EN FERNANDU DE L'ESTRELLA

   Els noms propis estan associats al santoral, també a les normes gramaticals amb les quals es regeixen les respectives llengües, sense menysprear la denominació que els hi acredita la veu popular. Un exemple d’aquesta última particularitat la puc exemplificar amb el nom del protagonista de l’article de la setmana passada, que ho va ésser per un fet que ens va colpir, la seva mort. El seu nom el vaig escriure fent honor als canons que marquen les normes de la nostra llengua, quan em referia a en Ferran Xavier Benazet, amb tots els ingredients que fan possible tenir bona cura de la parla, llevat els cognoms que són inamovibles, no tenen traducció. Quan popularment sempre l’anomenàvem en Fernandu , fins i tot en l’entorn familiar, com ho era el de les seves tietes, les quals amb aquella cridòria tan seva, li donaven la benvinguda amb aquesta pronunciació popular, a la qual em referia, afegint un altre costum que pronunciaven molt sovint: “guaita’l ell! Ha estat la pronunciació més emprada per anomenar a molts dels nostres més coneguts Ferrans, resultant de castellanitzar, fonèticament, l’ultima vocal quan fem sonar més la u que la o.

   Endut pel meu capritx d’aportar a la secció els Fernandus més coneguts del nostre entorn, m’ha servit per l’encapçalament, la popularitat d’un amic de nom Ferran, amb tota la correcció i respecte que es mereix el seu nom i la seva persona, però al qual tots coneixem per en Fernandu de l’Estrella, pel còmput de tots els anys, de la seva vida professional, que va dedicar a aquesta pastisseria que acabà sent una institució en la vida sitgetana. I sense quasi bé adonar-nos ell va aconseguir esdevenir també institució dintre la casa mare. Pel temps de dedicació i pel seu tarannà de bona persona que segella amb un somriure permanent. En Fernandu ha estat, entrant en detalls, home de bata, en uns anys quan aquesta peça de roba la feien servir molta gent, principalment els pintors i altres especialistes que es basen en la precisió per a desenvolupar el seu ofici, com és el cas dels barbers. Complementava les eines de les quals es servia per a fer d’enllaç de l’obrador a la clientela que vivia allunyada, la bicicleta i una peculiar caixa de fusta que hi restava afermada i on incavïa aquells suculents panets de Viena, una especialitat de la casa que encara els més veterans del sitgetanisme recorden el seu gust i que feien les delícies de petits i grans, màxim quan s’acompanyava d’una presa de xocolata. La combinació era el súmmum dels esmorzars, o berenars dels dies de festa. Renoi quans elements contribuïen, sense gaires sofisticacions, a fer rellevant un dia de la setmana que, degut a aquestes simplicitats, marcava la diferència de la resta.

   En Fernandu paladejava, per apropar l’esmorzar, fins a les cases senyorials del sector de Terramar, per tal de què quan els seus estadants s’anessin despertant, els panets, els brioixos, els trobessin ben disposats i acabats de sortir del forn damunt de la taula que havien disposat aquelles eficients minyones, algunes de les quals també assoliren la categoria d’institució. Un referent que sols l’avalava els anys transcorreguts en un mateix càrrec i lloc, malgrat que alguna d’elles, en aparença, manés més que la pròpia senyora. Aquests detalls feien intuir que els amos eren bona gent, que sabien tractar bé al personal , després els anys s’encarregaven d’atorgar les confiances amb les quals el servei gosaven recriminar alguna que altre genialitat dels seus superiors. Els senyors que eren refotuts, n’hi havia abans, ara i sempre, les minyones els hi duraven d’avui a demà, no els donava temps a agafar confiances.

El treballador de l’Estrella coneixia perfectament aquestes sublimitats i les sabia trampejar amb l’eficàcia que confereix ser un gat vell en la matèria. Quan en Fernadu es va jubilar i l’Estrella va tancar les portes, varem perdre un bocí de la identitat d’aquell Sitges tan nostre, al qual totes aquestes singularitats li conferien unes essències particulars i úniques. Avui en Fernandu conserva aquest somriure de complicitat i el costum d’anar fins els límits de Terramar, però a peu, sense bicicleta. Ell que ha tingut el privilegi de tractar amb la flor i la nata d’aquella ensenyorejada colònia d’estiuejants, de la qual ara sols en queda el nom i el record.

   Continuant amb aquesta tan específica identificació, en Fernandu Argenter, es dedicava a fer de representant de calçat i de passejar les bones maneres durant aquelles tardes estivals, amb amical convivència amb en Gonçal Comella, propietari d’una reconeguda botiga de roba d’home, situada en ple Passeig de Gràcia de Barcelona, fent honor a la categoria de l’establiment, el Sr. Comella vestia amb una elegància impecable. Completava el tercet en Miquel Utrillo, home de món que tenia, entre altres habilitats, el do de la paraula, l’expressió precisa per portar la conversa a una paradoxa d’humor fi i brillant i quasi sempre de crítica circumstancial. Una facultat que tan protagonisme va aportar a aquella concorreguda tertúlia de l’Hotel Palace de Madrid.

   I quan els honors d’alcalde assoleixen un caire de representació estrictament popular, sense autoritat ni retribució de cap mena, el càrrec es queda en un no res, simplement en una simpàtica anècdota que és celebrada pels convilatans que s’apunten a abonar aquests detalls tan peculiars. Em refereixo de quan a la Vila hi residia una altra institució que la mateixa popularitat es va encarregar de projectar, sense l’aval d’elecccions, ni res semblant, al títol d’alcalde de Múrcia. Una distinció tan honorífica com popular que ni els mateixos murcians saben de la seva existència. Quan l’alcalde honorífic va ésser cridat a files, pels de dalt de tot, va heretar el títol el seu fill Fernando, com a curiositat remarco que a ell l’anomenem en perfecta dicció castellana. Per sort seva continua sent l’alcalde de Múrcia i no de Sitges, tot i que va servir al nostre Ajuntament fent de paleta en la brigada municipal. Va començar pels fonaments, mai millor dit. Germana d’en Fernando és la Carme Lopez , vídua d’en Sebastià Arnan. Vivien a l’Ensanche , en la planta baixa i en el pis hi vivien els de cal Avorrit

   Per acabar amb el breu llistat dels Fernandus, demano disculpes a tots els qui s’avenen amb la reinterpretació del seu nom, que són molts, per no tenir-los presents en aquest espai. Les consegüents limitacions, malgrat ocupar quasi tota aquesta pàgina, no m’ho fan possible. D’aquí que d’en Fernandu espardenyer quasi tan sols pugui apuntar el seu record i els de les espardenyeries que tan ell com el seu germà, ajudats per les seves respectives mullers, van regentar en el centre del poble. En una època en què les espardenyes eren molt apreciades sobretot per la gent de la pagesia que calçaven un model de vetes de color negre, que deixava al descobert els dits petits dels peus. Com tot les espardenyes es van sofisticar i van sorgir uns models que els propis germans Garcia fabricaven i que, amb el temps, les modes s’han encarregat de magnificar. Com ho demostra l’ampli ventall de models que ofereix l’espardenyeria de l’enyorada Fina Albors, al capdavall del carrer Bonaire.

   Fernandus i Ferrans : “tanto monta, monta tanto...

                                                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de maig del 2012 )

UNS VEÏNS SABATERS

   Una de les últimes treballadores de l’extingit taller de calçat que va regentar un membre de la família Benazet, quan ja feia temps que havien tancat la fàbrica gran, va ésser la Carmeta de ca la Guadalupe. El taller estava situat al carrer Sant Josep, davant per davant de la paret que tanca el jardí de la hisenda de can Llopis i la llar de la Carmeta es trobava just en l’escaire d’aquest carrer al qual m’he referit moltes vegades, paret amb paret amb el jardí del Patronat. A casa de la Guadalupe les sabates foren la matèria que permetia fer bullir l’olla, però també s’aliaren amb els refrescos del moment per tal de obtenir una ajuda. Així despatxaven gasoses que era la beguda més simple de les gasificades, si més no la preferida per quasi tothom, i sifons. Ho combinaven amb la venda de gel a granel, provinent de la fàbrica que tenien tan a la vora.

   A prop de casa, a la cantonada, vivien els germans Benazet amb les seves respectives famílies. Just en el mateix cantó la llar d’en Manel Benazet. casat amb la Manaleta Lluís. Costat per costat, on avui hi ha un carnisseria, hi vivia en Ventura Benazet, emmaridat amb la Margarida Jacas. A frec del patí de la casa d’en Manel, hi tenia la vivenda l’Antoni Benazet, casat amb la Rosa Tutusaus. Propietat que llindava amb la que tenien la família Jacas. Quan a Sitges va treure la grossa de Nadal, tant els Jacas, com en Manel Benzet, van transformar les estructures de les respectives façanes, tal com es mostren actualment. A diferencia dels baixos de la casa d’en Manel que té una distribució i una funció diferent i on des d’aquell gran finestral que donava al carrer Sant Bonaventura, damunt d’una tauleta lluïen un considerable trofeu de futbol. Curiosament aquest guardó semblava destinat a presidir aquell camp improvisat, el del propi carrer, en honor a tants futbolistes ocasionals, la mainada del veïnat, que el freqüentaven.

   El cosí de la Margarida Jacas la veu popular l’anomenaren en Sinsonte, el qual va marxar a Amèrica i la fortuna li va somriure. Retirista com l’Antoni Benazet, en el transcurs d’un d’aquells Carnavals va fer omplir un dels quartos de reixa que hi havia a la casa de caramels que després les parelles retiritses van tirar en les nits de comparsa. Es va emmaridar amb la Josefina Torrents, una de les noies de can Butxaques. Com a luctuosa curiositat i en homenatge a les dues germanes solteres que van ésser les últimes estadantes de la casa, una nit d’octubre, després d’una forta tempesta que va provocar entre altres desperfectes, una fuita de gas just al costat de la finestra, darrere la qual dormien les dues dones, amb tant mal infortuni que el gas es va expandir pel dormitori i al matí les van trobar mortes. Un trist final per a dues veïnes, les quals conformaven aquell gruix femení que tant caracteritzava a aquell carrer.

   En Manel i en Ventura fora dels mesos d’estiu, la resta de dies residien a Barcelona i cada matí arribaven amb el tren de les 7 per incorporar-se a la fàbrica. Expliquen també els testimonis d’aquell matiner retrobament que els dos homes baixaven de l’estació agafats de bracet i amb amena conversa. Un costum que es repetia cada dia i a la mateixa hora, com un signe de compenetració i de lleialtat entre germans, els quals compartien interessos en aquella indústria que donava feina a moltes famílies d’aquell Sitges consolidat amb les sabates, la pagesia i la pesca, per anomenar les principals activitats, tenint també en compte els diferents tallers d’arts i oficis.

   En Manel Benazet i la seva muller, la Manaleta Lluís eren els pares d’en Josep, en Ramon, un altre xicot que es va morir jove i en Ferran Xavier. Tos els germans van emprendre camins diferents als interessos de la fàbrica, a excepció d’en Ferran que a més d’estudiar economia, fou company d’estudi de l’actual comte de Godó, amb el qual l’unia una estreta amistat. Ell i la seva muller, com els deia, a banda de la seva professions i dedicacions respectives, tenien cura d’aquell últim reducte de taller de sabates relacionat amb els Benazet on, entre altres operaris, hi treballava la Carmeta.

   Aquests darrers dies ens ha sorprès la mort d’en Ferran Xavier, el petit dels germans del Sr. Manel Benazet i de la Sra. Maneleta Lluís. Degut a aquesta proximitat amb l’edat, tot i que ell m’avantatjava uns quants anys, existia una mena de complicitat, pel veïnatge que ens era tan proper, i per tot el que escrivia en aquesta pàgina, de la qual per a satisfacció meva, n’era un lector i, en cert punt, admirador. Sobretot quan em referia, ho he fet abastament, a la Filomena i la Maria, unes altres veïnes del carrer del tombant de casa. Aquesta implicació li tocava el voraviu i es congratulava que m’hi referís amb aquesta naturalitat que s’aconsegueix gràcies al tracte obtingut desprès de tants anys de freqüentar, per motius professionals, el pis que compartien aquelles dues dones tan peculiars de la vida sitgetana. Se’l notava content cada vegada que les tietes, com ell les anomenava, aconseguien ni que fos una petita parcel•la de protagonisme en aquesta secció. Elles que n’havien tingut tant, gràcies a la metamorfosi del seu tarannà que tan aviat explotava en cridòria, com s’adaptava a un senyoriu que les feia observadores dels detalls més importants i també dels més imprecisos, els abocats als tripijocs de la vida quotidiana. Uns i altres han contribuït a conferir una patina de popularitat a la història sitgetana, aquesta que potser no s’escriu per no fonamentar-se en assentaments massa seriosos, però que han esdevingut part d’una realitat i d’un Sitges viscut.

   En Ferran gaudia amb aquestes pinzellades de realitat quotidiana, genialitats fugisseres d’una convivència molt particular, on han assolit protagonisme gent de poble, sense cap altre mèrit que l’haver aportat certes extravagàncies. I ho valorava perquè ha estat un home apropat a la seva gent, senzill, de tracte agradable que fins i tot gosava posar-se un barret per sortir, junt amb els amics, a rebre les grallers en la seva entrada pel carrer Sant Francesc a les 12 del migdia del dia de la vigília de la festivitat de Sant Bartomeu. Ell ha sabut sembrar la llavor de l’amistat, i ho ha fet en el moment oportú, quan tots ens adonem que la vida no tindria sentit si no tinguéssim l’escalf de les persones que ens envolten. El seu posat distès, cordial, de rialla generosa, ha afavorit aquest apropament, i com a bon avalador de les anècdotes viscudes entre el veïnat d’un carrer que poc va trepitjar per jugar a pilota, però que sabia d’aquestes sublimitats de les veïnes, dels trapelles que el freqüentaven i d’aquelles tietes que estimava i que tan li agradava que jo m’hi referís. Ens ha deixat quan ja res iguala aquelles vivències que tenien una raó d’ésser, la popularitat que les ha mantingut en el record de tots. Avui, el seu, m’ha permès recordar-lo, com l’amic que s’acomiada per realitzar un llarg viatge. Aquest acaricia l’infinit, però ens queda la memòria per recordar a la persona que va fer de l’amistat un farcellet i el va omplir de virtuts, que em recorda aquells mocadors de farcells que les maquinistes hi portaven, en deien, la marrada. El seu, aquest farcell on s’hi dipositen vivències i fragments d’un Sitges compartit, el traginem amb la satisfacció que no tot desapareix.

                                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de maig del 2012)

ELS 50 ANYS D’UN CARRETÓ DE MERCADERIA DOLÇA

   Tirar de carretó és una de les activitats  més selectes del feinejar quotidià. Ho escric conferint-li una categoria com a molt especial, de manera que vostè quan ho llegeixi s’estranyarà  d’aquesta sublimitat, quan fins ara s’havia cregut que empènyer el carretó representava més aviat tot el contrari, s’entén més com una feina de camàlic que d’altra mena de genialitat superlativa.      

   Explicaven veus testimonials que en els anys difícils, quan es volien imposar paràmetres d’igualtat entre rics i pobres, es pretenia que els primers penquessin com ho feia el gruix de la classe obrera i sembla ésser que alguns d’aquells  benestants van tirar de carretó per purgar la seva privilegiada condició, amb treballs destinats a la causa social. El Sr. Paretó era propietari del conjunt de cases, d’idèntic disseny, que es troben en la carretera de Vilanova. L’home vivia de renda i quan les coses van anar maldades sembla ésser que el van obligar a treballar. La seva activitat més visible consistia en tirar de carretó i acostumat anar mudat, la roba de treball, bruta i mal engiponada, li atorgava una imatge d’obrer, sense experiència però amb voluntat. La veu popular s’ensenyava  quan el veien i li dedicaven tota mena de comentaris, ell els responia amb tota naturalitat: “Hay que trabajar chicos”. Una resignació que potser venia a avalar aquella conclusió que diu que el treball dignifica.

     Els carretons han format part del paisatge sitgetà, durant els anys en què la mecanització no estava a l’abast de tothom. Tiraven de carretó els pescadors, els pagesos i els aprenents dels tallers. A excepció dels negocis que disposaven d’un burret que feia la feina d’arrossegament . Alguns aconseguiren una merescuda popularitat i és que les bestioles també van fer mèrits per aconseguir-la.   

   Durant els mesos d’estiu uns carretons molt peculiars i específics cobrien, principalment, el trajecte del Passeig. Em refereixo als carretons que transportaven els populars “mantecaueros” . Aquell gelat del diumenge a la tarda era sospirat durant tota la setmana i la seva frescor, la llepissosa formula amb la que estaven fets, fluïa per la gola per a satisfacció de petits i grans. A excepció de més duna vegada quan el gelat o bé es trabocava de la caperutxa, o s’estovava la galeta i regalimava sense contemplació per la punxa del capdavall fins a embrutar les pulcres i exclusives robes dels dies de festa, per a desesperació de les mares que havien preparat el vestit invertint temps i molta il·lusió per tal que la canalla fes goig i vet aquí que una inoportuna xorraeta malbaratava tanta meticulositat i aquell passeig perdia tota mena d’encant perquè tota l’estona les mares no paraven de refregar uns regalims que s’havien incrustat en les fines teles i es resistien a desaparèixer . Aquelles taques delatadores turmentaven, sols de pensar que la resta de passejadors les podrien descobrir, l’harmonia  d’unes hores que s’intuïen relaxades.

   Durant els primers dies del mes d’abril d’aquest any, un peculiar carretó, encabit  dintre el paisatge  de baix a mar acaba de complir els 50 anys de permanència, des de que el matrimoni format pel Sr. Paco Bedma   i la Sra. Araceli Junco, andalusos de Granada ell i de Sevilla ella,  l’abril del 1962, van aparcar el seu carretó a frec d’aquell singular pi que disposava d’una forma que emmarcava la silueta de l’església, molt original, un dels pocs que quedaven, després d’aquell gran i destructiu temporal, en la seva arrasadora trajectòria. A l’ombra del seu ramatge es dedicaren a torrar ametlles ensucrades, garapinyades, com popularment són conegudes. Cinquanta anys de permanència en aquest indret, els converteix en uns veterans del susdit paisatge i uns especialistes de la dolçor. Entreteniment, junt amb els talls de coco, les xufles... que s’alternaven amb els gelats i durant també uns quants anys amb aquell sucre que moldejava l’Andrés Abellán i que quedava com un núvol que s’aixafava només acostar els llavis, deixant la seqüeles de la dolçor repartida per quasi bé tota la cara.

    En Paco i la Araceli han estat dos personatges peculiars del nostre Passeig, perquè a més d’aquesta llarga trajectòria, el posat de la parella deixava al descobert les diferències entre els dos: en Paco més aviat baixet i seriós i l’Araceli  tiarrona i xerraire. D’aquí que ella estigués més de cara el públic i a ell el trobéssim  dedicat a fer bullir l’olla, malgrat que l’expressió no s’ajusti ben bé a la realitat, però les ametlles que coïa sense descans, de retruc, anaven temperant l’economia familiar.  

     Durant tants anys de permanència en el lloc, han vist passar per davant del carretó innombrables turistes i gent del poble. Han estat testimonis de com les façanes que tenien al seu davant s’anaven transformant i s’omplien de taules on s’hi asseuen gent de tota mena enduts per les normes bàsiques de la subsistència i a la vegada per satisfer les seves preferències gastronòmiques. Mentre coïen i venien les ametlles garapinyades les seves esquenes eren acariciades per la brisa d’un mar que, al cap de tant temps, ja no el notaven, llevat dels dies que s’enfurismava, sabien que el tenien molt a prop. No obstant per allà, com per tot arreu, també hi han passat els anys que, poc a poc han anat desfilant, sense fer-se veure, però deixant-se notar.

    Amb aquest pas inexorable, amb les maleses  i estralls que propicien en Paco deixa el carretó, obligat sota el pretext inexorable que ha arribat el dia  i l’Araceli s’adona que després de  tants anys d’haver estat remenant la dolçor dels entreteniments, no s’escapa dels amargors de la vida. Una difícil combinació que no se’n salva ni els que estan en contacte permanent amb el sucre, matèria de felicitat però segons com també de preocupació. No tot són flors i violes, tirar del carretó ja de per sí és un presagi que tard o d’hora la vida ens passarà factura

   En Paco absent i ella descansant desprès d’haver oficialitzat, durant tants anys, la condició de serventa de la dolçor i relacions públiques d’una carretó molt singular, dels pocs que encara queden que ens recordin els nostres anys d’infantesa i joventut. Arribat a aquest punt s’ha encarregat de mantenir l’oloreta que desprèn les garapinyades, mentre es couen, el seu fillol en Fabià Delgado, de la mà del qual s’ha aconseguit arribar a aquests 50 anys de presència en aquest tram del Passeig, a redós d’aquell pi on tantes parelles s’havien fet retratar per aquells fotògrafs, com en Pepet Tutusaus , que tenien l’enfocament exacte i l’enquadrament de la perspectiva, sabien de la manera de col·locar a les parelles, a les famílies al complert, per tal de que la imatge reflectís un temps  i una posició de lloc privilegiada.

   I qui no diu que mentre posaven pacientment a la meticulositat d’en Pepet, aquell flaire de les garapinyades el fes sucumbir als encants del producte i a les habilitats dels responsables del carretó, en Paco i l’Araceli, dos andalusos que tiraven d’un carretó impregnat de bones oloretes i de la brisa del mar.    

                                                                                                                                        J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de maig del 2012 )