Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

27 de novembre 2011

" EL MOSCATELLET"


La Malvasia, el moscatell, han format part de la identitat i fins i tot de l’historia de Sitges. I aquests dolços suquets han estat els ambaixadors més reconeguts i apreciats de la nostra vila, arreu on han transcendit. D’aquesta ambaixada sitgetana de ben segur en tenen constància tots els metges de les mútues i la sanitat pública, molt abans de les retallades que no han pogut amb tal costum. Perquè era quasi preceptiu quan hom hi acudia per pal•liar desgavells, a la segona o tercera visita, el pacient hi acostumava arribar amb un paquetet sota el braç. Els metges, molt donats a aquest protocol, mentre esperaven darrera la taula de despatx de la consulta ja desviaven la mirada al paquetet. I pel seu interior devien pensar: “ ja em porten el xaropet”. Això succeïa abans de la sofisticació, quan es tenia el convenciment que regalant un moscatellet de Sitges, el metge esmerçaria atencions i una mica més de mirament. Era l’agraïment personalitzat, del qual se’n beneficiava l’encara més agraït paladar de la persona docta en aciençats coneixements.
Quan es va començar a barrejar un cert esperit de grandesa, va succeir que el moscatell ja semblava poca cosa i que per la categoria d’un metge ens feia l’efecte que calien altres complements més de moda i més en consonància amb el seu rang. Fins el punt que en el paquetet ben embolicat es va canviar el moscatell pel “Wisky”. Una denominació que feia patxoca i s’adaptava millor a les modes imperants, les quals no saben de les essències que salvaguarden els petits detalls, com el moscatell elaborat en un poble que guaita al mar i que les seves vinyes eren mimades per la gent que en tenien cura, per tal de delectar a petits i grans, sense distinció d’ofici ni de creences. Que ara que m’hi refereixo, com a curiositat, em ve al pensament que als capellans no hi hagut per costum regalar-lis cap d’aquest suquet en les seves dues variants. Deu obeir a que som conscients que ells tenen el vi de missa que no té res d’envejar amb el moscatellet i derivats. Per entendre’ns, diríem que estan ben servits.
Altra cosa és que ha estat el complement perfecte per obsequiar a les visites. Parlo de quan tampoc es coneixien les anomenades begudes refrescants, i fins i tot la cervesa estava en les beceroles del consumisme. Davant aquest panorama, el de determinades mancances, en quant al refrigeri, a les visites que es presentaven a la casa se’ls oferia un suculent suquet. Resultava habitual convidar amb el selecte producte elaborat en els cellers del poble. També aquest protocol sempre acostumava a ésser el mateix: “apa, que prendreu una copeta de moscatellet”. I tot seguit treien aquelles ampolles peculiars de les marques de can Robert, can Riera, l’Hospital i la malvasia-moscatell de can Garcia-Munté que la venien a granel en el celler del carrer del gas, de Sant Antoni i finalment on havia estat la fusteria d’en Ramon Martín en el carrer Jesús. Les botelles convencionals guardaven una certa similitud, la qual es caracteritzaven pel gravat i les fissures del vidre i fins i tot les etiquetes guardaven una certa semblança. Al moscatellet en qüestió s’acompanyava d’uns melindros de pa de pessic, o galetes que es guardaven dintre unes capses metàl•liques per preservar-les de l’humitat.
Una combinació perfecte per afalagar a la visita , amb el convenciment de quedar bé. I el que els deia, l’evolució dels costums han fet prevaldre altres substàncies no tan naturals, però que combinen amb els temps actuals, així la invitació està supeditada a unes preferències més generalitzades, quan se’ns pregunta: “Voleu una cerveceta, una coca...., una copeta de cava”. Suplantant els melindros per unes olives, unes patates fregides... Res, uns entreteniments envasats i amb data de caducitat.
l’Hospital acaba d’ésser distingit amb el Premi Trinitat Catasus , per la seva perseverança en quant atendre al compliment del llegat que va deixar el Sr. Manuel Llopis de Casades, consistent en unes vinyes de raïm moscatell, amb la condició que les havien de treballar i elaborar el xaropet. No tan sols ho han fet, sinó que també han ampliat l’extensió de vinyes. Han canviat, això sí, el format de les botelles, utilitzant unes d’un disseny més acord amb els temps actuals.
I el que són les coses, mentre es produïa la notícia de la distinció, ens deixava en Joan Martí Romagosa, popularment conegut per en Joan d’Olivella, fent honor a les seves arrels. De fet en Joan mai havia perdut l’accent peculiar i característic de la parla d’aquest indret del Garraf. L’home durant molts anys va capitanejar l’equip de pagesos que tenien cura d’aquestes vinyes de l’Hospital i del celler que estava situat en el carrer Sant Bonaventura, on actualment hi ha un establiment de restauració.
Diligent i bona persona, la seva responsabilitat es repartia entre el seu ofici, l’ermita de la Trinitat i les caramelles. Va mimar amb acurada dedicació els ceps que han donat tan bon moscatell i va ajudar a les emprenedores Remei Casanovas i Rosó Carbonell quan tots tres ostentaven l’administració de l’ermita. Apassionat de les tradicions sitgetanes es va abocar en cos i ànima per la colla de caramelles que coneixíem per la del Patronat, rescatant-la del naufragi quan les coses pintaven malament. Cada nit de dissabte de Glòria tenia la gentilesa de fer anar a la colla a cantar a dos personatges singulars, a dos convidats de pedra, al monument al Dr. Robert i al d’en Santiago Rusiñol, no sense haver d’escoltar sempre la mateixa conya: “guaita, ja ens esperen. No s’han mogut del lloc. Aquests rai, vinguis a l’hora que vinguis sempre els trobaràs desperts...”. I ell amb posat seriós afegia: “Amb el Dr. Robert i en Rusiñol, pago jo”. Res a dir, muts a la gàbia, qui paga mana.
I el dilluns de Pasqua, abans de sortir a fer la cantada, compareixia amb un garbell de muflons i un porró amb moscatell, una combinació que fa cantar als angelets per rabassuts que siguin . I és que les tradicions sitgetanes i el moscatell van associats des de temps immemorials, una unió indissoluble que ha estat possible gràcies a gent com en Joan Marti que han treballat la terra. Com també la família Argilagos , emparentats amb el meu avi Joan Yll Argilagos, que eren els responsables de les vinyes de can Robert. O en Joan Muntaner, en Joan de la gralla, de les de can Garcia-Munté. Que per cert, molts grallers tenien per costum, en els moments previs de l’entrada de gralles, de sucar la canya en moscatell i quan ja consideraven que es trobava en el seu punt es bevien el contingut del gotet per reforçar el llavi. Però si s’abusava del reconfortant s’envidriaven els ullets i la cara enrogia.
Perquè el moscatellet és un reconstituent de l’ànima, suau com la seva dolçor i estimulant de passions. Ambaixador del món, amb seu diplomàtica a Sitges.
J. Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 25 de novembre 2011 )

20 de novembre 2011

VOCALISTES

Continuant amb el costum que tinc quan s’apropa la festivitat de Sant Cecília, patrona de la música i per extensió dels músics, de parlar de temes musicals, dedico l’article d’avui als “vocalistes” , tal com teníem per costum anomenar al component, home o dona, de les orquestres que tenen la missió de cantar, d’aquí que ara els anomenem cantants.
Centrant-me en les dues orquestres locals que més trajectòria, en quant a continuïtat, han tingut: la Mozart i els Iberos del Jazz, la temàtica dels vocalistes, esdevé un apartat molt interessant i si aprofundíssim en la qüestió, donaria molt de si. Perquè hi han passat molts aficionats del cant que en el seu dia es van incorporar en alguna d’aquestes formacions. I és que per ser “vocalista” no necessariament s’ha de saber de solfa, sinó que la predisposició ha d’anar acompanyada d’una bona veu, fina oïda i sentit del ritme. Eren èpoques de grans orquestres i molts dels seus vocalistes van aconseguir una rellevant popularitat, fins el punt que els hi van sortir molts imitadors, la majoria d’ells aspiraven a ser cantants. I quina millor oportunitat, per començar, que aspirar a ser “vocalista” de les orquestres locals.
Enumerar tots el que van passar per les dues orquestres seria una feina de recerca un xic feixuga per la gran quantitat d’ells. Em centraré als cantants que vaig veure actuar en les dues esmentades formacions, o d’aquells que en vaig tenir moltes referències. L’orquestra dels Iberos van ser fundada per en Magí Almiñana i la primera “vocalista” va ser la Beatriu Àlvarez , la seva germana la Maria Lluïsa n’era la pianista. La veu popular les anomenava “les carteres” per ésser filles del carter. La Beatriu diuen que tenia molt bona veu i l’acompanyava, en deien, “un bon tipet”. Contribuïa a realçar l’imatge d’una orquestra composta per músics joves i que gràcies a la immensa afició d’en Magí i a les moltes hores de dedicació, diuen que havien aconseguit una sonoritat com les millors.
L’orquestra Mozart, dirigida pel mestre Manuel Torrens, era composta per dos tipus de músics: els que no tenien, diguem-ne, interessos en la Societat. Em refereixo als que es limitaven a fer de músic i prou. I aquells que a més estaven implicats amb el Prado, o pertanyien a les juntes, o gaudien d’una certa influència, vull dir, que es feien escoltar dintre el feu pradista.
Com els germans Pagès, el Sr. Clarà ... Per tant el mestre era el cap visible de l’orquestra, però moltes vegades no movia fitxa sense haver temptejat el consell del Sanedrí. A voltes rebia pressions, ben intencionades, fins i tot en quant el repertori. D’aquesta manera, qualsevol músic, vocalista que s’incorporés a la formació, prèviament, havia d’haver rebut el consentiment de les forces vives. Fins i tot el Sr. Clarà havia desenvolupat el paper de “vocalista” de l’orquestra. Jo no el vaig aconseguir, m’han explicat que suava molt i mentre cantava agafat a aquella mena d’embut no parava d’eixugar-se la cara amb el mocador. La setmana passada vaig fer esment de la Lurdes Coll, qui entre altres mèrits personals ostentava el d’ésser vocalista de la Mozart i segons expliquen testimonis, amb molt art i veu agradable. Però en aquestes va irrompre en escena en Josep, fill del Sr. Torrens i, va poder molt, va poder poc, també va voler provar amb el cant, es feu vocalista circumstancial de la Mozart. Un detall que no agradava als músics que tenien arrels de complicitat amb la Societat. Cada vegada que a en Josep li venien les ganes de cantar, a la vella guàrdia, se’ls hi removia la budellada, no obstant s’havien de mossegar la llengua per respecte al mestre i pare de la criatura. Seria per qüestió de les refregades i de les bellugadisses que el futur com a cantant del fill Torrens, el cas és que no va triomfar.
El súmmum va tenir lloc una nit d’estiu, abans de començar el ball. Per aquell temps en Josep feia el servei militar en la banda del Regiment de Jaen 25. El fill del capità de la banda, Sr. Sànchez Curto, passava un dies a casa de la família Pagès. El director li va demanar a en Josep que abans de marxar cap a Sitges, passes pel seu despatx que li volia dir una cosa. I com el fill petit de can Torrens no tenia mai presa, va pensar, eh!, ja hi passaré demà i va marxar sense fer cas a l’oficial. Aquest, l’endemà, ja l’esperava. El va fer passar pel barber per a que li tallessin el cabell al zero. L’home l’esperava en el seu despatx per entregar-li una roba de vestir que s’havia de posar el seu fill, cosa que no va poder fer.
Ara anar pelat al zero és moda, no en aquells anys i més en una persona que havia d’estar de cara al públic. D’aquesta manera, quan el van veure arribar a l’orquestra amb el cap com un puny, amb cara de passerell, els músics pradistes, es van negar a que toqués. Mentre, el Sr. Torrens, que era patidor de mena, es volia fondre. Si no vaig mal informat, en els dies successius, per poder actuar, van tapar la closca despullada del músic amb una mena de gorra que ho dissimulava, fins que li va créixer una mica el cabell.
Era jo un vailet i el cantant del Iberos que més recordo, ha estat “l’Heriberto”, hi afegíem la o a la pronunciació catalana. Era de Vilanova, presumit, exagerat amb les sabates que no parava de passar-hi un drap. Amb un ben marcat tupè i la resta del cabell engominat. Era el meu ídol, un”vocalista”, que va actuar uns quants anys amb l’orquestra i que tancava la ballaruga amb aquella preceptiva i entenedora elocució: “I con estas melodías...”.
Fins i tot l’orquestra havia organitzat concursos de vocalistes , donant oportunitat a molts ha provar les seves habilitats pel cant i per poder dir que havien cantat amb una orquestra. Un altre dels cantants, molt popular, fou en Francesc Guirro que tenia veu i estil. Un dels darrers fou l’Estanis que també era de Vilanova i desprès es va passar a la Mozart i em sembla que va ser sinó l’últim el penúltim també d’actuar en aquella formació. El vocalista que va tancar el cicle dels Iberos va ser en Freixas, quan l’orquestra ja havia reduït el nombre de components i ell alternava el cant amb el saxo.
En Manel Vendrell, fent honor a la seva predisposició de furgar en tots els àmbits, posava tals habilitats a prova dels “vocalistes”, que per cert, han estat gent obsessionada en cuidar la veu. Es tapaven fins a l’exageració i sobretot en els descansos ja que els escenaris hi acostuma a passar molta corrent d’aire. Quan en Manel els veia amb tants preparatius i prenent aparatoses precaucions, li sortia del seu interior aquella rissa sorneguera que disposava de diferents volums i prolongacions, per aquesta ocasió es reservava una riseta molt seva, els qui l’hem tractat sabran a quina em refereixo. I restava pendent de l’hora de la veritat. Davant d’aquell pinyol, amb la veu vibrant i amb els balladors distrets amb altres panorames, el músic els hi remarcava: “Res, pela amb cinc, ni cas”: Es volia referir que el passatge compromès havia passat desapercebut. Tanta preparació i miraments i ni una sola exclamació d’admiració.
El record d’aquest cantants/es, sintonitza en l’harmonia d’aquells balls, amenitzats per les orquestres locals, compostes per músics i “vocalistes” aficionats, que els dies de festa feien ballar als socis de les respectives Societats i l’endemà tots es dedicaven als seus oficis. Fent honor a aquella elocució popular que diu: “Con la música a otra parte” .
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de novembre 2011)

11 de novembre 2011

COSTUMS

N’és tanta la diversitat que no acabaríem mai d’enumerar-los. Festes, tradicions, rutines... acostumen a cobejar uns detalls, unes circumstàncies que han fet aflorar tota mena de plantejaments que han arrelat entre la ciutadania. Alguns han estat d’una simplicitat extrema, sorgits de la convivència popular, com si d’una moda est tractés. Sense atendre a cap disciplina, per exemple, sorgia algú que feia ballar la baldufa i s’hi afegia tota la mainada i fins i tot de més grans. Tan simple ballaruga durava fis que s’acabava, perquè hi havia qui es jugava els cromos als patacons i així successivament. Fins a trucar les portes i marxar corrent.
Els costums han transcorregut paral•lels amb la vida de les persones i en l’època i no tots s’han caracteritzat per acompanyar un motiu festiu, existeixen els costums que són sinònims de feina. El darrer dia de la setmana existia un de molt generalitzat, com el de fer dissabte. Consistia en capgirar la casa per tal d’endreçar i netejar, inclús treien els somiers, que eren de fusta amb malla i els matalassos de llana, al balcó per donar una pallissa i així treure la pols, alhora intentar refer una mica la llana. En els tallers es recollien les eines i s’escombrava abans de plegar, quan encara hi havia el costum, la norma, de treballar tot el dissabte.
Costum d’anar a passejar, d’anar a fer la partideta, el cafetó, d’escoltar la novel•la per la ràdio. Costum d’anar a fer companyia als avis, a les persones que vivien soles, als malalts. Com el de sortir a la fresca i fer-la petar amb els veïns. I quan una visita s’allargava, sempre hi havia qui capgirava l’escombra perquè deien que les panissoles marxaven de seguida.
Costum de badar veient com treballen els altres, d’anar a l’estació per passar l’estona entre la circul•lació dels trens i l’anada i vinguda del passatgers. Costum de matar l’aranya sense posar-se cap pedra al fetge. I a l’inrevés acostumats a patir per tot. El costum d’anar a comprar, també el dissabte, que era quan es cobrava la setmanada, a les botigues del veïnat.
Com la de cal Serio, on recordo, en la rebotiga del negoci de queviures, a la iaia. Dona abocada als costums de poble. Allà en aquell “quarto de reixa” que es comunicava amb la cuina, on la “Dolores” hi trafegava amb un art especial, de manera que el flaire que s’escapava de les cassoles obsequiava a l’olfacte de la clientela i parentela amb les millors aromes d’una cuina casolana, preparada amb les destres maneres d’aquella singular àvia que lluïa un ben disposat monyo i uns davantals de quadrets blancs i negres, que quan no estava al front dels fogons, es doblegava amb aquell biaix tan característic de totes les dones que portaven davantal. Era germana del Sr. Coll, pare de la Lurdes, que tenia no per costum., sinó per afició, ser la vocalista de l’orquestra Mozart, i ara és una component de la Suburband, on hi toca les castanyoles que les havia aprés a tocar de més jove, junt amb el solfeig. Germana, també, d’en Jaume Coll, que té el saludable costum de caminar per la muntanya i circular amb bicicleta. I també en Josep Mª. Coll, casat amb la Paquita, filla del Sr. Guinart.
Volia a venir a dir que a cal Serio tenien el costum, obligats per les necessitats dels seus clients, de fiar. Pescadors, treballadors, gent que depenien del temps i altres circumstàncies, i passaven temporades que les seves economies estaven sota mínims, els botiguers els ajudaven aplaçant el deute. La tia Lola, que ho era del meu pare i de l’oncle Joan, estava darrera el taulell. De tarannà alegre i cordialitat encomanadissa, la muller de l’Amadeu, capitanejava aquelles tertúlies del diumenge al matí, quan tenien per costum visitar-la, el meu avi Joan i l’oncle Rodrigo que eren germans. Un combinat de Ylls, uns amb y i els altres amb h. A la reunió hi mancava l’altra germana, la Pepita que vivia a Lleida i també havia tocat el violí. Avui, precisament he rebut notícies del seu fill, Manel Barrio Hill, que viu a Saragossa, cassat amb una maynica, coincidències de la vida, i que té per costum llegir aquest setmanari , gràcies a la voluntat del nostre cosí en comú, en Josep Maria Hill, fill d’en Rodrigo, que de tant en tant li envia, o entrant en els blogs dels col•laboradors del setmanari. Els pares d’en Manel van treballar a la fàbrica de can Benazet. La vida marca destins i les circumstàncies manen i als costums familiars s’hi afegeixen els del lloc on es va a parar.
Llegir l’Eco també és un costum molt nostre i com podem apreciar, el secunden lectors que estan lluny de la vila i segueixen en contacte mitjançant les seves pàgines. La seva sortida de l’impremta també coincidia amb el vesprejar del dissabte, fins que es va avançar al migdia i degut a les noves tecnologies, ara, el divendres al matí ja el podem fullejar. Només apunto aquest detall, degut a que molts lectors/es tenen per costum llegir-lo a una certa hora del dissabte o del diumenge, es pot dir que li reserven dia i hora. A l’Hospital aquest costum el reserven pel dilluns al matí, que és quan el comenten col•lectivament. Ho sé perquè volen que en alguna ocasió, en aquesta hora de la lectura, puguin comptar amb la meva presència. Coincideix, però, amb les meves obligacions laborals i més difícil apropar-m’hi. Vindré quan menys ho espereu. Us admiro i m’entusiasma aquesta oportunitat que m’oferiu.
El transcórrer dels anys ha canviat molts costums, fins el punt, ara que hi penso, ignoro si encara existeix, en deien, demanar la mà. Era un esdeveniment familiar que es segellava davant l’altar. Ara no saps on comença ni on acaba el tema. Ens havíem acostumat a determinats protocols de caire social i familiar i fins fa poc, a viure més o menys bé. Fins que ens ha sacsejat la patacada i molts costums sobreposats, la majoria bons, s’han hagut de canviar.
Amb els temps moderns, sortosament ens hem acostumat a anar a votar, ho escric com si es tractés d’una sort retrobada, i és que aquest fet és sinònim de llibertat. Però dissortadament els polítics tenen un mal costum, prometre i omplir-se la boca de projectes i millores destinades a la ciutadania que després no compleixen. Desbaratant i fent trontollar, això sí, les economies de qualsevol àmbit. Davant aquestes reincidències, el que costa acostumar-nos és haver de coincidir, en els mitjans de comunicació, amb les seves repetitives campanyes electorals.
Els costums no tenen data de caducitat, tot depèn de les circumstàncies ambientals i de les preferències personals. Una de ben simple és moure les cames, hi ha molta gent que tenen per costum caminar i aquest potser és el més antic. Es comença per voluntat pròpia, fins que obeeix a una prescripció facultativa. I molts han canviat el d’anar a peu, pel d’anar amb cotxe que com deia és degut a les bonances econòmiques que van enterrar bells costums a canvi de nous i més sofisticats.
El costum que tinc d’escriure aquest article a una certa hora de la nit, em permet gaudir de la tranquil•litat que regna al carrer. Hem nascut amb el cos acostumat a dormir quan toca. La vida fa molts tombs, però hi ha costums com aquest, o com el de menjar, que no canviaran mai. Que hom no pugui dormir bé, o hagi de menjar amb privacions, no són pròpiament costums, sinó més aviat putades i perdonin l’expressió. Però és que aquestes també existeixen.
J. Y. M.






( Publicat a l'Eco de Sitges el 11 del 11 del 2011 )



06 de novembre 2011

ENTRE LA RUTA DE LES DONES I LA DELS HOMES

Tancava l’article de la setmana passada, amb el record posat en una dona, l’Angeleta dels ous, com un referent de la dona negocianta que durant l’any venia ous i verdures, entre les estretors del seu local i en apropar-se aquestes dates, castanyes. En un indret on hi coincidien el fort de la tradició, la de Tots Sants amb: la castanyera, les flors i els panellets que els pastissers de can Massó elaboraven en l’obrador que s’arrecerava amb la paret mitgera del bar del xato, un altre personatge peculiar sorgit de la vida popular sitgetana. Però abans de deixar el Cap de la Vila, vull establir l’assentament duna altra ruta, la dels homes. Atenent-me al costum que tenien en quant a fer parada en dos punts estratègics d’aquest enclavament, a l’hora de fosquejar i sobretot els dissabtes a la tarda , quan també aprofitaven per visitar les barberies. Drets, intercanviaven converses sobre les més inversemblants temàtiques.
La ruta matinera de les sitgetanes començava , un cop tenien endreçat el seu tros de carrer, en anar a buscar el pa i la llet. Com a curiositat, en un moment de la història local, van coincidir en el mateix carrer, el de Santiago Rusiñol, tres proveïdores de llet: la Carmeta de la llet, la Maria i l’Emilia. Era la ruta de l’avituallament que es completava amb la visita a la plaça, on el protagonisme de les dones era majoritari, llevat la d’uns quants homes, principalment carnissers que s’alternava amb les verdulaires i peixateres. La ruta per dintre la plaça també tenia el seu encant, una mostra més de la convivència i una imatge prou eloqüent del sitgetanisme que vetlla per la supervivència entre la gent coneguda que havien matinat per tenir la parada a punt. Alguns d’ells vinguts de les masies del terme. Aquestes rutes propiciaven uns sorolls peculiars, quan els carros tirats pel matxo, esberlaven el silenci d’una matinada que deixava al descobert un escletxa de llum de dia. Era com el rellotge que mesurava el límit entre la nit i el dia, i que despertava als endormiscats sense haver de recórrer a ell per saber l’hora. La ruta de la gent de pagès complia un horari meticulós que sols en Peret que venia a peu des de Puigmoltó era el testimoni de la vinguda al món d’un nou dia i dels qui, com ell, coincidia i emmarcava una imatge camperola que s’arrecerava amb un altra de molt marinera que es produïa quan aquells masovers, guaitaven al Baluard i albiraven una rengla de llumetes que flamejaven, tremoloses, damunt la foscor del mar, per davant d’aquesta escletxa de llum de dia que descrivia.
I és que la ruta dels pescadors també ha transcorregut, no diré pels mateixos, camins perquè a ells el mar els hi esborra només passar la barca, el seu traç tan sols dura el temps que perdura la bromera que aquesta deixa mentre avança. Per tant la seva és una ruta infinita, sense camins que es creuin, però que ells limiten en els peus del Massís, entre roques i cavitats, guiant-se per les senyes que han passat de pares a fills. Per tant el mar no té rutes, però sí uns enclavaments on és més propici la pesca de determinades espècies: sardines, calamars, gamba, pops...
Els pescadors han conviscut entre les mateixes rutines que imposa la vida per poder sobreviure, és a dir, el treball. Una vegada a terra, la ruta els ha portat, també, ha abraçar-se a la vida sitgetana. Que és una abraçada singular, perquè avarca costums, tradicions, maneres de viure, passat i present d’una convivència que ha marcat un full de ruta que ens porta fins als nostres dies, on les dificultats tornen a fluir pels temps convulsos que vivim i que aquella gent d’antany ja havien conviscut amb les mancances que els va tocar viure.
Les rutes de les dones i els homes de Sitges, han transcorregut pels mateixos camins, pels carrers i places de casa nostra i, segons l’època de l’any, la ruta es transforma i s’adapta a les característiques que la fan diferent a les altres. Fa pocs dies l’església celebrava la festivitat de Sant Crispí. Era un dia singular en la vida sitgetana. Alguns, com en Joan i la Mª. Teresa, el van escollir per casar-se i, d’això, ara n’ha fet 50 anys. A banda d’aquesta coincidència, els sabaters festejaven la festivitat del seu patró i ho feien entre diversitat d’opcions, com els jocosos partits de futbol, entre els treballadors de les diferents fàbriques i ho arrodonien amb un ball de tarda.
No obstant molts dels sabaters decantaven cap a la ruta dels rovellons, que ha estat una de les rutes més concorregudes del nostre terme. Molts coneixien els racons estratègics i no es deixaven acompanyar per ningú. Per tant aquesta ruta, malgrat la massificació dels, diguem-ne, usuaris, ha estat una ruta solitària, en quant a la poca predisposició per voler ésser acompanyat. Es retrobaven, després, en el camí de La Fita, penjant dels seus braços copiosos cistells plens de rovellons del Massís, com si fossin de cera, d’un color rosat, el color de la carn i segons els entesos, ho corroboro, els més gustosos de tots.
Però no s’acaba aquí la ruta dels dies de festa, continuant per entre aquet idíl•lic camí de la tardor, la dèria de la cacera aconseguia establir una altra ruta, la dels paranys. Quan la vinya ja està dormida i aquests pomells d’apinyadetes flors blanques, s’arreceren en les soques dels ceps i quan un airet enjogassat fa caure els últims pàmpols que encara queden aferrats de les vergues sense podar, el silenci de la vinya és sepulcral, només el gosen desbaratar el piular dels moixons. Entremig d’aquesta bucòlica calma, unes mal engiponats amagatalls, han estat els dipositaris de la paciència de molts sitgetans, els quals fins i tot s’aguantaven la respiració per no malbaratar un silenci, el del camp, on uns simples i aliens sorollets posen en salvaguarda als ocells que tenen l’oïda i la vista molt fina. Hores robades a la vida que, per estar tan amagades i esmorteïdes, semblava que no comptabilitzarien en el computo final.
Totes les dones i els homes tenim les nostres rutes traçades, la d’aquells diumenges a la tarda implicava a uns homes que tenien de dinar aviat per tal de poder iniciar la ruta dels cinemes. Eren els portes, acomodadors i els que tiraven el cine en les Societats i en aquella sala del Rialto. Com en Paco Viñola que va ésser un dels porters d’aquesta sala. Els germans Capdet, l’Agustí, , es posava a la porta del Retiro cap a les quatre de la tarda i la deixava a les nou del vespre, junt amb el Sr. Màrquez. l’Enric Capdet entrava en acció a l’hora del ball, quan empaitava a les parelles que ballaven per cobrar-les-hi un impost per tenir-ne dret.
Una imatge peculiar, durant els mesos hivernals, l’oferia en Juanito Bartés i el seu fill Jordi. El progenitor amb abric llarg, fosc i amb bufanda ben disposada en el coll. En Juanito era el porter del cinema i del ball i el seu fill acomodador del Prado. Amb ell a la porta pocs havien aconseguit franquejar-la sense la preceptiva entrada. Fa pocs dies ens acaba de deixar en Jordi, un dels últims testimonis d’aquelles rutes, i se’n ha anat sense perdre aquell toc d’educació que impregnava la seva manera d’ésser, en les salutacions i durant el transcurs de la conversa.
Els homes i les dones de totes les rutes sitgetanes, han mantingut la solera d’una existència, amb privacions, alegries, però sobretot amb honradesa i un comportament exemplar que ha fet possible que la ruta de Sitges sigui un atractiu per a tots els qui hi vivim i per aquells que ens visiten.
J. Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 4 de novembre del 2011)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez