i típica processó marinera, s’engalanen amb banderoles de colors i així el seu navegar ofereix una perspectiva més festiva. Fent possible distingir, amb més determinació, el seguici que fa un recorregut d’anada i tornada al port d’Aiguadolç. On els seus responsables, ara que m’hi refereixo, tenen a bé cada any organitzar un certamen literari de temàtica marinera i aprofiten aquest esdeveniment per lliurar els premis i un petit volum on hi publiquen els treballs dels guardonats i altres obres seleccionades.
   Però en aquesta processó que esmento no cal que plogui per haver de suspendre-la, pot lluir un bon sol si més no haver una mica de mar moguda que desaconsella fer-se a la mar. En més d’una ocasió s’ha produït aquesta situació degut a que els participants, llevat dels patrons, són gent convidada, poc avesades a aquests vaivens de la barca damunt les onades, n’hi ha que amb poc en tenen prou per descanviar la pela, o l’euro si l’equiparem a l’època actual.
   El qui tenia un rellevant protagonisme en aquesta festa, a més de l’autoritat eclesiàstica, era el Suboficial de l’Armada el Sr. Marià Mairal Fes, qui relativament fa poc ens va deixar. Per a l’ocasió es vestia de gala, i la seva indumentària, d’un blanc rigorós, destacava i contribuïa a conferir oficialitat a l’acte. L’autoritat marinera vivia, junt amb la seva família, en el pis de sobre la confraria de pescadors que estava situada al Passeig de la Ribera, al costat de ca l’Aruga. La seva presència era requerida en tots els actes i processons que revestien una certa oficialitat i integrava la nodrida comitiva d’autoritats.
   La imatge de la Verge, engalanada per a l’ocasió, sota un destacat arc cobert de flors, l’embarcaven en la mena de moll que hi havia en l’espigó de la Punta, el recorregut era d’anada fins a Terramar i tornada. Durant el trajecte de la processó de les barques, sempre s’han tirat flors al mar en record dels pescadors que han mort. Antigament la festa acabava amb un ball sota els plataners del Passeig. El recorregut, tot i que curt, s’aprofita també per, com explicava no fa gaire, apreciar el nostre litoral des de mar, quan tan acostumats i familiaritzats estem en fer-ho des de terra. També els responsables de les barques han esdevinguts uns excel•lents guies tan avesats com estan en prendre per referència les Senyes de mar, com les va apuntar en el seu dia l’amic Ventura Sella i Barrachina. Tot i que es navega molt a prop del litoral, ells coneixen detalls molt particulars que per a nosaltres ens passen desapercebuts.
   Qui era una entusiasta d’aquesta peculiar i marinera processó, n’era la Maria Fuentes, l’esposa del pescador Joan Rubí Moreno. L’home ha dedicat bona part de la seva vida a “anar en mar”, com ho denominen els pescadors el fet de feinejar a damunt la barca. La Maria era d’aquestes dones dotada d’una gràcia especial que hi tenies de fer amistat per força. Em vull referir, amb aquesta mena d’obligatorietat que apunto, a que el seu tarannà era tan obert, tan generós, que de la coneixença en feia de seguida autèntica amistat. Quan el matrimoni va anar viure al bloc alt, tal com és conegut aquest edifici que sobresurt per damunt de les cases també anomenades Cases Noves, barri que acaba de celebrar la seva festa, diguem-ne en honor a Sant Pere, ja que antigament era el patró dels nostres pescadors , fins que a partir l’any 1939 els festeigs van passar a celebrar-se durant la festivitat de la Mare de Déu del Carme. Deia, m’he apartat del fil conductor, que en Joan i la Maria, des del balcó de la seva vivenda, no han perdut mai el contacte amb el mar, amb aquesta línea de l’horitzó que marca un límit, per dir-ho d’alguna manera, perquè és una línea inassolible, sempre està igual de lluny. Quan en Joan va perdre la Maria, per aquests tristos destins que ens depara la vida, el pescador ha sobreviscut a aquest infortuni anant a contemplar el mar, aquest onatge que va i ve i a cada escampadissa de bromera blanca que es retira hi deixa, damunt la sorra, com un mirall on els records es reflecteixen, sense deixar que es facin fonedissos del tot. El pescador i la seva dona, companys inseparables de tantes festes viscudes, mentre ella intentava, des de terra, albirar la silueta del marit participant en la processó de les barques.
    Durant les nits de la resta de l’any, tots els qui tenim per costum continuar guaitant al mar, observem un fet curiós, una renglera de punts de llum es distingeixen al llarg de la costa, mar endins, són els de les barques que estan calades mentre els pescadors feinegen. Resulta una imatge molt simple, les febles pampallugues de les llums, entre l’espessa foscor, ens apropen a una vida dura, intempestiva quan fa fred, arriscada quan el mar va canviant, a voltes de manera ràpida, intransigent. Ve a ésser com una mena de processó que ens fa l’afecte que és silenciosa, però sobretot en les nits d’hivern, quan la calma predomina, allà a la llunyania s’ecolta el remor dels seus motors. I presents que són més a prop, quan ens les imaginàvem més lluny.
   La processó de les barques ens retorna a un Sitges de pescadors, quan estàvem tan acostumats a presenciar l’arribada de les barques a la platja de la Fragata. A un fervor popular que porta a embarcar aquesta imatge i a veure-la passar per damunt el mar, bordejant el nostre litoral, amb un vaivé compassat, amb el sorollet persistent dels motors i amb aquest reguerot de bromera blanca que deixa el pas de les embarcacions. En una festivitat tan important i popular com ho és la de la Mare de Déu del Carme, a la qual m’avanço per felicitar a totes les sitgetanes que porten el seu nom.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de juliol del 2012 )




BANCS

   No és un bon símptoma quan es parla tant dels bancs, em refereixo a les moltes entitats existents, les quals amb els diners dels altres en fan negoci. Malament rai. Els petits estalviadors no hem tingut ni matèria prima suficient, ni la gosadia de portar els diners a altres latituds, en diuen paradisos fiscals. Hem confiat en la professionalitat dels seus responsables i ens hem deixat aconsellar. Molts clients que volien invertir, aquests empleats de banca, aconsellaven fer-ho en un producte que es diuen Primes Preferents. Una mena panacea que donava molta rendibilitat fins que s’ha acabat i no sols això, sinó que ara no poden treure els diners a no ésser que siguin conscients que, de fer-ho, perdran bous i esquelles.
   Els nostres avantpassats optaven per guardar els seus estalvis a sota la rajola, amb el risc que això comportava. L’evolució del món, barrejada amb l’ambició i el temor a perdre-ho tot, han fet possible que les mentalitats anessin evolucionant vers un sistema capitalista, on la creació de bancs i caixes d’estalvi han aportat una seguretat i una influència entre inversors i clients que hi acudeixen per obtenir un préstec. És més, el sistema governamental d’arreu obliga als ciutadans a dipositar els diners en els bancs per a tenir-los sota control i així haver de tributar per la quantitat. I si a algú se li acut guardar-los a casa, aquest diner és considerat negre. Un color tètric, en aquest cas, de mal auguri si el descobreixen.
   La proliferació del comerç ha comportat una planificació a l’hora de pagar els proveïdors, es van inventar les lletres bancàries. Recordo, fixem-nos com han canviat les coses, que les entitats bancàries disposaven dels cobradors. Els germans Mirabent, l’Antoni i en Felix ho eren el primer del banc Hispà Americà i del Biscaia el segon. Portaven unes carteres allargades com el qui porta una criatura estirada als braços i quan entraven al comerç cridaven amb to de veu un xic sorneguer: “Cobrooo”. En aquest formulisme existien dues concrecions, o es pagava en metàl•lic al cobrador o l’altra consistia en donar el vist i plau i l’home donava l’avís que es carregués en compte. Més d’una vegada l’amistat posava en un compromís al cobrador, quan li demanaven si la podia retenir dos o tres dies. Delicat el seu ofici per haver de ser testimoni dels vaivens de les economies particulars.
   A l’entorn d’aquests bancs gira l’economia del país, actualment amb dirigents imputats per afers no gaire clars, però amb uns sous de jubilació milionaris. Ja comença a ésser hora que els hi demanin responsabilitats, el que no pot ésser que surtin per la porta, havent deixant l’entitat en la banca rota i a més s’emportin una descomunal morterada per acabar-la d’enfonsar i aquí pau i allà glòria.
   Sortosament en la vida quotidiana existeixen altre tipus de bancs que no tenen res a veure amb les altes finances, tot el contrari. Sovint l’hem relacionat amb l’imatge d’un vagabund assegut en un banc de la plaça d’un poble, és el complement perfecte per reflectir les misèries alienes, que pintors i artistes s’han encarregat de plasmar. El nostre vagabund més popular era en Serafí, després n’han vingut altres de no tan pacífics. El nostre, ho escric així, perquè formava part del paisatge habitual, anava agafat al manillar d’una atapeïda bicicleta, arrossegava els peus i un llarg abric. Davant la façana marítima, l’home no resistia la temptació de seure en un banc de la Ribera i vet aquí el complement del banc amb el vagabund.
   A la plaça de la Industria sembla ésser, segons raons exposades, els indigents s’hi agitaven oferint una imatge gens prestigiosa. Solució, retirar-los. Si és així, un senyal de debilitat. Quan hi passava de bon matí, sempre coincidia amb un matrimoni gran que s’hi asseia. L’home amb eloqüents problemes de visió i la seva muller amatent pigall davant les mancances del marit, encarnaven la valuosa complicitat amb un banc que els permetia descansar, tot aprofitant un biaix de sol. A la vesprada dels mesos d’estiu eren moltes les persones que, sense necessitat d’haver de fer consumició en les moltes terrasses del recorregut, seien plàcidament desprès d’una caminada i per a conformar un desig, el del descans i, de passada, la distracció que comporta veure passar la gran quantitat de gent que hi transita. Ara, vist com queda el indret sense els bancs, existeixen un espais insòlits i vet aquí hom arriba a la conclusió que els qui han manat la seva retirada tenen visió de futur: tantes taules a tant, tant. Temps al temps. Sense miraments pels qui tenien costum d’anar-hi a seure, ni tampoc pels indigents que tenen la vida associada als bancs. I que si molesta la seva presència, ben mirat ofereix una mala imatge, hi ha prous responsables de l’ordre públic com per persuadir-los que aquests no són, precisament els bancs més adients per agitar-s’hi. Si veient assegut a en Serafí en un banc del Passeig, el rovell de l’ou del poble, s’hagués pres la decisió de retirar tots els bancs, hagués estat un disbarat incomprensible. La plaça de la Industria va associada a un veïnat molt popular, que es va ofendre, ho continua estant, i amb raó, quan a quest indret se’l coneix més pel carrer del Pecat. Sortosament he observat que s’ha retirat una banderola que no fa gaire promocionava el sobrenom. En segons quines implantacions hem d’ésser intransigents, rigorosos. Quan la plaça era de terra, de tant en tant un rodamóns hi parava una mena d’envelat i com si es tractés d’un petit circ, hi feia ballar la cabra , actuació que combinava amb altres genialitats de l’artista, el llòbrec espectacle era seguit per tota la mainada del contorn. De cal Serio a ca la Ferreta , en els dos trams de carrer, en la placeta, hi vivien pescadors i gent del camp entre altres. Alliberats de pecats i amb la consciència tranquil•la, en un carrer on hi campava el silenci.
   Ja fa temps que la gent de Sitges estem observant com, poc a poc, anem perdent les essències del sitgetanisme, com tothom si veu en cor i aquí no passa res. Ja varem haver de recular quan l’arribada del turisme va postergar el costum de sortir a prendre la fresca asseguts al carrer. Però, ara, després de tants anys, es paren taules al carrer, fins i tot en els llocs més insòlits. Potser serà el moment de baixar del pis i parar, nosaltres també, la nostra per sopar a la fresca. L’últim veí que ho feia en fou en Joan Olivé, casat amb la Teresina de la sínia Robert. Allà davant de la granja del carrer sant Francesc hi parava taula i culminava el detall el porro de vi amb el vidre glaçat per la frescor. En Joan hi sopava amb samarreta, després d’haver anat tot el dia amb jersei balder, amb el raonament: “el que tapa el fred tapa la calor”. Llavors sopar al carrer era un cas insòlit, avui una normalitat. Ell atenia a totes les mostres de solidaritat: Que aprofiti!... Si en vols?, et bé de gust un traguet? Cal dir que més d’un no declinava aquesta última invitació i enlairava el broc de rajolí generós.
   Que no haguem de claudicar, si de veritat s’han retirat uns bancs per culpa dels indigents. Que no ens acolloneixin actuacions i situacions poc alienes amb el nostre tarannà i discordants amb Sitges. Que sapiguem dir que no quan calgui, perquè del contrari serà una realitat l’adagi que diu: “de fora vingueren que de casa ens trairen”.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de juliol del 2012 )



EL LLOGARET DE CAMPDÀSENS

   Amb el litoral més proper ens uneix la predisposició que tenim d’anar a veure el mar. Apropar-nos a baix amar, passejar fins a Terramar, forma part dels nostres costums. D’un temps cap aquí es nota que moltes de les passejades obeeixen a unes finalitats que van més enllà del simple entreteniment, es fan amb la sana intenció de cremar les toxicitats interiors, les quals poden acabar fent la guitza. També amb finalitats esportives, el voler mantenir el cos en forma mitjançant un entrenament regular així, tot sovint, coincideixen els qui caminen amb els que corren. No obstant aquest litoral és més conegut des de terra que des de mar, tot i la proximitat si no es té ocasió considero que la perspectiva, tot i que imaginable, guarda moltes sorpreses. D’aquí el interès, prèvia restauració, de voler mantenir intacta la façana que s’aboca al mar del Maricel de mar, casa Rocamora i Cau ferrat. Que cohabita amb el lateral de l’església i en aquest indret d’arquitectura tan artísticsa com és tot el conjunt que el configura.
   Al peu del Massís el paisatge aconsegueix fer sobresortir les roques que s’allarguen més cap endins: la Punta de les Forques, punta Ferrosa, la cova del Pebre, cala Morisca, la Falconer...Per sobre d’aquest rocam sobresurt la blancor de l’ermita de la Trinitat, entre pins que fa que la visibilitat no sigui tan bona com quan es mira el mar des d’allà dalt.
   I per sobre la fabrica de ciment es perfila ca l’Amell, la casa dels amos que va ser venuda fa uns anys i el nou propietari va retolar en forja el nom de la hisenda amb connotacions molt andaluses. I el nostre litoral segueix fins al poble de Garraf i port Ginesta.
   Arribat a aquest punt, mentre escric la crònica, és dimarts a la nit, una coincidència em meravella, m’avisen que TV3 emet el programa Terreny Personal que està dedicat al Garraf. En ell la Vinyet Panyella parla amb descripció poètica del nostre litoral, quan jo ho acabava d’escriure en aquesta crònica, però en prosa. Uns cantautors naveguen per la mateixa costa que descric. I en Joan Tutusaus, responsable de la contraportada del setmanari, es referia als indrets més significatius del Garraf, com la Casa Nova de la qual provenen els seus avantpassats. Coneixedor com és de cada racó, ha escrit guies per fer rutes a peu i en bicicleta pel Garraf i és vicepresident del nostre Centre Excursionista. També hi deix testimoni la Pilar que ha aixecat una masia allà on hi havia la Fassina, ens detalla curiositats de la natura que ella junt amb la seva parella, entre l’elaboració de confitures, investiga tot allò que els envolta: la flora, els ocells i tota mena d’animalons que els acompanyen.
   En aquest anar i venir, dels protagonistes del programa, per les entranyes del Garraf, apareix el llogaret de Campdàsens. Ho havia apuntat feia molt poc en l’encapçalament de l’article, sense pensar, ni remotament, que un programa emès per la televisió complementària el que estava escrivint just en aquell moment. Però el més curiós de la coincidència és que l’escriptura la inicio arran de costa, si fa o no fa com el reportatge televisiu.
   Em queda refer el camí dels nostres comentaristes i aturar-me en aquest indret del Garraf, perquè aquest primer diumenge de juliol, com mana la tradició, es celebra la seva festa, la de la Preciosíssima Sang de Jesús. Una festivitat que té el seu punt àlgic en la capella del llogaret, on es celebra la missa, a la qual tan assidu n’era, com oficiant, el pare Torres. I que antigament es celebrava amb acompanyament musical per part del mestre Manuel Torrens que, junt amb un parell de músics més, hi pujaven amb tartana i en ella hi disposaven un petit harmònium que servia per acompanyar els cants de la missa i posteriorment per a fer ball en l’esplanada de davant que es cobria amb un encanyissat per aconseguir ombra.
   Una cronista oral d’aquell conviure amb els estadants de les masies del contorn, així com dels costums, n’era la Carme Raventós que hi va viure de joveneta, perquè els seus pares eren els masovers dels Amells. Li va tocar haver de passar la guerra en aquella planúria que recordava, esborronada, les nits, quan el silenci els desbaratava l’esgarrifós soroll de les Paves quan es dirigien a fer una ràfega de bombardejos, sobretot en enclavaments estratègics de la fàbrica de Vallcarca, la qual tenien tan a prop. La por paralitzava a la Carme, més quan escoltaven el remor de les bombes, acompanyat del resplendor destructiu. En mig d’aquella solitud la sensació de desprotecció encara agreujava més la situació.
   Eren anys difícils que havien de saber sobreposar-se a aquests escarafalls, tot i que explicava que de gana no en van passar degut a que tenien l’hort i el galliner ben assortit. Alguna avantatge s’havia de tenir per viure, quan els temps són convulsos, depenen més de la sort que no pas de la lògica. Hi van viure fins que van comprar una sínia per allà el camí fondo i s’hi van traslladar. El seu germà va tenir cura de l’hort fins que aquell indret va ser urbanitzat i convertit en zona residencial.
  Com cada any, des de fa uns quants, amb l’organització dels Amics de Garraf, donen continuïtat a l’entusiasme que van esmerçar amb la festa, recuperant-la, els components d’aquella tertúlia que tenia la seu en el taller del recordat Sebastià Yll. Amb els anys transcorreguts ens han deixat aquells entusiastes amics i noves generacions n’han agafat el relleu. Tant és així que la festa de Campdàsens aconsegueix, junt amb l’aplec de la Trinitat, convocar al sitgetanisme en aquest indret envoltat de vinyes que conserva el privilegi de mantenir uns dels pocs bastions que queden, on les masies són habitades i les vinyes, els camps cultivats.
   És una festa on sobresurten molts detalls, com l’anada i la sortida de missa, on els feligresos es queden a fora i es dediquen a una animada conversa. Aquest aplegament recorda quan els habitants del llogaret també hi acudien els dies de precepte, els homes amb la faixa de mudar cenyida a la cintura, les dones amb la mantellina que voleiava a voluntat del vent. I quan sortien es quedaven a parlar de les seves coses, és la convivència que s’entreté quan s’escau i es fa com a més amena. Aquest costum encara s’observa en molts pobles, l’ofici religiós els convoca i a la sortida en la placeta de l’església, la gent s’hi queda per fer petar la xerrada.
   En aquest diumenge el costum s’expandeix una mica més enllà, fins arribar a can Lluçà on té lloc l’esmorzar. Allà existeix un punt on es distingeix una llenca de mar, perquè el lloc es troba una mica més enlairat. Segueixen els parlaments i el vers preceptiu. Perquè som gent de costums arrelades, de tradicions celebrades i sabem valorar aquests singulars detalls, els quals fan que cada festa sigui diferent a l’altra , si més no tinguin en comú la força de convocatòria que fa possible continuar en el camí que van deixar aplanat tants sitgetans i sitgetanes que gaudien amb aquestes petiteses. Nosaltres no podem ser una excepció.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de juny del 2012 )




PER SANT JOAN FESTA GRAN

   Coincideix la sortida al carrer del setmanari amb la vigília de la vigília de la festivitat de Sant Joan. Aquests dies previs estan envoltats d’un significat molt especial i que es fa palès en la màgia que envolta la nit de Sant Joan, prenent com a símbol el foc. Aquesta flama que s’encén en el cim del Canigó i es portada fins els llocs de referència del nostre país, per tal d’encendre les fogueres i simbolitzar l’arrelament de la cultura catalana. Malgrat que moltes fogueres s’han vist consumides en les seves pròpies cendres, perquè l’expansió urbanística les ha anat desplaçant fins a estar prohibides per l’alt risc d’incendi, degut a la proximitat amb el bosc o amb nuclis urbans. Resulta comprensiva la mesura preventiva, si més no amb ella va desapareixent un símbol d’aquesta revetlla, el foc. Aquelles grans estibes d’andròmines que els dies previs a aquesta vigília es passaven a recollir per les cases amb la consegüent pregunta: “¿No hi ha res per la fogata?”. Així, poc a poc, l’estructura de la foguera anava prenen unes gegantesques proporcions.
   Arribada l’hora el foc es rebolcava, mostrant el seu ferotge desafiament i oferint la seva lluminositat tan característica. És una mena de ritual que els qui encara tenen el privilegi de poder contemplar el flamejar d’un foc atraient, no saben del privilegi que disposen. I és que el foc en aquestes condicions desperta un gran poder de convocatòria, degut a que tot el veïnat feia rotllana al seu entorn, en amical convivència i implicació. S’hi va afegir el costum d’encendre petards i coets. Els quals han evolucionat a atractius colorits i a trons de gran magnitud. Per tant, des de temps immemorials, el foc ha prevalgut per damunt de la tradició de la revetlla, a la qual també hi ha conjugat la típica coca de fruita. Tot conjuga en una nit diferent a totes les altres, amb resplendor de foc, soroll de petards, degustació de coca i cava i xerinola de revetlla.
   No obstant aquesta nit té també un significat especial per a molts creients, els quals li atribueixen unes virtuts de caire curatiu. Aquesta mateixa fe ha fet prevaldre un costum que no s’ha extingit. Consisteix en posar en un trosset de drap una mica de sal, fer-li un nus per a que no surti i tot seguit passar-ho per damunt una petita berruga, una úlcera que no cicatritza.... i mentre es fricciona pronunciar la breu oració: “Sant Joan Baptista, apòstol i evangelista, per la virtut que Déu us ha donat, cureu-me aquest mal aviat”.Una vegada dit això, hom es tomba d’esquena i llença la munyequeta, sense mirar on va a parar. Les creences es basen que un cop es va disseminant la sal, aquestes petits destorbs van desapareixent. Però aquest ritual diu que s’ha de fer just quan són les dotze de la nit. També hi ha qui a aquesta hora posa a serena un vol amb aigua i espargeix pètals de clavell vermell, el deixa fins a la matinada i a hora matinera es mulla la cara amb la susdita aigua i amb ella diuen també que es purifiquen les interioritats. Aquesta posició és de resultats més hipotètics, ja que mai se sabrà que hagués passat si no s’hagués produït aquest contacte amb una aigua que ha passat tota la nit de Sant Joan a la seva predisposició.
   Parlant de propietats curatives, cal esmentar les doctes i servicials dedicacions que han portat a terme les persones que han tingut cura de l’Hospital de Sant Joan Baptista. Tant per part dels facultatius, la comunitat religiosa, persones al servei de la causa, així com administradors i altres càrrecs de responsabilitat. Perquè tal dia com avui, 22 de juny però de l’any 1912, s’hi van traslladar els primers malalts i residents. I es van beneir les noves instal•lacions el dia 23, que s’esqueia en diumenge, per part del bisbe de Barcelona Joan Laguarda, el qual oficià una missa en el vestíbul de la institució, perquè la capella encara no s’havia construït. El 23 ha estat un número molt vinculat a la casa, fou el 23 d’agost de l’any 1910 quan es va posar la primera pedra, en uns terrenys de la cantera d’en Sans, gràcies a que Charles Deering havia comprat l’antic hospital que estava situat on avui hi ha el Maricel de mar, amb el beneficis obtingut i amb l’aportació voluntària de la gent del poble, es va poder fer realitat un hospital i residencia, dotat dels molts avanços del moment i que substituïa a unes deficients instal•lacions tot i que sols l’enclavament marítim ja de per si havia de revifar les incongruents penúries de la salut. Aquell 23 de juny es va procedir a una mena d’inauguració més íntima i religiosa. L’oficial va tenir lloc el 23 d’agost d’aquell mateix any, dintre dels actes de la Festa Major.
   Per tant en aquesta festivitat de Sant Joan es compleixen els 100 de la seva singladura. La seva construcció va arrencar seguint el projecte de l’arquitecte vilanoví Sr. Josep Font i Gumà i en van ser el constructor el Sr. Gaudenci Mirabent i Robert. La seva ubicació, tot i que en aquell temps allunyada del poble, era també excel•lent, predominava en el paisatge de l’entorn, vinyes i camps de conreu, amb una panoràmica del nostre litoral que cap edifici distorsionava, per la seva situació una mica enlairada. Així ho reflecteixen les cròniques del temps quan es refereixen a la seva privilegiada situació, malgrat que venia d’un altre enclavament molt particular, no obstant la modernitat de les instal•lacions, així com no estar tan apropats al mar, els qui patien de dolors reumàtics de ben segur notaren millores ostensibles.
   Aquest indicador centenari aporta, indiscutiblement, una llarga trajectòria al servei de poble. Com a referent per a guarir dolences i com aixopluc de molts sitgetans/es que en un determinat punt del seu camí es recolzen en la seva hospitalitat i hi fan parada i fonda. La seva integració aquest recer comporta el retrobament amb amics i amigues de sempre, amb els quals compartiran les vivències més enriquidores de la seva existència. Aquest grau d’implicació es complementa amb la convivència entre residents i personal que treballa a la casa.
   Per a tots, cada festivitat de Sant Joan comporta una implicació amb els actes que es programen per a celebrar la festivitat del patró i en homenatge a tots els qui, durant aquests 100 anys, s’han implicat per alleugerir el patiment dels malalts i per fer més agradable l’estada. Perquè el conjunt conforma una gran família, respectada i volguda per tota la gent de Sitges i que si fa 100 anys l’edifici es trobava entre la solitud de camps i vinyes avui, forma part d’una barriada amb categoria de poble, el Poble Sec. La seva gent aprofita el patronatge del Sant per celebrar la seva festa, ve a ésser la continuïtat d’aquelles particulars revetlles que tenien lloc en el jardins d’aquesta Institució. Així com del tradicional ofici en la seva capella, des de molt abans que es construís l’església de Sant Joan , la qual aglutina el gruix del fervor popular, dintre el programa d’actes. Tot i que l’Hospital ha mantingut la tradició de la missa, a la qual hi assisteixen els estadants de la casa i molts Joans que no han faltat mai a la tradició mantinguda de pares a fills.

    Moltes felicitats a tots els Joans i Joanes que ens segueixen.

     J. Y. M,


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de juny del 2012 )






DE LA INAUGURACIÓ A LA CLAUSURA

   La inauguració de l’Exposició de Clavells té un bagatge que li confereix una pàtina de les més variades entre curiositats i anècdotes. Em refereixo als anys en què s’alternaven el Prado i el Retiro per donar acollida als cossis amb els clavells. Presidien aquelles pomposes inauguracions les autoritats més representatives del moment. Acostumava a ésser la presidenta d’honor la muller del governador de torn, així com altres distingides dames, com ho podia ser la de l’alcalde de Barcelona. I per tal de no deixar sola a la presidenta, l’acompanyaven el marit corresponent i altres pesos pesats , gent de l’olla.
   Aquest protocol omplia els escenaris dels jardins d’un nombre important d’autoritats, amb l’alcalde de torn de la Vila i del President de la Societat d’Atracció de Forasters i després del Foment del Turisme que fins fa poc ha tingut cura d’organitzar aquests esdeveniments florals, no ho hem d’oblidar malgrat que la tasca que ha portat a terme aquesta nova Comissió hagi estat també exemplar. Deia que el nombre de personalitats acaparava l’atenció dels presents i les toies de flors, copioses, eren un element a preservar per tal de que no tapés la cara a les protagonistes de la presidència. Fins que el protocol i desprès dels preceptius parlaments, no hi havia pregó, cedia a la paraula al la màxima autoritat present en el recinte. El qual, amb tota solemnitat declarava, en nom del “Jefe del Estado” inaugurada l’exposició.
   La última paraula s’encadenava amb la interpretació, per part de la banda local, del Himne Nacional, que no era el del Segadors, sinó l’altre. Quan la direcció de la banda requeia en el mestre Pallarès, sempre que l’Exposició tenia lloc al Retiro, el bon home si s’hagués pogut estalviar l’haver de donar l’entrada al himne els hi ben asseguro que ho hagués deixat de fer. Rondinava, mentre posava aquell posat seriós tan característic i aixecant la batuta la deixava abaixar amb l’ímpetu d’un director enèrgic, malgrat no està d’acord amb la seva música i el que representava. Autoritats i públic es posaven drets i el mestre abaixava el cap, amb el seu posat murri. No calien advertiments de cap mena, els músics interpretaven de memòria la peça, degut a les vegades que l’havien tocat i a en Pallarès sempre se’l hi feia llarga, no si va acostumar mai.
   Tot seguit autoritats, expositors i públic en general feia una visita al recinte, mentre aquesta vegada la banda interpretava un alegre repertori de pasdobles del mestre, com el Sargento Honorino, que havia compost durant la seva deportació a un camp de concentarció en terres gallegues i que en un determinat passatge s’escau aquell redoble del patarram, patarram que un dia va ser protagonista de l’article. Era un esdeveniment pel qual es requeria vestir amb un cert decoro. Tal com feia les expositores la Sra. Emília Pla vda. Gumà, la recordo vestida d’un negre elegant amb el seu populós monyo . I la Montserrat Mercè, la jove de la Sínia Dionisia que amb elegància sempre ha estat capdavantera. Així com la Juanita de la Sínia Robert.... Però el fet és que els homes no es quedaven curts, l’Albert Bigaire ha lluït, per a l’ocasió, una elegància amb reminiscències d’Americano, o tot blanc, o amb la combinació d’americana blava, pantaló blanc i sabata d’aquest mateix color, sempre amb la cresta del mocador de butxaca sobresurtin per damunt de l’obertura superior d’aquesta peça. Com si no hagués passat el temps he coincidit amb el de can Paixó durant la inauguració d’aquest any i la seva elegància no ha perdut escalafons. I és que hom s’adona que forma part del ritual de la inauguració i de la cloenda. La col•lecció dels seus clavells requereix una elegància apropiada en quant el vestir. La variació en el colorit que aporten tots els expositors, s’avenen amb uns costums que els més veterans en continuen fent gala. Reblava aquesta elegància la Mª. Dolors Arnabat quan s’atansava a recollir el premi al balcó més florit, en el seu hi predominava, amb exclusivitat, unes ben disposades assutzenes les quals, quan el dia s’aclucava, desprenien un flaire que encara és recordat pels veïns que hem estat tan propers.
   A més de la música de banda hi confluïa la veu ben timbrada d’en Josep Mirabent i Calaf que durant uns anys va aportar la introducció a les presentacions i a crear una atmosfera de complicitat durant el repartiment de premis que no tots, també s’ha de dir, eren ben acceptats pels premiats, sobretot quan esperaven una millor qualificació. Un any ho va manifestar a viva veu el popular Virgili, davant la sorpresa de tothom i que els responsables del certament intentaren, per tots els mitjans, aplacar les ires de l’expositor i que no aconseguiren llevat de la seva muller, que amb persuasius mims va poder recompondre l’acalorament de l’espòs.
   Per aquella ocasió i em sembla que mentre durava l’exposició el guàrdia municipal que hi havia de guàrdia permanent, també vestia d’impecable gala, americana blanca i pantaló fosc. L’ocasió ho requeria i tant en Rupert Roca, com l’Antoni Duran, en Raio , oferien una imatge autoritària però combinada amb una perceptible elegància, la qual transmetia que la disciplina i les bones maneres en el vestir tenen molt en comú. Entre les petiteses destacava la caixeta, situada en un lloc ben visible del recinte, per recaptar dinerets per l’Hospital, del qual som a punt de celebrar els seus cent anys. Aquest detall s’implica amb la presència de la institució en les efemèrides més rellevants de la Vila. La caixeta de l’exposició de clavelles era d’una simplicitat extrema, no obstant tenia una finalitat molt rellevant. I formava part del paisatge florit, es complementava amb la paciència dels cultivadors/es, i amb les aspiracions dels responsables de l’hospital, recaptar de pesseta amb pesseta la beneficència que permetés portar a terme millores i ajudes en tots els aspectes.
   La clausura de l’exposició mai ha revestit la pompositat de la inauguració, però el repartiment de premis, malgrat les ocasionals enrabiades, ha consolidat uns costums que encara perduren. A banda d’aquest protocol•lari reconeixement als participants, l’acte ha acabat en el santuari de la Mare de Déu del Vinyet, on tots els assistents fan ofrena dels clavells que s’han collit directament dels cossis. Fa uns anys el camí d’anada anava precedit per les banderes de les dues Societats i de la banda de música, o bé dirigida pel mestre Pallarès o pel Sr. Torrens. Feien d’abanderats , entre altres, per part del Retiro, l’Amposta, amb acompanyament de l’Enric Capdet i dels eficients operaris, en Francisco i en Jose. I per part del Retiro, en Josep Montserrat, en Suàrez i també el recordat Josep Mª Paretas i Pons, entre altres.
   Els membres de la Comissió d’aquest any informen que com no hi ha tren de les flors, aquella arribada que tenia un encant surrealista, d’un ambient ferroviari que distingia el contorn de la nostra estació, amb una florida permanent. Per suplir una mica la memòria de la màquina del comboi engalanada, han pensat fer-ho amb la barqueta tren que va fins a Terramar, no ofereix la velocitat del tren, però és el que més s’adapta al tan reclamat corredor del Mediterrani, perquè el seu recorregut no pot ser més apropat a aquest mar.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de juliol del 2012 )


EL BALCÓ DE L'ÀVIA

   El costum de posar flors als balcons és exemple d’una convivència participativa i que a la vegada resumeix el tarannà sensible i entregat de la dona sitgetana. Amb aquestes prioritats, busquen esqueixos de plantes i apliquen els més elementals principis de jardineria. Així han tingut cura, sobretot durant els mesos d’hivern de mantenir, ni que fos sota mínims, les seves plantes. I ja no parlem de les famílies implicades amb els clavells, la seva ha estat i és una tasca admirable.
   Les dues florides, la dels cossis del balcó i la dels clavells competeixen amb l’espai. La primera s’acluca en un de reduït, la segona requereix un lloc molt més espaiós, d’aquí que quasi sempre la seva florida, llevat dels dies que és exposada en l’exposició, queda limitada als horts com ho era al de can Falç, a la sínia Dionísia, a la sínia Robert, a can Pairet..... També a l’entorn de l’entrada de la propietat de la família Bigaire. I els que potser estaven més a prop de les mirades, eren els clavells que disposava en Jordi Carbonell de can Pau Xic, en el corraló del costat del seu establiment allà a les Cases Noves.
   Les àvies, amb més grau de complicitat, potser degut al seu insistent mirament per mantenir florits els seus balcons, els patis i altres racons de la casa, han heretat de la tradició sitgetana, aquest simbolisme floral que tan contribueix a engalanar el nom del nostre poble. I entremig de la barreja de colors, en un raconet del balcó, hi disposaven un cossi amb ruda, en part esperonades per les creences que pregonaven que qui té ruda Déu l’ajuda. La ruda desprèn una olor forta, quasi ofensiva, més molesta si es toca perquè queden les mans impregnades d’aquesta fortor a la qual em referia. La ruda, junt amb l’alfàbrega, també es diu que allunyen als mosquits, fins que aquests s’han anat immunitzant i aquestes sensorials olors ja no els hi provoquen cap sensació dissuasiva que els faci fugir. S’han acostumat als nostres flaires.
   Amb motiu de la festivitat de Corpus hem quedat admirats amb la iniciativa de la família Matas, els tretze néts de la Sra. Nati portaran a terme la confecció d’una catifa, amb la bonica imatge que ofereix el balcó florit de la casa de l’àvia i que també ha servit per a que la fotografia del Sr. Jesús Rodríguez Morchon, hagi estat l’escollida com a cartell anunciador de les nostres festes de Corpus. És allà on la flor hi té un protagonisme important, decisiu i envellidor. La Sra. Nati Arnalot ha estat un exemple de les àvies a les quals em referia, curoses amb cada detall de la seva casa. Les característiques de la seva, el seu enclavament, fan encara més rellevant l’ornamentació floral que penja del balcó, secunda la florida el balcó del costat que ofereix unes característiques arquitectòniques molt semblants.
   Sempre he tingut una admiració especial pel format d’aquesta casa, amb porxada en la part superior, la qual li confereix l’elegància d’una casa pairal que guaita al mar i degut al conjunt de tots els elements que hi coincideixen la fan d’una harmonia arquitectònica quasi perfeta que conserva tots els encants i, sobretot, la florida l’envelleix encara més, o quan tan sols la verdor guarda per entre les seves interioritats el secret d’un colorit que va esquitxant, paulatinament, del color que predominarà quan la primavera li aporti les gentileses d’una bonança que fa que l’esclat de les flors, la verdor de les plantes, canviïn la monotonia del paisatge. Quan això comença a fer-se notar, la celebració de la Pasqua porta a cantar les colles de Caramelles a frec del immillorable quarto de reixa. La vermellor de les barretines, el pal de la cistella amb el pomell de flors al capdamunt, la fràgil florida dels geranis del balcó, la combinació de la música i els cants, aporten tots els ingredients per convertir aquest espai en el millor símbol, artísticament parlant, de les Caramelles i la perspectiva perfecta per obsequiar la vista i conduir l’emoció, com el millor regalim que llisca vers unes interioritats deleroses de poder gaudir amb aquests detalls els quals, tot sovint, trobem tombant per la vida.
   Avui l’expressió de la Sra. Nati deixaria entreveure aquell posat d’àvia feliç, admirada per la iniciativa dels seus els quals, amb meticulosa paciència i dedicada al seu record, confeccionaran una catifa que vindrà a ésser com un mirall on s’hi reflectirà no tan sols la façana amb el balcó florit, sinó també el seu entusiasme per contribuir amb les tradicions i per engalanar aquest racó del Passeig, amb complicitat amb la seva veïna. Un bonic homenatge a una àvia que simbolitza el saber fer de tantes àvies que han tingut i tenen la perseverança de mantenir els seus balcons florits, oferint un exemple a les noves generacions.
   A la mateixa hora gent de totes les edats estaran implicats en la confecció de les catifes dels carrers. Una feina que requereix de molta mà d’obra, però abans haurà tingut lloc la presentació, a càrrec d’en Frederic Malagelada, del Quadern que ha preparat en Miquel Marzal sobre detalls i història d’uns altars que s’han aixecat al Cap de la Vila, per diferents entitats i gent de Sitges que han esdevingut una meravella i la llàstima ha estat que s’hagin hagut de desmuntar, quedant tan sols els testimoni gràfic i el record impactant que han deixat moltes d’aquests muntatges, on la flor ha estat l’element que ha arrodonit la feina que ha hagut d’estar enllestida en tan poc temps. Tot això ho pregonarà en Valentí Mongay que ha estat l’escollit per fer el pregó. Home de fogons, sap de flaires ni que aquests siguin de diferent índole, però amb moltes implicacions del bon art. La balança de ben segur es decantarà cap a l’estima que professa per les nostres tradicions, sense apartar-se de la perspectiva artística i creativa.
   En aquesta vessant i la de dibuixar els carrers el mèrit també rau amb els qui desenvolupen el projecte i els qui fan les plantilles que faciliten fer la copia damunt el terra. La plantilla, doncs, és un detall imprescindible per començar a fer catifa,com ho ha estat les plantilles que va fer en Lluís Bayot, excel•lent patronista, de la numeració del rellotge de sol de la Trinitat i que desprès va pintar en Magí Fontanals, el qual també va envellir tot l’entorn. He volgut insistir en el tema de la setmana passada, perquè vaig atribuir a la pintada de la numeració a en Lluís, quan ell va ser l’autor, diguem-ne, del disseny de la numeració i en Magí el pintor dels números i de tot el conjunt. Una interpretació diferent de l’aportació de cadascú que no vaig aprofundir perquè els dos són artistes del pinzell, en Bayot de pinzell fi i espàtula i en Fontanals de broixa més poblada, però que quan cal també domina la precisió del pinzell de retallar.
   La festivitat del Corpus és una festa important dintre el calendari religiós i molt lligada a la tradició sitgetana que es caracteritza per cobrir els carrers de flors, incentivar a la dona sitgetana a posar flors al balcó i motivar la continuïtat de l’Exposició de Clavells. Hem d’estar agraïts a la Comissió organitzadora, encapçalada per la Montserrat Curtida, per la gran quantitat d’entrebancs que han d’afrontar per poder continuar fent honor a aquesta tradició. Tasca que es veu compensada quan el conjunt de l’ornamentació floral ens deixa bocabadats .

                                                                                                                 J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de juny 2012 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez