Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

02 de juny 2012

L'HORA DE LA TRINITAT

   Totes les festes van precedides per un protocol estructural, és la part que no es veu, aquesta que contribueix a fer ambient. A començament d’any la Rosó Carbonell té la delicadesa d’avançar-me la data de la propera festa de la Trinitat: “Tal dia del mes... és la Trinitat”, no es comprometeu. Ho diu per la Cobla, perquè no coincideixi amb una altra audició. Amb tants dies com hi ha per endavant, el seu anunci, la seva previsió, pot semblar exagerada, no obstant a cavall del temps no hi ha data llunyana. I ella ho recorda tot sovint: “Ves que s’acosta...”. Aquest toc d’atenció simbolitza una complicitat que ha començat només encetar l’any i que es renova quasi cada vegada que coincidim pel carrer.
   Sembla ahir quan la llunyania ens feia obrir molt interrogants: “d’aquí allà...”, i ja hem arribat al dia esperat. Per altra banda totes les celebracions també tenen hora assignada. A la Trinitat es lleven a hora matinera per tenir-ho tot apunt i a partir d’aquest marinejar, comencen arribar els primers visitants. Tots els dies tenen unes hores que són per assaborir-les degut al seu encant. A dalt a l’ermita de la Trinitat, veure sortir el sol entre el piular dels ocells, és d’una espectacularitat, senzillament, fascinant. És la beutat que s’abraça a les hores més carismàtiques del dia. Aquesta n’és una, altres són les hores quan el sol s’ajup durant els primers dies de l’hivern, quan les postes de sol s’interfereixen entre el dia i la nit.
   A partir d’aquesta primera llambregada de claror, en la festa del proper diumenge, fins que ja quasi vespreja, totes les hores s’acoblen a una programació que ha estat pensada per celebrar el seu aplec. I totes tenen el recolzament de la gent del poble que hi puja amb temps suficient per poder assistir a missa, molts fan camí per entre els boscos i els corriols del nostre Massís. Després és l’hora de la ballada de davant l’església, aquest any serà el torn dels capgrossos. I arriba l’hora de l’audició de les sardanes on la Cobla Sitgetana, falta poc per complir 50 anys, no ha fallat mai, llevat d’una vegada que potser la Rosó no va preveure anunciar-nos amb tant temps la data i ens havíem compromès en un altre lloc. Ella i la Remei es van reafirmar en què això no tornaria a passar mai més i d’aquí el seu neguit previsor.
  I arriba l’hora de dinar, un temps que és esperat, més quan es podia fer foc en qualsevol racó per poder coure un bon arròs i, per cert, mai va passar res, tothom era responsable i prenia les mesures pertinents per no provocar cap incendi. En aquest impàs l’entorn de l’ermita blanca s’implica amb la cridòria espontània que té per aliat el vinet i altres espumosos que acompanyen el dinar. És, per tant, una hora especial i que amb la predilecció dels comensals, aquests han escollit el millor enclavament per a que l’ombra dels pins i la vesant paisatgista fa possible que l’hora de dinar esdevingui diferent a la dels altres dies.
   Durant la tarda el paisatge de la Trinitat aconsegueix uns matisos diferents a la resta del dia, ens anem apropant a l’hora dels adéus. Abans, el rosari i la darrera missa a la capella, comença a ser hora de recollir, tots el qui hi són presents col•laboren, sota el comandament de la Rosó, cada cosa resta al seu lloc, mentre les ombres es van apoderant de l’entorn, fins a generalitzar-se. Cal tancar totes les portes i obertures i comprovar que la seguretat prima en cada forrellat. Mentre es fa palesa l’hora que s’escolta el silenci. Una altra festa i un feliç retorn a casa. Un ambient que tan sabia descriure l’amic Rafael Casanova qui, des d’aquesta mateixa pàgina, alternava la seva crònica en el abans i el després. Li va agafar el relleu la benvolguda Milita, com popularment la coneixem, la qual després de la festa ha sabut explicar, amb profunditat, de detalls totes i cada una de les hores que han tingut l’exclusivitat d’ésser el testimoni d’una celebració que aconsegueix aglutinar tres indicadors indissolubles: festa, tradició i fervor popular.
   Conscient que les hores a la Trinitat són el indicador que el temps és molt efímer, aquest any la Rosó ha tingut especial interès de fer restaurar el rellotge de sol que es troba perfilat en la paret que limita amb la façana de la capella. La seva idea ha trobat uns excel•lents col•laboradors, gràcies als quals el sol bat damunt la superfície del rellotge, com ho ha fet sempre, si més no tantes hores que han lliscat per la seva superfície, li havien arravatat la pàtina que fa possible desxifrar la posició de l’ombra que marca l’agulla segons sigui el recorregut del sol. Aquesta posada a punt, aquest aprofitament del sol per saber l’hora, ha estat obra de l’Oriol Pasqual Marsal, en quant a la direcció tècnica, em consta que ha aportat molta informació i dades tècniques per tal de que la precisió d’un rellotge que sembla tan imprecís, sobretot en els dies que el sol està cobert pels núvols, no ofereixi error en quant a la posició numèrica. Els números estat artísticament pintats, amb la precisió d’un artista sensible i bon coneixedor de tot l’entorn muntanyenc, en Lluís Bayot Sánchez, el qual també bufa la gralla amb l’entusiasme que cal emprar per fer escoltar músiques tan nostrades. I la persona que ha fet ressorgir aquesta peça tan singular, mig esborrada per tantes emblanquinades, ha estat en Magí Fontanals Estarlí. En Maginet és un altre entusiasta del nostre Garraf, que coneix els camins, també les herbes boscanes i les curiositats de la muntanya, fent honor a l’estima per tantes tradicions viscudes en aquest petit cim de la blanca ermita i a peu de carrer quan la festa s’arrauleix per cada racó del poble.
   Gràcies a ells, a la perseverança de la Rosó que feia temps que li donava voltes i insistia, podrem tornar a mirar l’hora que marca el rellotge de sol de la Trinitat. Sabedors que durant aquests dies fins a final d’octubre portem dues hores per sobre de l’horari solar. La resta de l’any ens avancem una hora. Quan es va establir aquesta avantatge dels 60 minuts, sempre que es volien referir a l’horari antic, en deien l’hora vella. Un horari molt observat per la gent de la pagesia, perquè la seva implicació laboral abraçava de sol a sol.
   Diumenge quan surti el sol, l’hora anirà avançada , no hi fa res, ens en quedaran moltes per davant. I mentre passa el temps i el sol es refrega amb limitacions per damunt el rellotge, retindrem, en el record, totes les hores viscudes a la Trinitat. I aquestes seran les predecessores d’unes altres d’entranyables i significatives durant els dies que s’apropen. I així successivament, el temps no l’atura ningú, el rellotge de sol, símbol destacat de moltes cases pairals i masies, ha estat un gran referent quan la gent anaven al tros, sense cap altra mesurador del temps que l’instint del pagès que es basa en uns punts de referència on, en un determinat moment hi guaita d’esquitllada el sol i també l’ombra. Ha arribat el dia i l’hora que tant ens ha anat anunciant aquesta eficient enllaç entre la Trinitat i el poble. Cal esperar que llueixi el sol per poder consultar el recuperat rellotge i poder gaudir d’una festa on hi cal la implicació d’aquest astre per contribuir a l’èxit. Perquè en més d’una ocasió ha estat passada per aigua i no és el mateix.

                                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de juny del 2012 )



ELS PREPARATIUS

   Totes les celebracions van precedides per un seguit de preparatius i de la seva transcendència dependrà la importància de la festa. Resulta que la Vila de Sitges es mou sempre entre permanents preparatius, perquè celebra un festeig i ja n’apunta un altre d’imminent. Aquesta incessant correlació de celebracions fa que els preparatius s’estableixin dintre un ordre, moltes vegades d’aquesta disciplina en té cura una comissió. Com ja vaig dir la setmana passada, a més de tenir de recompondre uns esquemes que són vàlids a cada festa específica, ara s’ha d’intentar fer el mateix però amb un pressupost sota mínims.
   Així, doncs, per una banda organitzen les respectives comissions, també les associacions de veïns que al seu torn han de vetllar per les seves festes de caire associatiu i amb participació de la resta de convilatans. I d’una manera semblant també hi dediquen atenció els administradors/ores de determinats bens patrimonials del poble que, com bé especifica la paraula, els administren i, quan cal, organitzen llurs festes.
   És el cas de l’ermita de la Trinitat, la seva festa la celebrarem el diumenge 3 de juny. La Rosó és el cap visible, la que abandera una festa de les més típiques i íntimes de casa nostra. Pujar a la Trinitat per l’aplec és una tradició que ha passat de pares a fills i amb la qual també s’hi ha identificat els habitants de la que havia estat la colònia de Vallcarca. Ara, quan llegim notícies adverses al funcionament de la planta de fabricació de ciment ens preocupa la seva situació. Si ho comparem en l’època que es va convertir en una plataforma que acollia a moltes famílies vingudes, principalment, de terres murcianes i andaluses. Aquí els oferien feina i vivenda, els homes treballaven a la fàbrica i les dones venien a Sitges, en deien, a fer feines. Quasi tots ells es van jubilar a can Fradera i les seves mullers tenien l’exclusiva de la neteja de moltes llars sitgetanes, entre aquestes va coincidir que les filles assoliren l’edat laboral i van entrar a treballar a la “Corsetera”, o en tallers de sabates. Era quan Sitges disposava d’una industria que requeria nombrosa mà d’obra.
   Doncs bé, molts d’aquests veïns ocasionals, que també ho eren de la Trinitat, durant la seva festa, pujaven caminant fins a l’ermita. Després als estadants de la colònia treballadora, els van traslladar a una barriada del terme de Sant Pere de Ribes que va agafar un auge urbanístic molt important, coneguda per les Roquetes. Fins i tot es va erigir una església de la qual n’era rector mossèn Esteve Closas, el qual durant molts anys ho va ser de la capella de Vallcarca. El sacerdot tenia el recolzament dels directius de l’empresa i d’aquesta manera celebraven totes les festes solemnes amb la pompositat que es mereixen. Així, per Corpus també feien processó amb la mainada que havia fet la primera Comunió. Avançaven l’horari de sortida amb la finalitat que no concedís amb la de Sitges i d’aquesta manera la banda de música d’aquí podia aportar l’acompanyament musical i acte seguit participar en la processó de la Vila.
   Això ve a tomb, a més de voler deixar testimoni de la presència continuada de les famílies que vivien a Vallcarca en el dia de la Trinitat, per fer l’observació que encara és ara que la presència testimonial de tota aquella gent està representada per uns incondicionals entusiastes d’aquesta tradició. No falten cap any per rememorar l’estima a tot l’entorn, on des de aquelles casones en albirar al cel, distingien la blancor esquitxada de verd de l’ermita.
   Els preparatius d’aquesta diada incorpora a unes quantes sitgetanes les quals, en una acció de voluntariat admirable, pugen a la Trinitat cada quart diumenge de mes amb la finalitat de tenir-ho tot endreçat. Les mateixes que durant aquestes vigílies fan costat a la Rosó, ultimant tots els preparatius que són menester, per a que quan pugin els més matiners rebin l’acolliment que sempre proporciona el indret i l’hospitalitat de les persones que en tenen bona cura. Uns i altres, captivats per la beutat de la panoràmica exclamen, entusiasmats, “un any més”.
   Com també vaig apuntar, en l’article de la setmana passada, la comissió encarregada de portar a terme la festivitat del Corpus, en la vesant floral que tant s’arrauleix en la tradició de cobrir el terra dels carrers amb artístiques catifes de flors, els balcons engalanats amb una florida espectacular, així com també la meritosa exposició de clavells, vinc a dir que fa dies que estan abocats en els preparatius. Com ho estan les persones encarregades de fer el projecte de la catifa. Disseny que ha de rebre el vist i plau de la resta de veïns, a partir d’aquí s’ha de decidir el colorit per poder fer la demanda de la flor. M’imagino que aquesta preparació és llarga i laboriosa i no exempta de diversitat d’opinions. No sempre hi està tothom d’acord inclús s’ha de presentar més d’un dibuix per consensuar preferències. És una tasca que requereix d’unes predisposicions artístiques i estar obert a tots els raonaments.
   Tots aquests preparatius es materialitzen a la vigília, després de sopar, quan tots els carrers que fan catifa es transformen i assoleixen un ambient sensacional. La feina requereix personal, uns per tallar i esmicolar la flor, altres per estendre les plantilles i dibuixar tot el conjunt de la catifa. Mentre al Cap de la Vila una populosa brigada d’artistes i joves delerosos de col•laborar, van perfilant el gran muntatge, l’epicentre que assolirà el màxim protagonisme quan el Sr. Rector elevi la custodia. La nit abans haurà estat llarga, amb un ambient engrescador durant les primeres hores i que va decaient a mesura que s’avança cap a una nova albada. El resultat és espectacular i aquests preparatius de la vigília tenen un encant sensacional, únic.
   Abans, quan la tarda decanta cap a la vesprada, l’embocadura, com anomenem els músics a la preparació, la posen els gegants. La primera vegada de l’any que surten al carrer, d’aquí que la seva presència la gaudim petits i grans. La seva sortida igualment requereix d’uns preparatius, a la qual estan avesats els geganters i les seves mullers. Quan jo era jovenet sentia admiració per el perruquer Francesc Esplugues, en Dandi , ell, juntament amb les seves filles, la Montserrat i la Rosa Mª. S’encarregaven de pentinar a la geganta i arreglar la cabellera del gegant. Aquesta condició, la d’ésser el perruquer dels gegants, li atorgava una categoria que per motius de veïnat i amistat, valorava enormement. De tal manera que teníem per costum arrecerar-nos a la cantonada dels quatre pilons per tal de poder observar l’eficàcia del retoc. Perquè quan la parella gegantera decantaven cap el carrer Sant Francesc, arreceraven la geganta, que és la més coqueta, al balcó del perruquer i l’home li posava en ordre alguna que altra grenya que s’havia despenjat del pentinat. La comitiva prosseguia el seu recorregut i el perruquer restava content de tenir una clienta tan esvelta, condició que li permetia que des de el seu balcó poder atendre unes puntuals i imprevisibles imperfeccions en el seu pentinat.
   Mentre s’ultimen els preparatius, 10 arrossos es poden degustar en un seguit de restaurants, em recorden aquells que es coïen a la Trinitat, dels quals, com deia aquell popular personatge, fins i tot el fum era bo.

                                                                                                                    J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de maig del 2012 )


LA FEIXUGA CÀRREGA DE LES TRADICIONS

Les tradicions formen part de la nostra identitat, les més arrelades, però, són aquelles amb les quals, d’una manera més massiva, hi participa la gent del poble. Si ens guiem per aquesta teoria a Sitges hi podríem aportar Carnaval, el Corpus i la Festa Major.
  Carnaval i Festa Major, cada festa amb la seva identitat, aglutina el gruix més important d’aquesta participació, la qual s’ha anat ampliant a mesura que les noves corrents de modernitat s’han enraigat en la programació i que han estat possible perquè anaven avalades per uns pressupostos generosos, amb els quals els gestors de la festa podien tirar de beta i amb el convenciment generalitzat, entre ells, que per fer una bona festa se’ls havien de gastar. Fins i tot el gruix de la ciutadania presumíem que l’esdeveniment havia costat molts diners. Les arques municipals hi podien fer front i, amb aquest aval, tot semblava poc. No obstant aquesta abundància, sense adonar-nos, com en el cas de la Festa Major, minvava el sentiment de la festa, aquell entusiasme intimista, el qual no consistia en haver de gastar diners, sinó tot el contrari, gaudir de les petiteses que tan sols estaven a l’abast en dies tan assenyalats.
  Estudiosos de la nostra Festa Major han aportat un valuós testimoniatge de les essències de les festes d’antany, quan el pressupost era molt ajustat i la participació era quasi exclusivament sitgetana. Potser la preocupació més angoixant era garantir un mínim de grallers per poder acompanyar els balls. Hem de tenir present que les comunicacions no eren com les d’ara i que la majoria dels grallers vivien quasi incomunicats de la civilització, en masies aïllades dels nuclis urbans. Ho compensava la seva serietat, quan donaven la seva paraula que vindrien. Així d’un any per a l’altre ja quedaven contractats. Uns mesos abans, d’una manera o altra, els responsables feien el possible per a contactar, si més no sempre assetjava el dubte, fins el moment en què els veien arribar pels camins del terme. Ja podien respirar tranquils, l’èxit de la festa es podia dir que estava quasi assegurat.
  Poques pretensions més existien per a dotar a la celebració d’una altra projecció que no fos el privilegi d’escoltar les gralles acompanyant als gegants, la gatzara dels capgrossos, les genialitats dels portadors del drac, els trons del ball de diables i el testimonial acompanyament del timbals, amb aquell angelet que, amb escut i espasa, s’aferrava tímidament i cagadet de por a les gruixudes arpilleres d’aquells populars timbalers. I el cor bategava joiós amb el repic del ball de bastons, el dels pastorets, a l’escoltar la veu tremolosa de l’angelet dels cercolets, la picaresca de les gitanes, que sembla ésser que tot eren homes, i amb l’emotivitat que proporcionava el pas de la moixiganga , la presència de la imatge del Sant i la majestuositat que atorgava la banda de música.
   Els ingredients perfectes per a diferenciar la festa i fer-la major, la més típica i popular que la resta. Si més no a aquests encants s’hi afegien altres detalls potser més simples, que contribuïen, segons les possibilitats de cadascú, a viure aquesta programació establerta amb un altres ingredients de caire més casolà. Com podia ésser emblanquinar els exteriors i les interioritats de la casa, com a signe d’una cultura basada en la netedat i en el respecte, perquè ningú tenia el mal pensament d’anar a guixar les parets dels altres. Formava part de la solidaritat que mostrava un poble que presumia d’una denominació que s’avenia amb tots aquests ingredients que he insinuat, la Blanca Subur.
   Per tant els responsables de l’organització tenien el màxim compromís de garantir la presència dels balls al carrer, coneixedors que la part més íntima, d’aquesta s’encarregaven les famílies, com també el simple fet de mudar-se amb els millors vestits... formava part d’aquest sentiment festiu que comptabilitzava en l’èxit. I d’aquí el bon record, potser perquè no oblidarien mai més que un dia de la Festa Major, van provar per primera vegada les olives sense pinyol o allò que s’anomenava “berberechos”, les patates de xurreria. Una ocasió amb unes característiques tan peculiars, com extraordinàries, contribuïa a magnificar la celebració. Per tant podem assentar que la Festa Major s’avenia amb els entremesos que sortien al carrer i els que es posaven al plat com a menjada innovadora, per donar pas al preceptiu pollastre rostit. Els responsables aportaven la festa del carrer, amb un pressupost raonable i les famílies els detalls, les vivències particulars. Alguns, acomboiats amb aquests simplicitats, encara recordaran detalls de Festes Majors de la seva infantesa, joventut. De segur que si ara ens pregunten com van ésser, per exemple, les festes majors de la darrere dècada ho haurem de consultar als respectius programes, malgrat el dineral que s’hi va deixar.
   El pressupost es va anar inflant, al mateix temps que es van anar perdent els valors de les petites coses. Resultat, que ens hem de gastar una mil•lionada per a que sembli Festa Major. Fins arribar al punt que en el temps actual les circumstàncies demanen que s’ha de preparar la festa amb un pressupost retallat, això vol dir haver de tornar allà on no s’hauria d’haver mogut, una celebració gronxada entre els sentiments i l’emotivitat més que no pas amb les grandeses i altres eufòries
   Amb el Corpus les mal anomenades grandeses no han tingut raó d’ésser, el preu de la flor ha estat el indicador que ha influït en la celebració. Les circumstàncies també han anat en contra, perquè tots recordarem aquelles catifes on predominava la flor de Sant Joan. Una flor que la trobàvem per tot el Massís del Garraf, i eren els propis veïns dels carrers que l’anaven a buscar. I si no existien uns personatges que es dedicaven a baixar-la i la venien a qui els hi demanava. Entre ells, en Joan Ossó del bar Espanyol, gran aficionat a la muntanya. I el Sr. Tudela, més popularment conegut per en Totana per ésser oriünd d’aquesta població que feia de sereno. El seu color groc predominava damunt el verd i sobretot desprenia un flaire que quedava impregnat, durant dies, en l’ambient. En molts carrers el veïnat s’ha expandit, els comerços que hi havia han plegat veles i en la renovació comercial hi predomina negocis que no són regentats per gent del poble. Aquí la tradició perd identitat i les despeses destinades a la flor són considerables.
   Per a fer-la més íntima, o per ajudar a que no siguin tan feixugues, es proposa que qui ho desitgi pagui el ram de la geganta. Un bon detall, perquè regalar flors és un signe de galanteria. Un gest inèdit, anar a la floristeria i encarregar un ram i que li portin a la il•lustre dama.
   Les tradicions i festes que han estat un referent de la nostra cultura i identitat, s’han convertit en una feixuga càrrega pels organitzadors, degut als ajustats pressupostos. Haurem de retornar a les celebracions d’antany, quan amb poc es feia festa. No obstant serà més difícil, revifar aquells sentiments que s’arraulien dintre la intimitat familiar i qualsevol detall de la convivència era estimat i vàlid per estimular el sentiment festiu, com el flaire de l’alfàbrega, el dels nards...

                                                                                                                              J. Y. M.

(article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de maig del 2012 )





© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez